DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

lunes, 24 de enero de 2011

DELLOROS (un conte curt entre un home i un lloro)

Sovint penso en raons per no suïcidar-me, la principal, que no fora just per als meus propers, els qui suposadament m’estimen. Familiars, amics i germanastres potser patirien uns dies per la meva defunció, però avui, ves que hi farem, em sento egoista, i què caram, un dia és un dia. Amb els peus descalços he deixat darrere meu les sabatilles que fa uns moments portava a retaló. Ara, davant la barana del balcó, i agafat a aquesta amb les mans, trec pit per saltar a l’infinit. Per covardia meva, m’adono de la perspectiva cònica de la caiguda, una perspectiva que em fa aferrar més als barrots. Intento fugir de l’alçada i miro i remiro el primer pla, les meves ungles, oblidant el segon pla, un precipici com a fons. Ara que m’adono, potser m’hauria d’haver tallat les peülles, la veritat, mai n’he tingut costum, i així estan, llargues i tintades. Guaito més enllà d’aquestes i prenc altre cop consciència del salt. Amb tot el cos projectat a l’esvoranc, no són pocs els instants que les cames em fan figa, no miris avall, mira amunt, i és que l’altura imposa paüra. Més de set plantes em separen del destí que la gravetat em durà, una bona esclafada al terra. Curiosa aquesta, la gravetat, sense tocar-me, fa força sobre mi, com si fos un comandament a distància, però no tinc temps per entretenir-me en assumptes de física, ja us ho fareu, clar que amb aquesta, amb la física, podria calcular la velocitat a la qual m’amorraré al pati interior del bloc. Potser no ha estat una bona idea aquest espectacle, ja són uns quants els veïns que m’observen i m’assenyalen, cada cop són més. Millor fer-se enrera i que la família no pateixi les conseqüències de la meva caiguda. Podria desdir-me del suïcidi i matar primer als meus propers. Aleshores sí que podria treure’m la vida tranquil·lament, ells ja no patirien per la meva mort. Ves quines bestieses em fa dir la por a l’alçada, au va, llença’t d’una vegada. He de fer-ho fàcil, va pensa, pensa, pausa llarga, no m’estic dient res, més pausa, miro el penya-segat, ja està, ja ho tinc. Tancaré els ulls, contaré a tres i obriré les mans, ella, el comandament a distància, farà la resta, a veure que se sent als seus braços, a veure que se sent al caure. Un, dos... Ai! Quin ensurt! Què collons ha estat aquesta fiblada a l’esquena? I jo, què faig altre cop aferrat ridículament a la barana? Miro al meu voltant per saber de la causa del cop rebut a la carcanada. A la meva esquerra, damunt del ferro on m’agafo, ell m’està mirant, un petit lloro verd dels que s’han aclimatat a Barcelona. M’observa descaradament, com dient-me, ruc, què estàs fent, al contrari de molts veïns curiosos que semblen anhelar la meva caiguda, algú està pensant penjar-la al Facebook.
Ara m’adono, al seu bec hi descobreixo part de la camisa blanca que m’ha estripat. Bocabadat, no entenc res, però la idea del suïcidi s’ha dissipat per art de màgia, per un cop de bec. Me’n anava de lloros, i un lloro m’ha distret, ves quins jocs lingüístics es trenen durant la vida. Tant se val, aquesta fou la forma com vaig encetar l’amistat amb qui anomenaria DELLOROS, una espècie de papagai verd que en breu vaig integrar a la meva vida. Agraït de la seva salvació, vaig acomodar en Delloros al meu pis amb tota mena d’atencions incloent plat a taula, espai lúdic i aixopluc per sempre més. En cap gàbia el tingué, ans al contrari, amb plena llibertat, i amb algunes tifarades seves sobre els mobles, el vaig deixar que bategués ales per la llar, fins i tot el balcó romania sempre obert per si volia fer un vol. En Delloros sempre tornava. Quan jo arribava de treballar, em venia sempre a rebre. Saltant-me damunt de l’ombro, em picava suaument l’orella com si em volgués dir quelcom, com qui xiuxiueja a un amant. Que content que se’l veia. Sovint, i per mostrar-me aquella alegria, es posava damunt de la barana que ens va fer conèixer, i oscil·lant com un pèndol, feia anades i vingudes laterals xisclant algun que altre xeric. Que graciós que era el pobre, que enganyat que el vaig tenir.
Passaren els mesos, i en Delloros s’anà transmutant en una companyia cada cop més domèstica, més casolana. Les volades fora de casa anaren minvant fins desaparèixer totalment, els crits salvatges per fer-se notar davant altres ocells s’apagaren, i el sofà de casa meu s’omplí de plomes davant la gran afecció que en Delloros va adquirir amb mi, mirar plegats en dvd reportatges de El Hombre y la Tierra. Tant ens compenetràvem, que fins i tot va aprendre a posar el tap de la banyera i a obrir l’aixeta per preparar-me el bany. Això sí, ell sempre si mantenia allunyat, no sabia nedar. En fi, el meu estimat salvador s’havia fet part meva i ara depenia més que mai de mi i del meu afecte.
Per assumptes laborals un marxà fora uns dies. Vaig deixar-li menjar i beure en escreix, no patiria pas gana la bèstia. Quan vaig tornar a casa, molt estrany, no em va venir a rebre. El vaig buscar, cridar i seduir amb menjar fresc del paquet, però res de res. El balcó era tancat, per tant hauria escapat per altre indret. Preguntà als veïns i misteri, ningú en tenia notícia. Vaig donar un tomb pel parc a tocar de casa i vingueren molt coloms, pardals i lloros a picar de la bossa de menjar, però en Delloros no hi era. Amb la cua entre cames, i mai millor dit, me’n tornà cap a la meva cova. On caram s’havia amagat el meu especial salvador? Una ploma humida i mig enganxada al terra del bany em regalar la desgràcia. Boca avall, amb les ales obertes, en Delloros surava dins l’aigua de la banyera. Vaig romandre molta estona pensant en el sentit de tot allò, en el per què. Al final vaig comprendre. Ell mateix havia omplert la banyerola, ell mateix s’hi havia abocat. Quina paradoxa, qui em va salvar del meu salt mortal i no volador, ara s’havia ofegat per mai més no volar. El vaig enganyar, s’havia fet tant a mi que quan vaig marxar aquells dies, l’enyor se li feu extens, la por a la solitud geganta i la suposada vilania infinita. Com molts en aquest planeta, es va creure per sempre abandonat i traït quan pensà que realment podia confiar en algú. Per si altre cop és a mi a qui li venen ganes de suïcidar-se, en Delloros roman on ens vam conèixer, dissecat a la barana del meu balcó. Ara ni piula.

jueves, 20 de enero de 2011

OCEANS A MART?

OCEANS A MART?

(El Periódico, 6 de març de 2004, pàgina 9)

Fa uns anys, el Govern Clinton va afirmar que a Mart hi havia vida. Un meteorit trobat a l’Antàrtida donava crèdit a aquestes suposicions i amb això es van justificar milions de dòlars en visistes al planeta vermell. Les missions de la NASA van corroborar el que molts científics ja sabíem, que no hi ha vida a Mart, només un gran desert.Ara el Govern Bush declara que a Mart hi va haver oceans. Com a geòleg haig de dir als lectors que res del que han trobat demostra aquesta suposició.Les proves trobades poden ser conseqüència de simples activitats volcàniques. El que sí és cert és que totes dues notícies es van donar en període electoral per justificar mastodòntiques despeses a la NASA per part del Govern. Tant si hi ha vida a Mart com si no, qui controli els seus recursos durant el pròxim segle posseirà el títol de gran superpotència per molts anys.

 

“¿PAPA O MAMA?”


Ciertas declaraciones teológicas ponen la piel de gallina a más de una. En la sociedad del siglo XXI nos vanagloriamos, quizás, de la intención de igualdad entre mujeres y varones, pero en la Iglesia tal paridad todavía no se ha planteado. Argumentan los devotos que si Cristo escogió a doce discípulos sin mujeres en su sino, fue por razones obvias, a saber cuales. Por dicha causa, y si Jesucristo lo quiso así, la mujer fue apartada hasta hoy día del seminario y a su vez del papado. La verdad es que quienes argumentan tal razón no tienen en cuenta el contexto histórico en que el rabí Jesús predicó su ideología: un mundo clasista y sobretodo machista. No lo pudo hacer de otra forma, él también era humano en sus circunstancias. Téngase en cuenta que en todos Los Evangelios jamás se llamó a si mismo ni Dios ni hijo de este, era de carne y hueso como nosotros, era de nuestra especie. Dicho esto, y si Jesús predicó la igualdad de derechos entre los humanos, hombres o mujeres, y tuvo discípulas femeninas, María Magdalena entre otras, ¿qué ocurre con la ley sálica vaticana? ¿Acaso dos mil años de historia no han bastado para evolucionar? ¿Tanto les cuesta imaginar una mujer Papa? ¿Una Mama? Y en tal caso ¿De qué tienen miedo ante una hembra? ¿A perder su celibato? Parece obvio que de Papa a Mama hay para toda una eternidad.

ESO: SOLUCIÓ ALS COFLICTES


El major nombre de conflictes dins de l’aula es dona a partir dels catorze anys. És en aquesta edat on els escolars que ja no desitgen romandre en el centre, abandonen els estudis i es dediquen a perjudicar a la majoria. Insults, amenaces o simples sornes inunden l’aula impedint que mestre i aprenents puguin fer la seva feina. L’administració proposa que els docents vagin a fer cursets sobre conflictivitat, però això no elimina el causant del problema, l’anòmal, ni la seva angoixa, l’aula. Doncs, què fer? Molt senzill, qui no vulgui aprendre que ajudi a la societat. És aquesta, nosaltres, qui li està pagant una escola que ell no vol aprofitar. Obligat fins els setze a romandre dins el centre, perjudica a la majoria amb el seu egoisme. En tal cas, una prestació social resoldria tot això sense violar la llei dels setze com edat mínima laboral. Viure en societat comporta saber donar per rebre. Si parlem de direccionar aquesta minoria conflictiva per tal que siguin aptes per a la humanitat, la prestació social seria formadora, la prestació social permetria que dins les aules es puguéssin impartir classes per a la majoria que així ho desitgi.  Algú pren nota?

¿ALERTA VIRUS?


Todo el país en alerta máxima por el virus aviar y yo en la perplejidad. Hace que llevo viajando por el Tercer Mundo más de quince años y por ello debo pasar por vacunación cada año. Pues, y como acontecece, esto me propuse ejecutar. Llamé primero al servicio pertinente, no fuera estuvieran colapsados los servicios de la Unitat de Malalties Tropicals i Salut Internacional. Una voz electrónica me avisó del colapso de sus redes telefónicas. Pensé en lo grave del asunto y probé con otro teléfono, ¿respuesta? Lo mismo. En fin, me personé ante la entidad pertinente y nadia había, ningún aquejado, sólo tres funcionarios que me persuadieron de mi insistencia con un, vuelva usted mañana. Ya en casa escribí esta carta con la preocupación palpitando entre mis neuronas, ¿y si no fuera verdad lo de la gripe aviar? ¿Y si sólo fuera una cortina de humo en beneficio de las multinacionales farmacéuticas? Ahora ya no concilio el sueño. Si la gripe aviar se acerca, en los centros de vacunación para viajeros más parece una película de George Lucas que una realidad.

¿ALERTA VIRUS?


Todo el país en alerta máxima por el virus aviar y yo en la perplejidad. Hace que llevo viajando por el Tercer Mundo más de quince años y por ello debo pasar por vacunación cada año. Pues, y como acontecece, esto me propuse ejecutar. Llamé primero al servicio pertinente, no fuera estuvieran colapsados los servicios de la Unitat de Malalties Tropicals i Salut Internacional. Una voz electrónica me avisó del colapso de sus redes telefónicas. Pensé en lo grave del asunto y probé con otro teléfono, ¿respuesta? Lo mismo. En fin, me personé ante la entidad pertinente y nadia había, ningún aquejado, sólo tres funcionarios que me persuadieron de mi insistencia con un, vuelva usted mañana. Ya en casa escribí esta carta con la preocupación palpitando entre mis neuronas, ¿y si no fuera verdad lo de la gripe aviar? ¿Y si sólo fuera una cortina de humo en beneficio de las multinacionales farmacéuticas? Ahora ya no concilio el sueño. Si la gripe aviar se acerca, en los centros de vacunación para viajeros más parece una película de George Lucas que una realidad.

¿GRIPE AVIAR?


Todo el mundo estuvo en alerta máxima por el virus aviar y yo en la perplejidad. Hace que llevo viajando por el Tercer Mundo más de quince años y por ello debo pasar por vacunación cada año. Pues, y como acontecece, esto me propuse ejecutar antes del viaje veraniego, prevenirme de la gripe aviar. Llamé primero al servicio pertinente, no fuera estuviera colapsada la Unitat de Malalties Tropicals i Salut Internacional. Una voz electrónica me avisó del colapso de sus redes telefónicas. Pensé en lo grave del asunto y de cuanta gente estaría afectada. Probé con otro teléfono, ¿respuesta? Lo mismo. En fin, me personé ante la entidad pertinente y nadia había, ningún aquejado, sólo tres funcionarios que me persuadieron de mi insistencia con un, vuelva usted mañana, pero pida hora antes. Ya en casa escribí esta carta con la preocupación palpitando entre mis neuronas, ¿y si no fuera verdad lo de la gripe aviar? ¿y si sólo fue una cortina de humo en beneficio de las multinacionales farmacéuticas? Ahora ya no concilio el sueño. Si la gripe aviar existe, en los centros de vacunación para viajeros es más una película de George Lucas que una realidad, ¿o quizás ya no es tema de moda en los medios?

BARCELONA EN VENTA


Todo es cada vez más caro en Barcelona y no es la inflación la causa, quizás lo sea la gestión municipal. Las zonas azules de estacionamiento se han expandido, la verdes todavía más, las multas, y son estadísticas del RACC, se han multiplicado como conejos, que no de la suerte, las grúas municipales acechan cada día al incauto que olvidó quitar el coche antes de las siete de la mañana, los radares se han reproducido como Gremlings, los hoteles han crecido por doquier y el Fórum ha propiciado la expansión de un sinfín de inmobiliarias. Lo más sorprendente de esto es que todos estos negocios, desde grúas municipales hasta zonas azules, se hallan en manos de empresas privadas, sí, sí, lo que oye. Y yo me pregunto, ¿a que precio se está vendiendo Barcelona? Qué pretende el ayuntamiento, ¿una ciudad de negocios? ¿una urbe sólo para hordas de turistas? Y los aborígenes, ¿qué? ¿deben éstos pagar zonas verdes, azules y grúa? ¿es ésto socialismo? Alguien pudiera pensar que se ha preferido dar ingresos a empresas privadas, con cargo a los votantes, que no ampliar los servicios a los autóctonos. Muy pronto, y si todo sigue así, Barcelona podría convertirse en un merendero para turistas mientras los indígenas habremos emigrado huyendo de la presión más privada que municipal. Al final habremos pasado nosotros a ser los de fuera.

¿SIN OZONO?


Dicen que la ciencia avanza, pues en el asunto de la capa de ozono parece todo lo contrario. El pasado 29 de Mayo de este año el premio Nobel alemán Paul Crutzen declaraba para El Periódico que la capa de ozono se estaba cerrando. Curiosamente este científico ya afirmó lo mismo para La Vanguardia el 17 de Setiembre de hace seis años. Lo peor de todo es que el agujero de la capa de ozono no es ningún agujero, sólo disminuye su proporción durante dos meses al año por causa de vientos estacionales, es decir, por causas naturales. Añadamos a esto que tampoco hay una capa de ozono, este gas se halla más o menos disperso por toda la atmosfera terrestre. Y si ahora les digo que todo lo dicho ya se sabía desde 1995, ¿qué van a pensar de la ciencia? ¿qué quizás esconda otros intereses? Pregunten, lean y se sorprenderán, el ozono es todo un expediente X.

HUELGA IBÉRICA


Me hallo afectado por la huelga de pilotos de Iberia. Mi vuelo saldrá con uno, dos o tres días de retraso. Los hoteles de destino, que no me permitieron reserva sin prontopago, ahora no disponen de otras habitaciones y la compañía Iberia me dice que no se responsabiliza de la pérdida de mis reservas y dinero, que en sus Derechos de los Pasajeros consta claramente, un huelga es una causa mayor con la misma categoría que terremotos, huracanes y guerras, es decir, mis ahorros se los llevó el viento por una empresa, que fíjense ustedes, fue estatal en su pasado. Iberia se creó gracias a los impuestos de los españoles, una inversión que ahora nos paga con unos servicios mínimos que nos han dejado en tierra. Los pilotos, muy bien pagados por cierto, ya no quieren más dinero, ahora exigen un lugar laboral para siempre, ¿usted no? En resumen, el egoismo de una minoría, los pilotos adinerados, afecta a una mayoría de españoles, los que estuvimos ahorrando por unas vacaciones que ahora se han arruinado.

ELECCIONES CATALANAS


Si la democracia es el gobierno del pueblo en Cataluña parece todo lo contrario. Casi la mitad del electorado se ha mostrado ajeno a tal condición y no han votado. Ante tal desastre de fe en el sistema uno se pregunta por que los candidatos se muestran tan contentos con los resultados, ¿acaso celebran que van a seguir cobrando sus honorarios en el Parlament? El PP celebra sólo haber pedido un escaño, el PSC i IC festejan otro posible tripartito, ERC ser decisivos, CiU ganar la mayoría simple y Ciutadans entrar en el pastel. Extraño juego el de unos comicios en donde todos afirman haber ganado. En fin, que poco les importa la abstención que tanto temían hace unos días, ahora lo importante es pactar por unos escaños que ya les son seguros. Pero la pregunta real es, ¿por qué los catalanes no votan? La respuesta es obvia, votar no desgrava y hay una gran falta de fe en los políticos. Si al menos el NO VOTO implicara una NO representación parlamentaria, los candidatos sufrirían al perder escaños, ¿se los imaginan entonces? Si usted deja de votar o vota en blanco implicaría tener menos parlamentarios pagados con sus impuestos y eso sí animaría a reducir la abstención de una mayoría. Debemos recordar que muchos de los diputados se duermen o no asisten a las sesiones plenarias, por tanto un voto en blanco así sí sería un voto de castigo, ¿algún político toma nota de la propuesta?

POLUCIÓN EN BCN


El Ayuntamiento de Barcelona va a lanzar una campaña para reducir la contaminación por la ciudad. Si la principal causa de polución son los atascos de tráfico, vean si las medidas que el ayuntamiento propone o realiza solucionan los humos de esta ciudad. Con más carriles bus por la ciudad aumentará la congestión en el resto de los carriles. Con más zonas verdes de aparcamiento daremos más vueltas con el coche en busca de un parking privado más barato. Con la RENFE y sus demoras actuales cogeremos el coche más a menudo de lo deseado. Con aceras más amplias habrá menos carriles para automóviles y más atascos. Con un carril para coches con dos ocupantes menos espacio para el resto que con la RENFE no halla transporte eficiente. Y con el ya exceso de obras públicas por la ciudad condal, más retenciones por la vía municipal. En fin, que el Ayuntamiento de Barcelona se halla muy lejos en eso de reducir de dióxido de carbono acordado en Kyoto. El hecho es que los coches existen y no los pueden hacer desaparecer bajo unos decretos sin recursos para el ciudadano. En ese caso pregunten porqué razón la gran mayoría de políticos van al trabajo en automóvil y no en metro, ¿será que ellos tienen coches que no contaminan?

¿CAMBIO CLIMÁTICO?


¿Y si el cambio climático global fuera una quimera? El hecho que este invierno sea anormal parece explicarse, y según los climatólogos, por el fenómeno natural de El Niño, un conjunto de fuertes borrascas que se suceden por el Pacífico cada una o dos décadas. Lo curioso del caso es que el fenómeno del Niño no se debe a la contaminación humana, es algo que lleva mucho tiempo sucediendo. Hace años que algunos geólogos presentaron ciertas pruebas argumentando que las corrientes del Niño se debían a un flujo de calor volcánico por debajo del océano Pacífico. Si esto fuera así, ¿cómo se explica que todos culpen a la contaminación de un invierno sin nieve? ¿No será que nos hemos vuelto algo simples buscando respuestas? Ahora todo lo adjudicamos a la contaminación sin darnos cuenta que la naturaleza es mucho más compleja que el actual invierno anómalo. Durante la historia han existido más inviernos extraños como éste y, por si fuera poco, el calentamiento global empezó mucho antes que la humanidad empezara a contaminar, en concreto hace una decena de miles de años antes. Parece obvio que tras quienes afirman que el planeta se está calentando por causa humana hay también muchos intereses creados. En otro caso muchos proyectos de investigación estatales quedarían sin justificación y fondos. Pregunten y sabrán.

NENS INTOCABLES?


Com si d’una casta es tractés, el Govern vol decretar el carxot com a delicte, tema ja proposat fa uns anys per la secretària d’Estat d’Afers Socials, Amparo Valcarce, i que ara novament ressusciten. Si un pare o mare apliquen tal correctiu a un dels seus fills, s’arrisquen a ser denunciats pel seu propi benjamí. Tots estarem d’acord que l’agressió física no agrada a ningú, però no ens estarem dirigint a l’altre extrem de la balança? Abans les bufetades formaven part de l’educació normal dels nostres fills, ara però, els estem tornant en una casta d’intocables. Ells, els nostres caganius, estan assolint més drets dels que mai no han tingut, sense entendre l’altre part del contracte, les obligacions. No estarem vivint una foguera de vanitats on volent defensar els drets humans, ens dirigim a la societat de l’absurd. Imaginem el cas que un fill, irrespectuós, dèspota i que sempre insulta els pares,  amenaça als seus progenitors de denunciar-los per haver rebut una patacada al cul. Què li podríem dir al nostre fill? << Sí, fill meu, denuncíem, però fes-ho a la societat protectora d’animals? >>. Cal educar els nostres fillols sota el respecte, l’estima i la disciplina, però per assolir aquesta última, i en casos molt justificats, cal potser encara un carxot eventual. Abans es deia que els individus havien de ser com el café: forts, valents i calents. Doncs ara la societat s’ha descafeinat.

SE ACABÓ LA NAVIDAD


Cuando usted mira un pesebre debe saber que hay más de mentira que de verdad en todo ello. Jesús no nació el 25 de diciembre, de hecho no se sabe ni el mes ni el año en que ocurrió; tampoco se puede afirmar que lo hiciera en Belén, algunos creen que fue en Nazaret, si es que fue allí; los reyes magos, y según Los Evangelios, ni fueron reyes, ni tres, ni de tres colores, ni se llamaron Gaspar, Melchor y Baltasar, todo ello forma parte de añadidos medievales para dar realismo al personaje de Cristo; por otro lado la virgen María no fue virgen, hubo un error de traducción del griego en donde ponía mujer por desposar y no virgen; el nombre Jesús, Yeixua en arameo, quizás fuera solo un apodo y no su nombre verdadero ya que en hebreo significa salvación; y por último Cristo jamás se declaró hijo de Dios en Los Evangelios, su divinidad se acordó en el siglo IV en el Concilio de Nicea. Vistos estos antecedentes cabe preguntarse, ¿qué celebramos por Navidad? Pues la verdad, sólo se me ocurre una palabra, una mentira romántica, una falacia que alimenta las causas vaticanas y nuestro sistema consumista, ¿no les parece?

RATZINGER GENOCIDA


Quan el Papa de Roma prohibeix el preservatiu platicant per al Tercer Món, comet un error flagrant. Quan algun docte bisbe creu que la població mundial pot quadruplicar-se sense problemes, peca d’ingenu, i quan l’Església Vaticana clama que cal tenir tants filLs com digui Déu, cau en el genocidi, en la matança, en l’assassinat de milions de persones ignorants i volubles, en l’holocaust. Predicar davant una multitud crèdula i analfabeta que tinguin tots els fills que puguin és abocar-los a la pobresa i a la fam futura. Sota tal dogma ja fa anys que la població africana es duplica un i altre cop. Mentre els conreus no semblin exhaurits i l’aigua brolli tot sembla disposat a servir als nous fills de Déu, però l’any del senyor que arriba la sequera, tot aquell excés de població que el Papa va ordenar, ¿què els passa? Doncs que el país cau en la misèria i que les morts són el fet quotidià. L’holocaust ha arribat i no per càstig diví, sinó per seguir unes creences atàviques i equivocades sota negligència papal, sota un Ratzinger genocida.

FINANÇAMENT: LA BROMA DE ZP

La mateixa nit de la Champions el Molt Honorable José Montilla declarava a premsa una broma que li va fer el president del govern espanyol, José Luis Rogríguez Zapatero. Just acabat el partit, i amb la victòria i eufòria blaugrana, en ZP va dir-li al Molt Honorable que, "Pepe, esto ya vale por 7 millones del financiamiento catalán". Donada la manca de compromís a nivell de promeses i d'acords legals del president espanyol, potser la broma estava fora de lloc. Tot i això, l'acudit perpetrat pel dirigent espanyol ens mostra el pensament profund del seu govern. Tres coses queden clares. Primera, si d'això n'ha fet un acudit, es fa obvi que el futbol és més important que el finançament per tal que aquest esport faci de divertiment com el pa i circ d'èpoques romanes. Segona, si el fet que guanyi el Barça equival a 7 milions de finançament indica que Barça equival a Catalunya, la qual cosa no opina tota l'afició ni molt menys el mateix ZP que molt culé però gens catalanista. I tercera i última, és més que evident que fent-ne sorna en ZP no s'està prenent seriosament el finançament català ni els drets de la gent que viu i paga impostos a Catalunya. En fi, en ZP va nedant i guardant la roba sense pagar panyora. Molts diuen que s'assembla al Mr. Bean de la BBC, però cada cop és més afí al Pinocchio italià, com més parla més li creix el nas.

VELOCITAT VARIABLE ESCURABUTXAQUES


Fa molt temps que el senyor Saura ens va argumentar que la velocitat variable era sobretot per fer disminuir els nivells de pol·lució, i de fet tal mesura ha resultat un èxit, però no per la reducció de la contaminació, que encara no ha baixat significativament, sinó pel minvament de sinistres. En això l’equip Saura ha trobat el salvavides expiatori. Però la qüestió no és que hi hagi menys sinistres per què et multin més per la C-32, la realitat és que davant de la crisi la gent agafa el cotxe un trenta per cent menys segons dades del RACC. És a dir, menys cotxes per la via, menys accidents. No els semblen els arguments saurians molt perversos? O potser ens creuen pàrvuls ingenus a tots els votants? Però, i continuant amb aquesta perversitat sauriana, cal afegir un altre fet flagrant, la recaptació de les multes per tal que obeïm el decret de la velocitat variable. En Saura i seguici nega que tanta vigilància fotogràfica sigui una màquina escurabutxaques. Davant tal dogma podem fer-nos dues preguntes. La primera, qui gestiona tota aquesta xarxa de ràdars i multes? Una empresa privada subcontractada? En tal cas qualsevol empresa privada el que busca són beneficis, és a dir, cobrar multes, o pensen vostès que aquestes empreses són ONGs amb pèrdues econòmiques voluntàries? Segona pregunta, per què els ingressos de les multes no surten a la llum cada cop que Saura i amics defensen la velocitat variable? O potser tenen por que se’ls vegi el llautó dels euros? Jo sols li aconsello que s’aturi a mirar un ràdar de la C-32 i veurà que cada minut un flash escurabutxaques il·lumina la nostra autopista a l’infern.

EDUCACIÓ: LA MANCA DE PROFESSORS


El senyor Maragall és ple de modernitat i noves tecnologies, des de classes digitals que a Suècia van fracassar estrepitosament fins un servidor d’Internet del Departament d’Educació, l’Xtec, que no para de donar problemes als seus usuaris i docents. Doncs aquest setembre ha arribat una nova aportació, el repartiment via Internet, anomenat telemàtic, de les vacants de professors interins. M’explico, a 1 de setembre faltaven encara professors i el Departament d’Educació no sabia amb qui havia de cobrir les vacants. Abans aquest procés es resolia a finals d’agost amb dos dies de paper i bolígraf, ara amb la informàtica i Internet la cosa ha durat, agafis, més de 10 dies. És a dir, les escoles van obrir l’1 de setembre i passat el dia 7 encara no disposaven de tots els seus professors, les plantilles no estaven tancades, ¿com ho veu? I això que el senyor Maragall lluïa davant els mitjans una telemàtica que aniria més ràpida que els antics llistats. Doncs hem passat de dos dies de llistes a deu dies d’Internet. Però a la xacra anterior cal afegir un nou problema, abans els interins podien demanar les destinacions més adients i ara el Departament els hi ha adjudicat sense opció a trobar la vacant més sostenible, més prop de casa. Si això li sumem que els centres ja havien demanat els substituts que els farien falta dos mesos abans, durant el juliol, queda clar que el sistema telemàtic que molt ha publicitat el conseller s’ha demostrat ineficaç i fal·laç. Ara el senyor Maragall ens diu que el proper curs les classes s’iniciaran una setmana abans, però la pregunta és com ho pensa fer sense interins cobrint les vacants. En fi, tindrem aules plenes d’alumnes però sense professors que les governin. Visca les noves tecnologies del nostre conseller.

CATALUNYA: DRET A LA INDEPENDÈNCIA

Castella fou gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a l'Estat castellà sense aquestes rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va expoliar les seves colònies, unes regions que actualment són països del Tercer Món. Tot i això, totes se li varen independitzar, bé, totes no. Catalunya segueix tenint un balanç fiscal en benefici de Castella i els seus feus en detriment de la "colònia" catalana. Si els catalans som una comunitat que donem més del que rebem, com s'entén que ens posin tantes pegues amb l'Estatut? I evito parlar de pàtria per estalviar-me acusacions de nacionalista, estic parlant de justícia que els altres nacionalistes, els espanyols, no volen atorgar als catalans. N'estic fart que em prohibeixin per un paper, la Constitució, l'opció d'un separatisme pacífic. Amb la Bíblia també es varen imposar moltes coses injustes durant l'època medieval, i la Bíblia té més paper que la Constitució. Però l'agravant és que paguem uns impostos a un Estat espanyol que no ens permet fer uns comicis pacífics per a la independència, és a dir, ens obliga a romandre al seu costat. Si aquest estat vol que cregui en la seva bandera, haurá de fer alguna cosa més que prohibir un dret democràtric que tinc com a ciutadà, desitjar la independència del meu país. En altra cas estant adobant la terra d'un catalanisme antiespanyolista, o potser és això el que pretenen? Ja veig que Catalunya sols li resta una opció, acabar sent l'última colònia d'Espanya o a aquesta, l'Espanya que tant ens critca, independitzar-se de Catalunya, ¿o potser els nostres impostos són el lligam?

FRACÀS ESCOLAR, REALITAT OBLIDADA


L’equip Maragall està promovent gran quantitat d’innovacions amb la nova LEC. La veritat que de feina se’n fa molta, però ¿serà efectiva? Des de l’aula, som molts els docents que profetitzem una LEC molt menys esplendorosa del que els teòrics del departament auguren. Llibres digitals amb necessitats tecnològiques, i donada la crisi actual, massa cares; directors amb grans quotes de poder i amb un conseqüent alt risc de favoritismes; i docents colpits sota un màster de dos anys que faran endarrerir la seva necessitada i futura oferta, tot plegat, no podrà resoldre les causes reals de l’actual fracàs escolar a secundària, causes que es poden resumir en tres fets: el previ fracàs escolar a primària, vegi’s l’últim informe de la Fundació Bofill; la pèrdua de la cultura de l’esforç d’ençà la reforma educativa de fa uns 15 anys; i per últim, el creixent i alarmant perfil de pares absents en l’educació dels seus fills. Dels tres fets anteriors, xacres denunciades per milers de docents, la LEC no en parla ni una sola ratlla en tot el gruix de fulls que ocupa. El més greu ha estat que la consciència real que es va començar a viure fa dos anys sobre les patologies educatives anteriors, i encara existents, ha desaparegut darrera l’aparador de la LEC. Tinc la impressió, i així sigui sols una impressió, que se’ns vol fer creure que aquesta llei esdevindrà el Messies esperat d’una nova generació d’estudiants sota l’excel·lència tan repetida pel nostre conseller i economista, Ernest Maragall. Desitjo tanmateix que la LEC no equivalgui al que succeïa a la novel·la de Goerge Orwell “1984”. Allí el govern feia creure al poble en mentides.

¿NOU CALENDARI ESCOLAR?


La nova llei d’educació, la LEC, està promovent gran quantitat d’innovacions, però ¿serà efectiva? El nou calendari ho complica tot sense millorar el problema educatiu, el fracàs escolar vigent. Des de l’aula, som molts els docents que profetitzem que tal canvi de calendari no farà disminuir el fracàs escolar, sobretot perquè no farà que les males famílies preguin consciència que cal dedicar temps de qualitat als seus fills. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies que no dediquen el temps necessari en l’educació dels mateixos, no pas a escoles amb calendaris tradicionals. Però la xacre més flagrant del nou calendari del senyor Maragall és que proposa una setmana de vacances al bell mig del segon trimestre. Es nota que el senyor Maragall és economista i no docent. Ell, qui no fa classes, no sap que si s’atura el trimestre una setmana, en perds dues, ¿saben el que costa que tornin a recordar els alumnes el que feien fa set dies? Trencar el ritme d’un trimestre és absurd i antipedagògic. Crec que l’equip Maragall peca de voler fer molts canvis per demostrar que fan, però canviar no vol dir millorar les coses, sols significa alterar-les.

miércoles, 19 de enero de 2011

¿SEGUROS LA ESTRELLA?


Estoy pagando dos compañías de seguro por mi único coche. Quizás usted se pregunte, ¿cómo he llegado hasta aquí? Pues buscando un ofertón dos por uno, pagar el doble por un solo servicio. Soy maestro y la crisis económica y mi hipoteca me aplastan. Ante ellas pensé en rebajar el coste de mi seguro de automóvil dejando Seguros la Estrella. Llamé a mi corredor de seguros, O.C., que como siempre, nunca atendía al teléfono. Sin poder comunicarme con él, contraté otra aseguradora más económica y le mandé un mensaje vía móvil con mi renuncia a mi corredor, craso error. La sorpresa fue de ruina al descubrir que ahora pago dos seguros para mi coche, la nueva y Seguros la Estrella. Llamé a mi corredor de seguros, y como en el resto de ocasiones anteriores, no atendió al teléfono. Insistí, insistí y volví a insistir hasta que al fin un día, y utilizando yo un número telefónico distinto, él sí descolgó su móvil. Me dijo que sin una carta de renuncia de mi puño y letra con fecha de hace dos meses, él nada podía hacer, que lo pagado, pagado estaba, que ahora yo tenía el coche más seguro del mundo, asegurado con dos compañías, que me hallaba con un doble gasto por querer ahorrar con la crisis. Le insistí que con él había sido imposible hablar por teléfono y me acusó de mentir. Le rogué una solución, y él se mantuvo en las mismas, que mi palabra y mis mensajes vía móvil no valían nada, que a él la crisis y la gente como yo también le restaban clientes. ¿Cómo llamar pues a todo esto? Pues simple y llanamente robo. Conclusión, vigilen con los “dos por uno”, suelen ser aceites muy resbaladizos en donde uno puede estrellarse con Seguros la Estrella.

¿AUGMENTAR L’HORARI ESCOLAR?


Diari AVUI 10 d’0ctubre 2008
Com cada setembre dels últims 7 anys la polèmica dels horaris escolars surt a la palestra. Algunes associacions desitgen que l’escola es faci càrrec dels escolars més dies l’any. Fins i tot el president Montilla els està sent solidari. L’honorable ha afirmat últimament a premsa que revisarà el calendari dels docents. Comentava el president que buscarà la fórmula per tal de millorar la conciliació familiar. Sabent el senyor Montilla que la principal causa del fracàs acadèmic és la falta de temps comú entre pares i fills suposo que el que farà serà donar dos mesos de vacances als pares per tal que puguin estar més setmanes amb els seus fills. Compartir més temps entre progenitors i descendència es fa fonamental per millorar l’educació que massa sovint no tenen molts dels escolars que arriben a les aules. L’escola i el seu calendari no poden resoldre els problemes socials que el socilalisme promet sovint resoldre, l’escola no pot esdevenir una ONG substituta de mames i papes, ¿oi senyor Montilla?

SÍ AL REFERÈNDUM DEL 13 D


Castella fou gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a l'Estat castellà sense aquestes rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va explotar les seves colònies, unes regions que actualment són països del Tercer Món. Tot i això, totes se li varen independitzar, bé, totes no. Catalunya segueix tenint un balanç fiscal en benefici de Castella i els seus feus, però en detriment de la "colònia" catalana. Si els catalans som una comunitat que donem més del que rebem, com s'entén que alguns posin tantes pegues a l’Estatut? Com s’entén que ens neguin i prohibeixin un referèndum per a la independència? Amb tot això evito parlar de pàtria per estalviar-me acusacions de nacionalista, estic parlant de justícia que els altres nacionalistes, els espanyols, no volen atorgar als catalans. N'estic fart que diguin que sóc un separatista pel fet de demanar el que em pertoca. Pago uns impostos a l'Estat espanyol, i si aquest vol que cregui en la seva bandera, haurà de fer alguna cosa més que "negociar" a la baixa un dret que tinc com ciutadà, un balanç fiscal just. En altra cas estant adobant la terra d'un catalanisme antiespanyolista, o potser és això el que pretenen? Ja veig que Catalunya sols li resta una opció, acabar sent l'última colònia d'Espanya i fer un referèndum per a la seva independència.

ELS MALS MESTRES


Com a docent cada dia veig, decebut, companys que busquen qualsevol excusa per escapar de l’aula. Ells no s’hi troben a gust, alumnes i pupitres els provoquen urticària. El greu del cas és que aquests personatges són els que acaben col·locant-se en algun racó del Departament d’Ensenyament coordinant cursos per als mestres en actiu, o el que resulta encara més pervers, assessorant als creadors de la nova llei catalana d’educació, la LEC. Són aquests botiflers, en part, els qui dictaminen noves idees per canviar, que no millorar, el sistema educatiu, són ells els qui critiquen als professors en actiu per acabar sent, de vegades, escoltats per polítics que busquen assessorament educatiu. En fi, que ells, els docents desertors, estan podrint el sistema educatiu, i no els docents a peu d’aula. No em creuen? A la pàgina quatre del primer esborrany de la LEC ben clar ho van redactar aquests penques, “la reforma educativa va fracassar perquè els docents en actiu no la van saber assimilar”, i aquesta és la llei que s’ha aprovat, una llei en contra dels mestres catalans que parla més d’avaluar i fer pressió sobre aquests que no pas de millorar les dues causes flagrants del fracàs escolar nacional: la cultura de l’esforç perduda durant la reforma i l’increment de les famílies absents amb els seus fills. Però el més vergonyós és que la LEC no vagi en contra dels docents que van abandonar l’aula i que ara teoritzen receptes de despatx que no poden aplicar-se a l’aula, una aula que mai no van estimar. Alguns d’ells m’apareixen ara per l’escola impartint cursos de com hem de fer classes els que encara sí vivim, que no sobrevivim, a la classe. I el conseller Maragall cec a tot això. Tot plegat, quina barra!

DIARI QUE CENSURA


Porto més de 70 cartes publicades en premsa d’ençà el 2006. Últimament em sento astorat davant un diari que modifica en excés, i d’una manera reiterada, les meves cartes. Si bé la majoria de premsa respecta els textos originals, n’hi ha un de molt popular a Catalunya, que porta l’últim any fent tot el contrari, sobretot quan s’argumenta en contra algú del govern tripartit de la Generalitat. En aquest sentit veig com les cartes enviades són reduïdes a la meitat, els adjectius clars canviats a apel·latius confusos, i els verbs reals traslladats a accions suposades, tot per al final suprimir el sentit original del manuscrit i deixar ambigüitats contràries al que un mai no va escriure, fins i tot desapareixen els noms dels polítics al·ludits. La paradoxa de tot això és que el diari que fa tot això és el més proper al tripartit, suposadament d’esquerres i en teoria democràtic. I vet aquí la contrarietat, diari d’esquerres i democràtic però retallant simples cartes d’un demòcrata progressista. No sembla tot plegat una clara protecció dels seus amos amb tècniques arnades i franquistes? Amb La Censura?

VIOLÈNCIA DE GÈNERE?


Tots sabem que el sexe es un narcòtic potenciat i estimulat per totes les parts, tan que provoca reaccions viscerals i animals, la violència de gènere. L’estadística és el gran termòmetre de les notícies en els mitjans, però tothom coneix que en funció de qui escriu la nova, una dada pot  interpretar-se massa amunt o massa avall. El ja passat 2009 ens va deixar amb 55 dones assassinades en mans dels seus mascles, lleig, condemnable, horrorós. Elles han estat notícia monòtona i reiterativa durant tot l’any, però hi mancava quelcom que no ha estat tant notícia, els 30 homes morts per llurs mullers, un 35 per cent de les morts per violència domèstica. La pregunta és simple, per què no ha estat notícia aquest 35 per cent? Per no semblar masclistes els mitjans? Per ser més feministes tots plegats? Un assassinat és un assassinat, i si tant ens venen l’estat de dret de tots plegats, se’m fa difícil capir aquesta asimetria de titulars periodístics entre homes i dones executats en pro dels instints humans. Potser és que la mediocritat social ho impregna i empastifa tot.

EL NOU CALENDARI ESCOLAR DES DE BANDA AMPLA?


El nou calendari escolar ens l’han venut com el problema educatiu més important, la realitat? Sols és una cortina de fum. Aquest no és el debat. O vostè creu que situar una setmana de vacances escolars al setembre o al febrer solucionarà el flagrant fracàs escolar nacional? Cal recordar que ostentem el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble. Així doncs, aquest “doblet” sí és el debat. Tot i això, les cortines de fum no paren d’aflorar en el nostre teatre polític i mediàtic. Prova fefaent d’això la posseïm gràcies a dos debats televisius a TV3. El primer el va organitzar, ja fa uns mesos, el senyor Josep Cuní amb el protagonisme del conseller Maragall, el segon, l’equip del programa Banda Ampla. En tots dos casos, fou evident l’absència del problema de fons, el gegantí fracàs escolar nacional. En cap moment dels programes anteriors es va parlar de forma profunda i extensa del que realment li està passant al nostre sistema  educatiu, que fa aigües amb un 30 % de fracàs escolar, sí, sí, un 30 per cent d’alumnes que no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies que no dediquen el temps necessari en l’educació dels mateixos, no pas a escoles amb calendaris tradicionals. No obstant aquesta cristal·lina evidència, apareixen per premsa, ràdio i televisió visions totalment teòriques de suposats i fatus experts educatius, és a dir, alguns sindicalistes, polítics, pedagogs i mestres que ja no trepitgen l’aula, estimadors que mai ostentaren els trets que atorguen l’autèntica autoritat de l’expert, quatre característiques que corren de boca en boca dels qui sí vivim a l’aula: ser docent amb més de 10 anys d’experiència, impartir més de 18 hores de classe a la setmana, en aules amb més de 20 alumnes, i per últim amb escolars de nivells i orígens diversos. Ara pensin quants dels qui imposen noves idees educatives pertanyen a la condició anterior. Que quants? Desgraciadament ni un. Tal com li dic, ni un. El primer d’ells, el conseller d’educació, és un economista. Ara, i si vol, podem continuar parlant d’un nou calendari escolar que ho complica tot sense millorar el problema educatiu, el fracàs escolar vigent. En fi, crec que l’equip Maragall peca de voler fer molts canvis per demostrar que fan, però canviar no vol dir millorar les coses, sols significa alterar-les.

ASSEGURANCES NO SEGURES


Porto més de quinze anys com a docent, i sovint escolto que la nova generació pateix de greus mancances en esforç i educació treballant amb clients. Fins ara pensava que tal afirmació era producte de judicis perpetrats per rònecs i florits ancians que no saben comprendre les noves generacions. Per desgràcia, i cada dia, pateixo per culpa del meu optimista error. Setmana a setmana em trobo amb novells professionals que no saben atendre’m correctament eludint llur responsabilitat cas de cometre pífies. El greu del cas és que tot i les seves pífies, aquests nous treballadors sols busquen el diner ràpid i fàcil. No em creuen? Sols un exemple. Per un suposat error, el novell gestor, O.C., de La Estrella Seguros, em va cobrar una assegurança pel meu cotxe mentre jo ja el tenia amb una altra companyia. Aquest fet m’ha tingut al telèfon multitud de cops amb el culpable de l’error. Tot i això, el novici mai no ha manifestat disculpa alguna, i molt menys, m’ha retornat els meus diners, 359 euros, que aquest primerenc professional errà al seu favor. Ans al contrari, he rebut frases com “tu no m’importes com a client” o encara pitjor, “és el teu problema”. He investigat i m’he trobat amb la prova més flagrant de la seva manca de professionalitat: ell, el novell, va heretar la cartera de clients del seu pare, i aquest de l’avi, per tant res de malentès entre generacions. En català ben clar es sentencia: l’avi aixeca l’empresa, el fill la manté i el net se la poleix. Per tant, vigili amb les noves generacions i amb La Estrella Seguros, potser acabi estrellat per culpa de gestors mancats d’educació i escrúpols.

¿AULAS DIGITALES EN LA ESCUELA?



El aula digital con un portátil por alumno ha sido publicitada como la gran y moderna solución al problema educativo, pero por desgracia el adjetivo moderno, que a muchos convence, esconde algo muy perverso, la estafa. Moderno no implica necesariamente mejor, sino alterar lo que ya funcionaba. Éste resulta el caso del aula tradicional que ahora unos quieren que de repente pase a digital cien por cien. Que tal un poco paciencia y pruebas piloto. Pues no, sin tiempo de reflexión, ahora se ha decretado, casi impuesto por un gobierno demócrata, que el aula digital esté en un par de meses. Sabemos que un proyecto similar fracasó en Suecia, sabemos que la red fallará muchos días en el aula, sabemos que los alumnos se conectarán a Internet sin hacer el trabajo de clase, sabemos mucho pero nuestra atención ya ha sido desviada del problema real, nuestro flagrante fracaso escolar nacional, un problema que no solucionará un ordenador por alumno. Ostentamos el doble de fracaso escolar que la media europea, el doble. Un treinta por ciento de nuestros escolares no alcanzan la enseñanza secundaria obligatoria, treinta de cada cien. Cabe añadir aquí que más del noventa por ciento de los alumnos que fracasan pertenecen a familias, la mayoría con ordenadores, que no dedican el tiempo necesario en la educación de los mismos, no a escuelas sin aulas digitales. Lo más grave de todo ello será la inversión que se prevé tanto familiar como pública durante una época de crisis como la que vivimos. Quizá sea eso lo que se desea, inversiones, ¿pero a quién van a favorecer? A sus hijos no, se lo aseguro.

MARAGALL DICTADOR


La Ley de Educación Catalana, LEC para abreviar, sin tener en cuenta la opinión de los docentes, ha sido impuesta sin más por Cataluña. Tras un máximo de cuatro huelgas escolares en contra de ella, el Gobierno socialista catalán la da por buena queje quien se queje. Lo paradójico, y vergonzoso a la vez, fue saber que su propio partido socialista, y des de España, decretó no redactar más leyes educativas antes de la redacción de la LEC. En diciembre de 2007 el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, afirmó no querer más leyes educativas porque lo que necesitaba a nivel escolar España era estabilidad. Pero tales voces fueron desoídas en Cataluña por el conseller de educación, Ernest Maragall. Él, demócrata supuesto, es quien está imponiendo su LEC en contra de la mayoría de voces docentes. Resulta obvio que su mandato terminará en breve, en las próximas elecciones, y por ello le urge colgarse la medalla de su ley educativa. Lo zafio es que la LEC de Maragall ha enfrentado Gobierno y sindicatos en una guerra en donde lo importante, el acuciante fracaso escolar, ha quedado totalmente relegado. Denigrante fue también averiguar que no hacía falta redactar una nueva ley de educación catalana. El 90 % de sus decretos son plagios de leyes socialistas anteriores, y el 10% restante, leves cambios, que no mejoras, del sistema educativo. Cambiar es fácil, mejorar el reto. Por tanto la LEC ha conllevado una disputa innecesaria entre Gobierno y sindicatos, todo por culpa de la obstinación de un político, Ernest Maragall, alguien que jamás ha impartido clases en un aula. Él es un economista hermano del anterior president de la Generalitat, el tete en el argot educativo.

MÉS POL·LUCIÓ a 80 Km/h


Sóc professor de CTMA i porto molt temps explicant als meus alumnes que anar a 80 per les rodalies de Barcelona no farà disminuir la pol·lució. Fent càlculs a l’aula hem vist dues coses. La primera que molts automòbils, per mantenir els 80 km/h, redueixen la marxa mantenint les mateixes revolucions en el motor que contaminen igual que anar a 100 km/h. Segona, si es va a 80 i no a 100, s’està un 20 % més de temps per la via amb la conseqüent contaminació. Això mateix es va publicar en diferents articles de premsa pel juny del 2009 rebent respostes contràries acusant-nos que no en teníem ni idea de mobilitat ciutadana. Tot i això, el mateix equip Saura va reconèixer que si bé la mesura no feia disminuir la contaminació, si feia reduir els accidents, però la realitat fou, i aquí segons el RACC, que davant de la crisi la gent ha agafat el cotxe un 30 % menys. És a dir, menys cotxes per la via, menys accidents. Ara s’han publicat les dades de pol·lució, i malgrat tot aquest 30 % menys d’automòbils, la contaminació no ha disminuït, sinó que ha augmentat. No els sembla tot plegat una estafa al votant? Una manipulació desinformativa? Demostrat que anar a 80 km/h ha fet augmentar la pol·lució, l’equip Saura pot fer dues coses. La primera reconèixer l’error i retornar tots els imports de les multes recaptades per l’empresa privada que gestiona els ràdars escurabutxaques. O la segona, i més probable, negar l’equivocació i donar excuses puerils com alguns alumnes meus fan a l’aula. Tot i que hi ha una tercera opció més perversa encara, callar com han fet. Jo sols li aconsello que s’aturi a mirar un ràdar i veurà que cada minut un flash escurabutxaques il·lumina una autopista a l’infern.

CATALUNYA L'ÚLTIMA COLÒNIA D'ESPANYA


Castella fou gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a l'Estat castellà sense aquestes rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va expoliar les seves colònies, unes regions que actualment són països del Tercer Món. Tot i això, totes se li varen independitzar, bé, totes no. Catalunya segueix tenint un balanç fiscal en benefici de Castella i els seus feus en detriment de la "colònia" catalana. Si els catalans som una comunitat que donem més del que rebem, com s'entén que posin tantes pegues a fer cumplir el nou Estatut? I evito parlar de pàtria per estalviar-me acusacions de nacionalista, estic parlant de justícia que els altres nacionalistes, els espanyols, no volen atorgar als catalans. N'estic fart que diguin que sóc un separatista pel fet de demanar el que em pertoca. Pago uns impostos a l'Estat espanyol, i si aquest vol que cregui en la seva bandera, haurá de fer alguna cosa més que "negociar" a la baixa un dret que tinc com ciutadà, un balanç fiscal just. En altra cas estant adobant la terra d'un catalanisme antiespanyolista, o potser és això el que pretenen? Ja veig que Catalunya sols li resta una opció, acabar sent l'última colònia d'Espanya.

TURURUT a l’ESTATUT


Els catalans volem l’estatut però l’altre Estat diu que tururut. Però no sols el govern del país veí no defensa el que el seu líder, José Luís Rodríguez Zapatero, va prometre que recolzaria, el nostre amputat Estatut, també alguns partits aborígens catalans aplaudeixen l’imminent podada que ens farà el TC espanyolista, pensis en el PPC, Ciutadans o la falta de pit i collons del PSC en aquests quatre anys de despropòsits. Cal sumar al llast anterior els partits majoritaris de la nació veïna, PP i PSOE, que sota grans eufemismes esdevenen cares d’una mateixa moneda, el centralisme espanyolista. Ells estan satisfets amb una Catalunya casada a la força amb l’Estat espanyol, un matrimoni on poc ens estimen PP i PSOE als catalans. Arribats a aquest punt, i si tant no ens volen als catalans, tot esdevé molt fàcil, que Espanya s’independitzi de Catalunya, o potser el lligam pel qual ens volen són els nostres impostos? Potser, i si el divorci Catalunya Espanya s’assolís, alguns centralistes cantarien amb humilitat la tonada d’una cançó d’Amaral que descriu que li passa a Espanya sense els impostos catalans, “Sin ti no soy nada”. 

LEC, ¿LEY DE EDUCACIÓN?


La Conselleria d'Educació de la Generalitat de Catalunya, y según las 80 páginas del anteproyecto de la Llei d'Educació de Catalunya, LEC para abreviar, responsabilizó a los docentes del fracaso escolar vigente. Aunque era harto sabido que los alumnos suspendían más por el simple hecho que estudiaban menos que antes, la nueva ley declaraba que los docentes serían los evaluados con mayor rigor y severidad, que no los escolares. Parecía que cursar cinco años de universidad, realizar un periodo de prácticas pedagógicas y superar unas oposiciones no fueran evaluaciones suficientes para ejercer de docente, ¿o acaso a los políticos se les exigía tanta formación para practicar su oficio? El propio conceller Maragall era economista, aún y así capitaneaba el Departament d’Educació que parió la LEC. ¿No hubiera sido mejor otro individuo con amplia experiencia en las aulas de escolares y mayor sensibilidad con el asunto educativo? Y en cualquier caso, ¿quién le evaluó a él?

LEC PLAGIO DE LA LOGSE


Parece muy claro que la administración Maragall continua consultando a grandes teóricos alejados del aula que rehacen leyes sobadas para que parezcan nuevas. El 90 % de los artículos redactados de la LEC son plagio o imitación de leyes anteriores, es decir, cosas que los centros educativos ya están realizando hace años. Mientras tanto, el 10 % de los artículos restantes, resultan novedades que en nada atacan las causas reales del fracaso escolar, la Reforma y las familias ausentes. En fin, que en nada intentan mejorar la familia o erradicar los errores de leyes anteriores. Parece más que evidente que la LEC resulta un gran pacto de buenas intenciones sin concretar como aplicarán los cambios, que no mejoras, del sistema educativo catalán.

POBRES MAESTROS O MAESTROS POBRES


Se decía que pasarás más hambre que un maestro de escuela, una dicha que ahora se trasmuta en profecía. Desde el 1990 que el nivel adquisitivo de los docentes públicos ha ido cayendo paulatinamente, algo que no ha despertado en demasía las sospechas de los afectados. Todo empezó con los pactos entre patronal y sindicatos para equiparar nóminas entre pública y privada. Se aceleró las de unos, los privados, y se redujo la de los otros, los públicos. Luego el 2009 trajo un aumento del IRPF en las nóminas docentes, un eufemismo que reducía de nuevo el nivel adquisitivo de los educadores. Ahora llega el 2010 con los recortes ZP, otro porcentaje menos, un 5 de media. Lo paradójico a todo esto es la mastodóntica inversión en educación con las aulas digitales. En algunas comunidades se van a regalar portátiles a los alumnos, pero en todas se están sufragando una instalaciones impagables, todo el cableado y tecnología que ahora mismo se está instalando por las aulas de toda España, ¿puede imaginarse el coste de ello? Y he aquí la paradoja, por un lado se despilfarra en un proyecto sin antecedentes ni garantías educativas, y por el otro se recortan los sueldos de los educadores, ¿alguien se ha vuelto loco? Añadamos a lo anterior que no existe ninguna experiencia en el mundo que demuestre que con los libros digitales se resuelva el flagrante fracaso escolar que vivimos en la península, es más, la única prueba piloto que se hizo en Suecia demostró que con el ordenador los chavales se distraían y suspendían más, ¿va a ser eso defender des del PSOE la escuela pública? Lo cierto es que muchos dirigentes socialistas no predican con el ejemplo, sus hijos se hallan en centros educativos privados. Sólo un ejemplo, el presidente de la Generalitat de Catalunya tiene a toda su descendencia en un colegio cien por cien privado, que no concertado. En fin, predicar con el ejemplo se halla en ácida contradicción con una escuela pública ametrallada por quienes dicen que tanto la defienden, el PSOE.

CULPABLES DE LA CRISIS


Una vez ZP reconoció la crisis de España aplicó su famoso Plan E con infinitud de contratos en obra pública. El abuso de tal práctica conllevó que en el 2010 se vaciaran las arcas del Estado, algo que nos ha acercado a nuestra vecina y mediterránea Grecia. Este pan para hoy, pero hambre para mañana, ha alertado a nuestros socios en el mundo, la UE y los USA. Por ello han pegado un tirón de orejas al equipo ZP y este ahora reluce su nuevo plan, el Plan R, el del Recorte. Parece obvio que el “empeño” estatal promovido por ZP surgió por pensar que la crisis, desaceleración según él, sería corta y breve, un error de cálculo, ¿malos asesores?, ¿malos estadistas?, ¿o llanamente mediocridad? Pero la política de improvisación de ZP se hace cada vez más patente en los titulares diarios de prensa. En lugar de pillar el toro por los cuernos, sea usted taurino o no, el Gobierno aplica un primer recorte a la clase baja y media, no hacia quienes propiciaron la actual crisis económica, ¿qué quienes fueron? Pues los que podían comprar y vender grandes negocios provocando la subida de muchas cosas que usted paga caras, carburantes, préstamos y domicilio. Culpables también fueron quienes crearon productos financieros, hipotecas y préstamos diversos, que usted, pensando nadar en la abundancia, les contrató. Todos ellos, los especuladores que ni ZP ni Rajoy se atreven a meterles manos, son sin lugar a dudas, vacas sagradas de las finazas, los intocables, los Dioses de este mundo lucrativo capitalista. Llegados a este punto, y si nuestros gobernantes no hacen de Robin Hood con los malos de la película, pues que se responsabilicen ellos de la situación, que paguen ellos todo el error, no los conciudadanos. Así pues propongo que Aznar no cobre sus más de 6.000 euros por sus conferencias partidistas, que Montilla deje de percibir sus más 12.000 euros mensuales y que la Casa Real ceda los más 14 millones de gastos anuales de un rey que nos han tildado de campechano, alguien que por cierto nadie de ustedes democráticamente votó. Pero los más importante, y ahora que se estrena la película Robin Hood, fuera la aparición de una nueva versión de éste, que no de ficción, que robara a los culpables de la crisis, los grandes capitales especuladores, para repartir sus dividendos entre los paganos de todo esto, la clase baja y media, ¿algún voluntario? En otro caso vayan quitando siglas al PSOE. Con tanto recorte ni socialista ni obrero, y lo de español mejor dejémoslo para el PP. Por tanto de PSOE la cosa quedó sólo en P, que no de ZP.

COMO EVITAR EL RECORTE ZP


Pensionistas y funcionarios van a ser los primeros en cobrar menos, pero que no se engañe el contribuyente, detrás de este recorte va usted. Muchos son los economistas que llevan tiempo predicando que hay que recortar las nóminas de todos los españoles, subir el IVA y aumentar los impuestos de quien cotiza. Lo paradójico es que una crisis, que ni usted ni yo provocamos, la tengamos que pagar bajo ordenanza gubernamental. Ante lo anterior propongo la siguiente red de medidas que evitarían el recorte inminente. Léalas atentamente y verá que no son ninguna memez, serían un gran ahorro para el bienestar social futuro. Primero, que todas las campañas electorales fueran sin carteles ni publicidad, ¿sabe lo que pagamos por ellas con nuestros impuestos? Segundo que todos los políticos, y para dar ejemplo, nada de coches oficiales tipo Audi o seguros privados, simplemente que utilizaran los servicios públicos de transporte, sanidad y educación dando lo ahorrado a sus votantes, a los contribuyentes. Tercero, a todo personaje tipo Millet o ladrón de la administración, se le expropiara el patrimonio para beneficio de la sociedad a quien robó. Cuarto, que la banca, receptora de miles de millones de euros por su rescate, devolviera a los contribuyentes, y con un alto rédito, esas divisas de nuestros impuestos pagando como si fuera una hipoteca pero hacia el pueblo. Quinto, que si tan mal nos van las cosas por la península, no nos toque enviar los 9.000 millones de euros a Grecia. Sexto, promover la denuncia de fraude fiscal bajo el incentivo de una rebaja en el IRPF a quien lo descubra, la de impuestos evadidos que se recuperarían. Séptimo, prohibir que la administración pueda endeudarse como lo hace, 45.000 millones de euros solo a los bancos alemanes, ya que luego la banca es quien domina al gobierno y éste debe inyectarles fondos para salvar su crisis. Octavo, dejar los soldaditos de plomo en casa y abandonar el envío de tropas por países que jamás han amenazado a nuestra soberanía. Noveno, eliminar las dietas que cobran políticos, realeza y demás cargos por sus viajes y demás, ya que con el buen sueldo que ostentan debería bastarles. Décimo, no derrochar nuestros impuestos en aulas digitales por todos los centros educativos ya que jamás, y digo jamás, existió prueba piloto alguna en todo el mundo que demostrara que tal barbarie resolviera el flagrante fracaso escolar en nuestra península. Onceavo, revisar todo el fraude que por Andalucía se comete bajo empresas que estafan con contratos que permiten seguir cobrando el paro a quienes con pocos días de trabajo así se les premia. Doceavo, prohibir el exceso y abuso de obra pública en muchos de nuestros municipios ya que con ello se agrava la deuda pública que tanto ha arruinado a nuestra península. Y por último, que paguen los muy ricos y especuladores, y no los asalariados hipotecados, una crisis que no provocaron éstos. ¿Cree ahora usted que con todas las medidas anteriores habría que aplicar el recorte Zapatero? Esperemos que el sentido común y la valentía dirijan a nuestros votados, el Gobierno.

COTXE ELÈCTRIC SENSE FUTUR


El govern Zapatero aposta pel cotxe elèctric com mesura sostenible, suposadament no contaminant i pal·liativa a l’addicció que tenim pel petroli. En tot això tothom s’oblida d’una cosa elemental, ¿d’on obtindrem tanta electricitat amb tants cotxes a bateria? L’Estat espanyol, i de retruc la nació catalana, som deficitaris produint energia elèctrica, és a dir, no abastem les nostres necessitats energètiques. Tèrmiques, embassaments i les poques nuclears que tenim se’ns han quedat curtes per un error de previsió estatal. El Ministeri d’Energia ben clar ho ha publicat més d’un cop. Per aquesta raó comprem l’electricitat al país veí, França. I aquesta energia és neta? Doncs taxativament no, el gran gruix d’energia elèctrica que produeix la república carolíngia prové de nuclears, sí, sí, tal com ho llegeix. Paradoxalment l’equip Zapatero no vol construir més nuclears per Espanya però sí pagar per l’energia atòmica veïna. I aquí arriba l’eufemisme del mal anomenat cotxe elèctric sostenible que suposadament no contamina. Sap tota l’energia atòmica que es perd i malbarata pels cables des de França ans no arriba a nosaltres? Doncs més d’un trenta per cent. Que els sembla doncs si enlloc de dir-li cotxe sostenible i elèctric diem la veritat, cotxe insostenible i nuclear.

SENTIR-SE ESPANYOL


Resulta paradoxal com molts immigrants d’Amèrica llatina establerts a Catalunya se senten més espanyols que catalans. La contradicció d’aquests nouvinguts apareix quan revisem la història dels mateixos per adonar-nos que el seu espanyolisme no té justificació lògica, ans al contrari, és un engany. Les seves dones foren víctimes de violacions per part de membres de la corona castellana i de posterior mestissatge a tots nivells. Els seus idiomes originals, religions i cultures desaparegueren per sempre més. La llengua castellana i el catolicisme les substituïren i els seus costums foren arrabassats pels de la corona castellana. Així doncs, es fa difícil entendre que aquests llatins nouvinguts es creguin tan espanyols, i gairebé gens catalans, si el concepte “Espanya” els va furtar la genètica, idioma, creences i cultura. No creuen que algú els està enganyant? Millor sentir-se del lloc d’on venim i secundàriament d’on treballen i compartim el territori, Catalunya.

AULES DIGITALS? UN FRACÀS VIGENT


L’aula digital amb un portàtil per alumne ens l’han venut com la solució moderna al problema educatiu, per desgràcia l’adjectiu modern amaga quelcom pervers, el fracàs. Modern no implica necessàriament millor, sols significa modificar les coses que ja funcionaven, no pas progrés. L’aula digital ha estat imposada pel nostre govern en menys de mig any. Que tal poc a poc i bona lletra. Doncs no, amb preses polítiques, prohibint un temps de reflexió i esquivant l’opinió de molts docents, s’ha imposat l’aula digital. El conseller Maragall nega tot l’anterior i continua afirmant per Televisió de Catalunya que tot ha estat un gran èxit, ¿èxit? Sabem que la xarxa fallarà molts dies a l’aula, sabem que carregar les lliçons al PC esdevé lent i fa perdre molt temps abans no comença una classe, sabem que a moltes escoles i a molts alumnes no els han arribat els tan promesos ordinadors, sabem que si els arriben a tenir, molts escolars es connectaran a Internet sense fer la feina de classe, i el més pervers, sabem que un projecte similar va fracassar a Suècia pels noranta i que un de posterior també va fer figa a Nova York en el 2007, sabem tantes coses que sembla mentida que els defensors de l’aula digital estafin tant als contribuents. Enric Roca insisteix en una carta a La Vanguardia que la presència de l’aula digital és un fet que ningú qüestiona. Doncs davant aquest exagerat malgasto i nul·les avantatges molts docents sí que ens ho qüestionem. Però no perdem el nord escolar i siguem clars, el principal problema educatiu, i ens ho diu la OCDE i el nefast nivell de competitivitat laboral que ostentem a la nació, és el nostre flagrant fracàs escolar, uns màxims europeus que no sabran solucionar els milers d’ordinadors que els pares han pagant. Ostentem el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble, en dades concretes un trenta per cent dels nostres escolars no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies, la majoria amb ordinadors, que no dediquen el temps necessari a l’educació de la seva quitxalla, no pas a escoles sense aules digitals. El més greu de tot plegat serà la despesa de diners que l’aula digital ens comportarà sabent que a Suècia i Nova York va fracassar. Per tant, la pregunta que no cal perdre de vista és a quines empreses informàtiques això beneficia, qüestió que el nostre conseller Ernest Maragall hauria d’aclarir a qui paguem tot això, els votants. Recordem que ell ha arribat a la política com el que és, economista, i no com el que mai no ha experimentat, impartir classes com a docent.

ARTUR MAS A POLÒNIA

L’expresident dels Estats Units Ronald Reagan de jove va treballar interpretant papers en pel·lícules del Far West. La veritat fou un mal actor però en opinió d’alguns, i a canvi, esdevingué un bon president. El nostre català internacional, senyor Cugat, sovint en feia sorna d’això. Deia que aquí passava a l’inrevés, que tenim bons actors però mals presidents. Potser sota aquesta idea el programa de TV3, Polònia, està fent un test d’interpretació als nostres polítics. Ja fa unes setmanes que van sent convidats un a un tots els caps de llista dels diferents partits. El darrer ha estat l’Artur Mas, els anteriors foren el senyor Puigcercós d’ERC i la senyora Camacho del PP. Balanç? Puigcercós i Camacho són actors de primera línia amb grans capacitats per fer-nos combregar amb rodes de molí. I n’Artur Mas? Com actor nefast, potser això sigui garantia que esdevingui un bon president.

EL DEUTE DE MONTILLA

La història es repeteix. L’actual crisi econòmica té un cosí germà en la història catalana, en el segle XIV. El greu de l’assumpte és que els errors que van cometre les institucions del segle XIV els han repetit, que ni calcades, el govern Montilla. M’explico, davant la manca de diners estatals les institucions del XIV van emetre gran quantitat de deute públic, és a dir, demanar més diners a qui els tenien per a tornar-los amb forts interessos que els contribuents pagarien, no els governants. Els sona això actualment? La campanya del senyor Montilla que invertíssim en “seny” al 4,5 per cent n’és el bessó al deute del segle XIV. Però com va acabar la història d’aquella crisi medieval? Doncs que qui tenia diners, els inversors, van passar d’empresaris a rendistes, és a dir, que qui podia invertir en crear noves empreses per fer progressar el país va deixar de fer-ho a canvi de cobrar de l’estat, és a dir de vostè i de mi, dels contribuents. Era més fàcil cobrar el deute de l’estat a un interès que cap banc oferia que crear empreses i llocs de treball. En fi, era més còmode veure com la crisi la patien els altres, el poble. Ara sols esperem dues coses, primer que el deute emès pel govern Montilla no aturi més l’economia actual i segon, que no pugin més incompetents al govern per repetir els errors de la història. Si vostè ha fet ara d’inversor en deute de l’estat sols li recordaré que per tancar aquella crisi medieval van expulsar del país a tots els màxims prestadors. Potser vostè no cobrarà els interessos que el govern Montilla li va prometre, ara ja ho sap.

UNA CENSURA PERIÒDICA


Porto més de 120 cartes publicades en premsa d’ençà el 2006. Últimament em sento astorat davant un diari que modifica en excés, i d’una manera reiterada, les meves cartes. Si bé la majoria de premsa respecta els textos originals, n’hi ha un de molt popular a Catalunya que fa tot el contrari, sobretot quan s’argumenta en contra PSOE-PSC. En aquest sentit veig com les cartes enviades són reduïdes a la meitat, els adjectius clars canviats a apel·latius confusos, i els verbs reals traslladats a accions suposades, tot per al final suprimir el sentit original del manuscrit i deixar ambigüitats contràries al que un mai no va escriure, fins i tot desapareixen els noms dels polítics al·ludits. Així vaig denunciar aquest fet fa temps a premsa i ara en celebro un aniversari. Fa un any que El Periódico, després d’haver-me publicat més de mig centenar de cartes en el passat, per art de màgia, i durant tot el 2010, ho ha deixat de fer. La paradoxa de tot això és que un diari d’esquerres i en teoria demòcrata apagui la veu crítica retallant, i ara no publicant, simples cartes d’un demòcrata progressista. No sembla tot plegat una clara protecció cap els seus amos, el PSOE-PSC, amb una tècnica arnada i franquista anomenada censura?

AULES DIGITALS? UN FRACÀS VIGENT



L’aula digital amb un portàtil per alumne ens l’han venut com la solució moderna al problema educatiu, per desgràcia l’adjectiu modern amaga quelcom pervers, el fracàs. Modern no implica necessàriament millor, sols significa modificar les coses que ja funcionaven, no pas progrés. L’aula digital ha estat imposada pel nostre govern en menys de mig any. Que tal poc a poc i bona lletra. Doncs no, amb preses polítiques, prohibint un temps de reflexió i esquivant l’opinió de molts docents, s’ha imposat l’aula digital. El conseller Maragall nega tot l’anterior i continua afirmant per Televisió de Catalunya que tot ha estat un gran èxit, ¿èxit? Sabem que la xarxa fallarà molts dies a l’aula, sabem que carregar les lliçons al PC esdevé lent i fa perdre molt temps abans no comença una classe, sabem que a moltes escoles i a molts alumnes no els han arribat els tan promesos ordinadors, sabem que si els arriben a tenir, molts escolars es connectaran a Internet sense fer la feina de classe, i el més pervers, sabem que un projecte similar va fracassar a Suècia pels noranta i que un de posterior també va fer figa a Nova York en el 2007, sabem tantes coses que sembla mentida que els defensors de l’aula digital estafin tant als contribuents. Enric Roca insisteix en una carta a La Vanguardia que la presència de l’aula digital és un fet que ningú qüestiona. Doncs davant aquest exagerat malgasto i nul·les avantatges molts docents sí que ens ho qüestionem. Però no perdem el nord escolar i siguem clars, el principal problema educatiu, i ens ho diu la OCDE i el nefast nivell de competitivitat laboral que ostentem a la nació, és el nostre flagrant fracàs escolar, uns màxims europeus que no sabran solucionar els milers d’ordinadors que els pares han pagant. Ostentem el doble de fracàs escolar que la mitjana europea, el doble, en dades concretes un trenta per cent dels nostres escolars no assoleixen l’ensenyament secundari obligatori. Cal afegir aquí que el noranta per cent dels alumnes que fracassen pertanyen a famílies, la majoria amb ordinadors, que no dediquen el temps necessari a l’educació de la seva quitxalla, no pas a escoles sense aules digitals. El més greu de tot plegat serà la despesa de diners que l’aula digital ens comportarà sabent que a Suècia i Nova York va fracassar. Per tant, la pregunta que no cal perdre de vista és a quines empreses informàtiques això beneficia, qüestió que el nostre conseller Ernest Maragall hauria d’aclarir a qui paguem tot això, els votants. Recordem que ell ha arribat a la política com el que és, economista, i no com el que mai no ha experimentat, impartir classes com a docent.

POLSERES D’ENGANYIFA



Les polseres de l’equilibri han assolit unes cotes d’engany alarmant. Aquest enginy fet d’una tireta de silicona i una tanca magnètica ha despertat la fe dels més crèduls. Els usuaris de les mateixes asseguren que la seva vida és més equilibrada, amb més força, amb més flexibilitat. Un dia, i davant d’un dels seus profetes, vaig demostrar que es podia fer el mateix amb el mòbil, que emana també magnetisme. Repetint un exercici de flexibilitat amb el telèfon i sense el braçalet de l’enganyifa, els voluntaris assoliren iguals millores que amb la maleïda polsera de l’equilibri. El més sorprenent fou quan veieren que passava el mateix amb un saler a la mà. La realitat era ben simple, estirar un múscul dos cops amb un petit descans al mig, permet millorar la flexibilitat. La tècnica, stretching, no és nova, fa anys que funciona per diferents esports. El més greu d’aquesta estafa amb polseres, és que va arribar als canells de polítics de renom. Exemples d’això en foren Leire Pajín, secretària d’organització del PSOE, Esperanza Aguirre, presidenta de Madrid, Miguel Sanz, president de Navarra o Gustavo de Arístegui, diputat del PP. En definitiva, si un màxim responsable de Govern es creu aquestes mentides, com sabrà prendre decisions correctes i reals? Per sort la Junta de Andalucía acabada d’imposar per estafa a l’empresa d’aquests braçalets, a Power Balance, una multa de 15.000 euros, sanció que el fabricant  cobreix amb escreix amb la venda de 300.000 braçalets. Si ara vostè  desitja sortir de la crisi, ja sap què fer, inventis una polsera viagra, tindrà molta clientela.

LA DEUDA ZAPATERO: PAN PARA HOY HAMBRE PARA MAÑANA

LA DEUDA ZAPATERO: PAN PARA HOY HAMBRE PARA MAÑANA

La historia se repite, la actual crisis económica española sintetiza un clon exacto de la bancarrota de la corona de Aragón durante el siglo XIV. Y eso es lo más grave, que los errores de las instituciones medievales han sido plagiados y repetidos por el propio gobierno Zapatero seiscientos años más tarde. En ambos casos las arcas del estado se vaciaron más allá de lo que se poseía, se empeñaron, y ante la flagrante falta de dinero las instituciones del XIV emitieron gran cantidad de deuda pública, es decir pidieron más plata a quienes sí la tenían, los financieros, para devolvérsela más tarde con fuertes intereses que los contribuyentes pagarían, ¿les suena actual todo esto? Por su banco han pasado mastodónticas ofertas de deuda pública de la Generalitat Catalana, Estado Español y ahora de la Generalitat Valenciana entre otras instituciones. Pero ciñámonos a como terminó aquella crisis medieval para así pronosticar la nuestra. Al final aquellos inversores del XIV pasaron de empresarios a rentistas, es decir, que quien podía invertir en crear empresas y puestos laborales no lo hizo y se acomodó a cambio de cobrar del Estado, es decir de usted y de mi, de los contribuyentes. Era mucho mas fácil cobrar la deuda del Estado a unos intereses que ningún banco ofrecía que crear empresas y lugares de trabajo, era más fácil ver como la crisis la padecían los otros pagando intereses, el pueblo. Ahora sólo cabe esperar dos cosas, la primera que tanta deuda pública no paralice la creación de empleo y segundo, que no suban más incompetentes al Gobierno para repetir errores medievales. Si ahora usted invirtió en deuda sólo recordarle que para zanjar aquella crisis medieval al final expulsaron de la península a todos los máximos prestamistas. Quizás usted no llegue a cobrar los intereses que su Gobierno le prometió.