DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

lunes, 31 de diciembre de 2012

CARTA A LOS REYES MAGOS 2013

Queridos Reyes Magos, quisiera pedir lo siguiente para que la crisis económica mengüe. Primero eliminar los sueldos vitalicios, seguros y dietas de los altos cargos políticos, me dicen que estos grandes sueldos sin trabajar son para que el gobierno saliente no esté tentado de pasar información privilegiada a empresas y financieras, algo que presupone por defecto que pueden ser corruptos. Segundo, el Senado que tan caro nos resulta y que duplica funciones del Congreso, sea eliminado para ahorrar más dinero a las familias españolas. Tercero, que la banca no pueda invertir en bolsa, ni en especulación, ni en alcohol, ni en tabaco, que sólo lo pueda hacer en bienes productivos que generen puestos de trabajo, sobretodo en sectores de alto valor añadido como son las nuevas tecnologías y la informática tal como hizo Alemania en su momento siendo ahora el motor de la UE y quien gobierna a nuestro gobierno. Cuarto, que los presupuestos en educación, sanidad e investigación tengan prioridad sobre defensa, seguridad del Gobierno y policía, es mucho más importante alguien bien formado con iniciativas propias que unos individuos bajo ordenanza, los primeros impulsan el país, los segundos sólo cumplen órdenes. Quinto, que en educación se vuelva a potenciar la cultura del deber y del esfuerzo que desapareció con la reforma educativa. Cabe recordar que en España se buscaba mucha mano de obra barata sin apenas formación y en Alemania todo lo contrario, es decir, aquí mucha construcción para paletos y en Alemania mucho valor añadido para doctos. Sexto, que el Gobierno esté formado por los mejores y no por mediocres idealistas que tras trepar en la escala de su partido han llegado a altos cargos cometiendo graves errores de gestión económica por su incompetencia, falta de experiencia y nulos títulos universitarios. Séptimo, que todas las campañas electorales sean sin carteles, sin publicidad y sin grandes arengas, todo por televisión pública e Internet que ya lo pagamos todos. Octavo, que todos los políticos, y para dar ejemplo, nada de coches oficiales tipo Audi, ni seguros privados, ni colegios elitistas para su prole, simplemente que utilicen los servicios públicos de transporte, sanidad y educación dando lo ahorrado a sus votantes, a los contribuyentes, otros países del norte de Europa así lo hacen y mejor les va que a nosotros. Y por último, que el egoísmo de una minoría, bancos, financieras e inversores, con instintos de enriquecerse a costa de los demás no vuelva jamás sobre este planeta. Por cierto, si tenéis el mail del nazareno decidle que lo que predicó hace dos mil años no ha servido para nada. Felices Reyes.

lunes, 24 de diciembre de 2012

LOMCE Y FRACASO ESCOLAR

Cuesta mucho desde el aula difundir las causas y las soluciones del fracaso escolar vigente. Cuando docentes curtidos así lo intentan se impone por desgracia la versión platónica y alejada de teóricos que poco o nada pisan el aula. El pasado 30 de noviembre ASPEPC-SPS inició en el Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya las I Jornadas de Secundaria sobre el fracaso escolar. Asistieron más de cien docentes con muchos años de clases en sus mentes. Los debates fueron guiados por diferentes expertos de trayectoria y valía contrastada como Inger Enkvist de la Universidad de Lund, Oriol Pi De Cabañas de La Vanguardia, Ricardo Moreno autor del Panfleto Antipedagógico y Gregorio Luri autor de La Escuela contra el Mundo. Los acuerdos alcanzados entre todos los asistentes mostraron una clara y dramática conclusión, la nueva ley de educación, la LOMCE, está diseñada por teóricos adoctrinados que viven a años luz de los docentes que sí salvan, arreglan y remiendan el actual fracaso escolar. En gran parte este desastre educativo radica en leyes educativas anteriores, defectuosas y llenas de teorías nunca comprobadas. De hecho hace pocas semanas que la OCDE refregó a España ostentar el máximo fracaso escolar de Europa. Se hace obvio que los docentes siguen siendo ignorados a pesar de los acuerdos alcanzados durante las I Jornadas de Secundaria. ¿Que por qué actualmente nuestros estudiantes suspenden más? Pues simplemente porque estudian menos. ¿Cómo resolver entonces el fracaso escolar vigente? Primero hay que evitar los pedagogos y teóricos adoctrinados que alejados de las aulas redactaron una LOGSE, una LOCE, una LOE y ahora una LOMCE que hacen imposible el correcto desarrollo de la actividad docente en las aulas. Segundo, es muy importante que desde niños, tanto en casa como en la escuela, reine un ambiente de orden, silencio y concentración para facilitar la memorización y la comprensión de conceptos. Tercero, la existencia también desde muy pequeños de rutinas en clase y en casa en el trabajo, el estudio y el descanso. Cuarta, los alumnos necesitan ya en primaria maestros con excelentes conocimientos en su especialidad y con un dominio rico, elegante y preciso de los idiomas oficiales. Y quinta y última, mucho esfuerzo aprendido, enseñado y adquirido ya desde primaria. Un buen sistema educativo debe formar buenas personas y expertos profesionales, en caso contrario estaremos derrochando mucho dinero en nuestros centros educativos.

jueves, 20 de diciembre de 2012

WERT ADOCTRINAT, FRACÀS ESCOLAR ASSEGURAT

Costa molt des de l’aula difondre les causes i les solucions evidents sobre el fracàs escolar. Quan docents bregats així ho intenten s'imposa, per desgràcia, la versió platònica i allunyada de teòrics que poc o gens trepitgen l'aula, si és que algun dia ho van fer, en detriment de la de mestres i professors experimentats. El passat 30 de novembre ASPEPC-SPS inicià a l'Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya les I Jornades de Secundària sobre el fracàs escolar. Hi assistiren més de cent professors amb anys de classes a les seves ments. Les taules rodones d'aquelles jornades foren guiades per diferents experts de trajectòria i vàlua contrastada com Oriol Pi De Cabanyes, periodista de La Vanguardia, Inger Enkvist, professora de la Universitat de Lund a Suècia, Ricardo Moreno Castillo, catedràtic de Matemàtiques i autor del Panfleto Antipedagógico i Gregorio Luri, catedràtic de Filosofia i autor de L’Escola contra el Món. Amb aquest rerafons, aquell centenar de professionals van debatre durant dos dies les causes i les solucions al fracàs escolar vigent. Els acords assolits entre els assistents mostraren una clara i dramàtica conclusió, la LOMCE està a anys llum de com els docents salven, arreglen i apedacen amb èxit l’actual fracàs escolar. La nova llei, dissenyada per teòrics adoctrinats, no segueix ni de prop les estratègies que els docents apliquen amb encert a l’aula per tal de remeiar el fracàs escolar. És més, les conclusions sobre les causes i les solucions al fracàs escolar treballades durant les I Jornades de Secundària no són importants en l'actual i polèmica llei educativa del senyor Wert. De fet la LOMCE ni esmenta les causes ni les solucions reals que fa anys els docents denuncien i que ara han acordat i ratificat durant les jornades. Cal afegir que lleis anteriors a la propera LOMCE, la LOGSE, la LOCE i la LOE, foren també dissenyades per teòrics adoctrinats i allunyats de qui viu i treballa a primera fila d'ensenyament, els docents. Aquest fet genera lleis amb molt soroll però nul·la eficàcia en la millora de l'èxit acadèmic, ans al contrari, pareix xacres normatives que causen, propicien i augmenten el nostre fracàs escolar. Prova d’això és que fa poques setmanes la OCDE ens recordava que Espanya ostenta el rècord de fracàs escolar a Europa i que ideologies similars a la nostra ja havien provocat l’augment del fracàs escolar a Estats Units, Suècia i França dècades ençà. Unamuno va dir allò de, que inventen ellos, i així ha anat Espanya, plagiant també els errors de l’estranger, fent seves lleis educatives defectuoses. El mal és que estem sent exemple per a països de l’Amèrica llatina on actualment estant operant els teòrics adoctrinats que van dissenyar les maldestres lleis espanyoles. Mentre, i tal com es veu, els docents continuen ignorats tot i els acords assolits durant les I Jornades de Secundària, uns acords ben simples, ¿que per què actualment els nostres estudiants suspenen més? Doncs simplement perquè estudien menys. Les hores d’estudi i de deures dels nostres escolars són significativament inferiors a la d’altres estats amb millors resultats. ¿Com resoldre doncs el fracàs escolar vigent? El resum de les jornades fou clar en això, primer, defugir dels pedagogs allunyats de les aules ja que les lleis redactades sota la seva influència han fet impossible el correcte exercici de l'activitat docent a les aules. En aquest sentit els quatre convidats a les Jornades van respondre per separat el mateix afirmant que si avui mateix es tanquessin totes les facultats de pedagogia, el sistema educatiu no se’n ressentiria sinó que milloraria. Segon, és molt important que des d’infants a casa i a l’escola regni un ambient d’ordre, silenci i concentració per facilitar la memorització i comprensió de conceptes. Tercer, l’existència també des de ben menuts de rutines a classe i a casa en el treball, l’estudi i el descans. I quarta i última, molt d’esforç en tot l’anterior, i sobretot a primària, on això s’adquirirà per sempre de sèrie. No deixa de ser sorprenent que la mitjana de repetició a primària sigui de l’1% per augmentar vuit vegades a secundària on és del 8%, és a dir, l’escolar que no repeteix a primària es passa a secundària amb la corresponent manca de conceptes no assolits. Sols facin una prova, facin llegir en veu alta o preguntin la taula de multiplicar a primer d’ESO i veuran les mancances no aconseguides abans. Resulta doncs obvi que LOMCE i anteriors han estat lleis sota la batuta d’un pedagogisme allunyat de les aules que ha propiciat la proscripció de l'esforç i el mèrit esborradors de la memòria en els programes d'estudis. Les lleis redactades sota la influència de pedagogs així han fet impossible el correcte exercici de l'activitat docent a les aules. És més, el nostre sistema educatiu necessita foragitar aquest tòpics pedagogistes que neguen l’esforç, la memòria i la rutina, factors que clarament sí afavoririen l’èxit escolar. Resulta escandalós, doncs, que sabent les causes i les solucions del nostre fracàs escolar no s’hagi fet encara el correcte per millorar l’ensenyament dels nostres fills.

miércoles, 19 de diciembre de 2012

La LOMCE y un dinosaurio llamado esfuerzo

El cuarto y último de los objetivos para llevar con éxito un aula es promover el esfuerzo personal entre los alumnos. El esmero está detrás de ese objetivo ya que sin él no se puede superar nada. Para ello los educadores deben ser absolutamente dogmáticos y autoritarios. Decía Chesterton que no puede existir la educación libre, porqué si dejáis a un niño libre no le educaréis. Con libertad plena dudo mucho que todo el mundo decidiera trabajar ocho horas cada día o llegar puntual a su lugar laboral sin abandonarse un buen rato en ese placentero momento del sueño matinal. El esfuerzo no nace de la libertad del individuo, surge de la obligación aprendida desde pequeño. En ello un buen maestro sabrá infundir esos valores entre sus hijos, en cambio uno de mediocre justificará exigir a cada escolar según sus posibilidades, en tal caso cada zagal permanecerá siempre dentro de sus limitaciones, jamás se superará. Téngase en cuenta que los púberes normales no suspenden por falta de profesores mejor formados, nuevas leyes o más presupuestos en educación, suspenden por el simple hecho que estudian menos, porque se esfuerzan menos. A menudo muchos padres admiten que sus hijos de primero de ESO apenas dedican menos de una hora al día al estudio, ¿cómo puede existir éxito escolar con tal falta de esfuerzo? Resultó obvio que estudiar significaba desconfiar de la inteligencia del compañero de al lado. Corría por Internet un dicho que definía con sorna aquella situación, mátate estudiando y verás un cadáver culto. Resulta obvio que la motivación, el esfuerzo y la responsabilidad se encuentran en un gran pozo de miserias. No sería descabellado felicitar al profesor que aconseje más de dos horas diarias entre deberes y estudio, tal dedicación debería ser normal para cultivar todo el potencial de cualquier estudiante, en caso contrario se estaría desaprovechando su capacidad. En relación con el esfuerzo, otros rasgos que le indicarán un centro dudoso para su hijo son los siguientes: una primaria sin apenas repeticiones de curso, una evaluación por temas y no por conjuntos trimestrales como antaño, la facilidad de pasar de curso con muchas materias suspendidas, una rebaja de los niveles de exigencia, la eliminación de notas en primaria, la erradicación de la memorización como herramienta fundamental del aprendizaje, el aumento de materias optativas reduciendo horas de lengua y matemáticas, la aparición de un trimestre sin matemáticas o lengua y otras tantas grandes proezas que algunos expertos todavía preconizan. Veámoslos con detalle y analicemos los efectos negativos que inducen en nuestras futuras generaciones. Una primaria sin ajo, o una primaria sin apenas repeticiones, fue un hecho denunciado por el estudio de la Fundación Jaume Bofill a finales de 2007. El informe demostraba que la cultura de la promoción automática de curso está firmemente agazapada en primaria. A pesar que el alumno no progresara adecuadamente, se le da un visto bueno y pasa al siguiente nivel sin haber afianzado el anterior. Lo básico que se debió aprender en primaria, la tabla de multiplicar, la comprensión de texto y el saber redactar, no se alcanza y así ese fracaso llega a secundaria, ahora sí, repitiendo curso en algunos casos. En cuarto de ESO un 13,7 % de los alumnos repite curso, mientras que en el norte de Europa este porcentaje sólo llega a menos de la mitad, un 5 %. Según los datos del MEC, el 33 % de los escolares de 16 años repitió curso durante el 2008, algo que no estaba nada mal para una reforma que se diseñó para evitar la repetición. Por tanto, el informe anterior pone de relieve que las repeticiones en primaria son muy escasas aunque demasiado frecuentes en secundaria, algo indicativo que el fracaso escolar infantil se ha ocultado derivándose a secundaria. La evaluación continua, que no continuada, también denota un mal centro educativo ya que se examina a los chavales por temas, y no por conjuntos trimestrales. Por otro lado, con un nombre tan llamativo, evaluación continua, se llega a convencer al más incauto de su credibilidad. Bautizar con apelativos técnicos algo sin fundamento siempre regala solidez a lo que carece de ella. La evaluación continua parece mostrar un concepto revolucionario y de progreso mientras es todo lo contrario. Al examinarles por pequeñas partes sin exigir en el siguiente control los conceptos anteriores provoca que los chavales dejen de poseer ideas globales de una materia, y lo más nefasto, se acostumbran a estudiar solo ínfimas porciones del libro para aprobar y luego olvidar. En conocimientos como las matemáticas se han dado situaciones de lo más kafkianas. Si durante el mes de octubre se enseñaban los números negativos, en enero se debía repetir esa lección para explicar las fracciones con negativos. Otro tanto ocurría en lenguas y otras asignaturas. La evaluación nombrada como continua resultó crear muchas discontinuidades en el aprendizaje. Otra de las medidas que hunde la cultura del esfuerzo es la rebaja de los niveles de exigencia. Se rumorea por pasillos y claustros escolares que la reforma educativa redujo los niveles de la EGB para incentivar aparentemente el éxito académico en la ESO. Los defensores de la reforma afirmaron que no habían reducido la exigencia, que sólo habían redistribuido los contenidos. Pues si antes en octavo de EGB se enseñaba la ecuación de segundo grado, en la ESO se hacía dos años más tarde, ¿era eso una redistribución o un retraso? Si un tren llegase tarde dudo mucho que ningún político se le ocurriera decir que se habían redistribuido los horarios de cercanías y que usted debería esperar a la siguiente locomotora dos años más tarde. Por tanto, si alguien podía resolver ecuaciones de segundo grado a los 14 años en el sistema anterior, ¿por qué razón debía hacerlo a los 16 en la ESO? ¿No era eso estafarle al no explotar sus posibilidades? ¿Se le estaba formando o deformando? Un escolar desarrolla sus capacidades en función de lo que se le exige, no en lo que se le facilita. Así pues con una ESO fácil debería haber aumentado el número de aprobados, por desgracia ocurrió todo lo contrario, cuanto más se bajó el nivel de exigencia, más descendió el nivel de aprobados por acomodamiento y falta de esfuerzo. En fin, que la LOGSE tras aumentar la escolarización obligatoria hasta los 16 bajó los niveles pero sin aumentar el número de aprobados. Ante la realidad anterior el propio PSOE confesó en el 2004 que el nivel había caído estrepitosamente. Quizás pasó que a más fácil menos esfuerzo. El exceso de optativas también es un factor a tener en cuenta ante la crisis del esfuerzo. Inicialmente llamados créditos variables en la reforma, fueron asignaturas que dividían la clase en tres grupos unas seis o más horas por semana, ello obligaba a la dispersión de los púberes en diversas aulas por el centro. Si antes con la EGB los escolares permanecían en una sola clase la mayor parte del tiempo, ahora sucedía todo lo contrario. Los cambios de sala eran frecuentes con la consecuente distorsión y algarabía que los adolescentes encontraban en ello por los pasillos del instituto. Los chavales que rondaban los doce jamás fueron lo suficientemente maduros como para dejarles tanta libertad de movimiento por un centro que llamábamos educativo. Actualmente las optativas han pasado de tres a una, es decir, volvimos a lo que ya funcionaba durante la EGB. En nuestro caso presente, valore el centro donde se minimiza ese traspaso de alumnos por los pasillos. En tal caso la dirección del instituto suele aplicar medidas para que los cambios de clase sean los mínimos posibles. Entre tales se halla una distribución de aulas cercanas y acorde a los cambios de aula, unos grupos homogéneos de alumnos que vayan juntos el máximo tiempo posible y finalmente unos itinerarios en materias de cuarto de ESO y Bachillerato que no originen grupos satélite por el instituto en busca de su aula. Que las aulas de las optativas estén lo más cerca posible de las aulas de grupo reduce ostensiblemente la distancia a recorrer y el tiempo del mismo, que los grupos estén formados por los alumnos que van al mismo bloque de optativas también elimina muchos cambios de sala y que haya bloques de materias a escoger y no libertad total en mezclarlas al capricho del adolescente favorece los grupos homogéneos anteriores. Hay otras medidas pero lo importante es que usted vea que su instituto se preocupa por ello, signo inequívoco que procura orden y esfuerzo sobre sus escolares. Otro punto que conllevó la detonación del esfuerzo fue la eliminación de las notas en primaria. Una de las ideas que trajo la reforma fue no traumatizar a nuestros alevines con el fatídico insuficiente o con el terrorífico muy deficiente. Así fue que se inventaron algo ambiguo, algo que potenció la destrucción de la cultura del esfuerzo. Con un necesita mejorar el alumno poco sabía si suspendía o aprobaba. De hecho nadie jamás fue perfecto y todo el mundo necesitaba mejorar. Algo parecido ocurría con el progresa adecuadamente, pero ¿muy adecuadamente?, ¿sólo adecuadamente?, ¿o un poco adecuadamente? Es obvio que sin notas informativas, padres e hijos viven relajados el paso por la primaria. Así que si usted todavía recibe las notas de su hijo en primaria con comentarios pero sin suspensos, bienes, notables o excelentes no estará informado en absoluto. Por suerte la LOE erradicó la ausencia de notas a finales de 2007 y volvió a imponer las notas en primaria, algo que llevaban reclamando los maestros hacía más de doce años. Más valió tarde que nunca, aunque I.B. de la Asociación de Maestros Rosa Sensat insistía que las notas eran un error y que debía instaurarse de nuevo el necesita mejorar y el progresa adecuadamente, y vuelta a empezar. Por suerte esta vez los políticos dejaron de lado a algunos expertos aunque si usted leyera la letra pequeña de la LOE se daría cuenta que siguió existiendo la ausencia de notas durante ese primer año de aplicación. La obligatoriedad de puntuar de forma cualitativa y abandonar el necesita mejorar afectaba únicamente a segundo, cuarto y sexto, o sea la mitad de los cursos de primaria. Es decir, fue todo una verdad a medias, ¿o una mentira al 50 %? En primero, tercero y quinto se mantuvo el necesita mejorar y el progresa adecuadamente, mientras que en el resto se ponían notas, ¿ven que desorden para informar mejor? Por suerte, y en 2008 se creyó en los profetas y las notas en primaria se empezaron de nuevo a poner en todos los cursos. Por tanto si en su escuela usted recibe notas es lo que acontece, pero si además tiene la certeza que allí no se regalan aprobados, vamos todavía mejor. Piense que al llegar a secundaria empezarán los problemas, porque allí sí deberían poner notas de verdad aunque también se han producido ciertas rebajas. A pesar de la oposición de muchos docentes, el Ministerio de Educación y Ciencia eliminó en marzo de 2007 la posibilidad que el cero figurara entre las calificaciones de la ESO. El ministerio estipulaba que las notas de los alumnos seguían una escala del 1 al 10 y que por eso debía eliminarse el 0. La eliminación de éste siempre halló otros ejemplos en la historia con consecuencias que todavía hoy estamos pagando. Durante el siglo VI d.C., y hundido por completo el Imperio Romano y su calendario, urgió crear uno de nuevo. Bajo el mandato de Papa Juan I, un humilde monje iletrado que estaba a las órdenes del vaticano, hizo lo que buenamente pudo. Dada la era cristiana en la cual se vivía, el nuevo calendario debía ajustarse al nacimiento de Cristo, pero primer problema, nadie tenía ni la más remota idea de cuando lo hizo éste. Dionisius Exiguus, nuestro monje ignorante, bajo la presión papal y el encargo impuesto, se inventó la fecha y con ella eliminó el cero del calendario, ahora lo verán. Primero adjudicó el primer día del año al 1 de enero como en el antiguo calendario romano, luego asignó ese día como el día en que Jesús fue introducido en sociedad, su circuncisión. Tal ritual se realizaba siete días más tarde del nacimiento de cualquier lechón judío, así que la fecha del nacimiento quedó en el 25 de diciembre, casualmente el mismo día que el nacimiento de una diosa que la mayoría de los primeros cristianos veneraba paganamente, Mitra, y que la iglesia deseaba integrar como práctica cristiana. Pero lo más grave del asunto fue la falta de aritmética demostrada por Dionisius. Asignó el nacimiento de Jesús al año 1 sin que existiera un año 0 anterior en el calendario. Es decir, igual como hizo el Ministerio de Educación y Ciencia, se cargó el 0. Cuando alguien nace posee 0 años y pasado un año cumple su primer aniversario. Jesús fue distinto, fue un milagro. En el mismo momento de su nacimiento este ya tenía 1 año de edad y 365 días más tarde, en el 2 d.C., este celebraba su segundo falso aniversario. Aquel sutil error de la iglesia supuso que todos los posteriores cambios de siglo o milenio fueran siempre un año más tarde. El siglo II empezó en el 101 y no en el 100, el segundo milenio no comenzó en el año 2000, lo hizo en el 2001. Ven todo lo que ocurrió por eliminar un 0 de nuestro calendario. Pues ahora, y en las notas de secundaria un examen en blanco debería constar al menos con un 1 en lugar de un 0. Ese punto quizás signifique que el alumno supo traer el control a la mesa del profesor con la consecuente habilidad de saber como depositarlo allí. Así que para no traumatizar su esfuerzo se le regala un punto. Un docente de Barcelona escribía un día, ¿y no deberíamos también poner un 11 a los alumnos 10 por su trabajo e inteligencia? ¿O para ellos las reglas del juego seguirían siendo siempre otras? Dejando atrás este galimatías de ceros y unos, las calificaciones de insuficiente, suficiente, bien, notable y excelente siempre fomentarán la motivación y el trabajo por varias razones. Primero, informaban a los padres claramente del nivel de su lechón; segundo, de igual forma se lo muestra al alumno; tercero, indica que alumnos deben ser atendidos de forma diferencial si es del todo necesario; y cuarto, fomenta la cultura del deseo de superarse y del esfuerzo. En fin, busque aquel centro que impone notas claras y no eufemismos cargados de ambigüedades. En eso algunos institutos caen en diversificar las notas con demasiadas casillas que al final los padres les cuesta entender. Me explico, cuando en los boletines de notas se desglosan por materia más de tres casillas con su media al final, la madre y el padre tienen ante sí más de treinta notas que valorar sobre su hijo, algo que por exceso de información desinforma más que informa. Me refiero concretamente a los centros que detallan por materia y en cada trimestre las calificaciones en conceptos, procedimientos, actitud y nota final, algo que fue creado por la reforma para facilitar las cosas y aprobar a un mayor número de alumnos. Huya por tanto de ese tipo de boletines y busque la información esencial, si su hijo aprobó o no. Conceptos, procedimientos y actitudes resultaron un invento que permitía unos juegos malabares con la media final de cada materia. De una forma grotesca pero también muy real podría ocurrirle lo siguiente. << Mi hijo cursaba primero de ESO y un buen día trajo las notas del primer trimestre. Allí vi algo inverosímil, tenía muchos conceptos suspendidos pero las áreas aprobadas. Concerté entrevista con el tutor para comprender tal paradoja y me contó que mi hijo apenas estudiaba pero que realizaba todos los trabajos con un nivel más o menos aceptable superando los procedimientos. Añadía el docente que el comportamiento de mi zagal era ejemplar aprobando así la actitud. Por dicha razón la media le salía aprobada y santas pascuas. La verdad, como padre me sentí engañado. Con la EGB me timaron, allí o estudiabas o suspendías. El problema fue que a quien reclamaba por la estafa. Habían pasado más de veinte años y el delito había prescrito >> El boletín de notas debería ser claro y sin cosas raras por medio, de otra forma se está abonando el terreno del aprobado fácil, algo que en nada ayudará a nuestras generaciones futuras. Muchos alumnos aprenden a calcular entre procedimientos y actitud para aprobar con el mínimo esfuerzo pero sin aprender demasiado en conceptos. El filósofo chino Confucio decía que nunca hagas apuestas. Si sabes que has de ganar, eres un pícaro; y si no lo sabes, eres un tonto. Por tanto la trilogía de notas conduce a la picardía, al no esfuerzo y al fracaso académico. Los docentes que aún defiendan boletines con procedimientos, actitudes y conceptos le muestran su falta de sensatez ante la obligación que todos los adultos tenemos antes los chavales, enseñar y educar bajo el esfuerzo. Por suerte, y tras doce años de quejas, se escuchó en parte a los sabios y la trilogía de notas se diluyó en el boletín que se entregaba a los padres. Durante el curso del 2007 al 2008 la ley permitía una sola nota por área en las evaluaciones trimestrales. Si algún centro mantiene el trípode de notas es iniciativa propia. En tal caso exíjale que cambie en la mejora. No quiera que su hijo se vuelva un gandul. En resumen, las causas escolares que pueden propiciar la pérdida de la cultura del esfuerzo son una primaria sin repetición, los exámenes por unidades, unas rebajas del nivel de exigencia, un exceso de optativas y unas notas trucadas entre otras muchas cosas. Analice en el centro de su hijo si todo ello se tiene en cuenta ya que el esfuerzo es la pieza fundamental que permite motivar, aprender y formar como adultos a sus zagales. Sin empeño la frustración hunde al más débil, y los psicólogos tienen muchos pacientes que no saben superar situaciones de la vida. Es cierto, no obstante, que la capacidad de esfuerzo varía en cada individuo y que para aplicar con precisión quirúrgica todos las estrategias docentes se requiere de otra información. A un púber quizás le vaya bien una amonestación para mejorar mientras que para otros mejor una conversación tranquila. Para discernir qué aplicar a cada cual se necesita de un conocimiento profundo de cada escolar, y a ello hay que dirigirse ahora, a sus hijos.

miércoles, 12 de diciembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (X)

UN CENTRE D’ANADA I TORNADA (un dissabte no apte) Enganxoses teranyines de son m’engomaven els ulls. Abatut, empalat i trinxat em sentia alhora escorxat. Tenia la sensació que totes les meves freixures s’estaven empedreint, en fi, la ressaca era terrible. Un parell de coles i dues aspirines més tard, juntament amb la insistència del despertador, em feren veure que certa idea que feia dies duia en ment era viable. A més l’otitis, i potser gràcies a tant desinfectant, a tant alcohol, havia remés gairebé totalment. Per tant era hora d’aventures. Calculant temps, distàncies i amb horari d’autobusos en mà, la cosa podia fer-se, però donada la meva capacitat per al càlcul mental, potser erraria. De ben petit sempre vaig patir dificultats amb les matemàtiques, encara ara parts de la taula de multiplicar se m’esborren de la testa. Vet aquí que el destí em castigà amb vuit anys impartint càlcul a l’ESO. Per increïble que semblés, fou durant aquell període que les vaig acabar estimant mentre els embriagats però dignes alumnes les continuaven odiant, paradoxes de l’aula, que no pas de pedagogs de despatx. Estava decidit i em vaig dirigir a l’estació de bus d’Akureyri. Eren quarts de vuit del matí i la brigada de l’ajuntament encara feia la seva feina després de l’aquelarre, netejar els carrers de multitud d’ampolles i gots trencats. No us ho creieu? Doncs en vaig fer tot un reportatge fotogràfic de la trencadissa, com també de l’equip de neteja. Aquests fins i tot em van saludar estranyats del meu estudi antropològic, de fet van pensar que encara estava de festa. Me’n vaig adonar quan amb un somriure varen assenyalar el meu gec on encara hi penjava la botella buida de rom amb taronjada. Jo, amb ressaca, ni sabia que la portava. Ja a l’estació l’encarregat de torn, amb més desgana que amb llum, amb més ressaca que claredat, va assentir davant la meva demanda de càlculs, horaris i destins. Ell simplement expedí els bitllets sense més aclariments, com dient, ja t’espavilaràs. Aquell risc, aquell possible error em regalaria el tresor més preuat per a un habitant del món mediterrani, i no, no era un bon vi. La missió impossible era la següent: segons els horaris de bus locals a les 8.30 sortia d’Akureyri un transport fins a Varmahlið, d’allí, i esperant poca estona, en partia un altre fins al bell mig de l’illa, els altiplans desèrtics i sense carreteres asfaltades on, palesament, no hi vivia ningú. Vet aquí per quina raó molt pocs estrangers visitaven aquella regió àrida, els highlands d’Islàndia. Arribat al centre però, hi hauria d’haver, segons l’horari, un cotxe de tornada que desfaria el camí d’igual manera. En fi, tot el dia de viatge dins d’un bus per un centre d’anada i tornada. Si em perdia sols hauria de fer nit al ras. L’espera a Varmahlið, tot i la incertesa d’aquell dia, no fou desesperant. La promptitud islandesa, molt millor que la britànica, va permetre una jornada d’impacte i plena del que més desitjava d’ençà feia molts dies per Islàndia, el regal que abans us havia indicat i que encara no he explicat. Quan siguem pels altiplans us el mostraré. A Varmahlið, i després de recórrer un bon grapat de quilòmetres amb un transport confortable i luxós, aparegué un bus cutre, de doble roda, robust i de xapa bruta, gastada i plena de bonys. Se’m va fer obvi el camí que havia fet milers de cops, camins metrallats de vots que els agosarats d’aquell dia patiríem. La ressaca, a més, no m’ajudava, però l’ascens als altiplans portà finalment el present diví, abans però creuaríem denses gespes d’un relleu singular, grans coixins com bolets gegants pels vessants humits, un relleu típic de les regions àrtiques, bonys verds envoltant el camí. Ja dalt, assolida la pujada, tot va canviar i vingué el regal. De cop i volta la grisor que havia patit durant dies va amainar per deixar pas a la llum clara, càlida i nítida del sant astre, el sol. Dies feia que sota un plomissol de núvols, boires i brumes no veia el pare del nostre sistema, el solar, a qui tant enyorava des del Mediterrani. Sota la seva immanent llum aparegueren diversos llacs en aquelles antigues planes glacials, cubetes fetes per glaceres antigues. Un d’ells, el llac Blöndulón, no s’explicava així. Jo, com a científic prepotent, volia treure les meves conclusions sense el bagatge dels qui realment sabien les coses, els aborígens. Aquell immens toll d’aigua no era pas natural, era un embassament artificial per tal de fer electricitat. Com més avançàvem, més aspre i àrid es feia el terreny. Vaig descobrir quelcom que no m’hagués imaginat mai d’Islàndia, que el seu centre contenia un desert fred d’una duresa diametral oposada als entorns vilatans de la costa, entorns que formaven part dels itineraris turístics. Com no, i tot i aquelles alçades, no hi faltaren fumaroles i fangs bullents a Hveravellir, un indret molt visitat al mig d’aquell desert de planes. Estrany com els humans colonitzem llocs llunyans per l’afany de veure’ls, fer-ne fotos i dir que hi hem estat. Si més no el centenar de quilòmetres per aquell camí de cabres feien il·lògic tants fotògrafs per allí. Però jo em vaig distreure amb la botànica, amb les flors efímeres de l’estiu islandès, amb l’herbassar verd allimonat d’allí i amb els vapors volcànics que pentinaven el cotó àrtic blanc i brillant, una tija fina de dos pams d’alçada amb un plomissol a l’extrem que els islandesos anomenen fivà. Jo ja l’havia trobat en un altre viatge, a Grenlàndia. Curiós que els víkings fessin servir aquell cotó pel mateix que els inuit, els mal anomenats esquimals, ambdós n’havien fet metxes per a la llum domèstica. Qui va copiar la idea a qui? No ho he sabut pas, però jo apostaria que els inuit foren els inventors, van assentar-s’hi abans. L’itinerari prosseguí en direcció al refugi de muntanya de Kerlingarfjöll, al bell mig de dues gegantines glaceres al centre de l’illa. Quants sotracs va notar la carcanada però quina delícia de llum solar i claredat, de colors vius, crus i terrosos, de textures de roba de sac, de rocam volcànic, de camins de cabres. Despoblat, orfe de gent, el centre sols rebia la visita d’alguns viatgers durant l’estiu, que no turistes, per fer-hi rutes de muntanya i acampada. Poc explorat en el passat, poc habitat aleshores, intents havia tingut de grangers que amb gran empeny havien intentat colonitzar el terreny, però la duresa d’aquella part del món, la dificultat d’escolaritzar als fills i la crisi econòmica feren tot plegat inviable la rendibilitat d’explotacions d’aquella índole. El highland islandès havia guanyat la batalla a l’home. Islàndia no era terra per a amateurs. Abans del 300 a. C., quan diuen que Pitheas el grec imprimir la primera petjada sobre les gredes de l’illa fins a l’alta edat medieval quan víkings pioners la colonitzaren, havien passat milions d’anys sense presència humana allí, uns 17 milions. El centre s’hi resistia encara. A les 13.25 hora local, 3 hores i mitja més tard des de Varmahlið, assolírem Kerlingarfjöll, quatre cases acolorides de verd, vermell i blau que servien de refugi a muntanyencs i viatgers. Un restaurant rústic i d’emergència servia menú i beure als assedegats. Jo sols disposava de tres hores fins al següent bus que havia de fer el camí de tornada fins a Varmahlið i d’allí nou canvi per tornar a l’hostatgeria d’Akureyri. Faria una caminada pels cims de per allí i dinaria el que portava a la motxilla, pa, tomàquet i una mica de tonyina en llauna. Els centenars de metres d’ascens per damunt del refugi m’obsequiaren amb un horitzó majestuós i bast. De vall humida a cim momificat el paratge s’anà corsecant fins fer-se terrós i eixut. Ja dalt, i a primer pla, s’hi veien turons escarpats, esgarrapats i plens d’espadats de terra nua, vermella, marró i de vegades violeta. A segon pla, a banda i banda en la llunyania, dues mastodòntiques glaceres, la del Langjökull i la del Hofsjökull superant l’abast de la meva vista. Albirant en el més enllà sols s’hi veia blanc, un blanc grisós per les cendres dels volcans veïns, cràters que massa sovint feien de les seves, que tintaven de pols les neus hivernals, que donaven una capa de vernís gris perlat sobre el glaç. En Pep, l’Eyjafjallajökull, també n’era culpable. Havent dinat, un mos ràpid, continuà la passejada tot recollint algunes obsidianes que se’m posaren pel davant, més pes a la motxilla, més plom per a les meves desangelades botes. Vaig començar a pensar quina mena de roques hi hauria quan assolís el cim del Pep. De sobte m’adoní d’una nova punxada, el taló esquerra també fallava, la cambra d’aire havia perdut amortiment igual que la dreta. Efectivament, un insignificant i petit forat s’havia obert pas a través de la goma. Mentre valorava el grau de l’avaria va sobrevenir-me de nou aquella maleïda sensació, algú m’observava. Em vaig quedar quiet, d’esquenes a ell, aquest va fer un gest, i no, aquest cop no m’ho vaig imaginar. Vaig escoltar perfectament el fregar dels seus peus amb el terra. Un troll? Ja us vaig explicar que en Sigurdur, l’islandès amb qui vaig congeniar de camí a Varmahlið, m’assegurà que els havia vist. A més tants somnis sobre ells, ¿a què venien? Segur, tenia un troll alt i gros darrere meu i jo escagarrinat de por ni m’atrevia a girar-me. Fins i tot li vaig sentir els esbufecs. No podia més, m’hi vaig enfrontar. De cara a ell m’adoní que no era tan alt com em pensava, tot i que pelut sí que un bon tros. Un xai que pasturava pels voltants m’estava mirant de fit a fit per si m’hi apropava fugir foragitat. Ja no us parlaré més de trolls. Puntualment, i com un clau, va aparèixer el bus de tornada. El retorn des de l’altiplà cap a les valls litorals, cap als fiords marins, em va expulsar del somni solar per llençar-me novament a la realitat, a la boira i al temps islandès, a l’aire humit, estantís i ple de la sempertèrrima pluja, a la inversió tèrmica. Per acabar d’arrodonir el comiat d’aquells altiplans vaig veure una imatge molt comuna a Islàndia, una situació que donades les carreteres, i la precipitació que les feia lliscoses, a més d’un li posaria l’ai al cor. Tot i la vida tranquil·la dels aborígens un podia tenir un infart al veure per on conduïen, sobretot a l’hivern quan l’asfalt estava cobert de neu i de glaç, fet que no aturava el país, menys faltaria. Però a tal simple raó climàtica calia afegir l’ús d’un aparell en mà mentre l’altra tan sols mig acaronava el volant per dirigir la nau en plena pista de gel. Que quin estri era? Doncs el mòbil. Tots sabem que estava prohibit conduir parlant amb el mòbil però a Islàndia el govern no volia tocar massa els nassos als ciutadans, i amb la poca policia que aquests es trobaven pels afores el risc de sanció resultava ínfim. Fos com fos, conduir i parlar amb el telèfon era una sana costum. Si els preguntaves per la sanció ells et responien, veus policia per aquí? Altre cop a Varmahlið, i envoltat d’un ruixim fi que la pluja em projectava al caminar, esperava amb candeletes el bus cap a Akureyri. Allí, mig xop, vaig comprendre el perquè d’aquell litoral sempre encapotat. L’estada a l’altiplà assolellat havia estat un plaer deliciós però estroncat per la tornada al mal temps, en fi, havia estat un coitus interruptus. Tot i que m’havia imaginat en el highlands que el temps hauria canviat també en els fiords, tot s’esvaí en vana il·lusió. A la costa el cel queia baix i espès, pesava sota un color profund que l’aplomava més que l’agrisava. I pitjor encara, plovia constantment, sense ganes de voler fer una becaina i amb frescor fins a l’ossada. Es feia obvi un fet, m’havien expulsat del paradís de les alçades lluminoses per derivar-me de nou als fons humits de la foscor. Però ja he dit que d’allò en vaig treure una explicació, una teoria, una hipòtesi científica. Ja tremoleu. No hi patiu, era senzill l’assumpte. Els litorals rebien vents humits de les rastres d’escuma del mar, aires que contrastaven amb la sequedat de l’elevat interior. Per tant, era a la costa on s’acumulava el mal temps mentre que en els altiplans el sol hi solia petar de valent. Tot i així hi glaçava horrors durant les nits d’hivern, un hivern humanament impossible. Arribat a Akureyri, i gràcies al déus, no tot passaria tan trist. Era dissabte nit, la Bank Party continuava i ja m’havia recuperat de la ressaca anterior. Per tant, alcohol, aquellarre i sant tornem-hi. Havent sopat vaig fer de Panoràmix i em preparà la poció màgica per a l’aquelarre, altre cop rom amb taronjada, un rauc cubà i tropical per si allò infonia una millora en el clima d’allí, cosa impossible. No recordo massa com va ser, però altre cop em vaig trobar dins d’un apartament curull de jovent, aquests més propers als trenta, mes de la meva quinta. Sols a l’entrada em vaig adonar de la calor que hi feia. A Islàndia al tenir l’aigua calenta molt accessible, la calefacció resultava força barata. De fet a ple hivern molts eren els qui obrien les finestres quan volien regular la temperatura de la llar. En vaig poder donar testimoni en diverses ocasions. Donant tombs per la festa vaig fixar-me en una preciosa islandesa de grans mamelles que anava molt tapada, estrany amb la calor d’allí dins: - Per què vas tan tapada de coll i de pit? – li vaig preguntar amb cert accent etílic. - Perquè m’agrada que quan parlo amb els homes em mirin els ulls – i amb un somriure va escapolir-se’m. Però aquell dia el meu protocol havia millorat i vaig poder integrar-me millor entre unes i uns. Així fou que em van ensinistrar en el brindis local cridant skál o skóult. També vaig tastar un vodka de sabor a regalèssia anomenat Opal i finalment a no excedir-me en els xarrups d’aquell beuratge, la ressaca esdevingué apoteòsica. D’aquella nit no en recordo cap somni, sols l’objectiu del meu viatge, en Pep. Bona nit, hip!

UN WERT CEC AL FRACÀS ESCOLAR

La OCDE ha tornat a ratificar que Espanya ostenta el rècord de fracàs escolar a Europa. Resulta escandalós que sabent les causes i les solucions no s’hagi fet el correcte per millorar el nostre ensenyament. El passat divendres 30 de novembre es van celebrar al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya les I Jornades de Secundària per debatre sobre el fracàs escolar. Quatre experts de renom com Inger Enkvist, Ricardo Moreno, Oriol Pi De Cabanyes i Gregori Luri, més cent docents amb experiència provada manifestaren els seus acords: els nostres estudiants suspenen més simplement perquè ara estudien menys. Com resoldre doncs el fracàs escolar vigent? El resum de les jornades fou clar en això, primer, defugir dels pedagogs allunyats de les aules ja que les lleis redactades sota la seva influència han fet impossible el correcte exercici de l'activitat docent a les aules. En aquest sentit els quatre convidats a les Jornades van respondre per separat el mateix afirmant que si avui mateix es tanquessin totes les facultats de pedagogia, el sistema educatiu no se’n ressentiria sinó que milloraria. Segon, és molt important que des d’infants a casa i a l’escola regni un ambient d’ordre, silenci i concentració per facilitar la memorització i comprensió de conceptes. Tercer, l’existència també des de ben menuts de rutines a classe i a casa en el treball, l’estudi i el descans. I quarta i última, esforç en tot l’anterior. Ara preguntem-nos per quina raó no s’està aplicant això a tots els nostres centres i el més flagrant, per què la LOMCE del senyor Wert hi passa de puntetes. Molt soroll i poques nous.

martes, 4 de diciembre de 2012

LA CATALUNYA DE WERT

Si en Wert ens vol espanyolitzar atacant novament la llengua catalana és per què, com deia Joan Salvat-Papasseit, qui perd els orígens, perd la identitat. Afegia Maria Aurèlia Capmany que els catalans no ens morirem units sinó reunits. Davant els atacs de la Catalunya de Wert sembla que els nostres polítics no ostenten prou unitat i força per combatre els embats externs. Sigui PSOE o sigui PP no defensen amb fermesa la llengua catalana, i és que el més semblant a un polític espanyol d’esquerres, és un polític espanyol de dretes. Ni PSOE ni PP ens representen ni defensen massa a Madrid. El primer esdevé un llop covard amb pell de xai, el segon un llop sanguinari amb pell de diable. Però si atacar la llengua catalana no fos prou, els enemics externs ens reclamen el deute que hem de pagar amb els nostres impostos, per desgràcia no es podrà solucionar la crisi a Catalunya mentre el govern hagi de continuar dedicant la quarta part dels seus ingressos a pagar un deute que els catalans ja hem pagat durant molts anys d’espoli fiscal espanyol. Si el català de les pedres en treu pa, ara s’ha quedat petrificat veient com altres comunitats, amb més pit i collons, es van guanyar millors furs i pactes fiscals. Potser per això molts catalans, i ensumant l’esperit valent dels veïns, han decidit la defensa d’un dret a decidir al despertar-se la consciència de nacionalitat i d’Estat. Aquest nou gir de postura ha deixat sorpresos als neofatxes que avesats a tenir als catalans amb el darrere a disposar no entenen veure’ls pels collons. Aquests neofatxes, amagant les ganes de treure tancs i canons per aturar el sobiranisme, s’escuden darrere la seva inamovible Constitución, una llei que PSOE i PP sí van modificar poc temps ençà sota la pressió de la Merkel. Les lleis es redacten per crear justícia i no per justificar els abusos. Si una llei no és justa no pot ser llei. La Constitución i el senyor Wert en són exemples de decrets que no poden esdevenir lleis però sí imposicions dictatorials. Si com deia un altre extern, Alberto Boadella, “los nacionalismos son como los pedos, a uno sólo le gustan los suyos”, queda clar que el nacionalisme espanyol del ministre Wert i acòlits està desprenent una intensa ferum de facinerosos rancis, arnats i franquistes. Incomprensiblement estem davant d’una Catalunya esclava d'insolents on cal preguntar-se què ens manca als catalans si no és la voluntat. Massa seny sense una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies (Francesc Macià). Cada cop està més clar, i foren paraules d’Antoni Gaudí, que sense la independència no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada. I com deia Pau Casals la llibertat no és negociable. Si no volem una Catalunya de Wert, i deixar d’estar verds nacionalment, no es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos (Antoni Rovira i Virgili). I prou de l’amenaça que sense Espanya Catalunya s’enfonsa, millor ser cap de ratolí que cua de lleó, i endevineu qui seria aquí econòmicament el lleó. Els catalans des del 1714 portem tres-cents anys fent l'imbècil. Això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l'imbècil (Joan Sales).

lunes, 3 de diciembre de 2012

I JORNADES DE SECUNDÀRIA SOBRE FRACÀS ESCOLAR: CONCLUSIONS I PROPOSTES

Durant els dies 30 de novembre i 1 de desembre de 2012, ASPEPC-SPS va organitzar a Barcelona les "I JORNADES DE SECUNDÀRIA” sobre el fracàs escolar. Durant aquestes es van impartir quatre conferències a càrrec d'experts de reconegut prestigi i renom -Inger Enkvist, Oriol Pi de Cabanyes, Ricardo Moreno Castillo i Gregorio Luri-, als quals s’hi afegiren comunicats i taules rodones a càrrec d'altres experts. L'alt nombre d'assistents, la riquesa del debat i l'actitud participativa que va haver-hi en tot moment va comportar les següents conclusions que seran detallades i ampliades en un futur informe. 1) Cal fomentar l'esforç de l'alumne com a eina imprescindible per a l'èxit escolar i acadèmic: el fracàs escolar arrela fonamentalment durant l'etapa de primària, concretament en tres fets. El primer, la no-adquisició de rutines fent deures; el segon, la falta d’estudi memoritzant; el tercer, l’escàs esforç invertit en tot l’anterior. Tot i ser una evidència en si mateixa, cal insistir-hi: els estudiants que suspenen més, acostumen a ser els que estudien menys. La simple no-menció de l'alumne o de la seva actitud com a un dels possibles factors del fracàs escolar, o la seva exculpació sistemàtica, ha estat un dels errors més tòpics i grollers que s'han comès per part de la pedagogia oficial i de la seva política d'amagar el cap sota l'ala. 2) L'origen socio-econòmic o ètnic no és un factor determinant per al fracàs escolar. Els diversos estudis aportats per Inger Enkvist sobre la població escolar afro-americana als EUA, i la seva contrastació amb d'altres grups ètnics, demostren que l'origen socio-econòmic no és una variable determinista contra el que sovint s'ha dit per alguns pedagogs. Ans al contrari, l'actitud dels pares sí que es manifesta com a factor determinant en el fracàs escolar dels nostres estudiants. 3) L'ambient d'estudi i l'afavoriment de rutines -ja des de l'etapa de primària- és fonamental per a l’èxit acadèmic dels estudiants. Els hàbits, aptituds i continguts instrumentals no adquirits en el seu moment, hipotequen la resta de la vida escolar, acadèmica i adulta. Els nostres joves tenen el dret a no ser víctimes d’un sistema educatiu que els adormi i com va explicar Gregori Luri, «jibaritzi» el seu procés de maduració. L'alumne és l'usuari i beneficiari del sistema educatiu en la mateixa mesura que el centre de tot sistema educatiu és la transmissió de coneixements, d'aptituds i hàbits. 4) La repetició de curs a temps pot evitar un fracàs escolar posterior. Molt especialment, i tal com va assenyalar Gregorio Luri, a l'etapa de primària i en edats corresponents a fases molt concretes del procés de maduració intel·lectual de l'alumne, com ara el 3r curs de primària. No deixa de ser sorprenent, segons això, constatar que mentre l'índex de repetició de curs a la primària és de l’1%, a secundària és del 8%. 5) L'escola o l'institut ni poden ni han de substituir la funció dels pares. Les famílies han de fer un seguiment de les tasques escolars que se li encomanen a l'alumne (els deures). La implicació de les famílies és fonamental, tal i com ho demostren els estudis a què hem al·ludit més amunt. Finalment, i tot responent a la pregunta general formulada pel títol de les Jornades "Fracàs escolar o fracàs polític?", direm que el fracàs ha estat el d'un pedagogisme polític irreal que, en paraules d'Oriol Pi de Cabanyes, s'atansa més al gènere literari del "realisme màgic" que no pas a la condició «científica» que pretén autoatribuir-se. Un pedagogisme allunyat de les aules que ha propiciat la proscripció de l'esforç i el mèrit, que ha bandejat la memòria dels programes d'estudis i que ha imposat per decret un igualitarisme de capacitats que la diversitat escolar mai no ha tingut, tothom és diferent als altres. Les lleis redactades sota la influència de pedagogs així han fet impossible el correcte exercici de l'activitat docent a les aules. És més, el nostre sistema educatiu necessita foragitar aquest tòpics pedagogistes que neguen l’esforç, la memòria i la rutina factors que clarament sí afavoririen l’èxit escolar. Properament es redactarà un document sobre els acords i les conclusions que s’han obtingut durant les I JORNADES DE SECUNDÀRIA, text fonamental com a Pla per a la Reducció del Fracàs Escolar a Catalunya.

viernes, 30 de noviembre de 2012

I JORNADES DE SECUNDÀRIA, FRACÀS ESCOLAR

Durant les I JORNADES DE SECUNDÀRIA organitzades per ASPEPC-SPS i celebrades aquest cap de setmana a l’Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, l’assumpte del fracàs escolar ha estat centre de tots els debats. El tema que s’ha reiterat durant les mateixes ha estat la principal causa del fracàs escolar. Els més de cent docents allí presents van subratllar que el fracàs escolar arrela fonamentalment durant la infància, i en concret en tres fets. El primer la manca de rutines fent deures, el segon la falta d’estudi memoritzant i el tercer l’escàs esforç invertit en tot l’anterior, en fi els estudiants d’ara suspenen més perquè estudien menys. Molts experts indiquen que la família, i el mateix sistema educatiu, esdevenen els màxims responsables d’aquestes tres manques en rutina, memorització i esforç durant la infància. Per una banda, un creixent nombre de famílies permissives i absents en el control dels nostres estudiants promou les tres faltes anteriors, i per l’altra, el mateix sistema d’ensenyament es troba farcit de teories educatives excessivament pedagògiques i allunyades de l’aula, unes teories que des del despatx no entenen la realitat que els nostres centres d’ensenyament necessiten. Prova d’això, i són dades del Departament d’Ensenyament, és que durant l’etapa de primària es repeteix de mitjana un u per cent mentre que a secundària el percentatge passa a ser unes buit vegades superior, és a dir, que el que no es repeteix durant la infància es trasllada a l’adolescència. Per desgràcia els púbers solen ser més reticents que els infants a adquirir hàbits i rutines en l’esforç. En aquest sentit molts experts remarquen que els nostres joves no han de ser diana d’un sistema educatiu que els adormi, ans al contrari, sinó que han d’esdevenir els principals usuaris i els màxims beneficiaris d’aquest. El centre de tot sistema educatiu es fonamenta en la transmissió de costums i de coneixements des de la més tendre infància i no pas en la manca d’hàbits, memorització i esforç que molts teòrics allunyats de l’aula encara pregonen.

miércoles, 28 de noviembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (IX)

VIATGE A LA LLUNA, AQUELLARRE A AKUREYRI (divendres faves tendres) Recordo quan tenia dos anys que m’assenyalaven la Lluna i em deien que l’home hi havia arribat. Era l’any 1969 i jo forçant la vista intentava veure el coet vertical sobresortint de la circumferència lunar, però res de res, allò semblava una presa de pèl. Aquell divendres, preludi de la festa major nacional, la Bank Party, em vingueren simètrics records al visitar una regió a l’est d’Akureyri, els voltants del llac Mývatn, un paisatge erosionat i desolat com la Lluna mateixa. La pastura excessiva i el clima d’Islàndia havien colpit aquell desert de formes. No m’estranyà gens que durant l’any 1963 la NASA hi ensinistrés els astronautes de l’Apol·lo, de la missió a la Lluna del 1969. De totes maneres, i en contra els qui diuen que el paisatge del llac Mývatn era lunar, jo i la meva impostura com a contrafet havíem de dir que no, que de Lluna res de res, que de Mart potser sí. Els seus sòls vermells i ocres s’avenien molt més al desert marcià que al del nostre satèl·lit blavós. Ves per on que potser aquest paratge tornés a ser l’entorn d’ensinistrament per als astronautes d’una futura missió tripulada a Mart, tot i que aquestes expedicions sols esdevenien enganys amb un flagrant malbaratament de grans quantitats de diners. M’explico, temps ençà se’ns va vendre la idea que a Mart hi havia hagut vida. Amb tal treta milions de dòlars s’havien destinat al planeta vermell amb la certesa d’ençà feia anys que no hi havia cap senyal de vida allí. Un bioquímic, alhora que català universal, Joan Oró, va desxifrar pels anys setanta tal veritat. Quan un planeta contenia vida la seva atmosfera restava totalment inestable i alterada, i la de Mart era com una bassa d’oli, tots els seus components restaven equilibrats i sense grans canvis. Si això ja es coneixia aleshores, per quina raó tant d’enrenou amb el planeta roig? L’any 2004 el Govern Clinton afirmà que a Mart hi havia vida. Un meteorit trobat a l’Antàrtida donava crèdit a aquestes suposicions i amb això es van justificar milions de dòlars en visites al astre vermell. Però les missions de la NASA van corroborar el que molts científics ja sabíem, que no hi havia vida a Mart, només un gran desert. De fet, i uns mesos més tard, i en lletra petita, la premsa desmentia l’origen marcià d’aquell meteorit. Però poc després el Govern Bush declarava que a Mart hi va haver oceans. Com a geòleg he de dir als lectors que res del que van trobar demostrava tal suposició. Les proves trobades podien ser conseqüència, com a Islàndia, de simples activitats volcàniques. El cert era que totes dues notícies, la del govern Clinton i la del govern Bush, es van difondre durant període electoral per justificar mastodòntiques despeses de la NASA des del Govern. Tant si hi havia vida a Mart com si no, qui controlés els seus recursos durant el pròxim mil·lenni posseiria el títol de gran superpotència per a molts anys. La biologia marciana no era l’important, ho van ser les mentides. El més paradoxal fou que Islàndia i Estats Units no havien estat mai gaire units, ni tan sols quan les missions Apol·lo rondaren el llac Mývatn amb els seus astronautes. Des de la Segona Guerra Mundial, i amb l’ocupació nazi a Dinamarca, Islàndia fou utilitzada com a base dels exèrcits americans i britànics. Allò va continuar durant la Guerra Freda contra els soviètics amb el conseqüent descontent dels islandesos. Veure’s entre les mandíbules de dos grans gossos no deuria ser gens agradable. No fou fins al 2006 que una de les últimes bases dels Estats Units va ser desmantellada amb l’aplaudiment dels aborígens. Creieu ara que el llac Mývatn esdevindria altre cop espai d’ensinistrament per a la NASA? En fi, potser la missió a Mart hauria de buscar altres paratges que no els islandesos. En tal cas recomanaria el desert d’Atacama a Xile o alguns altiplans desèrtics a Perú. Passejant pel eixarreït llac Mývatn, i després de moltes fotos marcianes, de molta olor a sofre emesa per les fumaroles i de molta humitat pels fangs bullents prop Hverir, tocava matar el rau-rau, tocava dinar. Uns quilòmetres més a l’est vaig arribar-me al poble més nou d’Islàndia, tot just li havien tret l’embalum feia uns anys. Durant el 1960 un erupció omplir de lava la població de Reykjahlid, una vila ara escassa de cases però amb una església al bell mig. Massa desolació, potser massa desforestació per convidar a més gent al voltant d’aquells indrets. Calia indicar que Islàndia, tot i la seva manca de boscos, ostentava una de les millors gestions ambientals de tota Europa. La baixa densitat de població, l’ús d’energies renovables, hidroelèctriques i geotèrmiques, més la declaració de moltes àrees com a parcs naturals, feren d’aquest país un petit paradís força feréstec. Però no tot eren flors i violes. Ja vam comentar que la pastura excessiva havia deixat sense vegetació protectora a molts sòls amb la conseqüent erosió dels mateixos pels intensos vents i temporals àrtics. Per recuperar els prats i boscos perduts els islandesos van introduir l’any 1945 una planta, la nootka, amb l’esperança que fos pinso pels xais i així evitar la pastura intensa sobre les herbes locals. Per desgràcia aquella mesura ni va restaurar les praderies autòctones ni va formar part de la gastronomia ovina. La gramínia esdevingué una plaga, els ramats la detestaven. Les ovelles islandeses? Doncs molt tiquis-miquis. De tornada a Akureyri, i com sempre, vaig fer tard. Se’m feia cada cop més evident que els déus locals procuraven per la meva salut i m’impedien comprar vi a la bodega estatal. Eren més de les sis i, com ja havia experimentat altres dies, la botiga restava tancada i adéu al vi, als licors i al botellón. Vaig saber també que els centres de venda d’alcohol obrien en funció de cada poble, i quan ho feien, eren poques hores al dia. Així doncs veure’s una cervesa a preu assequible era tota una loteria. Aquell divendres em perdria l’aquelarre islandès, si més no com el feien ells, col·locant-se a casa abans de sortir per bars i locals on l’alcohol es pagava uns tres o quatre cop més car que a la bodega pública. I és qui està de pega fins amb els collons ensopega. De totes maneres, vaig passar-m’hi per si un miracle mantenia encara oberta la licoreria. La fe no s’ha de perdre mai, i menys amb l’esperança que els déus m’havien de ser propicis. Dionís, Baco o l’Oðin per als víkings potser m’estaven observant ja que jo lluitava per arribar puntual a la botiga de vins. Oðin era el déu de la guerra que acollia a tots els morts en batalla en un gran convit, cosa estranya en l’actualitat, Islàndia rebutjava tenir exèrcit. Tot i així, i aquell dia, Oðin em va voler convidar. Els divendres, amb previsió de l’aquellarre nacional, les botigues estatals de licors tancaven una hora més tard, a les set del vespre. El local estava ple d’aborígens fent cua per omplir el rebost de cerveses, algunes de 10 graus, i així proveir de poció màgica la nit que iniciava la Bank Party d’aquell any, la festa major islandesa. Venia un cap de setmana llarg amb tres dies de festa. El carretons anaven ben plens. Jo vaig omplir la motxilla. Gràcies Oðin. Al sortir carregat amb cerveses, rom i vi, la motxilla pesava lleugerament i allò, crec, va agreujar un problema que arrossegava d’ençà feia uns dies, l’estrip al taló de la bota. Es feia obvi que s’havia degradat una mica més, però la cosa no semblava greu. Per un moment, i sense peülles de recanvi, vaig pensar en comprar-me un calçat de muntanya nou, però quan vaig veure els preus locals, el doble que a península, vaig desistir d’immediat. Per superar aquella frustració, i a canvi, em regalaria una sessió d’Internet en algun locutori local. Feia dies que no mantenia contacte amb ma terra nadiua i em calia omplir l’enyor i la sensació de solitud que sovint m’envaïa. D’altre banda potser també podria sadollar la meva curiositat sobre un dubte encara no resol, el 21 de març d’en Pep, i Google i Internet m’ho posaren fàcil. L’IMO, Icelandic Metereological Office, tenia tot un tou d’informació sobre què va passar aquell març amb l’Eyjafjallajökull. Llegint els informes la cosa havia pintat bastos molt abans del que s’havia dit a premsa. A les 7.00 hores solars del 21 de març havia començat una emissió de laves de baixa explosivitat al marge del volcà, per dessota la glacera, un mal que aniria corcant tota l’estructura. Aquell dia s’havien escampat un total de 50.000 metres quadrats de lava per sota la crosta de gel. A les 21.30 del mateix dia una altra efusió, i ara més forta, va estendre 140.000 metres quadrats de roca fosa. Aquell tipus d’emissions eren del tipus hawaià-estrombolià, molt semblants a les de la Garrotxa catalana feia milers d’anys. Segons els especialistes aquests tipus d’erupcions esdevenien poc perilloses i de baixa explosivitat. Però el dia del meu aniversari, l’endemà, em vingué el regal. El 22 de març tot un espectacle celebrava els meus... millor deixem-ho estar, fent que a les 15.00 hores una nova tongada de magma dupliqués les anteriors, 340.000 metres quadrats. La cosa prometia i pujaven les apostes. El 23 de març va regalar calma sota la glacera, però el 24, i puntual com un clau, altre cop a les 15.00 hores, s’enregistrà un nou i més extens avenç de laves, 370.000 metres quadrats de colada volcànica. Es feia palès que en Pep s’estava animant, i no per la Bank Party de l’agost, sinó pel que li venia per sota. Els dies 24 i 25 deixaren descansar els sismògrafs del Servei Geològic Islandès, però el 26 de març, i augmentant les expectatives, va fer eclosió una nova vomitada. L’erupció anava pujant de to i a les 10.00 hores les emissions ocuparen el doble respecte dies anteriors. Ara la colada va escampar-se uns 680.000 metres quadrats i en breu vindria un altre rècord. Les emissions làviques estrombolianes canviarien de tarannà, passarien de xai a llop. El 31 de Març de 2010 a les 12.00 hores solars l’aposta va cobrir els 920.000 metres quadrats, fet que indicava que l’erupció s’estava fent cada cop més seriosa. Els cons estrombolians tipus Cruscat que molts islandesos estaven fotografiant, potser viraven cap a un gran pet, un pet com una gla. Allò passaria dies més tard, durant l’abril. Es feia tard i tocava arraulir-se cap a l’alberg per sopar i preparar-se per a l’aquellarre. Aquell dia gaudiria altre cop d’uns ous ferrats, torrades amb all i un bon vi, tot i que s’hi va sumar un excel·lent whisky gentilesa d’en Marcus, un germànic habitant de l’hostal. Començava a fosquejar, millor dit, a no clarejar, i l’hora de les bruixes s’apropava. Em preparà el meu beuratge en una ampolla de Coca-cola buida, rom amb taronjada, i em disposà a la meva especial incursió antropològica per l’aquelarre islandès. Ara ja portava uns dies pel país i aquella festa no m’agafaria amb els pixats al ventre. Si el primer cop a Reykjavik va deixar-me corprès, ara a Akureyri jo hi posaria el cor, si més no l’ampolla. Amb la botella oculta dins de la butxaca del meu gec, un s’anava passejant pels carrers d’aquella modesta urbs. El nivell etílic dels transeünts no semblava elevat encara fins que vaig ensopegar amb ells. En una casa privada s’hi celebrava una festa en el seu interior, la música forta els delatava, però molts dels convidats, jovent d’uns vint anys, fumava i bevia fora. La meva solitud els cridà l’atenció i en un tres no res vaig entrar a formar part d’aquella xerinola. La meva sort anava endavant, justa la fusta. Però sols entrar ja vaig començar a ficar la pota. De fet, i per culpa de la meva ignorància sobre els aborígens, les pífies foren tantes que em costa d’entendre com allí mateix no finés el meu viatge. Sabia que era costum dins de les llars treure’s el calçat tot just entrar. Així ho vaig fer per descobrir que aquell dia, en plena gresca, tothom anava calçat per casa. La mesura era més típica de zones rurals on fang i neu solien formar part de les soles. Per rebaixar aquella ignomínia vaig fer un glopet de la meva ampolla, de la poció màgica, del rom amb taronjada. Altre cop calçat, i presentat a diferents personatges, vaig adonar-me que moltes habitacions buides tenien els llums oberts malbaratant diners i energia. Sent professor de CTMA, de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, vaig trobar oportú apagar algunes de les bombetes. Allò va cridar l’atenció dels autòctons, és a dir, de tots els convidats menys jo, el foraster. D’immediat les cambres que jo havia deixat a les fosques tornaven a romandre il·luminades, jo apagant i ells encenent-les, no s’entenia res. Setmanes més tard, i avesat a la vida islandesa, vaig capir la raó, l’electricitat islandesa és barata i no contaminant. A ells no els importa massa deixar aparells engegats, el corrent prové d’embassaments i de geotèrmiques. Potser per tal raó, i donat que la despesa energètica no esdevenia una prioritat nacional no canviaven l’hora per aprofitar millor les hores de sol. Mentre nosaltres la canviàvem durant la tardor i la primavera, ells no. Vet aquí que durant la tardor i l’hivern ells anaven com les Canàries, una menys, mentre que a primavera i estiu passaven a ser dues. Tot i allò, hi havia cert debat entre els islandesos i parlament de si adoptar o no la mesura europea. Però la cosa sols quedava en una discussió anual que un cop ventilada es guardava fins al proper canvi d’horari del vell continent veí. La celebració continuà i mica en mica la cosa va anar pujant de to, ho dic per què les ampolles començaven a enrajolar el terra. De tant en quan alguna queia per gravetat o per deixadesa de mà. Allò ja em començava a recordar la meva arribada a Reykjavik. Amb tant de jovent per l’immoble i la cosa agafant temperatura veia probable que es fumés herba, però res de res i menys si havien d’agafar el cotxe. A Islàndia no s’estaven d’hòsties, si la policia et pillava, prova de sang al canto i a judici. En funció del contingut de droga a la sang i del jutge que et toqués multa grossa i retirada de carnet. Un any sense carnet i 140.000 isk. de multa, uns 900 euros, era cosa normal pel 2011. Per tant els aquelarres a domicili sí, però conduint, millor que no. Un gest curiós d’aquella celebració, i de les festes en general a Islàndia, fou que m’havien convidat a la festa però ningú em va oferir ni un sol glop de beguda, ni tant sols un cigarret. Jo feia poc que havia deixat de fumar i les ganes de tabac se’m feien aigua als llavis. Vaig entendre, a la força, que brindar-te l’entrada a una celebració no volia dir res més que això, que t’era permès l’espai de la casa, no pas a la barra lliure. L’apartament era d’un, o d’una, i l’alcohol no era de tots. Cadascú es portava el seu, massa car per oferir a tants assedegats, i si algú t’oferia del seu era d’agrair l’honor. En fi, vaig fer uns quants glops més de la meva litrona. Fou aleshores que conegué la raó principal d’aquella commemoració, i no era pas la Bank Party nacional, sinó un aniversari femení que la meva, i com sempre, equivocada gosadia, no a saber tractar amb protocol. - Quants anys fas avui? – inquirí jo malauradament a l’afortunada. - Un – contestà ella amb menyspreu, i ja diuen que mai no has de preguntar l’edat a una dona. - Va, digues – insistí estúpid de mi. - Un – va sentenciar de nou amb mirada d’agulla -, aquest any, un. I un glopet més de la meva botella per dissimular la ignomínia. De fet, i m’ho van dir alguns dels convidats, en feia 20 d’anys. Jo, amb més de quaranta, hagués pogut ser el seu pare, que no sols d’ella sinó de tots els allí presents, sobretot de les cuixes rodones, cabells rossos i iris blaus de moltes d’elles, mosses que quan me les presentaven sempre em deixaven a mitges. M’explico, jo els donava un petó a una galta i del segon a l’altra en fugien. Així una rossa, dues, i moltes més. Estranyat de tant defuig vaig recordar que els homes amb bigoti o barbeta no eren cosa massa comú aquí, i jo posseïa ambdós pelatges, ¿potser no els agradava la meva pera peluda al mentó? El tòpic dels còmics i dibuixos animats sobre víkings ben barbuts i de cabelleres llargues no trobava realitat en el segle XXI islandès. La immensa majoria dels homes d’allí lluïen una clepsa sense pelussera i una cara nua de pèls. Si preguntaves a les seves dones, si més no la majoria, et responien que defugien del tipus pelut i barbut, que no els resultava atractiu. A més penseu que allí les femelles eren força decidides i si els agradava un home prenien sovint elles la iniciativa. Així doncs als homes no els quedava més remei que afaitar-se el mostatxo i no ostentar parrús algun per les galtes amb una excepció, pel meu aniversari. Durant el mes de març podies veure molts xicots i senyors lluint bigotis. La causa? Solidaris amb el càncer. Sí, sí, era un reclam per tal d’aconseguir donacions contra tal infecte xacre. Per cert, jo els faig el 22 de març. Però no, la meva subtil i quevediana perilla no era el problema de quedar-me a mitges, tampoc ho eren els meus blens esbullats i llargs, i ni molt menys el meu serrell tapa pestanyes, era molt més simple, els islandesos quan es saludaven no es donaven dos petons, tant sols un. I un nou glopet de la poció màgica. Cada cop veia més formoses i atractives aquelles belleses nòrdiques. No hi havia dones lletges sinó copes de menys. I quins kroppur tenien les femelles, tiparros en català. Que com conegué tal paraula? Per Húsafell, i no, no era el nom d’una noia. Si us vaig parlar de Husavik, la badia de Vik, ara us parlaré de Húsafell, el vessant de Husa. Aquella era una petita població a dues hores amb cotxe en sentit nord des de Reykjavik. El llogaret no tenia gran cosa en especial, quatre cases, un església, una granja de salmons i moltes, moltes segones llars d’estiueig. Però, i poc abans d’arribar a Húsafell hi havia dues granges, Stóri-Kroppur i Litli-Kroppur. Stori vol dir gran i litli petit, per tant el tiparro gran i el tiparro petit, ¿es van posar d’acord els amos d’ambdues granges? No ho vaig poder saber. Ara que hi penso potser va passar quelcom semblant entre Arenys de Munt i Arenys de Mar, tot i que Arenys no vol dir tiparro, qui sap. Volia fer un altra xarrup del meu combinat però l’ampolla estava a les acaballes. Begut, solter i amb aquella col·lecció de kroppurs al meu voltant un es pensava rei de la poligàmia, però al final, i sense conèixer els costum locals em vaig fer el pesat. - Marxem a dormir – va dir la que feia anys a la seva parella -, que és tard i que tota aquesta gent voldrà marxar. - Quina gent? – sols quedava un borratxo, jo. El meu estudi antropològic m’estava castigant el fetge que també els modals. Ara sí, vaig escapolir-me no sense algun desequilibri durant el passeig cap a l’alberg. I se’m va fer curt el camí, això que la pujada era forta. L’alcohol facilitava la circulació, veies les carreteres més amples. En el aquell cas escurçà les distàncies i em reforçà les cames, si més no abans de la imminent ressaca. Aquella nit dormiria amb aparences irreals i visions fantasmagòriques, amb dos somnis plens de pampallugues. El primer somni fou lleig, amb un troll, i el segon excels, amb la damisel·la de l’aniversari. Amb el troll vaig tenir una conversa prop del llac Mývatn. Jo, preocupat per les meves atrotinades botes, li preguntava un i altre cop on podia trobar un sabateria mentre ell, amb cara d’Ernest Maragall, no em responia. Jo li insistia i el troll, de trets durs de cara, de galtes ossudes, de retines salvatges amb ulleres profundes, fosques i malaltisses romania en les mateixes, en un silenci dens i de mal averany. Vaig decidir un nou intent i al final, i fent-me encara pitjor rostre, ara més agrest, em mormolà desganat, fes-te troll, assenyalant-se els seus peus descalços. Amb la damisel·la la cosa fou lloable, llàstima que sols onírica. Ella s’afanyava per fer fora a tota la gent de la festa, jo n’era l’últim, i volia que l’acompanyés al seu jaç. Ja compartint llençols, i encesos com a teies, d’una revolada es va despullar i just aleshores em va dir: - És el primer cop que a la primera nit me’n vaig al llit amb un home. - Doncs és ben estrany!! - Per què ? - Perquè totes em dieu el mateix!! – fantasma. Què voleu que hi fes? Era un somni i aquella nit jo dormiria sol. A l’endemà m’esperava una missió suïcida... i una gran ressaca. L’habitació em donava voltes.

La síntesis y la relación entre los conceptos

El tercero de los objetivos para llevar bien un auditorio escolar es promover que los estudiantes aprendan a relacionar los conocimientos memorizados, algo que permite alcanzar criterios elevados y potenciar su inteligencia lógica y deductiva. Averiguar donde se halla la mentira o falsedad de algo requiere poseer diferentes conocimientos que bien ordenados permiten ver el agujero donde unos dicen que hay un parche. Dicen que Jesucristo, si existió, predicaba que el saber os hará libres, y ciertamente la vida son situaciones y decisiones donde aplicar el saber. Sin conocimientos estructurados en criterios elevados, las decisiones que se tomen pueden llevar a sus hijos a errores seguros lejos de sabios caminos. Se asiste a clase para aprender a ser adulto y con ello a tomar las decisiones futuras más correctas. Otro aspecto de la relación y síntesis entre conceptos es la consecuencia en pensar y estructurar mejor los apuntes, trabajos de curso y respuestas en exámenes. En eso un profesor de Ciencias para el Mundo Contemporáneo retaba a sus bachilleres cada semana con una pregunta enigmática que requería de una correcta relación y síntesis entre varios conceptos impartidos. Preguntas como ¿qué hay más allá del polo norte? o ¿qué fue antes el huevo o la gallina?, escondían todo un corolario de piezas que sin tenerlas en cuenta la respuesta se hacía huidiza. Primero se debía recordar que era una tautología o pensamiento circular, después que la ciencia está llena de preguntas incorrectas e incapaces de saltarse un pez que se muerde la cola, y finalmente que hay que alejarse del árbol para ver el bosque. La solución residía en plantear una pregunta mejor y de mayor amplitud que el huevo y la gallina, por ejemplo quienes fueron los primeros vertebrados en reproducirse por huevos, algo que daba con el origen del dueto huevo y gallina, los antepasados de los peces. En el caso del más allá del norte se respondía el sur pero, y más allá de éste, otra vez el norte, por tanto había que alejarse del árbol y ver otra vez el bosque planteando una nueva pregunta de mayor calado, ¿por qué norte y sur se enlazaban cíclicamente? La respuesta obvia es nuestra Tierra redonda. Otra manera de superar estas tautologías es definir los dos conceptos que una y otra vez dan vueltas sobre si mismos. Un profesor de Biología atendía así a sus alumnos. En la teoría de Darwin se decía que el más apto sobrevivía y que el que sobrevivía era el más apto, otro pensamiento circular. Había pues que definir más apto y sobrevivir para superar el pez que se mordía la cola. El docente les contaba que las especies que logran reproducirse mejor son las que sobreviven y aparentemente son las más aptas. En las tres tautologías anteriores la red de conceptos empleada hace trabajar las neuronas que da gusto, hasta puede que regale dolor de cabeza. En fin, que un aula bien llevada debe ser un gran laboratorio de ideas bajo la batuta de otro de los factores que guían correctamente ésta, el esfuerzo.

lunes, 26 de noviembre de 2012

I JORNADES DE SECUNDÀRIA: FRACÀS ESCOLAR O FRACÀS POLÍTIC

I JORNADES DE SECUNDÀRIA “FRACÀS ESCOLAR O FRACÀS POLÍTIC?” El proper divendres 30 de novembre comencen al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya les I Jornades de Secundària per debatre sobre el vigent fracàs escolar nacional. Hi seran presents més d’un centenar de professors per debatre i acordar les principals causes i solucions del vigent i alarmant fracàs acadèmic a les nostres escoles. Guiaran aquestes taules rodones diferents experts de trajectòria i vàlua contrastada. Ells exposaran els seus coneixements sobre aquestes qüestions des de la perspectiva de la realitat de l’aula fugint de teories foranes i allunyades de l’escola. Els conferenciants seran ORIOL PI DE CABANYES, periodista de La Vanguardia, INGER ENKVIST professora de la Universitat de Lund a Suècia, RICARDO MORENO CASTILLO, catedràtic de Matemàtiques i autor del Panfleto Antipedagógico i GREGORIO LURI, catedràtic de Filosofia i autor de L’Escola contra el Món. Dels resultats i dels consensos assolits entre ponents i assistents se’n farà un comunicat a Presidència, al Departament d’Ensenyament, a premsa i a la resta de partits polítics, tal com es va acordar amb la consellera d’ensenyament, l’honorable Irene Rigau, i amb el president de la Generalitat, el M.H. Artur Mas. L’objectiu de tot això és endegar la millora educativa de tot el territori. Les sessions començaran a la Sala d'Actes de l’Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, Rbla. Catalunya, 8, Barcelona, la tarda del divendres 30 de novembre de 2012 a les 16.00 hores i durant el matí del dissabte 1 de desembre a partir de les 9.30.

viernes, 23 de noviembre de 2012

PP I UN MUNDO MENTIDER

Si recordem l’11-M d’Atocha, i l’atemptat terrorista allí perpetrat, ens vindrà a la ment un PP, que veient perdre les eleccions, va mentir dient que havia estat ETA, i no Alqaeda, el culpable de les explosions ferroviàries. Centenars de morts van caure a Madrid que el PP va assegurar víctimes d’ETA. La majoria de gent sensata va adonar-se de l’engany i de l’estafa tot escoltant els mitjans internacionals no intervinguts per l’Aznar. Així fou que el PP va abocar molta porqueria per crear confusió, molta mentida que va distreure als mediocres però que il·luminà als doctes. Aquests, i sols aquests, van veure clar que el PP seguia la consigna de l’assessor de Hitler, Goebbles, que deia que una mentida repetida mil cops fa que la creguin veritat. Ara El Mundo, diari afí al PP, no ha parat d’insistir, i sense proves, que els Molt Honorables Mas i Pujol tenien afers foscos per Suïssa al final de la campanya electoral, tifa a la qual s’hi ha aferrat la famèlica candidata del PP, Alícia Sánchez Camacho, per queixalar uns oportunistes vots al seu opositor més perillós, l’hàbil i equilibrat, Artur Mas. La pregunta és simple, ¿es torna a repetir la història madrilenya de l’11 M a Catalunya? Goebbles afegia que difama que alguna cosa en queda, i així sembla que treballa el PP, abocant porqueria a altres candidats amb antigues i arnades tècniques dels nazis hitlerians. La veritat vol poques paraules, la mentida mai no en té prou.

miércoles, 21 de noviembre de 2012

La memoria en el aula

En el anterior apartado se analizó el orden como el primer ingrediente para tutelar a los escolares. El segundo de los objetivos para llevar con eficacia un aula es promover la memoria de éstos. Retener conocimientos básicos permite barajarlos para luego edificar análisis, razones y actitudes críticas. Sin memoria no hay conceptos y sin conceptos no existen argumentos. Uno de los elementos que nos muestran a algunos malos docentes son aquellos quienes defienden la eliminación de la memorización como herramienta básica en el aprendizaje, los que arguyen que los escolares deben forjar sus conocimientos bajo la deducción propia y no con la retentiva. En cierta forma, y si antes se aprendían poesías para estimular el recuerdo en la mente, ahora el alumno debería escribir y escribir hasta que por deducción, o por azar, redactara un soneto de Quevedo. Sin conceptos memorizados siempre resultó inviable deducir nuevas estrategias, ¿cómo se puede deducir el cálculo de una raíz cuadrada sin saber antes las tablas de multiplicar? O pongamos por ejemplo que deseamos que nuestros hijos comprendan un texto. Para ello siempre se necesitaron dos cosas, el silencio en el aula y la memorización de las palabras necesarias. Ello implica fijar conceptos en la memoria y no convertirse en un artista bohemio y creativo como algunos expertos alejados del aula todavía defienden. Estos promulgan que los escolares deben deducir las cosas con experiencias imaginativas sin apenas memorizar por imposición dirigida. Si los alumnos de la reforma presentaron los peores resultados de la UE en el informe PISA 2006, no fue por falta de creatividad, sino por ausencia de silencio y léxico en las aulas, por ausencia de memoria. La creatividad y la imaginación siempre surgieron de la combinación y modificación de conceptos previos y memorizados. Isaac Asimov nos deleitó con su imaginación en muchas novelas pero no hay que olvidar que escribía con alto conocimiento de causa, era físico. Como decía el escritor Emili Teixidor, las palabras ordenan el caos, sin ellas poco se puede crear. Algunos expertos de la reforma quisieron impulsar la cultura de la creatividad en detrimento de la memorización algo que olvida un precepto muy lógico, sin memoria no surge la inteligencia. Una mente culta e inteligente lo es si contiene muchos conocimientos memorizados y bien ordenados. Para descubrir cosas nuevas hay que partir de otras memorizadas, ¿cómo si no pretenderíamos formar personas sólo con cabezas vacías?, ¿cómo avanzó sino la investigación?, ¿acaso cada teoría científica partía de cero sin tener en cuenta todas sus anteriores? Memorizar siempre resultó algo fundamental para crear la base de nuestra experiencia y aprendizajes. Como decía George Steiner, la memoria siempre fue el marcapasos de la inteligencia. Amputarla de cualquier sistema educativo es condenar a su hijo a lo contrario, a la no educación. La neurobiología esto lo tiene muy claro. La mielinización de las neuronas durante las etapas infantiles permite y crea la capacidad de recordación en los humanos, algo que sin trabajo mental memorizando o discurriendo jamás alcanza niveles óptimos. Es decir sin memorización de pequeño se debilitan las capacidades cognitivas y futuras del escolar, las neuronas no se mielinizan y el potencial memorístico queda malogrado. Por tanto, hay que encomiar aquellos centros donde se valora la retentiva en contra teorías alejadas del pragmatismo docente. Recuérdese que bajo la reforma sin memoria hubo muchos alumnos en bachillerato que fallaban con la tabla de multiplicar, ¿o acaso la debían deducir en la universidad? Además sin ésta bien memorizada resulta muy difícil aprender por si mismo a dividir. A pesar de todos los argumentos anteriores existen expertos que todavía insisten en la no memorización, véase la LOE en su redacción del 2007. Quizás por eso haya muchos nuevos maestros de matemáticas en primaria dándole a la calculadora para computar divisiones elementales, algo que da mal ejemplo a los alumnos. Gran parte del fracaso académico en materias de ciencias y tecnología es la falta de práctica en cálculo mental, algo que sólo se puede potenciar de una sola forma, ejercitando el cerebro y no las teclas de una calculadora. Recuerden que memorizar es fundamental para entrenar y generar una mente maravillosa. Por desgracia ese contraste entre defensores de la calculadora en edades muy tempranas y detractores de tal práctica ha implicado situaciones del todo absurdas. Ocurrió una vez en Cerdanyola que una asesora pedagógica preguntó a los docentes de un instituto como potenciaban el cálculo mental entre sus estudiantes. El profesor de matemáticas, al sentirse aludido, entró en acción y respondió que sin usar la calculadora en clase. Añadió que además enseñaba a computar raíces cuadradas a mano como un juego para ejercitar mejor el cálculo mental entre sus estudiantes. Tal digna práctica topó con los criterios de la asesora pedagógica ya que ésta le soltó al matemático que para computar raíces cuadradas ya existían las calculadoras, que mejor enseñar otras cosas que no la atávica y retrógrada raíz cuadrada a mano. Ante tal prepotencia el docente inquirió bromeando a la asesora. - Bajo ese prisma tampoco sería necesario enseñar ni a sumar ni a restar, la calculadora también lo hace y así convertiremos a los alumnos en máquinas del futuro. Fue entonces cuando la asesora pedagógica se convirtió en un auténtico Terminator, el malo de la primera parte, y le dio a entender al docente que mejor se callara. Sayonara babe al de mates y a su raíz cuadrada. Lo más extraño era que aquella asesora argumentaba que para potenciar el cálculo mental era muy útil utilizar la calculadora a los once años para comprobar los resultados de cada ejercicio, ¿y cómo sabemos que el rapaz no había utilizado a escondidas la maquinita para realizar ya el primer cálculo? Con treinta alumnos por grupo, cualquiera sabe. Hay que admitir que este aparato resulta útil en cursos elevados, pero en primaria o primer ciclo de ESO parece poco aconsejable pretender facilitar el cálculo mental potenciando el uso de la calculadora en el aula, las nuevas tecnologías no deberían estar reñidas con el ejercicio mental. De hecho, y gracias a nuestra mente se han diseñado y fabricado los chips y con ellos las calculadoras. Hacerlo al revés significaría esperar que un ordenador ejerciera de docente, y que yo sepa, éstos todavía no están en el paro, aunque si mantuvieran las convicciones de aquel docente en contra de la calculadora podría suceder que la asesora pedagógica recomendara su despido. En fin, que si su centro educativo le dice que prima mucho más la deducción de la tabla de multiplicar que su memorización pero que mejor utilizar la calculadora para comprobar resultados, algo falla en este, es decir, si en su instituto son más importantes los experimentos mentales que los conceptos concretos no se están impartiendo conocimientos, se está perdiendo el tiempo. Sólo con firmes nociones en la mente se pueden desarrollar grandes síntesis y construir con ellas teorías válidas y ciertas. Ese va a ser el tercer factor para llevar con éxito un aula.

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (VIII)

UN DIA DE PENA I DE PENIS (un dijous ple d’ous) El meu company Àngel va desaparèixer en direcció Mývatn, una regió plena de paisatges lunars que per visitar un no tenia presa. Ell, amb pocs dies de viatge, i jo amb massa setmanes per l’illa, no podíem casar bé. Vam signar el nostre divorci al trobar-nos aquell matí a l’estació d’autobusos d’Akureyri. Amb adreça electrònica a les llibretes respectives ens prometérem mantenir el contacte via Internet. Aquell comiat em retornà a la meva ratada i llòbrega cova, a la meva sensació de sentir-me observat. I aleshores vaig decidir-me, era un assumpte de supervivència o fracàs. A partir d’aquell moment vaig començar a parlar amb els meus suposats observadors, de fet conversaria amb mi mateix, tot i que la percepció que en sentiria seria la d’un diàleg. De petit ja ho feia, sobretot quan m’inculcaren resar amb Jesús. No em prengueu per un il·luminat, no, no pas, però els diàlegs amb el meu interior em feien pensar que potser hi havia algú darrere d’allò, fins i tot provocaven miracles amb la solitud i l’ansietat, la feren minvar. Potser per aquesta raó es van inventar les religions, per drogar a tothom sota la percepció d’una companyia, la divina. Qui sap? A mi no em pregunteu, jo no sóc teòleg i la immensa majoria dels que sí que ho són us negaran la sentència de Marx, que la religió és l’opi del poble. De totes maneres aquella pràctica de la conversa interior derivà en la disminució de la sensació, que no percepció, de solitud i ansietat heretada des de final de curs, fins i tot vaig començar a dormir amb tranquil·litat tot i que ningú tancava l’interruptor de la llum perpètua del cel nòrdic, un cel agrisat però sempre translúcid i feixuc. Aquell matí, i després d’un bon gruix d’hores de llit, va regalar-me una millora, la meva otitis semblava remetre, vet aquí que em dirigís a l’estació d’autobusos amb un destí en ment. Allí fou on em trobà casualment a l’Àngel per signar el nostre especial adéu. Si la seva destinació apuntava a Mývatn, jo en tenia una de pena plena de penis. Ara hi anirem. Descansat i medicat em disposà a una cosa tranquil·la que a Reykjavik havia fracassat estrepitosament. Amb aquell objectiu em dirigí cap al nord, cap a Husavik. En islandès vik significava badia i Husa no ho sé, doncs bé, a la badia de Husa les cases, que eren de coloraines, s’escampaven al voltant del port emanant quietud i poc xivarri. De fet poca gent es veia pels carrers. Amb poc més de 2.000 habitants ja em direu quin grau de bullici podia escoltar-se. Husavik esdevenia un lloc perfecte per sentir la fresca del mar, i el més sensual, la seva olor. Però no sols de vents i de flaires s’omplia el poble, Husavik també tenia dos museus força curiosos, un sobre balenes i l’altre, el més original, sobre penes que havien donat alegries. Aquell últim es situava de manera sinistra a la sortida de la vila, una casa estranya on ja l’entrada oferia manifestacions artístiques estrafolàries. Ja vaig explicar que molts islandesos esposaven el seu art a la façana de la llar, però en aquell cas la creativitat acaronava formes naturals un pèl irreverents. El seu amo, el d’aquell estrany casal, se’l veia ple de pell, de galtes vermelles, amb tirants tirolesos, de pantalons balders, de tarannà rústic, noble, franc de tracte, amb un polsim de mal humor pagerol. En Sigurdur Hjartarson, fill de Hjartar, era un home dedicat a la seva especial col·lecció. Inicialment la va exposar a la capital, a Reykjavik, però passat el 2004, i ja jubilat, va decidir traslladar la seva mostra a aquella badia, a Husavik. Tot va començar el 1974 quan va decidir iniciar la seva singular recol·lecció de virils exemplars. Allò va acabar en un museu atapeït de miscel·lànies. La casa que tenia al davant meu a Husavik, la casa dels horrors, n’era la conseqüència. Durant l’estiu de 2010 el mostrari d’en Sigurdur comptava amb un assortiment de molts animals, un total de 273 parts corresponents a un ós polar, a 17 espècies diferents de balena, a 36 foques, a 115 de mamífers diversos i demés amputacions d’altres bèsties. Tot un temple de taxidèrmia dedicat a l’origen de tot mamífer, el lloc d’on tothom n’ha sortit. Ja es diu que abans de ser concebuts qualsevol ésser va donant tombs d’un colló a un altre. En Sigurdur Hjartarson havia fet honor al camí de sortida de molts testicles. El seu singular museu a Husavik era un recull de penes que havien donat moltes alegries, una galeria de corpus de fal·lus dissecats, de penis. Ves quins collons! Bé, collons no, sols cigales al museu, un museu que era la po***. Malgrat la quantitat i mida dels seus membres, en Sigurdur, molt preocupat, en trobava a faltar un de molt particular, un que li rosegava l’ànima, el que completaria el seu estimat reguitzell. Vaig entendre el que em deia quan em mirà l’entrecuix. Corprès, vaig tancar les cames mentre la meva cigala, espantada, es contragué fins a mides com les dels barrufets. Aquell dia no feia fred, sols fresca. Per sort en Sigurdur tenia substitut a la meva arronsada verga. En la seva recerca d’un penis humà havia trobat un peculiar voluntari, un personatge que de jove havia format part dels nazis, que havia fundat la primera agència de viatges a Islàndia i que la seva titola havia estat força popular entre moltes dames, tot un galant explicaven els locals. En definitiva, el candidat perfecte, la tita que personalment moltes reconeixerien. Pàll Arason, fill d’Ara, als 85 anys va anunciar que donava el seu carall a la col·lecció de Husavik. Però quin era el problema per assolir tal preuada adquisició? Quina preocupació patia l’amo de tots aquells penjarols? Que aquell penis era pèndol fresc, que en Pàll encara era viu. Tornat a Barcelona, i un dia per casualitat, vaig veure la notícia a premsa. En Sigurdur estava força content, legalment era el propietari del penis d’en Páll, aquest havia mort, i per tant tocava tallar el membre al difunt. Això s’havia de fer ràpidament per poder injectar-li sang i que no quedés flàccid l’estri abans de ser dissecat. En altre cas, una tita arronsada faria difícil la seva identificació a les interessades que la van conèixer. El problema, explicava Sigurdur a premsa, era que si es deixava refredar massa el cadàver ja no es podia aixecar el membre viril i allò no agradaria als visitants del museu. Tot i posseir la carta de donació d’òrgan escrita pel seu propietari, en Páll Arason, Sigurdur va veure destrempada la seva empresa quan la família del galant va negar-se a enterrar al difunt mancat de la seva cuca, membre que aniria a parar a uns de morfologia similar, els cucs. Vet aquí que el mateix Páll havia afirmat el següent: ¿per a què necessito el meu penis quan estigui mort? I ja se sap allò de, lo que vayan a comerse los gusanos que se lo disfruten los humanos. Malgrat l’anterior, en Sigurdur va veure fracassar el seu projecte de completar la col·lecció de fal·lus, la família va decidir que el mort fos cent per cent pinso dels allargats i blancs vermitxols. No obstant això, en Sigurdur s’acontentava amb tres futurs donants, tres joves, que encara vius, restaven lluny de l’illa, vivien a l’estranger. Aquella distància però, complicava l’extracció de la verga quan el moment arribés. Així doncs, ja ho saben, si volen ser donants d’òrgan enviïn una carta al museu de Husavik, però si us plau, vagin a morir a Islàndia, és molt important que li tallin calenta. Durant l’abril de 2011 en Sigurdur va guanyar el plet, a la fi es podria veure el penjoll humà en el seu peculiar museu. Però l’objectiu que jo empaitava a Husavik no era contemplar penis, era albirar el que a Reykjavik no vaig poder, balenes. Em van dir que un dels millors llocs per contemplar-les era allí, a la badia de Husa. Atalaiat en un dels vaixells que servien al propòsit, jo, màquina de retratar i bota estripada, encaràrem el destí de mar endins. Em sentia un mariner, un pioner, un pirata. Aleshores la vaig tornar a ensumar. Feia uns anys havia sentit aquella mateixa olor on, a peu de glaceres, aquestes perdien la seva identitat i passaven a esquarterar-se en icebergs. Els fiords de Grenlàndia emanaven una flaire molt singular, la mateixa que ara m’estava arribant, un aire molt intens de mar, però molt intens, una barreja dolça entre clor de piscina i oli calent de patates fregides, estrany el xicot, oi? Però és el que vaig anotar a la llibreta de Grenlàndia, i era el que tornava a escriure a Husavik. Si voleu copsar aquesta olor no cal que us arribeu a Grenlàndia o Islàndia, la podeu gaudir a Barcelona, i no pas a l’espai obert del port, ans al contrari, en un indret reclòs. Alguns locals de copes un pèl sofisticats ambienten els recintes amb un producte anomenat Ozono, i aquella era també l’olor de mar intens que se sentia a alta mar per Husavik, una aroma que era preludi de balenes. Aquella fragància la provocava la immensa quantitat de plancton marí i krill que habitaven les aigües costaneres d’allí, organismes font d’aliment de les balenes. I així les vaig poder fotografiar, gegantines, de nedar lluent, elegant, fluid, com una anguila escorrent-se entre les mans. Quines bèsties! Vaig arribar a Akureyri un pèl tard, les sis de la tarda. El problema era que si bé els supermercats tancaven a quarts de buit, la botiga de vins ho feia quan li rotava i sempre molt d’hora, just a les sis. Vaig poder comprar tot el necessari per poder-me fer uns ous ferrats i un bon pa amb tomàquet, brauð með tómötum en islandès, però el vi no faria sang aquella nit. Havia d’aprendre més d’aquell país, sobretot d’horaris. La botiga d’esperits dionisíacs restava closa. Amb les bosses de la compra a la motxilla, i sense beuratge fermentat, encara no sentia cap rau-rau a l’estómac. Els aborígens solien sopar ja en aquella hora, les buit, si no començaven abans, però jo encara era força llatí i el meu rellotge biològic, que no pas el reproductiu, em deia que no, que millor fer una cervesa en una de les terrasses del carrer major, Glerárgata per als locals. I el que allí vaig veure em va deixar la sang gelada, i es que feia molt fred per estar-s’hi. Tot i així els aborígens aprofitaven l’estiu per fer molta vida al carrer, i com no a les terrasses. A la fresca del juliol, uns 10 graus centígrads, la gent es prenia el menys aconsellable per combatre les baixes temperatures, gelats. Quina dèria tenien pels polos mentre la pell la tenies de gallina. Per equilibrar tan agosarada dosis de fred els bars oferien l’antídot. Molts dels islandesos que veies a la intempèrie estaven coberts per doble capa, una manta detall de la casa. Me’n vaig demanar una. Tot i la flassada, els aborígens no podien amagar l’evident davant el fred, les seves galtes vermelles. Era un fet curiós, però quan et feies una foto nocturna amb ells, el resplendor de la màquina de retratar mostrava una dualitat de cares, les seves, clares com llunes, i la meva, bruna i normal. Tot i això, els pòmuls rodons i sortints dels islandesos refulgien d’un vermell capil·lar intens. Hom podia pensar que era la beguda però no, la causa d’aquella vermellor no era l’alcohol, ells sols solien beure durant el cap de setmana, era la seva pell sensible al fred i al sol. Nosaltres, llatins de mena, la teníem més avesada i no se’ns posava tant així, si més no al qui escriu aquestes línies. Amb manta sobre les cames, i sol com un mussol, vaig empassar-me el fermentat de civada tot pensant com millorar les meves relacions socials amb els islandesos. Em preguntava com els de l’illa mataven el fred i la solitud, com feien vida social, però de fet ja coneixia la resposta. Els islandesos liquidaven d’un tret dos pardals alhora i jo estava sol per no fer el mateix. Fred i solitud quedaven resols als banys, i com que allí l’aigua del subsòl sempre sortia bullent, les termes eren cosa habitual en qualsevol poble per petit que fos. Però jo no hi vaig anar, no podia, l’otitis no m’ho aconsellava. Per tant, murri i cap baix, em dirigí a l’alberg per gaudir d’uns ous ferrats amb brauð með tómötum, un pa amb tomàquet sense most de raïm fermentat però acompanyat de burxades a l’oïda que encara no remetien. Vet aquí per quina raó aquella nit vaig patir un malson. El metge em mirava condescendent mentre jo restava ajagut a la llitera amb pantalons i calçotets avall però cul amunt. El doctor em deia, digui 33, mentre s’escoltava un ris d’una cremallera i ell es baixava la bragueta. Jo, perplex, em deia a mi mateix, juraria que li he dit otitis. Hauré de revisar el meu anglès. Sobresaltat, em vaig despertar. Mala nit!

lunes, 19 de noviembre de 2012

CHACÓN DOBLE MORAL MILITAR

En plena campanya electoral catalana la exministra Chacón acusa al Govern català de retallar pressupostos, però paradoxalment ella mai no va reduir despeses per evitar les actuals tissorades que tots els governs autonòmics, del PSOE inclosos, han ara d’aplicar. Ella, quan fou ministra, hagués pogut reduir el pressupost del ministeri més car de la península, el de defensa. Si així ho hagués fet ara tindríem diners en escreix per a sanitat, ensenyament i recerca. Sols cal veure les xifres d’aquest ministeri i la pífia d’ella esdevé clarivident. El Ministeri de Defensa va comparar les armes més sofisticades del món com tancs Leopardo, caces EF-2000 i fragates F-100 mentre es restaven professors, quiròfans i diners en recerca científica. Cal afegir a tot plegat la fabricació d’un nou avió de combat, 1.300 milions d’euros, més el pressupost anual de defensa, 19.700 milions, més el manteniment de les bases militars desviades al Ministerio de Obras Públicas. Sumat tot això tenim un total 50.000 milions d’euros que cobririen més de la meitat del dèficit espanyol de 2011. Amb aquestes xifres resulta obvi que la exministra Chacón va preferir les armes a les retallades, els soldadets de plom a l’educació i la sanitat. Ara el que hauria de fer és no sortir més pels mitjans amb la seva doble moral. Tenim dues orelles per escoltar el doble i una boca per parlar la meitat.