DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

martes, 31 de julio de 2012

Crecimiento económico o crisis que crece

SOLUCIONES A LA CRISIS XIV Existe una paradoja que ningún alto dirigente se atreve a plantear por miedo a sus consecuencias económicas. Sabemos que los recursos del planeta son totalmente limitados, que en pocas décadas, el 2028, el petróleo no podrá abastecer todos los mercados de demanda, que la pesca salvaje va imponiendo sus números y que cada día la plaga humana está más cerca de su techo de carga. A pesar de todo ello todo gobierno en este planeta mantiene un discurso contradictorio, que cuando muera esta crisis volveremos a crecer en producción, en consumo y económicamente. Pues con menos recursos y con más personas que satisfacer se me hace increíble tal creencia, más bien eso resulta una fe ciega en el neoliberalismo. Todo individuo sensato sabe que hay que proteger el planeta, que hay que regular la explotación de los recursos y que hay que consumir menos para procurar todo lo anterior, pues todos nuestros máximos dirigentes junto con la mayoría de economistas neoliberales sólo hablan de crecimiento como si la madre Tierra fuera una diosa infinita, ¿no es eso acaso una religión? Ellos predican algo sin fundamentos y algunos van y confían sin razonar. Si influyes a tu pueblo bajo la batuta del bien orientas, si haces lo contrario manipulas. Los gobernantes nos dicen que todos estos recortes en pro de la banca, con inyecciones de capital a las arruinadas o con intereses de nuestra deuda a las ricas, es para volver a crecer económicamente en nuestro futuro venidero, que después de esta tempestad volverá el bienestar social, los puestos de trabajo y los créditos fáciles. Mienten, el modelo anterior caducó y la malicia o la mediocridad gobiernan nuestros estados. En Navidad de 2009 el presidente Montilla, hoy senador, animaba a los catalanes a consumir más, que si ellos compraban un mayor número de productos la economía volvería a recuperarse. Que iluso, sobretodo con la caída del trabajo y de los sueldos que ya se daba en ese momento, ¿ven el engaño?, ¿o quizás la mediocridad?

miércoles, 25 de julio de 2012

ATAPUERCA A UN DEDO DEL ESCÁNDALO

El equipo de Atapuerca persevera con sus enterramientos rituales de más de 400.000 años en el yacimiento de las Sima de los Huesos. Son muchos los científicos disidentes que dicen lo contrario pero no son escuchados. En la Sima de los Huesos se mezclaron huesos de humanos, osos, cánidos y demás por corrientes de agua creadoras de la gruta. Prueba de ello son las abrasiones que la mayoría de huesos presentan por el desgaste durante el transporte. Previamente, al menos los restos humanos, fueron devorados por depredadores y carroñeros que dejaron los huesos plagados de mordeduras hoy fosilizadas. Tras éstas evidencias los responsables de Atapuerca, los doctores Arsuaga y Carbonell, perseveran en su idea que los humanos allí hallados fueron arrojados a la sima en sentido ritual. Por desgracia no han hallado prueba taxativa alguna de ello. Arguyen que la concentración tan elevada de humanos allí sólo puede responder a un enterramiento ritual pero cabe añadir que hay más del doble de osos, ¿éstos también practicaban rituales funerarios? Además la concentración responde a un fenómeno muy bien conocido en Geología, un nivel de condensación. Aún así, y para apagar estas incongruencias y así llamar la atención de los medios y de fondos para su organización, Arsuaga y otros han presentado este verano un dedo de niño como prueba irrefutable del funeral más antiguo del mundo. Dicen que si hubieran sido los carnívoros los artífices de la acumulación humana, la falange no existiría al haber sido devorada completamente por éstos. El fallo de esta mentira es que es harto conocido que la mayoría de carnívoros no suelen comer dedos y prefieren hincar el diente allá donde hay carne, los dedos poco la poseen y muchos más se hallaron con anterioridad. Parece obvio que los máximos responsables de Atapuerca están a un dedo del escándalo pero que nadie se atreve a pararlos ante sus contactos y organización.

sábado, 21 de julio de 2012

SOLUCIONES A LA CRISIS XV fraude fiscal

El fraude fiscal español asciende a más de 80.000 millones de euros anuales concentrados en economías sumergidas, grandes empresas y grandes capitales que ocultan sus dividendos fuera del país, sobretodo en paraísos fiscales. En el 2011 el déficit a pagar era de 91.000 millones, es decir con todo lo evadido casi se pagaba la crisis. O dicho de otra forma, el coste de pensiones anual es similar, un 110.000 millones, también aquí podríamos casi sufragar los gastos de nuestros jubilados que bien se lo ganaron. Pero añadamos lo militar y la cosa salta a la vista. El Ministerio de Defensa adquiere las armas más sofisticadas del mundo como tanques Leopardo, cazas EF-2000 y fragatas F-100 mientras se resta profesores en los centros educativos, quirófanos en los hospitales o inversiones en investigación. Si sumamos a lo anterior la fabricación de un nuevo avión de combate, 1.300 millones, el mantenimiento de todo lo anterior, 400 a 800 millones anuales, más el presupuesto anual de defensa, 19.700 millones, más el mantenimiento de las bases militares puestas en los costes del Ministerio de Obras Públicas, tenemos un total 50.000 millones de euros que cubrirían más de la mitad del déficit del 2011. Defensa resulta pues el ministerio más caro del Estado adquiriendo armas muy caras ante enemigos que no existen y con dinero que quitamos a sanidad, educación e investigación. Así pues, y con los números publicados por el Estado, lo podemos decir claramente, nuestro Gobierno central, que poco manda, parece preferir las armas a la educación y el fraude a la curación de la crisis.

sábado, 14 de julio de 2012

Narcís Serra, dietas para políticos

Acabar con las dietas de políticos y altos cargos sería una buena táctica para regular esta maldita crisis. Las dietas equivalen a sueldos y sobresueldos encubiertos de esta nueva aristocracia del siglo XXI, nuestros dirigentes. Un sueldo normal de usted o mío contabilizan como renta y por lo tanto hay que declararlo para que nos resten el IRPF correspondiente, pero una dieta NO. Por lo tanto cuando un dirigente deja de serlo pero se hace presidente de una entidad bancaria de forma honorífica, tenga o no sueldo asignado, cobra muchas dietas que le pueden resultarle mucho más rentables que una nómina, e insisto, las dietas no están sujetas a IRPF y por lo tanto, no hay que declararlas. Pongamos por ejemplo al señor Narcís Serra, exministro de defensa y posterior presidente de Catalunya Caixa, hoy en apuros por mala gestión financiera. Inicialmente Narcís Serra no ostentaba sueldo pero recibía a cambio muchas dietas que equivalían a una nómina con creces. Recientemente se le ha pedido que preste declaración ante la Comisión de Investigación de las Entidades Financieras. En otros casos, como presidentes, exconsejeros u otros representantes políticos, aún habiendo cesado en su cargo, continúan cobrando un sueldo durante muchos meses más unas sustanciosas dietas. Si la Constitución declara que todo español se merece iguales derechos, queda clara la desigualdad entre un pueblo que paga sueldo, dietas y regalos a otra minoría que dicta leyes para enriquecerse. En fin, que éstas, las dietas, significan mucho dinero descontrolado que en nada pone a dieta a esta nueva aristocracia del S. XXI.

miércoles, 11 de julio de 2012

Menos gastos de Estado y más bienestar social

Si analizamos lo más castigado por el Gobierno nos daremos cuenta que la crisis no es justa con todos por igual. Para ahorrar el estado prima unas cosas en detrimento de la mayoría del pueblo. Si queremos menos gastos que tal dejar los soldaditos de plomo en casa y abandonar el envío de tropas por países que jamás han amenazado a nuestra soberanía, que tal eliminar las dietas que cobran políticos, realeza y demás cargos por sus viajes ya que con el buen sueldo que ostentan debería bastarles, que tal no derrochar nuestros impuestos en aulas digitales por todos los centros educativos ya que jamás, y digo jamás, existió prueba piloto alguna en todo el mundo que demostrara que tal barbarie resolviera el flagrante fracaso escolar en nuestra península, que tal revisar todo el fraude que por Andalucía se comete bajo empresas que estafan con contratos que permiten seguir cobrando el paro a quienes con pocos días de trabajo así se les premia, que tal prohibir el exceso y abuso de obra pública en muchos de nuestros municipios ya que con ello se agrava la deuda pública que tanto ha arruinado a nuestra península, que tal vetar que la administración pueda endeudarse como lo hace ya que luego la banca es quien domina al gobierno y éste debe inyectarles fondos para salvar su crisis, que tal si todos los políticos viajan en clase turista ya que con ello se abaratan tres veces los vuelos, y finalmente que tal procesar a los anteriores dirigentes que con su orgullo nacional no reconocieron la crisis cuando se estaba a tiempo de corregirla.

martes, 10 de julio de 2012

ARAFAT EXHUMAT, UN NOU MÀRTIR

El maig de 2009 el líder de la OLP va morir per causes naturals, ara a juliol de 2012 el poder palestí vol exhumar el seu cos per fer-li l’autòpsia. Per quina raó? Els serveis secrets del govern israelita feia anys que li tenien posat el dit a l’ull. Quan va morir ens van dir que no sabien el que tenia, que si una malaltia terminal, una xacra que misteriosament ningú semblava saber diagnosticar. Des dels Bòrgia fins el KGB soviètic sempre s’ha practicat una professió molt estilitzada. Assassinar algú a cops de tret o a trompades de bomba no resulta intel·ligent, tal pràctica crea màrtirs, la qual cosa és el menys aconsellable en el calent món islàmic. Per tant s’imposa una nova hipòtesi, la de l’homicidi elegant i sense sospitosos, l’enverinament. I aquesta és l’opinió dels qui han decretat desenterrar l’antic líder per convertir-lo en el que mou més causes, els màrtirs. El conflicte entre Israel i el món islàmic sembla que encetarà un nou capítol amb l’autòpsia del difunt Arafat, un vell màrtir per l’encara vigent causa palestina. Per desgràcia vaig publicar el mateix el maig de 2009 i res se’n va dir, ¿quines estranyeses mouen els serveis secrets?

viernes, 6 de julio de 2012

Les despeses de l’aula digital han fet fora més de 5.000 interins

ERNEST MARAGALL I LES RETALLADES (Les despeses de l’aula digital han restat més de 5.000 interins) El passat dijous dia 5 de juliol, al Parlament, l’exconseller d’ensenyament, el senyor Ernest Maragall, criticava durament les retallades que l’actual Govern està perpetrant. Cert que en educació la Generalitat ha rebaixat brutalment el sou als docents, ha ordenat que treballin moltes més hores i s’augmentin el nombre d’alumnes a l’aula per damunt del que marcava la pròpia reforma socialista, tot plegat per poder reduir plantilles i despeses. Certament el senyor Maragall té tota la raó al criticar tal perversa realitat però caldria recordar-li que ell mateix va defensar, impulsar i executar en plena crisi econòmica el desplegament de l’aula digital per tots els centres educatius catalans, és a dir, ell mateix va provocar el deute que ara amb retallades tots paguem. Aquí ell va ordenar la despesa de monstruoses quantitats de diners nostres en un projecte d’aules digitals que per ara cap altre país, repeteixo, cap altre país, va demostrar gloriós ni ha volgut aplicar a les seves escoles. Havíem de ser els primers, ha dit molts cops Maragall, però a quin preu exconseller? En el del fracàs? El 23 de Novembre de 2011, i després de moltes insistències, vaig poder concertar una entrevista al Parlament amb l’exconseller Ernest Maragall. Aquest és un fragment de la conversa mantinguda sobre l’aula digital, sobre la seva viabilitat i sobre les seves despeses que ara pagarien el sou de més de 5.000 interins fets fora el 2012. - ... - L’1x1, les aules digitals. Per quina raó s’han imposat tan ràpid senyor Maragall? - Algú ho havia de començar. Estem al segle XXI i les noves tecnologies han de formar part de l’educació... - ... - ... formem part d’un món on tot està comunicat amb tot i cal que això arribi a l’aula. No ens hi podem negar, els nostres alumnes han de posseir aquesta eina... - Però gairebé tots els alumnes ja tenen Internet a casa o al mòbil, cal tanta telemàtica a l’aula? - ... i des de la política cal fomentar aquesta situació i afavorir-la. - ... - Vostè no veu que això es innovador, millora l’educació d’una manera fonamental, la fa avançar molt més enllà de la pissarra clàssica i del guix. - Deixi’m parlar un moment, si us plau. - Digui, digui. - L’aula digital amb un ordinador per alumne pot semblar molt modern i innovador, però això no vol dir que sigui millor que altres mètodes tradicionals. Sempre s’han pelat els calçots de dalt a baix, no per fer-ho al revés millorem tot i que serem innovadors. Clicar unes opcions d’un lliçó a l’ordinador pot semblar molt innovador però és millor estimular les neurones amb l’ús de la mà i els dits quan fem activitats o prenent apunts. La neurobiologia ha demostrat que les mans ocupen un nombre ingent de neurones, més que braços i cames juntes. Per tant, i quan a un alumne se li fan passar uns apunts a net, dibuixar un esquema o fer cal·ligrafia, se li estimula un nombre tal de neurones que aprèn i memoritza la lliçó sense necessitat de fer clics amb el ratolí, clics que no estimulen tant el neocòrtex cerebral com ho fa el canell humà. - Vostè em parla de ciència (!), jo li parlo de pedagogia. - Clar que li parlo de ciència, aquesta analitza informacions i obté resultats, altres coses són opinions sense dades ni arguments ferms. La neurobiologia doncs, desaconsella a classe l’1x1 com a única eina d’aprenentatge. - S’equivoca Rabadà. Hem de ser pioners en novetats, així fem avançar un país. Vostè no entén res Rabadà. - Ho entendré si m’explica quines garanties té l’1x1 respecte a una classe amb una sola pissarra? - Cal deixar-li temps, i ara ho han parat i no es podrà saber - l’actual conselleria ha deixat l’1x1 en mans de les escoles per si volen o no continuar amb aquest projecte. - Aleshores tenim garanties que l’1x1 funcionarà? Que aquest sistema reduirà el fracàs escolar vigent? - I és clar que sí. D’aquí uns anys això serà per tot arreu. Cal veure-ho d’aquí un temps. Aquest ens donarà la raó. - Com! No en tenien garanties i ho van implantar? - Sí que en teníem. Ja li he dit, això funcionarà. Cal deixar-li uns anys. - No li sembla que m’està demanant que cregui en quelcom que no se sap si té garanties? En quelcom que més que científic sembla una religió? L’1x1 té més pegues que avantatges a l’aula. - Cal assumir riscos i requereix de més esforç per part dels professors. - Més esforç? Sap el que costa engegar de vegades una lliçó a classe? - ... - Uns 15 minuts senyor Maragall, per no explicar-li el retard en l’arribada de molts ordinadors per als alumnes, la despesa en fotocòpies que va implicar, o la lentitud per veure on line un simple reportatge pel Youtube? A més a més, els primers continguts del llibre digital de naturals eren molt deficients i de nivell molt baix. - Algú havia de començar amb això. Som els primers en tot el món. - Sense bons llibres digitals? Sense experiències que ens donessin garantia? - Tenim experiències. - Quines - Totes les escoles que ho han començat, Rabadà. - Això no són garanties. - Clar que ho són. Totes elles estan contentes amb la innovació implantada. Passis per altres escoles i ho veurà. - I resultats? Quins tenen? Han fet minvar el fracàs escolar amb l’1x1? - Ja li he dit – enfadat -, els calen anys. - Aleshores no tenen experiències en positiu a gran escala. - Això ho diu vostè. - Quines doncs em pot oferir? - Moltes escoles ho estan provant i n’estan veient les avantatges. - Quines escoles? - Moltes senyor Rabadà, a Sant Feliu, i d’altres. - Però a nivell de tot un país, no s’ha fet mai. - Algú ha de ser pioner en les coses. Tenim molts països interessats en el nostre projecte. Molts volen parlar amb nosaltres i seguir els passos. Com veu algú ho havia de començar. - Quants països? - ... - Quins països? - De llatinoamèrica. Ells ens estan seguint les passes per veure com ens va i aplicar-ho – val a dir que un dels qui recolzen la pedagogia 1x1 fou el senyor Alvaro Marchessi, pare de la reforma educativa LOGSE i actualment assessor de països a l’Amèrica llatina, potser això hi té relació. - Però tenir països interessats no significa cap garantia d’èxit i per tant significa que l’1x1 no té cap experiència estatal amb èxit i sí d’altres en contra. - Vostè em parla de Suècia - pels anys 90 hi hagué una prova pilot fallida d’1x1 en una escola que van haver d’abandonar -. Allò era una altra tecnologia. - Sí, però posteriorment van decidir abandonar un 1x1 els del High School of Liverpool a Nova York al ser allò un fracàs. - Era una altra tecnologia. - No, aquesta fou la mateixa de vostès, senyor Maragall, la del 2007 quan vostès iniciaren la idea aquí de l’1x1. En fi, que sense experiències en positiu i sí en negatiu, han impulsat l’1x1 en contra la neurobiologia i en contra molts arguments científics. - Vostè s’equivoca Rabadà. L’aula digital fa molt més del que es pensa a nivell social. Aquest projecte pioner permet millorar el coneixement dels alumnes des del seu portàtil i potencia una major amplitud de mires... - ... - ...l’1x1 millora l’aprenentatge dels alumnes i els fa més lliures de coneixement. Ara des de qualsevol punt es pot accedir a la informació i això és un gran avenç. - Deixi’m preguntar. Per quina raó es tant important l’1x1 a nivell social? - Doncs socialitza, elimina les desigualtats socials com mai no ho havia fet cap eina pedagògica. - Per socialitzar els alumnes ja hi ha el pati, el carrer, les tutories o les hores de Facebook... - ...l’1x1 ofereix igualtat d’oportunitats als alumnes de tota classe social. Que no s’adona de l’alt percentatge d’immigrants?! - Perdoni? Pot aclarir-me quina relació té això amb la conversa actual? - ... aquest és un problema important d’avui dia, la gran desigualtat social dels nostres alumnes... - Continuo sense veure la relació entre l’aula digital i la igualtat social dels immigrants. - Home Rabadà! Doncs que l’aula digital elimina les desigualtats. Ara tots aquests alumnes immigrants poden accedir a la informació a través del seu ordinador i d’Internet. Fins i tot s’emporten l’ordinador a casa seu, S’EMPORTEN EL MÓN A CASA... - Però si la gran majoria ja tenen ordinador a casa, o van als locutoris... - ... ells amb el seu ordinador poden buscar tota aquella informació que els hi cal o necessiten... - Penso... - Ara més que mai tenen accés a tota la informació que l’aula no els pot oferir i aprendre a través d’ella, ara més que mai poden tenir igualtat social. - Penso que és més ben a l’inrevés. Si el que volem és la igualtat entre tots els alumnes, immigrants o no, el que cal és fer arribar els coneixements del docent a tots ells. - I això és el que fa un ordinador per a cada alumne. - No exactament, aquest aïlla sovint a molts alumnes quan durant la classe es connecten al Facebook. - Ja, és que l’1x1 requereix més esforç per part dels docents. És l’escola la que s’ha d’adaptar a la societat i no pas a l’inrevés. Cal més esforç i el digital funcionarà. - Ja fem l’esforç amb cursets sobre el sistema, sobre Moodle o creant impediments per tal que els alumnes no es connectin a altres serveis durant la classe. - Ja li he dit que cal més esforç per part dels mestres. - Però sap vostè que els mateixos alumnes aconsegueixen programes pirates per tal de saltar-se les barreres i es connecten novament al Facebook? - per la cara que va posar no ho sabia el conseller. - Ja li he dit que a vostès, als docents, els cal més preparació però es resisteixen a les TIC. - No creu que tot això ha complicat més que millorar l’ensenyament català? Ara molts alumnes s’aïllen de la lliçó i no presten atenció al docent. La igualtat de la qual vostè em parla queda extirpada ja que no els arriben els coneixements del professor de manera igualitària. Sols els qui escoltin i segueixin al docent, els que ja ho feien abans de l’aula digital, assoliran els seus coneixements. On queda doncs la igualtat social de l’1x1? - Vostè s’equivoca Rabadà. Algú havia de començar això i és una tecnologia que requereix de més esforç per part dels mestres. - I no era millor una sola pantalla digital i un ordinador per docent per explicar la lliçó que 30 ordinadors per a 30 alumnes a controlar? - Vostè està en contra de l’1x1. - NO, jo busco arguments a favor o en contra per després poder decidir que és millor. - Vostè viu en el passat. - No, no hi visc, jo no em nego a pissarres i continguts digitals, ja li ho he dit, però haurà d’admetre que el passat tradicional té coses bones. - Sí, però cal canviar algunes coses tradicionals amb la modernitat i les noves tecnologies. - Canviar? Jo prefereixo més que canviar, millorar. - Està bé, un canvi en positiu, tant se val. Vostè Rabadà no ho entén, vostè viu en un altre món. Vostè està en contra de la modernitat. - Això no és cert, utilitzo Internet i la pissarra digital a l’aula, però no crec que la modernitat justifiqui un ordinador per a cada alumne. Els distreu més que els alliçona, desiguala l’atenció més que els concentra en el que sap el docent i a més a més, surt molt car per al contribuent. - Cal assumir riscos, ja li he dit, requereix més dedicació per part del professorat. Aquests han de mantenir un major control sobre l’aula... - ... - ... i així l’1x1 els donarà el rendiment esperat. Sols cal que s’hi esforcin més i els docents ja veuran els resultats. - Però amb el sistema anterior, una pissarra per a tots, no calia tanta dedicació i ja funcionava. - S’oposa a la modernitat, ara les noves tecnologies permeten arribar a més gent que abans, ¿em d’oblidar les TIC segons vostè? - No, no pas... - ...potser vol vostè que sempre ensenyem igual. No veu que ensenyem com fa cinquanta anys. - Coi! I cardem com fa un milió i hem arribat als 7.000 milions d’individus així. - Af! S’equivoca Rabadà. La tecnologia ve a millorar l’aula i vostè s’hi nega. - Jo no m’hi nego a la nova tecnologia, sols li dic que amb una pissarra digital per aula es funciona millor que amb 30 ordinadors per classe. - Miri Rabadà, l’1x1 és imparable. - També es deia el mateix d’altres modes educatives, inclosa la Reforma, i s’han hagut d’aturar i tirar moltes coses enrera. - Posi com si posi la digitalització de l’aula és un fet imparable. - Aquest no és argument per justificar l’1x1. Afirmar que quelcom és imparable no el fa ser més justificable ni més eficient. També és va dir de Hitler que era imparable, i se’l va haver d’aturar. - No em compari 1x1 amb en Hitler! Home! - Doncs dir que l’1x1 és imparable no explica res, sols és una debilitat argumental que no justifica la despesa que ha implicat l’1x1 per a les arques públiques. - Aquí també s’equivoca Rabadà. El Ministeri d’Espanya ens ho pagava. - És a dir, ho paguem tots, i més els catalans que vam haver de pagar la meitat de l’ordinador mentre que a altres comunitats se’ls donava totalment gratuït. Els pares van haver de desembutxacar 150 euros per fill. - Aquests diners els pares els amortitzaven en un any, ja no els caldrà comprar més llibres. S’adona de l’estalvi editorial que suposa l’1x1? - Doncs han de tornar a comprar llibres a més a més del pagament de l’ordinador de l’any anterior. Jo no li parlo doncs sols del que suposadament s’estalviarien els pares, que no ha estat així on l’1x1 ja no s’aplica. Aquest curs han hagut de tornar a comprar llibres clàssics, li estic dient el cost brutal que van implicar les instal·lacions a l’escola pagades per tots, pares inclosos. Podem fer estalviar puntualment en llibres, però carreguem el deute públic d’allò més amb grans instal·lacions que s’han de mantenir, funcionin o no, per sempre. - S’equivoca Rabadà. El total d’ordinadors subvencionats pel Ministeri representa una part molt petita del sou pagat a tots els docents durant un any, una part ínfima del pressupost d’educació. - Relativitzant despeses fins i tot defensa pot esdevenir un germà pobre. - El percentatge era molt baix. - Quin percentatge? - No el recordo exactament. - Doncs parlem de valors absoluts. Dir per exemple el 3 % del PIB a tothom li sembla poca cosa però si parlem de 10.000 milions d’euros la cosa canvia. - Era un percentatge modest. - De quants milions d’euros parlem? - Ara no ho recordo, però és un mínima part del pressupost d’educació. Potser un u per cent. - Potser? Insisteixo, si ho fa relatiu tot sembla res. A més, no sols es va gastar en portàtils, també es va haver de pagar la logística per tal que allò s’endegués. Li parlo de la instal·lació de totes les aules de Catalunya, d’antenes, de cablejat, de pissarres digitals, de tècnics de manteniment, de taquilles amb fonts d’alimentació pels ordinadors i de tantes altres despeses que no són tant efímeres com vostè em vol fer creure. - La xarxa serà per sempre. - Discrepo, els sistemes informàtics es desfasen ràpidament i cal reparar i modernitzar les xarxes contínuament. - No foti Rabadà. Els ordinadors estan pensats per a uns quatre anys, els quatre de l’ESO, la xarxa ha de durar molt més. - Per tant caldrà tornar a subvencionar més ordinadors any rere any? No creu que s’ha volgut anar massa ràpid? (a l’UPC es van digitalitzar les aules durant un projecte que va durar quatre anys on docents i estudiants hi anaren dient la seva, a l’ESO es va fer en menys d’un any i sense debat) - Ja li he dit, algú ho havia de començar. - No creu que potser no era moment d’implantar aquest dispendi? - La idea de l’1x1 s’inicià pel 2008. - Exacte! I la crisi va començar al 2008, és a dir, quan es pensava implantar-se l’1x1. - Algú ho havia de començar. L’1x1 és el futur a les aules. - Però, i pel que e diu, un futur sense garanties d’èxit i molt car. - Jo ja sé per on va. Això que vostè ha publicat, que l’aula digital ha arruïnat el departament d’ensenyament és una barbaritat. Vostè comet un gran error culpant l’1x1 d’això... - No creu que... - ...el cost total era mínim, i les instal·lacions les pagava el Ministeri. Aquesta oportunitat era única i representava una innovació que canviarà el sistema educatiu cap el progrés i la igualtat social senyor Rabadà... - No li sembla paradoxal que omplim les aules d’ordinadors i en canvi rebaixem el sou i la plantilla d’interins, mestres o professors? - Vostè no ho entén. La principal despesa va venir sufragada pel Ministeri. - És a dir, en gran part ho pagava l’economia catalana. Jo ara mateix sols voldria saber quant costa una sola aula digital? - No ho recordo, això vostè que investiga i escriu li pertoca buscar-ho i dir-m’ho a mi. - Crec que hauria de ser al contrari, és vostè que com a exconseller i cobrant del ciutadà, hauria d’informar-me a mi d’aquestes quantitats. Quan costa una aula digital? - Ara mateix no ho recordo – fent mala cara. - Segons dades que he obtingut, es diu que uns 6.000 euros per aula - si multipliquem per totes les escoles catalanes la cosa és molt important. Potser més de 100 milions d’euros. Amb 1,1 milions total d’alumnes, dels quals aproximadament uns 500.000 formen part de l’ESO, dividit per uns 30 alumnes per aula dona unes 16.000 aules, multiplicades per 6.000 euros s’obtenen uns 100 milions d’euros, més 150 euros per ordinador i uns 500.000 alumnes fan uns 75 milions d’euros – La cosa suma uns 175 milions d’euros de cost anual per a l’1x1 - el que donaria feina per a més de 5.000 interins fets fora durant el 2012. - Uns 5.000 (?milions) – afegí amb la boca petita sense indicar si allò era el pressupost d’ensenyament o el cost total de l’aula digital. - El que veig és molta aula digital i una gran retallada en sous i nombre de docents a Catalunya, potser no ha arruïnat l’ensenyament català però això hi ha col·laborat. - Vostè s’equivoca Rabadà... En fi, per una banda l’actual conselleria ha hagut de retallar en detriment de les escoles però per l’altre, l’anterior dirigida per en Maragall se’ls va gastar en cables de connexió, pissarres digitals i en joguines informàtiques per als nostres escolars. Tot d’una se’m fan ara molt estranyes les crítiques que el senyor Maragall ha proferit a les retallades quan ell en va provocar part del deute que hem de pagar. I jo em pregunto, malbaratar així els nostres impostos, ¿no ha estat un delicte? A Islàndia han processat i condemnat a un ministre, Geir Haarde, per negligència econòmica. En una companyia privada si un alt càrrec provoca una fallida fraudulenta primer se’l fa fora i després se’l porta a tribunals. Aquí el senyor Maragall manté l’escó i tindrà un sou vitalici de parlamentari quan decideixi plegar. Que injust que resulta aquest món entre una classe política que predica amb dobles morals i un poble que els hi paga el sou, els errors i els regals quan deixen el càrrec.

WERE THERE RITUAL BURIALS IN THE SIMA DE LOS HUESOS OUTCROP? (Atapuerca Range, Burgos, Spain)

(modified 11/01/2013 to Geobios) WERE THERE RITUAL BURIALS IN THE SIMA DE LOS HUESOS OUTCROP? (Atapuerca Range, Burgos, Spain) David Rabadà i Vives Museu de Geologia del Seminari de Barcelona Diputació, 231 08007 Barcelona, Spain ABSTRACT The Sima de los Huesos site, Atapuerca, contains an important sample of fossilised human bones of Homo heidelbergensis. The nature of the Sima de los Huesos human remains was interpreted as human burials but geological, taphonomical and paleoecological data revision have given rise to a new interpretation. According to this new data revision this outcrop was originated by different taphonomical mechanisms. Competition between Homo and other predators for the cavity, accidental death by falling into the pit and a feeding trough for felines and canines while the cave had other entrances blocked nowadays, could explain this fossil association. The bears could fall by accident or die while hibernating there. Homo could suffer the same fate but they were more probably victim of large felines or others that carried the corpses inside or around the pit. Foxes and other scavengers came later for feeding. The water flows in the karst during heavy rainfalls produced dispersion, mixing and abrasion in all these skeletal remains. During all these processes a low sedimentation rate or a continuous supply of corpses could produce the observed fossil concentration. Key words: Taphonomy, human burials, Homo heidelbergensis, Sima de los Huesos, Atapuerca, Pleistocene. INTRODUCTION The Pleistocene site of Sima de los Huesos at Atapuerca contains the highest concentration of primitive Neanderthals or Homo heidelbergensis around the world. In fact, the most appropriate name for this lineage is Homo neanderthalensis, although it is also possible to admit, only for practical reasons, the succession of two chronospecies, Homo heidelbergensis and Homo neanderthalensis (Bermúdez de Castro et al., 2004). In Sima de los Huesos site more than thirty-two individual remains were found in only four cubic meters of sediments. This condensation of hominid fossils was explained as human burials by this primitive Homo who threw their dead relatives to the cave site as a symbolical act (Arsuaga & Martínez, 1999; Arsuaga, 1999; Carbonell et al., 2003; Carbonell & Mosquera, 2006). If this hypothesis is true we would be at the first human funeral rite. This paper attempts to deconstruct this interpretation reviewing the current references about the site in three aspects, its taphonomy, its paleoecology and its geology. At the end we will join them to discuss a new interpretation. The Sima de los Huesos fossiliferous site was originated between 205,000 and 325,000 years ago (Parés et al., 2000) but other investigations talk about 400,000 and 500,000 years ago (Bischoff et al., 2003; Bermúdez de Castro et al., 2003). This fossil site is located at the end of a dark gallery of 400 meters where it opens a chasm of 13 meters high as cave profiles have been shown by different authors (Arsuaga et al., 1993; Arsuaga et al., 1997; García & Arsuaga, 2011). Inside the cave only predators have been identified including a group of hominids. These were attributed initially to archaic Homo sapiens (Arsuaga et al., 1993; Bermúdez de Castro et al., 1997) but later they were identified as Homo heidelbergensis (Pérez et al., 1999). The high variability found in the Sima de los Huesos site indicates that Neanderthals contain the old heidelbergensis without any taxonomical problem (Arsuaga & Martínez, 1999). At the moment these authors keep the name Homo heidelbergensis instead of Neanderthal in their publications for practical reasons but not taxonomical (Arsuaga & Martínez, 1999; Bermúdez de Castro et al., 2004). The primitive Homo neanderthalensis concentration in the Sima de los Huesos site is associated with bone remains of other carnivores, especially bears and foxes (Arsuaga & Martínez, 1999). The absence of herbivore remains was considered a difficult question to resolve but related with human burials (Arsuaga, 1999). The problem of Sima de los Huesos site is the absence of similar outcrops with equivalent geology and fossil assemblage. Therefore it is very difficult to distinguish natural bone accumulations from human burials. The main findings about treatment of the dead during the Pleistocene age come from repeated studies of cut marks, scraping marks, bone breakage of human bones regarded as purposive mortuary practices (Ullrich, 1999) but all these factors are not observed at the Sima de los Huesos site. The occurrence and situation of this outcrop has very few known parallels for the Palaeolithic record. The only remotely analogous finding might be the Cueva del Angel, near Córdoba in Andalusia (Barroso et al., 2011), where a very deep cleft has been identified with animal food refuse, hand axes and human remains inside. At any rate, Sima de los Huesos site only contains human and carnivores remains while Cueva del Angel represents something very different. The assemblage of large herbivores in the Cueva del Angel corresponds to an accumulation of anthropic origin during a long period from the end of the Middle Pleistocene to the beginning of the Upper Pleistocene where humans brought large quantities of meat into the cave from essentially horses and bovids in the form of dismembered and cut (Barroso et al., 2011). Cueva del Angel fossil assemblage shows an appreciable number of cutmarks and striations (9% of the material) related to defleshing, filleting and disarticulation, and high proportion of burnt elements (88% of the material) while this characteristics doesn’t exits at Sima de los Huesos fossil assemblage. Therefore this outcrop hasn’t direct taphonomical relation with Sima de los Huesos outcrop. Cueva del Angel was a site of intense and continuous occupation for butchering and cooking of animal meat resources predated and transported into the cave by humans and Sima de los Huesos wasn’t it. TAPHONOMIC DATA If we want to understand fossil assemblages inside caves there are two important taphonomical processes, the first involves only presence of vertebrate fossils in their sediments and the second generates skeletal concentrations. The Sima de los Huesos outcrop shows a high quantity of bone remains with excellent bone preservation. Therefore, the discussion about this site has to be focused on concentration mechanisms of bones. There are many causes which accumulate skeletal remains in caves and caverns (Weigelt, 1989; Brain, 1958; Behrensmeyer, 1978; Brain, 1981; Andrews, 1990; Domínguez-Rodrigo, 1994). The presence of vertebrate fossils in caves can be caused by rodents or predators carrying the bones, hibernation, reproduction, natural traps, mud flows, debris flows, sudden death by karst collapse, flooding inside cavity or illness of a group of organisms. All these mechanisms have explained the presence of skeletal remains inside caves, but not necessarily its concentration. There are three contexts which can produce this fact. First context is continuous supply of corpses for a short period of time (Andrews, 1990), second is eventual supplies for a long time (Andrews, 1990) and third a low sedimentation rate (Rabadà, 1990). Combinations of these three contexts accumulate and concentrate bones inside caves. If we want to know what happened in the Sima de los Huesos site we have to consider the characteristics of their human remains. At the moment human remains are mixed with others mammals bones and without anatomical connections (Arsuaga et al., 1993) and complete human skeletons were computed from tooth, jaws and limbs (Arsuaga et al., 1997). For instance, the human remains from Sima de los Huesos, but never entire bodies, have allowed to reconstruct 27 complete long bones to estimate for each bone an average body stature about 163.6 cm for the Sima de los Huesos hominids (Carretero et al., 2012), therefore there aren’t complete human skeletons with anatomical connections in the Sima de los Huesos outcrop until today. The total number of skeletal parts and the inferred number of human individuals show us how partial is the Sima de los Huesos fossil record. The thirty-two individuals were identified from only 1300 skeletal parts but, the total number of skeletal parts of thirty-two heidelbergensis should be much higher, more than 3.000. This fact presupposes two things, the first more than sixty percent of the original remains is missing, especially skulls, phalanges and vertebrae (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001), and the second this association fossil shows a dispersion of large bones. If human remains were carried as a sepulchral rite we have to suppose that these were whole bodies and not parts of them. Therefore, we should find dispersion and dismantling lower than this sixty percent of missing remains. On the other hand, there are many cranial remains with abrasions and fractures. Some authors have suggested that these injuries were caused by impacts of stones when they were fighting or playing to each other (Arsuaga, 1999), but it seems more logical that these scars were produced when falling into the Sima de los Huesos pit or when water currents reworked the human remains because there are no signs of cranial healing. Weigelt (1989) described bone trauma in fallen animals in potholes as Atapuerca fossil association seems to indicate. But there is a problem with this interpretation. When some animals fall in a place inaccessible to predators they tend to generate fossil associations without bite marks. The Sima de los Huesos human remains show many bite marks on the majority of bones (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). The abundance of bears found with humans might suggest that these predators perpetrated these bite marks (Rabadà, 2001), but bears chew bones producing a characteristic pattern with rounded epiphyses (Weigelt, 1989; Domínguez-Rodrigo, 1994) which is not found on the association of the Sima de los Huesos human fossils but is found in bears’ skeletons and it has been conclusively demonstrated that the bears entered the Sima separately from the humans (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001) because there are bite marks from bears on bears bones but not over human bones (Fernández-Jalvo, 2003) and therefore bears didn’t produce the human bone accumulation in the Sima de los Huesos site. On the other hand, a very close relative of the extinguished bear cave, the current European bears, eats its preys outside caves without moving them to the cavities. In fact, they used to hibernate inside caves where they sometimes died and ate themselves producing the rounded epiphyses. This process could explain the accumulation of bear bones inside cavities (Haynes, 1983; Weigelt, 1989; Domínguez-Rodrigo, 1994), although the work done on these in the Sima (García & Arsuaga, 1997; García, 2003) was mainly taxonomic, and it did not provide convincing evidence as to how bears entered to the Sima. At the moment we can say that bears didn’t produce the human bone accumulation in the Sima de los Huesos site but they ate themselves inside the cave. If we want to understand human bones concentration at Sima de los Huesos site we need to study the Atapuerca paleoecological data for answering who caused this human remains accumulation. PALAEOECOLOGICAL DATA The Sima de los Huesos fossil association contains only predators, but not herbivores. The main Atapuerca predators with 50 percent of individuals estimated are bears, followed by humans with 11 percent and foxes with 8 percent. The rest, felines, wolves and weasels are a minority (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). Therefore, the Sima de los Huesos fossil association has a general absence of herbivores and a clear predominance of bears, hominids and foxes. The absence of herbivores in the old Atapuerca ecosystem was impossible. Something avoided his presence inside the cave. We will try to explain it later. Another important aspect is the close relation between bears and humans. These animals and Homo heidelbergensis or neanderthalensis used caves as a temporary shelter for millennia, bears as a hibernation place and humans as a campsite. When humans stayed in cavities, they carried preys inside for consumption, producing many cut marks on the bones and collections of stone tools as Cueva del Angel (Barroso et al., 2011). This fact doesn’t happen in the Sima de los Huesos site (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001), although one hand axe was found as a symbolic and ritual object (Carbonell et al., 2003; Carbonell & Mosquera, 2006) but we will see later that it was a reworked element. Therefore, the common situation between bears and hominids was their specialized omnivorous and carnivorous strategies as predators, their competing for similar food resources and caves as a resting place. The Atapuerca range represented an area of ecological competition between these two species. Homo, being nomadic, periodically revised the cave entry for various uses while bears hibernated in some cavity near the Sima every year and perhaps some of them fell inside the pit. It has been observed chasms trap other predators when they come to inspect a cave for eating falling corpses (White et al., 1984). The same could have happened if Homo tried to inspect the Sima de los Huesos. We have to remember that this pit is located at the end of a long and dark gallery (Arsuaga et al., 1993; Arsuaga et al., 1997; García & Arsuaga, 2011). In other words, bears and hominids shared the same accident risk under the same competition for habitat and this situation could caused the accumulation of bears and human corpses in the pit (Rabadà, 2001). The only hand axe found in the Sima de los Huesos could be a tool brought by a Homo near the cave and reworked with the rest of skeletal remains. But, this mechanism did not introduce the majority of corpses inside the site. In fact, the distribution of human ages shows new information and involves other interpretation. Fossils can reflect the mortality rate of the original population. Infant mortality rate in current hunter-gatherer is very high followed by old people (Jones et al., 1992; Howell, 1979) which also occurred in Neanderthal populations (Trinkaus, 1995). If the Sima de los Huesos site was generated as intentional burial, it should contain a high number of children and elders, but according to published data, 52 percent of human remains were adolescents and young adults. On the other hand, 60 percent of them were less than 19 years old and 90 percent less than 27 (Bermúdez de Castro & Nicolas, 1997; Arsuaga, 1999). There are only the testimonial presence of one individual under the age of 10 years in the Sima de los Huesos site (Bermúdez de Castro et al., 2004). The fragile and delicate remains of infants and children are more severely affected by the action of biostratinomic and fossildiagenetic agents than bones from adolescents and adults. Moreover caves minimize weather action (Hill, 1979; Haynes, 1980). Therefore the fossil preservation in Sima de los Huesos site was excellent and the distribution of human ages should be equivalent with the original corpses number. Therefore, humans between 0 to 11 years old and over 27 were underrepresented in the Sima de los Huesos site. This predominance of middle age and scarcity of infants and old individuals doesn’t indicate a mortality rate, but something very different, an accident risk rate (Rabadà, 2001). Teens and young adults tend to be fearless and they go away from households more than babies and old people. This fact involves high risk of contingencies for young humans but this accident was not falling inside the hole because the low skeletal fractures rate observed invalidates this hypothesis (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). Thus, the main input mechanism of human remains was another. For instance, other authors discarded the hypothesis that the site was a primitive cemetery but they suggested instead that the mortality distribution could be the result of a catastrophe as a sudden death for all the Sima de los Huesos human individuals, although they did not specify the origin of the accumulation and didn’t explain this human remains concentration (Bocquet-Appel & Arsuaga, 1999). The last reasoning involves a paradox and a new question, did humans die suddenly in the pothole while many bears, foxes and others didn’t it? In fact, the percentage of bones shows us a new interpretation. There is a clear predominance of arms and legs remains in the Sima de los Huesos site. The fossil assemblage shows high amount of humeri and tibiae which can indicate accumulation by scavengers. Teeth, jaws and limb bones as femurs, humeri and tibiae are more frequent than ribs, vertebrae and metacarpials, which are very scarce. All these percentages involve a partial transport of bones at Sima de los Huesos site (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997, Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). The fact that some 60 % of the bodies’ bones are missing, particularly vertebra, cranial elements and phalanges without presence of coprolits (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001) seems to support that the Sima de Los Huesos fossil human accumulation had little to do with ritual burials that involved carrying of the corpses. Human phalanges remains are scarce, which seems to buttress some selective transport. Perhaps lions, leopards and hyenas produced the first bone human accumulation because limbs contain a large quantity of meat for feeding while ribs, vertebrae and metacarpials don’t (Bailey, 1993). Metacarpials contains relatively little nutritional value, carnivores rarely fragment them. Phalanges are nearly absent at many modern hyena dens, and fossil carnivore accumulations often exhibit low numbers of phalanges (Hutson, 2008). Moreover fifty percent of the human remains at Sima de los Huesos are affected by bite marks, especially femora at 96 percent and, in general, on limb bones. The Sima de los Huesos site contains a bone-bearing breccia with clayish matrix mainly composed of Ursus deningeri (MNI: 176), Vulpes vulpes (MNI: 21), Canis sp. (MNI: 1), Panthera leo cf. fossilis (MNI: 3), Panthera sp. (jaguar-size; MNI: 1), Felis silvestris (MNI: 1), Lynx pardinus spelaeus (MNI: 2) Martes sp. (MNI: 1), Mustela nivalis (MNI: 2), Mustela putorius (MNI: 3) and Meles meles (MNI: 1) (García, 2003). According with this last list, large carnivore as felines was present as the first producers of Sima de los Huesos human remains accumulation. Opportunistic predators as lion or leopard used to concentrate bone preys. Since Pleistocene hominid hunter-gatherers are regarded as apex carnivores in a competitive carnivore guild (Eaton, 1994). The total of some 32 individuals at Sima de los Huesos site as preys would not be out of character with a comparatively low rate of predation on ancient humans by medium or large carnivores at the site. Therefore large carnivores could hunt human individuals during Pleistocene and many carnivore species was involved. Spotted hyenas, and probably their Pleistocene ancestors, Crocuta spelaea, are known to dig up buried humans in Ethiopia, and equivalent examples come from some Late Pleistocene caves with Neanderthal remains in Southwest France, and also in Monte Circeo, Italy. Moreover hyenas use to break bones with high intensity (Palmqvist et al., 2011). According to low fracture level in the Sima de los Huesos fossil association perhaps hyena was not the main bone-cracking producer. On the other hand, the carnivore taxonomic diversity found in Sima de los Huesos is particularly high likely corresponding to high ecosystem productivity, although the absence of specialized large scavengers, such as hyaenas, is striking (García, 2003). Therefore we have to suppose that there was high carnivore biodiversity at Atapuerca range. In any case, carnivore who made bite marks over human remains at Sima de los Huesos site is not clear (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001) but some authors think that Panthera leo fossilis and Vulpes vulpes were probably carnivores which produce the main bite marks (Bermúdez et al., 2004). At the moment we can say that incisions over human bones were caused by wolves, foxes and some big feline that had access to the remains before canines (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). Therefore, a big feline ate the human remains inside or near the cave. The problem is, how are they so scarce in Sima de los Huesos shaft? In addition, the most important thing, how did they come in the pit and go out from it if Homo neanderthalensis threw the corpses inside the chasm as a ritual demonstration? GEOLOGICAL DATA Some felines or others carnivores, could transport the human remains of the Sima de los Huesos site as prey. This fact raises two questions. First, how did the concentration of bones happen in the cavity? Second, how did predators come in and go out from this pit? The concentration of skeletal remains in caves may be due to continuous supply of corpses for a short period of time, eventual contribution for a long time or low sedimentation rate. The first, continuous supply of dead bodies is common in colonial animals. An example of this are bats (Andrews, 1990), but the hunter-gatherers current population density is very low (Jones et al., 1992; Howell, 1979) as well as social predators as wolves and felines (Vicente et al., 1999). Predators need large areas for survival which involves a very low population density. On the other hand, the absence of cut marks in Sima de los Huesos bones indicates that there was not a substantial hominid colony inside or near the pit. Therefore, the concentration of corpses in the cave was given by other processes. The second reason for the concentration of bones, slight remains contribution for long periods, has many examples like feeding regurgitation by owls and eagles (Andrews, 1990), feeding troughs (Brain, 1958), falls into trap chambers (Morris, 1974; White et al., 1984; Andrews, 1990), troughs (Vrba, 1980) and hibernating places (Kurtén, 1958; Kurtén, 1976). Falls inside the pit and feeding troughs were an easy interpretation for human remains in the Sima de los Huesos outcrop. The cave morphology with a chasm at the end of a dark gallery and the bite marks in bones could indicate these interpretations but the low skeletal fractures rate observed are not contingent with falling into the Sima de los Huesos deep pit (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). Perhaps continuous and eventual supply of corpses for decades could produce the accumulation. The third context, low sedimentation rates could allow too the observed concentration of bones. Cave clays belong to limestone non-soluble fraction. Cavities are due to calcium carbonate dissolution. High percentage of limestone is soluble in water, but a small part of clays are not. Therefore, clay generation during a cave formation is scarce. Therefore karst cavities don’t usually involve rapid burial mechanisms (Smith, 1975; Atkinson & Smith, 1976; Sorriaux, 1982). This context could involve the observed low sedimentation rate inside cavities. The idea is simple, many bones inside a low clay percentage produces a level of bones condensation. This new explanation is contingent with three more aspects from Atapuerca site. The first is the observed abrasion in 24 percent of human remains (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). The low sedimentation production allowed a high bone transport rate inside karst, which involved the observed bone fragmentation and abrasion. More than 24 % of the bones are eroded by water currents which transported this first fossil assemblage inside the chasm (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). These abrasions over fractures was post buried which suggests that these remains was inside sediment and mineralized before the abrasion. In addition, there are bite marks from bears on bears bones but not over human bones. On the contrary, there are bite marks from felines or foxes on human remains but not over bear bones while there are not coprolits in the fossil association. All these reasons indicate that bear and human remains were separated at the first time and was mixed later by debris flows which involved the observed abrasion (Fernández-Jalvo, 2003). Therefore coprolits and phalanges could disappear and spread far away during this water transport. The second reason is the mixed fauna found in the Sima de los Huesos site which happens very often in condensation levels. And the third aspect was the different sedimentation ages found in the outcrop. According to a first sample this age was between 325,000 to 205,000 years old (Parés et al., 2000), but another measure proposed an age between 400,000 to 500,000 years old (Bischoff et al., 2003; Bermúdez de Castro et al., 2003). Condensation levels mix fossils from different ages as in the Sima de los Huesos could happen. Perhaps this data dispersion was due to a low sedimentation rate in the Sima de los Huesos pit. Given the actual time scale suggested by palaeomagnetism and uranium thorium, much of this fossil human accumulation would cover a substantial time span, perhaps in excess of 100,000 years. But this slow sedimentation rate of the Sima sediments did not necessarily imply that the human bone accumulation was also slow. The human bones accumulated first of all in another part of the cave system, probably close to a cave entrance where there may have been a carnivore den (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). The thirty individuals may have been the prey remains of a single big feline or family of them, and they may have remained in the cave entrance for some time before being transported into the Sima. It is possible that the time of transport was long, although it would be strange if it took place over more than a few hundreds of years according to bone preservation. Therefore a continuous supply of corpses for a long period of time could produce too the observed fossil concentration. The next problem to solve is how big felines came in and out of the pit. They probably killed young and inexpert humans while canines came later for feeding on human flesh (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). Geological data could explain how all these predators and scavengers came inside and escaped from the chasm. Water does not dilute limestone in a karst system entering and exiting through the same place. The cavities formation produced accesses higher than others. Water flows inside by first entrances and escapes by lower. Collapse and debris flows happen during this process burying old entrances and exits. Therefore, there were more accesses in the Sima de los Huesos. Felines and canines came in and went out of the cavity through these old buried caves by slumps. One such passage is apparent to anyone who enters the Sima. At the bottom of the vertical shaft which gives access to the Sima at present, there is an opening at the end of the Sima furthest from the bone pit and topographically one or two meters above it. This passage is completely blocked by large boulders at present, but clearly at some time in the past it was not blocked, for it was formed by water flow, although without being able to see into the passage it cannot be identified as phreatic. This passage has not been investigated for the good reason that the infilling boulders are very large and it would be extremely dangerous to try and shift any of them. What needs to be done is to investigate this and other possible passages from the other end, for example where they might be open to the outside. This and other entries were described in the Sima de los Huesos site (Arsuaga et al., 1997), but these were discarded by those authors. They believed that these entries were sealed 400,000 years ago. Nevertheless some rocks falling are around the Sima area which involves an old upper entrance during the Middle Pleistocene (Carbonell & Mosquera, 2006). Nowadays there is no age data about it and the slump age is not studied. In fact, at the end of the excavation in the Sima de los Huesos we will see new entries very probably. We can suppose that all those cavities were the access at that time, explaining entrances and exits of felines to the pit or a feeding place around the cave which produced the primary accumulation transported and reworked by water currents later. Perhaps this interpretation could explain the absence of herbivores in the Sima site. If those big felines haunted herbivores they would kill them in the plains around the current Atapuerca range. Herbivores don’t stay a long time inside mountains and forests because they prefer open fields to avoid predators and inside caves there is not grass for them. On the other hand, large predators as lions, leopards and hyenas move corpses only hundred meters (Schaller, 1972; Kitchner, 1991; Bailey, 1993) but the Sima de los Huesos was a long way from the plains. All these reasons could explain the absence of herbivores in the Sima de los Huesos fossil association but many caves are known in a great variety of circumstances, and it is unusual to find one like this with carnivores being the only fossil animals. On the contrary, there are some caves with huge numbers of herbivores, usually but not always mixed with carnivores. It’s very probable that there were other passages and chambers connected to the Sima and that the answer to the problem lies with these. Perhaps the passage leading to the Sima was too small for most herbivores and accessible mainly to smaller sized carnivores. The problem of course is to be able to prove this and in their absence, all we can do is make educated guesses. Therefore we will be able to make a much stronger case if we get new evidences on the sedimentology of the Sima deposits, on the structure of the cave system and in particular the discovery of any connecting cave passages, or even on the nature of the bear assemblages to show similarities or differences with the human remains. At the moment the context was different between hominids and bears because humans frequently lived near the range caves and they were potential victims for large predators near these cavities. This interpretation also could explain the greater abundance of bears at the top of the fossil formation. When the pit was closed by slumps, the only mechanism of bear bone contribution was accidentally falling by hibernation. Similarly, the greater abundance of hominids in the bottom of fossil formation could occur while the lower or upper access remained opened with predators bringing corpses inside or around the chasm. All these bones were reworked by water flows. The lack of phalanges and the abrasions over 24 percent of the remains indicate a selective transport and an intense reworking of fossil association after initial burial (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997). These authors interpret the Sima de los Huesos remains as a mixture of different fossil associations (Fernández-Jalvo & Andrews, 2001) and probably with different ages (Rabadà, 2007). The water passage along caves during heavy rainfall events would involve the dispersion, mixing and abrasion observed on these skeletal remains. On the other hand, these water currents dispersed and destroyed carnivore coprolites which are an indicator of carnivore den or feeding place. The only one hand axe found in the Sima de los Huesos site could be reworked with the rest of skeletal remains. Traceology studies reveal that the hand axe does not show use-wear traces because there is microscopic erosion on the edges of the hand axe. According to experimental data, this abrasion seems to have been produced by sandy sediments (Carbonell & Mosquera, 2006). Therefore, this hand axe was not a symbolic object, it was a reworked element as the rest of human remains. CONCLUSIONS A monolithic interpretation does not explain natural processes because these are consequences of a network of causes. The Sima de los Huesos fossil association was considered only as a human burial site by other authors, but according to geological, taphonomical and paleoecological data revision this outcrop could be originated by different taphonomical mechanisms. Competition between Homo and other predators for the cavity, accidental death by falling into the pit and a feeding trough for predators while the cave had other entrances blocked nowadays explain this fossil association. Furthermore, there had been time differences between bears, humans and others bone remains accumulations events. The bears could fall by accident or died while hibernating there. Homo could suffer the same fate but they were more probably victim of large predators that carried the corpses inside or around the pit. Foxes and other scavengers could come later for feeding. The water flows in the karst during heavy rainfalls produced dispersion, mixing and abrasion in all these skeletal remains. During all these processes a low sedimentation rate or a continuous supply of corpses could produce the observed fossil concentration. REFERENCES Andrews, P. 1990. Owls, Caves and Fossils: predation and accumulation of small mammals bones in caves with analyses of the Pleistocene cave faunas from Westbury-sub-Mendip, Somerset, UK. British Museum (Natural History). London. 231 pp. Andrews, P. & Fernández-Jalvo, Y. 1997. Surface modifications of the Sima de los Huesos fossil humans. Journal of Human Evolution, 33, 191-217. Arsuaga, J.L. 1999. El Collar del Neandertal. Col. "Tanto por saber". Ediciones Temas de Hoy. Madrid. 311 pp. Arsuaga, J.L. & Martínez, I. 1999. La Especie Elegida. Col. "Tanto por saber". Ediciones Temas de Hoy. Madrid. 342 pp. Arsuaga, J.L., Martínez, I., Gracia, A., Carretero, J.M. & Carbonell, E. 1993. Three new humans skulls from the Sima de los Huesos Middle Pleistocene site in Sierra de Atapuerca, Spain. Nature, 362, 534-537. Arsuaga, J.L., Martínez, I., Gracia, A., Carretero, J.M., Lorenzo, C., García, N. & Ortega, A.I. 1997. Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca, Spain) the site. Journal of Human Evolution, 33, 109-127. Atkinson, T.C. & Smith, D.I. 1976. The erosion of limestones. In: T.W. Ford & C.H. Cullingford (eds) The Science of Speleology. 151-177. Acad. Press London. Bailey 1993. The African Leopard. New York: Columbia University Press. Barroso, C., Botella, D., Caparrós, M., Moigne, A.M., Celiberti, V., Testu, A., Barsky, D., Notter, O., Riquelme, J.M., Pozo, M., Carretero, M.I., Monge, G., Khatib, S., Saos, T., Gregoire, S., Bailón, S., García, J.A., Cabral, A.L., Djerrab, A., George, I., Abdessadok, S., Batalla, G., Astier, N., Bertin, L., Boulbes, N., Cauche, D., Filoux, A., Hanquet, C., Milizia, C., Moutoussamy, J., Rossoni, E., Verdú, L. & Lumley, H. 2011 . The Cueva del Angel (Lucena, Spain): An Acheulean hunters habitat in the South of the Iberian Peninsula. Quaternary International 243, 105-126 Behrensmeyer, A.K. 1978. Taphonomy and ecology information from bone wethering. Paleobiology, 4,150-162. Bermúdez de Castro, J.M. & Nicolás, E. 1997. Paleodemography of the Atapuerca-SH Middle Pleistocene hominid sample. Journal of Human Evolution, 33, 333-335. Bermúdez de Castro, J.M., Arsuaga, J.L., Carbonell, E., Rosas, A., Martínez, I. & Mosquera, M. 1997. A hominid from Pleistocene of Atapuerca, Spain: possible ancestor to neandertals and modern humans. Science, 276, 1392-1395. Bermúdez de Castro, J.M., Martinón-Torres, M., Sarmiento, S. & Lozano, M. 2003. Gran Dolina TD-6 versus Sima de los Huesos dental samples from Atapuerca: evidence of discontinuity in the European Pleistocene population? Journal of Archaeological Science, 30, 1421-1428. Bermúdez de Castro, J.M., Martinón-Torres, M., Carbonell, E., Sarmiento, S., Rosas, A., Van der made, J. & Lozano, M. 2004. The Atapuerca Sites and their Contribution to the Knowledge of Human Evolution in Europe. Evolutionary Anthropology 13, 25–41. Bischoff, J.L., Shamp, D.D., Aramburu, A., Arsuaga, J.L., Carbonell, E. & Bermúdez de Castro, J.M. 2003: The Sima de los Huesos date to beyond U/Th equilibrium (>350 kyr) and perhaps to 400-500 kyr: New radimoetric dates. Journal of Archaeological Science, 30, 275-280. Bocquet-Appel, J.P. & Arsuaga, J.L. 1999. Age distribution of hominid samples at Atapuerca (SH) and Krapina could indicate accumulation by catastrophe. Journal of Archaeological Science, 26, 327-338. Brain, C.K. 1958. The Transvaal ape-man bearing cave deposits. Transvaal Museum Memories, 11. Brain, C.K. 1981. The Hunters or the Hunted ? An Introduction to African Cave Taphonomy. The University of Chicago Press. 365 pp. Carbonell, E. & Mosquera, M. 2006. The emergence of a symbolic behaviour: the sepulchral pit of Sima de los Huesos, Sierra de Atapuerca, Burgos, Spain. Human Palaeontology and Prehistory. Comptes Rendus Palevol, 5 (1-2), 155-160. Carbonell, E., Mosquera, M., Ollé, A., Rodríguez, X.P., Sala, R., Vergèés, J.M., Arsuaga, J.L. & Bermúdez de Castro, J.M. 2003. Les premiers comportements funéraires auraient-ils pris place à Atapuerca, il y a 350 000 ans? L’Anthropologie, 107, 1-14 Carretero, J.M., Rodríguez, L., García-González, R., Arsuaga J.L., Gómez-Olivencia, A., Lorenzo, C., Bonmatí, A., Gracia, A., Martínez, I. & Quam, R. 2012. Stature estimation from complete long bones in the Middle Pleistocene humans from the Sima de los Huesos, Sierra de Atapuerca (Spain). Journal of Human Evolution 62, 242-255. Domínguez-Rodrigo, M. 1994. La formación de las acumulaciones óseas de macrofauna: revisión de los criterios de discernimiento de los agentes biológicos no antrópicos desde un enfoque ecológico. Zephyrvs, XLVI, 103-122. Eaton, R.L. 1994. Interference competition among carnivores: A model for the evolution of social behaviour. Carnivores 2, 9-16. Fernández-Jalvo, Y. 2003. Tafonomía en la Sierra de Atapuerca, Burgos (España). Coloquios de Paleontología, Vol. Ext. 1, 147-162 ISSN: 1132-1660. Fernández-Jalvo, Y. & Andrews, P. 2001. Atapuerca, le conte de deux sites. L’Anthropologie, 105, 223-236. García, N., 2003. Osos y otros carnívoros de la Sierra de Atapuerca. Fundación Oso Asturias, Oviedo. García, N. & Arsuaga, J. L. 1997. The carnivore remains from the Sima de los Huesos Middle Pleistocene site (Sierra de Atapuerca, Spain). Journal of Human Evolution 33, 155–174. García, N. & Arsuaga, J.L. 2011. The Sima de los Huesos (Burgos, northern Spain): palaeoenvironment and habitats of Homo heidelbergensis during the Middle Pleistocene. Quaternary Science Reviews 30, 1413-1419 Haynes, G. 1980. Evidence of carnivor gnowing of Pleistocene and recent mammalian bones. Paleobiology, 6(3), 341-351. Haynes, G. 1983. A guide for differentiating mammalian carnivore taxa responsible for gnaw damage to herbivore limb bones. Paleobiology, 9(2),164-172. Hill, A. 1979. Disarticulation and scattering of mammal skeletons. Paleobiology, 5(3), 261-274. Howell, N. 1979. Demography of the Dobe !Kung. Academic Press, New York. Hutson, J. M. 2008. Reanalysis and reinterpretation of the Kalkbank fauna accumulation, Limpopo province, South Africa. Journal of Taphonomy 6 (3-4), 399-428. Jones, N., Smith, L., O'Connell, J., Hawkes, K. & Kamuzora, C. 1992. Demography of the Hazda, an increasing and high density population of savanna foragers. American Journal of Physical Anthropology, 98, 159-181. Kitchner, A. 1991. The Natural History of the Wild Cats. London: Christopher Helm. Kurtén, B. 1958. Life and death of the Pleistocene cave bear. A study in palaeocology. Acta Zoologica Fennica, 95, 1-59. Kurtén, B. 1976. The Cave Bear Story. Life and Death of a Vanished Animal. Columbia University Press, New York. Morris, P. 1974. The mammal fauna of the ash-flow tuff blisters of Fantale, Ethiopia. Studies Spelaelogy, 2, 233-237. Palmqvist, P., Martínez-Navarro, B., Pérez-Claros, J., Torregrosa, V., Figueirido, B., Jiménez-Arenas, J.M., Espigares, P., Ros-Montoya, S. & De Renzi, M. 2011. The giant hyena Pachycrocuta brevirostris: Modelling the bone-cracking behavior of an extinct carnivore. Quaternary International 243, 61-79. Parés, J.M., Pérez-González, A., Weil, A.B. & Arsuaga, J.L. 2000. On the age of the hominid fossils at Sima de los Huesos, Sierra de Atapuerca, Spain: paleomagnetic evidence. American Journal of Physical Anthropology, 111, 451-462. Pérez-Pérez, A., Bermúdez de Castro, J.M. & Arsuaga, J.L. 1999. Nonoclusal dental microwear analysis of 300.000 years-old Homo heidelbergensis teeth from Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca, Spain). American Journal of Physical Anthropology, 108, 433-457. Rabadà, D. 1990. Nota preliminar sobre la tafonomía de la asociación fósil del Pleistoceno Medio en la Cova Gran (Serra del Montmell, Baix Penedès, NE de España). Acta Geológica Hispánica, 25, 4, 313-317. Rabadà, D. 2001. Los homínidos de la Sima de los Huesos, ¿inhumaciones o accidentes? (Sierra de Atapuerca, Burgos, España). Batalleria., 10, 49-54. Rabadà, D. 2007. La asociación fósil de la Sima de los Huesos: resultado de diversos procesos tafonómicos no antrópicos (Sierra de Atapuerca, Burgos, España). Batalleria., 13, 69-74. Schaller, G. 1972. The Serengeti Lion. Chicago: University of Chicago Press. Smith, D.I. 1975. The erosion of limestones on Mendip. In: D.I. Smith & D.P. Drew (eds) Limestones and Caves of the Mendip Hills. 135-170. David & Charles, Newton Abbot. Sorriaux, P. 1982. Contribution à l'étude de la sédimentation en milieu karstique: Le systeme de Niaux-Lombrives-Sabart. Pyrenees Arigeoises. Thesis 3rd cycle Univiversité Paul Sabatier, Toulouse. 255 pp. Trinkaus, E. 1995. Neanderthal mortality patterns. Journal of Archaeological Science, 22, 121-142. Vicente, J.L., Rodríguez, M. & Palacios, J. 1999. Relaciones entre lobos y ciervos en la sierra de la Culebra. Quercus, 157, 10-15. Vrba, E. 1980. The significance of bovid remains as indicators of environment and predation patterns. In A. K. Behrensmeyer et A. P. Hill: Fossils in the Making, p. 247-271, University Chicago Press. Ullrich, H. 1999. Life and death, mortuary practices and survival strategies in the Palaeolithic. In Ullrich, H. (ed.) Hominid Evolution. Lifestyles and Survival Strategies. Schwelm: Archaea, 543-562. Weigelt, J. 1989. Recent Vertebrate Carcasses and their Paleobiological Implications. University Chicago Press, Chicago 188 pp. White, J.A., McDonald, H.G., Anderson, E. & Soiset, J.M. 1984. Lava blisters as carnivore traps. In: H.H. Genoways & M.R. Dawson (eds): Contributions on Quaternary vertebrate paleontology: a volume in memorial to John E. Guilday. Carnegie Museum of Natural History, 8, 241-256. Pittsburg.

miércoles, 4 de julio de 2012

Más calendario escolar o más verano azul

El fin de curso nos trae el periodo vacacional más largo y caluroso de todo el curso, el verano azul. Durante este reposo hay tiempo para todo aunque reducir la ansiedad por los estudios, evadir la mente de tanta memorización y tener nuevas experiencias fuera del aula serán objetivos también de este estío. Con todo, no hay que olvidar el largo letargo veraniego y con ello la pérdida de rutinas y conocimientos en los adolescentes. Espere y exija que el centro mande deberes de verano, sobretodo para aquellos púberes que han cojeado durante el curso. Si les hace falta repaso, que lo tengan. Tres meses de vacaciones pueden ser muy perjudiciales para sus estudios sino se rigen por rutinas diarias entre diversiones y obligaciones. Hay docentes que convidan a los alumnos a olvidarse del curso durante todo el verano algo que trae consecuencias negativas al comienzo del curso siguiente. Si los chavales pierden la costumbre del repaso y de ciertas rutinas, mal van a encajar el próximo año académico. Durante las vacaciones el chaval no necesita descanso con los estudios, necesita olvidarse un poco de ellos con un cambio de actividad, una desconexión parcial. Un profesor de educación física aconsejaba a los padres que para continuar educando en verano era aconsejable ofrecer a los hijos un trabajo ligeramente remunerado para potenciar su aprendizaje en derechos y obligaciones. Insistía que tal pràctica estimulaba la socialización de esos adolescentes con otros adultos, algo muy útil para su vida futura. El estío, me detallaba el docente, resulta un periodo altamente importante para que los zagales experimenten relaciones sociales en persona, no sólo por el Facebook. En los pueblos y barrios donde todo el mundo se conoce, tal práctica resulta relativamente fácil, pero en la ciudad uno se aísla. En tal caso, encuentros de fines de semana con otros matrimonios y con sus hijos resuelve parcialmente el asunto. Otra medida en este sentido consiste en crear una red solidaria de familias en donde los hijos pasen para verse, limpiar la casa, merendar, estudiar u otras actividades tanto obligatorias como lúdicas. Si con todo ello dicen que se aburren se les puede mandar pequeñas obligaciones en su rutina diaria como fregar su plato, recoger su habitación, poner la mesa e incluso cocinar por mucho pánico que tenga a probar el plato que se invente. Ferrán Adriá empezó así, creo. El verano por tanto puede resultar uno de los periodos educativos más fantásticos de todo el curso, una etapa que debe transcurrir fuera de las cuatro paredes del aula. Aquí no vale argumentar que los escolares disfrutan de demasiadas vacaciones. En vigilias y finales de las vacaciones estivales aflora una canción que se repite verano tras verano. Algunos sectores sociales se quejan del calendario escolar y exigen que sus hijos sean atendidos más horas en el colegio. Los niños deben hacer deberes, estudiar, jugar y relacionarse el resto del tiempo no lectivo. En ese caso no se está hablando de tener los alumnos con más horas de clase sino de vigilancia, distracción y juegos. En cierta forma se está instando que el colegio haga de casal veraniego durante las vacaciones y es aquí donde la clase dirigente aparece con su famosa frase, estudiaremos el caso, que a veces significa que amenzarán a la sociedad con cambios, no con mejoras. En ese contexto, sectores sociales y políticos son los buenos de la película mientras, la escuela, al no querer atender sin cobrar la guardería de adolescentes, la mala. Por desgracia llevan así muchos años con la misma tonada que se repite más que una canción de Chayanne. ¿No sería hora de pasar a gravar el disco y venderlo? ¿O quizás deberían dejarse las cosas tal como están? De hecho, desgasta mucho tanta polémica gratuita cuando se sabe que el problema de fondo es la falta de compromiso educativo de toda la sociedad, no sólo de los institutos. Hay que informar con claridad a las personas y explicar lo bueno y lo malo de ampliar calendarios escolares. Luego que decidan de una vez por todas o que callen para siempre. En este sentido lo que a menudo los dirigentes no suelen comentar al electorado es que tener hijos implica estar con ellos gran parte del tiempo y no encasquetarlos a los servicios públicos, algo que de hacerse, obligaría a papá estado a subir más los impuestos para pagar los nuevos servicios sociales. Ya se sabe que no hay duros a cuatro pesetas. Si hay que clarificar las cosas hay tres argumentos para dejar el calendario escolar tal como está y uno sólo para ampliarlo. Las razones que apoyan la actual agenda son las horas lectivas europeas, nuestro clima y el fracaso escolar extraescolar. El argumento que se esgrime para extender las horas lectivas es la necesidad de aumentar la atención de los adolescentes fuera de la familia. Veamos quien lleva la razón. La primera razón para no cambiar las cosas es que a nivel europeo nuestro país imparte más horas de clase que la media. Nuestro estado ostenta uno de los mayores récords en número de horas lectivas con respecto al resto de países de la Unión Europea, y estoy hablando de naciones como Finlandia que lucen los índices de éxito escolar más altos de nuestro pequeño continente y que aplican casi un veinte por ciento menos de horas de clase que nosotros. Por tanto, y en cuanto a vacaciones, o todos los estados europeos lo hacen mal o el nuestro se excede en sesiones de aula. La segunda razón, la climática, nos explica que por razones de temperatura concentramos en verano el mayor grueso de las vacaciones, en otro caso significaría impartir clases en julio con aire acondicionado, algo nada sostenible y muy caro dada la crisis económica vigente. En verano por tanto, y con nuestro clima, se hace imposible impartir clases. Alargar el horario escolar y dar clases durante el mes de julio sería un suicidio dada la sauna que se armaría entre adolescentes y sus feromonas. Nuestro clima hace siglos que nos marca el calendario lectivo y ahora todavía más con el asunto del calentamiento global. Por otro lado los docentes durante julio sí asisten a clases de formación, incluso fuera en el extranjero, en donde muy a menudo los cursos de calidad corren a cargo de los propios docentes. Un día me comentaba una profesora de historia que en el fondo quienes sentencian que los docentes tienen demasiadas vacaciones lo hacen por cierta envidia. En todo caso, ella siempre les repetía una broma, les decía que se hicieran docentes y así tendrían esas vacaciones tan deseadas. Insistía luego que ella les ayudaría, que les dejaría sus apuntes de universidad y del máster para ello, que en cinco años de facultad más dos de máster y otros dos de prácticas y oposiciones, tres o más para algunos, llegaría a ser profesor de instituto. Así pues, y con sólo diez años de preparación y estudios, obtendría sus tan apreciadas vacaciones estivales por un sueldo inicial que ni un albañil querría, unos 1600 euros netos mensuales. La formación de un médico dura más o menos lo mismo y al final cobran muchísimo más que un profesor, o la formación de muchos banqueros requiere mucho menos tiempo y descubra lo que algunos perciben sólo con sus primas. Pero, continuaba la profesora, quizás entonces uno se dé cuenta que aquello no era su vocación con lo cual se habrían malogrado diez años de su vida y del heraldo público por tal formación. La tercera razón es que el 99 % de los alumnos problemáticos se origina en el seno de familias con falta de un seguimiento continuado de los mismos. Ejemplos de ello son separaciones mal llevadas, alcoholismo, maltratos, abandonos, padres adictos al trabajo, familias desestructuradas, necesidad de trabajar para llegar a final de mes, egoísmos paternales y en definitiva, cambio de prioridades ante los hijos. Todo este caldo de situaciones conlleva que muchos zagales permanezcan sin tutela en el momento que salen del centro educativo, algo alarmante con el calendario escolar que se está exigiendo, es decir, unos piden más horas de colegio mientras ellos mismos no las dedican a sus descendientes causando el problema a solucionar, el fracaso escolar. El problema real, por tanto, no son más horas de colegio sino la baja atención de muchas familias con sus hijos. En ello hay padres que no quieren y otros que simplemente no pueden. La hipoteca por una vivienda cuyo precio sigue por las nubes o un consumismo extremo les obliga a trabajar todo cuanto pueden restando tiempo con sus chavales. Cuando los progenitores se dan cuenta de esa falta de atención sobre sus lechones, entonces intentan recuperar el tiempo perdido y a veces el trato con el hijo se extrema. Con poco tiempo disponible muchos padres suelen hacer dos cosas, o darle todo hecho y mimarlo, o ser algo distantes para no ser molestados cuando permanecen en casa. En definitiva, siguen siendo padres ausentes en la educación de sus retoños. Educar es algo más que tener a unos chavales en un colegio o alargar el horario escolar para que los centros hagan el papel de hogar familiar. Educar es dedicar tiempo a nuestros hijos sin exceso de mimos pero con justicia y cariño, educar es dirigirlos e incentivarlos hacia su autonomía y madurez. Darles todo hecho para que no nos molesten cuando llegamos a casa o ser un tirano por la misma razón, son los dos extremos a evitar. Si un día existiera un manual de instrucciones cuando se encargara un hijo una cosa fundamental constaría en él, hay que dedicarles tiempo de calidad. El problema no es aumentar las horas de colegio sino permitir a los padres dedicar mayor tiempo con sus hijos gracias a políticas de conciliación laboral y familiar. Eso pasaría por viviendas a precios razonables, avisos a los progenitores que desatienden a sus hijos y horarios laborales más adaptados a la realidad familiar. Por desgracia este último asunto no parece cuajar en nuestra sociedad. De los 766 convenios colectivos negociados durante el año 2005 en Cataluña, sólo el 14,62 % incorporaron la flexibilidad de horarios para compaginar mejor el trabajo con la vida familiar. Si todo el cojunto de medidas anteriores se aplicara, la atención sobre nuestros hijos podría beneficiarse y probablemente nos ahorraríamos el 99 % de esos alumnos problemáticos con rendimiento anómalo. Vistos los tres argumentos sobre horas lectivas europeas, nuestro clima y el fracaso escolar extraescolar parece aceptable que las vacaciones estivales mejor dejarlas tal como están. De hecho el descanso veraniego se hace necesario tanto para alumnos como para docentes. Una hora de clase implica una hora de tensión para controlar a los más de treinta alumnos que sin orden no aprenderían nada. Esta situación multiplicada por los tres trimestres genera un gran cansancio físico y sicológico a final de curso. En resumen, y para zanjar el asunto de los polémicos calendarios escolares. No se trata de si el colegio abre más o menos horas al año, se trata de una responsabilidad social que la escuela no puede asumir ella sola. Podemos culpar a la reforma, a los políticos, a la ESO, al colegio o al profesorado pero el mal de raíz, y cada día más, es la desatención de nuestros jóvenes fuera del centro educativo. Esta es la gran causa de fracaso escolar en donde se pierde de vista una máxima, y es que educar, educamos todos.

El triunfo de los mediocres

El triunfo de los mediocres David Jiménez http://davidjimenezblog.com/2012/02/28/el-triunfo-de-los-mediocres/ Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre. Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan. Porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia. Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura. Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera mínimos conocimientos sobre política internacional. Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo. Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo trece veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado. Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir. Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro que sin embargo encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas. Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada -cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada. Un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que se insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza. Mediocre es un país que ha permitido fomentado celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad