DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

sábado, 29 de septiembre de 2012

ELS BANCS ENEMICS DE CATALUNYA

Durant el PP de l’Aznar es liberalitzà el sòl amb la conseqüent brutal escalada en els preus de l’habitatge. Durant el PSOE del ZP no s’atreviren a aturar aquella bogeria especulativa i tots dos, PP i PSOE, permeteren l’actual crisi econòmica i l’endeutament bancari que ara ens diuen hem de rescatar, és a dir, pagar. L’estat central ha demanat a Europa 40.000 milions per rescatar aquests bancs endeutats. Això toca de ple a les banques empenyorades i ubicades per Catalunya. Si els catalans paguem molt a l’Estat central i poc en rebem, com s’entén que als bancs d’aquí els calguin milions d’euros? Els principals receptors d’això en són un parell, dos que han estat movent els fils dels dos partits majoritaris a l’estat espanyol, el PSOE amb Catalunya Caixa i el PP amb Bankia. Vegi’s els seus anteriors directors i la relació esdevé òbvia, l’exministre de defensa del PSOE, Narcís Serra, a Catalunya Caixa i Rodrigo Rato del PP a Bankia. Ambdues entitats, sota l’arbitri dels anteriors polítics, s’endeutaren fins les celles a costa dels 40.000 milions d’euros que ara haurem de pagar a unes entitats que recolzen un o altre partit centralista. És obvi que banc i estat van de la mà a l’altar, però queda més clar que els pitjors enemics de Catalunya, i els qui més l’han empenyorat, han estat una Catalunya Caixa amb un PSC que no vol dir-se PSOE i una Bankia amb un PP que no para de dir-se PPC.

viernes, 28 de septiembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (III)

AQUELARRE A REYKJAVIK Era dissabte nit, o diumenge per la matinada, quan amb un bloc a les mans i una motxilla a collibè vaig trepitjar l’aeroport de Keflavik. Encara lluny de la capital, Reykjavik, i cal entendre capital en el sentit islandès, una ciutat de sols 120.000 individus, vaig adonar-me de la tranquil·litat d’aquell país. Barcelona, sense esdevenir cap urbs d’estat, ostentava més de dos milions d’habitants, el Caire però, uns catorze. Islàndia, com estava descobrint, resultaria inusitadament despoblada. La meva rebuda al país fou de matinada tot i que el sol de mitjanit feia hores que brandava per l’illa. Passats els controls pertinents, i ja fora de l’aeroport de Keflavik, vaig carregar el fardell a l’esquena, un equipatge que infinitud de cops havia traginat però que aquell dia el vaig notar diferent. Aquella albada la motxilla pesava més del compte, i això que hi portava el mateix fardatge d’altres viatges. Vaig pensar en revisar-la, no fos cas que algú m’hi hagués posat quelcom més, però es feia obvi que el cansament n’era la causa de tal percepció alterada, una percepció que els locals tindrien molt més adulterada que no pas jo, en breu m’hi enfrontaria. En el bus entre Keflavik i la capital, quaranta quilòmetres fins a Reykjavik, vaig començar a percebre emocions que aniria anotant en el meu bloc. La costum de portar una llibreta de notes resultava ben lògica, m’agradava apuntar-ho tot, des de costums dels aborígens fins a l’olor dels llocs. Explicar les sensacions d’un destí significava estructurar els pensaments. Però una de les raons principals d’aquell hàbit es fonamentava en les meves neurones, un programa de capacitat limitada. Si la memòria feia com el nàstic, al final sempre fallava, el millor era redactar totes les coses que anava rebent de l’itinerari. Vet aquí el meu quadern. Recorreguts amb bus els quaranta quilòmetres que separaven Keflavik de Reykjavik, vaig arribar a la capital amb un cel de llum filtrada, gris i amb ganes de ploure. Ja a Reykjavik, i a trenc d’alba, se’m sumaren dos problemes que em restaren capacitats de reacció, la primera molta son per un mal vol, i la segona, l’error més flagrant, no haver reservat hostal. Jo, sense saber el que m’esperava, vaig començar el meu periple a la troballa d’un cobert on deixar caure el meu cansament, però vaig precipitar-me en aquell desig. Mira que un sempre s’informava bé dels països que visitava, que es llegia més de dos llibres, que buscava viatgers que haguessin recorregut el destí, però aquella matinada vaig veure quan il·lús havia estat jo. Tot i haver-me passejat pels cinc continents, aquest cop vaig fer el passerell, el capsigrany. Ni llibres, ni testimonis, ni formats digitals m’avisaren pas de quelcom obvi d’aquells descendents dels víkings, el seu especial cap de setmana, el seu singular aquelarre. Jo me’l vaig trobar de cop. Aquelarre, de l’euskera akelarre, provenia dels mots aker, mascle de la cabra o boc, i larre, camp, significant tal vocable el lloc on les bruixes, sorginak, en euskera, celebraven les seves festes fins que la inquisició espanyola va executar la seva especial crema de fetillers i va eradicar les diversions dels locals, les va exterminar i amb elles les celebracions amb alcohol i bolets al·lucinògens. Aquella treta sols significà una doble moral, una hipocresia dels rics i dels poderosos que mentre ells sí s’omplien el pap i el cos de plaers, legals o no, decretaven que la púrria no hi tenia dret sota el jou de Déu. Allò fou l’Espanya medieval, però la societat islandesa m’ensenyaria que havia resol aquelles dobles morals de manera molt eficient, amb el seu aquelarre de cap de setmana. La punta de dia a la meva arribada restà plena de bruixots i bruixes participants de l’aquelarre, i es que tots anaven molt de tort. Mentre passejava pel centre de la urbs buscant hostal, l’asfalt lluïa ple de vidres i cristalls procedents de gots i ampolles trencades sobre rajoles esberlades. La causa? La tenia de front, pels carrers s’hi veia multitud de jovent, tothom qui no més borratxo, cridant i exaltant-se davant qualsevol d’igual condició. Ells, els exaltats, se m’aproparen en diverses ocasions, i jo, espantat, els vaig defugir. Aprendria que la nit i la matinada del cap de setmana a Reyjavik feia por, però no sols la capital sinó també tot el país. El percentatge de beguts que anava trencant botelles i vasos era alarmant. Per sort els aborígens sota els efectes d’aquell aquelarre no eren hostils. De fet, al final foren tants els islandesos que m’insistiren en presentar-se que acabàrem compartint el mateix objectiu, el de la màquina de retratar. Al principi fou un, tres, quatre, vint-i-cinc, al final érem molts. Ells, jo i motxilla posàvem davant la digital programada en automàtic. Quins riures, quins crits, quina trencadissa de botelles. La veritat que jo no entenia re, com es podia permetre tal escampall de vidres i brossa per l’asfalt de Reykjavik. Semblaven tots bojos, folls celebrant el cap de setmana. El que jo ignorava era que em quedaven unes quantes setmanes per comprendre-ho, digerir-ho i finalment participar-hi, when you in Rome do as romans. De fet les autoritats locals ho permetien, la policia no se la veia en absolut, i la poca present, mirava cap a una altra banda, sempre i quan algú no es passés de la ratlla. Però no hi calia patir gaire, ells i elles resultaren uns borratxos alegres mancats de violència alguna. Això sí, durant la setmana regnava la pau i la serenor, no se solia beure alcohol. De fet cerveses i licors sols se servien en alguns bars mentre la seva venda restava gelosament controlada en unes poques botigues de l’estat, comerços que obrien molt poques hores al dia. Ambdós, bars i bodegues restaven ben gravats per elevats impostos pel que el consum de beuratges dionisíacs esdevenia molt car i per tant quedava pel cap de setmana i festes de guardar. Comparat amb els preus de Catalunya, vins, cerveses i destil·lats esdevenien de tres a quatre vegades més cars. S’entenia l’abstèmia setmanal dels islandesos? Fins i tot, i en algunes zones rurals allunyades de ciutat, si t’atrevies a beure entre setmana despertaves els comentaris dels locals, unes observacions del tot no desitjades, aquest xicot deu tenir problemes amb l’alcohol, i tot per prendre una cervesa a mitja tarda. La de coses que m’esperaven en aquella illa de bestials bevedors de cap de setmana i xais treballadors de dilluns a divendres. En fi, a Islàndia, i durant els dies laborals, tothom feia una bondat tremenda i res d’esperit de vi pels carrers, ans al contrari, formalitat i molt treballar, ¿els islandesos? Doncs unes formiguetes més pencaires que els catalans. De totes maneres aquell món dual d’alcohol en l’illa, caps de setmana d’aquelarre i setmanes amb llei seca, era molt recent. En el passat els licors havien estat molt acceptats, però durant el 1985 el govern, la doble moral medieval, els va prohibir. I com s’ho van prendre els islandesos? Doncs molt malament i amb picaresca llatina. En els bars les normes eren clares i ajustades als mandats de la nova llei, servien cervesa sense alcohol, però d’amagat, i com nosaltres fem amb el cigaló, hi afegien algunes gotes de destil·lat, de vodka. La recepta de cervesa amb la invisible vodka més les enèrgiques protestes dels votants, van deixar clara la impotència de l’estat davant els costums i les tradicions d’un poble. El 1988 el poder polític va abdicar de la seva tossuderia i va tornar a legalitzar les begudes espirituoses. Des d’aleshores cap més problema, sols que si volies comprar alcohol sols ho podies fer en una institució molt concreta, a les botigues de l’estat. Allí bars i particulars pagaven la cervesa cara, entre unes 200 i 300 corones islandeses (de 1,3 a 2 euros la llauna), però al bar, que alhora tornava a pagar impostos a l’estat, es pagava la birra per triplicat, de 4 a 6 euros una copa, ¿barata la borratxera a Islàndia? Algun benefici n’havia d’obtenir el pare govern abandonant la doble moral i legalitzant tot aquell alcohol. Però jo continuava perdut, que no begut, en aquell aquelarre que subvencionava la política del país. Envoltat de borratxos, pocs em sabien indicar els hostals que jo buscava, ells, embriagats però dignes, estaven de festa i jo de festa fotre. Tant dignes se’ls veia que a Reykjavik la gran majoria de jovent vestia força bé durant aquells aquelarres. No es feia estrany veure roba fastuosa guarnint la nit, les noies lluint vestits i també bones cuixes, ja en parlarem més endavant, i alguns mossos amb americana i corbata. El predomini de colors tant d’elles com d’ells era el blanc i el negre, tot plegat, i l’etiqueta, no privaven en absolut de dues coses, la primera acabar torts i ben repenjats entre ells, i la segona, cantar i ballar metàl·lica elevant el suc de civada cap als déus. I entre tots ells, quina fila feia jo? Es feia obvi que amb botes, motxilla i tres quarts de muntanya un no era del país. Enteneu per què tants venien a fer-se fotos amb mi? L’hora premia, més de les tres de la matinada, i em calia trobar alberg, hostal o hotel, tant s’ho valia. Davant la manca de comunicació amb els aborígens, massa alcoholitzats per explicar-se, vaig agafar el mapa de la ciutat i amb el meu nas de gos perdiguer, de fet de jueu ben dotat, en definitiva, un gran bec d’àliga, vaig encarar el plànol i vaig posar fil a l’agulla. Ara ja ho tenia clar, caminaria i caminaria cap a l’est buscant un aixopluc per dormir, en tal direcció hi constaven diferents fondes. Mica en mica l’afluència de borratxos va anar disminuint gradualment, fins i tot van desaparèixer. Allò no petava rodó, el meu gran nas pesca ulleres em deia que alguna cosa estranya estava passant. De fet no estava trobant cap de les pensions indicades en el plànol. Vaig aturar-me per adonar-me que l’entorn era tranquil, massa tranquil i envoltat de prats amb pocs cotxes per la carretera. Caram! Estava als afores de la urbs, havia anat en sentit contrari. Au vinga, a desfer el camí fet i tornar pel mateix carrer per on havia vingut. Molts dels embriagats em saludaven ja de forma familiar, també jo els havia perdut la por i ja no pensava en absolut en el risc que m’estomaquessin, més aviat tenia ganes de compartir unes copes amb ells. Per sort algú em convidà, la meva son seria violada per l’aquelarre. Un tal Þorsteinn se m’apropà i en saber que jo era català se li van disparar les alarmes. Em vaig espantar, potser els de la barretina havíem fet alguna malifeta en el passat per Islàndia i ara en Þorsteinn desitjava revenjar-se, però res de paranoies meves. Si una cosa vaig anar veient dels islandesos fou el seu grau de sensibilitat, cultura i curiositat pels afers del món. La societat d’aquell país es fonamentava en l’opinió crítica i el coneixement. Em trobaria molts islandesos que parlaven castellà car la península ibèrica era un destí molt conegut i desitjat per clima i nivell de vida. Molts pronunciaven amb accent estrany localitats com Torremolinos, Mallorca, Alicante, fins i tot el Barça formava part d’aquest vocabulari islandès. Però el més sorprenent era que molts d’aquests illencs filocatalans eren simpatitzants del nostre club i per tant culés. En Þorsteinn, del Barça com no, coneixia el fet independentista català, i en un castellà d’accent sud-americà, em parlava emocionat al trobar-se davant un aborigen català. Prim, de vint passats, amb corbata i americana, ros, de cara pigada, m’explicava que va estar un any vivint a Mèxic aprenent el castellà, que allí va conèixer catalans independentistes, tot això no sense escapar-se-li algun fil de saliva pel nivell etílic. Li vaig dir que estava esgotat, que eren gairebé les quatre passades del matí, que em calia recuperar-me, vèncer el cansament i em va oferir el que portava, que esnifés allò. No em pregunteu el per què, però tal com estava, vaig acceptar. Dins d’un bany, i davant de la pica, quina cara que jo feia en el mirall, va treure aquell polsim que jo havia d’empassar-me pel nas. Com picava la bèstia, però va fer el seu efecte, suau, de cafè brut, de tabac de boca. La prohibició de fumar dins dels locals públics provocava dues coses per Islàndia, la més evident, molta gent fumant a l’entrada dels pubs, i la més oculta, snifar pels banys pols de tabac. Què us pensàveu que m’havia passat per la pituïtària? Farlopa? No, allí la cosa anava molt castigada, fins i tot fumar herba. Les drogues il·legals millor deixar-les pels somnis onírics i lluny de la realitat, Islàndia no era país per a dopar-se, ja hi arribarem. El tabac de boca no sols era emprat com rappè pel nas, sinó que també es col·locava una petita esmicolada del mateix entre el llavi superior i les genives. Així, com la fulla de coca peruana, es deixava que la saliva en fes infusió mentre les mucoses bucals en captaven l’alcaloide per passar-lo a la sang. Passats uns minuts la substància, lluny d’una ratlla de coca, donava cert despertar equivalent a un cafè de màquina d’oficina. I que dolents els cafès d’empresa! Més que omplir-te l’estómac amb cítric ardor te l’empastifen. Ja mig desvetllat pel tabac i aprofitant l’ocasió, vaig pensar en el meu objectiu a Islàndia, l’Eyjafjallajökull, en Pep. Així que vaig iniciar la meva investigació, ves quines ganes, i vaig preguntar-li al meu amic Þorsteinn al respecte. Aquest en resultà tot un especialista, ja us he dit que els islandesos solien ser força cultes i informats. M’explicà que era una cosa normal en el seu país, que molts volcans explotaven sovint, que els islandesos hi estaven força avesats. A Islàndia cada tres o quatre anys solia haver-hi una erupció la meitat de les quals s’esdevenien dessota les glaceres. Per tant l’Eyjafjallajökull era una efusió magmàtica més de l’illa, un petit volcà ajupit sota una glacera, vet aquí la seva ignorada existència. I en Þorsteinn va repetir-me quelcom familiar, que l’Eyjafjallajökull per les seves mides i tipus d’erupcions el podríem agermanar amb un volcà català, el Cruscat de la nostra Garrotxa. Veieu el cultes que eren els islandesos. Històricament d’en Pep se’n tenia registre per diferents erupcions, una al 1612, una altra durant el 1821 i la darrere en el 1823. Sumada la del 2010, de mitjana sortia una erupció cada 200 anys, ara la propera, doncs, quedava lluny. En Þorsteinn m’insistí que la cosa ja portava cua feia temps, que el pet d’en Pep se sabia de feia mesos. L’erupció del 14 d’abril havia tingut molts avisos, moltes alertes que ara lligarien en un bon all i oli. Durant gairebé 18 anys la cosa s’havia anat movent amb petits sismes que denotaven que una gran quantitat de magma s’anava apropant a la superfície. Concretament durant els anys 1994, 1996, 1999, 2009 i 2010 s’havien detectat canvis de temperatures, sismes i inflors en el terrenys conseqüència que les laves feien la seva pressió per sortir des d’uns cinc quilòmetres de fondària. En Þorsteinn era un pou de ciència geològica, jo una nul·litat humana, el tabac feia fallida i jo tornava a necessitar una son profunda i reparadora. Li volia preguntar que per què el 14 d’abril en Pep va explotar com ho va fer, tan sobtadament, però em tornava a sentir molt abatut i en Pep podia esperar. Per tant vaig inquirir sobre albergs on trobar llit i del volcà me’n vaig oblidar. El meu novell amic va canviar de tema i em va regalar unes bones indicacions per trobar refugi durant aquella albada. La meva penúria a la recerca de conreria urbana va continuar passades les cinc del matí, però ara més orientada gràcies a en Þorsteinn, si més no la cosa hauria de rutllar millor, vana il·lusió. Això sí, ara tot el poble ja em coneixia de tant passejar-me pel carrer Major, el carrer Laugavegur que passava a dir-se després Bankaestraeti i finalment moria prop del port amb el nom Austurstraeti, en fi, tot un galimaties sent el primer dia per la capital. Fixant-me en el nom d’aquelles vies vaig sospitar que straeti volia dir carrer en islandès, un idioma que en breu em portaria uns quants maldecaps, sobretot per la pronúncia. I de fet carrer seria simplement street en islandès, i és que anava molt perdut durant el meu primer dia d’arribada. Però la vana il·lusió que abans esmentava fou que, tot i les indicacions d’en Þorsteinn, els allotjaments eren plens, els hostals també i els hotels cars, plens i prohibitius. Raó? La crisi econòmica. D’ençà el 2008 a Islàndia ja no existien crèdits per comprar un habitatge i menys encara per contractar un viatge a l’estranger. La Islàndia de l’alta especulació havia col·lapsat, havia implusionat. Davant d’una devaluació de la moneda nacional, la corona, d’un quaranta per cent, el nivell adquisitiu dels autòctons havia caigut estrepitosament. Per tant, i si en aquell moment voler viatjar a l’estranger significava rebre un quaranta per cent menys de divisa en el canvi de moneda, l’opció era clara, quedar-se a casa i fer unes vacances patriòtiques, pel país. Vet aquí per quina raó els refugis, hostals i hotels restaven tan plens aquell estiu, eren plens d’aborígens. Quin desencís! Ara sí que em vaig estirar en un banc amb la convicció d’esdevenir un sense sostre, si més no per una nit. Potser els transeünts em tirarien algunes monedes davant el meu peculiar pessebre, un català que l’havia errat, que l’havia cagat, el docent desastre, el mestre caganer. Allí, ajaçat en el banc, molts foren els qui em digueren frases en islandès, ¿improperis en contra un desballestat? No ho vaig saber pas, l’islandès no era el meu fort, però entre les seves sentències vaig captar ja les primeres lliçons d’aquella llengua originària dels víkings, un idioma d’arrels medievals, una parla d’orígens nòrdics. El primer cop que escoltes l’islandès et sona a xinès, bé a xinès no, l’islandès sona a soviètic. A primer cop de paraula pot semblar txec o rus, quin galimaties, oi? Però quan pares bé l’orella la cosa canvia. La musicalitat que tot idioma té, des de l’italià fins al swahili, l’islandès també l’ostenta, i aquesta harmonia sembla, i no em considereu boig, a català, i a català de l’Empordà. Més d’un cop vaig pensar que em parlaven en la llemosina llengua, sí, sí, no us prenc el pèl. L’islandès em sonava a entonació catalana amb un vernís d’italià. Sota aquella melodia idiomàtica més d’un cop vaig creure escoltar català, però allò fou una altra vana il·lusió, res de res, era islandès. La meva solitud, i les ganes de trobar algú amb qui conversar en alguna variant llatina, m’empenyien a deformar la realitat confonent l’islandès amb l’antiga parla dels comtats catalans. Serien massa setmanes sol i sense parlar català per aquelles terres. Quant ignorant era jo. Un soroll somort em despertà del banc. Vaig llevar-me de cop notant que feia massa fresca per romandre tot un matí sobre aquella fusta. Redreçat del jaure vaig adonar-me de qui m’havia despertat. La catifa de residus vitris que m’incomodava al caminar havia desaparegut. Els carrers de la capital s’havien transmutat, estaven nets com una patena. El meu record se’n feia creus. Com podia ser que quan vaig arribar a la capital hi haguessin tants vidres per l’asfalt i ara potser el vent se’ls hagués emportat? Del cert que no havia estat l’aire, havia estat una brigada de neteja de l’ajuntament. Aquesta, i en qüestió d’unes hores deixava tota la ciutat neta com el plat del més famolenc. Vaig refregar-me els ulls, eren les sis passades del matí, i sí, efectivament l’aquelarre havia finat. De borratxos ja no se’n veien, i de vidres i residus la ciutat n’estava neta. Tot semblava en ordre, tot no, el meu cap i la somnolència que acumulava, restaven atrapats en el més foscs dels cansaments. Havia de tornar-ho a provar. Em llevà d’aquell sofà urbà i tres dispeses noves foren objectiu de motxilla, botes i jo. El primer ple, el segon mes ple i el tercer, el Salvation Army, un racó disponible. La dita és sàvia, a la tercera va la vençuda, i el Salvation Army, com deia el nom em va salvar. Per uns 50 euros, exactament 8.200 corones, em van acollir. El preu no s’ho valia, aquella minúscula habitació de residència d’estudiants no incloïa ni l’esmorzar. Tot plegat cinquanta euros era el que costava una nit de turisme rural a Catalunya en un llogaret mínimament arreglat. Resultava obvi, la cosa a Islàndia era cara, i més si teníem en compte la mida de la cambra. Durant les setmanes que romandria per l’illa vaig veure que allò era del més comú, cel·les estretes, claustrofòbiques i recloses tancaven l’espai que llogaves per poder fer-hi nit, bé, fer-hi nit seria un eufemisme, feia de dia. Però abans d’explicar aquesta fotesa tocava pagar l’estança i digueu-me grapes o desastrat, però allò no fou fàcil, un nou problema se’m presentà. Diumenge era el dia del senyor, que no pas meu, per tant el descans dominical imposava que els bancs restessin tancats, i jo, insensat de mi, no havia bescanviat moneda a Barcelona, no tenia ni una sola corona damunt meu. Pelat com una rata i sense bancs oberts per obtenir-ne divisa local, un va posar cara de moniato, arrugada i compulsa, per expressar que no podia pagar, que si em podien fiar, quelcom quimèric a Islàndia. Allí mateix vaig adonar-me que el primer que calia ser a Islàndia era molt català, primer paga. En aquest país comprar o contractar qualsevol cosa passava per saldar el deute immediatament i prèviament a l’obtenció del servei o producte. Al bar, et posaven la copa però abans no fos teva, paga. Anaves a un hotel, em quedaré tres nits, però abans paga. A l’oficina d’informació de turisme, volies reservar una sortida, sí, però abans, paga. En fi, que una cervesa, un dinar o una habitació venia amb la factura abans ho tinguessis a disposar. En fi, havia de liquidar el dret a dormir en el Salvation Army i la cosa pintava bastos. Vaig pensar que potser ells em bescanviarien moneda però fer-ho en els albergs resultava contrari a la meva religió, sóc un garrepa català i per això sabia que posades i hotels hi aplicaven el seu impost terrorista, t’hi carregaven d’un quatre a un vuit per cent de comissió. El millor era anar al banc principal de la nació, el Landsbanki, però ja s’ha dit que el diumenge estava barrat. Allí de cada euro et pagaven 154 isk., o corones islandeses, sense cap mena d’extorsió terrorista. Si feu comptes entendreu que, si encara sou dels qui penseu en pessetes, veure els preus en corones era com tenir-los en pessetes però amb un vernís d’un deu per cent a afegir. Per exemple, una cervesa solia costar unes 900 isk. a qualsevol bar. Aquestes 900 corones eren traduïbles a 900 pessetes més el 10 per cent, és a dir, 990 pessetes, arrodonint 1.000 pessetes, 6 euros actuals. Us he atabalat massa amb tanta xifra? Perdoneu, si més no ara queda més clar que el preu d’una birra rondava els 6 euros en la tasca més normal d’Islàndia, com a qualsevol aeroport d’Europa, suc de civada car per cobrir moltes taxes i molts beneficis per a qui sap qui. Però sense metàl·lic i sense birolles els déus víkings vingueren a mi, i en concret, amb sant plàstic. Els islandesos mai no portaven massa diners damunt seu, ben al contrari, anaven pelats de butxaques. Això representà una nova lliçó de com funcionava el país. Allí es pagava absolutament tot amb targeta de crèdit, fins i tot una bossa de pipes, si en trobaves a l’illa, esclar. Amb allò vaig descobrir l’autèntica finalitat de sant VISA i sant Master Card. Els bancs i entitats, abans de la crisi, te les regalaven, fins i tot te l’enviaven sense haver-la sol·licitat. Oidà, si que eren bons aquesta gent, però la veritat la vaig patir quan vaig tornar a Barcelona per descobrir l’extracte que em va arribar a la bústia. El plàstic et dissipa la sensació de pagar, de fet al no veure els diners en viu, tu mateix mates els teus estalvis i gastes i gastes i gastes sota la inconsciència de la teva ingenuïtat que sembla mai no saciar el xip bancari. Les targetes, la finalitat? Impulsar el consum per pal·liar la crisi, ¿o potser això va agreujar-la? No sé què pensar-ne, no sé on fou la causa ni la conseqüència, sols veia que jo, pobrissó, n’era una víctima més. I a la fi tenia jaç on poder caure. Havia costa Déu i ajuda arribar fins allí però ja hi era, en aquella cel·la monàstica de mides limitades podria descansar i recarregar piles, podria enfonsar-me en el més dolç dels somnis, en el més profund dels sons, però no hi faria nit allí, hi faria dia. En aquelles latituds nòrdiques i sent estiu, la llum del sol hi era present gairebé tot el jornal, un astre, l’islandès, molt pencaire. A més, amb la manca de llum durant el llarg hivern, les finestres d’aquests víkings restaven orfes de cortines, o si les hi penjaven, semblaven de paper de fumar, transparents. Es feia evident que aquella cambra on esperava dormir seria plena de llum, una llum filtrada pels perpetus núvols de l’illa, una llum somorta per la grisor dels mateixos, una llum d’insomni total. Jo que confiava veure aurores boreals a Islàndia ara m’enfrontava a la dura realitat, no les veuria, sempre era pràcticament de dia. Començava a pensar que aquell viatge portava malastruga. Entre solitud, insomni i aquelarre, quina rebuda m’havia engaltat aquella illa del mig de l’Atlàntic, quina benvinguda per la meva tossuderia de veure un volcà, en Pep. Potser una retirada a temps hagués estat una bona idea, un retorn a casa meu, a Barcelona, però no podia, faltaven unes quantes setmanes per al meu vol d’escapada.

domingo, 23 de septiembre de 2012

CATALONIA UNDER SPANISH MILITARY PRESSURE

Catalonia, as a European region, nowadays is under Spanish military pressure. Colonel Francisco Alaman promised to crush Catalonia if this nation chose independence. This Spanish colonel added weeks ago: “Independence for Catalonia? Over my dead body,... even if the lion is sleeping, don’t provoke the lion, because he will show the ferocity proven over centuries”. This is a deeply-rooted thinking in large parts of the Spanish armed, Spanish president and Spanish government. Catalonia hasn’t army and any terrorist force, on the contrary, Catalonia has been peaceful for getting its independence. Why is there this Spanish reaction against Catalonia in a democracy? If the majority of people from Catalonia wants the independence, why will Spain attack this state with the army? Is it democracy? Or perhaps, will Spanish dictatorship come again? People from Catalonia don’t hate Spain but Spain imposes its military power over Catalonia. At the moment, there aren’t aggressive actions from Catalonia to Spain, on the contrary, colonel Francisco Alaman swears to attack Catalonia if unity of Spain concept is dissolved. In any case, there were a lot of independence Spanish territories which colonel Alaman should attack. Portugal escaped from Spanish during eighteenth century and Cuba during nineteenth century. But not only Portugal, Cuba and South America became independent from Spain recently. Nowadays Gibraltar belongs to United Kingdom and Rosellon to French. Why doesn’t Spain fight for these Spanish regions? Perhaps United Kingdom and French are big and powerful nations while Catalonia represents a nation without army. In fact, Spain receipt from Catalonia between 20 and 30 per cent of its taxes which doesn’t come to this region. Moreover this taxes are spent in new airports in Spanish desert regions who anyone use it, in expensive train lines (AVE) at the north of the country without enough costumers and in sophisticated armaments for the Spanish army which want to attack Catalonia. Europe Union as a democracy state is a big project but Spain doesn’t understand anything as a feudal province at south of Europe.

jueves, 20 de septiembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (II)

PRIMERA FRUSTRACIÓ Solter passats els quaranta, i no pas per celibat religiós ni per promesa a cap secta, sols per l’atzar de la vida i alguns defectes que ja confessaré, mantenia intacte el meu ben guanyat baluard de conco, terme despectiu, ara anomenats singles, terme modern. Per tant, la meva existència corria monòtona pels passadissos de casa i com no, també de l’institut. Jo era el profe de natus, l’antiheroi de totes totes, un innocent docent que no sabia tot el que li passaria aquell estiu. Per aquelles èpoques impartia classes de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, és a dir, naturals per fer-ho més curt. Com a geòleg, si més no de formació, sentia força interès per les efemèrides volcàniques i per les catàstrofes induïdes per la Terra, sobretot per les que afectaven la vida social i econòmica d’un país. El 14 d’abril de 2010 esdevingué una de les mostres més valuoses mai vistes. La meva vida monòtona i de conco solitari anava a trobar-se amb un sotrac aquell estiu. La gent pot pensar que deu ser molt emocionant impartir classes a individus que viuen l’adolescència en màxima plenitud, i cert, així és, però també amaga aquesta experiència un altre gest, la desídia, la pèrdua d’il·lusió dels inicis. Així em trobava jo aquell estiu, perdut i un pèl fart del sistema educatiu, però no pas pels alumnes, no, a mi m’encantava fer classe amb ells. No, ells no n’eren responsables, ans al contrari, els adults eren els culpables. Amb alguns pares, pocs, molt pocs, que no atenien als seus fills i delegaven a l’escola el paper educatiu dels seus caganius, amb docents que sols feien servir les reunions per parlar dels problemes que ells no sabien resoldre però que esperaven que els altres sí, i finalment amb un conseller d’educació que sols sabia posar pals a les rodes amb idees quina no més lluny de l’aula, un se sentia descoratjat. Si polítics com ell eren individus amb una autoestima molt alta que buscaven l’estima dels altres, als docents compromesos ens l’havia soterrat. En definitiva, l’educació, era tot una olla de grills on es feia evident que no tothom qui educava era educat però que qui era educat sempre educava. Per tant, i ara comprendreu, que arribat a casa em trobava fart d’aquells adults poca-soltes que tant em tocaven, i a distància, les parts. Dins de la llar sols somniava una cosa, que no m’atabalés res, vet aquí per quina raó no mirava el televisor, per no ser destorbat. No volia saber de notícies ni de rotllos tipus Antena 3 o Tele5. Amb tanta brossa televisiva patia més estrès que el lampista del Titànic. Per tant, enclaustrar-me a casa significava fugir del món extern. Allí la tranquil·litat es convertia en la meva deessa protectora i el silenci en la meva pau interior. Buscar tant la calma i la solitud feia venir un mal, la perfecció. Ja us he dit que confessaria alguns dels meus defectes. El fet és que jo sempre m’havia mostrat molt exigent i a la defensiva amb les dones. Si intimava amb una massa temps, en breu li trobava un xacra insalvable i ho deixava estar. Ja ho veieu, era jo qui estava ple d’imperfeccions, potser per aquesta raó m’havia fet docent, el que vale, vale, y el que no pa maestro. Finalment el curs acadèmic estava tancat, les notes posades i l’escola barrada. Durant aquell juny havia organitzat tots els meus preparatius per a la marxa al nord. M’havia llegit la Lonely Planet d’Islàndia, havia conversat amb altres visitants de l’illa, fins i tot havia assistit a una conferència sobre el país. La motxilla era a punt i amb tota la roba tècnica de muntanya per afrontar les inclemències del temps. Val a dir que Islàndia no era una regió tan freda com molts es pensaven. Comparat amb Grenlàndia, que estan a latituds equivalents, aquesta era gairebé el doble de freda que l’illa volcànica. En fi, ho tenia tot, fins i tot una sorpresa. Restaven pocs dies per la marxa quan vaig rebre un correu electrònic de l’expedició, que la primera ruta al voltant de l’illa se suspenia per causes de transport, que em tornaven els diners, que ho sentien molt. Vaig digerir la nova i en pocs dies em vaig refer, jo mateix faria pel meu compte la ruta, cap problema doncs ja que pujaria al Pep amb la segona part de l’expedició, però ai Pepet, un segon mail feu acte de presència, que no es podia pujar a l’Eyjafjallajökull, que era massa perillós, que emetia massa cendres. Aleshores sí que em vaig quedar perplex, frustrat i capbaix. Ells, l’organització, sols es dignaren a tornar-me l’altra paga amb un nou ho sentim molt. Allò feia olor a sofre i a excuses estranyes, que no hi havia prou transports, que el volcà emetia massa gas, a veure en què collons quedàvem, o manca de carburant o massa sulfurs. Allò se’m va tornar un infern, i no pel sofre, sinó per la manca de temps per preparar un altre viatge. Era massa tard per poder organitzar un nou destí i trobar vols econòmics donades les dates, ple estiu. Allò calia sumar-hi tot l’esforç de llegir llibres, parlar amb gent i preparar equipatge pel fred d’un mes. La veritat fou dita però del cert que no era culpa del volcà. Estàvem al juliol i el Pep des de finals de juny que emetia molt poques cendres. El que va passar fou que els faltaven bojos com jo, llops solitaris que sense fills i muller fossin uns inconscients alhora de viatjar, i per aquesta raó van desfer ambdós itineraris, per manca de folls. Reclòs a casa, encaboirat, esperant el dijous per veure Polònia, em vaig frustrar d’allò més al recordar que en Toni Soler i tot el seu equip feien vacances i que el programa no gravava nous episodis a l’estiu. Ara sí que havia begut oli, ara sí que tot havia anat en orris, ara sí que m’estava penedint. Potser hagués estat millor anar-me’n de vacances amb el meu amic conco a Cuba, però ell ja havia marxat. Potser Déu m’estava castigant per estar en contra de la seva existència, per dir certes coses que farien esfereir al més devot. Els creients sovint afirmen que si el noranta per cent del món creu en un déu, ells tenen raó, però si el noranta per cent de les cultures són masclistes, ¿també tenen raó? A més a més, si algú parla amb Déu és religiós però si Déu parla amb tu ets un psicòtic. La pregunta no és si Déu existeix, sinó si ho fa més enllà de la nostra ment. Jo, gràcies a Déu, era ateu. Enteneu ara per què la divinitat m’estava etzibant un bon cop. Transcorregueren dies lluny d’Islàndia, foren dies per Barcelona, pel meu barri, per la Sagrada Família. Aquell juliol, com molts d’altres, venia amb regal estiuenc. Sortir a fer un passeig era topar-se amb dues bufetades, la primera una calor infernal però sense sofre d’en Pep, i la segona les hordes de turistes. Barcelona d’un temps ençà s’havia convertit en un berenador per a visitants, en un negoci impulsat i propiciat pel propi ajuntament sota la bandera del benestar social, que no islandès. La veritat, de benestar social ben poca cosa en tenia car Barcelona estava en venda. Les zones blaves d'estacionament s'havien expandit, les verdes encara més, les multes, i eren estadístiques del RACC, s'havien multiplicat com conills que no de la sort, les grues municipals amenaçaven cada dia al incaut que oblidava treure el cotxe abans de les set del matí, els radars s'havien reproduït com Gremlings, els hotels havien crescut com a bolets i el Fòrum havia propiciat l'expansió d'una infinitat d'immobiliàries. El més sorprenent d'allò era que tots aquells negocis, des de grues municipals fins a zones blaves, es trobaven en mans d'empreses privades, sí, sí, el que sent. I jo em preguntava, a quin preu s'havia venut Barcelona? Què pretenia l'ajuntament, una ciutat de negocis? ¿Una urbs només per a hordes de turistes? I els aborígens, què? ¿Havíem de continuar pagant zones verdes, blaves i grua? ¿Era això benestar social? Ja sols em faltava allò aquell estiu, posar-me en política. Ja callo. Aquella Barcelona venuda des de l’ajuntament a negocis privats i al turisme frustrava d’allò més la pèrdua del meu destí, Islàndia, però fou algú d’allà qui em va emborratxar, una turista. Diuen que les coses passen quan menys t’ho esperes, normal, estem més temps sense esperar que no pas pendents d’aquests futurs. És pura probabilitat i per tant les coses passen per que sí, per que quelcom ha de passar, en cas contrari significaria quelcom desolador, que seríem morts. Un vespre vaig decidir que passés alguna cosa, vaig decidir apagar les meves penes bevent al Michael Collins, un pub irlandès just davant de la Sagrada Família. Entre pinta i pinta em cridà l’atenció una rossa no tenyida de blaves ninetes brunyides com la labradorita. Jo anava guaitant i a la quarta cervesa li vaig fer senyal amb la mà, res estrident, un gest amable. Ella va somriure. Quina dona, quina bellesa. No vam intimar però sí m’explicà davant les meves alabances pel seu físic que al seu país, Islàndia, moltes dones eren com ella, i ara sí, el personatge garrepa que vivia dins meu va morir definitivament. Una idea em va venir al cap, marxar sol per aquelles terres. Aquell mateix vespre em ficava per Internet, i de forma compulsiva, vaig comprar els bitllets al preu que fos. L’alcohol i el sexe no assolit són dos grans empentes per fer bogeries. La sorpresa fou enorme quan vaig descobrir que davant la crisi econòmica no era tanta la gent que viatjava fora de la península i que el preu del vol era molt, però que molt assequible. Déu m’havia perdonat i jo, ebri de mi, marxaria a cercar uns ulls com els d’aquella mossa del Michael Collins, marxaria un mes en solitari a la troballa de la mirada d’Islàndia.

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (I)

I. ABANS DE LA MIRADA UN VOLCÀ IMPRONUNCIABLE Reclòs a la meva llar i envoltat pels meus objectes més il·lustres, vaig disposar-me a engegar l’aparell. Semblava que el meu menjador m’observés, ves quina bestiesa, però del cert que aquell acte traïdor, els dimecres no s’obria el televisor, potser molestava a tot el seguici de talles de fusta, roques i petxines portades dels cinc continents. També hi havia moltes llances i punyals de cultures ben diverses. El meu cunyat deia que tenia un pis ètnic, una amiga meva era més contundent, deia que allò era la casa d’Orzowei. Del cert que la majoria de tots aquells objectes no havien estat mai comprats, ben al contrari, tots ells tenien alguna història que els situava a casa meu, un intercanvi, un regal tribal, fins i tot algun furt innocent. Mostraven, els meus il·lustres, i magnànimament, destins assolits durant infinitud de viatges. Jo crec que tenien vida pròpia i que per això aquell dia em sentia observat per ells, que tanmateix condemnat. Ells també estaven avesats a la tranquil·litat setmanal que sols restava alterada pel Polònia dels dijous. Embafat el menjador per tal sumptuosa presència, vaig estirar-me al sofà amb el comandament en mà. La pantalla espurnejà uns segons, no era ni plana ni HD, era de tub catòdic clàssic i barat. Amb uns quants brunzits no acabava d’engegar, també ella semblava queixar-se d’aquell sacrilegi. Em passà pel cap que no havia estat bona idea veure la caixa ximple un dimecres quan el costum era el dijous. Aquell canvi d’agenda potser m’espatllava la Panasonic de rebaixes. Vaig esperar-me uns segons pensant que si no apareixia cap imatge, la tancava i santes pasqües, però no, aquest cop el pecat contra la meva monotonia va portar premi. Allí, en plena efervescència, un volcà de nom impronunciable emetia cendres, fums i vapors enmig d’una glacera. El blanc dels voltants contrastava d’allò més amb la grisor dels materials emesos. Els meus alumnes tenien raó, allò era de pintura de Jackson Pollock, d’òpera de Wagner, de pell de gallina. El conjunt de vaporosos sortidors i la gegantina columna de cendres que s’elevava contra un cel blau i lluent ostentava bellesa, molta bellesa, si més no per a un geòleg de formació. Vaig restar bocabadat mirant les noves que se’n deien i quan un canal n’exhauria la notícia, en buscava un altre per veure altre cop les mateixes imatges que ja s’havien emès. Com a geòleg he de reconèixer que ara sí vaig deixar de ser tan esquerp amb els mitjans i vaig seguir totes les noves sobre aquella efusió. El zapping s’allargà, la caixa idiota m’havia hipnotitzat, fins que va passar el que havia de passar, fins que vaig arribar a Antena 3 i Tele5, aleshores la cosa va pujar d’escalfor amb un periodisme, al meu parer, sensacionalista i de fira teatral, allò feia tuf a tremendes i flagrants exageracions. Fins i tot un freaky televisiu en voga, i perdoneu que posi monstre en anglès, es vanagloriava i feia l’heroi a uns quilòmetres de l’explosió com si patís un greu perill. Allò s’havia d’aclarir, si més no aquell dubte va fer néixer una història. Però aquell fet no fou l’única empenta que enlairà la meva curiositat per aquella illa de l’Atlàntic, per Islàndia, ho va ser un altre ensurt que em van engaltar tots els programes televisius alhora. Remirant i remirant els informatius m’assaltà una nova incertitud, quelcom que vaig notar que els passava a tots els periodistes i comentaristes, quelcom estrafolari. Semblava com un acord nacional, com un pacte entre polítics, com un conjur de bruixots. Tots ells, i sense pacte previ, restaven connectats més enllà dels sentits fent sempre exactament el mateix. Tots ells, i elles, no esmentaven el nom del volcà. Sí, sí, el que llegiu. Vaig pensar que eren imaginacions meves però tota aquella tarda, vespre i nit res de res del nom d’aquella muntanya misteriosa. Després ho verificaria durant dies, i cap d’ells, ni un, van citar l’apel·latiu de l’indret. Què estava passant? Què impedia a la premsa esmentar el topònim d’aquell cràter? Què feia que tothom en defugís d’aquella manera? Com s’explicava un fet tan sinistre? La meva ment tèrbola va iniciar un reguitzell d’hipòtesis, moltes d’elles autèntiques bestieses, però una va calar en la meva raó. Potser un costum islandès prohibia anomenar el lloc, potser una religió víking antiga. Els antics jueus no podien anomenar el nom del seu déu, o els mateixos musulmans no poden fer dibuixos del profeta, per tant, i molt plausiblement, aquella muntanya amagava un profund misteri, potser un nom secret, un criptònim. No vaig esperar més, havia d’arribar al fons d’aquell assumpte i es feia imperiós trobar el nom de la bèstia que fumejava per Islàndia. En això Internet va donar-me la resposta, ja se sap que tot està per la xarxa, tot i que jo de vegades m’he buscat i mai no m’he trobat, ¿seré un fantasma? Tant se val, en pocs segons tenia aquell substantiu centellejant a la pantalla. Davant el desitjat orònim tot va cobrar sentit. Se’m va fer obvi, que dic obvi, més que obvi, se’m va fer clarivident què estava succeint entre Islàndia i el món periodístic nacional. No, no era ni un costum ni cap creença en el més enllà la causa que impedia dir el topònim del lloc als comentaristes, era quelcom muscular, la llengua. Jutgeu vosaltres mateixos. - Eyjafjallajökull. L’heu pogut pronunciar bé? Un nom de lectura ràpida, oi? Torneu-ho a provar, Eyjafjallajökull. El més greu esqueia en una segona complicació, i era que no es pronunciava com estava escrit. Enteneu ara per quina raó la premsa se’l saltava? Per desgràcia nostra, i durant gran part del llibre, aquest garbuix de jotes, eles i demés anirà sortint com un galimaties que el nostre múscul, la llengua, hi podria quedar entortolligat. Potser el lector desitja canviar-li el nom per estalviar-se pronúncies estranyes i problemes d’esquinços en el fre lingual. Penseu que cada cop que hagueu de llegir Eyjafjallajökull és molt probable que tingueu un petit estat de nervis, o simplement decidiu saltar-vos la paraula com feien els periodistes. Per tant busquem-li un nom a l’atzar, un d’inventat teclejant l’ordinador a lo enfollit, que tal “vdusguahjfifdsg”? No, ara m’he passat, millor busquem un nom vulgar, conegut, comú. Que tal en Pep? Tinc un cosí que s’hi diu, l’acabo de trucar i ell hi està d’acord. L’Eyjafjallajökull serà d’aquí en endavant en Pep que va explotar, en Pep que va fer un gran pet. Veieu quin nom? Simple com la ment masculina, diuen. Ara que en sabem el nom potser que us el presenti en profunditat. Que qui era l’Eyjafjallajökull, vaja, en Pep? Doncs era un insignificant i simple volcà menor de la costa sud d’Islàndia, un cràter que cagat de por, ni treia el nas ocult sota una glacera que el cobria. A més en Pep no anava més enllà de la mida del nostre Cruscat, un dels cons més emblemàtics de la Garrotxa que d’alçada modesta, unes desenes de metres, mai no ens ha molestat. Per tant, en Pep era una erupció misèrrima que sense ni arribar a la sola de la sabata d’un Teide, d’un Etna, i ni de molt menys un Cracatoa, va tenir unes conseqüències nefastes per a l’economia europea, uns 100.000 vols aturats, uns deu milions de passatgers enrabiats i uns 1.200 milions d’euros de pèrdues per a l’aviació. Ja diuen que al pot petit hi ha la bona confitura, però aquí fou més aviat al contrari, fou amargant. El 14 d’abril la cosa es capgirà en quelcom aparatós i fulgurant, en uns focs d’artifici que pocs s’esperaven. Per què una efusió tan local i tan discreta va fer trontollar tota Europa? Per què una erupció que els geòlegs consideraven poc explosiva es va transmutar en un escampall brutal de deflagracions i cendres? Per quina raó en Pep va adquirir tanta mala llet? I per quina raó Europa va haver de barrar el seu espai aeri? Clar que si algú, i per accident, ha tastat cendres normals, de brasa de llenya per exemple, sabrà que no són gens agradables al paladar. En cas d’ignorància gastronòmica feu-ho i comprovareu un sabor aspre, un xic salat i de regust amargant, mentre anireu fent rosecs entre les dents senyal del tacte tan abrasiu de ves a saber què. Ara passeu a catar quelcom més fort, les cendres volcàniques, i entendreu el mal que poden fer. A saber per quins sets ous el 14 d’abril de 2010 en Pep va començar a escopir grans quantitats de partícules, graves i blocs gegantins que empolsinaren l’atmosfera cada cop més amunt, una boira que va ofegar els espais aeris de tot Europa. Allò, que no m’afectava en absolut, jo sols havia de sobrevolar entre adolescents, sí que ho va fer a milions d’europeus. Es veu que la pols fina del volcà va assolir les capes altes de l’atmosfera i ves per on, per allí hi passen les autopistes dels avions. El sutja podia malmetre els motors, deien alguns experts, i la consigna fou imposada, els aeroports d’Europa foren tancats, i no per vaga encoberta de controladors, no, aquest cop no, sinó per un fenomen natural anomenat erupció. Aquell fet va obligar a les companyies aèries a suprimir gairebé tots els vols del 15 al 20 d’abril de 2010, un tomb de clau al cel que va provocar unes pèrdues estratosfèriques de més de 250 milions de dòlars cada dia. Simpàtic en Pep, oi?! No val a confondre’l amb en Guardiola, i ni molt menys amb cap Obama, yes we PEP! El tancament de l’espai aeri europeu va suscitar algunes veus crítiques, que no polítiques, per part d’alguns geòlegs que deien que potser se n’estava fent un gra massa. De fet part dels serveis tècnics de França estaven en contra d’aquella clausura celestial extrema. Un nou misteri va minar el meu cap, per què tanta discrepància d’opinions en un fet de seguretat nacional? Per quina raó uns deien que s’havia de barrar el cel i uns altres que no? I l’ull d’aquell huracà, ¿havia estat necessari tancar tant dies l’espai aeri? En aquells moments m’envaí una gran il·luminació, la Santíssima Trinitat, el número tres. Una trilogia de qüestions suraven com una olla de cols per les meves neurones. Hi havia tres fets cabdals que no m’explicava i que m’anaven a empènyer a escodrinyar la veritat. Primer, havia estat tan perillosa aquella erupció com deien Antena 3 i Tele5? Segon, per quina raó un volcà tan raquític i poca cosa s’havia tornat tan descarat i explosiu quan ningú s’ho esperava? I tercer, havia estat necessari realment cloure tants dies el cel a les companyies de vol? Com a geòleg aquesta trilogia de preguntes fou la culpable de totes les línies que vindran i de quelcom que em va canviar la meva vida per sempre més, un nou destí. Com una gota de tinta tenyint un got d’aigua una idea va escampar-se per les meves neurones, aquell estiu marxaria a Islàndia per fer-hi un itinerari i pujar dalt del volcà, d’en Pep. N’havia de treure jo mateix conclusions pròpies. Però la meva intenció topà amb dificultats econòmiques, les aules digitals del conseller i d’altres fets es creuaren pel meu camí i m’ho impediren. Una de les raons residia en el fet que Islàndia tenia un nivell de vida molt alt, gairebé, i en molts aspectes, el doble que el nostre, en definitiva era molt car anar-hi. Una segona, la imminent pujada de les hipoteques de les quals jo n’era contribuent, per tant més despeses. I una tercera, i la més vil, una paradoxa, una contradicció, una promesa del departament d’educació, una que no sumava, més aviat restava. Mentre el conseller d’educació ordenava la instal·lació de milers d’aules digitals per totes les escoles catalanes, als docents ens tocarien els sous, és a dir, una imminent retallada salarial. El conseller d’educació, economista de formació, havia fet els seus càlculs i per culpa de la crisi, i per la brutal despesa informàtica, els mestres van haver de cobrar menys, treballar una hora més i tenir més alumnes per aula. Jo veia perillar el meu viatge a Islàndia. L’aula digital amb un portàtil per alumne fou venuda com la solució moderna al problema educatiu, per desgràcia l’adjectiu modern amagava quelcom pervers, el fracàs. Modern no implicava necessàriament millor, sols significava modificar les coses que ja funcionaven, no pas progrés. L’aula digital fou imposada pel conseller en menys de mig any. El més pervers fou que projectes similars a Suècia i a Nova York havien fracassat. A Islàndia, amb un benestar social mes de quatre vegades superior al peninsular, mai no s’havia implantat un projecte d’aquestes dimensions. Doncs aquí es va estirar més el braç que la mànega per finalment fracassar: la xarxa fallava molts dies a l’aula, carregar les lliçons al PC esdevenia lent i feixuc, es perdia molt temps abans no començava una classe, a més a molts alumnes no els van arribar els tan promesos ordinadors, i quan els tenien es connectaven a Internet sense fer la feina de classe. Davant aquell exagerat malgasto i nul·les avantatges, molts docents s’ho miraren impotents perdent els sous. A més tot allò no resolia el problema més important en educació, el nostre flagrant fracàs escolar, uns màxims europeus que no saberen solucionar els milers d’ordinadors a l’aula. Islàndia ens mostrava un camí anys lluny de la nostra política nacional. Vaig fer càlculs davant les futures nòmines i veia que potser per culpa del conseller no podria marxar a Islàndia, si més no em quedava tranquil trobant un culpable. Ja diuen que equivocar-se és humà però donar la culpa als altres ho és encara més. En fi, les tres raons anteriors, nivell de vida islandès, hipoteca a l’alça i tocada de sous, feien prohibitiu el cost d’un viatge a l’illa de l’Atlàntic nord. Em podeu dir garrepa, però sóc tossut, i vaig descartar la idea d’anar-me’n per terres dels víkings. A més, ¿i si tornava a petar en Pep i tancaven de nou l’espai aeri? Massa riscos, massa despeses. La notícia d’en Pep va anar remetent i aviat els meus alumnes van deixar de fer-me comentaris. Jo tornaria a la rutina de cada dijous, Polònia, mentre l’espai aeri romandria altre cop obert dies més tard. En Pep s’havia apaivagat, se li havien baixat els seus fums i la tempesta mediàtica havia amainat. Però aquesta bassa d’oli va quedar truncada per una aparició inesperada, una amiga de feia anys. Ella, infatigable viatgera, era una londinenca que primer es va establir per Barcelona, on ens vam conèixer, i que passats uns anys es va amistançar amb un bon paio d’euskadi, on ara residien junts. La seva visita per sorpresa a la ciutat comtal va alterar la meva vida. La Claire, calmada i culte, no em posava pas nerviós com Tele5, però quan vam tocar l’assumpte d’Islàndia i la meva tossuderia de no anar-hi, sí m’hi va empènyer, als nervis. La Claire treballava en viatges, de fet dirigia una companyia especialitzada. Qui millor que ella per assessorar-me? I allò mateix va fer, donar-me la solució a la meva garrepa visió de marxar a Islàndia. Ella mateixa hi tenia coneguts espanyols que organitzaven rutes de muntanya a preus inferiors als hotels. Fins i tot pujaven a l’Eyjafjallajökull! Al Pep! Allò era un repte i els reptes sempre m’havien impulsat a viatjar. Destins com Iemen, Zimbabwe, Gabon, Botswana, Sulawesi, Grenlàndia, Sri Lanka, Myanmar o Mongòlia havien estat conseqüència de desafiaments, de temptacions per veure quelcom que la majoria no s’atrevia. Quan això em sobrevenia, quan un repte es creuava davant meu, comprava el vol d’anada i tornada, la resta ja es veuria. Ni reserves d’hotel, ni lloguer de cotxe, ni serveis de guia. M’encantava fer de submarinista pel país, fer immersió dins de la seva gent furgant les relacions entre cultures i paisatges. En definitiva, trobar més o menys l’essència de cada regió que visitava. Per aquesta raó mai no m’han agradat els viatges que barregen multitud de nacions o travessen infinitat de fronteres. Això sempre ho he deixat pels qui tenen presa o volen impressionar als seus coneguts quan tornen d’un d’aquests grans viatges. Jo sempre he intentat defugir d’aquests personatges, ens que sovint pretenen convidar-te a casa seu per tal que vegis les 5.000 fotos que li han fet a una posta de sol que tu ni haguessis retratat, fantasmes del món viatger. Jo, caparrut, estava decidit. Tot i que algun amic em va temptar d’anar amb ell a Cuba per gaudir de la nostra tan preuada solteria, vaig prescindir de la seva oferta i l’aposta estava feta. Aquell estiu marxaria a Islàndia per pujar al Pep i saber tres coses, si el lleó era tan fer com el pintaren, per què s’havia tornat tan explosiu i si havia estat exagerat clausurar tants dies l’espai aeri. Aquells foren els motius fonamentals que em va empènyer a buscar la manera d’apropar-me al focardal d’aquell volcà, però ja se sap que qui juga amb foc es crema, o es diverteix.

JESÚS CASADO, POR DIOS

Esta Semana se ha presentado en prensa nuevos hallazgos bíblicos que indican la vida en pareja de Jesús. Des de los inicios y la posterior curia papal se ha predicado un Cristo célibe y alejado de los supuestos pecados del sexo. El Vaticano y los Evangelios se obsesionan en ocultar la vida sexual del nazareno. Quienes redactaron aquellos textos estuvieron bajo el influjo de alguien cuya visión del sexo era una constante fuente de pecado y de malos hábitos, el apóstol Pablo. Pablo, aún estando casado (Corintios 9, 55), se volvió célibe y lo predicó como virtud para evitar el pecado: Siento una ley en mis miembros que rechaza la ley de mi mente pero que me encadena al pecado de mis miembros (Pablo, Romanos 7, 23); Loable cosa es en el hombre no tocar mujer (Pablo, Corintios 7, 1); Porque bien sabemos que la Ley es espiritual: pero yo por mí soy carnal, vendido para ser esclavo del pecado (Pablo, Romanos 7, 14); La sabiduría de la carne o la prudencia de la carne es una muerte (Pablo, Romanos 8, 6); Por donde los que viven según la carne, no pueden agradar a Dios (Pablo, Romanos 8, 8). Y léanse también de Pablo: Gálatas 5, 13-26 y Corintios 12, 71-80 o el inventado Evangelio de Pedro por los paulinos: El hombre es esclavo de aquello que lo domina (Pedro 2, 19). Pasados unos siglos, y durante las traducciones y reelaboraciones de los Evangelios, los padres de la Iglesia continuaron con la misma batuta castrista. Téngase en cuenta que el celibato sacerdotal se originó a principios del cristianismo al servicio de Roma. La castración espiritual de los párrocos fue una oferta política de éstos hacia el emperador Constantino durante el siglo IV: no tendremos hijos ni formaremos una dinastía sacerdotal sagrada como la judía o la egipcia. Tal propuesta al emperador le encantó. Téngase en cuenta que en otras culturas dentro del Imperio Romano la casta sacerdotal ostentaba linaje y aristocracia que a menudo amenazaba al poder imperial. Egipto fue un claro ejemplo de ello. Tras la propuesta de celibato sacerdotal, Constantino ofreció su apoyo al cristianismo viendo su propia dinastía libre de linajes religiosos. Así pues, y tras la prohibición de matrimonio entre la clase sacerdotal, éstos mismos proyectaron su lánguida realidad potenciando la imagen de un Jesús célibe como ellos, un nazareno que nada tuvo que ver con su realidad histórica. Veamos otras interpretaciones de su posible sexualidad, hipótesis mucho más creíbles que la imagen célibe creada desde el siglo IV. Sabemos hoy en día que la redacción original de los Evangelios, y sus modificaciones posteriores, brindaron un Cristo evangélico monacal y apartado de los placeres de la carne, algo totalmente contradictorio dada la sociedad hebrea del momento y las costumbres que ahora detallaremos. Opine lo que opine este ensayo, ustedes hallarán doctos, que a pesar de lo se va a argumentar, le insistirán en el celibato de Cristo. Según el teólogo Armand Puig, Jesús era célibe porque no se citó ninguna esposa en los Evangelios y sí a su madre y hermanos, (Marcos 3, 31-35 y 6, 1-6), un argumento, permítanme la ironía, demoledor. A sabiendas que los Evangelios no fueron relatos históricos, afirmar que Jesús no estaba casado por el simple hecho que en ellos no se citara, era no darse cuenta de las contradicciones históricas que dicha afirmación conllevaba. Veámoslas y ustedes juzgarán. La primera era que un judío durante el siglo I, y pasados los veinte, era harto normal que se esposara con una mujer. Jesús murió pasados los cuarenta, por lo cual o se le pasó el arroz marital o alguien cambió su historia. Si no hubiera estado casado habría sido muy mal visto por sus enemigos judíos convirtiéndose tal agravio en fuente de críticas hacia el nazareno, puyas que jamás se trascribieron en los Evangelios. La segunda, como rabino que se hacía llamar, sólo podía ostentar tal cargo si estaba casado. En el mundo judío del siglo I d. C. un hombre de más de veinte años como el nazareno, y sin mujer, no podía ser llamado rabino. Tal título implicaba edad, experiencia y esposa. De haber sido lo contrario, el Sanedrín lo habría denunciado con fiereza, algo que los Evangelios tampoco explicitaron. La tercera, dada la ya comentada supresión del protagonismo de la progesterona femenina en todos los Evangelios, parece obvio lo que ocurrió. Los Evangelios, bajo el machismo con que fueron redactados, suprimieron todo papel de las hembras. Sirva de ejemplo que se citaron los nombres de los posibles hermanos y hermanastros de Jesús pero que se obviaron el de sus hermanas o hermanastras (Marcos 3, 31-35 y 6, 1-6). En el mismo sentido las discípulas fueron relegadas en los Evangelios a personajes secundarios a la sombra de los testosteronados, los machos. La cuarta era la obligación de la estirpe entre los judíos. Las parejas sin hijos eran consideradas castigo del Señor y por tanto muy mal vistas. Tanto esenios, fariseos como saduceos consideraban la obligación de matrimonio e hijos en todo aquel que se preciara como buen hebreo: Sed fecundos y multiplicaos, llenad la tierra y dominadla (Génesis1, 28). Lo mismo ocurría con los “singles” del momento. Si Jesús nació antes del 4 a. C. y murió del 30 al 36 d. C. llegó como mínimo a los 33 y quizás alcanzó los 40, edades más que pasadas para tener hijos según las costumbres judaicas. Si Jesús hubiera sido un solterón habría recibido todo tipo de críticas por parte de sus enemigos judíos, algo que jamás le echaron en cara tales oponentes durante todos los Evangelios. Sólo haberlo dejado de antipatriota al no procrear para Israel, hubiera hundido todos sus alardes hebreos. Durante todos los Evangelios jamás los enemigos de Jesús utilizaron su supuesta soltería para atacarlo. De haber sido un single el nazareno hubiera representado un escándalo, sobretodo al llamarle sus cortesanos rabino, un hecho que habría dejado a huevo las más infames críticas desde el Sanedrín. En resumidas cuentas, parecía que el nazareno estaba emparejado con alguien, ¿pero con quién? En la última cena Jesús atendía a alguien que una y otra vez recostaba su cabeza sobre su pecho. El personaje en cuestión era alguien que consta en los Evangelios como el más amado por Jesús. El mismo personaje muy probablemente, y desesperado, escapó del lado de Jesús en el momento de su detención, algo que hizo dejando tras de si su vestimenta, es decir, escapó desnudo: Y los suyos le abandonaron y huyeron todos; y un jovencito le seguía envuelto sólo con una sábana encima del cuerpo, y también lo detuvieron; pero él se quitó la sábana y huyó desnudo (Marcos 14, 50-52). La pregunta obvia era, ¿qué hacía un joven semidesnudo junto a Jesús mientras éste rezaba? Añadamos que el apóstol amado y que reposaba su cabeza sobre el pecho de Jesús era el discípulo joven de Juan, y todo nos brinda una novela a lo Código da Vinci con un Cristo homosexual: el discípulo a quien amaba Jesús [Juan], el mismo que en la cena se había recostado en su pecho … (Juan 13, 21-25). También cuando Jesús vio a su madre junto a la cruz, la acompañaba el discípulo que él amaba, Juan. El nazareno para rematar los hechos entregó a su madre bajo el amparo de su pareja: Mujer, aquí tienes a tu hijo, y a continuación le dijo a Juan, aquí tienes a tu madre (Juan 19, 26). Si María tenía otros hijos, ¿por qué delegar el cuidado de su madre a un no hijo? Bajo la costumbre hebrea cuando una esposa moría, el marido se hacía cargo de la suegra. Entonces Juan, ¿era su amante marido y María su suegra? Además, si algunos teólogos insisten que Jesús pasados los treinta jamás estuvo casado ni tuvo hijos, pero sí hubo en los Evangelios un Juan amado y acariciado en las cenas, ¿qué pensaría usted? ¿Un Código da Vinci a lo Queen? ¿O un aprieto para la Santa Sede? Menudo escándalo para el Vaticano, menuda algarabía para el orgullo gay. Al fin y al cabo, esta conclusión halla muchos más argumentos, los cinco anteriormente indicados, ante el único que el teólogo Armand Puig esgrime, su triste afirmación que Jesús fue célibe sólo porque no se le emparentó con esposa alguna durante todos los Evangelios canónicos. Como podrán echarme en cara, y con toda la razón del mundo, la posible homosexualidad del nazareno fue una suposición, incluso una prueba de añadidos con regusto a griego. Debo adelantar que los Evangelios fueron redactados bajo el influjo de aquella cultura y no la judía. En el capítulo quinto de este libro detallaremos este hecho y desaparecerá el escándalo de un Cristo sodomizando a Juan, un añadido simbólico con tiznas de una cultura, la helenista, que siempre vio bien y sin recelos que un hombre fuera hombre con otro hombre, vaya, que se prodigara en la homosexualidad. Téngase en cuenta que los Evangelios canónicos, los aceptados por el Vaticano, se originaron en el mundo griego dado a aceptar las prácticas homosexuales. Llegados aquí, seguimos sin responder la pregunta inicial, ¿con quién estuvo realmente amancebado el nazareno? Ya vimos tras diferentes evidencias que lo más probable fue que Jesús hubiera estado casado. En caso contrario deberíamos haber encontrado en los Evangelios las críticas de sus partisanos al saltarse la costumbre tan sagrada del matrimonio. Supongamos que Jesús contrajo nupcias con alguna esposa. En todos los Evangelios citan a María Magdalena como compañera cercana al nazareno. Si a ello sumamos que ésta llamaba a Jesús rabom, un apelativo cariñoso de rabino que sólo las esposas utilizaban con sus maridos, resulta más probable que el nazareno y ella mantuvieron una relación de marido y mujer. El Evangelio de Felipe lo dejó bien claro, la Magdalena compartía cama con Jesús. En conclusión, tras analizar las tres opciones, la de un Jesús célibe, gay o esposado, la que parece más probada es la de un nazareno casado con alguin, quizás María Magdalena. Los textos presentados esta semana serán otra prueba que el Vaticano va a ignorar.

martes, 18 de septiembre de 2012

PERE NAVARRO DOBLE MORAL

El passat 16 de setembre fou la Festa de la Rosa a Viladecans, la festa dels socialistes, vet aquí que aquest darrer diumenge s’hi apleguessin alts dirigents del partit com Rubalcaba, Montilla i Pere Navarro. Com tota reunió dels teus, un s’exalta, se li escalfa la boca i aboca frases incendiàries. En Pere va cridar que: Cataluña no es rica y plena como dice su himno, que es triste y pobre desde que gobierna CiU. Cal recordar aquí que el sobreendeutament que pateix aquesta terra tan superba fou signat i perpetrat pel seu anterior màxim dirigent, el M.H. senyor Montilla, actualment senador a Madrid. Ell fou qui, sense explicar res als catalans, va demanar crèdits a tort i a dret a banques estrangeres, diners que ara es deuen. Davant el forat de diner públic hagués pogut estalviar i retallar algunes coses, però ell s’endeutà en escreix i ens abocà al cràter actual. Per tant, l’empobriment català actual té com a causa principal bandera socialista. El problema fou que el federalista PSC va obeir les consignes de l’espanyolista PSOE endeutant-se més enllà de l’aconsellable. Potser ara Pere es creu que sobre la seva pedra s’edificarà la creença federalista, però que no ens enganyi, si amb gairebé vuit anys de socialistes a Catalunya i Madrid no van aconseguir pactar aquesta utopia, que ara no ens vulgui fer combregar amb rodes de molí acusant a altres del deute català signat per ells a l’estranger. Diuen que equivocar-se és humà, però més ho és donar la culpa als altres. Si Pere Navarro vol veure la palla en l’ull de l’altre però no pas la biga en el seu, queda clar que ni de lluny vol defensar els interessos de Catalunya, més aviat continuarà el que feia l’ara senador Montilla, esdevenir marca blanca d’un PSOE espanyolista i centralista.

sábado, 8 de septiembre de 2012

Inicio de curso, como impartir las primeras clases

Decía el escritor Fernando Savater que los maestros deben ser conservadores hoy por rectitud de conciencia para que algunos alumnos puedan mañana ser revolucionarios con conocimiento de causa. Un objetivo fundamental del aula es dar conocimientos para que los alumnos desarrollen criterios propios y veraces. El paraninfo escolar por tanto no debe ser un lugar donde predomine la diversión, la distracción y la algarabía. De ser así no se enseñará ni educará a los retoños para que piensen por si mismos, en todo caso se les estafará con una educación de pan y circo. Se insiste, desconfíe del profe que es colega y divertido durante los primeros días. Al final el grupo se le convertirá en una jauría y poco podrá enseñar a los escolares. Mejor caer algo serio al principio y no ser colega de los alumnos, para, y en caso de hacerlo bien, que le quieran después. Usted puede detectar que docentes ofrecen esa distancia inicial a través de las conversaciones con su hijo. Para ello, todo profesor debe infundir una serie de objetivos que permitan que una clase funcione y que llegue a crear alumnos con criterio. Estos objetivos son el orden en clase, la memorización de conceptos esenciales, la síntesis entre estos y el esfuerzo personal bajo la humanidad y el buen trato en todo ello. Veamos primero el orden en el aula. Como padres no deberían aplaudir a docentes que permiten la charla y el paseo de sus hijos por la clase, eso anima al desorden y al distraigo. Un versado profesor debe hacer que predomine el silencio y el orden durante sus sesiones, no el desorden y la distracción. El orden permitirá que los escolares se concentren, se motiven y aprendan. Para gritos y momentos lúdicos ya hay los patios, los centros comerciales y los programas de telebasura. Para mantener el orden hay muchas estratagemas que todo buen docente sabe aplicar. Durante los siguientes párrafos detallaremos algunas de ellas. Antes de entrar en el aula un docente astuto sabe muy bien como debe acceder a ella. Quien considere enemigos a sus alumnos se equivoca y va con tensión hacia el patíbulo, hacia el aula, pero quien recuerda que él también fue adolescente como sus allumnos, gana gran parte de la partida. En tal caso le vendrá a la memoria que al profe inseguro y nervioso se le atacaba mientras que al firme y tranquilo se le respetaba. Por tanto siempre se debe entrar relajado y tranquilo entre los alumnos para que éste estado les inbuya igual condición a ellos. Si el docente entra tenso suele inyectar eso mismo entre los escolares. Aplauda pues a los docentes con fama de entrar tranquilos y relajados en el aula, señal inequívoca que sabrán infundir igual actitud en sus hijos. Esa paz al entrar también proyecta señales de seguridad en lo que se va a impartir. Ellos, los alumnos, saben captar esa bondad con autoridad del docente experimentado, algo que les infunde respeto y tranquilidad. Al docente histérico nadie le hace caso, es más, se ríen y mofan de él o ella. Algo muy efectivo para iniciar el silencio en el aula lo vi de bachiller con mi profesor de Geología. Éste entraba entre nosotros sin mostrar enfado alguno por nuestra algarabía. Llegado a su mesa se sentaba, y en voz baja y relajada, comenzaba la clase. En menos de un minuto lograba que atendiéramos y que en la siguiente sesión estuviéramos en nuestro puesto a la espera de sus explicaciones. Otros desafortunados docentes optan por alzar su chillido entre el aullido de los escolares. Una práctica así cansa, estresa y resulta un craso error en el Bachillerato. Cuando un profesor intenta forzar sus cuerdas vocales por encima de la de los alumnos aparece una voz irreal que éstos se toman a cachondeo. Por tanto no hay que alzar la voz en el aula para evitar este falsete. Ese tono agudo altera más a los adolescentes y les crispa más que no ayuda, algo que a su vez les anima más a la charla. Inconscientemente ellos sienten que son el centro de atención y no el docente. Para cambiar tal percepción un profesor diestro debe impartir la clase hablando en tono relajado, vocalizando sin prisas y dejando pausas serenas entre concepto y concepto para poder respirar. Permanecer toda la clase con taquilexia, nervios y ese eterno chillido tensiona a los púberes al intentar estar por encima de su ruido. Un buen profesor primero impondrà su silencio y después comenzará la clase. De todas formas la atención no se logra tan fácilmente. Me cuentan algunos profesores de universidad que muy a menudo los nuevos jóvenes asisten a las clases sin atender a las explicaciones y charlando entre ellos, añaden que en caso de preguntar lo hacen interrumpiendo al docente y sin levantar la mano. Quizás eso no se enseñó en el instituto. Durante las clases, y para mantener el orden, es bueno exigirles a los adolescentes que levanten la mano antes de preguntar, la izquierda o la derecha, da lo mismo. Con ello no se pretende nada fascista ni comunista, todo lo contrario, sólo se desea que haya un orden de preguntas y que los treinta alumnos del aula no lo hagan a la vez, algo imposible de atender por un solo profesor. Un buen truco que observé en una clase fue que si varios estudiantes levantaban la mano, el docente les daba un turno a cada uno y así todos las bajaban para así relajarse en espera de su número de cola. Eso daba orden y tranquilidad en el aula. Suele ocurrir que los púberes suelen ser muy ansiosos ante una demanda. Cuando preguntan en clase quieren que se les responda de manera inmediata, algo que no permite que apunten ni piensen con orden las ideas. En ello había una rima que utilizaba un profesor de Cerdanyola del Vallès. Éste les decía apunta y después pregunta, para así evitar la ansiedad de algunos y afianzar bien los conocimientos en sus anotaciones. Una vez el escolar había apuntado la explicación, el profesor atendía la duda. Algo que permite que en el aula se relajen y mantengan el orden son las anécdotas, es decir, los paros sin necesidad de apuntar. Un profesor de naturales utilizaba en gran medida sus viajes por el Tercer Mundo para ofrecer esos paréntesis que los alumnos agradecían. Pero no los daba a cualquier precio, sólo si la clase estaba en orden y en silencio. También otro profesor de bachillerato comentaba las ideas de filósofos en medio de sus clases de matemáticas, algo que chocaba a los alumnos, ¿qué tenía que ver Aristóteles y Platón con la ciencia? La anécdota en la ESO o Platón en Bachillerato sorprendía a los escolares a cambio de su atención y orden en clase. Mezclar asuntos de disciplinas distintas sin aparente relación, llama su curiosidad y les quita las ganas del desorden. Bajo esta estrategia la tutoría puede entrelazarse con la historia, la filosofía con las matemáticas y los hábitos con las naturales. Hablar del Tercer Mundo en tutoría tras previa clase sobre países africanos refuerza la sensibilidad del alumno, comentar que algunos pitagóricos se suicidaron al descubrir los números irracionales sorprende al más pasota, o discutir lo pernicioso que puede resultar el tabaco después de una clase sobre el sistema respiratorio hace que el mensaje en naturales llegue más claro. Pero muy a menudo el problema para mantener el orden en el aula es la cháchara que algunos alumnos se niegan a abandonar. Hacerles mantener el silencio y el respeto hacia los que sí quieren atender sin charlar resulta algo muy complicado. En cursos con buena motivación como suelen ser muchos bachilleratos, el retirar la palabra si uno chismorrea demasiado suele ser efectivo. Pongamos el caso que se lleva avisando varias veces a un alumno por sus chácharas con el de al lado. En el momento que éste pide ayuda, pregunte o quiera aportar un comentario, se le deniega el derecho a la palabra. Con simpatía, para evitar rebotes, se le dice, antes ya te he avisado, hablabas, pues ahora no tienes voz en clase. El alumno debe ganarse ese derecho y no vivir de regalos. En grupos más díscolos la sanción justa y el ganarse poco a poco al grupo resulta mano de santo. Si ellos creen y confían en el docente, le siguen en el silencio y el orden requeridos. El castigo debería ser lo último para lograr el orden en clase. De todas formas el docente no debe esperar demasiado en el uso de tal herramienta si desconoce todavía a sus alumnos. Si usted como padre detecta un profesor que genera orden y no castiga, ese es un buen docente, controla al grupo con su autoridad y no con su autoritarismo. Por tanto, no piense que sea un profe progre y colega, seguro que al principio de curso impuso su disciplina de alguna manera. En eso los educadores deben decretar la sanción en el momento justo de la infracción y no esperar a luego porque luego será jamás y el adolescente habrá perdido la noción del error que cometió. Muchas veces por devaneos burocráticos se expulsa a un escolar semanas más tarde de su pecado y éste muestra una reacción iracunda al creer menos grave la falta cometida. Se puso tierra por medio y el adolescente perdió la perspectiva real de lo que perpetró. También es importante que al dictaminar la sanción en el momento de producirse el incidente, no se dé demasiados argumentos ya que el escolar está alterado, el delito es reciente y la pistola humeante. Poco puede decir el púber en su defensa. Pero, y llegada la calma, debe ofrecerse diálogo y reflexión al rapaz. Aquí sí que valen las argumentaciones necesarias, pero no se pase, con unos minutos basta. Hay que tratarles como un adulto, ellos lo desean. Para ello el educador tiene que ser sincero y explicarle la verdad. Un profesor de Barcelona en eso era muy cristalino. Ante un alumno muy díscolo, y si este aceptaba escucharle pasado el vendaval de la sanción, le contaba claro y sin dulzuras lo que se decía de él entre los profesores, padres y compañeros de clase. Añadía que su perfil era el típico de alguno de los diagnósticos de moda del momento por los psicopedagogos, y le preguntaba al alumno si él era eso, una caso previsible, un ejemplo más de esa situación, que si quería cambiar estaba en su mano, en otro caso sus coetáneos seguirían pensando de él siempre lo mismo, que era el prototipo de algo predecible. Téngase en cuenta que los adolescentes lo que quieren ser ante los adultos es todo menos previsibles. En su naturaleza está el ímpetu del cambio, no el de lo conservador, ¿acaso piercings y tatoos se dan en ancianos de ochenta años? En sus ansias de mejorar el mundo, la urbanidad no está reñida con el mundo de los adolescentes. Un ejemplo importante de ello se da en la puerta del aula, algo que nos sirve de nuevo para ilustrar como infundir orden en la misma. En caso de retraso o entrada de un alumno en medio de una clase, éste debe llamar a la puerta. No es nada atávico ni pasado de moda, simplemente es práctico. Quien entra debe avisar de su intromisión para prevenir que la clase va a interrumpirse temporalmente. Luego, y en privado, debería acercarse al docente para exponer la razón de su entrada, retraso o encargo. Un docente que procure por el orden en el aula exigirá tal protocolo. Un tutor de Valls en la provincia de Tarragona reaccionaba de la siguiente manera si el alumno no llamaba a la puerta. Con buen humor y desenfado, le explicaba el protocolo requerido, le pedía que saliera del aula y que repitiera la entrada tal como se había indicado. En esta nueva ocasión el docente teatralizaba la llegada con un, buenos días, ¿cómo tú por aquí? La clase se reía y aprendía. El humor en todo esto resulta fundamental. Todos los humanos interpretamos de manera innata muchos signos, uno es la sonrisa. Recuerde que ésta desarma y en cambio las cejas juntas ponen a la defensiva. Mejor escenificar un monólogo al mejor estilo Buenafuente donde la clase preste atención que no una pelea que correrá por todo el isntituto bajo los más grises comentarios, en fin mejor caer en gracia que en desgracia. Un buen chiste al volver a casa suele no recordarse, una contienda es chafardería de días. Hablando de urbanidad y orden en el aula, otra de las grandes peticiones olvidadas y que lubrifican cualquier tensión es el por favor. Estos dos vocablos casi se han extinguido en algunos hogares y aulas. A un docente no debería causarle pereza ni usarlos ni exigirlos a sus alumnos. Estas dos palabras, por favor, relajan al preguntado y facilitan cualquier demanda por parte de quien sea. En clase el por favor debería anteceder ruegos e instancias de nuestros escolares por el simple hecho que facilita el acceso a lo requerido. En sentido muy parecido hay otra palabra exigible a los chavales que resta ansiedad y presión al final de un conflicto, perdón. La disculpa sigue igual derrotero que lo anterior. Y llegamos a otro truco para crear orden en el interior del aula, el tempo entre explicaciones teóricas, momentos de descanso y actividades de aprendizaje. La trilogía anterior resulta crucial para encumbrar la cima del orden en clase. Si el docente no equilibra los tres espacios mencionados, los alumnos se le cansarán a media sesión y dejaran de prestarle atención. Lo que sigue no es taxativo, pero sí es aconsejable. En primer ciclo, primer y segundo de la ESO, 20 minutos de explicación, 20 de actividades y 20 de corrección y dudas. Recuérdese que la palabra juego la agradecen mucho y que no están acostumbrados a largos tempos de concentración ni a muchos deberes en casa. En segundo ciclo, tercer y cuarto de la ESO, de 30 a 40 minutos de explicación y el resto ejercicios con correcciones y deberes para luego. En bachillerato y ciclos formativos se puede pasar de los 40 minutos y delegar gran parte del trabajo en casa, tanto de deberes como de ampliación de apuntes. En todos los niveles hay que añadir esas pizcas de descanso con anécdotas, comentarios u observaciones sin necesidad de apuntarlas o trabajarlas en clase. En ese intervalo un docente puede mostrar su lado personal y humano que le lleve a ganarse a los alumnos. Hablar de una experiencia cuando él era adolescente, de un viaje o de una situación histórica por el testimoniada puede llamar la atención de su alumnado, pero alto, no se debe pretender que le admiren, sólo que confíen en él. Fantasmear ante los chavales no sería digno de un buen docente, no daría ejemplo de humildad. Siempre bajo la modestia, y para potenciar el respeto hacia los docentes, es útil hacer descubrir a los estudiantes los méritos personales de los profesores del centro. Ello despierta su respeto y admiración humanas. Lo mismo sirve hablar bien de otros docentes ante los alumnos vanagloriando sus méritos. << El profesor Riduestre colabora a menudo con una ONG visitando Madagascar, y de ello tiene publicado un libro>> A estas alturas parece bastante claro que para que haya orden en clase debe haber autoridad. Eso nos lleva a una afirmación que a veces no gusta a algunos, pero que como en cualquier empresa o ejército que defienda el estado de derecho se aplica y a nadie le parece mal. Un negocio, una defensa militar y un aula no deben ser una democracia, en otro caso los alumnos podrían organizar unos comicios y votar en contra de ir al colegio, algo que les viene obligado por ley hasta los dieciséis años. Si así fuera, ¿qué le parecería si ahora los alumnos impartieran las áreas y sancionaran a maestros y padres? ¿Acaso en una empresa se deciden todas las cosas por comicios? Valore por tanto a los docentes que controlan a sus alumnos y aún siendo demócratas, imponen normas claras entre derechos y obligaciones. Para ello era de gran ayuda una estructura que fue expulsada del aula por la reforma y por razones presuntamente democráticas. Ella fue eliminada por real decreto como si de una estatua del antiguo régimen se tratara. Se decía que elevaba en demasía la figura del docente. Ella, aunque altiva, era útil, ella, la tarima, suponía más ventajas que pegas cuando se impartían clases. La tarima resultó una herramienta de alto copete por una razón inapelable, permitía dar mejor las explicaciones a los alumnos, eso sí, siempre hubo riesgo de caerse y romperse la crisma. Quizás por eso la quitaron, para que el sindicato no exigiera un plus de peligrosidad para los docentes. Las ventajas prácticas de la tarima para infundir el orden por clase eran muchas. Por un lado la pizarra estaba más elevada ofreciendo mejor visión a los alumnos del fondo, por otro la proyección de la voz del docente dentro del aula era mucho mejor sin tener que recurrir a terapias de foniatría como a veces son harto necesarias, y por último la tarima permitía una mejor observación del grupo clase para conocerlos y dirigirlos mejor. La tarima no era soberbia, era simplemente más práctica pero la pedagogía teórica encontró que era anacrónica y distante con los alumnos, al menos eso se argumentó cuando fueron exterminadas de las aulas con decretos reformistas. Que los escolares vieran al profe en posición alta, decían, no favorecía el concepto de igualdad entre humanos ni tampoco el trato más cercano entre docentes y adolescentes. En parte se pretendía con ello que los profesores fueran colegas de los adolescentes, algo falso y perverso. Aunque profesores y alumnos no fueran iguales ni en derechos ni obligaciones, alguien se inventó la falacia de la igualdad y a un dirigente le pareció algo fantástico dada la democracia vigente. En ese caso, ¿cree usted que por tal razón se deberían haber suprimido todos los escenarios de los teatros y óperas para que público y actores se sintieran al mismo nivel? Ya ven que la reforma ejecutó la tarima sin dejar que los últimos de la platea vieran bien el escenario de la pizarra. La caída de la tarima fue fruto de eliminar el recuerdo de ese profesor dictador franquista que muchos sufrieron en las aulas del generalísimo. Los nuevos pedagogos quisieron apartarse tanto de ese personaje distante y azotador que cayeron al otro extremo de la balanza. Lo paradójico de ese alejamiento fue que la tarima franquista ya existía en otra época anterior y democrática, ya existía durante la república. Alégrese por tanto si en su centro todavía quedan tarimas por las aulas. Ha sido obvio que algunos legisladores se han excedido en la concesión de derechos con los alumnos al tratarles como adultos cuando todavía no lo son. Sirva de ello lo que viene a continuación. El artículo 3 de la Ley de Menores dicta lo siguiente: “Los menores tienen derecho a la propia imagen (¿pero quién les debe pagar los piercings?) […], tienen derecho al secreto de sus comunicaciones (¿y cómo averiguar si compran o venden drogas por Internet?) […], tienen derecho a la libertad de ideología (¿y si decidían hacerse nazis?) […], tienen derecho a la libertad de expresión (¿y si se dedican a los graffitis pintando paredes que no son suyas?)…”. En fin, quizás nos olvidamos de buscar el equilibrio con la otra parte del contrato de los derechos, las obligaciones. Hasta un benjamín puede denunciar a un educador por vejación si éste le corrige verbal y enérgicamente por una falta. Demasiada democracia mal comprendida, ¿no creen?¿O acaso la democracia se convirtió en un juego de intereses entre partidos políticos, capitales que les subvencionaban y favores mutuos entre ambos? En todo caso, el aula no podrá ser una democracia pero sí un laboratorio de ideas para poseer conocimientos y criterio. Para ello habrá que abordar el segundo de los factores para dirigir correctamente una clase, la memoria.

miércoles, 5 de septiembre de 2012

ALAMÁN CASTRO ENVAIRÀ GIBRALTAR

¿Qué decir ante la declaraciones del coronel de Infantería Francisco Alamán Castro? Pues que se equivocó. Primero, asegurar que la independencia de Cataluña pasaría por encima de su cadáver resulta un error democrático, algo que por cierto el ejército debe defender, la democracia. La soberanía de un pueblo no debe imponerse por las armas sino que se elige por comicios. Si Cataluña así lo votara no veo razón para que Alamán sacara los tanques para hacer callar a las urnas, ¿no sería eso volver al Franquismo? Segundo, Alamán sentencia que la base apriorística del nacionalismo catalán no es otra cosa que el odio hacia España, algo que le contesto muy llanamente, yo no me siento antiespañolista, tengo muchos amigos y conocidos por estas fantásticas tierras y me encanta viajar por su territorio, pero, y sin odio alguno, me siento catalán nacionalista. Así somos la mayoría de catalanes, ¿acaso ven catalanes perpetrando actos vandálicos por España? Y tercero y último, afirma Alamán jurar cumplir la ordenanza constitucional que consagra la unidad de España como un principio irrenunciable, que terminar con 1500 años de unidad nacional sería un sacrilegio. Pues bien en 1500 años han existido muchos intentos catalanes, vascos y de otras comunidades de independizarse, algo que muestra que la unidad española no es tan sólida ni uniforme como Alamán pregona. Además en estos 1500 años han habido más territorios españoles que Alamán debería ya atacar al haber pertenecido al Reino pero ahora resultan independientes de éste. Portugal se les escapó de las manos en el XVIII y Cuba en el XIX. Pero no sólo Portugal, Cuba y las Américas, si Alamán quiere enviar su ejército a Cataluña para mantener su concepto territorio español que empiece ahora mismo con Gibraltar, hoy en manos del Reino Unido, país que respetara una escisión de su Escocia en caso que las urnas lo decidan, o que este coronel invada la Cataluña Norte hoy en poder de Francia. ¿o quizás estos peces gordos le dan miedo a Alamán y prefiera amenazar al pacífico pueblo catalán? Antonio Machado decía que una de cada diez cabezas piensa y nueve envisten. Machado tuvo que exiliarse de una España unida por culpa de muchos Alamanes que envestían.