DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

jueves, 20 de septiembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (I)

I. ABANS DE LA MIRADA UN VOLCÀ IMPRONUNCIABLE Reclòs a la meva llar i envoltat pels meus objectes més il·lustres, vaig disposar-me a engegar l’aparell. Semblava que el meu menjador m’observés, ves quina bestiesa, però del cert que aquell acte traïdor, els dimecres no s’obria el televisor, potser molestava a tot el seguici de talles de fusta, roques i petxines portades dels cinc continents. També hi havia moltes llances i punyals de cultures ben diverses. El meu cunyat deia que tenia un pis ètnic, una amiga meva era més contundent, deia que allò era la casa d’Orzowei. Del cert que la majoria de tots aquells objectes no havien estat mai comprats, ben al contrari, tots ells tenien alguna història que els situava a casa meu, un intercanvi, un regal tribal, fins i tot algun furt innocent. Mostraven, els meus il·lustres, i magnànimament, destins assolits durant infinitud de viatges. Jo crec que tenien vida pròpia i que per això aquell dia em sentia observat per ells, que tanmateix condemnat. Ells també estaven avesats a la tranquil·litat setmanal que sols restava alterada pel Polònia dels dijous. Embafat el menjador per tal sumptuosa presència, vaig estirar-me al sofà amb el comandament en mà. La pantalla espurnejà uns segons, no era ni plana ni HD, era de tub catòdic clàssic i barat. Amb uns quants brunzits no acabava d’engegar, també ella semblava queixar-se d’aquell sacrilegi. Em passà pel cap que no havia estat bona idea veure la caixa ximple un dimecres quan el costum era el dijous. Aquell canvi d’agenda potser m’espatllava la Panasonic de rebaixes. Vaig esperar-me uns segons pensant que si no apareixia cap imatge, la tancava i santes pasqües, però no, aquest cop el pecat contra la meva monotonia va portar premi. Allí, en plena efervescència, un volcà de nom impronunciable emetia cendres, fums i vapors enmig d’una glacera. El blanc dels voltants contrastava d’allò més amb la grisor dels materials emesos. Els meus alumnes tenien raó, allò era de pintura de Jackson Pollock, d’òpera de Wagner, de pell de gallina. El conjunt de vaporosos sortidors i la gegantina columna de cendres que s’elevava contra un cel blau i lluent ostentava bellesa, molta bellesa, si més no per a un geòleg de formació. Vaig restar bocabadat mirant les noves que se’n deien i quan un canal n’exhauria la notícia, en buscava un altre per veure altre cop les mateixes imatges que ja s’havien emès. Com a geòleg he de reconèixer que ara sí vaig deixar de ser tan esquerp amb els mitjans i vaig seguir totes les noves sobre aquella efusió. El zapping s’allargà, la caixa idiota m’havia hipnotitzat, fins que va passar el que havia de passar, fins que vaig arribar a Antena 3 i Tele5, aleshores la cosa va pujar d’escalfor amb un periodisme, al meu parer, sensacionalista i de fira teatral, allò feia tuf a tremendes i flagrants exageracions. Fins i tot un freaky televisiu en voga, i perdoneu que posi monstre en anglès, es vanagloriava i feia l’heroi a uns quilòmetres de l’explosió com si patís un greu perill. Allò s’havia d’aclarir, si més no aquell dubte va fer néixer una història. Però aquell fet no fou l’única empenta que enlairà la meva curiositat per aquella illa de l’Atlàntic, per Islàndia, ho va ser un altre ensurt que em van engaltar tots els programes televisius alhora. Remirant i remirant els informatius m’assaltà una nova incertitud, quelcom que vaig notar que els passava a tots els periodistes i comentaristes, quelcom estrafolari. Semblava com un acord nacional, com un pacte entre polítics, com un conjur de bruixots. Tots ells, i sense pacte previ, restaven connectats més enllà dels sentits fent sempre exactament el mateix. Tots ells, i elles, no esmentaven el nom del volcà. Sí, sí, el que llegiu. Vaig pensar que eren imaginacions meves però tota aquella tarda, vespre i nit res de res del nom d’aquella muntanya misteriosa. Després ho verificaria durant dies, i cap d’ells, ni un, van citar l’apel·latiu de l’indret. Què estava passant? Què impedia a la premsa esmentar el topònim d’aquell cràter? Què feia que tothom en defugís d’aquella manera? Com s’explicava un fet tan sinistre? La meva ment tèrbola va iniciar un reguitzell d’hipòtesis, moltes d’elles autèntiques bestieses, però una va calar en la meva raó. Potser un costum islandès prohibia anomenar el lloc, potser una religió víking antiga. Els antics jueus no podien anomenar el nom del seu déu, o els mateixos musulmans no poden fer dibuixos del profeta, per tant, i molt plausiblement, aquella muntanya amagava un profund misteri, potser un nom secret, un criptònim. No vaig esperar més, havia d’arribar al fons d’aquell assumpte i es feia imperiós trobar el nom de la bèstia que fumejava per Islàndia. En això Internet va donar-me la resposta, ja se sap que tot està per la xarxa, tot i que jo de vegades m’he buscat i mai no m’he trobat, ¿seré un fantasma? Tant se val, en pocs segons tenia aquell substantiu centellejant a la pantalla. Davant el desitjat orònim tot va cobrar sentit. Se’m va fer obvi, que dic obvi, més que obvi, se’m va fer clarivident què estava succeint entre Islàndia i el món periodístic nacional. No, no era ni un costum ni cap creença en el més enllà la causa que impedia dir el topònim del lloc als comentaristes, era quelcom muscular, la llengua. Jutgeu vosaltres mateixos. - Eyjafjallajökull. L’heu pogut pronunciar bé? Un nom de lectura ràpida, oi? Torneu-ho a provar, Eyjafjallajökull. El més greu esqueia en una segona complicació, i era que no es pronunciava com estava escrit. Enteneu ara per quina raó la premsa se’l saltava? Per desgràcia nostra, i durant gran part del llibre, aquest garbuix de jotes, eles i demés anirà sortint com un galimaties que el nostre múscul, la llengua, hi podria quedar entortolligat. Potser el lector desitja canviar-li el nom per estalviar-se pronúncies estranyes i problemes d’esquinços en el fre lingual. Penseu que cada cop que hagueu de llegir Eyjafjallajökull és molt probable que tingueu un petit estat de nervis, o simplement decidiu saltar-vos la paraula com feien els periodistes. Per tant busquem-li un nom a l’atzar, un d’inventat teclejant l’ordinador a lo enfollit, que tal “vdusguahjfifdsg”? No, ara m’he passat, millor busquem un nom vulgar, conegut, comú. Que tal en Pep? Tinc un cosí que s’hi diu, l’acabo de trucar i ell hi està d’acord. L’Eyjafjallajökull serà d’aquí en endavant en Pep que va explotar, en Pep que va fer un gran pet. Veieu quin nom? Simple com la ment masculina, diuen. Ara que en sabem el nom potser que us el presenti en profunditat. Que qui era l’Eyjafjallajökull, vaja, en Pep? Doncs era un insignificant i simple volcà menor de la costa sud d’Islàndia, un cràter que cagat de por, ni treia el nas ocult sota una glacera que el cobria. A més en Pep no anava més enllà de la mida del nostre Cruscat, un dels cons més emblemàtics de la Garrotxa que d’alçada modesta, unes desenes de metres, mai no ens ha molestat. Per tant, en Pep era una erupció misèrrima que sense ni arribar a la sola de la sabata d’un Teide, d’un Etna, i ni de molt menys un Cracatoa, va tenir unes conseqüències nefastes per a l’economia europea, uns 100.000 vols aturats, uns deu milions de passatgers enrabiats i uns 1.200 milions d’euros de pèrdues per a l’aviació. Ja diuen que al pot petit hi ha la bona confitura, però aquí fou més aviat al contrari, fou amargant. El 14 d’abril la cosa es capgirà en quelcom aparatós i fulgurant, en uns focs d’artifici que pocs s’esperaven. Per què una efusió tan local i tan discreta va fer trontollar tota Europa? Per què una erupció que els geòlegs consideraven poc explosiva es va transmutar en un escampall brutal de deflagracions i cendres? Per quina raó en Pep va adquirir tanta mala llet? I per quina raó Europa va haver de barrar el seu espai aeri? Clar que si algú, i per accident, ha tastat cendres normals, de brasa de llenya per exemple, sabrà que no són gens agradables al paladar. En cas d’ignorància gastronòmica feu-ho i comprovareu un sabor aspre, un xic salat i de regust amargant, mentre anireu fent rosecs entre les dents senyal del tacte tan abrasiu de ves a saber què. Ara passeu a catar quelcom més fort, les cendres volcàniques, i entendreu el mal que poden fer. A saber per quins sets ous el 14 d’abril de 2010 en Pep va començar a escopir grans quantitats de partícules, graves i blocs gegantins que empolsinaren l’atmosfera cada cop més amunt, una boira que va ofegar els espais aeris de tot Europa. Allò, que no m’afectava en absolut, jo sols havia de sobrevolar entre adolescents, sí que ho va fer a milions d’europeus. Es veu que la pols fina del volcà va assolir les capes altes de l’atmosfera i ves per on, per allí hi passen les autopistes dels avions. El sutja podia malmetre els motors, deien alguns experts, i la consigna fou imposada, els aeroports d’Europa foren tancats, i no per vaga encoberta de controladors, no, aquest cop no, sinó per un fenomen natural anomenat erupció. Aquell fet va obligar a les companyies aèries a suprimir gairebé tots els vols del 15 al 20 d’abril de 2010, un tomb de clau al cel que va provocar unes pèrdues estratosfèriques de més de 250 milions de dòlars cada dia. Simpàtic en Pep, oi?! No val a confondre’l amb en Guardiola, i ni molt menys amb cap Obama, yes we PEP! El tancament de l’espai aeri europeu va suscitar algunes veus crítiques, que no polítiques, per part d’alguns geòlegs que deien que potser se n’estava fent un gra massa. De fet part dels serveis tècnics de França estaven en contra d’aquella clausura celestial extrema. Un nou misteri va minar el meu cap, per què tanta discrepància d’opinions en un fet de seguretat nacional? Per quina raó uns deien que s’havia de barrar el cel i uns altres que no? I l’ull d’aquell huracà, ¿havia estat necessari tancar tant dies l’espai aeri? En aquells moments m’envaí una gran il·luminació, la Santíssima Trinitat, el número tres. Una trilogia de qüestions suraven com una olla de cols per les meves neurones. Hi havia tres fets cabdals que no m’explicava i que m’anaven a empènyer a escodrinyar la veritat. Primer, havia estat tan perillosa aquella erupció com deien Antena 3 i Tele5? Segon, per quina raó un volcà tan raquític i poca cosa s’havia tornat tan descarat i explosiu quan ningú s’ho esperava? I tercer, havia estat necessari realment cloure tants dies el cel a les companyies de vol? Com a geòleg aquesta trilogia de preguntes fou la culpable de totes les línies que vindran i de quelcom que em va canviar la meva vida per sempre més, un nou destí. Com una gota de tinta tenyint un got d’aigua una idea va escampar-se per les meves neurones, aquell estiu marxaria a Islàndia per fer-hi un itinerari i pujar dalt del volcà, d’en Pep. N’havia de treure jo mateix conclusions pròpies. Però la meva intenció topà amb dificultats econòmiques, les aules digitals del conseller i d’altres fets es creuaren pel meu camí i m’ho impediren. Una de les raons residia en el fet que Islàndia tenia un nivell de vida molt alt, gairebé, i en molts aspectes, el doble que el nostre, en definitiva era molt car anar-hi. Una segona, la imminent pujada de les hipoteques de les quals jo n’era contribuent, per tant més despeses. I una tercera, i la més vil, una paradoxa, una contradicció, una promesa del departament d’educació, una que no sumava, més aviat restava. Mentre el conseller d’educació ordenava la instal·lació de milers d’aules digitals per totes les escoles catalanes, als docents ens tocarien els sous, és a dir, una imminent retallada salarial. El conseller d’educació, economista de formació, havia fet els seus càlculs i per culpa de la crisi, i per la brutal despesa informàtica, els mestres van haver de cobrar menys, treballar una hora més i tenir més alumnes per aula. Jo veia perillar el meu viatge a Islàndia. L’aula digital amb un portàtil per alumne fou venuda com la solució moderna al problema educatiu, per desgràcia l’adjectiu modern amagava quelcom pervers, el fracàs. Modern no implicava necessàriament millor, sols significava modificar les coses que ja funcionaven, no pas progrés. L’aula digital fou imposada pel conseller en menys de mig any. El més pervers fou que projectes similars a Suècia i a Nova York havien fracassat. A Islàndia, amb un benestar social mes de quatre vegades superior al peninsular, mai no s’havia implantat un projecte d’aquestes dimensions. Doncs aquí es va estirar més el braç que la mànega per finalment fracassar: la xarxa fallava molts dies a l’aula, carregar les lliçons al PC esdevenia lent i feixuc, es perdia molt temps abans no començava una classe, a més a molts alumnes no els van arribar els tan promesos ordinadors, i quan els tenien es connectaven a Internet sense fer la feina de classe. Davant aquell exagerat malgasto i nul·les avantatges, molts docents s’ho miraren impotents perdent els sous. A més tot allò no resolia el problema més important en educació, el nostre flagrant fracàs escolar, uns màxims europeus que no saberen solucionar els milers d’ordinadors a l’aula. Islàndia ens mostrava un camí anys lluny de la nostra política nacional. Vaig fer càlculs davant les futures nòmines i veia que potser per culpa del conseller no podria marxar a Islàndia, si més no em quedava tranquil trobant un culpable. Ja diuen que equivocar-se és humà però donar la culpa als altres ho és encara més. En fi, les tres raons anteriors, nivell de vida islandès, hipoteca a l’alça i tocada de sous, feien prohibitiu el cost d’un viatge a l’illa de l’Atlàntic nord. Em podeu dir garrepa, però sóc tossut, i vaig descartar la idea d’anar-me’n per terres dels víkings. A més, ¿i si tornava a petar en Pep i tancaven de nou l’espai aeri? Massa riscos, massa despeses. La notícia d’en Pep va anar remetent i aviat els meus alumnes van deixar de fer-me comentaris. Jo tornaria a la rutina de cada dijous, Polònia, mentre l’espai aeri romandria altre cop obert dies més tard. En Pep s’havia apaivagat, se li havien baixat els seus fums i la tempesta mediàtica havia amainat. Però aquesta bassa d’oli va quedar truncada per una aparició inesperada, una amiga de feia anys. Ella, infatigable viatgera, era una londinenca que primer es va establir per Barcelona, on ens vam conèixer, i que passats uns anys es va amistançar amb un bon paio d’euskadi, on ara residien junts. La seva visita per sorpresa a la ciutat comtal va alterar la meva vida. La Claire, calmada i culte, no em posava pas nerviós com Tele5, però quan vam tocar l’assumpte d’Islàndia i la meva tossuderia de no anar-hi, sí m’hi va empènyer, als nervis. La Claire treballava en viatges, de fet dirigia una companyia especialitzada. Qui millor que ella per assessorar-me? I allò mateix va fer, donar-me la solució a la meva garrepa visió de marxar a Islàndia. Ella mateixa hi tenia coneguts espanyols que organitzaven rutes de muntanya a preus inferiors als hotels. Fins i tot pujaven a l’Eyjafjallajökull! Al Pep! Allò era un repte i els reptes sempre m’havien impulsat a viatjar. Destins com Iemen, Zimbabwe, Gabon, Botswana, Sulawesi, Grenlàndia, Sri Lanka, Myanmar o Mongòlia havien estat conseqüència de desafiaments, de temptacions per veure quelcom que la majoria no s’atrevia. Quan això em sobrevenia, quan un repte es creuava davant meu, comprava el vol d’anada i tornada, la resta ja es veuria. Ni reserves d’hotel, ni lloguer de cotxe, ni serveis de guia. M’encantava fer de submarinista pel país, fer immersió dins de la seva gent furgant les relacions entre cultures i paisatges. En definitiva, trobar més o menys l’essència de cada regió que visitava. Per aquesta raó mai no m’han agradat els viatges que barregen multitud de nacions o travessen infinitat de fronteres. Això sempre ho he deixat pels qui tenen presa o volen impressionar als seus coneguts quan tornen d’un d’aquests grans viatges. Jo sempre he intentat defugir d’aquests personatges, ens que sovint pretenen convidar-te a casa seu per tal que vegis les 5.000 fotos que li han fet a una posta de sol que tu ni haguessis retratat, fantasmes del món viatger. Jo, caparrut, estava decidit. Tot i que algun amic em va temptar d’anar amb ell a Cuba per gaudir de la nostra tan preuada solteria, vaig prescindir de la seva oferta i l’aposta estava feta. Aquell estiu marxaria a Islàndia per pujar al Pep i saber tres coses, si el lleó era tan fer com el pintaren, per què s’havia tornat tan explosiu i si havia estat exagerat clausurar tants dies l’espai aeri. Aquells foren els motius fonamentals que em va empènyer a buscar la manera d’apropar-me al focardal d’aquell volcà, però ja se sap que qui juga amb foc es crema, o es diverteix.

No hay comentarios:

Publicar un comentario