DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

jueves, 20 de septiembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (II)

PRIMERA FRUSTRACIÓ Solter passats els quaranta, i no pas per celibat religiós ni per promesa a cap secta, sols per l’atzar de la vida i alguns defectes que ja confessaré, mantenia intacte el meu ben guanyat baluard de conco, terme despectiu, ara anomenats singles, terme modern. Per tant, la meva existència corria monòtona pels passadissos de casa i com no, també de l’institut. Jo era el profe de natus, l’antiheroi de totes totes, un innocent docent que no sabia tot el que li passaria aquell estiu. Per aquelles èpoques impartia classes de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, és a dir, naturals per fer-ho més curt. Com a geòleg, si més no de formació, sentia força interès per les efemèrides volcàniques i per les catàstrofes induïdes per la Terra, sobretot per les que afectaven la vida social i econòmica d’un país. El 14 d’abril de 2010 esdevingué una de les mostres més valuoses mai vistes. La meva vida monòtona i de conco solitari anava a trobar-se amb un sotrac aquell estiu. La gent pot pensar que deu ser molt emocionant impartir classes a individus que viuen l’adolescència en màxima plenitud, i cert, així és, però també amaga aquesta experiència un altre gest, la desídia, la pèrdua d’il·lusió dels inicis. Així em trobava jo aquell estiu, perdut i un pèl fart del sistema educatiu, però no pas pels alumnes, no, a mi m’encantava fer classe amb ells. No, ells no n’eren responsables, ans al contrari, els adults eren els culpables. Amb alguns pares, pocs, molt pocs, que no atenien als seus fills i delegaven a l’escola el paper educatiu dels seus caganius, amb docents que sols feien servir les reunions per parlar dels problemes que ells no sabien resoldre però que esperaven que els altres sí, i finalment amb un conseller d’educació que sols sabia posar pals a les rodes amb idees quina no més lluny de l’aula, un se sentia descoratjat. Si polítics com ell eren individus amb una autoestima molt alta que buscaven l’estima dels altres, als docents compromesos ens l’havia soterrat. En definitiva, l’educació, era tot una olla de grills on es feia evident que no tothom qui educava era educat però que qui era educat sempre educava. Per tant, i ara comprendreu, que arribat a casa em trobava fart d’aquells adults poca-soltes que tant em tocaven, i a distància, les parts. Dins de la llar sols somniava una cosa, que no m’atabalés res, vet aquí per quina raó no mirava el televisor, per no ser destorbat. No volia saber de notícies ni de rotllos tipus Antena 3 o Tele5. Amb tanta brossa televisiva patia més estrès que el lampista del Titànic. Per tant, enclaustrar-me a casa significava fugir del món extern. Allí la tranquil·litat es convertia en la meva deessa protectora i el silenci en la meva pau interior. Buscar tant la calma i la solitud feia venir un mal, la perfecció. Ja us he dit que confessaria alguns dels meus defectes. El fet és que jo sempre m’havia mostrat molt exigent i a la defensiva amb les dones. Si intimava amb una massa temps, en breu li trobava un xacra insalvable i ho deixava estar. Ja ho veieu, era jo qui estava ple d’imperfeccions, potser per aquesta raó m’havia fet docent, el que vale, vale, y el que no pa maestro. Finalment el curs acadèmic estava tancat, les notes posades i l’escola barrada. Durant aquell juny havia organitzat tots els meus preparatius per a la marxa al nord. M’havia llegit la Lonely Planet d’Islàndia, havia conversat amb altres visitants de l’illa, fins i tot havia assistit a una conferència sobre el país. La motxilla era a punt i amb tota la roba tècnica de muntanya per afrontar les inclemències del temps. Val a dir que Islàndia no era una regió tan freda com molts es pensaven. Comparat amb Grenlàndia, que estan a latituds equivalents, aquesta era gairebé el doble de freda que l’illa volcànica. En fi, ho tenia tot, fins i tot una sorpresa. Restaven pocs dies per la marxa quan vaig rebre un correu electrònic de l’expedició, que la primera ruta al voltant de l’illa se suspenia per causes de transport, que em tornaven els diners, que ho sentien molt. Vaig digerir la nova i en pocs dies em vaig refer, jo mateix faria pel meu compte la ruta, cap problema doncs ja que pujaria al Pep amb la segona part de l’expedició, però ai Pepet, un segon mail feu acte de presència, que no es podia pujar a l’Eyjafjallajökull, que era massa perillós, que emetia massa cendres. Aleshores sí que em vaig quedar perplex, frustrat i capbaix. Ells, l’organització, sols es dignaren a tornar-me l’altra paga amb un nou ho sentim molt. Allò feia olor a sofre i a excuses estranyes, que no hi havia prou transports, que el volcà emetia massa gas, a veure en què collons quedàvem, o manca de carburant o massa sulfurs. Allò se’m va tornar un infern, i no pel sofre, sinó per la manca de temps per preparar un altre viatge. Era massa tard per poder organitzar un nou destí i trobar vols econòmics donades les dates, ple estiu. Allò calia sumar-hi tot l’esforç de llegir llibres, parlar amb gent i preparar equipatge pel fred d’un mes. La veritat fou dita però del cert que no era culpa del volcà. Estàvem al juliol i el Pep des de finals de juny que emetia molt poques cendres. El que va passar fou que els faltaven bojos com jo, llops solitaris que sense fills i muller fossin uns inconscients alhora de viatjar, i per aquesta raó van desfer ambdós itineraris, per manca de folls. Reclòs a casa, encaboirat, esperant el dijous per veure Polònia, em vaig frustrar d’allò més al recordar que en Toni Soler i tot el seu equip feien vacances i que el programa no gravava nous episodis a l’estiu. Ara sí que havia begut oli, ara sí que tot havia anat en orris, ara sí que m’estava penedint. Potser hagués estat millor anar-me’n de vacances amb el meu amic conco a Cuba, però ell ja havia marxat. Potser Déu m’estava castigant per estar en contra de la seva existència, per dir certes coses que farien esfereir al més devot. Els creients sovint afirmen que si el noranta per cent del món creu en un déu, ells tenen raó, però si el noranta per cent de les cultures són masclistes, ¿també tenen raó? A més a més, si algú parla amb Déu és religiós però si Déu parla amb tu ets un psicòtic. La pregunta no és si Déu existeix, sinó si ho fa més enllà de la nostra ment. Jo, gràcies a Déu, era ateu. Enteneu ara per què la divinitat m’estava etzibant un bon cop. Transcorregueren dies lluny d’Islàndia, foren dies per Barcelona, pel meu barri, per la Sagrada Família. Aquell juliol, com molts d’altres, venia amb regal estiuenc. Sortir a fer un passeig era topar-se amb dues bufetades, la primera una calor infernal però sense sofre d’en Pep, i la segona les hordes de turistes. Barcelona d’un temps ençà s’havia convertit en un berenador per a visitants, en un negoci impulsat i propiciat pel propi ajuntament sota la bandera del benestar social, que no islandès. La veritat, de benestar social ben poca cosa en tenia car Barcelona estava en venda. Les zones blaves d'estacionament s'havien expandit, les verdes encara més, les multes, i eren estadístiques del RACC, s'havien multiplicat com conills que no de la sort, les grues municipals amenaçaven cada dia al incaut que oblidava treure el cotxe abans de les set del matí, els radars s'havien reproduït com Gremlings, els hotels havien crescut com a bolets i el Fòrum havia propiciat l'expansió d'una infinitat d'immobiliàries. El més sorprenent d'allò era que tots aquells negocis, des de grues municipals fins a zones blaves, es trobaven en mans d'empreses privades, sí, sí, el que sent. I jo em preguntava, a quin preu s'havia venut Barcelona? Què pretenia l'ajuntament, una ciutat de negocis? ¿Una urbs només per a hordes de turistes? I els aborígens, què? ¿Havíem de continuar pagant zones verdes, blaves i grua? ¿Era això benestar social? Ja sols em faltava allò aquell estiu, posar-me en política. Ja callo. Aquella Barcelona venuda des de l’ajuntament a negocis privats i al turisme frustrava d’allò més la pèrdua del meu destí, Islàndia, però fou algú d’allà qui em va emborratxar, una turista. Diuen que les coses passen quan menys t’ho esperes, normal, estem més temps sense esperar que no pas pendents d’aquests futurs. És pura probabilitat i per tant les coses passen per que sí, per que quelcom ha de passar, en cas contrari significaria quelcom desolador, que seríem morts. Un vespre vaig decidir que passés alguna cosa, vaig decidir apagar les meves penes bevent al Michael Collins, un pub irlandès just davant de la Sagrada Família. Entre pinta i pinta em cridà l’atenció una rossa no tenyida de blaves ninetes brunyides com la labradorita. Jo anava guaitant i a la quarta cervesa li vaig fer senyal amb la mà, res estrident, un gest amable. Ella va somriure. Quina dona, quina bellesa. No vam intimar però sí m’explicà davant les meves alabances pel seu físic que al seu país, Islàndia, moltes dones eren com ella, i ara sí, el personatge garrepa que vivia dins meu va morir definitivament. Una idea em va venir al cap, marxar sol per aquelles terres. Aquell mateix vespre em ficava per Internet, i de forma compulsiva, vaig comprar els bitllets al preu que fos. L’alcohol i el sexe no assolit són dos grans empentes per fer bogeries. La sorpresa fou enorme quan vaig descobrir que davant la crisi econòmica no era tanta la gent que viatjava fora de la península i que el preu del vol era molt, però que molt assequible. Déu m’havia perdonat i jo, ebri de mi, marxaria a cercar uns ulls com els d’aquella mossa del Michael Collins, marxaria un mes en solitari a la troballa de la mirada d’Islàndia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario