DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

viernes, 28 de septiembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (III)

AQUELARRE A REYKJAVIK Era dissabte nit, o diumenge per la matinada, quan amb un bloc a les mans i una motxilla a collibè vaig trepitjar l’aeroport de Keflavik. Encara lluny de la capital, Reykjavik, i cal entendre capital en el sentit islandès, una ciutat de sols 120.000 individus, vaig adonar-me de la tranquil·litat d’aquell país. Barcelona, sense esdevenir cap urbs d’estat, ostentava més de dos milions d’habitants, el Caire però, uns catorze. Islàndia, com estava descobrint, resultaria inusitadament despoblada. La meva rebuda al país fou de matinada tot i que el sol de mitjanit feia hores que brandava per l’illa. Passats els controls pertinents, i ja fora de l’aeroport de Keflavik, vaig carregar el fardell a l’esquena, un equipatge que infinitud de cops havia traginat però que aquell dia el vaig notar diferent. Aquella albada la motxilla pesava més del compte, i això que hi portava el mateix fardatge d’altres viatges. Vaig pensar en revisar-la, no fos cas que algú m’hi hagués posat quelcom més, però es feia obvi que el cansament n’era la causa de tal percepció alterada, una percepció que els locals tindrien molt més adulterada que no pas jo, en breu m’hi enfrontaria. En el bus entre Keflavik i la capital, quaranta quilòmetres fins a Reykjavik, vaig començar a percebre emocions que aniria anotant en el meu bloc. La costum de portar una llibreta de notes resultava ben lògica, m’agradava apuntar-ho tot, des de costums dels aborígens fins a l’olor dels llocs. Explicar les sensacions d’un destí significava estructurar els pensaments. Però una de les raons principals d’aquell hàbit es fonamentava en les meves neurones, un programa de capacitat limitada. Si la memòria feia com el nàstic, al final sempre fallava, el millor era redactar totes les coses que anava rebent de l’itinerari. Vet aquí el meu quadern. Recorreguts amb bus els quaranta quilòmetres que separaven Keflavik de Reykjavik, vaig arribar a la capital amb un cel de llum filtrada, gris i amb ganes de ploure. Ja a Reykjavik, i a trenc d’alba, se’m sumaren dos problemes que em restaren capacitats de reacció, la primera molta son per un mal vol, i la segona, l’error més flagrant, no haver reservat hostal. Jo, sense saber el que m’esperava, vaig començar el meu periple a la troballa d’un cobert on deixar caure el meu cansament, però vaig precipitar-me en aquell desig. Mira que un sempre s’informava bé dels països que visitava, que es llegia més de dos llibres, que buscava viatgers que haguessin recorregut el destí, però aquella matinada vaig veure quan il·lús havia estat jo. Tot i haver-me passejat pels cinc continents, aquest cop vaig fer el passerell, el capsigrany. Ni llibres, ni testimonis, ni formats digitals m’avisaren pas de quelcom obvi d’aquells descendents dels víkings, el seu especial cap de setmana, el seu singular aquelarre. Jo me’l vaig trobar de cop. Aquelarre, de l’euskera akelarre, provenia dels mots aker, mascle de la cabra o boc, i larre, camp, significant tal vocable el lloc on les bruixes, sorginak, en euskera, celebraven les seves festes fins que la inquisició espanyola va executar la seva especial crema de fetillers i va eradicar les diversions dels locals, les va exterminar i amb elles les celebracions amb alcohol i bolets al·lucinògens. Aquella treta sols significà una doble moral, una hipocresia dels rics i dels poderosos que mentre ells sí s’omplien el pap i el cos de plaers, legals o no, decretaven que la púrria no hi tenia dret sota el jou de Déu. Allò fou l’Espanya medieval, però la societat islandesa m’ensenyaria que havia resol aquelles dobles morals de manera molt eficient, amb el seu aquelarre de cap de setmana. La punta de dia a la meva arribada restà plena de bruixots i bruixes participants de l’aquelarre, i es que tots anaven molt de tort. Mentre passejava pel centre de la urbs buscant hostal, l’asfalt lluïa ple de vidres i cristalls procedents de gots i ampolles trencades sobre rajoles esberlades. La causa? La tenia de front, pels carrers s’hi veia multitud de jovent, tothom qui no més borratxo, cridant i exaltant-se davant qualsevol d’igual condició. Ells, els exaltats, se m’aproparen en diverses ocasions, i jo, espantat, els vaig defugir. Aprendria que la nit i la matinada del cap de setmana a Reyjavik feia por, però no sols la capital sinó també tot el país. El percentatge de beguts que anava trencant botelles i vasos era alarmant. Per sort els aborígens sota els efectes d’aquell aquelarre no eren hostils. De fet, al final foren tants els islandesos que m’insistiren en presentar-se que acabàrem compartint el mateix objectiu, el de la màquina de retratar. Al principi fou un, tres, quatre, vint-i-cinc, al final érem molts. Ells, jo i motxilla posàvem davant la digital programada en automàtic. Quins riures, quins crits, quina trencadissa de botelles. La veritat que jo no entenia re, com es podia permetre tal escampall de vidres i brossa per l’asfalt de Reykjavik. Semblaven tots bojos, folls celebrant el cap de setmana. El que jo ignorava era que em quedaven unes quantes setmanes per comprendre-ho, digerir-ho i finalment participar-hi, when you in Rome do as romans. De fet les autoritats locals ho permetien, la policia no se la veia en absolut, i la poca present, mirava cap a una altra banda, sempre i quan algú no es passés de la ratlla. Però no hi calia patir gaire, ells i elles resultaren uns borratxos alegres mancats de violència alguna. Això sí, durant la setmana regnava la pau i la serenor, no se solia beure alcohol. De fet cerveses i licors sols se servien en alguns bars mentre la seva venda restava gelosament controlada en unes poques botigues de l’estat, comerços que obrien molt poques hores al dia. Ambdós, bars i bodegues restaven ben gravats per elevats impostos pel que el consum de beuratges dionisíacs esdevenia molt car i per tant quedava pel cap de setmana i festes de guardar. Comparat amb els preus de Catalunya, vins, cerveses i destil·lats esdevenien de tres a quatre vegades més cars. S’entenia l’abstèmia setmanal dels islandesos? Fins i tot, i en algunes zones rurals allunyades de ciutat, si t’atrevies a beure entre setmana despertaves els comentaris dels locals, unes observacions del tot no desitjades, aquest xicot deu tenir problemes amb l’alcohol, i tot per prendre una cervesa a mitja tarda. La de coses que m’esperaven en aquella illa de bestials bevedors de cap de setmana i xais treballadors de dilluns a divendres. En fi, a Islàndia, i durant els dies laborals, tothom feia una bondat tremenda i res d’esperit de vi pels carrers, ans al contrari, formalitat i molt treballar, ¿els islandesos? Doncs unes formiguetes més pencaires que els catalans. De totes maneres aquell món dual d’alcohol en l’illa, caps de setmana d’aquelarre i setmanes amb llei seca, era molt recent. En el passat els licors havien estat molt acceptats, però durant el 1985 el govern, la doble moral medieval, els va prohibir. I com s’ho van prendre els islandesos? Doncs molt malament i amb picaresca llatina. En els bars les normes eren clares i ajustades als mandats de la nova llei, servien cervesa sense alcohol, però d’amagat, i com nosaltres fem amb el cigaló, hi afegien algunes gotes de destil·lat, de vodka. La recepta de cervesa amb la invisible vodka més les enèrgiques protestes dels votants, van deixar clara la impotència de l’estat davant els costums i les tradicions d’un poble. El 1988 el poder polític va abdicar de la seva tossuderia i va tornar a legalitzar les begudes espirituoses. Des d’aleshores cap més problema, sols que si volies comprar alcohol sols ho podies fer en una institució molt concreta, a les botigues de l’estat. Allí bars i particulars pagaven la cervesa cara, entre unes 200 i 300 corones islandeses (de 1,3 a 2 euros la llauna), però al bar, que alhora tornava a pagar impostos a l’estat, es pagava la birra per triplicat, de 4 a 6 euros una copa, ¿barata la borratxera a Islàndia? Algun benefici n’havia d’obtenir el pare govern abandonant la doble moral i legalitzant tot aquell alcohol. Però jo continuava perdut, que no begut, en aquell aquelarre que subvencionava la política del país. Envoltat de borratxos, pocs em sabien indicar els hostals que jo buscava, ells, embriagats però dignes, estaven de festa i jo de festa fotre. Tant dignes se’ls veia que a Reykjavik la gran majoria de jovent vestia força bé durant aquells aquelarres. No es feia estrany veure roba fastuosa guarnint la nit, les noies lluint vestits i també bones cuixes, ja en parlarem més endavant, i alguns mossos amb americana i corbata. El predomini de colors tant d’elles com d’ells era el blanc i el negre, tot plegat, i l’etiqueta, no privaven en absolut de dues coses, la primera acabar torts i ben repenjats entre ells, i la segona, cantar i ballar metàl·lica elevant el suc de civada cap als déus. I entre tots ells, quina fila feia jo? Es feia obvi que amb botes, motxilla i tres quarts de muntanya un no era del país. Enteneu per què tants venien a fer-se fotos amb mi? L’hora premia, més de les tres de la matinada, i em calia trobar alberg, hostal o hotel, tant s’ho valia. Davant la manca de comunicació amb els aborígens, massa alcoholitzats per explicar-se, vaig agafar el mapa de la ciutat i amb el meu nas de gos perdiguer, de fet de jueu ben dotat, en definitiva, un gran bec d’àliga, vaig encarar el plànol i vaig posar fil a l’agulla. Ara ja ho tenia clar, caminaria i caminaria cap a l’est buscant un aixopluc per dormir, en tal direcció hi constaven diferents fondes. Mica en mica l’afluència de borratxos va anar disminuint gradualment, fins i tot van desaparèixer. Allò no petava rodó, el meu gran nas pesca ulleres em deia que alguna cosa estranya estava passant. De fet no estava trobant cap de les pensions indicades en el plànol. Vaig aturar-me per adonar-me que l’entorn era tranquil, massa tranquil i envoltat de prats amb pocs cotxes per la carretera. Caram! Estava als afores de la urbs, havia anat en sentit contrari. Au vinga, a desfer el camí fet i tornar pel mateix carrer per on havia vingut. Molts dels embriagats em saludaven ja de forma familiar, també jo els havia perdut la por i ja no pensava en absolut en el risc que m’estomaquessin, més aviat tenia ganes de compartir unes copes amb ells. Per sort algú em convidà, la meva son seria violada per l’aquelarre. Un tal Þorsteinn se m’apropà i en saber que jo era català se li van disparar les alarmes. Em vaig espantar, potser els de la barretina havíem fet alguna malifeta en el passat per Islàndia i ara en Þorsteinn desitjava revenjar-se, però res de paranoies meves. Si una cosa vaig anar veient dels islandesos fou el seu grau de sensibilitat, cultura i curiositat pels afers del món. La societat d’aquell país es fonamentava en l’opinió crítica i el coneixement. Em trobaria molts islandesos que parlaven castellà car la península ibèrica era un destí molt conegut i desitjat per clima i nivell de vida. Molts pronunciaven amb accent estrany localitats com Torremolinos, Mallorca, Alicante, fins i tot el Barça formava part d’aquest vocabulari islandès. Però el més sorprenent era que molts d’aquests illencs filocatalans eren simpatitzants del nostre club i per tant culés. En Þorsteinn, del Barça com no, coneixia el fet independentista català, i en un castellà d’accent sud-americà, em parlava emocionat al trobar-se davant un aborigen català. Prim, de vint passats, amb corbata i americana, ros, de cara pigada, m’explicava que va estar un any vivint a Mèxic aprenent el castellà, que allí va conèixer catalans independentistes, tot això no sense escapar-se-li algun fil de saliva pel nivell etílic. Li vaig dir que estava esgotat, que eren gairebé les quatre passades del matí, que em calia recuperar-me, vèncer el cansament i em va oferir el que portava, que esnifés allò. No em pregunteu el per què, però tal com estava, vaig acceptar. Dins d’un bany, i davant de la pica, quina cara que jo feia en el mirall, va treure aquell polsim que jo havia d’empassar-me pel nas. Com picava la bèstia, però va fer el seu efecte, suau, de cafè brut, de tabac de boca. La prohibició de fumar dins dels locals públics provocava dues coses per Islàndia, la més evident, molta gent fumant a l’entrada dels pubs, i la més oculta, snifar pels banys pols de tabac. Què us pensàveu que m’havia passat per la pituïtària? Farlopa? No, allí la cosa anava molt castigada, fins i tot fumar herba. Les drogues il·legals millor deixar-les pels somnis onírics i lluny de la realitat, Islàndia no era país per a dopar-se, ja hi arribarem. El tabac de boca no sols era emprat com rappè pel nas, sinó que també es col·locava una petita esmicolada del mateix entre el llavi superior i les genives. Així, com la fulla de coca peruana, es deixava que la saliva en fes infusió mentre les mucoses bucals en captaven l’alcaloide per passar-lo a la sang. Passats uns minuts la substància, lluny d’una ratlla de coca, donava cert despertar equivalent a un cafè de màquina d’oficina. I que dolents els cafès d’empresa! Més que omplir-te l’estómac amb cítric ardor te l’empastifen. Ja mig desvetllat pel tabac i aprofitant l’ocasió, vaig pensar en el meu objectiu a Islàndia, l’Eyjafjallajökull, en Pep. Així que vaig iniciar la meva investigació, ves quines ganes, i vaig preguntar-li al meu amic Þorsteinn al respecte. Aquest en resultà tot un especialista, ja us he dit que els islandesos solien ser força cultes i informats. M’explicà que era una cosa normal en el seu país, que molts volcans explotaven sovint, que els islandesos hi estaven força avesats. A Islàndia cada tres o quatre anys solia haver-hi una erupció la meitat de les quals s’esdevenien dessota les glaceres. Per tant l’Eyjafjallajökull era una efusió magmàtica més de l’illa, un petit volcà ajupit sota una glacera, vet aquí la seva ignorada existència. I en Þorsteinn va repetir-me quelcom familiar, que l’Eyjafjallajökull per les seves mides i tipus d’erupcions el podríem agermanar amb un volcà català, el Cruscat de la nostra Garrotxa. Veieu el cultes que eren els islandesos. Històricament d’en Pep se’n tenia registre per diferents erupcions, una al 1612, una altra durant el 1821 i la darrere en el 1823. Sumada la del 2010, de mitjana sortia una erupció cada 200 anys, ara la propera, doncs, quedava lluny. En Þorsteinn m’insistí que la cosa ja portava cua feia temps, que el pet d’en Pep se sabia de feia mesos. L’erupció del 14 d’abril havia tingut molts avisos, moltes alertes que ara lligarien en un bon all i oli. Durant gairebé 18 anys la cosa s’havia anat movent amb petits sismes que denotaven que una gran quantitat de magma s’anava apropant a la superfície. Concretament durant els anys 1994, 1996, 1999, 2009 i 2010 s’havien detectat canvis de temperatures, sismes i inflors en el terrenys conseqüència que les laves feien la seva pressió per sortir des d’uns cinc quilòmetres de fondària. En Þorsteinn era un pou de ciència geològica, jo una nul·litat humana, el tabac feia fallida i jo tornava a necessitar una son profunda i reparadora. Li volia preguntar que per què el 14 d’abril en Pep va explotar com ho va fer, tan sobtadament, però em tornava a sentir molt abatut i en Pep podia esperar. Per tant vaig inquirir sobre albergs on trobar llit i del volcà me’n vaig oblidar. El meu novell amic va canviar de tema i em va regalar unes bones indicacions per trobar refugi durant aquella albada. La meva penúria a la recerca de conreria urbana va continuar passades les cinc del matí, però ara més orientada gràcies a en Þorsteinn, si més no la cosa hauria de rutllar millor, vana il·lusió. Això sí, ara tot el poble ja em coneixia de tant passejar-me pel carrer Major, el carrer Laugavegur que passava a dir-se després Bankaestraeti i finalment moria prop del port amb el nom Austurstraeti, en fi, tot un galimaties sent el primer dia per la capital. Fixant-me en el nom d’aquelles vies vaig sospitar que straeti volia dir carrer en islandès, un idioma que en breu em portaria uns quants maldecaps, sobretot per la pronúncia. I de fet carrer seria simplement street en islandès, i és que anava molt perdut durant el meu primer dia d’arribada. Però la vana il·lusió que abans esmentava fou que, tot i les indicacions d’en Þorsteinn, els allotjaments eren plens, els hostals també i els hotels cars, plens i prohibitius. Raó? La crisi econòmica. D’ençà el 2008 a Islàndia ja no existien crèdits per comprar un habitatge i menys encara per contractar un viatge a l’estranger. La Islàndia de l’alta especulació havia col·lapsat, havia implusionat. Davant d’una devaluació de la moneda nacional, la corona, d’un quaranta per cent, el nivell adquisitiu dels autòctons havia caigut estrepitosament. Per tant, i si en aquell moment voler viatjar a l’estranger significava rebre un quaranta per cent menys de divisa en el canvi de moneda, l’opció era clara, quedar-se a casa i fer unes vacances patriòtiques, pel país. Vet aquí per quina raó els refugis, hostals i hotels restaven tan plens aquell estiu, eren plens d’aborígens. Quin desencís! Ara sí que em vaig estirar en un banc amb la convicció d’esdevenir un sense sostre, si més no per una nit. Potser els transeünts em tirarien algunes monedes davant el meu peculiar pessebre, un català que l’havia errat, que l’havia cagat, el docent desastre, el mestre caganer. Allí, ajaçat en el banc, molts foren els qui em digueren frases en islandès, ¿improperis en contra un desballestat? No ho vaig saber pas, l’islandès no era el meu fort, però entre les seves sentències vaig captar ja les primeres lliçons d’aquella llengua originària dels víkings, un idioma d’arrels medievals, una parla d’orígens nòrdics. El primer cop que escoltes l’islandès et sona a xinès, bé a xinès no, l’islandès sona a soviètic. A primer cop de paraula pot semblar txec o rus, quin galimaties, oi? Però quan pares bé l’orella la cosa canvia. La musicalitat que tot idioma té, des de l’italià fins al swahili, l’islandès també l’ostenta, i aquesta harmonia sembla, i no em considereu boig, a català, i a català de l’Empordà. Més d’un cop vaig pensar que em parlaven en la llemosina llengua, sí, sí, no us prenc el pèl. L’islandès em sonava a entonació catalana amb un vernís d’italià. Sota aquella melodia idiomàtica més d’un cop vaig creure escoltar català, però allò fou una altra vana il·lusió, res de res, era islandès. La meva solitud, i les ganes de trobar algú amb qui conversar en alguna variant llatina, m’empenyien a deformar la realitat confonent l’islandès amb l’antiga parla dels comtats catalans. Serien massa setmanes sol i sense parlar català per aquelles terres. Quant ignorant era jo. Un soroll somort em despertà del banc. Vaig llevar-me de cop notant que feia massa fresca per romandre tot un matí sobre aquella fusta. Redreçat del jaure vaig adonar-me de qui m’havia despertat. La catifa de residus vitris que m’incomodava al caminar havia desaparegut. Els carrers de la capital s’havien transmutat, estaven nets com una patena. El meu record se’n feia creus. Com podia ser que quan vaig arribar a la capital hi haguessin tants vidres per l’asfalt i ara potser el vent se’ls hagués emportat? Del cert que no havia estat l’aire, havia estat una brigada de neteja de l’ajuntament. Aquesta, i en qüestió d’unes hores deixava tota la ciutat neta com el plat del més famolenc. Vaig refregar-me els ulls, eren les sis passades del matí, i sí, efectivament l’aquelarre havia finat. De borratxos ja no se’n veien, i de vidres i residus la ciutat n’estava neta. Tot semblava en ordre, tot no, el meu cap i la somnolència que acumulava, restaven atrapats en el més foscs dels cansaments. Havia de tornar-ho a provar. Em llevà d’aquell sofà urbà i tres dispeses noves foren objectiu de motxilla, botes i jo. El primer ple, el segon mes ple i el tercer, el Salvation Army, un racó disponible. La dita és sàvia, a la tercera va la vençuda, i el Salvation Army, com deia el nom em va salvar. Per uns 50 euros, exactament 8.200 corones, em van acollir. El preu no s’ho valia, aquella minúscula habitació de residència d’estudiants no incloïa ni l’esmorzar. Tot plegat cinquanta euros era el que costava una nit de turisme rural a Catalunya en un llogaret mínimament arreglat. Resultava obvi, la cosa a Islàndia era cara, i més si teníem en compte la mida de la cambra. Durant les setmanes que romandria per l’illa vaig veure que allò era del més comú, cel·les estretes, claustrofòbiques i recloses tancaven l’espai que llogaves per poder fer-hi nit, bé, fer-hi nit seria un eufemisme, feia de dia. Però abans d’explicar aquesta fotesa tocava pagar l’estança i digueu-me grapes o desastrat, però allò no fou fàcil, un nou problema se’m presentà. Diumenge era el dia del senyor, que no pas meu, per tant el descans dominical imposava que els bancs restessin tancats, i jo, insensat de mi, no havia bescanviat moneda a Barcelona, no tenia ni una sola corona damunt meu. Pelat com una rata i sense bancs oberts per obtenir-ne divisa local, un va posar cara de moniato, arrugada i compulsa, per expressar que no podia pagar, que si em podien fiar, quelcom quimèric a Islàndia. Allí mateix vaig adonar-me que el primer que calia ser a Islàndia era molt català, primer paga. En aquest país comprar o contractar qualsevol cosa passava per saldar el deute immediatament i prèviament a l’obtenció del servei o producte. Al bar, et posaven la copa però abans no fos teva, paga. Anaves a un hotel, em quedaré tres nits, però abans paga. A l’oficina d’informació de turisme, volies reservar una sortida, sí, però abans, paga. En fi, que una cervesa, un dinar o una habitació venia amb la factura abans ho tinguessis a disposar. En fi, havia de liquidar el dret a dormir en el Salvation Army i la cosa pintava bastos. Vaig pensar que potser ells em bescanviarien moneda però fer-ho en els albergs resultava contrari a la meva religió, sóc un garrepa català i per això sabia que posades i hotels hi aplicaven el seu impost terrorista, t’hi carregaven d’un quatre a un vuit per cent de comissió. El millor era anar al banc principal de la nació, el Landsbanki, però ja s’ha dit que el diumenge estava barrat. Allí de cada euro et pagaven 154 isk., o corones islandeses, sense cap mena d’extorsió terrorista. Si feu comptes entendreu que, si encara sou dels qui penseu en pessetes, veure els preus en corones era com tenir-los en pessetes però amb un vernís d’un deu per cent a afegir. Per exemple, una cervesa solia costar unes 900 isk. a qualsevol bar. Aquestes 900 corones eren traduïbles a 900 pessetes més el 10 per cent, és a dir, 990 pessetes, arrodonint 1.000 pessetes, 6 euros actuals. Us he atabalat massa amb tanta xifra? Perdoneu, si més no ara queda més clar que el preu d’una birra rondava els 6 euros en la tasca més normal d’Islàndia, com a qualsevol aeroport d’Europa, suc de civada car per cobrir moltes taxes i molts beneficis per a qui sap qui. Però sense metàl·lic i sense birolles els déus víkings vingueren a mi, i en concret, amb sant plàstic. Els islandesos mai no portaven massa diners damunt seu, ben al contrari, anaven pelats de butxaques. Això representà una nova lliçó de com funcionava el país. Allí es pagava absolutament tot amb targeta de crèdit, fins i tot una bossa de pipes, si en trobaves a l’illa, esclar. Amb allò vaig descobrir l’autèntica finalitat de sant VISA i sant Master Card. Els bancs i entitats, abans de la crisi, te les regalaven, fins i tot te l’enviaven sense haver-la sol·licitat. Oidà, si que eren bons aquesta gent, però la veritat la vaig patir quan vaig tornar a Barcelona per descobrir l’extracte que em va arribar a la bústia. El plàstic et dissipa la sensació de pagar, de fet al no veure els diners en viu, tu mateix mates els teus estalvis i gastes i gastes i gastes sota la inconsciència de la teva ingenuïtat que sembla mai no saciar el xip bancari. Les targetes, la finalitat? Impulsar el consum per pal·liar la crisi, ¿o potser això va agreujar-la? No sé què pensar-ne, no sé on fou la causa ni la conseqüència, sols veia que jo, pobrissó, n’era una víctima més. I a la fi tenia jaç on poder caure. Havia costa Déu i ajuda arribar fins allí però ja hi era, en aquella cel·la monàstica de mides limitades podria descansar i recarregar piles, podria enfonsar-me en el més dolç dels somnis, en el més profund dels sons, però no hi faria nit allí, hi faria dia. En aquelles latituds nòrdiques i sent estiu, la llum del sol hi era present gairebé tot el jornal, un astre, l’islandès, molt pencaire. A més, amb la manca de llum durant el llarg hivern, les finestres d’aquests víkings restaven orfes de cortines, o si les hi penjaven, semblaven de paper de fumar, transparents. Es feia evident que aquella cambra on esperava dormir seria plena de llum, una llum filtrada pels perpetus núvols de l’illa, una llum somorta per la grisor dels mateixos, una llum d’insomni total. Jo que confiava veure aurores boreals a Islàndia ara m’enfrontava a la dura realitat, no les veuria, sempre era pràcticament de dia. Començava a pensar que aquell viatge portava malastruga. Entre solitud, insomni i aquelarre, quina rebuda m’havia engaltat aquella illa del mig de l’Atlàntic, quina benvinguda per la meva tossuderia de veure un volcà, en Pep. Potser una retirada a temps hagués estat una bona idea, un retorn a casa meu, a Barcelona, però no podia, faltaven unes quantes setmanes per al meu vol d’escapada.

No hay comentarios:

Publicar un comentario