DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

lunes, 29 de octubre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA VI


BUSCANT EL NORD

(un dimarts perdut)

El mal temps que regnaria l’illa durant aquells i propers dies em va fer desistir d’apropar-me al volcà situat al sud del país, d’en Pep. Estudiant el mapa d’aquella nació m’hi vaig decidir, em dirigiria primer al nord esperant bons temporals per atacar el meu objectiu, l’Eyjafjallajökull al sud. El clima boirós i humit d’Islàndia havia de canviar una hora o una altra, pel que un itinerari septentrional m’hauria de regalar suficients dies per tal que la depressió s’esvaís i un assolellat parèntesi s’obrís per sobre aquell extens faralló volcànic.
A l’endemà de la monumental atabalada del Golden Cercle, on va valer més la pena el paisatge que no pas el xarlatà de la furgoneta, em dirigí a l’estació d’autobusos de la capital. Allí vaig adquirir el meu salconduit per arribar on fes falta de l’illot. Jo, de cos present, vaig veure com tothom semblava ignorar-me, tothom tenia prou feina com per prestar-me atenció, tothom anava prou enfeinat. Vaig comprar el tiquet de bus de llarg recorregut, mecànicament, sense simpaties entre client i servei, 33.000 corones a la VISA, que pels qui pensàvem a l’antiga venien a ser unes 36.000 pessetes, pels més moderns uns 215 euros. Aquell bitllet em permetria donar la volta a tota l’illa i més. De fet, i donats els preus d’Islàndia, era la manera més econòmica de recórrer el país. Calia tenir en compte que el nivell de vida d’allí era força car. Per sobreviure amb un mínim de dignitat calia un sou d’unes 500.000 iks., d’uns 3.000 euros mensuals, inassolible per a un docent català, i ja se sap que es podia passar més gana que un mestre d’escola, si més no a Islàndia. Quan un vi Don Simón, aigua bruta per als entesos, costava a l’illa 1.200 iks, uns 8 euros, igual que un pizza per encàrrec, tot queia pel seu propi pes. Ja no parlem del preu de l’oli verge d’oliva que venut en ampolles de mig litre costava uns 660 iks., uns 9 euros el litre. En fi, no era país per a mediterranis. Però tampoc us pensàreu que les coses locals fossin barates. Una hora d’Internet a qualsevol locutori costava unes 550 iks., uns 3 euros l’hora, el triple del que cobrava un servei equivalent a Barcelona. Fent càlculs i computacions, entre preus d’allí i d’aquí, Islàndia sortia el doble o la meitat més car que a Barcelona, és a dir, que calia multiplicar-ho per dos o per u i mig. Enteneu què li va passar a la meva VISA al tornar a Barcelona? Doncs que em va arruïnar.
Sobreviure econòmicament un bon grapat setmanes en aquella illa passaria per anar a comprar al supermercat i cuinar en els albergs, la pela sempre havia estat la pela. Aquella fou la primera norma de supervivència que tot motxillaire havia d’aprendre si volia esquivar hotels i luxes per Islàndia. Mica en mica, i com bon català, diuen els tòpics, vaig aprendre quin dels supermercats era el més baratet, que també de pitjor qualitat, un DIA a l’islandesa. Allí sovintejarien les meves compres, en el supermercat del porquet rosa, el Bónus, ja, ja ho sé, un pèl metrosexual la bèstia, però havia d’estirar els estalvis per assolir l’Eyjafjallajökull i així sadollar la meva curiositat sobre les tres qüestions que m’havien portat al país: si el león del Pep era tan fiero como lo pintaron, per què s’havia tornat tan explosiu i si havia estat exagerat tancar tants dies l’espai aeri europeu. De moment ja tenia el bitllet per donar la volta a l’illa i arribar-me finalment al Pep.
Ja dins de l’autobús va tornar-me a venir una ferida, una ungla felina, aquella paparra perversa, la solitud i la seva maleïda ansietat. Desfilaren davant meu uns quants quilòmetres, però aquella odiosa impressió no va amainar, va empitjorar. Per molt que acluqués la mirada em sentia seguit, aguaitat. Amb tanta soledat al meu voltant, aquella sensació, que no percepció, va arribar a formar part de mi durant tot aquell estiu, durant tot aquell viatge, un món silenciós que m’obligaria a entaular llargues conversacions amb algú que feia temps tenia oblidat, amb mi mateix.
Diuen que dialogar amb el propi esperit fa minvar l’ansietat, si més no així m’ho semblà. D’altra banda distreure la ment esdevé el pla b de l’assumpte, per tant gaudir embadalit per la finestra del bus fou la segona part. Aquells paisatges de verd cítric, aquelles terres feixugues, aquells rocallams urpats, em regalaren a la fi un aire sedant i tranquil·litzador. Foren hores de pràctica les que m’arrencaren l’ofec que arrossegava des de finals de curs, tot i que, i per un moment, em vingué la impressió que tot allò provenia de coses passades. La prioritat, però, era permetre apagar el cervell deixant que tot aquell paisatge penetrés a través meu fent-me oblidar qui jo era, diluint la meva consciència. Era aleshores quan notava una mirada dolça, propera i càlida, gairebé dins meu, que em feia de bàlsam.
En Sigurdur, un islandès assegut al meu costat, va interrompre la meva levitació. Veient-me tan concentrat va pensar que potser incubava alguna malura, es troba bé?, em va preguntar, frase la qual m’obrí els ulls de cop, sí, sí, em trobo perfectament. Allò va fer de solució al meu capficament, em va distreure, però també va iniciar una conversa plena de detalls dels confins més misteriosos i inhòspits de la vida islandesa, les supersticions d’alguns. En Sigurdur, cepat, de cara ampla, vermell de nas, regentava una petita granja al nord de l’illa. Se’l veia rústic, de pagès, alhora que noble de camp. No tardàrem a tenir-nos certa confiança, les hores de viatge solen regalar aquests plaers, i vaig confessar-li la meva estranya sensació de ser observat, això són els trolls i els elfs, va assegurar-me molt seriosament. Potser la meva cara de sorpresa el va foragitar una mica ja que em tornà a insistí, són ells qui t’observen per aquí, ells viuen lluny de les urbs, que sí, que sí, que els he vist pels prats i pels pocs boscos insondables que el territori conserva, he vist trolls, gnoms i elfs. Fades no li vaig preguntar, però no, no m’ho deia de broma, alguns islandesos del món rural creuen fervorosament en l’existència d’aquells éssers de la mitologia antiga. La superstició formava part de les arrels ancestrals d’aquell terra de gredes.
El bon home, uns quilòmetres abans de Varmahlið, va desaparèixer, va baixar en la parada anterior. Jo hauria de retornar al meu aïllament, a la meva caverna mental. La meva soledat va novament inaugurar el procés de sempre, les obsessions, pensaments circulars que creixien com una bola de neu fins que omplien tot el meu cervell colgant-me sota preocupacions inexistents. De cop i volta pensava, no sé si estic sol o és que el món funciona per egoisme, i ja no podia escapar d’aquell pou de dèries enganxoses. Però si l’ansietat jugava en contra, els déus víkings ho feren al meu favor, un àngel va arribar per dissipar les meves manies, un que així es deia va venir a distreure les meves cabòries. Gràcies Thor, gràcies Oðin, gràcies Fryer.
Per l’accent li vaig reconèixer la nacionalitat, pel seu anglès. Tot just pujar al transport es va delatar al preguntar-me que quina era la següent parada. Tal qüestió no va generar resposta, jo no era aborigen coneixedor de l’itinerari, la qual cosa ell sí s’imaginava de mi. Els meus cabells llargs i rossos, més la meva barbeta, ja canosa, li varen confondre les ètnies pensant que jo era un víking local. L’Àngel era una altre docent que es movia sol pel territori de trolls i elfs, un profe de naturals de seixanta anys passats. Ell, molt viatjat, se sentia solter convençut però amb moltes ganes de garses, dels que diuen que la parella és d’aquelles coses que acaben bé o que duren tota la vida. Asturià sorrut, havia après l’anglès, com la majoria dels peninsulars, tard i mal pronunciat, vet aquí com vaig saber a primer cop d’oïda d’on era. Els ibèrics tenim un accent singular quan intentem xerrar la llengua saxona, continuem parlant castellà però amb paraules que ens són alienes. N’Àngel va ocupar el seient d’en Sigurdur i el meu viatge va prosseguir ple de conversa i diàleg. Estava salvat de retines inhòspites, estava protegit de les mirades de trolls ferotges i despietats.
Havien passat cinc hores de viatge i uns 300 quilòmetres des de Reykjavik. El meu destí era baixar a Varmahlið per fer-hi nit i d’allí estant marxar encara més al nord, fins a un llogarret de pescadors anomenat Siglufjörður. Separar-me del recent nou company de viatge em feia peresa, però l’aturada a Varmahlið fou temps més que suficient per saber que no hi havia cap habitació lliure en tots els allotjaments de la localitat. En fi, que la meva possible visita a Siglufjörður es diluí però la meva companyia a l’autobús continuà. El poble de pescadors seria lloc de passada uns dies més tard i per causes diferents a les inicials, havia de deixar fluir més les coses però encara no n’era prou conscient. De fet si hagués arribat a Siglufjörður a l’endemà no hagués trobat res, i quan la casualitat m’hi portà ho vaig trobar tot. El que no havia de ser, no havia de ser. Ja ho veureu.
Així doncs vaig tornar a pujar al bus i em vaig asseure en el mateix lloc que havia deixat feia una estona, com si els viatgers d’aquella nau ja sabessin que havia de tornar, com si el destí fos escrit i jo, ignorant de mi, fos un simple actor engarjolat en un guió dels meus observadors.
La dificultat de trobar habitacions s’estava repetint massa. Ja vaig explicar que la crisi econòmica havia forçat als locals a viatjar més pel seu país i que per aquesta causa els albergs anaven més escassos. Però a aquella fotesa calia afegir-hi un nou impediment, una nova maledicció, un pont, bé més que un pont era un banc, la Bank Party. Aquesta era la que m’havia deixat sense hotel a Varmahlið, però qui sap on més. L’assumpte era que el cap de setmana que s’apropava esdevindria molt llarg, esdevindria de tres dies de festa nacional que els locals aprofitaven per viatjar pel territori, per fer de diumengers. En conseqüència hi hauria més trànsit del normal, no gaire per l’illa, i menys posades per a mi, moltes pel turisme creixent. L’enrenou de tot allò era la Bank Party, una celebració estranya, un dia de descans d’orígens estranys. Aquesta venia a ser com la festa major dels nostres pobles però a escala nacional. Es veu que algú va acordar que cada primer dilluns d’agost seria motiu de celebració, ¿la raó? Encara no la sé a hores d’ara. Ells l’anomenaven, a veure si ho dic bé, Verslunarmannahelgi, un llarg cap de setmana ple de festivals rurals, acampades, balls populars, barbacoes familiars, concerts de música i en molts llocs arrodonit amb un apoteòsic castell de focs, la festa major de tota Islàndia.
Àngel i jo ens arribàrem fins a Akureyri, una població de mida modesta a peu de fiord, ni massa gran per no perdre-s’hi, ni massa petita per no trobar-s’hi sol, un just mig aristotèlic ideal per a mi, un campament base perfecte per atacar gran part del nord de l’illa, un ciutat d’uns 17.000 habitants, un poble que tot just començava a ser urbs. De fet vaig arribar-m’hi per dues nits i en van ser més de buit, la culpa? Una infecció de cavall iniciada a Reykjavik albirant unes balenes inexistents. Arribat a Akureyri l’eclosió del virus incubat estava a flor de pell, l’otitis era imminent. Del cert que diverses fiblades m’estaven deseixint la salut i que per aquestes arribaria a caure anguniat. El cos s’havia afeblit i vet aquí que la malaltia em va vèncer. Tres causes clares m’havien comportat aquell estat, la primera, una estranya sensació de melangia, d’angoixa i ansietat, de mal al pit, d’enyor de viatges passats amb parella, d’anar acompanyat. De fet ja portava així uns mesos ençà, i aquell viatge no reparava el meu interior com en un principi jo havia esperat. Potser era massa d’hora. La segona causa d’afebliment provenia de la crisi dels quaranta-tres, una crisi que venia a ser com la dels quaranta, que no vaig patir, però que ara arribava recalcitrant i amb gana retardada per tres anys d’espera. I la tercera més palesa i menys mental consistia en l’insomni nocturn. Persistent com una paparra aferrada a la pell del crani, em xuclava les energies destinades per al viatge i m’infectava l’ànima amb un coragre cada cop més àcid, pesarós i espès. Les escasses hores de foscor nocturna, inexistents durant l’estiu, em fiblaven cada vespre que intentava trobar-me amb els efluvis onírics del son. A la gent poc viatjada, superficial i sovint de barriades benestants, li resulta molt exòtic i apassionant el sol de mitjanit, però ignoren que la llum es filtra per arreu quan vols simplement dormir. Agreujava el fet anterior que durant el dia el sol no lluïa, sols una claror somorta, gris i ennuvolada li feia de succedani, ¿el sol durant aquells dies? Doncs com el perro del hortalano, que no comía ni dejaba comer.
Les tres raons anteriors, ansietat, insomni i crisi, m’estaven esclafant com un ou de guatlla, petit i de closca flonja. La principal necessitat a Akureyri era trobar lloc per dormir amb urgència, descansar i a l’endemà buscar atenció mèdica. Després de tres intents, vaig fer cap a un alberg força net i arreglat, el Súlur II, potser un pèl apartat de la plaça major del poble, que també del fiord, però això sí, silenciós i confortable. L’Àngel tenia reserva feta en un altre indret. Li perdria la pista.
Ja instal·lat al meu jaç, aquell dia sí, les cortines tapaven la llum de l’astre déu i una tènue foscor regnava dins de la cambra. Vaig adormir-me en breu, fins i tot vaig somniar. L’aire semblava encantat i jo, al bell mig d’un prat infinit, eteri, de pau camperola, em disposava a parlar amb un enorme i pelut troll d’ulls esgarrifosos. Li preguntava que quan redimonis tancaven el llum allí, que on era el maleït interruptor. El troll amb els ulls incandescents, arrufà les celles obrint encara més aquells iris satànics que feien recular fins al més pinxo. De sobte esbufegà una bafarada d’aire plena de mal alè i se m’apropà fins al punt de notar la ferum de la seva manca de dutxes diàries. Finalment, quiet i palplantat, com dient ja ho has entès, no em respongué. Un fil de baba li relliscar dels llavis. Ara jo ja roncava.

miércoles, 17 de octubre de 2012

MINISTRE WERT PARTIT I POPULAR

El ministre Wert continua perseverant a premsa que espanyolitzar l’escola catalana es fonamental, vaja, que no se’n desdiu ni una coma del que va esclafar fa us dies al Congrés dels Diputats. Resulta obvi que tal pretensió ha partit l’opinió espanyola i ha fet molt popular al senyor Wert, més que a un Partit Popular al qual pertany. La paradoxa de la seva espanyolització la té en tres fets que anul·len la seva tesis. Primer, hi ha molts xinesos, marroquins i pakistanesos per Espanya que ni parlen ni escriuen ni entenen el castellà pel que es fa molt més necessari espanyolitzar a aquests nouvinguts que als catalans ja que, i són dades del ministeri del senyor Wert, aquests parlen, entenen i escriviuen millor el castellà que la mitjana espanyola. Segon, si un marxa a Galícia, feu del Partit Popular per cert, s’adona que en les aldees llunyanes parlen a tot foraster espanyol en gallec i ningú s’estripa les vestimentes davant aquesta normalitat lingüística, ¿voldrà ara el senyor Wert espanyolitzar a aquests gallecs que voten PP? I tercera i última, si el senyor Wert vol espanyolitzar a tots els catalans vol dir que no ens considera espanyols ja que si ho fóssim no ens caldria espanyolització alguna. Que ho digui clar i serem entesos, quan el senyor Wert parla d’espanyolitzar musulmans, gallecs o catalans no és cert ja que tots vivim i treballem per Espanya i per tant tots som espanyols. El que realment pretén aquest ministre es castellanitzar a tot espanyol que no parli el seu espanyol, el castellà.

martes, 16 de octubre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (V)

RODALIES, QUE NO DE RENFE (un dilluns de difunts) La ciutat és un gran monstre alimentat per l’anonimat de multituds. El lector, tu, comprendrà que a l’escriptor, jo, mai no li han entusiasmat les urbs. Quan viatjo i arribo a una capital normalment m’hi estic pocs dies, tres com a màxim. És quelcom visceral, inexplicable, d’arrels infantils i esvalotades. Puc visitar un museu, una església i un edifici emblemàtic, però ja en tinc prou. El que m’atrau no és ni el ciment ni l’asfalt d’un país, el que realment m’enlluerna és l’essència que es teixeix entre la gent, la seva cultura i els paisatges, sobretot l’últim, els rerafons. Per això sovint defujo de les grans ciutats per albirar els espais oberts que s’hi amaguen darrere. Aquests, els espais, són els qui em regalen aire i llibertat per poder decidir cap on projecto el meu destí. En definitiva, havia de marxar de Reykjavik i de pas, evitar el seu Salou de turistes, el Blue Lagoon. Feia unes dècades aquell paratge havia estat un paradís, quelcom simplement natural, ara se’ls havia convertit, i en la meva opinió, en la Marbella d’Islàndia, en un Torremolinos termal. Vaig estalviar-me allò i a canvi em dirigí cap els afores de Reykjavik, al Golden Cercle. El que jo ignorava fou que no podria anar a més termes. El que desitjava era banyar-me en piscines més rurals i menys poblades, no pas en el Blue Lagoon, però causes majors em farien penedir d’aquella negativa. La volta al Golden Cercle esdevingué una turistada més serena, més geològica i més atraient per a un pedròleg com jo. Fàcil de contractar a qualsevol agència d’informació i turisme del país, em va permetre recórrer les principals manifestacions volcàniques de les contrades. A més, i donat el meu cansament, la manca de dormir i la resta de vicissituds a causa de l’aquelarre de benvinguda, millor era prendre-s’ho amb una mica de calma i preparar amb seguretat l’apropament a l’Eyjafjallajökull, entre nosaltres Pep. Com m’aniria adonant, vagarejar per Islàndia no resultà gens complicat com sí altres destins del meu passat. Països com Zimbabwe, Gabon o Iemen sempre hi aparegueren impediments d’última hora. En canvi aquella illa va resultar un menú per a nadons, un paradís per a la tercera edat, ¿m’estaria fent gran? Sols escapar-me de les verticalitats d’acer i formigó va aparèixer davant meu un paisatge nu, aspre, musculós, de roca i prats allimonats, de pocs arbres, de nuls boscos. Era curiós que amb tanta humitat per l’illa ni pins, ni bedolls, ni avets hi fessin arrels en aquell subsòl. La desolada terra, ocre i sense un bri d’herba, supurava pols eixarreïda. D’altra banda, les poques cases que trobava pel camí estaven construïdes amb planxes metàl·liques. En fi, que eren llars de llauna, quelcom que guardava relació amb el fet anterior, amb la manca de forest i de fusta. De fet, sols l’u per cent del país es trobava recobert per moles d’arbres. Aquella realitat desforestada trobava les seves arrels en diferents raons del passat del país, raons que el guia que dúiem dins de la furgoneta no va explicar. Ell sols xerrava i xerrava descrivint qualsevol detall per petit i efímer que fos del trajecte. Al principi va comptar amb el meu suport i interès, però passades un parell d’hores, la conferència produïa un soroll monòton que es confonia amb el rosegall del motor i les rodes. Al final ho va aconseguir, em va avorrir i vaig desconnectar. Així continuà observat aquells paratges sense arbres que clamaven una explicació. Donat que el guia no deixava espais entre frase i frase vaig desistir de preguntar-li res i vaig elucubrar una teoria. Potser una causa havia estat la gradual tala que els víkings havien perpetrat sobre el territori. Ells des del segle IX que hi feien llars, vaixells i cases, quelcom que sense llenya no hagués estat possible. Penseu que la nit hivernal aquí continua sent molt fosca, llarga i freda, sense focs malament ho haguessin tingut els primers pioners. A més a més la pastura excessiva d’oví durant molts segles havia també impedit la brosta de nous esqueixos. Però no sols els víkings havien pogut ser els culpables de l’absència de forest, també les erupcions de l’illa havien malmès gran quantitat de boscos arrasant grans àrees dels mateixos, si més no per les valls on les colades de lava hi havien transitat. Però el sòl islandès amagava quelcom dur i glaçat, quelcom que com a geòleg coneixia, el permafrost, el gel subterrani, un fet que impedia en molts indrets l’arrelament dels arbres. Si afegíem que l’hivern poca llum tenia es feia obvi que el creixement vegetal en aquella illa esdevenia lent i ple de dificultats. Aquesta última raó, el clima, més la manca de sòls profunds per acció de les glaceres feia cosa d’uns 10.000 anys, explicava en conjunt per quina raó a Islàndia eren tan escasses les soques. Vet aquí que sense llenya grossa les cases no podien ser de fusta, havien de ser de llauna. Teulats i revestiments externs s’elaboraven de planxa metàl·lica, però no us penseu que la cosa quedés malament o mancada d’estètica, no, no pas, els habitatges aquí, com també passava a l’illa veïna, a Grenlàndia, eren plens de coloraines vives i cridaneres. Grocs, vermells o blaus es veien freqüents pels llogarets com si es tractessin de cases de nines. El guia continuava la seva perpètua dissertació. Jo vaig continuar pensant en els teulats i façanes que de tant en tant veia. Descobriria amb els dies, i sent convidat d’alguns islandesos, que les xapes les deixaven pels exteriors, els interiors de les cases eren dolços i càlids. Qui podia es decorava la llar amb fusta natural, la qual cosa passava sovint en ciutats grans. En poblacions més modestes els acabats solien ser de fusta sintètica. Tant en un cas com en l’altre, i amb molta cura del risc que comportaven aquells materials inflamables, les alarmes d’incendis sonaven a la mínima. Una torrada de pa, un plat fent-se al forn o una cigarreta mal apagada, solien fer disparar les alertes de foc. Els habitatges a Islàndia tenien molta fusta, sintètica o natural, per tant millor instal·lar senyals sensibles. El guia seguia igual de pesat. La volta al Golden Cercle continuà per mostrar-me quelcom novament misteriós, alineacions de volcans. Tot i que el temps no acompanyava, plouria molts més dies, la visita a tot aquell seguit de fenòmens geològics m’ensenyà sobre el mapa que es disposaven seguint direccions. Volcans, gèisers i epicentres de sismes seguien línies pel territori. Pel Nord de l’illa eren de nord a sud i pel sud, de sud oest a nord est. La literatura mediocre i sensacionalista d’això n’hagués fet tot un seguit de llibres al pitjor estil de César Vidal com els textos que pels anys setanta exageraven el Triangle de les Bermudes o imaginaven un monstre en el llac Ness. Fins i tot es podria pensar que els déus víkings, que en breu us el presentaré, van endreçar la terra d’aquella manera amb l’ajuda de més éssers com trolls, també us els presentaré, més alguns elfs, que són massa petits per tal que els veieu. Però, i amb tanta teoria mitològica, erraríem. Que per quina raó els fenòmens geològics s’encadenaven per tota l’illa un rere l’altre? Doncs perquè els islandesos tenien la pell molt prima, la seva escorça terrestre esdevenia un terç de la normal. Amb tant poca cuirassa es feia fàcil l’ascens de laves i un fet geològicament impressionant. Islàndia es trobava partida per una conjunt d’esquerdes que cada any s’obrien més i més, associacions de falles que delimitaven la frontera entre dues plaques tectòniques, entre dos bocins de l’escorça terrestre, la placa americana i l’europea. A mesura que se separaven els dos cantons de l’illa, magmes del fons terrestres pujaven provocant sismes, escalfant els aqüífers, enlairant gèisers i omplint les esquerdes en forma de volcans. Terratrèmols, aigües bullents i erupcions alegraven d’allò més als islandesos, sí, sí, als aborígens tant focardal d’efusions els feia molt feliços. Podrien pensar alguns mascletaires de llevant que cremaven ninots de cartró pedra, però no, aquesta no n’era la causa. Islàndia, estant partida en dos per aquell estrip, feia que els islandesos se n’alegressin per una simple raó, cada any el seu país era dos centímetres més gran, un per cada banda d’expansió. Això explicava que com més ens allunyàvem del centre de l’illa les roques esdevinguessin més antigues. Al litoral est i oest per exemple es trobaven les laves més arcaiques, uns 16 milions d’anys, mentre que cap a l’interior el substrat s’anava fent més recent fins arribar al conjunt de falles central plenes de tremolors, gèisers i volcans, tot un espectacle de vapors, foc i olor a sofre pel Golden Cercle, tot un inofensiu infern exposat a la intempèrie. El guia va callar, me’l vaig mirar de cua d’ull però sols feia un glop d’aigua per reiniciar el monòleg. Pagava la pena corregir un error que sovint es diu sobre aquesta illa. Molts guies i textos del país parlen d’aquestes falles com una única entitat, però que no s’enganyi el lector, mai la natura no és tan simple ni nosaltres tan enzes o tan tòtils. La realitat no era que hi hagués una sola fractura, era una gran i extensa associació de falles que any rera any permetien que el centre del país s’enfonsés mentre les vores avançaven cap a l’Atlàntic. En aquesta fossa o depressió central s’hi resseguia el recorregut del Golden Cercle, un itinerari de llacs cristal·lins, de fumaroles sulfuroses i de termes desinflamatòries. Em pregunto si a Catalunya es volguessin unes falles així, on les arrenglaríem? Crearia vostè una Islandunya? De fet els catalans compartíem més coses del que ens imaginàvem amb els islandesos, quelcom que vaig adonar-me en un nou d’aquelarre. No hi patiu, més endavant, més endavant. De sobte el guia va conjurar la paraula màgica, el mot que a mi em motivava, car no el sabia pronunciar correctament. Fou aleshores que va dir quelcom semblant a l’Eyjafjallajökull, en Pep. Allò despertà els meus sentits i aprofitant una pausa que va fer per uns glops d’aigua, li vaig deixar caure una pregunta, que per què el 14 d’abril havia explotat tan sobtadament gairebé sense avís. La seva reacció fou estranya, un pèl esquerpa, d’alumne prepotent. Ara sense agafar el micròfon se’m dirigí a mi, com qui explica una gran confidència, i em va xiuxiuejar que de novembre a desembre de 2009 es succeïren diferents cicles d’inflament del subsòl, que el magma ja estava pujant des d’aleshores produint intrusions someres de morfologia laminar, sills en el argot geològic, que allò sols fou el preludi del que havia de petar. Quelcom semblant ja havia passat en el 1994 i en el 1999, fets que deixaven aquell 2009 dins de la tònica normal d’en Pep, de l’Eyjafjallajökull. El guia afegí que el més simptomàtic va succeir durant el 20 de març de 2010, que després m’ho explicaria, i va continuar vomitant informació per a la resta del grup, uns set personatges. Per desgràcia, i pel cansament que encara duia, se’m va oblidar preguntar-li a final del jornal què va passar el 20 de març. Ho sento, sóc home, un programa de memòria limitada. La volta pel Golden Cecle va passar per aigua, de fet tot el dia va rebre un degoteig continu de guspires que no xopaven però si calaven. En fi, tot el dia gris, plovent i en anglès, quin desconsol. Clar que la pluja s’avenia amb aquell idioma d’illa humida, ennuvolada i veïna. Potser per això, i per tant d’anglès parlat a Islàndia feia que se’ls encomanés el clima del Regne Unit. Solució? Potser demà parlaria Swahili. La tornada a Reykjavik fou grisa i tenebrosa, la pluja semblava animar-se, que no pas jo, i el cel fer-se més i més obscur. Tot i així, la sortida encara em va regalar quelcom el qual alguns es treuen del barret. Els conills com animal de companyia bé, però com a rates de camp, millor que no. Aquest lagomorf mai no fou autòcton de l’illa pel que la seva presència a Islàndia fou per importació humana. Exemplars escapats o abandonats van fer de les seves pels prats, sobretot en assumptes sexuals, i així havien proliferat com a rosegadors, que no són, per alguns racons dels afores de la capital, tot un boom demogràfic. Quines carones feien, pobrets, la cara d’una autèntica plaga. Tant veure conills campestres em van venir ganes de tastar entorns més bucòlics, més feréstecs, més de caçador. Veia clar que no aguantaria un dia més la serenata d’un altre cicerone com el d’aquell dia. Vaig decidir que a l’endemà faria tot el possible per dirigir-me cap a comarques més camperoles i menys poblades, marxaria cap al nord de l’illa. Un conill descarat va creuar la carretera.

miércoles, 10 de octubre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA IV

UN JORNAL PLE D’OLORS Avorrit de donar voltes pel llit, d’ullar el sostre i d’intentar tapar la claror procedent de la finestra amb jaqueta i motxilla, a l’endemà, és a dir, al cap de poques hores, em vaig veure obligat a llevar-me del jaç d’insomni. Amb molta son gràcies al sol islandès, vaig dutxar-me amb l’esperança d’espavilar una mica el conscient, però la rentada de pell no m’acabà de despertar sinó que em va regalar un curiós aroma, una estranya ferum de sofre. De sobte, dret sobre el plat de dutxa, vaig sentir quelcom al meu voltant, pels peus, com una serp. D’immediat vaig guaitar a terra però fos el que fos s’esvaí. Respirà profundament amb la intenció de controlar els nervis, aclucà les parpelles i vaig deixar que l’aigua calenta i aquella singular flaire regalimessin pel meu cos fent de frontera entre el meu jo interior i les percepcions externes. Ara vingué de sobre meu, una presència, un alè, quelcom que fins i tot m’observava. No m’atreví, mantingué els ulls closos, sentia pànic i allò continuava damunt de si. Vaig contar un, dos, tres, obrí la mirada, el sostre blanc, res de res. Sentia paüra, angoixa, ansietat. No era el primer cop que quelcom així creuava la meva vida. Cada final de curs patia d’atacs d’ansietat i de brots de pànic. Metges i especialistes havia visitat per poder resoldre el cas però foren un esforç en va. La millor medicina, i com sempre, serien els dies de vacances, la xerrameca amb els aborígens i la desconnexió escolar. Per tant, se’m va fer obvi, tot just començava el lleure estival, i amb les poques hores dormides, la llum perpètua i l’insomni encara al damunt, el meu cap patia una al·lucinació, la de sentir-me observat. Vaig decidir no fer-li cas a la meva percepció, tant de la presència com de la fortor a sofre, deixant que potser algun dia la gestalt en fes la interpretació oportuna. Fora de l’alberg els carrers lluïen humits de pluja. Ja pels carrers de Reykjavik, nets i sense vidres per l’aquelarre, vaig dirigir-me al port passant per la plaça d’Ingólfstorg. L’aire de mar m’aniria bé per desvetllar l’esperit i calmar l’ansietat acumulada durant el curs. De sobte vaig tornar a sentir aquella ferum de la dutxa, allí, al bell mig d’aquella plaça, em creuà el nas una olor d’infern, una flaire d’aquelarre, una pudor de sofre i d’ou podrit. Potser m’estava tornant foll amb tant poc dormir, o potser els diables em rondaven i m’observaven. Vaig examinar el meu voltant i tot restava tranquil. Alguns transeünts passejant, d’altres en una terrassa asseguts però cap personal amb banyes, pell vermella i cua. La fetor, però, perseverava en el meu jueu musell, i de fet allò no resultà una imaginació, esdevingué un vapor de sota terra, un efluvi infernal. D’unes xemeneies d’uns tres metres d’alçada pujaven graciosos torterols de vapor, fums que procedents del substrat es trenaven cel amunt. Islàndia, com illa volcànica que sempre havia estat, tenia tot el subsòl infestat d’aigües termals sulfuroses, pous que donaven aigua calenta a les dutxes i calefacció a les llars, vet aquí l’olor del meu bany i d’aquella plaça. De fet aquelles aigües esdevenien el miracle social dels islandesos, el seu punt de trobada moltes tardes, les piscines d’aigua calenta. Un exemple exagerat d’allò n’era el Blue Lagoon prop Reykjavik, un complex de piscines i llacs termals on sortien cinquanta litres d’aigua calenta per segon. Ja sols durant el 2010, uns 400.000 visitants, la majoria estrangers, passaren per les seves ablucions. Jo sempre havia preferit les petites piscines termals locals, és a dir, les dels pobles com Vik, Húsafell o Caldes de Malavella. Que no em vinguessin amb gegants com el Blue Lagoon, David mai no va estimar a Goliat. Amb tanta aigua termal pel país resultava normal la fetor que sentia, una olor que m’impregnaria la roba durant setmanes. Amb aquests pensaments vaig encarar el camí cap el port fugint de flaires subterrànies. Pel carrer, però, vaig descobrir un altre fet peculiar dels islandesos. Mig adormit, em va semblar veure al·lucinacions, colors cridaners davant certes façanes o al bell mig de l’asfalt. M’estaria afectant la son novament la percepció? Però no, en aquest cas no m’assaltà un nou atac d’ansietat, no pas, el que tenia al davant meu era l’esperit dels islandesos. Aquells colors cridaners eren pintures, escultures i d’altres manifestacions sensibles que molts illencs solien posar en finestres i entrades de les seves llars. Potser per l’hivern tan llarg i mancat d’hores de sol, potser per altres raons, els locals els encantaven les obres culturals, des de concerts fins a expressions artístiques. La nit pels vols de desembre esdevenia molt estranya, un més i mig de llòbrega foscor gairebé perpètua, un fet que els confonia, sobretot si deien de quedar aquell mateix vespre, podia significar unes setmanes més tard. Complicada la vida a Islàndia, sobretot la hivernal. La solució a la depressió passava per moltes distraccions com vida social, activitats culturals, jornades de cinema, exposicions d’art, dibuixar, llegir, escriure i com no, exposar les pròpies obres al jardí o entrada de casa, però, i la més important, a l’inrevés dels ibèrics, poca televisió. De fet a l’illa hi havia molts pocs canals, sols tres de pantalla i deu de ràdio. Cal insistir que així s’entenia que els islandesos fossin molt cultivats i crítics, sobretot amb el seu govern, un fet demostrat durant la crisi econòmica i les conseqüents manifestacions, tumults i bullangues per Reykjavik. També hi arribarem. La inquietud dels islandesos es feia patent en la seva producció literària, un de cada deu aborígens tenia algun llibre publicat. Tot i això, no sols la inquietud alimentava tanta edició, l’estat també subvencionava la publicació d’obres en islandès, una llengua minoritària, una parla que sols articulaven uns 300.000 habitants. Fos com fos, als islandesos els encantava la cultura i l’art. A més a més, i com he dit, el que ells elaboraven o compraven ho exposaven a casa seu o al bell mig del jardí. Això explicava el que havia observat per les cases de Reykjavik com també la gran abundància de galeries d’art en la capital o la de botigues que venien escultures i objectes creatius. Per desgràcia aquest sector va veure reduïdes les seves activitats a causa de la crisi econòmica. Moltes galeries d’art varen haver d’enreixar el negoci i molts marxants d’art perdre la feina. La cultura sol ser el primer que peta quan el cabal dels diners s’estronca. Continuant la passejada, una altra olor va venir-me al nas, en aquella ocasió fou agradable, fina, de vaixell de fusta. Estava davant el port i els efluvis de mar penetraven dins dels meus pulmons fent gaudir el meu olfacte. Vaig inhalar una bona glopada d’aire fresc. Tot i la grisor del cel i el vent glaçat, la sensació em va reconfortar l’alba passada. A més m’esperava un passeig en barca amb l’expectativa de veure unes bèsties que aquí, i en contra d’acords internacionals, encara eren capturades, les balenes. Tot i les pressions que des de 2006 s’havien fet sobre Islàndia per eradicar tal pràctica alguns pesquers ho continuaven fent sota excuses del tot increïbles. Des de 2003 que es permetia “pescar-les” amb objectius científics, per estudiar-les, deien. Potser les mataven per interpretar el seu cant? Tot i que mortes ja no taral·legen res, sols eren auscultades pels qui les testaven, pels qui corroboraven la seva defunció, els qui les esquarteraven. L’assumpte de veure balenes, i els 45 euros que em va costar, fou una catàstrofe. Per una banda un fred terrible que assoliria les seves conseqüències dies més tard en una infecció de cavall, i per l’altra que de cetacis ni un. El tema de veure va ser amb b alta, de beure aigua de mar amb l’onatge i la mala mar que sacsejà l’embarcació. Sabria després que no era massa freqüent poder albirar aquelles bèsties per Reykjavik. A diferència d’altres nacions on s’havia abandonat la captura d’aquests animals, allí a Islàndia, com també a l’illa veïna de Grenlàndia, la cosa les feia defugir dels humans d’allò més, i més dels turistes paparazzis. En fi, si a Gabon, Austràlia o Madagascar m’havia resultat relativament fàcil poder clissar-les, a Islàndia s’ocultaven força de la humanitat, sortien a respirar el just i se’n tornaven ràpidament cap al cau de les profunditats. Anava veient que seria millor preparar l’atac al Pep, a l’Eyjafjallajökull, i deixar-se d’experiències d’àncora i timó. Un cormorà va esvalotar-se davant el vent i la pluja fina. Arribat de l’expedició frustrada del Calypso, vaig passejar-me altre cop per la ciutat. Fou aleshores que prop del down town de la capital em vaig topar amb un gegant, amb un edifici monstruós en obres, amb un bloc que s’enlairava en forma d’ou quadrat. Jo, sense parar de fer-li fotos, vaig saber poc després que molts islandesos en deien pestes de la construcció, que molts se’l miraven amb mals ulls. La causa? Davant la crisi econòmica alguns aborígens criticaven viaticar aquell edifici modern, sofisticat i tan car. L’Opera House de Reykjavik estava costant un ull de la cara als contribuents, però calia dir que la majoria dels islandesos valoraven en extrem la imatge cultural del seu país. La cultura a Islàndia es perfilava sempre com una prioritat a primer pla. Tot i això, la dualitat d’opinions entre detractors i simpatitzants d’aquell edifici es donaria cita el divendres 13 de maig de 2011, el dia de la inauguració de l’Opera House. Dins hi assistiren els convidats complint tot el protocol de vestimenta i aplaudiments, a fora una multitud protestava per l’excessiva despesa del monstre. Vaig arribar-me a la plaça de les males olors, per a mi ja la plaça Major del poble, Ingólfstorg. Assegut en un dels seus bancs vaig ensumar altre cop aquella estranya, ara clarament pudor, de la dutxa. Els meus sentits s’havien afinat amb l’aire gelat del mar. Em vaig posar a pensar, res transcendental, més aviat banal. Em sentia frustrat per no haver presenciat balenes, ves que infantil. Mentre patia aquella estúpida obsessió, un home se’m va asseure al costat, un local, ple de cara, cabells blancs, nas rodó, arrufat, de respiració profunda, en Bjarni. Ens vam entremirar, saludar, i no va costar gaire iniciar la conversa. Val a dir que els islandesos són tots ells bilingües. Ja des de petits xerren la parla materna, l’islandès, però alhora i també l’anglès. La causa? Les pel·lícules no les doblen i per tant, i des de caganius s’acostumen a l’anglès com si fossin les sabatilles d’estar per casa. Una fina pluja surava per l’aire. La conversa amb en Bjarni em va separar dels meus pensaments i de la meva solitud fàbrica de manies i dèries. Vaig acabar parlant de les aigües sulfuroses del seu país, d’aquella ferum a sofre. No me’n vaig poder estar de preguntar-li. - Però tu sents aquesta pudor? - Quina olor? Ja no vaig insistir-li. Aquell vespre vaig buscar un restaurantet no massa car per poder fer-hi àpat. M’havia oblidat de comprar queviures. En altre cas, i si ho hagués fet, m’hagués pogut cuinar quelcom en el mateix alberg. De totes formes aquell sopar servit a taula em va regalar una nova visió dels islandesos. Davant meu es van asseure una munió de mosses joves que un cop demanada i pagada la vianda van deixar les bosses damunt les cadires per anar plegades al bany. Fins aquí la cosa complia els cànons femenins, però el més sorprenent era que dins de les bosses s’hi havien deixat mòbils, carteres, documentació i tot allò que un lladregot oportunista hi estiraria la mà. Passaren minuts, i aquelles possessions restaren davant meu sense cap mena de vigilància i amb la confiança plena de les noies que ningú els tocaria les pertinences. Del cert que a Islàndia pràcticament no hi havia presons. La taxa de robatoris o agressions esdevenia ínfima i la gent vivia tranquil·la sense por, si més no la majoria. Vet aquí la confiança mostrada per aquelles joves davant la meva inexistent amenaça. De fet, recordo com de trasbalsat va sentir-se tot el país el 14 de maig de 2011. Un assassinat a la capital va saturar els mitjans de comunicació sota l’escàndol i l’estupefacció de tots els islandesos, que com havia pogut donar-se una estrangulació. Aquells descendents dels víkings no podien entendre que a la seva celestial illa s’hagués perpetrat un fet tan abominable, l’homicidi. Per uns dies visqueren esporuguits. Vaig tornar cap al cau de l’hostal amb la frustració de no haver vist balenes. Ho sé, obsessiu el noi, però viatjar sol comporta sovint fal·leres així. Ja dins de la cel·la de càstig, aquest cop vaig poder blindar bé la finestra de la llum exterior. Motxilla, roba diversa i jaqueta feren de barricada encapotant la claror del sol. Ara sí, començava a adaptar-me al país i podria dormir profundament, fins i tot vaig somniar amb elles, amb les qui no es van deixar veure. El somni fou del més explicatiu, en ell s’hi manifestava per quina raó aquells cetacis romanien amagats de nosaltres. L’acció passava sota l’aigua on dues balenes, mare i filla, parlaven sota tres embarcacions plenes a vessar de turistes paparazzis. - Per què no sortim a la superfície mare? – va inquirir la filla. - Què vols? Que et pengin en el facebook? – li va contestar retòricament la mare – I encara menys en pilotes! Bona nit.

miércoles, 3 de octubre de 2012

LLATINOAMERICANS ANTICATALANS

Sovint en tertúlies i trobades molts peruans, equatorians i d’altres llatinoamericans vanaglorien la madre patria espanyola negant el dret a un estat propi a Catalunya. En democràcia tot és respectable menys l’adoctrinament i la imposició sota l’engany i la mentida. Resulta paradoxal que aquests nouvinguts, que treballen i viuen a Catalunya, no sàpiguen com Espanya els va enredar amb la història i que ara es creguin més a l’imperialisme castellà que els va crear que a la sobirania catalana que ni els molestà. La veritat fou que els seus avantpassats indígenes foren víctimes de genocidis, les seves mares de violacions i els seus recursos de saqueig per part de la corona castellana. Cal recordar aquí que Castella prohibí el comerç entre Catalunya i Amèrica implicant que els catalans no formaren part directa d’aquest expoli de les índies, ans al contrari, fou la corona castellana qui els va arrabassar l’or, la llengua i la religió imposant el colonialisme, el castellà i el catolicisme sota Pizarros i d’altres mercenaris. La prova és que els nouvinguts llatinoamericans provenen de nacions empobrides pel colonialisme, xerren espanyol que no pas parles indígenes i la gran majoria son devots cristians que no pas animistes. No puc entendre per tant, que molts d’ells, no tots, esdevinguin aquí anticatalanistes si aquesta terra els acull sense xovinismes. No fou la Catalunya sobirana qui els furtà la identitat, fou la vigent Espanya imperial, a ella haurien de mostrar el seu rebuig i no pas a Catalunya.

martes, 2 de octubre de 2012

Carta al Rey ante la crisis

Querido rey de España, tú que riges nuestros ejércitos, firmas las leyes españolas e influyes con tus cartas sobre la política nacional, quisiera pedir lo siguiente para que la crisis económica mengüe y así los peninsulares tengamos suficientes ingresos para consumir en lo que necesitamos. Primero eliminar los sueldos vitalicios, seguros y dietas de los altos cargos políticos, me dicen que estos grandes sueldos sin trabajar son para que el gobierno saliente no esté tentado de pasar información privilegiada a empresas y financieras, algo que presupone por defecto que ya son corruptos. Segundo, el Senado que tan caro nos resulta y que duplica funciones del Congreso, sea eliminado para ahorrar más dinero a las familias españolas. Tercero, que la banca no pueda invertir en bolsa, ni en especulación, ni en alcohol, ni drogas, ni tabaco, que sólo lo pueda hacer en bienes productivos que generen puestos de trabajo, sobretodo en sectores de alto valor añadido como son las nuevas tecnologías y la informática tal como hizo Alemania en su momento siendo ahora el motor de la UE y quien gobierna a nuestro gobierno. Cuarto, que los presupuestos en educación, sanidad e investigación tengan prioridad sobre defensa, seguridad del Gobierno y policía, es mucho más importante alguien bien formado con iniciativas propias que unos individuos bajo ordenanza, los primeros impulsan el país, los segundos sólo cumplen órdenes. Quinto, que en educación se vuelva a potenciar la cultura del deber y del esfuerzo que desapareció con la reforma educativa que primó el trabajo fácil con baja formación a la competitividad que necesita esfuerzo individual. En España se busca mucha mano de obra barata sin apenas formación y en Alemania todo lo contrario, aquí mucha construcción para paletos y en Alemania mucho valor añadido para doctos. Sexto, que el Gobierno esté formado por los mejores y no por mediocres idealistas que tras trepar en la escala de su partido han llegado a altos cargos sin competencia ni títulos universitarios probados para ello. Séptimo, que todas las campañas electorales sean sin carteles, sin publicidad y sin grandes arengas, todo por televisión pública e Internet que ya lo pagamos todos. Octavo, que todos los políticos, y para dar ejemplo, nada de coches oficiales tipo Audi, ni seguros privados, ni colegios elitistas para su prole, simplemente que utilicen los servicios públicos de transporte, sanidad y educación dando lo ahorrado a sus votantes, a los contribuyentes, otros países del norte de Europa así lo hacen y mejor les va que a nosotros. Y por último, que el egoísmo de una minoría con instintos de enriquecerse a costa de los demás no vuelva jamás sobre este país. Por cierto, si tienes el mail de otros paisanos tuyos, los Reyes Magos, diles que lo que predicó Jesús hace dos mil años no ha servido para nada. Feliz Navidad.