DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

miércoles, 10 de octubre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA IV

UN JORNAL PLE D’OLORS Avorrit de donar voltes pel llit, d’ullar el sostre i d’intentar tapar la claror procedent de la finestra amb jaqueta i motxilla, a l’endemà, és a dir, al cap de poques hores, em vaig veure obligat a llevar-me del jaç d’insomni. Amb molta son gràcies al sol islandès, vaig dutxar-me amb l’esperança d’espavilar una mica el conscient, però la rentada de pell no m’acabà de despertar sinó que em va regalar un curiós aroma, una estranya ferum de sofre. De sobte, dret sobre el plat de dutxa, vaig sentir quelcom al meu voltant, pels peus, com una serp. D’immediat vaig guaitar a terra però fos el que fos s’esvaí. Respirà profundament amb la intenció de controlar els nervis, aclucà les parpelles i vaig deixar que l’aigua calenta i aquella singular flaire regalimessin pel meu cos fent de frontera entre el meu jo interior i les percepcions externes. Ara vingué de sobre meu, una presència, un alè, quelcom que fins i tot m’observava. No m’atreví, mantingué els ulls closos, sentia pànic i allò continuava damunt de si. Vaig contar un, dos, tres, obrí la mirada, el sostre blanc, res de res. Sentia paüra, angoixa, ansietat. No era el primer cop que quelcom així creuava la meva vida. Cada final de curs patia d’atacs d’ansietat i de brots de pànic. Metges i especialistes havia visitat per poder resoldre el cas però foren un esforç en va. La millor medicina, i com sempre, serien els dies de vacances, la xerrameca amb els aborígens i la desconnexió escolar. Per tant, se’m va fer obvi, tot just començava el lleure estival, i amb les poques hores dormides, la llum perpètua i l’insomni encara al damunt, el meu cap patia una al·lucinació, la de sentir-me observat. Vaig decidir no fer-li cas a la meva percepció, tant de la presència com de la fortor a sofre, deixant que potser algun dia la gestalt en fes la interpretació oportuna. Fora de l’alberg els carrers lluïen humits de pluja. Ja pels carrers de Reykjavik, nets i sense vidres per l’aquelarre, vaig dirigir-me al port passant per la plaça d’Ingólfstorg. L’aire de mar m’aniria bé per desvetllar l’esperit i calmar l’ansietat acumulada durant el curs. De sobte vaig tornar a sentir aquella ferum de la dutxa, allí, al bell mig d’aquella plaça, em creuà el nas una olor d’infern, una flaire d’aquelarre, una pudor de sofre i d’ou podrit. Potser m’estava tornant foll amb tant poc dormir, o potser els diables em rondaven i m’observaven. Vaig examinar el meu voltant i tot restava tranquil. Alguns transeünts passejant, d’altres en una terrassa asseguts però cap personal amb banyes, pell vermella i cua. La fetor, però, perseverava en el meu jueu musell, i de fet allò no resultà una imaginació, esdevingué un vapor de sota terra, un efluvi infernal. D’unes xemeneies d’uns tres metres d’alçada pujaven graciosos torterols de vapor, fums que procedents del substrat es trenaven cel amunt. Islàndia, com illa volcànica que sempre havia estat, tenia tot el subsòl infestat d’aigües termals sulfuroses, pous que donaven aigua calenta a les dutxes i calefacció a les llars, vet aquí l’olor del meu bany i d’aquella plaça. De fet aquelles aigües esdevenien el miracle social dels islandesos, el seu punt de trobada moltes tardes, les piscines d’aigua calenta. Un exemple exagerat d’allò n’era el Blue Lagoon prop Reykjavik, un complex de piscines i llacs termals on sortien cinquanta litres d’aigua calenta per segon. Ja sols durant el 2010, uns 400.000 visitants, la majoria estrangers, passaren per les seves ablucions. Jo sempre havia preferit les petites piscines termals locals, és a dir, les dels pobles com Vik, Húsafell o Caldes de Malavella. Que no em vinguessin amb gegants com el Blue Lagoon, David mai no va estimar a Goliat. Amb tanta aigua termal pel país resultava normal la fetor que sentia, una olor que m’impregnaria la roba durant setmanes. Amb aquests pensaments vaig encarar el camí cap el port fugint de flaires subterrànies. Pel carrer, però, vaig descobrir un altre fet peculiar dels islandesos. Mig adormit, em va semblar veure al·lucinacions, colors cridaners davant certes façanes o al bell mig de l’asfalt. M’estaria afectant la son novament la percepció? Però no, en aquest cas no m’assaltà un nou atac d’ansietat, no pas, el que tenia al davant meu era l’esperit dels islandesos. Aquells colors cridaners eren pintures, escultures i d’altres manifestacions sensibles que molts illencs solien posar en finestres i entrades de les seves llars. Potser per l’hivern tan llarg i mancat d’hores de sol, potser per altres raons, els locals els encantaven les obres culturals, des de concerts fins a expressions artístiques. La nit pels vols de desembre esdevenia molt estranya, un més i mig de llòbrega foscor gairebé perpètua, un fet que els confonia, sobretot si deien de quedar aquell mateix vespre, podia significar unes setmanes més tard. Complicada la vida a Islàndia, sobretot la hivernal. La solució a la depressió passava per moltes distraccions com vida social, activitats culturals, jornades de cinema, exposicions d’art, dibuixar, llegir, escriure i com no, exposar les pròpies obres al jardí o entrada de casa, però, i la més important, a l’inrevés dels ibèrics, poca televisió. De fet a l’illa hi havia molts pocs canals, sols tres de pantalla i deu de ràdio. Cal insistir que així s’entenia que els islandesos fossin molt cultivats i crítics, sobretot amb el seu govern, un fet demostrat durant la crisi econòmica i les conseqüents manifestacions, tumults i bullangues per Reykjavik. També hi arribarem. La inquietud dels islandesos es feia patent en la seva producció literària, un de cada deu aborígens tenia algun llibre publicat. Tot i això, no sols la inquietud alimentava tanta edició, l’estat també subvencionava la publicació d’obres en islandès, una llengua minoritària, una parla que sols articulaven uns 300.000 habitants. Fos com fos, als islandesos els encantava la cultura i l’art. A més a més, i com he dit, el que ells elaboraven o compraven ho exposaven a casa seu o al bell mig del jardí. Això explicava el que havia observat per les cases de Reykjavik com també la gran abundància de galeries d’art en la capital o la de botigues que venien escultures i objectes creatius. Per desgràcia aquest sector va veure reduïdes les seves activitats a causa de la crisi econòmica. Moltes galeries d’art varen haver d’enreixar el negoci i molts marxants d’art perdre la feina. La cultura sol ser el primer que peta quan el cabal dels diners s’estronca. Continuant la passejada, una altra olor va venir-me al nas, en aquella ocasió fou agradable, fina, de vaixell de fusta. Estava davant el port i els efluvis de mar penetraven dins dels meus pulmons fent gaudir el meu olfacte. Vaig inhalar una bona glopada d’aire fresc. Tot i la grisor del cel i el vent glaçat, la sensació em va reconfortar l’alba passada. A més m’esperava un passeig en barca amb l’expectativa de veure unes bèsties que aquí, i en contra d’acords internacionals, encara eren capturades, les balenes. Tot i les pressions que des de 2006 s’havien fet sobre Islàndia per eradicar tal pràctica alguns pesquers ho continuaven fent sota excuses del tot increïbles. Des de 2003 que es permetia “pescar-les” amb objectius científics, per estudiar-les, deien. Potser les mataven per interpretar el seu cant? Tot i que mortes ja no taral·legen res, sols eren auscultades pels qui les testaven, pels qui corroboraven la seva defunció, els qui les esquarteraven. L’assumpte de veure balenes, i els 45 euros que em va costar, fou una catàstrofe. Per una banda un fred terrible que assoliria les seves conseqüències dies més tard en una infecció de cavall, i per l’altra que de cetacis ni un. El tema de veure va ser amb b alta, de beure aigua de mar amb l’onatge i la mala mar que sacsejà l’embarcació. Sabria després que no era massa freqüent poder albirar aquelles bèsties per Reykjavik. A diferència d’altres nacions on s’havia abandonat la captura d’aquests animals, allí a Islàndia, com també a l’illa veïna de Grenlàndia, la cosa les feia defugir dels humans d’allò més, i més dels turistes paparazzis. En fi, si a Gabon, Austràlia o Madagascar m’havia resultat relativament fàcil poder clissar-les, a Islàndia s’ocultaven força de la humanitat, sortien a respirar el just i se’n tornaven ràpidament cap al cau de les profunditats. Anava veient que seria millor preparar l’atac al Pep, a l’Eyjafjallajökull, i deixar-se d’experiències d’àncora i timó. Un cormorà va esvalotar-se davant el vent i la pluja fina. Arribat de l’expedició frustrada del Calypso, vaig passejar-me altre cop per la ciutat. Fou aleshores que prop del down town de la capital em vaig topar amb un gegant, amb un edifici monstruós en obres, amb un bloc que s’enlairava en forma d’ou quadrat. Jo, sense parar de fer-li fotos, vaig saber poc després que molts islandesos en deien pestes de la construcció, que molts se’l miraven amb mals ulls. La causa? Davant la crisi econòmica alguns aborígens criticaven viaticar aquell edifici modern, sofisticat i tan car. L’Opera House de Reykjavik estava costant un ull de la cara als contribuents, però calia dir que la majoria dels islandesos valoraven en extrem la imatge cultural del seu país. La cultura a Islàndia es perfilava sempre com una prioritat a primer pla. Tot i això, la dualitat d’opinions entre detractors i simpatitzants d’aquell edifici es donaria cita el divendres 13 de maig de 2011, el dia de la inauguració de l’Opera House. Dins hi assistiren els convidats complint tot el protocol de vestimenta i aplaudiments, a fora una multitud protestava per l’excessiva despesa del monstre. Vaig arribar-me a la plaça de les males olors, per a mi ja la plaça Major del poble, Ingólfstorg. Assegut en un dels seus bancs vaig ensumar altre cop aquella estranya, ara clarament pudor, de la dutxa. Els meus sentits s’havien afinat amb l’aire gelat del mar. Em vaig posar a pensar, res transcendental, més aviat banal. Em sentia frustrat per no haver presenciat balenes, ves que infantil. Mentre patia aquella estúpida obsessió, un home se’m va asseure al costat, un local, ple de cara, cabells blancs, nas rodó, arrufat, de respiració profunda, en Bjarni. Ens vam entremirar, saludar, i no va costar gaire iniciar la conversa. Val a dir que els islandesos són tots ells bilingües. Ja des de petits xerren la parla materna, l’islandès, però alhora i també l’anglès. La causa? Les pel·lícules no les doblen i per tant, i des de caganius s’acostumen a l’anglès com si fossin les sabatilles d’estar per casa. Una fina pluja surava per l’aire. La conversa amb en Bjarni em va separar dels meus pensaments i de la meva solitud fàbrica de manies i dèries. Vaig acabar parlant de les aigües sulfuroses del seu país, d’aquella ferum a sofre. No me’n vaig poder estar de preguntar-li. - Però tu sents aquesta pudor? - Quina olor? Ja no vaig insistir-li. Aquell vespre vaig buscar un restaurantet no massa car per poder fer-hi àpat. M’havia oblidat de comprar queviures. En altre cas, i si ho hagués fet, m’hagués pogut cuinar quelcom en el mateix alberg. De totes formes aquell sopar servit a taula em va regalar una nova visió dels islandesos. Davant meu es van asseure una munió de mosses joves que un cop demanada i pagada la vianda van deixar les bosses damunt les cadires per anar plegades al bany. Fins aquí la cosa complia els cànons femenins, però el més sorprenent era que dins de les bosses s’hi havien deixat mòbils, carteres, documentació i tot allò que un lladregot oportunista hi estiraria la mà. Passaren minuts, i aquelles possessions restaren davant meu sense cap mena de vigilància i amb la confiança plena de les noies que ningú els tocaria les pertinences. Del cert que a Islàndia pràcticament no hi havia presons. La taxa de robatoris o agressions esdevenia ínfima i la gent vivia tranquil·la sense por, si més no la majoria. Vet aquí la confiança mostrada per aquelles joves davant la meva inexistent amenaça. De fet, recordo com de trasbalsat va sentir-se tot el país el 14 de maig de 2011. Un assassinat a la capital va saturar els mitjans de comunicació sota l’escàndol i l’estupefacció de tots els islandesos, que com havia pogut donar-se una estrangulació. Aquells descendents dels víkings no podien entendre que a la seva celestial illa s’hagués perpetrat un fet tan abominable, l’homicidi. Per uns dies visqueren esporuguits. Vaig tornar cap al cau de l’hostal amb la frustració de no haver vist balenes. Ho sé, obsessiu el noi, però viatjar sol comporta sovint fal·leres així. Ja dins de la cel·la de càstig, aquest cop vaig poder blindar bé la finestra de la llum exterior. Motxilla, roba diversa i jaqueta feren de barricada encapotant la claror del sol. Ara sí, començava a adaptar-me al país i podria dormir profundament, fins i tot vaig somniar amb elles, amb les qui no es van deixar veure. El somni fou del més explicatiu, en ell s’hi manifestava per quina raó aquells cetacis romanien amagats de nosaltres. L’acció passava sota l’aigua on dues balenes, mare i filla, parlaven sota tres embarcacions plenes a vessar de turistes paparazzis. - Per què no sortim a la superfície mare? – va inquirir la filla. - Què vols? Que et pengin en el facebook? – li va contestar retòricament la mare – I encara menys en pilotes! Bona nit.

No hay comentarios:

Publicar un comentario