DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

martes, 16 de octubre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (V)

RODALIES, QUE NO DE RENFE (un dilluns de difunts) La ciutat és un gran monstre alimentat per l’anonimat de multituds. El lector, tu, comprendrà que a l’escriptor, jo, mai no li han entusiasmat les urbs. Quan viatjo i arribo a una capital normalment m’hi estic pocs dies, tres com a màxim. És quelcom visceral, inexplicable, d’arrels infantils i esvalotades. Puc visitar un museu, una església i un edifici emblemàtic, però ja en tinc prou. El que m’atrau no és ni el ciment ni l’asfalt d’un país, el que realment m’enlluerna és l’essència que es teixeix entre la gent, la seva cultura i els paisatges, sobretot l’últim, els rerafons. Per això sovint defujo de les grans ciutats per albirar els espais oberts que s’hi amaguen darrere. Aquests, els espais, són els qui em regalen aire i llibertat per poder decidir cap on projecto el meu destí. En definitiva, havia de marxar de Reykjavik i de pas, evitar el seu Salou de turistes, el Blue Lagoon. Feia unes dècades aquell paratge havia estat un paradís, quelcom simplement natural, ara se’ls havia convertit, i en la meva opinió, en la Marbella d’Islàndia, en un Torremolinos termal. Vaig estalviar-me allò i a canvi em dirigí cap els afores de Reykjavik, al Golden Cercle. El que jo ignorava fou que no podria anar a més termes. El que desitjava era banyar-me en piscines més rurals i menys poblades, no pas en el Blue Lagoon, però causes majors em farien penedir d’aquella negativa. La volta al Golden Cercle esdevingué una turistada més serena, més geològica i més atraient per a un pedròleg com jo. Fàcil de contractar a qualsevol agència d’informació i turisme del país, em va permetre recórrer les principals manifestacions volcàniques de les contrades. A més, i donat el meu cansament, la manca de dormir i la resta de vicissituds a causa de l’aquelarre de benvinguda, millor era prendre-s’ho amb una mica de calma i preparar amb seguretat l’apropament a l’Eyjafjallajökull, entre nosaltres Pep. Com m’aniria adonant, vagarejar per Islàndia no resultà gens complicat com sí altres destins del meu passat. Països com Zimbabwe, Gabon o Iemen sempre hi aparegueren impediments d’última hora. En canvi aquella illa va resultar un menú per a nadons, un paradís per a la tercera edat, ¿m’estaria fent gran? Sols escapar-me de les verticalitats d’acer i formigó va aparèixer davant meu un paisatge nu, aspre, musculós, de roca i prats allimonats, de pocs arbres, de nuls boscos. Era curiós que amb tanta humitat per l’illa ni pins, ni bedolls, ni avets hi fessin arrels en aquell subsòl. La desolada terra, ocre i sense un bri d’herba, supurava pols eixarreïda. D’altra banda, les poques cases que trobava pel camí estaven construïdes amb planxes metàl·liques. En fi, que eren llars de llauna, quelcom que guardava relació amb el fet anterior, amb la manca de forest i de fusta. De fet, sols l’u per cent del país es trobava recobert per moles d’arbres. Aquella realitat desforestada trobava les seves arrels en diferents raons del passat del país, raons que el guia que dúiem dins de la furgoneta no va explicar. Ell sols xerrava i xerrava descrivint qualsevol detall per petit i efímer que fos del trajecte. Al principi va comptar amb el meu suport i interès, però passades un parell d’hores, la conferència produïa un soroll monòton que es confonia amb el rosegall del motor i les rodes. Al final ho va aconseguir, em va avorrir i vaig desconnectar. Així continuà observat aquells paratges sense arbres que clamaven una explicació. Donat que el guia no deixava espais entre frase i frase vaig desistir de preguntar-li res i vaig elucubrar una teoria. Potser una causa havia estat la gradual tala que els víkings havien perpetrat sobre el territori. Ells des del segle IX que hi feien llars, vaixells i cases, quelcom que sense llenya no hagués estat possible. Penseu que la nit hivernal aquí continua sent molt fosca, llarga i freda, sense focs malament ho haguessin tingut els primers pioners. A més a més la pastura excessiva d’oví durant molts segles havia també impedit la brosta de nous esqueixos. Però no sols els víkings havien pogut ser els culpables de l’absència de forest, també les erupcions de l’illa havien malmès gran quantitat de boscos arrasant grans àrees dels mateixos, si més no per les valls on les colades de lava hi havien transitat. Però el sòl islandès amagava quelcom dur i glaçat, quelcom que com a geòleg coneixia, el permafrost, el gel subterrani, un fet que impedia en molts indrets l’arrelament dels arbres. Si afegíem que l’hivern poca llum tenia es feia obvi que el creixement vegetal en aquella illa esdevenia lent i ple de dificultats. Aquesta última raó, el clima, més la manca de sòls profunds per acció de les glaceres feia cosa d’uns 10.000 anys, explicava en conjunt per quina raó a Islàndia eren tan escasses les soques. Vet aquí que sense llenya grossa les cases no podien ser de fusta, havien de ser de llauna. Teulats i revestiments externs s’elaboraven de planxa metàl·lica, però no us penseu que la cosa quedés malament o mancada d’estètica, no, no pas, els habitatges aquí, com també passava a l’illa veïna, a Grenlàndia, eren plens de coloraines vives i cridaneres. Grocs, vermells o blaus es veien freqüents pels llogarets com si es tractessin de cases de nines. El guia continuava la seva perpètua dissertació. Jo vaig continuar pensant en els teulats i façanes que de tant en tant veia. Descobriria amb els dies, i sent convidat d’alguns islandesos, que les xapes les deixaven pels exteriors, els interiors de les cases eren dolços i càlids. Qui podia es decorava la llar amb fusta natural, la qual cosa passava sovint en ciutats grans. En poblacions més modestes els acabats solien ser de fusta sintètica. Tant en un cas com en l’altre, i amb molta cura del risc que comportaven aquells materials inflamables, les alarmes d’incendis sonaven a la mínima. Una torrada de pa, un plat fent-se al forn o una cigarreta mal apagada, solien fer disparar les alertes de foc. Els habitatges a Islàndia tenien molta fusta, sintètica o natural, per tant millor instal·lar senyals sensibles. El guia seguia igual de pesat. La volta al Golden Cercle continuà per mostrar-me quelcom novament misteriós, alineacions de volcans. Tot i que el temps no acompanyava, plouria molts més dies, la visita a tot aquell seguit de fenòmens geològics m’ensenyà sobre el mapa que es disposaven seguint direccions. Volcans, gèisers i epicentres de sismes seguien línies pel territori. Pel Nord de l’illa eren de nord a sud i pel sud, de sud oest a nord est. La literatura mediocre i sensacionalista d’això n’hagués fet tot un seguit de llibres al pitjor estil de César Vidal com els textos que pels anys setanta exageraven el Triangle de les Bermudes o imaginaven un monstre en el llac Ness. Fins i tot es podria pensar que els déus víkings, que en breu us el presentaré, van endreçar la terra d’aquella manera amb l’ajuda de més éssers com trolls, també us els presentaré, més alguns elfs, que són massa petits per tal que els veieu. Però, i amb tanta teoria mitològica, erraríem. Que per quina raó els fenòmens geològics s’encadenaven per tota l’illa un rere l’altre? Doncs perquè els islandesos tenien la pell molt prima, la seva escorça terrestre esdevenia un terç de la normal. Amb tant poca cuirassa es feia fàcil l’ascens de laves i un fet geològicament impressionant. Islàndia es trobava partida per una conjunt d’esquerdes que cada any s’obrien més i més, associacions de falles que delimitaven la frontera entre dues plaques tectòniques, entre dos bocins de l’escorça terrestre, la placa americana i l’europea. A mesura que se separaven els dos cantons de l’illa, magmes del fons terrestres pujaven provocant sismes, escalfant els aqüífers, enlairant gèisers i omplint les esquerdes en forma de volcans. Terratrèmols, aigües bullents i erupcions alegraven d’allò més als islandesos, sí, sí, als aborígens tant focardal d’efusions els feia molt feliços. Podrien pensar alguns mascletaires de llevant que cremaven ninots de cartró pedra, però no, aquesta no n’era la causa. Islàndia, estant partida en dos per aquell estrip, feia que els islandesos se n’alegressin per una simple raó, cada any el seu país era dos centímetres més gran, un per cada banda d’expansió. Això explicava que com més ens allunyàvem del centre de l’illa les roques esdevinguessin més antigues. Al litoral est i oest per exemple es trobaven les laves més arcaiques, uns 16 milions d’anys, mentre que cap a l’interior el substrat s’anava fent més recent fins arribar al conjunt de falles central plenes de tremolors, gèisers i volcans, tot un espectacle de vapors, foc i olor a sofre pel Golden Cercle, tot un inofensiu infern exposat a la intempèrie. El guia va callar, me’l vaig mirar de cua d’ull però sols feia un glop d’aigua per reiniciar el monòleg. Pagava la pena corregir un error que sovint es diu sobre aquesta illa. Molts guies i textos del país parlen d’aquestes falles com una única entitat, però que no s’enganyi el lector, mai la natura no és tan simple ni nosaltres tan enzes o tan tòtils. La realitat no era que hi hagués una sola fractura, era una gran i extensa associació de falles que any rera any permetien que el centre del país s’enfonsés mentre les vores avançaven cap a l’Atlàntic. En aquesta fossa o depressió central s’hi resseguia el recorregut del Golden Cercle, un itinerari de llacs cristal·lins, de fumaroles sulfuroses i de termes desinflamatòries. Em pregunto si a Catalunya es volguessin unes falles així, on les arrenglaríem? Crearia vostè una Islandunya? De fet els catalans compartíem més coses del que ens imaginàvem amb els islandesos, quelcom que vaig adonar-me en un nou d’aquelarre. No hi patiu, més endavant, més endavant. De sobte el guia va conjurar la paraula màgica, el mot que a mi em motivava, car no el sabia pronunciar correctament. Fou aleshores que va dir quelcom semblant a l’Eyjafjallajökull, en Pep. Allò despertà els meus sentits i aprofitant una pausa que va fer per uns glops d’aigua, li vaig deixar caure una pregunta, que per què el 14 d’abril havia explotat tan sobtadament gairebé sense avís. La seva reacció fou estranya, un pèl esquerpa, d’alumne prepotent. Ara sense agafar el micròfon se’m dirigí a mi, com qui explica una gran confidència, i em va xiuxiuejar que de novembre a desembre de 2009 es succeïren diferents cicles d’inflament del subsòl, que el magma ja estava pujant des d’aleshores produint intrusions someres de morfologia laminar, sills en el argot geològic, que allò sols fou el preludi del que havia de petar. Quelcom semblant ja havia passat en el 1994 i en el 1999, fets que deixaven aquell 2009 dins de la tònica normal d’en Pep, de l’Eyjafjallajökull. El guia afegí que el més simptomàtic va succeir durant el 20 de març de 2010, que després m’ho explicaria, i va continuar vomitant informació per a la resta del grup, uns set personatges. Per desgràcia, i pel cansament que encara duia, se’m va oblidar preguntar-li a final del jornal què va passar el 20 de març. Ho sento, sóc home, un programa de memòria limitada. La volta pel Golden Cecle va passar per aigua, de fet tot el dia va rebre un degoteig continu de guspires que no xopaven però si calaven. En fi, tot el dia gris, plovent i en anglès, quin desconsol. Clar que la pluja s’avenia amb aquell idioma d’illa humida, ennuvolada i veïna. Potser per això, i per tant d’anglès parlat a Islàndia feia que se’ls encomanés el clima del Regne Unit. Solució? Potser demà parlaria Swahili. La tornada a Reykjavik fou grisa i tenebrosa, la pluja semblava animar-se, que no pas jo, i el cel fer-se més i més obscur. Tot i així, la sortida encara em va regalar quelcom el qual alguns es treuen del barret. Els conills com animal de companyia bé, però com a rates de camp, millor que no. Aquest lagomorf mai no fou autòcton de l’illa pel que la seva presència a Islàndia fou per importació humana. Exemplars escapats o abandonats van fer de les seves pels prats, sobretot en assumptes sexuals, i així havien proliferat com a rosegadors, que no són, per alguns racons dels afores de la capital, tot un boom demogràfic. Quines carones feien, pobrets, la cara d’una autèntica plaga. Tant veure conills campestres em van venir ganes de tastar entorns més bucòlics, més feréstecs, més de caçador. Veia clar que no aguantaria un dia més la serenata d’un altre cicerone com el d’aquell dia. Vaig decidir que a l’endemà faria tot el possible per dirigir-me cap a comarques més camperoles i menys poblades, marxaria cap al nord de l’illa. Un conill descarat va creuar la carretera.

No hay comentarios:

Publicar un comentario