DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

lunes, 29 de octubre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA VI


BUSCANT EL NORD

(un dimarts perdut)

El mal temps que regnaria l’illa durant aquells i propers dies em va fer desistir d’apropar-me al volcà situat al sud del país, d’en Pep. Estudiant el mapa d’aquella nació m’hi vaig decidir, em dirigiria primer al nord esperant bons temporals per atacar el meu objectiu, l’Eyjafjallajökull al sud. El clima boirós i humit d’Islàndia havia de canviar una hora o una altra, pel que un itinerari septentrional m’hauria de regalar suficients dies per tal que la depressió s’esvaís i un assolellat parèntesi s’obrís per sobre aquell extens faralló volcànic.
A l’endemà de la monumental atabalada del Golden Cercle, on va valer més la pena el paisatge que no pas el xarlatà de la furgoneta, em dirigí a l’estació d’autobusos de la capital. Allí vaig adquirir el meu salconduit per arribar on fes falta de l’illot. Jo, de cos present, vaig veure com tothom semblava ignorar-me, tothom tenia prou feina com per prestar-me atenció, tothom anava prou enfeinat. Vaig comprar el tiquet de bus de llarg recorregut, mecànicament, sense simpaties entre client i servei, 33.000 corones a la VISA, que pels qui pensàvem a l’antiga venien a ser unes 36.000 pessetes, pels més moderns uns 215 euros. Aquell bitllet em permetria donar la volta a tota l’illa i més. De fet, i donats els preus d’Islàndia, era la manera més econòmica de recórrer el país. Calia tenir en compte que el nivell de vida d’allí era força car. Per sobreviure amb un mínim de dignitat calia un sou d’unes 500.000 iks., d’uns 3.000 euros mensuals, inassolible per a un docent català, i ja se sap que es podia passar més gana que un mestre d’escola, si més no a Islàndia. Quan un vi Don Simón, aigua bruta per als entesos, costava a l’illa 1.200 iks, uns 8 euros, igual que un pizza per encàrrec, tot queia pel seu propi pes. Ja no parlem del preu de l’oli verge d’oliva que venut en ampolles de mig litre costava uns 660 iks., uns 9 euros el litre. En fi, no era país per a mediterranis. Però tampoc us pensàreu que les coses locals fossin barates. Una hora d’Internet a qualsevol locutori costava unes 550 iks., uns 3 euros l’hora, el triple del que cobrava un servei equivalent a Barcelona. Fent càlculs i computacions, entre preus d’allí i d’aquí, Islàndia sortia el doble o la meitat més car que a Barcelona, és a dir, que calia multiplicar-ho per dos o per u i mig. Enteneu què li va passar a la meva VISA al tornar a Barcelona? Doncs que em va arruïnar.
Sobreviure econòmicament un bon grapat setmanes en aquella illa passaria per anar a comprar al supermercat i cuinar en els albergs, la pela sempre havia estat la pela. Aquella fou la primera norma de supervivència que tot motxillaire havia d’aprendre si volia esquivar hotels i luxes per Islàndia. Mica en mica, i com bon català, diuen els tòpics, vaig aprendre quin dels supermercats era el més baratet, que també de pitjor qualitat, un DIA a l’islandesa. Allí sovintejarien les meves compres, en el supermercat del porquet rosa, el Bónus, ja, ja ho sé, un pèl metrosexual la bèstia, però havia d’estirar els estalvis per assolir l’Eyjafjallajökull i així sadollar la meva curiositat sobre les tres qüestions que m’havien portat al país: si el león del Pep era tan fiero como lo pintaron, per què s’havia tornat tan explosiu i si havia estat exagerat tancar tants dies l’espai aeri europeu. De moment ja tenia el bitllet per donar la volta a l’illa i arribar-me finalment al Pep.
Ja dins de l’autobús va tornar-me a venir una ferida, una ungla felina, aquella paparra perversa, la solitud i la seva maleïda ansietat. Desfilaren davant meu uns quants quilòmetres, però aquella odiosa impressió no va amainar, va empitjorar. Per molt que acluqués la mirada em sentia seguit, aguaitat. Amb tanta soledat al meu voltant, aquella sensació, que no percepció, va arribar a formar part de mi durant tot aquell estiu, durant tot aquell viatge, un món silenciós que m’obligaria a entaular llargues conversacions amb algú que feia temps tenia oblidat, amb mi mateix.
Diuen que dialogar amb el propi esperit fa minvar l’ansietat, si més no així m’ho semblà. D’altra banda distreure la ment esdevé el pla b de l’assumpte, per tant gaudir embadalit per la finestra del bus fou la segona part. Aquells paisatges de verd cítric, aquelles terres feixugues, aquells rocallams urpats, em regalaren a la fi un aire sedant i tranquil·litzador. Foren hores de pràctica les que m’arrencaren l’ofec que arrossegava des de finals de curs, tot i que, i per un moment, em vingué la impressió que tot allò provenia de coses passades. La prioritat, però, era permetre apagar el cervell deixant que tot aquell paisatge penetrés a través meu fent-me oblidar qui jo era, diluint la meva consciència. Era aleshores quan notava una mirada dolça, propera i càlida, gairebé dins meu, que em feia de bàlsam.
En Sigurdur, un islandès assegut al meu costat, va interrompre la meva levitació. Veient-me tan concentrat va pensar que potser incubava alguna malura, es troba bé?, em va preguntar, frase la qual m’obrí els ulls de cop, sí, sí, em trobo perfectament. Allò va fer de solució al meu capficament, em va distreure, però també va iniciar una conversa plena de detalls dels confins més misteriosos i inhòspits de la vida islandesa, les supersticions d’alguns. En Sigurdur, cepat, de cara ampla, vermell de nas, regentava una petita granja al nord de l’illa. Se’l veia rústic, de pagès, alhora que noble de camp. No tardàrem a tenir-nos certa confiança, les hores de viatge solen regalar aquests plaers, i vaig confessar-li la meva estranya sensació de ser observat, això són els trolls i els elfs, va assegurar-me molt seriosament. Potser la meva cara de sorpresa el va foragitar una mica ja que em tornà a insistí, són ells qui t’observen per aquí, ells viuen lluny de les urbs, que sí, que sí, que els he vist pels prats i pels pocs boscos insondables que el territori conserva, he vist trolls, gnoms i elfs. Fades no li vaig preguntar, però no, no m’ho deia de broma, alguns islandesos del món rural creuen fervorosament en l’existència d’aquells éssers de la mitologia antiga. La superstició formava part de les arrels ancestrals d’aquell terra de gredes.
El bon home, uns quilòmetres abans de Varmahlið, va desaparèixer, va baixar en la parada anterior. Jo hauria de retornar al meu aïllament, a la meva caverna mental. La meva soledat va novament inaugurar el procés de sempre, les obsessions, pensaments circulars que creixien com una bola de neu fins que omplien tot el meu cervell colgant-me sota preocupacions inexistents. De cop i volta pensava, no sé si estic sol o és que el món funciona per egoisme, i ja no podia escapar d’aquell pou de dèries enganxoses. Però si l’ansietat jugava en contra, els déus víkings ho feren al meu favor, un àngel va arribar per dissipar les meves manies, un que així es deia va venir a distreure les meves cabòries. Gràcies Thor, gràcies Oðin, gràcies Fryer.
Per l’accent li vaig reconèixer la nacionalitat, pel seu anglès. Tot just pujar al transport es va delatar al preguntar-me que quina era la següent parada. Tal qüestió no va generar resposta, jo no era aborigen coneixedor de l’itinerari, la qual cosa ell sí s’imaginava de mi. Els meus cabells llargs i rossos, més la meva barbeta, ja canosa, li varen confondre les ètnies pensant que jo era un víking local. L’Àngel era una altre docent que es movia sol pel territori de trolls i elfs, un profe de naturals de seixanta anys passats. Ell, molt viatjat, se sentia solter convençut però amb moltes ganes de garses, dels que diuen que la parella és d’aquelles coses que acaben bé o que duren tota la vida. Asturià sorrut, havia après l’anglès, com la majoria dels peninsulars, tard i mal pronunciat, vet aquí com vaig saber a primer cop d’oïda d’on era. Els ibèrics tenim un accent singular quan intentem xerrar la llengua saxona, continuem parlant castellà però amb paraules que ens són alienes. N’Àngel va ocupar el seient d’en Sigurdur i el meu viatge va prosseguir ple de conversa i diàleg. Estava salvat de retines inhòspites, estava protegit de les mirades de trolls ferotges i despietats.
Havien passat cinc hores de viatge i uns 300 quilòmetres des de Reykjavik. El meu destí era baixar a Varmahlið per fer-hi nit i d’allí estant marxar encara més al nord, fins a un llogarret de pescadors anomenat Siglufjörður. Separar-me del recent nou company de viatge em feia peresa, però l’aturada a Varmahlið fou temps més que suficient per saber que no hi havia cap habitació lliure en tots els allotjaments de la localitat. En fi, que la meva possible visita a Siglufjörður es diluí però la meva companyia a l’autobús continuà. El poble de pescadors seria lloc de passada uns dies més tard i per causes diferents a les inicials, havia de deixar fluir més les coses però encara no n’era prou conscient. De fet si hagués arribat a Siglufjörður a l’endemà no hagués trobat res, i quan la casualitat m’hi portà ho vaig trobar tot. El que no havia de ser, no havia de ser. Ja ho veureu.
Així doncs vaig tornar a pujar al bus i em vaig asseure en el mateix lloc que havia deixat feia una estona, com si els viatgers d’aquella nau ja sabessin que havia de tornar, com si el destí fos escrit i jo, ignorant de mi, fos un simple actor engarjolat en un guió dels meus observadors.
La dificultat de trobar habitacions s’estava repetint massa. Ja vaig explicar que la crisi econòmica havia forçat als locals a viatjar més pel seu país i que per aquesta causa els albergs anaven més escassos. Però a aquella fotesa calia afegir-hi un nou impediment, una nova maledicció, un pont, bé més que un pont era un banc, la Bank Party. Aquesta era la que m’havia deixat sense hotel a Varmahlið, però qui sap on més. L’assumpte era que el cap de setmana que s’apropava esdevindria molt llarg, esdevindria de tres dies de festa nacional que els locals aprofitaven per viatjar pel territori, per fer de diumengers. En conseqüència hi hauria més trànsit del normal, no gaire per l’illa, i menys posades per a mi, moltes pel turisme creixent. L’enrenou de tot allò era la Bank Party, una celebració estranya, un dia de descans d’orígens estranys. Aquesta venia a ser com la festa major dels nostres pobles però a escala nacional. Es veu que algú va acordar que cada primer dilluns d’agost seria motiu de celebració, ¿la raó? Encara no la sé a hores d’ara. Ells l’anomenaven, a veure si ho dic bé, Verslunarmannahelgi, un llarg cap de setmana ple de festivals rurals, acampades, balls populars, barbacoes familiars, concerts de música i en molts llocs arrodonit amb un apoteòsic castell de focs, la festa major de tota Islàndia.
Àngel i jo ens arribàrem fins a Akureyri, una població de mida modesta a peu de fiord, ni massa gran per no perdre-s’hi, ni massa petita per no trobar-s’hi sol, un just mig aristotèlic ideal per a mi, un campament base perfecte per atacar gran part del nord de l’illa, un ciutat d’uns 17.000 habitants, un poble que tot just començava a ser urbs. De fet vaig arribar-m’hi per dues nits i en van ser més de buit, la culpa? Una infecció de cavall iniciada a Reykjavik albirant unes balenes inexistents. Arribat a Akureyri l’eclosió del virus incubat estava a flor de pell, l’otitis era imminent. Del cert que diverses fiblades m’estaven deseixint la salut i que per aquestes arribaria a caure anguniat. El cos s’havia afeblit i vet aquí que la malaltia em va vèncer. Tres causes clares m’havien comportat aquell estat, la primera, una estranya sensació de melangia, d’angoixa i ansietat, de mal al pit, d’enyor de viatges passats amb parella, d’anar acompanyat. De fet ja portava així uns mesos ençà, i aquell viatge no reparava el meu interior com en un principi jo havia esperat. Potser era massa d’hora. La segona causa d’afebliment provenia de la crisi dels quaranta-tres, una crisi que venia a ser com la dels quaranta, que no vaig patir, però que ara arribava recalcitrant i amb gana retardada per tres anys d’espera. I la tercera més palesa i menys mental consistia en l’insomni nocturn. Persistent com una paparra aferrada a la pell del crani, em xuclava les energies destinades per al viatge i m’infectava l’ànima amb un coragre cada cop més àcid, pesarós i espès. Les escasses hores de foscor nocturna, inexistents durant l’estiu, em fiblaven cada vespre que intentava trobar-me amb els efluvis onírics del son. A la gent poc viatjada, superficial i sovint de barriades benestants, li resulta molt exòtic i apassionant el sol de mitjanit, però ignoren que la llum es filtra per arreu quan vols simplement dormir. Agreujava el fet anterior que durant el dia el sol no lluïa, sols una claror somorta, gris i ennuvolada li feia de succedani, ¿el sol durant aquells dies? Doncs com el perro del hortalano, que no comía ni dejaba comer.
Les tres raons anteriors, ansietat, insomni i crisi, m’estaven esclafant com un ou de guatlla, petit i de closca flonja. La principal necessitat a Akureyri era trobar lloc per dormir amb urgència, descansar i a l’endemà buscar atenció mèdica. Després de tres intents, vaig fer cap a un alberg força net i arreglat, el Súlur II, potser un pèl apartat de la plaça major del poble, que també del fiord, però això sí, silenciós i confortable. L’Àngel tenia reserva feta en un altre indret. Li perdria la pista.
Ja instal·lat al meu jaç, aquell dia sí, les cortines tapaven la llum de l’astre déu i una tènue foscor regnava dins de la cambra. Vaig adormir-me en breu, fins i tot vaig somniar. L’aire semblava encantat i jo, al bell mig d’un prat infinit, eteri, de pau camperola, em disposava a parlar amb un enorme i pelut troll d’ulls esgarrifosos. Li preguntava que quan redimonis tancaven el llum allí, que on era el maleït interruptor. El troll amb els ulls incandescents, arrufà les celles obrint encara més aquells iris satànics que feien recular fins al més pinxo. De sobte esbufegà una bafarada d’aire plena de mal alè i se m’apropà fins al punt de notar la ferum de la seva manca de dutxes diàries. Finalment, quiet i palplantat, com dient ja ho has entès, no em respongué. Un fil de baba li relliscar dels llavis. Ara jo ja roncava.

No hay comentarios:

Publicar un comentario