DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

viernes, 30 de noviembre de 2012

I JORNADES DE SECUNDÀRIA, FRACÀS ESCOLAR

Durant les I JORNADES DE SECUNDÀRIA organitzades per ASPEPC-SPS i celebrades aquest cap de setmana a l’Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, l’assumpte del fracàs escolar ha estat centre de tots els debats. El tema que s’ha reiterat durant les mateixes ha estat la principal causa del fracàs escolar. Els més de cent docents allí presents van subratllar que el fracàs escolar arrela fonamentalment durant la infància, i en concret en tres fets. El primer la manca de rutines fent deures, el segon la falta d’estudi memoritzant i el tercer l’escàs esforç invertit en tot l’anterior, en fi els estudiants d’ara suspenen més perquè estudien menys. Molts experts indiquen que la família, i el mateix sistema educatiu, esdevenen els màxims responsables d’aquestes tres manques en rutina, memorització i esforç durant la infància. Per una banda, un creixent nombre de famílies permissives i absents en el control dels nostres estudiants promou les tres faltes anteriors, i per l’altra, el mateix sistema d’ensenyament es troba farcit de teories educatives excessivament pedagògiques i allunyades de l’aula, unes teories que des del despatx no entenen la realitat que els nostres centres d’ensenyament necessiten. Prova d’això, i són dades del Departament d’Ensenyament, és que durant l’etapa de primària es repeteix de mitjana un u per cent mentre que a secundària el percentatge passa a ser unes buit vegades superior, és a dir, que el que no es repeteix durant la infància es trasllada a l’adolescència. Per desgràcia els púbers solen ser més reticents que els infants a adquirir hàbits i rutines en l’esforç. En aquest sentit molts experts remarquen que els nostres joves no han de ser diana d’un sistema educatiu que els adormi, ans al contrari, sinó que han d’esdevenir els principals usuaris i els màxims beneficiaris d’aquest. El centre de tot sistema educatiu es fonamenta en la transmissió de costums i de coneixements des de la més tendre infància i no pas en la manca d’hàbits, memorització i esforç que molts teòrics allunyats de l’aula encara pregonen.

miércoles, 28 de noviembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (IX)

VIATGE A LA LLUNA, AQUELLARRE A AKUREYRI (divendres faves tendres) Recordo quan tenia dos anys que m’assenyalaven la Lluna i em deien que l’home hi havia arribat. Era l’any 1969 i jo forçant la vista intentava veure el coet vertical sobresortint de la circumferència lunar, però res de res, allò semblava una presa de pèl. Aquell divendres, preludi de la festa major nacional, la Bank Party, em vingueren simètrics records al visitar una regió a l’est d’Akureyri, els voltants del llac Mývatn, un paisatge erosionat i desolat com la Lluna mateixa. La pastura excessiva i el clima d’Islàndia havien colpit aquell desert de formes. No m’estranyà gens que durant l’any 1963 la NASA hi ensinistrés els astronautes de l’Apol·lo, de la missió a la Lluna del 1969. De totes maneres, i en contra els qui diuen que el paisatge del llac Mývatn era lunar, jo i la meva impostura com a contrafet havíem de dir que no, que de Lluna res de res, que de Mart potser sí. Els seus sòls vermells i ocres s’avenien molt més al desert marcià que al del nostre satèl·lit blavós. Ves per on que potser aquest paratge tornés a ser l’entorn d’ensinistrament per als astronautes d’una futura missió tripulada a Mart, tot i que aquestes expedicions sols esdevenien enganys amb un flagrant malbaratament de grans quantitats de diners. M’explico, temps ençà se’ns va vendre la idea que a Mart hi havia hagut vida. Amb tal treta milions de dòlars s’havien destinat al planeta vermell amb la certesa d’ençà feia anys que no hi havia cap senyal de vida allí. Un bioquímic, alhora que català universal, Joan Oró, va desxifrar pels anys setanta tal veritat. Quan un planeta contenia vida la seva atmosfera restava totalment inestable i alterada, i la de Mart era com una bassa d’oli, tots els seus components restaven equilibrats i sense grans canvis. Si això ja es coneixia aleshores, per quina raó tant d’enrenou amb el planeta roig? L’any 2004 el Govern Clinton afirmà que a Mart hi havia vida. Un meteorit trobat a l’Antàrtida donava crèdit a aquestes suposicions i amb això es van justificar milions de dòlars en visites al astre vermell. Però les missions de la NASA van corroborar el que molts científics ja sabíem, que no hi havia vida a Mart, només un gran desert. De fet, i uns mesos més tard, i en lletra petita, la premsa desmentia l’origen marcià d’aquell meteorit. Però poc després el Govern Bush declarava que a Mart hi va haver oceans. Com a geòleg he de dir als lectors que res del que van trobar demostrava tal suposició. Les proves trobades podien ser conseqüència, com a Islàndia, de simples activitats volcàniques. El cert era que totes dues notícies, la del govern Clinton i la del govern Bush, es van difondre durant període electoral per justificar mastodòntiques despeses de la NASA des del Govern. Tant si hi havia vida a Mart com si no, qui controlés els seus recursos durant el pròxim mil·lenni posseiria el títol de gran superpotència per a molts anys. La biologia marciana no era l’important, ho van ser les mentides. El més paradoxal fou que Islàndia i Estats Units no havien estat mai gaire units, ni tan sols quan les missions Apol·lo rondaren el llac Mývatn amb els seus astronautes. Des de la Segona Guerra Mundial, i amb l’ocupació nazi a Dinamarca, Islàndia fou utilitzada com a base dels exèrcits americans i britànics. Allò va continuar durant la Guerra Freda contra els soviètics amb el conseqüent descontent dels islandesos. Veure’s entre les mandíbules de dos grans gossos no deuria ser gens agradable. No fou fins al 2006 que una de les últimes bases dels Estats Units va ser desmantellada amb l’aplaudiment dels aborígens. Creieu ara que el llac Mývatn esdevindria altre cop espai d’ensinistrament per a la NASA? En fi, potser la missió a Mart hauria de buscar altres paratges que no els islandesos. En tal cas recomanaria el desert d’Atacama a Xile o alguns altiplans desèrtics a Perú. Passejant pel eixarreït llac Mývatn, i després de moltes fotos marcianes, de molta olor a sofre emesa per les fumaroles i de molta humitat pels fangs bullents prop Hverir, tocava matar el rau-rau, tocava dinar. Uns quilòmetres més a l’est vaig arribar-me al poble més nou d’Islàndia, tot just li havien tret l’embalum feia uns anys. Durant el 1960 un erupció omplir de lava la població de Reykjahlid, una vila ara escassa de cases però amb una església al bell mig. Massa desolació, potser massa desforestació per convidar a més gent al voltant d’aquells indrets. Calia indicar que Islàndia, tot i la seva manca de boscos, ostentava una de les millors gestions ambientals de tota Europa. La baixa densitat de població, l’ús d’energies renovables, hidroelèctriques i geotèrmiques, més la declaració de moltes àrees com a parcs naturals, feren d’aquest país un petit paradís força feréstec. Però no tot eren flors i violes. Ja vam comentar que la pastura excessiva havia deixat sense vegetació protectora a molts sòls amb la conseqüent erosió dels mateixos pels intensos vents i temporals àrtics. Per recuperar els prats i boscos perduts els islandesos van introduir l’any 1945 una planta, la nootka, amb l’esperança que fos pinso pels xais i així evitar la pastura intensa sobre les herbes locals. Per desgràcia aquella mesura ni va restaurar les praderies autòctones ni va formar part de la gastronomia ovina. La gramínia esdevingué una plaga, els ramats la detestaven. Les ovelles islandeses? Doncs molt tiquis-miquis. De tornada a Akureyri, i com sempre, vaig fer tard. Se’m feia cada cop més evident que els déus locals procuraven per la meva salut i m’impedien comprar vi a la bodega estatal. Eren més de les sis i, com ja havia experimentat altres dies, la botiga restava tancada i adéu al vi, als licors i al botellón. Vaig saber també que els centres de venda d’alcohol obrien en funció de cada poble, i quan ho feien, eren poques hores al dia. Així doncs veure’s una cervesa a preu assequible era tota una loteria. Aquell divendres em perdria l’aquelarre islandès, si més no com el feien ells, col·locant-se a casa abans de sortir per bars i locals on l’alcohol es pagava uns tres o quatre cop més car que a la bodega pública. I és qui està de pega fins amb els collons ensopega. De totes maneres, vaig passar-m’hi per si un miracle mantenia encara oberta la licoreria. La fe no s’ha de perdre mai, i menys amb l’esperança que els déus m’havien de ser propicis. Dionís, Baco o l’Oðin per als víkings potser m’estaven observant ja que jo lluitava per arribar puntual a la botiga de vins. Oðin era el déu de la guerra que acollia a tots els morts en batalla en un gran convit, cosa estranya en l’actualitat, Islàndia rebutjava tenir exèrcit. Tot i així, i aquell dia, Oðin em va voler convidar. Els divendres, amb previsió de l’aquellarre nacional, les botigues estatals de licors tancaven una hora més tard, a les set del vespre. El local estava ple d’aborígens fent cua per omplir el rebost de cerveses, algunes de 10 graus, i així proveir de poció màgica la nit que iniciava la Bank Party d’aquell any, la festa major islandesa. Venia un cap de setmana llarg amb tres dies de festa. El carretons anaven ben plens. Jo vaig omplir la motxilla. Gràcies Oðin. Al sortir carregat amb cerveses, rom i vi, la motxilla pesava lleugerament i allò, crec, va agreujar un problema que arrossegava d’ençà feia uns dies, l’estrip al taló de la bota. Es feia obvi que s’havia degradat una mica més, però la cosa no semblava greu. Per un moment, i sense peülles de recanvi, vaig pensar en comprar-me un calçat de muntanya nou, però quan vaig veure els preus locals, el doble que a península, vaig desistir d’immediat. Per superar aquella frustració, i a canvi, em regalaria una sessió d’Internet en algun locutori local. Feia dies que no mantenia contacte amb ma terra nadiua i em calia omplir l’enyor i la sensació de solitud que sovint m’envaïa. D’altre banda potser també podria sadollar la meva curiositat sobre un dubte encara no resol, el 21 de març d’en Pep, i Google i Internet m’ho posaren fàcil. L’IMO, Icelandic Metereological Office, tenia tot un tou d’informació sobre què va passar aquell març amb l’Eyjafjallajökull. Llegint els informes la cosa havia pintat bastos molt abans del que s’havia dit a premsa. A les 7.00 hores solars del 21 de març havia començat una emissió de laves de baixa explosivitat al marge del volcà, per dessota la glacera, un mal que aniria corcant tota l’estructura. Aquell dia s’havien escampat un total de 50.000 metres quadrats de lava per sota la crosta de gel. A les 21.30 del mateix dia una altra efusió, i ara més forta, va estendre 140.000 metres quadrats de roca fosa. Aquell tipus d’emissions eren del tipus hawaià-estrombolià, molt semblants a les de la Garrotxa catalana feia milers d’anys. Segons els especialistes aquests tipus d’erupcions esdevenien poc perilloses i de baixa explosivitat. Però el dia del meu aniversari, l’endemà, em vingué el regal. El 22 de març tot un espectacle celebrava els meus... millor deixem-ho estar, fent que a les 15.00 hores una nova tongada de magma dupliqués les anteriors, 340.000 metres quadrats. La cosa prometia i pujaven les apostes. El 23 de març va regalar calma sota la glacera, però el 24, i puntual com un clau, altre cop a les 15.00 hores, s’enregistrà un nou i més extens avenç de laves, 370.000 metres quadrats de colada volcànica. Es feia palès que en Pep s’estava animant, i no per la Bank Party de l’agost, sinó pel que li venia per sota. Els dies 24 i 25 deixaren descansar els sismògrafs del Servei Geològic Islandès, però el 26 de març, i augmentant les expectatives, va fer eclosió una nova vomitada. L’erupció anava pujant de to i a les 10.00 hores les emissions ocuparen el doble respecte dies anteriors. Ara la colada va escampar-se uns 680.000 metres quadrats i en breu vindria un altre rècord. Les emissions làviques estrombolianes canviarien de tarannà, passarien de xai a llop. El 31 de Març de 2010 a les 12.00 hores solars l’aposta va cobrir els 920.000 metres quadrats, fet que indicava que l’erupció s’estava fent cada cop més seriosa. Els cons estrombolians tipus Cruscat que molts islandesos estaven fotografiant, potser viraven cap a un gran pet, un pet com una gla. Allò passaria dies més tard, durant l’abril. Es feia tard i tocava arraulir-se cap a l’alberg per sopar i preparar-se per a l’aquellarre. Aquell dia gaudiria altre cop d’uns ous ferrats, torrades amb all i un bon vi, tot i que s’hi va sumar un excel·lent whisky gentilesa d’en Marcus, un germànic habitant de l’hostal. Començava a fosquejar, millor dit, a no clarejar, i l’hora de les bruixes s’apropava. Em preparà el meu beuratge en una ampolla de Coca-cola buida, rom amb taronjada, i em disposà a la meva especial incursió antropològica per l’aquelarre islandès. Ara ja portava uns dies pel país i aquella festa no m’agafaria amb els pixats al ventre. Si el primer cop a Reykjavik va deixar-me corprès, ara a Akureyri jo hi posaria el cor, si més no l’ampolla. Amb la botella oculta dins de la butxaca del meu gec, un s’anava passejant pels carrers d’aquella modesta urbs. El nivell etílic dels transeünts no semblava elevat encara fins que vaig ensopegar amb ells. En una casa privada s’hi celebrava una festa en el seu interior, la música forta els delatava, però molts dels convidats, jovent d’uns vint anys, fumava i bevia fora. La meva solitud els cridà l’atenció i en un tres no res vaig entrar a formar part d’aquella xerinola. La meva sort anava endavant, justa la fusta. Però sols entrar ja vaig començar a ficar la pota. De fet, i per culpa de la meva ignorància sobre els aborígens, les pífies foren tantes que em costa d’entendre com allí mateix no finés el meu viatge. Sabia que era costum dins de les llars treure’s el calçat tot just entrar. Així ho vaig fer per descobrir que aquell dia, en plena gresca, tothom anava calçat per casa. La mesura era més típica de zones rurals on fang i neu solien formar part de les soles. Per rebaixar aquella ignomínia vaig fer un glopet de la meva ampolla, de la poció màgica, del rom amb taronjada. Altre cop calçat, i presentat a diferents personatges, vaig adonar-me que moltes habitacions buides tenien els llums oberts malbaratant diners i energia. Sent professor de CTMA, de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, vaig trobar oportú apagar algunes de les bombetes. Allò va cridar l’atenció dels autòctons, és a dir, de tots els convidats menys jo, el foraster. D’immediat les cambres que jo havia deixat a les fosques tornaven a romandre il·luminades, jo apagant i ells encenent-les, no s’entenia res. Setmanes més tard, i avesat a la vida islandesa, vaig capir la raó, l’electricitat islandesa és barata i no contaminant. A ells no els importa massa deixar aparells engegats, el corrent prové d’embassaments i de geotèrmiques. Potser per tal raó, i donat que la despesa energètica no esdevenia una prioritat nacional no canviaven l’hora per aprofitar millor les hores de sol. Mentre nosaltres la canviàvem durant la tardor i la primavera, ells no. Vet aquí que durant la tardor i l’hivern ells anaven com les Canàries, una menys, mentre que a primavera i estiu passaven a ser dues. Tot i allò, hi havia cert debat entre els islandesos i parlament de si adoptar o no la mesura europea. Però la cosa sols quedava en una discussió anual que un cop ventilada es guardava fins al proper canvi d’horari del vell continent veí. La celebració continuà i mica en mica la cosa va anar pujant de to, ho dic per què les ampolles començaven a enrajolar el terra. De tant en quan alguna queia per gravetat o per deixadesa de mà. Allò ja em començava a recordar la meva arribada a Reykjavik. Amb tant de jovent per l’immoble i la cosa agafant temperatura veia probable que es fumés herba, però res de res i menys si havien d’agafar el cotxe. A Islàndia no s’estaven d’hòsties, si la policia et pillava, prova de sang al canto i a judici. En funció del contingut de droga a la sang i del jutge que et toqués multa grossa i retirada de carnet. Un any sense carnet i 140.000 isk. de multa, uns 900 euros, era cosa normal pel 2011. Per tant els aquelarres a domicili sí, però conduint, millor que no. Un gest curiós d’aquella celebració, i de les festes en general a Islàndia, fou que m’havien convidat a la festa però ningú em va oferir ni un sol glop de beguda, ni tant sols un cigarret. Jo feia poc que havia deixat de fumar i les ganes de tabac se’m feien aigua als llavis. Vaig entendre, a la força, que brindar-te l’entrada a una celebració no volia dir res més que això, que t’era permès l’espai de la casa, no pas a la barra lliure. L’apartament era d’un, o d’una, i l’alcohol no era de tots. Cadascú es portava el seu, massa car per oferir a tants assedegats, i si algú t’oferia del seu era d’agrair l’honor. En fi, vaig fer uns quants glops més de la meva litrona. Fou aleshores que conegué la raó principal d’aquella commemoració, i no era pas la Bank Party nacional, sinó un aniversari femení que la meva, i com sempre, equivocada gosadia, no a saber tractar amb protocol. - Quants anys fas avui? – inquirí jo malauradament a l’afortunada. - Un – contestà ella amb menyspreu, i ja diuen que mai no has de preguntar l’edat a una dona. - Va, digues – insistí estúpid de mi. - Un – va sentenciar de nou amb mirada d’agulla -, aquest any, un. I un glopet més de la meva botella per dissimular la ignomínia. De fet, i m’ho van dir alguns dels convidats, en feia 20 d’anys. Jo, amb més de quaranta, hagués pogut ser el seu pare, que no sols d’ella sinó de tots els allí presents, sobretot de les cuixes rodones, cabells rossos i iris blaus de moltes d’elles, mosses que quan me les presentaven sempre em deixaven a mitges. M’explico, jo els donava un petó a una galta i del segon a l’altra en fugien. Així una rossa, dues, i moltes més. Estranyat de tant defuig vaig recordar que els homes amb bigoti o barbeta no eren cosa massa comú aquí, i jo posseïa ambdós pelatges, ¿potser no els agradava la meva pera peluda al mentó? El tòpic dels còmics i dibuixos animats sobre víkings ben barbuts i de cabelleres llargues no trobava realitat en el segle XXI islandès. La immensa majoria dels homes d’allí lluïen una clepsa sense pelussera i una cara nua de pèls. Si preguntaves a les seves dones, si més no la majoria, et responien que defugien del tipus pelut i barbut, que no els resultava atractiu. A més penseu que allí les femelles eren força decidides i si els agradava un home prenien sovint elles la iniciativa. Així doncs als homes no els quedava més remei que afaitar-se el mostatxo i no ostentar parrús algun per les galtes amb una excepció, pel meu aniversari. Durant el mes de març podies veure molts xicots i senyors lluint bigotis. La causa? Solidaris amb el càncer. Sí, sí, era un reclam per tal d’aconseguir donacions contra tal infecte xacre. Per cert, jo els faig el 22 de març. Però no, la meva subtil i quevediana perilla no era el problema de quedar-me a mitges, tampoc ho eren els meus blens esbullats i llargs, i ni molt menys el meu serrell tapa pestanyes, era molt més simple, els islandesos quan es saludaven no es donaven dos petons, tant sols un. I un nou glopet de la poció màgica. Cada cop veia més formoses i atractives aquelles belleses nòrdiques. No hi havia dones lletges sinó copes de menys. I quins kroppur tenien les femelles, tiparros en català. Que com conegué tal paraula? Per Húsafell, i no, no era el nom d’una noia. Si us vaig parlar de Husavik, la badia de Vik, ara us parlaré de Húsafell, el vessant de Husa. Aquella era una petita població a dues hores amb cotxe en sentit nord des de Reykjavik. El llogaret no tenia gran cosa en especial, quatre cases, un església, una granja de salmons i moltes, moltes segones llars d’estiueig. Però, i poc abans d’arribar a Húsafell hi havia dues granges, Stóri-Kroppur i Litli-Kroppur. Stori vol dir gran i litli petit, per tant el tiparro gran i el tiparro petit, ¿es van posar d’acord els amos d’ambdues granges? No ho vaig poder saber. Ara que hi penso potser va passar quelcom semblant entre Arenys de Munt i Arenys de Mar, tot i que Arenys no vol dir tiparro, qui sap. Volia fer un altra xarrup del meu combinat però l’ampolla estava a les acaballes. Begut, solter i amb aquella col·lecció de kroppurs al meu voltant un es pensava rei de la poligàmia, però al final, i sense conèixer els costum locals em vaig fer el pesat. - Marxem a dormir – va dir la que feia anys a la seva parella -, que és tard i que tota aquesta gent voldrà marxar. - Quina gent? – sols quedava un borratxo, jo. El meu estudi antropològic m’estava castigant el fetge que també els modals. Ara sí, vaig escapolir-me no sense algun desequilibri durant el passeig cap a l’alberg. I se’m va fer curt el camí, això que la pujada era forta. L’alcohol facilitava la circulació, veies les carreteres més amples. En el aquell cas escurçà les distàncies i em reforçà les cames, si més no abans de la imminent ressaca. Aquella nit dormiria amb aparences irreals i visions fantasmagòriques, amb dos somnis plens de pampallugues. El primer somni fou lleig, amb un troll, i el segon excels, amb la damisel·la de l’aniversari. Amb el troll vaig tenir una conversa prop del llac Mývatn. Jo, preocupat per les meves atrotinades botes, li preguntava un i altre cop on podia trobar un sabateria mentre ell, amb cara d’Ernest Maragall, no em responia. Jo li insistia i el troll, de trets durs de cara, de galtes ossudes, de retines salvatges amb ulleres profundes, fosques i malaltisses romania en les mateixes, en un silenci dens i de mal averany. Vaig decidir un nou intent i al final, i fent-me encara pitjor rostre, ara més agrest, em mormolà desganat, fes-te troll, assenyalant-se els seus peus descalços. Amb la damisel·la la cosa fou lloable, llàstima que sols onírica. Ella s’afanyava per fer fora a tota la gent de la festa, jo n’era l’últim, i volia que l’acompanyés al seu jaç. Ja compartint llençols, i encesos com a teies, d’una revolada es va despullar i just aleshores em va dir: - És el primer cop que a la primera nit me’n vaig al llit amb un home. - Doncs és ben estrany!! - Per què ? - Perquè totes em dieu el mateix!! – fantasma. Què voleu que hi fes? Era un somni i aquella nit jo dormiria sol. A l’endemà m’esperava una missió suïcida... i una gran ressaca. L’habitació em donava voltes.

La síntesis y la relación entre los conceptos

El tercero de los objetivos para llevar bien un auditorio escolar es promover que los estudiantes aprendan a relacionar los conocimientos memorizados, algo que permite alcanzar criterios elevados y potenciar su inteligencia lógica y deductiva. Averiguar donde se halla la mentira o falsedad de algo requiere poseer diferentes conocimientos que bien ordenados permiten ver el agujero donde unos dicen que hay un parche. Dicen que Jesucristo, si existió, predicaba que el saber os hará libres, y ciertamente la vida son situaciones y decisiones donde aplicar el saber. Sin conocimientos estructurados en criterios elevados, las decisiones que se tomen pueden llevar a sus hijos a errores seguros lejos de sabios caminos. Se asiste a clase para aprender a ser adulto y con ello a tomar las decisiones futuras más correctas. Otro aspecto de la relación y síntesis entre conceptos es la consecuencia en pensar y estructurar mejor los apuntes, trabajos de curso y respuestas en exámenes. En eso un profesor de Ciencias para el Mundo Contemporáneo retaba a sus bachilleres cada semana con una pregunta enigmática que requería de una correcta relación y síntesis entre varios conceptos impartidos. Preguntas como ¿qué hay más allá del polo norte? o ¿qué fue antes el huevo o la gallina?, escondían todo un corolario de piezas que sin tenerlas en cuenta la respuesta se hacía huidiza. Primero se debía recordar que era una tautología o pensamiento circular, después que la ciencia está llena de preguntas incorrectas e incapaces de saltarse un pez que se muerde la cola, y finalmente que hay que alejarse del árbol para ver el bosque. La solución residía en plantear una pregunta mejor y de mayor amplitud que el huevo y la gallina, por ejemplo quienes fueron los primeros vertebrados en reproducirse por huevos, algo que daba con el origen del dueto huevo y gallina, los antepasados de los peces. En el caso del más allá del norte se respondía el sur pero, y más allá de éste, otra vez el norte, por tanto había que alejarse del árbol y ver otra vez el bosque planteando una nueva pregunta de mayor calado, ¿por qué norte y sur se enlazaban cíclicamente? La respuesta obvia es nuestra Tierra redonda. Otra manera de superar estas tautologías es definir los dos conceptos que una y otra vez dan vueltas sobre si mismos. Un profesor de Biología atendía así a sus alumnos. En la teoría de Darwin se decía que el más apto sobrevivía y que el que sobrevivía era el más apto, otro pensamiento circular. Había pues que definir más apto y sobrevivir para superar el pez que se mordía la cola. El docente les contaba que las especies que logran reproducirse mejor son las que sobreviven y aparentemente son las más aptas. En las tres tautologías anteriores la red de conceptos empleada hace trabajar las neuronas que da gusto, hasta puede que regale dolor de cabeza. En fin, que un aula bien llevada debe ser un gran laboratorio de ideas bajo la batuta de otro de los factores que guían correctamente ésta, el esfuerzo.

lunes, 26 de noviembre de 2012

I JORNADES DE SECUNDÀRIA: FRACÀS ESCOLAR O FRACÀS POLÍTIC

I JORNADES DE SECUNDÀRIA “FRACÀS ESCOLAR O FRACÀS POLÍTIC?” El proper divendres 30 de novembre comencen al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya les I Jornades de Secundària per debatre sobre el vigent fracàs escolar nacional. Hi seran presents més d’un centenar de professors per debatre i acordar les principals causes i solucions del vigent i alarmant fracàs acadèmic a les nostres escoles. Guiaran aquestes taules rodones diferents experts de trajectòria i vàlua contrastada. Ells exposaran els seus coneixements sobre aquestes qüestions des de la perspectiva de la realitat de l’aula fugint de teories foranes i allunyades de l’escola. Els conferenciants seran ORIOL PI DE CABANYES, periodista de La Vanguardia, INGER ENKVIST professora de la Universitat de Lund a Suècia, RICARDO MORENO CASTILLO, catedràtic de Matemàtiques i autor del Panfleto Antipedagógico i GREGORIO LURI, catedràtic de Filosofia i autor de L’Escola contra el Món. Dels resultats i dels consensos assolits entre ponents i assistents se’n farà un comunicat a Presidència, al Departament d’Ensenyament, a premsa i a la resta de partits polítics, tal com es va acordar amb la consellera d’ensenyament, l’honorable Irene Rigau, i amb el president de la Generalitat, el M.H. Artur Mas. L’objectiu de tot això és endegar la millora educativa de tot el territori. Les sessions començaran a la Sala d'Actes de l’Il·lustre Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, Rbla. Catalunya, 8, Barcelona, la tarda del divendres 30 de novembre de 2012 a les 16.00 hores i durant el matí del dissabte 1 de desembre a partir de les 9.30.

viernes, 23 de noviembre de 2012

PP I UN MUNDO MENTIDER

Si recordem l’11-M d’Atocha, i l’atemptat terrorista allí perpetrat, ens vindrà a la ment un PP, que veient perdre les eleccions, va mentir dient que havia estat ETA, i no Alqaeda, el culpable de les explosions ferroviàries. Centenars de morts van caure a Madrid que el PP va assegurar víctimes d’ETA. La majoria de gent sensata va adonar-se de l’engany i de l’estafa tot escoltant els mitjans internacionals no intervinguts per l’Aznar. Així fou que el PP va abocar molta porqueria per crear confusió, molta mentida que va distreure als mediocres però que il·luminà als doctes. Aquests, i sols aquests, van veure clar que el PP seguia la consigna de l’assessor de Hitler, Goebbles, que deia que una mentida repetida mil cops fa que la creguin veritat. Ara El Mundo, diari afí al PP, no ha parat d’insistir, i sense proves, que els Molt Honorables Mas i Pujol tenien afers foscos per Suïssa al final de la campanya electoral, tifa a la qual s’hi ha aferrat la famèlica candidata del PP, Alícia Sánchez Camacho, per queixalar uns oportunistes vots al seu opositor més perillós, l’hàbil i equilibrat, Artur Mas. La pregunta és simple, ¿es torna a repetir la història madrilenya de l’11 M a Catalunya? Goebbles afegia que difama que alguna cosa en queda, i així sembla que treballa el PP, abocant porqueria a altres candidats amb antigues i arnades tècniques dels nazis hitlerians. La veritat vol poques paraules, la mentida mai no en té prou.

miércoles, 21 de noviembre de 2012

La memoria en el aula

En el anterior apartado se analizó el orden como el primer ingrediente para tutelar a los escolares. El segundo de los objetivos para llevar con eficacia un aula es promover la memoria de éstos. Retener conocimientos básicos permite barajarlos para luego edificar análisis, razones y actitudes críticas. Sin memoria no hay conceptos y sin conceptos no existen argumentos. Uno de los elementos que nos muestran a algunos malos docentes son aquellos quienes defienden la eliminación de la memorización como herramienta básica en el aprendizaje, los que arguyen que los escolares deben forjar sus conocimientos bajo la deducción propia y no con la retentiva. En cierta forma, y si antes se aprendían poesías para estimular el recuerdo en la mente, ahora el alumno debería escribir y escribir hasta que por deducción, o por azar, redactara un soneto de Quevedo. Sin conceptos memorizados siempre resultó inviable deducir nuevas estrategias, ¿cómo se puede deducir el cálculo de una raíz cuadrada sin saber antes las tablas de multiplicar? O pongamos por ejemplo que deseamos que nuestros hijos comprendan un texto. Para ello siempre se necesitaron dos cosas, el silencio en el aula y la memorización de las palabras necesarias. Ello implica fijar conceptos en la memoria y no convertirse en un artista bohemio y creativo como algunos expertos alejados del aula todavía defienden. Estos promulgan que los escolares deben deducir las cosas con experiencias imaginativas sin apenas memorizar por imposición dirigida. Si los alumnos de la reforma presentaron los peores resultados de la UE en el informe PISA 2006, no fue por falta de creatividad, sino por ausencia de silencio y léxico en las aulas, por ausencia de memoria. La creatividad y la imaginación siempre surgieron de la combinación y modificación de conceptos previos y memorizados. Isaac Asimov nos deleitó con su imaginación en muchas novelas pero no hay que olvidar que escribía con alto conocimiento de causa, era físico. Como decía el escritor Emili Teixidor, las palabras ordenan el caos, sin ellas poco se puede crear. Algunos expertos de la reforma quisieron impulsar la cultura de la creatividad en detrimento de la memorización algo que olvida un precepto muy lógico, sin memoria no surge la inteligencia. Una mente culta e inteligente lo es si contiene muchos conocimientos memorizados y bien ordenados. Para descubrir cosas nuevas hay que partir de otras memorizadas, ¿cómo si no pretenderíamos formar personas sólo con cabezas vacías?, ¿cómo avanzó sino la investigación?, ¿acaso cada teoría científica partía de cero sin tener en cuenta todas sus anteriores? Memorizar siempre resultó algo fundamental para crear la base de nuestra experiencia y aprendizajes. Como decía George Steiner, la memoria siempre fue el marcapasos de la inteligencia. Amputarla de cualquier sistema educativo es condenar a su hijo a lo contrario, a la no educación. La neurobiología esto lo tiene muy claro. La mielinización de las neuronas durante las etapas infantiles permite y crea la capacidad de recordación en los humanos, algo que sin trabajo mental memorizando o discurriendo jamás alcanza niveles óptimos. Es decir sin memorización de pequeño se debilitan las capacidades cognitivas y futuras del escolar, las neuronas no se mielinizan y el potencial memorístico queda malogrado. Por tanto, hay que encomiar aquellos centros donde se valora la retentiva en contra teorías alejadas del pragmatismo docente. Recuérdese que bajo la reforma sin memoria hubo muchos alumnos en bachillerato que fallaban con la tabla de multiplicar, ¿o acaso la debían deducir en la universidad? Además sin ésta bien memorizada resulta muy difícil aprender por si mismo a dividir. A pesar de todos los argumentos anteriores existen expertos que todavía insisten en la no memorización, véase la LOE en su redacción del 2007. Quizás por eso haya muchos nuevos maestros de matemáticas en primaria dándole a la calculadora para computar divisiones elementales, algo que da mal ejemplo a los alumnos. Gran parte del fracaso académico en materias de ciencias y tecnología es la falta de práctica en cálculo mental, algo que sólo se puede potenciar de una sola forma, ejercitando el cerebro y no las teclas de una calculadora. Recuerden que memorizar es fundamental para entrenar y generar una mente maravillosa. Por desgracia ese contraste entre defensores de la calculadora en edades muy tempranas y detractores de tal práctica ha implicado situaciones del todo absurdas. Ocurrió una vez en Cerdanyola que una asesora pedagógica preguntó a los docentes de un instituto como potenciaban el cálculo mental entre sus estudiantes. El profesor de matemáticas, al sentirse aludido, entró en acción y respondió que sin usar la calculadora en clase. Añadió que además enseñaba a computar raíces cuadradas a mano como un juego para ejercitar mejor el cálculo mental entre sus estudiantes. Tal digna práctica topó con los criterios de la asesora pedagógica ya que ésta le soltó al matemático que para computar raíces cuadradas ya existían las calculadoras, que mejor enseñar otras cosas que no la atávica y retrógrada raíz cuadrada a mano. Ante tal prepotencia el docente inquirió bromeando a la asesora. - Bajo ese prisma tampoco sería necesario enseñar ni a sumar ni a restar, la calculadora también lo hace y así convertiremos a los alumnos en máquinas del futuro. Fue entonces cuando la asesora pedagógica se convirtió en un auténtico Terminator, el malo de la primera parte, y le dio a entender al docente que mejor se callara. Sayonara babe al de mates y a su raíz cuadrada. Lo más extraño era que aquella asesora argumentaba que para potenciar el cálculo mental era muy útil utilizar la calculadora a los once años para comprobar los resultados de cada ejercicio, ¿y cómo sabemos que el rapaz no había utilizado a escondidas la maquinita para realizar ya el primer cálculo? Con treinta alumnos por grupo, cualquiera sabe. Hay que admitir que este aparato resulta útil en cursos elevados, pero en primaria o primer ciclo de ESO parece poco aconsejable pretender facilitar el cálculo mental potenciando el uso de la calculadora en el aula, las nuevas tecnologías no deberían estar reñidas con el ejercicio mental. De hecho, y gracias a nuestra mente se han diseñado y fabricado los chips y con ellos las calculadoras. Hacerlo al revés significaría esperar que un ordenador ejerciera de docente, y que yo sepa, éstos todavía no están en el paro, aunque si mantuvieran las convicciones de aquel docente en contra de la calculadora podría suceder que la asesora pedagógica recomendara su despido. En fin, que si su centro educativo le dice que prima mucho más la deducción de la tabla de multiplicar que su memorización pero que mejor utilizar la calculadora para comprobar resultados, algo falla en este, es decir, si en su instituto son más importantes los experimentos mentales que los conceptos concretos no se están impartiendo conocimientos, se está perdiendo el tiempo. Sólo con firmes nociones en la mente se pueden desarrollar grandes síntesis y construir con ellas teorías válidas y ciertas. Ese va a ser el tercer factor para llevar con éxito un aula.

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (VIII)

UN DIA DE PENA I DE PENIS (un dijous ple d’ous) El meu company Àngel va desaparèixer en direcció Mývatn, una regió plena de paisatges lunars que per visitar un no tenia presa. Ell, amb pocs dies de viatge, i jo amb massa setmanes per l’illa, no podíem casar bé. Vam signar el nostre divorci al trobar-nos aquell matí a l’estació d’autobusos d’Akureyri. Amb adreça electrònica a les llibretes respectives ens prometérem mantenir el contacte via Internet. Aquell comiat em retornà a la meva ratada i llòbrega cova, a la meva sensació de sentir-me observat. I aleshores vaig decidir-me, era un assumpte de supervivència o fracàs. A partir d’aquell moment vaig començar a parlar amb els meus suposats observadors, de fet conversaria amb mi mateix, tot i que la percepció que en sentiria seria la d’un diàleg. De petit ja ho feia, sobretot quan m’inculcaren resar amb Jesús. No em prengueu per un il·luminat, no, no pas, però els diàlegs amb el meu interior em feien pensar que potser hi havia algú darrere d’allò, fins i tot provocaven miracles amb la solitud i l’ansietat, la feren minvar. Potser per aquesta raó es van inventar les religions, per drogar a tothom sota la percepció d’una companyia, la divina. Qui sap? A mi no em pregunteu, jo no sóc teòleg i la immensa majoria dels que sí que ho són us negaran la sentència de Marx, que la religió és l’opi del poble. De totes maneres aquella pràctica de la conversa interior derivà en la disminució de la sensació, que no percepció, de solitud i ansietat heretada des de final de curs, fins i tot vaig començar a dormir amb tranquil·litat tot i que ningú tancava l’interruptor de la llum perpètua del cel nòrdic, un cel agrisat però sempre translúcid i feixuc. Aquell matí, i després d’un bon gruix d’hores de llit, va regalar-me una millora, la meva otitis semblava remetre, vet aquí que em dirigís a l’estació d’autobusos amb un destí en ment. Allí fou on em trobà casualment a l’Àngel per signar el nostre especial adéu. Si la seva destinació apuntava a Mývatn, jo en tenia una de pena plena de penis. Ara hi anirem. Descansat i medicat em disposà a una cosa tranquil·la que a Reykjavik havia fracassat estrepitosament. Amb aquell objectiu em dirigí cap al nord, cap a Husavik. En islandès vik significava badia i Husa no ho sé, doncs bé, a la badia de Husa les cases, que eren de coloraines, s’escampaven al voltant del port emanant quietud i poc xivarri. De fet poca gent es veia pels carrers. Amb poc més de 2.000 habitants ja em direu quin grau de bullici podia escoltar-se. Husavik esdevenia un lloc perfecte per sentir la fresca del mar, i el més sensual, la seva olor. Però no sols de vents i de flaires s’omplia el poble, Husavik també tenia dos museus força curiosos, un sobre balenes i l’altre, el més original, sobre penes que havien donat alegries. Aquell últim es situava de manera sinistra a la sortida de la vila, una casa estranya on ja l’entrada oferia manifestacions artístiques estrafolàries. Ja vaig explicar que molts islandesos esposaven el seu art a la façana de la llar, però en aquell cas la creativitat acaronava formes naturals un pèl irreverents. El seu amo, el d’aquell estrany casal, se’l veia ple de pell, de galtes vermelles, amb tirants tirolesos, de pantalons balders, de tarannà rústic, noble, franc de tracte, amb un polsim de mal humor pagerol. En Sigurdur Hjartarson, fill de Hjartar, era un home dedicat a la seva especial col·lecció. Inicialment la va exposar a la capital, a Reykjavik, però passat el 2004, i ja jubilat, va decidir traslladar la seva mostra a aquella badia, a Husavik. Tot va començar el 1974 quan va decidir iniciar la seva singular recol·lecció de virils exemplars. Allò va acabar en un museu atapeït de miscel·lànies. La casa que tenia al davant meu a Husavik, la casa dels horrors, n’era la conseqüència. Durant l’estiu de 2010 el mostrari d’en Sigurdur comptava amb un assortiment de molts animals, un total de 273 parts corresponents a un ós polar, a 17 espècies diferents de balena, a 36 foques, a 115 de mamífers diversos i demés amputacions d’altres bèsties. Tot un temple de taxidèrmia dedicat a l’origen de tot mamífer, el lloc d’on tothom n’ha sortit. Ja es diu que abans de ser concebuts qualsevol ésser va donant tombs d’un colló a un altre. En Sigurdur Hjartarson havia fet honor al camí de sortida de molts testicles. El seu singular museu a Husavik era un recull de penes que havien donat moltes alegries, una galeria de corpus de fal·lus dissecats, de penis. Ves quins collons! Bé, collons no, sols cigales al museu, un museu que era la po***. Malgrat la quantitat i mida dels seus membres, en Sigurdur, molt preocupat, en trobava a faltar un de molt particular, un que li rosegava l’ànima, el que completaria el seu estimat reguitzell. Vaig entendre el que em deia quan em mirà l’entrecuix. Corprès, vaig tancar les cames mentre la meva cigala, espantada, es contragué fins a mides com les dels barrufets. Aquell dia no feia fred, sols fresca. Per sort en Sigurdur tenia substitut a la meva arronsada verga. En la seva recerca d’un penis humà havia trobat un peculiar voluntari, un personatge que de jove havia format part dels nazis, que havia fundat la primera agència de viatges a Islàndia i que la seva titola havia estat força popular entre moltes dames, tot un galant explicaven els locals. En definitiva, el candidat perfecte, la tita que personalment moltes reconeixerien. Pàll Arason, fill d’Ara, als 85 anys va anunciar que donava el seu carall a la col·lecció de Husavik. Però quin era el problema per assolir tal preuada adquisició? Quina preocupació patia l’amo de tots aquells penjarols? Que aquell penis era pèndol fresc, que en Pàll encara era viu. Tornat a Barcelona, i un dia per casualitat, vaig veure la notícia a premsa. En Sigurdur estava força content, legalment era el propietari del penis d’en Páll, aquest havia mort, i per tant tocava tallar el membre al difunt. Això s’havia de fer ràpidament per poder injectar-li sang i que no quedés flàccid l’estri abans de ser dissecat. En altre cas, una tita arronsada faria difícil la seva identificació a les interessades que la van conèixer. El problema, explicava Sigurdur a premsa, era que si es deixava refredar massa el cadàver ja no es podia aixecar el membre viril i allò no agradaria als visitants del museu. Tot i posseir la carta de donació d’òrgan escrita pel seu propietari, en Páll Arason, Sigurdur va veure destrempada la seva empresa quan la família del galant va negar-se a enterrar al difunt mancat de la seva cuca, membre que aniria a parar a uns de morfologia similar, els cucs. Vet aquí que el mateix Páll havia afirmat el següent: ¿per a què necessito el meu penis quan estigui mort? I ja se sap allò de, lo que vayan a comerse los gusanos que se lo disfruten los humanos. Malgrat l’anterior, en Sigurdur va veure fracassar el seu projecte de completar la col·lecció de fal·lus, la família va decidir que el mort fos cent per cent pinso dels allargats i blancs vermitxols. No obstant això, en Sigurdur s’acontentava amb tres futurs donants, tres joves, que encara vius, restaven lluny de l’illa, vivien a l’estranger. Aquella distància però, complicava l’extracció de la verga quan el moment arribés. Així doncs, ja ho saben, si volen ser donants d’òrgan enviïn una carta al museu de Husavik, però si us plau, vagin a morir a Islàndia, és molt important que li tallin calenta. Durant l’abril de 2011 en Sigurdur va guanyar el plet, a la fi es podria veure el penjoll humà en el seu peculiar museu. Però l’objectiu que jo empaitava a Husavik no era contemplar penis, era albirar el que a Reykjavik no vaig poder, balenes. Em van dir que un dels millors llocs per contemplar-les era allí, a la badia de Husa. Atalaiat en un dels vaixells que servien al propòsit, jo, màquina de retratar i bota estripada, encaràrem el destí de mar endins. Em sentia un mariner, un pioner, un pirata. Aleshores la vaig tornar a ensumar. Feia uns anys havia sentit aquella mateixa olor on, a peu de glaceres, aquestes perdien la seva identitat i passaven a esquarterar-se en icebergs. Els fiords de Grenlàndia emanaven una flaire molt singular, la mateixa que ara m’estava arribant, un aire molt intens de mar, però molt intens, una barreja dolça entre clor de piscina i oli calent de patates fregides, estrany el xicot, oi? Però és el que vaig anotar a la llibreta de Grenlàndia, i era el que tornava a escriure a Husavik. Si voleu copsar aquesta olor no cal que us arribeu a Grenlàndia o Islàndia, la podeu gaudir a Barcelona, i no pas a l’espai obert del port, ans al contrari, en un indret reclòs. Alguns locals de copes un pèl sofisticats ambienten els recintes amb un producte anomenat Ozono, i aquella era també l’olor de mar intens que se sentia a alta mar per Husavik, una aroma que era preludi de balenes. Aquella fragància la provocava la immensa quantitat de plancton marí i krill que habitaven les aigües costaneres d’allí, organismes font d’aliment de les balenes. I així les vaig poder fotografiar, gegantines, de nedar lluent, elegant, fluid, com una anguila escorrent-se entre les mans. Quines bèsties! Vaig arribar a Akureyri un pèl tard, les sis de la tarda. El problema era que si bé els supermercats tancaven a quarts de buit, la botiga de vins ho feia quan li rotava i sempre molt d’hora, just a les sis. Vaig poder comprar tot el necessari per poder-me fer uns ous ferrats i un bon pa amb tomàquet, brauð með tómötum en islandès, però el vi no faria sang aquella nit. Havia d’aprendre més d’aquell país, sobretot d’horaris. La botiga d’esperits dionisíacs restava closa. Amb les bosses de la compra a la motxilla, i sense beuratge fermentat, encara no sentia cap rau-rau a l’estómac. Els aborígens solien sopar ja en aquella hora, les buit, si no començaven abans, però jo encara era força llatí i el meu rellotge biològic, que no pas el reproductiu, em deia que no, que millor fer una cervesa en una de les terrasses del carrer major, Glerárgata per als locals. I el que allí vaig veure em va deixar la sang gelada, i es que feia molt fred per estar-s’hi. Tot i així els aborígens aprofitaven l’estiu per fer molta vida al carrer, i com no a les terrasses. A la fresca del juliol, uns 10 graus centígrads, la gent es prenia el menys aconsellable per combatre les baixes temperatures, gelats. Quina dèria tenien pels polos mentre la pell la tenies de gallina. Per equilibrar tan agosarada dosis de fred els bars oferien l’antídot. Molts dels islandesos que veies a la intempèrie estaven coberts per doble capa, una manta detall de la casa. Me’n vaig demanar una. Tot i la flassada, els aborígens no podien amagar l’evident davant el fred, les seves galtes vermelles. Era un fet curiós, però quan et feies una foto nocturna amb ells, el resplendor de la màquina de retratar mostrava una dualitat de cares, les seves, clares com llunes, i la meva, bruna i normal. Tot i això, els pòmuls rodons i sortints dels islandesos refulgien d’un vermell capil·lar intens. Hom podia pensar que era la beguda però no, la causa d’aquella vermellor no era l’alcohol, ells sols solien beure durant el cap de setmana, era la seva pell sensible al fred i al sol. Nosaltres, llatins de mena, la teníem més avesada i no se’ns posava tant així, si més no al qui escriu aquestes línies. Amb manta sobre les cames, i sol com un mussol, vaig empassar-me el fermentat de civada tot pensant com millorar les meves relacions socials amb els islandesos. Em preguntava com els de l’illa mataven el fred i la solitud, com feien vida social, però de fet ja coneixia la resposta. Els islandesos liquidaven d’un tret dos pardals alhora i jo estava sol per no fer el mateix. Fred i solitud quedaven resols als banys, i com que allí l’aigua del subsòl sempre sortia bullent, les termes eren cosa habitual en qualsevol poble per petit que fos. Però jo no hi vaig anar, no podia, l’otitis no m’ho aconsellava. Per tant, murri i cap baix, em dirigí a l’alberg per gaudir d’uns ous ferrats amb brauð með tómötum, un pa amb tomàquet sense most de raïm fermentat però acompanyat de burxades a l’oïda que encara no remetien. Vet aquí per quina raó aquella nit vaig patir un malson. El metge em mirava condescendent mentre jo restava ajagut a la llitera amb pantalons i calçotets avall però cul amunt. El doctor em deia, digui 33, mentre s’escoltava un ris d’una cremallera i ell es baixava la bragueta. Jo, perplex, em deia a mi mateix, juraria que li he dit otitis. Hauré de revisar el meu anglès. Sobresaltat, em vaig despertar. Mala nit!

lunes, 19 de noviembre de 2012

CHACÓN DOBLE MORAL MILITAR

En plena campanya electoral catalana la exministra Chacón acusa al Govern català de retallar pressupostos, però paradoxalment ella mai no va reduir despeses per evitar les actuals tissorades que tots els governs autonòmics, del PSOE inclosos, han ara d’aplicar. Ella, quan fou ministra, hagués pogut reduir el pressupost del ministeri més car de la península, el de defensa. Si així ho hagués fet ara tindríem diners en escreix per a sanitat, ensenyament i recerca. Sols cal veure les xifres d’aquest ministeri i la pífia d’ella esdevé clarivident. El Ministeri de Defensa va comparar les armes més sofisticades del món com tancs Leopardo, caces EF-2000 i fragates F-100 mentre es restaven professors, quiròfans i diners en recerca científica. Cal afegir a tot plegat la fabricació d’un nou avió de combat, 1.300 milions d’euros, més el pressupost anual de defensa, 19.700 milions, més el manteniment de les bases militars desviades al Ministerio de Obras Públicas. Sumat tot això tenim un total 50.000 milions d’euros que cobririen més de la meitat del dèficit espanyol de 2011. Amb aquestes xifres resulta obvi que la exministra Chacón va preferir les armes a les retallades, els soldadets de plom a l’educació i la sanitat. Ara el que hauria de fer és no sortir més pels mitjans amb la seva doble moral. Tenim dues orelles per escoltar el doble i una boca per parlar la meitat.

martes, 13 de noviembre de 2012

RADAR ESCURABUTXAQUES A LA C-245

Honorable conseller d’interior, senyor Felip Puig, en el quilòmetre 4,06 de la carretera que va de Gavà a Castelldefels, C-245, tot just passant prop del tanatori s’hi va instal·lar un radar el passat gener sense senyalització d’avís que ja porta uns 9.000 multes concentrades sobre uns 1.000 afectats, més d’un milió d’euros de recaptació, unes 27 sancions diàries de mitjana per una comarcal recta, sense cap tomb i amb plena visibilitat a desenes de metres per davant. Tot i així hi consta una limitació de 50 km per hora poc abans del radar esmentat. Tot i les queixes de la Plataforma d’Afectats per la C-245, tot i les argumentacions de l’ajuntament de Gavà esgrimint que aquell tram pertany al municipi i que no hauria de ser competència dels mossos sancionar a qui hi va a 70 km per hora, velocitat normal en una carretera d’aquestes característiques, el radar continua posant multes, traient de 2 a més punts als conductors confiats i cobrant uns 300 euros per retrat. Hi ha alguns afectats que li han arribat mesos més tard de les infraccions de 5 a 20 denúncies juntes, ¿creu vostè que aquests conductors van anar intencionadament a 70 enlloc de a 50? ¿O potser el radar es troba en una carretera que no cal limitar tant la velocitat? Sincerament, revisi el cas amb atenció i amb empatia amb els afectats. Passi per la carretera, si és que no ho ha fet, i s’adonarà d’aquesta injustícia al incaut contribuent. Sé que em pot respondre amb un degotall oliós de raons legals per tal que aquest radar continuï multant, però li insisteixo, no pensi en lleis, pensi en justícia. Les lleis no són el mirall ni de la realitat ni de la justícia. La Constitución i el nostre dret a decidir en podria ser un exemple. Una abraçada d’Estat Propi conseller. Benvolgut Senyor Rabada, En primer lloc li agraeixo el seu e-mail sobre el funcionament del radar de la C-245. Vostè fa esment a dos aspectes d’aquest radar, el primer és la seva ubicació i la velocitat de la carretera. En aquest aspecte crec que, mes enllà de que el titular de la via tingui fixada una velocitat màxima (discutible per alguns ciutadans), el fet és que en general hem d’intentar fer polítiques contra l’excés de velocitat no solament en un punt concret, si no també en el conjunt de les nostres carreteres, i aquí és on s’explica l’existència de punts de control com aquest. Creiem que és necessari crear la cultura del compliment de les indicacions de trànsit. A mes sap vostè que un anterior conflicte amb aquest radar, va ser tractat amb molta delicadesa per part d’aquest Departament, fent que a la pràctica no existís cap especial perjudici per els infractors. Crec que la resolució del conflicte aparegut a primers d’aquest any, dona resposta a la segona reflexió que fa vostè, en el sentit que si hagués existit voluntat recaptatòria no s’hagués trobat una solució tant ràpida al tema. No existeix dons aquesta voluntat. Tot i així, també l’informo que en la política de rotació de radars que segueix el Servei Català de Trànsit, és molt possible que en properes dates aquest radar estigui temporalment en alguna altre ubicació. Repeteixo que moltes gràcies per la seva preocupació per el bon funcionament dels mitjans de control de velocitat, que sens dubte ajuda a lluitar contra els accidents de trànsit. Cordialment, Felip Puig i Godes Conseller

lunes, 12 de noviembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (VII)

UNA OÏDA COM UN VOLCÀ (un dimecres que llepes) A l’endemà l’otitis que tot just havia despuntat el jornal precedent es transmutà en un Eyjafjallajökull, en un Pep en plena erupció. No us descriuré els líquids i pastositats que la meva oïda supurava però sí crec oportú comentar el dolor furgant, punyent i persistent que aquella infecció infligí dins del meu crani. Aquell dia, víctima de mi, no vaig poder fer altre cosa que visitar l’hospital local, un servei que em mostraria com resolen els islandesos el col·lapse d’urgències, pagant. Una visita allí costava unes 13.000 iks. o corones, uns 84 euros, mentre que si decidies passar per visita mèdica normal sols eren 5.700 iks., uns 37 euros. Tot i això, i si portaves la tarja europea de salut el cost era 0 iks., uns 0 euros també. Donada la meva inèrcia en tot aquell viatge, un grapes total, el meu cas correspongué a la nefasta, la de sense tarja. Amant de la filosofia, del just mig aristotèlic i de l’estalvi català, ni 0 ni 13.000iks., vaig decidir-me per dirigir-me a la consulta normal i pagar 5.700 iks. De l’hospital al metge hi havia una llarga passejada, però fou aleshores que passà quelcom meravellós, un miracle, un regal dels déus, va sortir el sol. No cal que us digui que portava tot el viatge privat d’ell. Amb tal il·luminació va semblar que l’otitis, endorfines mentals, minvés per uns moments, i més quan vaig trobar-me amb el parc botànic de la ciutat. Una explosió de colors, flors i perfums em feien teràpia, aromateràpia, penetrant i enaltint el meu esperit. Allí vaig entendre la fal·lera que els islandesos professaven per flors i plantes. L’hivern era mot llarg i l’estiu esdevenia fresc, núvol i efímer, per aquesta simple i òbvia raó els aborígens valoraven tant l’eclosió de les angiospermes. Tothom qui podia tenia flors per l’improvisat jardí de casa seu, el parc botànic local n’era la màxima expressió. Fins i tot, i davant la manca de sòl profund i de gespa feréstega, es replantaven cintes de herba cultivada, no de fumar, per donar un vernís de verd cendrós sobre molts vessants i jardins urbans. Arribat a la consulta em topà amb dues vicissituds, amb dos fets del país. Una era de caire familiar i l’altre de caire volcànic. La primera reflectia el sistema reproductiu dels islandesos. Si a Reykjavik hi vaig veure una plaga de conills, la cosa potser s’havia encomanat als humans. Ja feia dies que per Islàndia observava nuclis familiars que eren més que nuclis, esdevenien dispersions. Per arreu passejaven matrimonis molt joves amb dos, tres o més fills. Aquests, els amistançats, ostentaven edats entre els vint i els trenta anys, justament els qui podien esdevenir més prolífics. Allí a la consulta tenia una mossa d’una vintena amb dos caganius fent la guitza. Com podia ser que aquí el rellotge biològic anés tan avançat? Ni el ZP amb el xec bebè havia propiciat tanta reproducció per la nostra península. I vet aquí la raó que provocava tanta natalitat entre la joventut islandesa. El govern local, i sobretot abans de la crisi, subvencionava d’allò més l’assumpte de nadons, en altre cas els islandesos eren massa pràctics i crítics com per procrear criatures per la gràcia del seu país, i ni molt menys a canvi d’una promesa a l’estil ZP. La subvenció estatal islandesa permetia que les parelles engendressin descendència abans no acabessin els estudis universitaris, raó per la qual veia tants pares joves amb fills. Clar que tot allò fou abans de la crisi, abans del fatídic 2008. La murga de la quitxalla per la consulta continuava adolorint la meva oïda. Així doncs em calia distreure’m de tanta cridòria infantil i una revista mèdica esdevingué el meu salvavides, i just allí, en aquella publicació, i a doble pàgina, aparegué la segona vicissitud islandesa. Semblava com si els déus m’estiguessin enviant casualitats per tal que jo desxifrés els missatges. Quin era el nou galimaties? Doncs de nou l’Eyjafjallajökull. El dubte sobre què va passar el vint març amb en Pep encara penjava d’un fil. El guia del Golden Cercle, més pesat que un penjoll de síndries, no havia acabat de respondre les meves inquisicions. Però allí, en dos fulls, hi havia un article que en parlava. Entre molts petits anuncis de medicaments pagats per les farmacèutiques, les que viaticaven el setmanari, hi apareixia la resposta. La consulta al metge, i la despesa que implicaria, s’ho estaven valent. Sismes petits s’havien succeït durant aquell vint de març, senyal inequívoc que el magma estava pujant. L’erupció es feia molt propera, sobretot en el seu sector marginal. A més a més, esquerdes cosines a la d’en Pep, obrien portes a la lava ascendent cap a altres volcans veïns connectats subterràniament. Ja se sap, quan un s’encén, l’altre sembla està cremant. Aquell dia entre l’Eyjafjallajökull i el Katla, una altre petit cràter que solia petar cada 50 anys, s’hi va sentir un discret espectacle de cremors. Les efusions d’aquell dia no foren mereixedores de cap ovació, ¿la raó? Doncs que tot allò va romandre sota centenars de metres de glaç. El Katla havia tingut molts tipus d’erupcions, des de gens explosives, basàltiques segons els geòlegs, fins a d’altres molt detonants, de laves riolítiques deien els mateixos especialistes, deflagracions molt perilloses, com d’un gegantí tap de cava, de pet com una gla. Aquell vint de març els sismes al voltant del Katla començaren a migrar cap a l’oest, en direcció al centre del Pep, de l’Eyjafjallajökull. Allò significava el preludi de tot el que passaria, els magmes s’estaven desplaçant cap a l’ull de l’huracà. Clar, ara faltava saber que va ocórrer el 21 de març, la qual cosa l’article no especificava. Ves quins collons! Llegit i rellegit aquell article i amb l’oïda burxant-me el seny, va transcórrer més d’una hora d’espera. Passats aquests més de seixanta minuts, i per si ens queixàvem dels nostre sistema sanitari, a la fi van cridar el meu nom, bé, cridar-lo no, el van pronunciar a l’islandesa, és a dir, amb totes les vocals tòniques canviades. Dins del despatx, i després d’una acurada i prèvia revisió, el metge fou contundent, nen, tens una infecció de cavall. Recepta al canto, i sense tarja de salut europea, tràmit el qual es realitza en poc menys de dos minuts, els medicaments, lluny de ser gratuïts, em costaren 4.000 corones més. El meu esperit català es fonia de ràbia per moments, ves quin desaprofitar els impostos que pagava. Vist el car que resultava la sanitat, no m’estranyà gens que el govern espanyol, després d’anys de vendre’ns l’estat del benestar, al final es canviés de camisa per fer retallades a tort i a dret dient-nos que hauríem de pagar més per sanitat i medicaments. En vaques grasses ens ho van regalar tot, en crisi de magres ho vam pagar tots molt car. Qui ens va mentir? Quin partit polític fou cigala? Quin fou formiga? Entre la cortisona, els antibiòtics i altres romanços, les despeses assoliren les 11.200 corones, uns 72 euros, cosa que a la península hagueren significat sols cinc euros de cost. En fi, que la pela ja no era la pela, anàvem amb euros, però la meva economia començava a ressentir-se de tantes coses no previstes per Islàndia. La solució se’m va fer òbvia, faria com el govern Zapatero, estiraria més el braç que la mànega, viuria de crèdits i demà algú els pagaria, potser un rescat europeu? En fi, vaig decidir, i davant el poc metàl·lic que portava al damunt, tirar de tarja, i no la de salut que no duia, sinó de VISA. Això explicaria la meva ruïna al tornar a Barcelona. Cansat i abatut, vaig arribar arrossegant-me a l’allotjament, i mai millor dit. Una pesantor estranya corcava el meu calçat fent que els meus passos no fossin normals. Amb ganes d’arribar a destí, no vaig pagar atenció a tal percepció de podòleg. Això sí, arribat a l’habitació me’n vaig cerciorar, efectivament hi havia avaria, el taló de la bota dreta s’havia esclafat. Les botes antigues de muntanya, tipus Kamet per exemple, lluïen soles de goma dura que quan es gastaven, se’n cosia una de nova i santes pasqües. Ara la cosa havia canviat, amb la sostenibilitat i l’ecologisme dels verds, antics comunistes, la sola del calçat alpí havia de ser biodegradable, és a dir, que durés poc, pel que passats pocs anys després de la compra la base començava a degradar-se mica en mica i el fabricant de botes, potser un excomunista, es fregava les mans al veure en alça les seves vendes. Vet aquí que aquell era l’inici de tal noble i ecologista causa en la meva bota. Alliberat d’esclops i amb els peus descalços, dopat amb tanta recepta i febrós per la maleïda otitis, vaig desplomar-me sobre el jaç, no de mort, no encara, per veure com el vespre anava caient a lo nòrdic, molt i molt lentament. Des de la cambra, i a través de la finestra, les ombres s’allargaven amb peresa, amb molta peresa. Ja us he dit que allí el dia estiuenc s’allargava tant, tant i tant, que mai no s’acabava. Aquella nit ni somniar vaig poder, si més no, no vaig poder recordar-ne res de viatges onírics. Derrotat i extenuat vaig començar a roncar, així m’ho van fer saber la resta d’hostatges pel matí. Abans però vaig dormir profundament un bon grapat d’hores. A fora la ciutat restava tranquil·la i una suau brisa d’aquell ombrívol fiord va recórrer els carrers, els meus roncs també.

DEBAT POLÍTICA EDUCATIVA al COL·LEGI DE DOCTORS

Dijous 8 de novembre Debat de Política Educativa al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya: Irene Rigau, CiU (encertada entre l’espasa i les retallades, coses clares i amb eficàcia provada); Xavier Sabaté, PSC (posat de capellà amb un discurs ple de vent on sols sabia criticar unes retallades que ells van propiciar gràcies al gegantí deute contret, per exemple construcció de 220 escoles amb un cost real d’uns 1.200 milions d’euros que finalment han costat més de 4.000 pels rèdits que s’han de pagar, més de 4 vegades més); Carles Martínez, ERC (cara tomacot, entre Lopez Tena i Laporta, antic de la USTEC ara dissident forçat segons diuen alguns, discurs tòpic, afí i defensor de la reforma, de pedagog teòric, lluny de la realitat escolar); Pedro Chumillas, PP (cara de Rajoy, coneixedor de la realitat escolar i de l’aula, dels pocs que va esmentar la cultura de l’esforç dels alumnes com eina per reduir el fracàs escolar, coherent fins que es va tocar d’esquitllada l’assumpte lingüístic); Dolors Camats, ICV (representada per un nouvingut de pell bruna demagog que en cap moment va respondre les preguntes i sols treia a relluir un discurs humanístic i de regust comunista a anys llum de la realitat de l’aula: “nosaltres no volem parlar de percentatges de fracàs escolar, nosaltres preferim parlar de persones”, per exemple) Moderador: Gregorio Luri (hàbil i políticament molt correcte). El balanç fou que PP i CiU sabien què es deien mentre que les esquerres sols parlaven de coses allunyades de la realitat escolar. La reunió va esdevenir una pantomima per tal que els polítics es lluïssin durant més d’hora i mitja responent preguntes acordades amb el col·legi deixant sols espai per a dues preguntes del més d’un centenar d’assistents durant els 20 minuts últims de l’acte. El greu fou que s’havien signat desenes de qüestions que no varen ser fetes per culpa dels demagogs que van exhaurir el temps de tots.

LA LOMCE ASSESSINA LA GEOLOGIA

El nou avantprojecte de llei educativa, la LOMCE, del qui vol espanyolitzar els alumnes catalans, el senyor Wert, elimina gairebé per complet els ensenyaments de Geologia tant a Secundària com a Batxillerat. Ja la LOE del 2006 anava a fer el mateix, però quan els del ministeri se’n van adonar, van recular i corregir la pífia. Resulta paradoxal que una disciplina científica d’igual categoria que la Biologia, la Física i la Química rebi tantes retallades en cada reforma educativa. La Geologia esdevé fonamental en assumptes com el petroli, les obres públiques i els pous d’aigua, recursos que impulsen infinitud d’empreses públiques i privades per arreu del país. Doncs, tot i assegurar el senyor Wert que la LOMCE impulsarà la competitivitat i les ganes de crear en el futur noves empreses per part dels nostres alumnes, va i es carrega la Geologia en els seus currículums escolars, vaja, tota una fita de polítics poc destres o mal assessorats. Es fa obvi que en breu haurem de tancar les facultats de Geologia del país per manca d’estudiants coneixedors d’aquesta disciplina però que a canvi haurem de contractar geòlegs formats a l’estranger. Com deia Unamuno, que inventen ellos, i així anem, depenent dels altres senyor Wert. Millor oblidi les idees d’espanyolitzar els alumnes catalans per què el seu cognom, gens espanyol, es molt fàcil de catalanitzar, senyor Wert està Verd.

martes, 6 de noviembre de 2012

VOTEM EL 25 N

Per què anar a votar el 25N? Catalunya d’ençà la Guerra Incivil va passar a territori vençut en la ment de molts guanyadors i dels seus actuals hereus. Avui dia molts d’aquests engreixen el Partit Popular, des d’un ministre de cultura de cognom no espanyol, Wert, però que vol espanyolitzar els nens catalans oblidant que fa poques dècades immergien a tots els catalans en la Unidad de la Patria Española, passant per militars tipus Alamán Castro que amenacen amb l’exèrcit a una Catalunya sobirana. Es fa obvi que aquesta estirp de gent es creuen superiors als catalans imposant com única raó la Unidad Española en contra la pròpia democràcia, en contra un referèndum per a la sobirania catalana, i és que sempre la intel·ligència ha fet por als totalitaris. Els neofatxes d’avui imposen el que no voldrien per a si mateixos, els catalans no volen imposar la catalanització d’Espanya, sols volem que els deixin tranquils si les urnes així ho expressen. Ara però aquests neofeixistes sols imposen la Unidad Española sense entendre el que els està passant, que el seu adoctrinament en la Unidad Nacional ha estat un error històric i que després de tants anys acostumats a corre’s darrere el cul dels vençuts resten perplexos al veure’ls pels collons. El 25N no paris el cul, perd-lo i ves a votar.