DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

miércoles, 28 de noviembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (IX)

VIATGE A LA LLUNA, AQUELLARRE A AKUREYRI (divendres faves tendres) Recordo quan tenia dos anys que m’assenyalaven la Lluna i em deien que l’home hi havia arribat. Era l’any 1969 i jo forçant la vista intentava veure el coet vertical sobresortint de la circumferència lunar, però res de res, allò semblava una presa de pèl. Aquell divendres, preludi de la festa major nacional, la Bank Party, em vingueren simètrics records al visitar una regió a l’est d’Akureyri, els voltants del llac Mývatn, un paisatge erosionat i desolat com la Lluna mateixa. La pastura excessiva i el clima d’Islàndia havien colpit aquell desert de formes. No m’estranyà gens que durant l’any 1963 la NASA hi ensinistrés els astronautes de l’Apol·lo, de la missió a la Lluna del 1969. De totes maneres, i en contra els qui diuen que el paisatge del llac Mývatn era lunar, jo i la meva impostura com a contrafet havíem de dir que no, que de Lluna res de res, que de Mart potser sí. Els seus sòls vermells i ocres s’avenien molt més al desert marcià que al del nostre satèl·lit blavós. Ves per on que potser aquest paratge tornés a ser l’entorn d’ensinistrament per als astronautes d’una futura missió tripulada a Mart, tot i que aquestes expedicions sols esdevenien enganys amb un flagrant malbaratament de grans quantitats de diners. M’explico, temps ençà se’ns va vendre la idea que a Mart hi havia hagut vida. Amb tal treta milions de dòlars s’havien destinat al planeta vermell amb la certesa d’ençà feia anys que no hi havia cap senyal de vida allí. Un bioquímic, alhora que català universal, Joan Oró, va desxifrar pels anys setanta tal veritat. Quan un planeta contenia vida la seva atmosfera restava totalment inestable i alterada, i la de Mart era com una bassa d’oli, tots els seus components restaven equilibrats i sense grans canvis. Si això ja es coneixia aleshores, per quina raó tant d’enrenou amb el planeta roig? L’any 2004 el Govern Clinton afirmà que a Mart hi havia vida. Un meteorit trobat a l’Antàrtida donava crèdit a aquestes suposicions i amb això es van justificar milions de dòlars en visites al astre vermell. Però les missions de la NASA van corroborar el que molts científics ja sabíem, que no hi havia vida a Mart, només un gran desert. De fet, i uns mesos més tard, i en lletra petita, la premsa desmentia l’origen marcià d’aquell meteorit. Però poc després el Govern Bush declarava que a Mart hi va haver oceans. Com a geòleg he de dir als lectors que res del que van trobar demostrava tal suposició. Les proves trobades podien ser conseqüència, com a Islàndia, de simples activitats volcàniques. El cert era que totes dues notícies, la del govern Clinton i la del govern Bush, es van difondre durant període electoral per justificar mastodòntiques despeses de la NASA des del Govern. Tant si hi havia vida a Mart com si no, qui controlés els seus recursos durant el pròxim mil·lenni posseiria el títol de gran superpotència per a molts anys. La biologia marciana no era l’important, ho van ser les mentides. El més paradoxal fou que Islàndia i Estats Units no havien estat mai gaire units, ni tan sols quan les missions Apol·lo rondaren el llac Mývatn amb els seus astronautes. Des de la Segona Guerra Mundial, i amb l’ocupació nazi a Dinamarca, Islàndia fou utilitzada com a base dels exèrcits americans i britànics. Allò va continuar durant la Guerra Freda contra els soviètics amb el conseqüent descontent dels islandesos. Veure’s entre les mandíbules de dos grans gossos no deuria ser gens agradable. No fou fins al 2006 que una de les últimes bases dels Estats Units va ser desmantellada amb l’aplaudiment dels aborígens. Creieu ara que el llac Mývatn esdevindria altre cop espai d’ensinistrament per a la NASA? En fi, potser la missió a Mart hauria de buscar altres paratges que no els islandesos. En tal cas recomanaria el desert d’Atacama a Xile o alguns altiplans desèrtics a Perú. Passejant pel eixarreït llac Mývatn, i després de moltes fotos marcianes, de molta olor a sofre emesa per les fumaroles i de molta humitat pels fangs bullents prop Hverir, tocava matar el rau-rau, tocava dinar. Uns quilòmetres més a l’est vaig arribar-me al poble més nou d’Islàndia, tot just li havien tret l’embalum feia uns anys. Durant el 1960 un erupció omplir de lava la població de Reykjahlid, una vila ara escassa de cases però amb una església al bell mig. Massa desolació, potser massa desforestació per convidar a més gent al voltant d’aquells indrets. Calia indicar que Islàndia, tot i la seva manca de boscos, ostentava una de les millors gestions ambientals de tota Europa. La baixa densitat de població, l’ús d’energies renovables, hidroelèctriques i geotèrmiques, més la declaració de moltes àrees com a parcs naturals, feren d’aquest país un petit paradís força feréstec. Però no tot eren flors i violes. Ja vam comentar que la pastura excessiva havia deixat sense vegetació protectora a molts sòls amb la conseqüent erosió dels mateixos pels intensos vents i temporals àrtics. Per recuperar els prats i boscos perduts els islandesos van introduir l’any 1945 una planta, la nootka, amb l’esperança que fos pinso pels xais i així evitar la pastura intensa sobre les herbes locals. Per desgràcia aquella mesura ni va restaurar les praderies autòctones ni va formar part de la gastronomia ovina. La gramínia esdevingué una plaga, els ramats la detestaven. Les ovelles islandeses? Doncs molt tiquis-miquis. De tornada a Akureyri, i com sempre, vaig fer tard. Se’m feia cada cop més evident que els déus locals procuraven per la meva salut i m’impedien comprar vi a la bodega estatal. Eren més de les sis i, com ja havia experimentat altres dies, la botiga restava tancada i adéu al vi, als licors i al botellón. Vaig saber també que els centres de venda d’alcohol obrien en funció de cada poble, i quan ho feien, eren poques hores al dia. Així doncs veure’s una cervesa a preu assequible era tota una loteria. Aquell divendres em perdria l’aquelarre islandès, si més no com el feien ells, col·locant-se a casa abans de sortir per bars i locals on l’alcohol es pagava uns tres o quatre cop més car que a la bodega pública. I és qui està de pega fins amb els collons ensopega. De totes maneres, vaig passar-m’hi per si un miracle mantenia encara oberta la licoreria. La fe no s’ha de perdre mai, i menys amb l’esperança que els déus m’havien de ser propicis. Dionís, Baco o l’Oðin per als víkings potser m’estaven observant ja que jo lluitava per arribar puntual a la botiga de vins. Oðin era el déu de la guerra que acollia a tots els morts en batalla en un gran convit, cosa estranya en l’actualitat, Islàndia rebutjava tenir exèrcit. Tot i així, i aquell dia, Oðin em va voler convidar. Els divendres, amb previsió de l’aquellarre nacional, les botigues estatals de licors tancaven una hora més tard, a les set del vespre. El local estava ple d’aborígens fent cua per omplir el rebost de cerveses, algunes de 10 graus, i així proveir de poció màgica la nit que iniciava la Bank Party d’aquell any, la festa major islandesa. Venia un cap de setmana llarg amb tres dies de festa. El carretons anaven ben plens. Jo vaig omplir la motxilla. Gràcies Oðin. Al sortir carregat amb cerveses, rom i vi, la motxilla pesava lleugerament i allò, crec, va agreujar un problema que arrossegava d’ençà feia uns dies, l’estrip al taló de la bota. Es feia obvi que s’havia degradat una mica més, però la cosa no semblava greu. Per un moment, i sense peülles de recanvi, vaig pensar en comprar-me un calçat de muntanya nou, però quan vaig veure els preus locals, el doble que a península, vaig desistir d’immediat. Per superar aquella frustració, i a canvi, em regalaria una sessió d’Internet en algun locutori local. Feia dies que no mantenia contacte amb ma terra nadiua i em calia omplir l’enyor i la sensació de solitud que sovint m’envaïa. D’altre banda potser també podria sadollar la meva curiositat sobre un dubte encara no resol, el 21 de març d’en Pep, i Google i Internet m’ho posaren fàcil. L’IMO, Icelandic Metereological Office, tenia tot un tou d’informació sobre què va passar aquell març amb l’Eyjafjallajökull. Llegint els informes la cosa havia pintat bastos molt abans del que s’havia dit a premsa. A les 7.00 hores solars del 21 de març havia començat una emissió de laves de baixa explosivitat al marge del volcà, per dessota la glacera, un mal que aniria corcant tota l’estructura. Aquell dia s’havien escampat un total de 50.000 metres quadrats de lava per sota la crosta de gel. A les 21.30 del mateix dia una altra efusió, i ara més forta, va estendre 140.000 metres quadrats de roca fosa. Aquell tipus d’emissions eren del tipus hawaià-estrombolià, molt semblants a les de la Garrotxa catalana feia milers d’anys. Segons els especialistes aquests tipus d’erupcions esdevenien poc perilloses i de baixa explosivitat. Però el dia del meu aniversari, l’endemà, em vingué el regal. El 22 de març tot un espectacle celebrava els meus... millor deixem-ho estar, fent que a les 15.00 hores una nova tongada de magma dupliqués les anteriors, 340.000 metres quadrats. La cosa prometia i pujaven les apostes. El 23 de març va regalar calma sota la glacera, però el 24, i puntual com un clau, altre cop a les 15.00 hores, s’enregistrà un nou i més extens avenç de laves, 370.000 metres quadrats de colada volcànica. Es feia palès que en Pep s’estava animant, i no per la Bank Party de l’agost, sinó pel que li venia per sota. Els dies 24 i 25 deixaren descansar els sismògrafs del Servei Geològic Islandès, però el 26 de març, i augmentant les expectatives, va fer eclosió una nova vomitada. L’erupció anava pujant de to i a les 10.00 hores les emissions ocuparen el doble respecte dies anteriors. Ara la colada va escampar-se uns 680.000 metres quadrats i en breu vindria un altre rècord. Les emissions làviques estrombolianes canviarien de tarannà, passarien de xai a llop. El 31 de Març de 2010 a les 12.00 hores solars l’aposta va cobrir els 920.000 metres quadrats, fet que indicava que l’erupció s’estava fent cada cop més seriosa. Els cons estrombolians tipus Cruscat que molts islandesos estaven fotografiant, potser viraven cap a un gran pet, un pet com una gla. Allò passaria dies més tard, durant l’abril. Es feia tard i tocava arraulir-se cap a l’alberg per sopar i preparar-se per a l’aquellarre. Aquell dia gaudiria altre cop d’uns ous ferrats, torrades amb all i un bon vi, tot i que s’hi va sumar un excel·lent whisky gentilesa d’en Marcus, un germànic habitant de l’hostal. Començava a fosquejar, millor dit, a no clarejar, i l’hora de les bruixes s’apropava. Em preparà el meu beuratge en una ampolla de Coca-cola buida, rom amb taronjada, i em disposà a la meva especial incursió antropològica per l’aquelarre islandès. Ara ja portava uns dies pel país i aquella festa no m’agafaria amb els pixats al ventre. Si el primer cop a Reykjavik va deixar-me corprès, ara a Akureyri jo hi posaria el cor, si més no l’ampolla. Amb la botella oculta dins de la butxaca del meu gec, un s’anava passejant pels carrers d’aquella modesta urbs. El nivell etílic dels transeünts no semblava elevat encara fins que vaig ensopegar amb ells. En una casa privada s’hi celebrava una festa en el seu interior, la música forta els delatava, però molts dels convidats, jovent d’uns vint anys, fumava i bevia fora. La meva solitud els cridà l’atenció i en un tres no res vaig entrar a formar part d’aquella xerinola. La meva sort anava endavant, justa la fusta. Però sols entrar ja vaig començar a ficar la pota. De fet, i per culpa de la meva ignorància sobre els aborígens, les pífies foren tantes que em costa d’entendre com allí mateix no finés el meu viatge. Sabia que era costum dins de les llars treure’s el calçat tot just entrar. Així ho vaig fer per descobrir que aquell dia, en plena gresca, tothom anava calçat per casa. La mesura era més típica de zones rurals on fang i neu solien formar part de les soles. Per rebaixar aquella ignomínia vaig fer un glopet de la meva ampolla, de la poció màgica, del rom amb taronjada. Altre cop calçat, i presentat a diferents personatges, vaig adonar-me que moltes habitacions buides tenien els llums oberts malbaratant diners i energia. Sent professor de CTMA, de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, vaig trobar oportú apagar algunes de les bombetes. Allò va cridar l’atenció dels autòctons, és a dir, de tots els convidats menys jo, el foraster. D’immediat les cambres que jo havia deixat a les fosques tornaven a romandre il·luminades, jo apagant i ells encenent-les, no s’entenia res. Setmanes més tard, i avesat a la vida islandesa, vaig capir la raó, l’electricitat islandesa és barata i no contaminant. A ells no els importa massa deixar aparells engegats, el corrent prové d’embassaments i de geotèrmiques. Potser per tal raó, i donat que la despesa energètica no esdevenia una prioritat nacional no canviaven l’hora per aprofitar millor les hores de sol. Mentre nosaltres la canviàvem durant la tardor i la primavera, ells no. Vet aquí que durant la tardor i l’hivern ells anaven com les Canàries, una menys, mentre que a primavera i estiu passaven a ser dues. Tot i allò, hi havia cert debat entre els islandesos i parlament de si adoptar o no la mesura europea. Però la cosa sols quedava en una discussió anual que un cop ventilada es guardava fins al proper canvi d’horari del vell continent veí. La celebració continuà i mica en mica la cosa va anar pujant de to, ho dic per què les ampolles començaven a enrajolar el terra. De tant en quan alguna queia per gravetat o per deixadesa de mà. Allò ja em començava a recordar la meva arribada a Reykjavik. Amb tant de jovent per l’immoble i la cosa agafant temperatura veia probable que es fumés herba, però res de res i menys si havien d’agafar el cotxe. A Islàndia no s’estaven d’hòsties, si la policia et pillava, prova de sang al canto i a judici. En funció del contingut de droga a la sang i del jutge que et toqués multa grossa i retirada de carnet. Un any sense carnet i 140.000 isk. de multa, uns 900 euros, era cosa normal pel 2011. Per tant els aquelarres a domicili sí, però conduint, millor que no. Un gest curiós d’aquella celebració, i de les festes en general a Islàndia, fou que m’havien convidat a la festa però ningú em va oferir ni un sol glop de beguda, ni tant sols un cigarret. Jo feia poc que havia deixat de fumar i les ganes de tabac se’m feien aigua als llavis. Vaig entendre, a la força, que brindar-te l’entrada a una celebració no volia dir res més que això, que t’era permès l’espai de la casa, no pas a la barra lliure. L’apartament era d’un, o d’una, i l’alcohol no era de tots. Cadascú es portava el seu, massa car per oferir a tants assedegats, i si algú t’oferia del seu era d’agrair l’honor. En fi, vaig fer uns quants glops més de la meva litrona. Fou aleshores que conegué la raó principal d’aquella commemoració, i no era pas la Bank Party nacional, sinó un aniversari femení que la meva, i com sempre, equivocada gosadia, no a saber tractar amb protocol. - Quants anys fas avui? – inquirí jo malauradament a l’afortunada. - Un – contestà ella amb menyspreu, i ja diuen que mai no has de preguntar l’edat a una dona. - Va, digues – insistí estúpid de mi. - Un – va sentenciar de nou amb mirada d’agulla -, aquest any, un. I un glopet més de la meva botella per dissimular la ignomínia. De fet, i m’ho van dir alguns dels convidats, en feia 20 d’anys. Jo, amb més de quaranta, hagués pogut ser el seu pare, que no sols d’ella sinó de tots els allí presents, sobretot de les cuixes rodones, cabells rossos i iris blaus de moltes d’elles, mosses que quan me les presentaven sempre em deixaven a mitges. M’explico, jo els donava un petó a una galta i del segon a l’altra en fugien. Així una rossa, dues, i moltes més. Estranyat de tant defuig vaig recordar que els homes amb bigoti o barbeta no eren cosa massa comú aquí, i jo posseïa ambdós pelatges, ¿potser no els agradava la meva pera peluda al mentó? El tòpic dels còmics i dibuixos animats sobre víkings ben barbuts i de cabelleres llargues no trobava realitat en el segle XXI islandès. La immensa majoria dels homes d’allí lluïen una clepsa sense pelussera i una cara nua de pèls. Si preguntaves a les seves dones, si més no la majoria, et responien que defugien del tipus pelut i barbut, que no els resultava atractiu. A més penseu que allí les femelles eren força decidides i si els agradava un home prenien sovint elles la iniciativa. Així doncs als homes no els quedava més remei que afaitar-se el mostatxo i no ostentar parrús algun per les galtes amb una excepció, pel meu aniversari. Durant el mes de març podies veure molts xicots i senyors lluint bigotis. La causa? Solidaris amb el càncer. Sí, sí, era un reclam per tal d’aconseguir donacions contra tal infecte xacre. Per cert, jo els faig el 22 de març. Però no, la meva subtil i quevediana perilla no era el problema de quedar-me a mitges, tampoc ho eren els meus blens esbullats i llargs, i ni molt menys el meu serrell tapa pestanyes, era molt més simple, els islandesos quan es saludaven no es donaven dos petons, tant sols un. I un nou glopet de la poció màgica. Cada cop veia més formoses i atractives aquelles belleses nòrdiques. No hi havia dones lletges sinó copes de menys. I quins kroppur tenien les femelles, tiparros en català. Que com conegué tal paraula? Per Húsafell, i no, no era el nom d’una noia. Si us vaig parlar de Husavik, la badia de Vik, ara us parlaré de Húsafell, el vessant de Husa. Aquella era una petita població a dues hores amb cotxe en sentit nord des de Reykjavik. El llogaret no tenia gran cosa en especial, quatre cases, un església, una granja de salmons i moltes, moltes segones llars d’estiueig. Però, i poc abans d’arribar a Húsafell hi havia dues granges, Stóri-Kroppur i Litli-Kroppur. Stori vol dir gran i litli petit, per tant el tiparro gran i el tiparro petit, ¿es van posar d’acord els amos d’ambdues granges? No ho vaig poder saber. Ara que hi penso potser va passar quelcom semblant entre Arenys de Munt i Arenys de Mar, tot i que Arenys no vol dir tiparro, qui sap. Volia fer un altra xarrup del meu combinat però l’ampolla estava a les acaballes. Begut, solter i amb aquella col·lecció de kroppurs al meu voltant un es pensava rei de la poligàmia, però al final, i sense conèixer els costum locals em vaig fer el pesat. - Marxem a dormir – va dir la que feia anys a la seva parella -, que és tard i que tota aquesta gent voldrà marxar. - Quina gent? – sols quedava un borratxo, jo. El meu estudi antropològic m’estava castigant el fetge que també els modals. Ara sí, vaig escapolir-me no sense algun desequilibri durant el passeig cap a l’alberg. I se’m va fer curt el camí, això que la pujada era forta. L’alcohol facilitava la circulació, veies les carreteres més amples. En el aquell cas escurçà les distàncies i em reforçà les cames, si més no abans de la imminent ressaca. Aquella nit dormiria amb aparences irreals i visions fantasmagòriques, amb dos somnis plens de pampallugues. El primer somni fou lleig, amb un troll, i el segon excels, amb la damisel·la de l’aniversari. Amb el troll vaig tenir una conversa prop del llac Mývatn. Jo, preocupat per les meves atrotinades botes, li preguntava un i altre cop on podia trobar un sabateria mentre ell, amb cara d’Ernest Maragall, no em responia. Jo li insistia i el troll, de trets durs de cara, de galtes ossudes, de retines salvatges amb ulleres profundes, fosques i malaltisses romania en les mateixes, en un silenci dens i de mal averany. Vaig decidir un nou intent i al final, i fent-me encara pitjor rostre, ara més agrest, em mormolà desganat, fes-te troll, assenyalant-se els seus peus descalços. Amb la damisel·la la cosa fou lloable, llàstima que sols onírica. Ella s’afanyava per fer fora a tota la gent de la festa, jo n’era l’últim, i volia que l’acompanyés al seu jaç. Ja compartint llençols, i encesos com a teies, d’una revolada es va despullar i just aleshores em va dir: - És el primer cop que a la primera nit me’n vaig al llit amb un home. - Doncs és ben estrany!! - Per què ? - Perquè totes em dieu el mateix!! – fantasma. Què voleu que hi fes? Era un somni i aquella nit jo dormiria sol. A l’endemà m’esperava una missió suïcida... i una gran ressaca. L’habitació em donava voltes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario