DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

lunes, 12 de noviembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (VII)

UNA OÏDA COM UN VOLCÀ (un dimecres que llepes) A l’endemà l’otitis que tot just havia despuntat el jornal precedent es transmutà en un Eyjafjallajökull, en un Pep en plena erupció. No us descriuré els líquids i pastositats que la meva oïda supurava però sí crec oportú comentar el dolor furgant, punyent i persistent que aquella infecció infligí dins del meu crani. Aquell dia, víctima de mi, no vaig poder fer altre cosa que visitar l’hospital local, un servei que em mostraria com resolen els islandesos el col·lapse d’urgències, pagant. Una visita allí costava unes 13.000 iks. o corones, uns 84 euros, mentre que si decidies passar per visita mèdica normal sols eren 5.700 iks., uns 37 euros. Tot i això, i si portaves la tarja europea de salut el cost era 0 iks., uns 0 euros també. Donada la meva inèrcia en tot aquell viatge, un grapes total, el meu cas correspongué a la nefasta, la de sense tarja. Amant de la filosofia, del just mig aristotèlic i de l’estalvi català, ni 0 ni 13.000iks., vaig decidir-me per dirigir-me a la consulta normal i pagar 5.700 iks. De l’hospital al metge hi havia una llarga passejada, però fou aleshores que passà quelcom meravellós, un miracle, un regal dels déus, va sortir el sol. No cal que us digui que portava tot el viatge privat d’ell. Amb tal il·luminació va semblar que l’otitis, endorfines mentals, minvés per uns moments, i més quan vaig trobar-me amb el parc botànic de la ciutat. Una explosió de colors, flors i perfums em feien teràpia, aromateràpia, penetrant i enaltint el meu esperit. Allí vaig entendre la fal·lera que els islandesos professaven per flors i plantes. L’hivern era mot llarg i l’estiu esdevenia fresc, núvol i efímer, per aquesta simple i òbvia raó els aborígens valoraven tant l’eclosió de les angiospermes. Tothom qui podia tenia flors per l’improvisat jardí de casa seu, el parc botànic local n’era la màxima expressió. Fins i tot, i davant la manca de sòl profund i de gespa feréstega, es replantaven cintes de herba cultivada, no de fumar, per donar un vernís de verd cendrós sobre molts vessants i jardins urbans. Arribat a la consulta em topà amb dues vicissituds, amb dos fets del país. Una era de caire familiar i l’altre de caire volcànic. La primera reflectia el sistema reproductiu dels islandesos. Si a Reykjavik hi vaig veure una plaga de conills, la cosa potser s’havia encomanat als humans. Ja feia dies que per Islàndia observava nuclis familiars que eren més que nuclis, esdevenien dispersions. Per arreu passejaven matrimonis molt joves amb dos, tres o més fills. Aquests, els amistançats, ostentaven edats entre els vint i els trenta anys, justament els qui podien esdevenir més prolífics. Allí a la consulta tenia una mossa d’una vintena amb dos caganius fent la guitza. Com podia ser que aquí el rellotge biològic anés tan avançat? Ni el ZP amb el xec bebè havia propiciat tanta reproducció per la nostra península. I vet aquí la raó que provocava tanta natalitat entre la joventut islandesa. El govern local, i sobretot abans de la crisi, subvencionava d’allò més l’assumpte de nadons, en altre cas els islandesos eren massa pràctics i crítics com per procrear criatures per la gràcia del seu país, i ni molt menys a canvi d’una promesa a l’estil ZP. La subvenció estatal islandesa permetia que les parelles engendressin descendència abans no acabessin els estudis universitaris, raó per la qual veia tants pares joves amb fills. Clar que tot allò fou abans de la crisi, abans del fatídic 2008. La murga de la quitxalla per la consulta continuava adolorint la meva oïda. Així doncs em calia distreure’m de tanta cridòria infantil i una revista mèdica esdevingué el meu salvavides, i just allí, en aquella publicació, i a doble pàgina, aparegué la segona vicissitud islandesa. Semblava com si els déus m’estiguessin enviant casualitats per tal que jo desxifrés els missatges. Quin era el nou galimaties? Doncs de nou l’Eyjafjallajökull. El dubte sobre què va passar el vint març amb en Pep encara penjava d’un fil. El guia del Golden Cercle, més pesat que un penjoll de síndries, no havia acabat de respondre les meves inquisicions. Però allí, en dos fulls, hi havia un article que en parlava. Entre molts petits anuncis de medicaments pagats per les farmacèutiques, les que viaticaven el setmanari, hi apareixia la resposta. La consulta al metge, i la despesa que implicaria, s’ho estaven valent. Sismes petits s’havien succeït durant aquell vint de març, senyal inequívoc que el magma estava pujant. L’erupció es feia molt propera, sobretot en el seu sector marginal. A més a més, esquerdes cosines a la d’en Pep, obrien portes a la lava ascendent cap a altres volcans veïns connectats subterràniament. Ja se sap, quan un s’encén, l’altre sembla està cremant. Aquell dia entre l’Eyjafjallajökull i el Katla, una altre petit cràter que solia petar cada 50 anys, s’hi va sentir un discret espectacle de cremors. Les efusions d’aquell dia no foren mereixedores de cap ovació, ¿la raó? Doncs que tot allò va romandre sota centenars de metres de glaç. El Katla havia tingut molts tipus d’erupcions, des de gens explosives, basàltiques segons els geòlegs, fins a d’altres molt detonants, de laves riolítiques deien els mateixos especialistes, deflagracions molt perilloses, com d’un gegantí tap de cava, de pet com una gla. Aquell vint de març els sismes al voltant del Katla començaren a migrar cap a l’oest, en direcció al centre del Pep, de l’Eyjafjallajökull. Allò significava el preludi de tot el que passaria, els magmes s’estaven desplaçant cap a l’ull de l’huracà. Clar, ara faltava saber que va ocórrer el 21 de març, la qual cosa l’article no especificava. Ves quins collons! Llegit i rellegit aquell article i amb l’oïda burxant-me el seny, va transcórrer més d’una hora d’espera. Passats aquests més de seixanta minuts, i per si ens queixàvem dels nostre sistema sanitari, a la fi van cridar el meu nom, bé, cridar-lo no, el van pronunciar a l’islandesa, és a dir, amb totes les vocals tòniques canviades. Dins del despatx, i després d’una acurada i prèvia revisió, el metge fou contundent, nen, tens una infecció de cavall. Recepta al canto, i sense tarja de salut europea, tràmit el qual es realitza en poc menys de dos minuts, els medicaments, lluny de ser gratuïts, em costaren 4.000 corones més. El meu esperit català es fonia de ràbia per moments, ves quin desaprofitar els impostos que pagava. Vist el car que resultava la sanitat, no m’estranyà gens que el govern espanyol, després d’anys de vendre’ns l’estat del benestar, al final es canviés de camisa per fer retallades a tort i a dret dient-nos que hauríem de pagar més per sanitat i medicaments. En vaques grasses ens ho van regalar tot, en crisi de magres ho vam pagar tots molt car. Qui ens va mentir? Quin partit polític fou cigala? Quin fou formiga? Entre la cortisona, els antibiòtics i altres romanços, les despeses assoliren les 11.200 corones, uns 72 euros, cosa que a la península hagueren significat sols cinc euros de cost. En fi, que la pela ja no era la pela, anàvem amb euros, però la meva economia començava a ressentir-se de tantes coses no previstes per Islàndia. La solució se’m va fer òbvia, faria com el govern Zapatero, estiraria més el braç que la mànega, viuria de crèdits i demà algú els pagaria, potser un rescat europeu? En fi, vaig decidir, i davant el poc metàl·lic que portava al damunt, tirar de tarja, i no la de salut que no duia, sinó de VISA. Això explicaria la meva ruïna al tornar a Barcelona. Cansat i abatut, vaig arribar arrossegant-me a l’allotjament, i mai millor dit. Una pesantor estranya corcava el meu calçat fent que els meus passos no fossin normals. Amb ganes d’arribar a destí, no vaig pagar atenció a tal percepció de podòleg. Això sí, arribat a l’habitació me’n vaig cerciorar, efectivament hi havia avaria, el taló de la bota dreta s’havia esclafat. Les botes antigues de muntanya, tipus Kamet per exemple, lluïen soles de goma dura que quan es gastaven, se’n cosia una de nova i santes pasqües. Ara la cosa havia canviat, amb la sostenibilitat i l’ecologisme dels verds, antics comunistes, la sola del calçat alpí havia de ser biodegradable, és a dir, que durés poc, pel que passats pocs anys després de la compra la base començava a degradar-se mica en mica i el fabricant de botes, potser un excomunista, es fregava les mans al veure en alça les seves vendes. Vet aquí que aquell era l’inici de tal noble i ecologista causa en la meva bota. Alliberat d’esclops i amb els peus descalços, dopat amb tanta recepta i febrós per la maleïda otitis, vaig desplomar-me sobre el jaç, no de mort, no encara, per veure com el vespre anava caient a lo nòrdic, molt i molt lentament. Des de la cambra, i a través de la finestra, les ombres s’allargaven amb peresa, amb molta peresa. Ja us he dit que allí el dia estiuenc s’allargava tant, tant i tant, que mai no s’acabava. Aquella nit ni somniar vaig poder, si més no, no vaig poder recordar-ne res de viatges onírics. Derrotat i extenuat vaig començar a roncar, així m’ho van fer saber la resta d’hostatges pel matí. Abans però vaig dormir profundament un bon grapat d’hores. A fora la ciutat restava tranquil·la i una suau brisa d’aquell ombrívol fiord va recórrer els carrers, els meus roncs també.

No hay comentarios:

Publicar un comentario