DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

miércoles, 21 de noviembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (VIII)

UN DIA DE PENA I DE PENIS (un dijous ple d’ous) El meu company Àngel va desaparèixer en direcció Mývatn, una regió plena de paisatges lunars que per visitar un no tenia presa. Ell, amb pocs dies de viatge, i jo amb massa setmanes per l’illa, no podíem casar bé. Vam signar el nostre divorci al trobar-nos aquell matí a l’estació d’autobusos d’Akureyri. Amb adreça electrònica a les llibretes respectives ens prometérem mantenir el contacte via Internet. Aquell comiat em retornà a la meva ratada i llòbrega cova, a la meva sensació de sentir-me observat. I aleshores vaig decidir-me, era un assumpte de supervivència o fracàs. A partir d’aquell moment vaig començar a parlar amb els meus suposats observadors, de fet conversaria amb mi mateix, tot i que la percepció que en sentiria seria la d’un diàleg. De petit ja ho feia, sobretot quan m’inculcaren resar amb Jesús. No em prengueu per un il·luminat, no, no pas, però els diàlegs amb el meu interior em feien pensar que potser hi havia algú darrere d’allò, fins i tot provocaven miracles amb la solitud i l’ansietat, la feren minvar. Potser per aquesta raó es van inventar les religions, per drogar a tothom sota la percepció d’una companyia, la divina. Qui sap? A mi no em pregunteu, jo no sóc teòleg i la immensa majoria dels que sí que ho són us negaran la sentència de Marx, que la religió és l’opi del poble. De totes maneres aquella pràctica de la conversa interior derivà en la disminució de la sensació, que no percepció, de solitud i ansietat heretada des de final de curs, fins i tot vaig començar a dormir amb tranquil·litat tot i que ningú tancava l’interruptor de la llum perpètua del cel nòrdic, un cel agrisat però sempre translúcid i feixuc. Aquell matí, i després d’un bon gruix d’hores de llit, va regalar-me una millora, la meva otitis semblava remetre, vet aquí que em dirigís a l’estació d’autobusos amb un destí en ment. Allí fou on em trobà casualment a l’Àngel per signar el nostre especial adéu. Si la seva destinació apuntava a Mývatn, jo en tenia una de pena plena de penis. Ara hi anirem. Descansat i medicat em disposà a una cosa tranquil·la que a Reykjavik havia fracassat estrepitosament. Amb aquell objectiu em dirigí cap al nord, cap a Husavik. En islandès vik significava badia i Husa no ho sé, doncs bé, a la badia de Husa les cases, que eren de coloraines, s’escampaven al voltant del port emanant quietud i poc xivarri. De fet poca gent es veia pels carrers. Amb poc més de 2.000 habitants ja em direu quin grau de bullici podia escoltar-se. Husavik esdevenia un lloc perfecte per sentir la fresca del mar, i el més sensual, la seva olor. Però no sols de vents i de flaires s’omplia el poble, Husavik també tenia dos museus força curiosos, un sobre balenes i l’altre, el més original, sobre penes que havien donat alegries. Aquell últim es situava de manera sinistra a la sortida de la vila, una casa estranya on ja l’entrada oferia manifestacions artístiques estrafolàries. Ja vaig explicar que molts islandesos esposaven el seu art a la façana de la llar, però en aquell cas la creativitat acaronava formes naturals un pèl irreverents. El seu amo, el d’aquell estrany casal, se’l veia ple de pell, de galtes vermelles, amb tirants tirolesos, de pantalons balders, de tarannà rústic, noble, franc de tracte, amb un polsim de mal humor pagerol. En Sigurdur Hjartarson, fill de Hjartar, era un home dedicat a la seva especial col·lecció. Inicialment la va exposar a la capital, a Reykjavik, però passat el 2004, i ja jubilat, va decidir traslladar la seva mostra a aquella badia, a Husavik. Tot va començar el 1974 quan va decidir iniciar la seva singular recol·lecció de virils exemplars. Allò va acabar en un museu atapeït de miscel·lànies. La casa que tenia al davant meu a Husavik, la casa dels horrors, n’era la conseqüència. Durant l’estiu de 2010 el mostrari d’en Sigurdur comptava amb un assortiment de molts animals, un total de 273 parts corresponents a un ós polar, a 17 espècies diferents de balena, a 36 foques, a 115 de mamífers diversos i demés amputacions d’altres bèsties. Tot un temple de taxidèrmia dedicat a l’origen de tot mamífer, el lloc d’on tothom n’ha sortit. Ja es diu que abans de ser concebuts qualsevol ésser va donant tombs d’un colló a un altre. En Sigurdur Hjartarson havia fet honor al camí de sortida de molts testicles. El seu singular museu a Husavik era un recull de penes que havien donat moltes alegries, una galeria de corpus de fal·lus dissecats, de penis. Ves quins collons! Bé, collons no, sols cigales al museu, un museu que era la po***. Malgrat la quantitat i mida dels seus membres, en Sigurdur, molt preocupat, en trobava a faltar un de molt particular, un que li rosegava l’ànima, el que completaria el seu estimat reguitzell. Vaig entendre el que em deia quan em mirà l’entrecuix. Corprès, vaig tancar les cames mentre la meva cigala, espantada, es contragué fins a mides com les dels barrufets. Aquell dia no feia fred, sols fresca. Per sort en Sigurdur tenia substitut a la meva arronsada verga. En la seva recerca d’un penis humà havia trobat un peculiar voluntari, un personatge que de jove havia format part dels nazis, que havia fundat la primera agència de viatges a Islàndia i que la seva titola havia estat força popular entre moltes dames, tot un galant explicaven els locals. En definitiva, el candidat perfecte, la tita que personalment moltes reconeixerien. Pàll Arason, fill d’Ara, als 85 anys va anunciar que donava el seu carall a la col·lecció de Husavik. Però quin era el problema per assolir tal preuada adquisició? Quina preocupació patia l’amo de tots aquells penjarols? Que aquell penis era pèndol fresc, que en Pàll encara era viu. Tornat a Barcelona, i un dia per casualitat, vaig veure la notícia a premsa. En Sigurdur estava força content, legalment era el propietari del penis d’en Páll, aquest havia mort, i per tant tocava tallar el membre al difunt. Això s’havia de fer ràpidament per poder injectar-li sang i que no quedés flàccid l’estri abans de ser dissecat. En altre cas, una tita arronsada faria difícil la seva identificació a les interessades que la van conèixer. El problema, explicava Sigurdur a premsa, era que si es deixava refredar massa el cadàver ja no es podia aixecar el membre viril i allò no agradaria als visitants del museu. Tot i posseir la carta de donació d’òrgan escrita pel seu propietari, en Páll Arason, Sigurdur va veure destrempada la seva empresa quan la família del galant va negar-se a enterrar al difunt mancat de la seva cuca, membre que aniria a parar a uns de morfologia similar, els cucs. Vet aquí que el mateix Páll havia afirmat el següent: ¿per a què necessito el meu penis quan estigui mort? I ja se sap allò de, lo que vayan a comerse los gusanos que se lo disfruten los humanos. Malgrat l’anterior, en Sigurdur va veure fracassar el seu projecte de completar la col·lecció de fal·lus, la família va decidir que el mort fos cent per cent pinso dels allargats i blancs vermitxols. No obstant això, en Sigurdur s’acontentava amb tres futurs donants, tres joves, que encara vius, restaven lluny de l’illa, vivien a l’estranger. Aquella distància però, complicava l’extracció de la verga quan el moment arribés. Així doncs, ja ho saben, si volen ser donants d’òrgan enviïn una carta al museu de Husavik, però si us plau, vagin a morir a Islàndia, és molt important que li tallin calenta. Durant l’abril de 2011 en Sigurdur va guanyar el plet, a la fi es podria veure el penjoll humà en el seu peculiar museu. Però l’objectiu que jo empaitava a Husavik no era contemplar penis, era albirar el que a Reykjavik no vaig poder, balenes. Em van dir que un dels millors llocs per contemplar-les era allí, a la badia de Husa. Atalaiat en un dels vaixells que servien al propòsit, jo, màquina de retratar i bota estripada, encaràrem el destí de mar endins. Em sentia un mariner, un pioner, un pirata. Aleshores la vaig tornar a ensumar. Feia uns anys havia sentit aquella mateixa olor on, a peu de glaceres, aquestes perdien la seva identitat i passaven a esquarterar-se en icebergs. Els fiords de Grenlàndia emanaven una flaire molt singular, la mateixa que ara m’estava arribant, un aire molt intens de mar, però molt intens, una barreja dolça entre clor de piscina i oli calent de patates fregides, estrany el xicot, oi? Però és el que vaig anotar a la llibreta de Grenlàndia, i era el que tornava a escriure a Husavik. Si voleu copsar aquesta olor no cal que us arribeu a Grenlàndia o Islàndia, la podeu gaudir a Barcelona, i no pas a l’espai obert del port, ans al contrari, en un indret reclòs. Alguns locals de copes un pèl sofisticats ambienten els recintes amb un producte anomenat Ozono, i aquella era també l’olor de mar intens que se sentia a alta mar per Husavik, una aroma que era preludi de balenes. Aquella fragància la provocava la immensa quantitat de plancton marí i krill que habitaven les aigües costaneres d’allí, organismes font d’aliment de les balenes. I així les vaig poder fotografiar, gegantines, de nedar lluent, elegant, fluid, com una anguila escorrent-se entre les mans. Quines bèsties! Vaig arribar a Akureyri un pèl tard, les sis de la tarda. El problema era que si bé els supermercats tancaven a quarts de buit, la botiga de vins ho feia quan li rotava i sempre molt d’hora, just a les sis. Vaig poder comprar tot el necessari per poder-me fer uns ous ferrats i un bon pa amb tomàquet, brauð með tómötum en islandès, però el vi no faria sang aquella nit. Havia d’aprendre més d’aquell país, sobretot d’horaris. La botiga d’esperits dionisíacs restava closa. Amb les bosses de la compra a la motxilla, i sense beuratge fermentat, encara no sentia cap rau-rau a l’estómac. Els aborígens solien sopar ja en aquella hora, les buit, si no començaven abans, però jo encara era força llatí i el meu rellotge biològic, que no pas el reproductiu, em deia que no, que millor fer una cervesa en una de les terrasses del carrer major, Glerárgata per als locals. I el que allí vaig veure em va deixar la sang gelada, i es que feia molt fred per estar-s’hi. Tot i així els aborígens aprofitaven l’estiu per fer molta vida al carrer, i com no a les terrasses. A la fresca del juliol, uns 10 graus centígrads, la gent es prenia el menys aconsellable per combatre les baixes temperatures, gelats. Quina dèria tenien pels polos mentre la pell la tenies de gallina. Per equilibrar tan agosarada dosis de fred els bars oferien l’antídot. Molts dels islandesos que veies a la intempèrie estaven coberts per doble capa, una manta detall de la casa. Me’n vaig demanar una. Tot i la flassada, els aborígens no podien amagar l’evident davant el fred, les seves galtes vermelles. Era un fet curiós, però quan et feies una foto nocturna amb ells, el resplendor de la màquina de retratar mostrava una dualitat de cares, les seves, clares com llunes, i la meva, bruna i normal. Tot i això, els pòmuls rodons i sortints dels islandesos refulgien d’un vermell capil·lar intens. Hom podia pensar que era la beguda però no, la causa d’aquella vermellor no era l’alcohol, ells sols solien beure durant el cap de setmana, era la seva pell sensible al fred i al sol. Nosaltres, llatins de mena, la teníem més avesada i no se’ns posava tant així, si més no al qui escriu aquestes línies. Amb manta sobre les cames, i sol com un mussol, vaig empassar-me el fermentat de civada tot pensant com millorar les meves relacions socials amb els islandesos. Em preguntava com els de l’illa mataven el fred i la solitud, com feien vida social, però de fet ja coneixia la resposta. Els islandesos liquidaven d’un tret dos pardals alhora i jo estava sol per no fer el mateix. Fred i solitud quedaven resols als banys, i com que allí l’aigua del subsòl sempre sortia bullent, les termes eren cosa habitual en qualsevol poble per petit que fos. Però jo no hi vaig anar, no podia, l’otitis no m’ho aconsellava. Per tant, murri i cap baix, em dirigí a l’alberg per gaudir d’uns ous ferrats amb brauð með tómötum, un pa amb tomàquet sense most de raïm fermentat però acompanyat de burxades a l’oïda que encara no remetien. Vet aquí per quina raó aquella nit vaig patir un malson. El metge em mirava condescendent mentre jo restava ajagut a la llitera amb pantalons i calçotets avall però cul amunt. El doctor em deia, digui 33, mentre s’escoltava un ris d’una cremallera i ell es baixava la bragueta. Jo, perplex, em deia a mi mateix, juraria que li he dit otitis. Hauré de revisar el meu anglès. Sobresaltat, em vaig despertar. Mala nit!

No hay comentarios:

Publicar un comentario