DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

miércoles, 12 de diciembre de 2012

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (X)

UN CENTRE D’ANADA I TORNADA (un dissabte no apte) Enganxoses teranyines de son m’engomaven els ulls. Abatut, empalat i trinxat em sentia alhora escorxat. Tenia la sensació que totes les meves freixures s’estaven empedreint, en fi, la ressaca era terrible. Un parell de coles i dues aspirines més tard, juntament amb la insistència del despertador, em feren veure que certa idea que feia dies duia en ment era viable. A més l’otitis, i potser gràcies a tant desinfectant, a tant alcohol, havia remés gairebé totalment. Per tant era hora d’aventures. Calculant temps, distàncies i amb horari d’autobusos en mà, la cosa podia fer-se, però donada la meva capacitat per al càlcul mental, potser erraria. De ben petit sempre vaig patir dificultats amb les matemàtiques, encara ara parts de la taula de multiplicar se m’esborren de la testa. Vet aquí que el destí em castigà amb vuit anys impartint càlcul a l’ESO. Per increïble que semblés, fou durant aquell període que les vaig acabar estimant mentre els embriagats però dignes alumnes les continuaven odiant, paradoxes de l’aula, que no pas de pedagogs de despatx. Estava decidit i em vaig dirigir a l’estació de bus d’Akureyri. Eren quarts de vuit del matí i la brigada de l’ajuntament encara feia la seva feina després de l’aquelarre, netejar els carrers de multitud d’ampolles i gots trencats. No us ho creieu? Doncs en vaig fer tot un reportatge fotogràfic de la trencadissa, com també de l’equip de neteja. Aquests fins i tot em van saludar estranyats del meu estudi antropològic, de fet van pensar que encara estava de festa. Me’n vaig adonar quan amb un somriure varen assenyalar el meu gec on encara hi penjava la botella buida de rom amb taronjada. Jo, amb ressaca, ni sabia que la portava. Ja a l’estació l’encarregat de torn, amb més desgana que amb llum, amb més ressaca que claredat, va assentir davant la meva demanda de càlculs, horaris i destins. Ell simplement expedí els bitllets sense més aclariments, com dient, ja t’espavilaràs. Aquell risc, aquell possible error em regalaria el tresor més preuat per a un habitant del món mediterrani, i no, no era un bon vi. La missió impossible era la següent: segons els horaris de bus locals a les 8.30 sortia d’Akureyri un transport fins a Varmahlið, d’allí, i esperant poca estona, en partia un altre fins al bell mig de l’illa, els altiplans desèrtics i sense carreteres asfaltades on, palesament, no hi vivia ningú. Vet aquí per quina raó molt pocs estrangers visitaven aquella regió àrida, els highlands d’Islàndia. Arribat al centre però, hi hauria d’haver, segons l’horari, un cotxe de tornada que desfaria el camí d’igual manera. En fi, tot el dia de viatge dins d’un bus per un centre d’anada i tornada. Si em perdia sols hauria de fer nit al ras. L’espera a Varmahlið, tot i la incertesa d’aquell dia, no fou desesperant. La promptitud islandesa, molt millor que la britànica, va permetre una jornada d’impacte i plena del que més desitjava d’ençà feia molts dies per Islàndia, el regal que abans us havia indicat i que encara no he explicat. Quan siguem pels altiplans us el mostraré. A Varmahlið, i després de recórrer un bon grapat de quilòmetres amb un transport confortable i luxós, aparegué un bus cutre, de doble roda, robust i de xapa bruta, gastada i plena de bonys. Se’m va fer obvi el camí que havia fet milers de cops, camins metrallats de vots que els agosarats d’aquell dia patiríem. La ressaca, a més, no m’ajudava, però l’ascens als altiplans portà finalment el present diví, abans però creuaríem denses gespes d’un relleu singular, grans coixins com bolets gegants pels vessants humits, un relleu típic de les regions àrtiques, bonys verds envoltant el camí. Ja dalt, assolida la pujada, tot va canviar i vingué el regal. De cop i volta la grisor que havia patit durant dies va amainar per deixar pas a la llum clara, càlida i nítida del sant astre, el sol. Dies feia que sota un plomissol de núvols, boires i brumes no veia el pare del nostre sistema, el solar, a qui tant enyorava des del Mediterrani. Sota la seva immanent llum aparegueren diversos llacs en aquelles antigues planes glacials, cubetes fetes per glaceres antigues. Un d’ells, el llac Blöndulón, no s’explicava així. Jo, com a científic prepotent, volia treure les meves conclusions sense el bagatge dels qui realment sabien les coses, els aborígens. Aquell immens toll d’aigua no era pas natural, era un embassament artificial per tal de fer electricitat. Com més avançàvem, més aspre i àrid es feia el terreny. Vaig descobrir quelcom que no m’hagués imaginat mai d’Islàndia, que el seu centre contenia un desert fred d’una duresa diametral oposada als entorns vilatans de la costa, entorns que formaven part dels itineraris turístics. Com no, i tot i aquelles alçades, no hi faltaren fumaroles i fangs bullents a Hveravellir, un indret molt visitat al mig d’aquell desert de planes. Estrany com els humans colonitzem llocs llunyans per l’afany de veure’ls, fer-ne fotos i dir que hi hem estat. Si més no el centenar de quilòmetres per aquell camí de cabres feien il·lògic tants fotògrafs per allí. Però jo em vaig distreure amb la botànica, amb les flors efímeres de l’estiu islandès, amb l’herbassar verd allimonat d’allí i amb els vapors volcànics que pentinaven el cotó àrtic blanc i brillant, una tija fina de dos pams d’alçada amb un plomissol a l’extrem que els islandesos anomenen fivà. Jo ja l’havia trobat en un altre viatge, a Grenlàndia. Curiós que els víkings fessin servir aquell cotó pel mateix que els inuit, els mal anomenats esquimals, ambdós n’havien fet metxes per a la llum domèstica. Qui va copiar la idea a qui? No ho he sabut pas, però jo apostaria que els inuit foren els inventors, van assentar-s’hi abans. L’itinerari prosseguí en direcció al refugi de muntanya de Kerlingarfjöll, al bell mig de dues gegantines glaceres al centre de l’illa. Quants sotracs va notar la carcanada però quina delícia de llum solar i claredat, de colors vius, crus i terrosos, de textures de roba de sac, de rocam volcànic, de camins de cabres. Despoblat, orfe de gent, el centre sols rebia la visita d’alguns viatgers durant l’estiu, que no turistes, per fer-hi rutes de muntanya i acampada. Poc explorat en el passat, poc habitat aleshores, intents havia tingut de grangers que amb gran empeny havien intentat colonitzar el terreny, però la duresa d’aquella part del món, la dificultat d’escolaritzar als fills i la crisi econòmica feren tot plegat inviable la rendibilitat d’explotacions d’aquella índole. El highland islandès havia guanyat la batalla a l’home. Islàndia no era terra per a amateurs. Abans del 300 a. C., quan diuen que Pitheas el grec imprimir la primera petjada sobre les gredes de l’illa fins a l’alta edat medieval quan víkings pioners la colonitzaren, havien passat milions d’anys sense presència humana allí, uns 17 milions. El centre s’hi resistia encara. A les 13.25 hora local, 3 hores i mitja més tard des de Varmahlið, assolírem Kerlingarfjöll, quatre cases acolorides de verd, vermell i blau que servien de refugi a muntanyencs i viatgers. Un restaurant rústic i d’emergència servia menú i beure als assedegats. Jo sols disposava de tres hores fins al següent bus que havia de fer el camí de tornada fins a Varmahlið i d’allí nou canvi per tornar a l’hostatgeria d’Akureyri. Faria una caminada pels cims de per allí i dinaria el que portava a la motxilla, pa, tomàquet i una mica de tonyina en llauna. Els centenars de metres d’ascens per damunt del refugi m’obsequiaren amb un horitzó majestuós i bast. De vall humida a cim momificat el paratge s’anà corsecant fins fer-se terrós i eixut. Ja dalt, i a primer pla, s’hi veien turons escarpats, esgarrapats i plens d’espadats de terra nua, vermella, marró i de vegades violeta. A segon pla, a banda i banda en la llunyania, dues mastodòntiques glaceres, la del Langjökull i la del Hofsjökull superant l’abast de la meva vista. Albirant en el més enllà sols s’hi veia blanc, un blanc grisós per les cendres dels volcans veïns, cràters que massa sovint feien de les seves, que tintaven de pols les neus hivernals, que donaven una capa de vernís gris perlat sobre el glaç. En Pep, l’Eyjafjallajökull, també n’era culpable. Havent dinat, un mos ràpid, continuà la passejada tot recollint algunes obsidianes que se’m posaren pel davant, més pes a la motxilla, més plom per a les meves desangelades botes. Vaig començar a pensar quina mena de roques hi hauria quan assolís el cim del Pep. De sobte m’adoní d’una nova punxada, el taló esquerra també fallava, la cambra d’aire havia perdut amortiment igual que la dreta. Efectivament, un insignificant i petit forat s’havia obert pas a través de la goma. Mentre valorava el grau de l’avaria va sobrevenir-me de nou aquella maleïda sensació, algú m’observava. Em vaig quedar quiet, d’esquenes a ell, aquest va fer un gest, i no, aquest cop no m’ho vaig imaginar. Vaig escoltar perfectament el fregar dels seus peus amb el terra. Un troll? Ja us vaig explicar que en Sigurdur, l’islandès amb qui vaig congeniar de camí a Varmahlið, m’assegurà que els havia vist. A més tants somnis sobre ells, ¿a què venien? Segur, tenia un troll alt i gros darrere meu i jo escagarrinat de por ni m’atrevia a girar-me. Fins i tot li vaig sentir els esbufecs. No podia més, m’hi vaig enfrontar. De cara a ell m’adoní que no era tan alt com em pensava, tot i que pelut sí que un bon tros. Un xai que pasturava pels voltants m’estava mirant de fit a fit per si m’hi apropava fugir foragitat. Ja no us parlaré més de trolls. Puntualment, i com un clau, va aparèixer el bus de tornada. El retorn des de l’altiplà cap a les valls litorals, cap als fiords marins, em va expulsar del somni solar per llençar-me novament a la realitat, a la boira i al temps islandès, a l’aire humit, estantís i ple de la sempertèrrima pluja, a la inversió tèrmica. Per acabar d’arrodonir el comiat d’aquells altiplans vaig veure una imatge molt comuna a Islàndia, una situació que donades les carreteres, i la precipitació que les feia lliscoses, a més d’un li posaria l’ai al cor. Tot i la vida tranquil·la dels aborígens un podia tenir un infart al veure per on conduïen, sobretot a l’hivern quan l’asfalt estava cobert de neu i de glaç, fet que no aturava el país, menys faltaria. Però a tal simple raó climàtica calia afegir l’ús d’un aparell en mà mentre l’altra tan sols mig acaronava el volant per dirigir la nau en plena pista de gel. Que quin estri era? Doncs el mòbil. Tots sabem que estava prohibit conduir parlant amb el mòbil però a Islàndia el govern no volia tocar massa els nassos als ciutadans, i amb la poca policia que aquests es trobaven pels afores el risc de sanció resultava ínfim. Fos com fos, conduir i parlar amb el telèfon era una sana costum. Si els preguntaves per la sanció ells et responien, veus policia per aquí? Altre cop a Varmahlið, i envoltat d’un ruixim fi que la pluja em projectava al caminar, esperava amb candeletes el bus cap a Akureyri. Allí, mig xop, vaig comprendre el perquè d’aquell litoral sempre encapotat. L’estada a l’altiplà assolellat havia estat un plaer deliciós però estroncat per la tornada al mal temps, en fi, havia estat un coitus interruptus. Tot i que m’havia imaginat en el highlands que el temps hauria canviat també en els fiords, tot s’esvaí en vana il·lusió. A la costa el cel queia baix i espès, pesava sota un color profund que l’aplomava més que l’agrisava. I pitjor encara, plovia constantment, sense ganes de voler fer una becaina i amb frescor fins a l’ossada. Es feia obvi un fet, m’havien expulsat del paradís de les alçades lluminoses per derivar-me de nou als fons humits de la foscor. Però ja he dit que d’allò en vaig treure una explicació, una teoria, una hipòtesi científica. Ja tremoleu. No hi patiu, era senzill l’assumpte. Els litorals rebien vents humits de les rastres d’escuma del mar, aires que contrastaven amb la sequedat de l’elevat interior. Per tant, era a la costa on s’acumulava el mal temps mentre que en els altiplans el sol hi solia petar de valent. Tot i així hi glaçava horrors durant les nits d’hivern, un hivern humanament impossible. Arribat a Akureyri, i gràcies al déus, no tot passaria tan trist. Era dissabte nit, la Bank Party continuava i ja m’havia recuperat de la ressaca anterior. Per tant, alcohol, aquellarre i sant tornem-hi. Havent sopat vaig fer de Panoràmix i em preparà la poció màgica per a l’aquelarre, altre cop rom amb taronjada, un rauc cubà i tropical per si allò infonia una millora en el clima d’allí, cosa impossible. No recordo massa com va ser, però altre cop em vaig trobar dins d’un apartament curull de jovent, aquests més propers als trenta, mes de la meva quinta. Sols a l’entrada em vaig adonar de la calor que hi feia. A Islàndia al tenir l’aigua calenta molt accessible, la calefacció resultava força barata. De fet a ple hivern molts eren els qui obrien les finestres quan volien regular la temperatura de la llar. En vaig poder donar testimoni en diverses ocasions. Donant tombs per la festa vaig fixar-me en una preciosa islandesa de grans mamelles que anava molt tapada, estrany amb la calor d’allí dins: - Per què vas tan tapada de coll i de pit? – li vaig preguntar amb cert accent etílic. - Perquè m’agrada que quan parlo amb els homes em mirin els ulls – i amb un somriure va escapolir-se’m. Però aquell dia el meu protocol havia millorat i vaig poder integrar-me millor entre unes i uns. Així fou que em van ensinistrar en el brindis local cridant skál o skóult. També vaig tastar un vodka de sabor a regalèssia anomenat Opal i finalment a no excedir-me en els xarrups d’aquell beuratge, la ressaca esdevingué apoteòsica. D’aquella nit no en recordo cap somni, sols l’objectiu del meu viatge, en Pep. Bona nit, hip!

1 comentario:

  1. És curiós, però els Inuit van arribar a Grenlàndia després que els víkings. Ho van fer empesos per la petita edat del gel de la Baixa Edat Mitjana...

    ResponderEliminar