DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

martes, 8 de enero de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA XI

DESCANS DOMINICAL (un diumenge sense metge) Era diumenge i dia del senyor, que no pas per a mi, ni senyor jo era, més aviat tot al contrari, una calamitat. Em vaig llevar amb una estranya sensació de festa al cos que passava per tot el país, una sensació clínicament anomenada ressaca. Aquell matí ni les aspirines ni les coles feren efecte. Potser el dolç i salat del brunch dominical islandès va començar a reconstruir el meu malmès organisme. Durant la resta del dia no em trauria del cap aquella impressió de gresca. A més tenia la sensació que tot el país es preparava per a una nova juerga, per a un nou i definitiu aquelarre, quina por, i no em pregunteu per quins set sous ho pressentia. Donades les conseqüències de tanta poció màgica vaig decidir regalar-me un diumenge oriental, un jornal de xino-xano, de visites tranquil·les. De fet la pau no calia anar-la a buscar molt lluny, i ni molt menys a l’orient. Els islandesos, excepte durant els aquelarres, eren molt asserenats. Això es notava amb els gats, i no em prengueu per foll. Al poble dels meus pares a l’Alt Camp, Vila-rodona, els gats de carrer feien via quan algú els mostrava un reclam, en canvi a Islàndia els felins romanien pausats, bonancencs i reposats. Quan te’ls trobaves semblava que volguessin mormolar-te quelcom a cau d’orella, i no era pas miau. Aquell matí, passejant per Akureyri, me’n vaig trobar un davant del portal de casa seu. Ell, com un xai obedient i mansoi, s’apropà a mi i començà a refregar-se contra els barrots de la tanca. Al principi només el vaig tocar amb la punta dels dits, però al veure que no passava res, i que la bèstia no mostrava hostilitat alguna, vaig passar a tot el palmell. Li acaronà el llom i encara s’hi posà millor aclucant els ulls, roncant i amb expressió manyaga. Jo gaudia del seu llarg i sedós pèl, ell dels massatges lumbars, cadascú assaboria sensacions conegudes. Es feia més que obvi com eren els amos de l’animaló, bones persones. Sols guaitar el jardí ja es veia que els islandesos vivien lluny de l’estrès. Portes obertes, tanques sense cadenat, objectes a l’abast de tothom i moltes bicicletes no lligades eren cosa freqüent pels pobles i ciutats petites d’Islàndia. Tot allò sols irradiava un concepte, confiança. Ja vaig comentar que la incidència de delictes a l’illa esdevenia molt escassa. Tothom gaudia d’un nivell de vida força acceptable, un benestar social excel·lent i de poques ganes de robar. En el cas que algú ho fes tot el poble el coneixeria i de l’illa n’era difícil fer-se’n escàpol. Vet aquí per quina causa passava allò amb els gats i vet aquí el nombre de policies destinat als 17.000 veïns d’Akureyri, solament vint agents. Però no sols el gats mostraven aquella tranquil·litat induïda i apresa dels seus amos, també els cavalls feien el mateix. Un dia, i en direcció a Húsafell, el vessant de Husa, em topà amb una rècula d’èquids de trot lleuger i enjogassat però que no es deixaven fer fotos, i no per fugir de mi, ben al contrari, se m’apropaven tant per rebre carantoines al musell que em resultava impossible enquadrar bé les imatges. Es feia altre cop evident que l’assossec de la gent de l’illa, quan no patia un sisme, una erupció o un aquelarre, s’encomanava a les bèsties, i elles agraïdes, t’oferien les seves ganes de calma a tu mateix, al foraster. Que la pau sigui amb tu, Amén. Però en el país no tot eren flors i violes, ni tampoc tot eren serveis fantàstics. Aquell dia m’adonaria que els transports públics eren un desastre, ni trens, ni metro, ni tramvia. L’únic que hi havia eren vols i una xarxa molt limitada d’autobusos que durant l’hivern no operaven, l’asfalt romania blanc i glaçat. Amb tal minsa oferta de sistema de trasllats, el destí que aquell dia desitjava assolir sols podia aconseguir-se d’una manera, llogant un cotxe. L’oferta tampoc era molt gran, la ciutat era petita i el lloguer de cotxes l’havia de contractar en el mateix aeroport d’allí, és a dir, caminant tres quilòmetres des del centre. El lloguer diari d’un utilitari rondava les 16.500 iks., uns 110 euros. La meva intenció era arribar-me on no vaig poder la primera vegada que vaig trepitjar Varmahlið, Siglufjörður. Ara, coneixent més el territori, i amb més serenor que els primers dies de viatge, sí podria fer-hi cap. Havia llegit que els paratges dels voltants tallaven la respiració. Per tant, no tan sols visitaria aquell poble de pescadors, també donaria la volta a tota la petita península del nord passant per Dalvik, Òlafsjörður i el mateix Siglufjörður per finalment baixar cap el sud direcció Varmahlið tornant a Akureyri, tota una volta en rodó, un dia que també ho seria. En principi el dia engegà com sempre, núvol i de cel baix, però tot just a Dalvik, la badia de Dal, miracle, el sol va poder penetrar, al principi tímidament, després ho feu sense embuts i amb tot el descaro de la quitxalla sincera. A partir d’allí el dia fou rodat, un jornal de paisatges esplèndids, de roquissars abocats a mar i d’un oceà envernissat pel sol astre. En cada parada, en cada fotografia, en cada moment que deixava penetrar en mi aquells panorames, s’hi destil·laven dues fortes impressions. La primera, i potser conseqüència de la poció màgica d’en Panoràmix, una forta olor d’un altre dels personatges de René Goscinny i Albert Uderzo, Ordenalfabètix, el peixater. Sí, sí, tot feia olor a peix, des dels prat fins als camins passant per totes aquelles viles de pescadors, ¿potser m’havia oblidat de dutxar-me aquell dia després de la ressaca? No, no era manca d’higiene, jo anava net i polit, era per la indústria de la pesca de tots aquells llogarets, una olor suau que equilibrada amb la del mar omplia la meva ment d’idees i d’escrits. Val a dir que la indústria del peix no sols es fonamentava en el famós bacallà d’Islàndia, els aborígens en menjaven el just, abans potser calia remarcar més el salmó, peix que no es pescava, es feia créixer en granges, tot i que amb la crisi del 2008 el preu d’aquest teleosti va caure i moltes d’aquestes factories van haver de barrar. Però quedava una segona impressió que m’acompanyà tot el dia, i no, aquest cop no era sentir-se observat, sinó una flaire de gresca, de festa, de celebració. Això es feu especialment intens a dalt de tot, al nord del meu recorregut. Passats molts revolts i túnels d’una sola via, túnels on no sabies si tenies o no preferència, i arribat Siglufjörður, el poble pescador no assolit de feia dies, els festejaments van esclatar. Quina fou la meva sort, que sense jo saber-ho, i de tots els dies de l’any, aquell mateix hi havia una celebració emblemàtica i coneguda per tota Islàndia, el Herring Festival, la festa de la raspa. Donat aquell poble pescador era normal que hi ha hagués una gresca en honor a l’espina dels peixos. Balls, proves de fortalesa, cervesa a dojo, i peix, molt peix per tastar, omplien aquell jorn d’agost ple de llum i de gent riallera. Els déus m’estaven acaronant amb tanta casualitat. Després de tot el periple per aquella petita península vaig veure’m altre cop a Akureyri. Havia estat tot una dia de sensacions positives i de paisatges il·luminats pel déu astre. Però esclar, tornar altre cop a Akureyri era trobar-me altre cop amb la boira del fiord, amb la humitat reclosa de la vall, amb la fi de la glòria celestial. Tot just passat el coll que separava l’altiplà de la fondalada, sorpresa, el fiord lluïa curull de sol, un senyal del que em reservava aquell vespre. La sensació de festa que m’havia acompanyat durant tot el dia collaria en breus hores. De fet durant tot el dia havia lluït tant el nostre sant astre, el mediterrani, que vaig pregar que tota la resta de dies fossin així, vaig pregar per Thor, per Oðin i per favor, tant vaig invocar-los que crec que em van escoltar, els dies posteriors esdevindrien assolellats. Els déus ancestrals de l’illa m’havien beneit. El bon temps em permetria l’ascens al Pep. Arribat a Akureyri, i a tot el país, el cap de setmana tenia també ofrena, es celebrava, i ara sí, la festa grossa. La resta de celebracions nocturnes del divendres i del dissabte sols havien estat un escalfament per al gran dia, el primer dilluns d’agost, la Bank Party. La meva premonició de cridòria i eufòria durant tot lo dia havia estat encertada. Així doncs, vaig fer un tomb pel poble, i encara amb el cotxe, vaig carregar el maleter de queviures al supermercat, que no de vi. Ja vaig aclarir que en els supermercats no s’hi trobaven ni begudes alcohòliques ni vi Don Simon, ans al contrari, com a molt tenies cervesa descafeïnada on la graduació mai no superava els 2,5 graus. En aquell moment em calia més vitualla per a les excursions que faria pel centre de l’illa que no pas alcohol. Un cop feta la compra intentà trobar aparcament pel centre. Aquella intenció em col·locà a la cua d’un reguitzell de cotxes rutilants, cridaners i conduïts per joves amb el colze per sobre de la finestra baixada. Davant tal tira de carrosses, el meu utilitari era com la carbassa de la ventafocs, un ànec molt lleig. En aquell moment no entenia l’antropologia del moment, però allò era un altre regal, una nova de com es comportaven els mascles adolescents d’allí. A Islàndia molts dels púbers podien aconseguir el carnet als disset anys, tot i que alguns, sols alguns, el perdien en breu per fumar marihuana. La cua de cotxes d’adolescents on jo estava no era per citar-se amb els camells del país, sols esdevenia l’expressió dels seus desigs de femella. El fet de posseir llicència de conduir amb el cap petit i el cos calent produïa la cua en la qual el meu utilitari cantava com una cloïssa. Els dissabtes nit, i vigílies de festa, aquests joves acostumaven a lluir la seva eina de caça i de seducció, el seu llampant automòbil, davant la dilatada concurrència de gallines en busca de cresta. Ells treien a pasturar el seu vehicle ben net, tunejat i un pèl hortera, per atraure les garses que volaven pels aires d’allí. Amb marxa lenta ells, i jo fent-hi caravana, es passejaven pel down town amb un recorregut que quan l’acabaven, uns 500 metres, donaven la volta per col·locar-se altre cop a la casella de sortida. Jo vaig poder aparcar, ells tornaren a passar pel mateix lloc amb la música ben alta com a reclam. Amb el cotxe fora d’aquella cua, vaig asseure’m en una terrassa a fer una cervesa gaudint d’aquella corredissa de carruatges. Siguem honestos, m’havia retirat d’aquella cursa doncs el meu havia estat el més ignorat. Aquella nit ni vaig passar per l’alberg. A les onze del vespre, encara mig assolellat a Islàndia, començava oficialment la festa major. De fet, i en breu, seria el primer dilluns d’agost per celebrar la Bank Party, tot i que jo, i uns quants més, ja portàvem de gresca unes quantes nits. Però ja sabeu la dita, a la tercera va la vençuda, i per tant a les onze d’aquella nit s’encendrien uns castells de foc inaugurant la diada nacional. Jo patia, ¿com es podrien veure bé els focs amb tanta claror? Amb el fiord ple de gent l’espectacle inicià les seves espurnes, trons ensordidors, aire vibrant, finestrals tremolant, tot acompanyat de molta, molta olor del país, sentor volcànica, flaire de sofre, sobretot quan la brisa arrossegava els vapors terra endins, cap a nosaltres, els milers d’espectadors aplegats allí. I sí, tot i la claror de la vesprada, es veien bé els espetecs de la pólvora. El castell de focs va aclaparar magnànimament a tota l’audiència però quan totes aquelles explosions finiren, un va fer el que no estava previst en el guió, posar seny, és a dir, anar a xafar l’orella. A l’endemà tenia un nou destí i el meu fetge es mereixia un descans. Per tant em vaig acostar a l’alberg per a preparar la meva marxa, una partida aquest cop sense ressaca. Arraulit al meu allotjament, i encara sense ganes d’agafar la son, vaig asseure’m al sofà del menjador. Tenia dues possibilitats, veure el televisor en islandès, idioma víking que encara no en sabia ni una paraula, o ullar els llibres i revistes en anglès que allí s’hi prestaven. Òbvia decisió, vaig llegir. Remenant entre aquells munts de paperassa vaig topar-me amb una revista que dedicava un monogràfic sobre en Pep, ¿els déus m’estaven guiant? Jo m’havia quedat en el 26 de març quan l’activitat de l’Eyjafjallajökull va semblar aturar-se. Entre aquell març i la deflagració del 14 d’abril un hi havia perdut la pista. El monogràfic iniciava la història des de les primeres efusions de març fins a les d’inicis d’abril, ¿m’ajudaven o no els déus? El que inicialment havia estat una erupció ridículament petita es va transmutar el 7 d’abril en un gra de pus molt calent. Aquell dia el volcà va tornar a batre rècords. L’ascens del magma s’anava fent cada cop més i més intens. De fet les extensions de roca fosa no s’havien escampat de manera ni lineal ni aritmètica, allò havia crescut d’una manera exponencial, d’una manera accelerada. Allí mateix me’n vaig adonar, situant en una gràfica totes les extensions de les colades dia a dia descrivien una corba, un procés creixent. Aquell 7 d’abril a les 15.30 hores l’extensió de la colada fou brutal, tremenda, de rècord, 1.270.000 quilòmetres quadrats de magma d’en Pep. La bèstia cada cop s’engrandia, cada cop perillava més tot, cada cop era menys estromboliana, cada cop menys xai. Al principi fou una tímida punta d’un iceberg, una pua, que amagant el que venia darrere, penetrava i empenyia per obrir-se pas amb tota la seva càrrega. Mica en mica estava sorgint tot el bloc de material en massa, tot el tascó, tot el pus. Com més pujava més ampla es feia, més lava emetia, i en breu passaria el que s’havia anat coent tot aquell temps. Vet aquí la corba logarítmica, l’acceleració de la sortida del magma. El que havia començat com una erupció marginal, desnarida i poc fulgurant, migrà perillosament cap al centre de l’Eyjafjallajökull per passar de David a Goliat. El terrabastall era imminent. Durant aquell abril vindrien grans focs d’artifici sota aquella glacera. Per desgràcia la publicació que llegia era d’inicis del mes d’abril. Frustrat pel que va passar després vaig fer el que millor podia fer, com deia el meu avi, anar a xafar l’orella. M’esperaven tres dies d’una Islàndia interior, de glaceres amb caliu i fredor. Bona nit sense alcohol.

No hay comentarios:

Publicar un comentario