DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

martes, 22 de enero de 2013

LA MIRADA D'ISLANDIA (XII)

THE BANK PARTY (un dilluns que faria fums) Aquell matí a dos quarts de nou partiria amb deliri cap a una regió gens visitada d’Islàndia. La bona nova era que m’havia enrolat en un viatge a l’interior de l’illa, la dolenta que no havia resolt un problema. Quelcom em recava d’ençà feia camins, un assumpte que amb tanta celebració no havia pogut resoldre, aclareixo, que amb tants dies de botigues tancades no havia pogut comprar. Les meves botes, esparracades, clamaven una restitució, mal fossin unes espardenyes, però ni això fou possible durant aquell cap de setmana de la Bank Party. En fi, arrossegaria les meves soles, un pèl podrides, uns quants dies més amb la fe de trobar un comerç on poder adquirir-ne un nou parell. Amb aquell neguit vaig pujar a la furgoneta, un espai petit ocupat per una tripulació ben singular, onze persones de diferents geografies. Qui més destacava entre nosaltres era el nostre guia i xofer Friðjòn, un brivall simpàtic i rialler, un islandès content del seu país. Ell era dels qui sempre feia bromes, que Islàndia era molt afortunada amb la tectònica de plaques, que cada any tenien un país dos centímetres més gran, que de tan despoblat no et calia massa anglès, no trobaries massa gent amb qui parlar-lo. En Friðjòn, de quaranta passats, poc cabell a la clepsa i ninetes d’un blau gèlid, em recordava a algú, diria que fins i tot l’havia conegut abans, però per més que m’hi entestava no en treia l’entrellat. En aquella singular tripulació també hi cridava l’atenció la Karen. Ella, alemanya grassa de passats els cinquanta, rodanxona, ampla de pòmuls, caravermella, de pell de salut i de parla convulsiva amb un accent canadenc exagerat, hi va viure no sé quants anys, no callava ni sota l’aigua. La Karen m’apareixeria molts cops durant el meu viatge. Altres personatges però endolciren l’itinerari, en Marco i el seu avi, alemanys també, i una parella jove d’israelites, el Roee i la Hadar amb qui compartiríem més d’una casualitat. Més gent hi havia, la majoria alemanys, tota una torre de Babel amb predomini de tautònics, un turisme tribal, gairebé ètnic. Durant el viatge m’adoní que en funció del redol que visitessis per Islàndia els estrangers canviaven. Els catalans i espanyols, força cridaners tots plegats, te’ls solies trobar de forma gregària fent la volta a l’illa, els francesos feien el mateix però en unitats familiars més discretes, els islandesos, també en grups de pares i fills, es concentraven en ciutats i viles de la costa, i finalment els alemanys es dirigien a l’interior per fer rutes pel despoblat interior de l’illa. Tot plegat, un turisme ordenat i ètnic. Dins de la furgoneta ens aplegàrem onze pax, terme com se’ns definia al clients en l’argot turístic, com si fóssim pacs de llet, tetrabricks de supermercat, daus per a fer brou. La simbiosi de nosaltres, aquells onze pax, era dirigir-nos concretament cap al nord del Vatnajökull, una immensa glacera tan o més gran com tota la província de Barcelona, uns 8.300 quilòmetres quadrats de gel, unes 3.000 milions de tones d’aigua a glaçons, uns 2.000 metres de fondària de gel, una base de 300 metres per sota el nivell del mar, un gran clot si un dia es desfés, en fi, una glacera de protons, tot i que no una pista de patinatge. La marxa que faríem a l’endemà sobre aquell gegant blanc em descobriria un paisatge del tot exòtic i molt curiós, mai no m’hagués imaginat que el gel pogués mostrar-me allò. Ja portàvem unes quatre hores de motor amb brogits monòtons, de passatgers arraulits en els seus pensaments i d’asfalt en direcció a l’est. Aquell ferm s’estenia per una plana homogènia i sense punts de referència, un horitzó per perdre-s’hi. Però el xofer, en Friðjòn, que encara no sabia a qui em recordava, ens aclarí que això no podia passar, que no ens podíem perdre, que els antics això ja ho havien resolt. Els grans altiplans, com els grans oceans, esdevenen extensions sense orientació possible, tant és dreta com esquerra, tant és darrere com endavant, l’horitzó és un línia sense direccions. Antigament, i quan encara no hi havia camins per a carruatges, els rústecs habitants de l’illa havien marcat el camins amb munts de pedres, amb fites que s’alineaven quilòmetres i quilòmetres. Davant la boira i la foscor eren la salvació per als viatgers d’aquelles èpoques. Encara aleshores, i durant l’estiu, hi havia islandesos que recorrien les fites i les restauraven. El nostre xofer ens les anava mostrant quan apareixien. La pantalla digital del transport marcava alguna hora prop el migdia, no la sé, i menys aleshores que havia perdut el costum de portar rellotge al canell, em feia nosa, m’esclavitzava sols la idea de tenir el mateix déu cronos fent-me de manilles, m’atabalava sentir-m’hi lligat. Sincerament, he tingut molts rellotges però sent tan sapastre, neguitós i rabiüt sempre se m’han espatllat i atrotinat tots. Per tant, i en resum, no us puc dir l’hora exacta d’aquell esdeveniment. El fet fou que de sobte, en aquell moment incert de voltants del migdia, i on arrencava un camí de grava, és a dir de cabres, el bus hi girà cap al sud. Pensà que seria una drecera per escorçar camí, però no, vingueren tres dies de pols i de bots, de camins no asfaltats. De fet tot el centre de l’illa esdevenia una xarxa de camins i sendes sense ferm de grava i quitrà. Entre sot i sot, em distreia escrutant el paratge, extensions de fosques roques volcàniques, de camps plens de pedres, de gredes escombrades pel intensos vents hivernals, força eòlica que s’emportava les arenes per deixar un tapís de blocs i graves recobrint l’altiplà. En alguns indrets, on l’aire deuria perdre aquella embranzida, s’hi acumulaven grans munts de fina sorra, dunes d’arena volcànica lleugerament arrissades en superfície. A l’horitzó grans cràters i gegantins pitons volcànics record del retronar d’aquell paisatge, de melodies minerals. Les glaceres i els torrents havien colpit la resta d’aquella vista, ventalls fluvials a peu d’alteroses muntanyes i gegantines valls glacials que s’obrien entre quilomètriques colades de lava. Tot plegat, un panorama lunar, marcià, d’explosió nuclear. La furgoneta continuava avançant. Aquell desert de pedres em recordava paratges africans, fins i tot l’aridesa d’Atacama o l’aspror del sud de Mongòlia, però a diferència d’aquells indrets on sols hi havia traces de lleres fluvials ocasionals, l’altiplà islandès oferia nous elements a la meva vista. Allí, quan hi plovia de valent, o sols durant el desglaç estiuenc, els rius es transmutaven en monstruosos cabals difícils de creuar. Pocs ponts hi havien. Després de molts rius travessats, d’un etern nyigui-nyogui i de milers d’imprevistos sots, un descans arribà. Aturats davant d’una de les colades de lava més extenses de l’illa, que també més recent, 1961, per arreu es dibuixaven perfils serrats, aspres i d’horitzons plens de punxes, ¿com el fluir d’una roca fosa havia amuntegat tanta destrossa i relleu abrupte? L’explicació restava en el tipus de volcà. Els que emetien laves fluïdes havien creat colades amb plecs i textures de plastilina dibuixant cordes i trenes. Però quan el volcà havia estat explosiu i mal amic de la calma, la lava avançava lenta i espessa empentant-se a cops de trencadisses. Era així com es formava aquell relleu que tenia al meu davant, un terreny de molt mal caminar. Però el descans no ens el donaria aquella vista sinó una passejada d’uns tres quilòmetres i un bany en un llac enclavat al bell mig d’un cràter, la caldera d’Askja. Motxilla a l’esquena, tovallola rebregada a dins i una llarga conversa amb la parella d’israelites, Roee i Hadar, acompanyaren el camí, una senda que es dissolia entre infinitud de gredes ocres, marrons i negres. L’estrèpit de les nostres passes crepitaven monòtonament. En algun punt el color del terra canvià de cop, fins i tot lluïa, molt estrany aquell tipus de roca, tant que surava si la llençaves a l’aigua. Eren pumites beige clar, platejades, gairebé daurades, que per la seva elevada porositat flotaven com un vaixell de paper. En altres punts de l’itinerari alguna esquerda traïdora, i oculta sota les gredes, volia engolir les meves desllorigades botes. Sense voler t’hi enfonsaves com si d’arenes bellugadisses es tractés. Tot plegat, i si no hagués estat per la conversa amb els meus nous amics semites, hagués pensat que m’estava passejant per Mart. Però quan camines per la muntanya apareixen moments de silenci on ningú vol dir absolutament res. En aquell instant la meva ment em creà una història, jo per allí trobant-me un astronauta de la NASA per preguntar-li per Vila-rodona, el poble nadiu de tota la meva família, els meus orígens. L’astronauta, contrariat, no va saber què dir-me. Irremeiablement m’havia perdut. I en aquell instant de demència transitòria, i amb una intensitat brutal, m’aparegué de nou el de sempre, em sentia observat. Molt misteriosa aquella impressió que tantes vegades se m’estava repetint durant aquell viatge. Òbviament vaig estar-me’n d’explicar allò als meus interlocutors, però sí vaig donar un cop d’ull al meu voltant per si un cas. Estàvem sols. En Roee volia parlar-me del conflicte palestí, jo vaig fer cas omís. La senda ens guià al davant mateix d’aquell llac volcànic. Allí s’obria un clot impressionant, una caldera que havia explotat l’any 1875. Més de 100 metres de diàmetre costava nedar-la, aigües gris blavoses, fangoses, llefiscoses. Vàrem iniciar el descens no sense molts ensurts. La baixada esdevingué molt relliscosa, plovia i el fang cada cop era més abundant, però a més el dia era rúfol i fredolic per banyar-se. Tot i això, la decisió era ferma, però just a peu del llac vaig adonar-me d’una contrarietat, m’havia oblidat d’un detall molt important en ocasions com aquelles, no duia el banyador. En fi, tot i l’ensurt d’alguna altra banyista, vaig gaudir nu d’aquella aigua argilosa, vellutada i calenta. En Roee i jo, com a quitxalla, vam estar una mitja hora xipollejant pel llac notant com canviava la textura del seu fons, pedres a vora, sorra cap el centre, i un fang dens, apegalós i espès al bell mig, llots grisos que regalaven el gris a l’aigua i la seva finor. M’hi vaig cabussar per experimentar que se sentia dins d’aquella aigua tan tèrbola, i que estrany, que fastigós, que mesell. L’activitat del volcà havia finat temps ençà i la solitud del seu fang es dispersava en aigües blanquinoses que no et deixaven veure res, sols llum entelada i uns iris que al sortir de l’aigua havies de refregar. Si fer submarinisme per aigües tropicals era trobar-se amb molta vida, aquí era trobar-se amb la mort d’una caldera volcànica apagada feia molt temps. Era hora de marxar i de no fer-se el mandrós. Al sortir va venir las sorpresa, no hi havia lloc on arrecerar-se mentre el vent i el fred, el molt de fred, castigaren la nostra pell de gallina. Mal eixugats, amb la roba humida, vàrem iniciar l’ascens des de la caldera amb fredor a la carcanada. Però aquella no fou l’única pega d’aquella mitja hora de termes fangoses. Durant molts dies, de fet durant tota la resta del viatge, aquelles aigües volcàniques em posseïren, m’embruixaren, m’impregnaren. Aquell líquid argilós, amb un gran tou de pell estovada, havia penetrat dins de la meva dermis per instal·lar-s’hi per sempre més. Va quedar fina, sí, però amb un afegit, amb un esperit, i no, no em sentia observat aquest cop, aquesta vegada no era un presència, era una sentor, una ferum que ni em llegiu marxava. Aquella olor volcànica s’havia endinsat tant al meu cos que fins i tot jo, com un ambientador de cotxe, en feia emissor constant per arreu. L’olor que irradiava no emanava efluvis de pi boreal sinó una fortor d’ous podrits, concretament, i va aclarir-me un químic tot just olorar-me, a àcid sulfhídric. I la condemna infernal no va aturar-se aquí, va continuar, aquella ferum s’estengué a la meva roba interior, a l’exterior, i fins i tot als tres quarts de muntanya. Gairebé les meves estripades botes també compartien aquella flaire. Tots plegats, teixits i jo, havíem creat un peix que es mossegava la cua, jo em dutxava i mig marxava l’olor, però la roba me la tornava a passar a la pell. Aleshores rentava la roba i em dutxava altre cop però la meva pell tornava a emanar aquell estrany efluvi i tornàvem a començar. Res a fer. Ara ja no em sentiria mai més sol, ella, la pudor, m’acompanyaria, Rexona jamás te abandona. Encara ara tinc entaforada a la memòria aquella acidesa de sofre. Aquella nit densa i opaca vaig fer nones al refugi de Virkisfell, i quines nones. De sobte va aparèixer la meva mare, en somnis esclar, per queixar-se del meu desastrat aspecte. Jo arribava d’Islàndia per visitar als meus pares al seu poble nadiu, Vila-rodona. Dins de casa, i amb la pell vermella i encetada, d’un roig maquillat, com de mentida, i una cua escamosa acabada en sageta, m’adonà d’una mare alertada pel meu aspecte diabòlic. Ella em mirà desconcertada i jo, en acte de protocol i de respecte, vaig decidir treure’m el barret que portava, un casc víking. Però el fet va deixar bocabadada a qui em va parir, les banyes del casc em restaren al front, tot i que cal aclarir que els cascs víkings no en duien, de banyes. Què hi farem, en els somnis apareixen sempre tòpics. Obviant totes aquelles discrepàncies històriques, jo banyut, de pell roja, amb cua de sageta i davant de la meva marassa, sols vaig saber contestar-li una cosa, un esguard malèfic i ple d’ironia. - Nen! Però si fas olor a sofre?! – exclamà ella. - Ai mare! Si sabessis d’on vinc – i li somrigué amb dolenteria infernal. Bona nit diables.

No hay comentarios:

Publicar un comentario