DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

martes, 29 de enero de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (XIII)

MOLT GEL I POCS CUBATES (un dimarts dels cars) L’objectiu d’aquell jornal passava per fer un passeig per sobre del Kverkfjöll, una llengua subsidiària de la gegantina glacera del Vatnajökull. Matinàrem i ens posarem grampons a la sola de les botes, claus de ferro per no fer patinatge sobre gel. Portessis la goma que portessis l’aigua gelada lliscava com un dimoni i les meves botes no estaven massa per a moltes doblegades, una d’elles ja mostrava el taló arrancat. Per sort els grampons la van fer restar adherida un dia més. L’ascens fou calmat i rítmic, pas a pas, retruny a retruny, de fet les botes crepitaven a cada gambada. El gel, dur com una mala cosa, semblava aliè als claus dels nostres grampons, no se’n queixava. Tot i allò sí que ocultava la seva amenaça, la seva venjança. La colla que érem seguíem amb cura totes les instruccions dels guies del refugi, la glacera amagava moltes esquerdes i avencs que podien engolir al més valent. Per tant millor ser prudent, millor acatar els consells dels dos muntanyencs i el camí que traçaven. Fent tantes fotos vaig anar-me quedant cada cop més enrere. Aquell paisatge m’estava captivant, m’estava impressionant, i més com a geòleg. Vaig aturar-me a contemplar-lo i les meves botes van deixar de crepitar sobre el glaç, aleshores va aparèixer una altra essència d’Islàndia. Igual que les capes de gel de la glacera s’amuntegaven una sobre l’altra, els estrats del silenci feien el mateix, un mutisme que pas a pas es feia cada cop més profund. Des d’aquella quietud em vaig dedicar a badar, a observar l’horitzó, una llunyania tenyida de terres vermelles, de rovell, d’ocre lluent al rebre els intensos raigs de llum de mig dia. Però no, la llum no ho era tot, per sembrar malastruga també plovia, ploviscava, pluja fina, suau de tacte, de forta molladissa, en fi, per acabar xops. Sol i plugim cobrien d’un vernís daurat el reflex de la glacera. Però no tot lluïa, la hipotètica blancor del gel era sols allò, hipotètica. A Islàndia les múltiples erupcions embrutaven de cendres els estrats de gel. Comparat amb altres glaceres del món, les d’aquella illa esdevenien les més marranes del món, les més plenes de sutja. Però aquests sediments no els robaven bellesa, ben al contrari, entre torrents, salts i congostos que esgarrapaven la superfície de la glacera, s’hi dibuixaven i colpien cases de fades, fins i tot les cendres volcàniques escampades per clots i superfícies produïen relleus estranys i plens de misteris. Grans munts de gredes negres s’enlairaven per sobre el gel com si de grans bisbes grassos es tractés, com de grans tous de fems. La raó? El gel s’havia anat desfent al voltant de grans clots plens de cendra, clots que havien passat a ser túmuls sense l’antic gel que els envoltava. Era molt curiós com a Islàndia els volcans havien jugat un paper tan singular sobre les glaceres. L’últim en crear aquells blancs bruts i grisos havia estat en Pep, l’Eyjafjallajökull. Durant l’abril de 2010 en Pep havia fet grans moviments per dessota la massa de gel que l’ocultava. Sota la glacera s’havia complicat tot, senyal d’un terrabastall imminent, de grans focs d’artifici. Si seria o no perillós l’Eyjafjallajökull, si la premsa ho va adulterar o si l’espai aeri va romandre tancat sota raons inhòspites en breu obtindria respostes gràcies als nostres dos guies, elles eren enginyers experts. Ambdós havien tingut accés als informes i dades de l’IMO, l’Icelandic Metereological Office, per això sabien que el 13 d’abril de 2010 la cosa ja pintava bastos. S’havien detectat canvis de pendent pels voltants d’en Pep, augment de la temperatura del sòl i el més significatiu, havia augmentat molt el nombre de petits sismes dins del volcà i voltants. No es podia fer una altra cosa i l’IMO va declarar l’alerta sísmica, el fill estava a punt de néixer. A l’endemà, el 14 d’abril, ja no es podria fer res, bé, una cosa si es va decidir, tancar tot l’espai aeri europeu. Allò va encendre disparitat de criteris i visions entre els estats de la unió, que com sempre, no es van posar massa d’acord. En breu hi arribem, a la desunió de la unió. Davant aquell quadre d’aquarel·les blanc i negre, la glacera estava solcada per mil i una torrents de xipolleig net i cristal·lí. L’erosió que produïa aquell desglaç estiuenc era calcat al carst en calcàries i roques de sal. Rasclers, coves, esfondraments, pous, avencs, congostos, marmites de gegant, colades de pavimentació i estalactites de gel omplien aquella extensa plana que les meves espellifades botes tan toscament trepitjaven. Però, i en la base profunda entre gel i substrat, s’hi movien com a serps rius termals que excavaven coves, pous i ponts. Tot plegat un univers de plastilina cendrosa entre blancs de glaç esfilagarsats, un relleu de conte d’infants, de pastís de noces. Al final la pluja ens regalà quelcom esplèndid, una ombrel·la que obrí els seus braços al vessant nord de nosaltres, un imponent arc de sant Martí. Fent tantes fotos com feia, m’havia quedat massa enrederit i aleshores va tornar a ocórrer. Vaig aturar la màquina de retratar i vaig fer el mateix amb la respiració per escoltar bé el silenci, i no, no hi havia dubte, algú m’observava, li sentia l’alè just darrere meu. Per la direcció que prenia el baf era més alt que jo, fins i tot m’atreviria a dir que molt espatllut. No es movia, i jo cagat de por, no m’atrevia a girar-me. Trobar-se amb un troll al bell mig d’Islàndia no semblava cosa de festes. De sobte em sobrevingué el desig al cos, havia de fer-ho, el retrataria, per tant, i amb molta cura, vaig posar altre cop en marxa la màquina fotogràfica, vaig seleccionar un diafragma tancat per captar major profunditat de camp i vaig connectar el flash per reduir ombres de contrallum. Un, dos i ... em girà, allí estava, palplantat, un pèl enfurismat per l’espera, morrut del tot. No era cap al·lucinació, era en David, el guia que al fer-li jo més por que una pedregada, se’m posà a cua per controlar totes les meves llargues aturades i inexpertes passes per la glacera. Entre tantes esquerdes i amb unes botes desangelades que clamaven restauració urgent, en David m’estava fent d’àngel de la guarda. Tot i així, i després de la seva inestimable paciència, no fou prou per evitar l’inevitable en mi, el desastre. Passaren unes hores sobre el gel i avesat als claus en les meves botes vaig confiar-me. Amb un calçat per jubilar, inexpert jo en grampons i una gelera plena d’irregularitats vaig cometre un error flagrant, un atac d’heroïcitat. Fent salts sobre la glacera, patapam, vaig amorrar-me al terra. El pitjor de tot allò fou la dolorosa torçada de turmell. Havia begut oli, i ja en el refugi, l’inflor tenia la mida d’un ou, d’un d’estruç. Vaig dipositar el meu peu en l’aigua més fàcil de trobar allí, la de la glacera. Una hora més tard, i tot i l’aigua glaçada, el dolor perseverava sense jo poder gaudir de cap altre distracció. Tot i així, vaig distreure la vista amb el que onejava al compàs de la brisa d’aquell vespre, la bandera d’Islàndia que tot refugi enlairava, un símbol que descrivia amb gran encert aquell país. Similar a moltes de les nòrdiques, una creu horitzontal amb un fons homogeni, el seu cromatisme descrivia quina era l’essència d’Islàndia. El fons era blau pel mar que envoltava l’illa, la creu vermella pels volcans que hi escopien foc i els límits de la mateixa rodejats d’una franja blanca per les glaceres que s’hi assentaven al damunt, un quinze per cent de tot el territori nacional. Fou aleshores que em preguntà si la bandera espanyola tenia tanta poesia en els seus colors. Amb el meu peu en remull molts foren qui mostraren curiositat per veure el meu ou d’estruç, ou blavós per tanta estona en aigua glaçada. Era, per tant, hora de treure el turmell del cubell, i quin caminar se’m posà. El fet d’anar tan coix va cridar l’atenció a tots els habitants del refugi, fins i tot em van regalar una bena compressora i una pomada desinflamatòria a l’efecte, bona gent els muntanyencs. Mentre, jo patia per la meva imminent invalidesa, ¿com m’ho faria durant la resta del viatge? ¿Com m’ho faria per pujar a dalt del Pep? De moment vaig romandre quiet, amb el peu en alt i gaudint del sopar a l’hora islandesa, les 19.00 hores. Hadar, la dona israelita que m’havia passat la pomada per al turmell, va donar-me conversa, i ara sí que no podia desestimar els seus assumptes, el seu tema capdal. Vaig passar de les brases a la flama, del desinflamatori a l’explosió, al seu conflicte, el palestí, que també jueu. La parella de semites que viatjaven amb nosaltres, en Roee i Hadar, joves enèrgics de lo seu, em volien explicar, tant sí com no, i en primera línia de foc, què passava per Israel. Si en Pep, l’Eyjafjallajökull, amb els seus focs m’havia fet venir a Islàndia, ara coneixeria les cendres entre Israel i Palestina. Deia Loïck Peyron, guanyador de la Barcelona World Race 2011, que el mamífer més perillós del planeta era l’home, i si aquest tenia poder, com era el cas dels polítics, molt més encara. Israel i Palestina n’eren un clar exemple, les seves demagògies d’un en contra l’altre havien deixat als civils moderats fora de combat. O estaves a favor seu o en la seva contra. Això era degut a la menjada mental que rebien uns i altres. Per exemple el servei militar a Israel era de 3 anys per als homes i de dos per a les dones, temps el qual els allistats rebien un ensinistrament del tot partidista. Si et casaves la muller en restava eximida o amb reducció mentre que el marit no pas. Podies negar-t’hi, però la garjola t’esperava. En definitiva, l’exèrcit israelita sempre ostentava un gran nombre de soldats, i tothom sap què implica ser soldat, no pensar. L’odi o la por als musulmans es feia patent quan parlava amb en Roee i Hadar, la qual cosa no fou diferent en altres viatges quan vaig mantenir equivalents converses amb palestins. En aquell cas en Roee sentenciava que els palestins no els volien, que tot i no pagar impostos i esdevenir uns mantinguts d’Israel, sols practicaven l’agressió i el terrorisme, que Israel era la víctima, que ells, els palestins, mai no volien pactar, que sempre es queixaven i que ho volien tot, que eren radicals d’idees, en canvi els jueus se sentien no entesos, se sentien atacats, amenaçats, assassinats, per això s’havien de defensar, que si no es mataven tots entre tots, mai no hi hauria pau a la regió. Després de l’holocaust nazi, les Nacions Unides, i no sense molta pressió per part de jueus influents, van permetre que milers de semites poguessin viure a Palestina, una terra d’on foren expulsats per Roma feia gairebé dos mil anys. En fi, que seria com si l’ONU atorgués als àrabs el dret a ocupar l’antiga Al-Andalus, ¿i estaria vostè d’acord? El conflicte entre Palestina i Israel era ja fàcil d’entendre aquella nit, uns se sentien ocupats, els primers, i els altres atacats, els segons, un tomba i que gira de feia més de seixanta anys, un conflicte on uns dirigents alimentaven l’odi dels uns contra els altres. Em va quedar clar que Islam i Judaisme tenien molt en comú, les dues eren semites, les dues eren bastant tancades i consideraven la seva religió la millor. Del cert que quan li vaig comentar a Roee que des de poc després de la Segona Guerra Mundial els palestins se sentien ocupats pels israelites ell va admetre que potser sí. Es feia obvi que amb l’ull per ull, llei jueva, tots dos, israelites i palestins acabarien cecs. Però el cristianisme tampoc mai no s’havia quedat curt, tots sabem el que va fer pel món. Aleshores, i per treure ferro a la conversa, se m’acudí explicar-li el següent al Roee i la Hadar, que tres religions que partiren del mateix Déu, sempre s’havien esta donant d’hòsties. Iavè fou el Déu de Jesús, Mahoma declarava a Jesús com profeta d’Alà i Jesús mai no va voler crear una nova religió anomenada cristianisme. Potser tot plegat havien estat estratègies de màrqueting d’un sol déu per diversificar un mateix producte amb tres marques diferents, tot per no fer-se competència i aconseguir el màxim nombre de consumidors. Els tres grans déus havien estat sucursals de la mateixa multinacional ja que tots érem fills de Déu, d’Al·là o de Iavé, per això Bush va lluitar en nom de Déu, Saddam en nom d’Al·là i Israel en nom de Iavé. L’únic qui es va manifestar en nom de la pau fou el poble. Llàstima que la pau mai no va ser un Déu. Vaig afegir que Jesús mai no va ser ni blanc, ni ros, ni de ninetes clares. Vivint on vivia, Palestina, el més obvi fou que ostentés trets semites d’orient, ulls, cabells i pell foscos. Raons? Anomenava a tothom germà, li agradava el Gospel, i mai no va tenir un judici just. Com va poder ser blanc? Va ser negre!!! En Roee i la Hadar van riure i la conversa sobre el conflicte palestí va restar tancada. Entre palestins i israelites es podia enunciar el que vomitava l’Albert Boadella, que els nacionalismes eren com els pets, a un sols li agradaven els seus. Però millor quedar-se amb el que deia un soldat de la Luftwaffe alemanya, Erich Hartman, que la guerra era un fet monstruós on homes joves que no es coneixien ni s’odiaven es mataven sota les ordres d’homes vells que sí es coneixien i s’odiaven, però que no es mataven. Quelcom semblant va dir Paul Valéry. Ara mateix no sé qui va plagiar a qui. Però Islàndia, illa tranquil·la i pacífica, restava infinitament lluny d’aquella conversa i del conflicte palestí, de fet ja vam dir que el país no tenia exèrcit, veuen que intel·ligents els islandesos. Jo aquella nit, i sota els efectes d’un ibuprufè, un paracetamol i uns cigrons de llauna escalfats a la cuina del refugi, vaig dormir com un soc per tornar a delirar. Aquest cop, i amb el turmell en remull davant la glacera del Kverkjöll, restava meditabund i penedit per no haver-me comprat unes botes noves, en contrapartida les meves volaven allunyant-se i escridassant-me, ets un garrepa. Al meu darrere un elf de cara punxeguda, de ratolí, d’orelles enganxades al clatell i amb casc de víking em compadia tot dient-me, ai David, quan no és un all és una ceba. I aleshores, baixat del cel, se m’aparegué Jesús dient-me, jo vaig ser un paio d’esquerres que se’l van fer seu els de dretes, i pensa que en el món sols hi ha tres tipus de persones, els d’esquerres, els de dretes i els polítics. Déu ni do de somni.

No hay comentarios:

Publicar un comentario