DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

lunes, 25 de febrero de 2013

LAIA Salvador Espriu

El missatge en una narrativa ha de regalar tres grans fites, fer gaudir i fent pensar al lector, construir des de petits detalls les grans històries i de la ficció més increïble fer reviure coses creïbles a l’observador. Laia, de Salvador Espriu, ens delecta amb aquests tres encants. Ella, una dona de ficció, esdevé un personatge que tots hem admirat per molts indrets. La seva existència, Laia, és contrapunt d’un món en contra l’individu que pel simple fet de la seva singularitat cau en l’infortuni. D’un feminisme entre línies, aquesta obra de Salvador Espriu es fa de lectura obligada a qui gaudeixi, aprengui i estimi amb la llengua catalana. La literatura és fer néixer lentament esperits intensos i creïbles malgrat siguin irreals. Si esdevenen superflus els temps els esborra, si propers i naturals, esdevenen eterns (31.03.09)

sábado, 23 de febrero de 2013

ANOREXIA BULIMIA Y ADOLESCENTES

Ser atractivo o no serlo se ha convertido hoy día en otra guerra de clases, una batalla entre feos y guapos. La belleza física reside fundamentalmente en aspectos simétricos que nos recuerdan a la juventud. La piel lisa, el pelo sedoso, la dentadura intacta, los cuerpos firmes y el cabello abundante son elementos que en su ausencia hacen que perdamos nuestro encanto y juventud. Arrugas, sarro, flacidez muscular y alopecia no son sinónimos de belleza, son lacras seniles que la cirugía estética intenta esconder. Todo ello bajo la simetría da armonía y placer estético a nuestra percepción. Una música de notas desordenadas al azar no produce éxtasis, en cambio una melodía con simetrías evidentes, escúchese Michael Nyman por ejemplo, o cadencias escondidas, deléitese con Bach, regalan ese gozo llamada belleza si uno fue adiestrado para captarlas. Lo mismo se puede decir de la pintura, la escultura, la arquitectura y la danza. Quizás percibir la simetría como algo placentero se halle en nuestros instintos más ancestrales, encontrar la comida dependía de ello, la mayoría de alimentos son simétricos. Todos las características de belleza indicadas, simetría y juventud, no incluyen la delgadez extrema difundida por algunos referentes sociales. Por desgracia, y en el concepto de belleza, juega un papel muy importante la cultura del momento, recuérdense las voluptuosas mujeres que pintaba Rubens. Ahora alguien cambió las cosas. No sé quien se lo inventó pero anuncios, películas y pasarelas de moda muestran que los cánones de belleza vigentes son los hoyuelos bajo el pómulo, el abdomen plano y las piernas larguiruchas. Estos estereotipos, más el culto materialista al cuerpo, son referentes que a menudo arrastran al adolescente hasta la anorexia y la bulimia. La sociedad educaría mejor si todo esto fuera de otra manera. El papel aquí de los educadores es detectar quien padece trastornos alimenticios entre los adolescentes. En ello escuché la opinión de una profesora de inglés que tras varios casos de anorexia me daba la siguiente información. El escolar que suele sufrir tal contingencia no suele fracasar en los estudios, a no ser que la anorexia y/o bulimia obliguen a hospitalizar al adolescente por desnutrición o por una depresión inducida por esa alimentación deficiente. Este tipo de alumnos sufren la falta de un modelo a seguir sumado a un problema de no aceptación de su físico, es decir, un problema de baja autoestima. Por otro lado, suelen ser perseverantes e inteligentes en sus trabajos, algo que dificulta detectar anomalías en ellos ya que saben ocultar muy bien su patología. Otra profesora y madre me apuntaba lo siguiente para detectar casos de anorexia con bulimia. << Si se sospecha de alguien hay que observar si después de ir al baño dejó gotas de vómito en el reborde interno superior de la taza, lugar difícil de limpiar, o si los dejó en otros rincones alrededor de ésta. También sucede que el escolar tendrá la costumbre de beber mucho líquido durante o al final de la comida para facilitar la devolución. Cuando esté en el baño dejará largo rato el grifo abierto para ensombrecer los espasmos de la regurgitación. En algunos casos ponen música en la casa o suben el nivel del televisor poco antes de dirigirse al baño. Al salir de éste habrá un excesivo olor de colonia, jabón, perfume o desodorante para disimular el hedor del vómito. Si esto ocurre a menudo y ha detectado delgadez extrema en el púber tras una pérdida de quilos en pocas semanas, puede tratarse de una clara bulimia >> ¿Qué hacer entonces? Si interviene directamente, él o ella lo negarán, hay que avisar al colegio, recurrir a un especialista y tratar el tema indirectamente para que el afectado no se sienta presionado de golpe. Piense que su adolescente pudiera entenderlo como un “todo el mundo se ha puesto en mi contra”. Mejor lento y que lo comprenda que no de sopetón y se rebote bloqueándose. En ello habrá algún docente en quien confíe y que escuche mejor que padres o familiares cercanos. Ya se sabe que la confianza da asco y la distancia respeto. Hay que tener en cuenta que los anoréxicos, dada su gran picardía, inteligencia y autodisciplina, saben decir a los adultos lo que éstos quieren escuchar, es decir saben dejarnos contentos aparentando que pondrán solución a su problema. Lo grave es que tal estratagema alarga su situación pero no la resuelve. Hay que escucharles, sí, pero fingiendo un falso convencimiento para no ser manipulados por su red de ideas. Ellos están atrapados en ella, en su anorexia, nosotros debemos permanecer a distancia de su telaraña. En ello el buen terapeuta sabrá muy bien como mantener esa distancia que a veces los allegados al anoréxico no saben manejar. Por tanto, padres, madres y familiares jamás deben justificar a su hijo o hija ante el especialista ya que ello significaría dos cosas. La primera que todavía no son conscientes al cien por cien de la realidad, y la segunda que sobreprotegen a su retoño dándole alas para continuar en su error metabólico. Me contaba una amiga mía con una hija afectada de anorexia que ante las quejas de ésta por su terapeuta, buscaba otro y vuelta a empezar. Es decir, la hija llegaba a convencer a la madre que el especialista no le satisfacía, y mi amiga accedía a cambiárselo pensando que éste no entendía a su niña. En fin, que mi estimada madre justificaba y protegía a su infanta sin darse cuenta que no debía cambiar de terapeuta sino cambiar el parecer de su hija. A diferencia del caso anterior, unos padres llegaron a desarrollar toda una serie de estratagemas para corregir la anorexia de su dulce y estilizada adolescente. De vez en cuando la madre se preparaba para cenar un buen plato de pasta con salsa, glúcidos y lípidos. Ante la curiosidad de la hija mamá añadía, quita, que esto no es para ti, es para mi nueva dieta de adelgazamiento. En algún momento abandonaba el plato por casa y en muchas ocasiones la chavala lo probaba. En otra ocasión, y de manera descuidada, dejaba por el hogar una lista de alturas y pesos manipulada para que la hija viera que a su metro sesenta de altura le convenía mucho más que apenas unos escasos cincuenta quilos. Prohibían a su anoréxica libros de dietética para ganar peso comentando a su princesa, con la obsesión que tienes por tu cuerpo sólo te faltaría este libro. Hasta un día soltaron por el comedor un artículo firmado por un médico ficticio en donde se afirmaba que mezclar azúcares con grasas adelgazaba. Lo mejor fue que la madre se descuidó expresamente algo su figura previo pacto con su marido que le decía, que guapa que estás últimamente cariño. Estos mismos padres propusieron al tutor en el colegio un concurso de belleza en donde no ganara su hija al estar diez quilos por debajo del peso mínimo, sino otra compañera más llenita. Todo lo anterior eran medidas correctoras, pero prevenir es mejor que curar y para evitar que un escolar desarrolle una anorexia o bulimia hay que atender a los consejos del diablo viejo. Un psicólogo de Madrid me argumentaba lo siguiente. Previo a la adolescencia y durante su infancia hay que evitar una educación fundamentada en el culto al cuerpo. Cada uno es fruto de su genética y alimentación, no de ídolos de ciencia-ficción o de estrellas del rock con tablillas marcadas en su abdomen, dicen que algunos se las implantan. Durante la infancia hay que infundir la idea de la aceptación física: - Oriol, tú no eres el más guapo de la clase, eres simplemente guapo, como también el resto de tus compañeros. En fin, que no se debe pretender que un hijo sea más guapo que los otros ni su hija una sílfide coqueta. Hay que enseñarles a valorar lo que simplemente son, evitando que se acostumbren a lo superficial olvidando que su salud es más importante que su aspecto externo. El materialismo resulta un mal amigo en estos casos al promover obsesiones por la complexión. Hay que educar en la humildad, y no es que su hijo no sea el más guapo del mundo, es que la mayoría de padres piensan lo mismo y es harto imposible que todos tengan razón. Por tanto, eduque en la aceptación de uno mismo para que su hijo no coja obsesiones por el peso o por la forma de su nariz, ¿quién dice que Tom Cruise vaya a ganar un Nobel por su cuerpo o sea el hombre más inteligente del mundo? Él se dejó engañar por la Cienciología, organización acusada hoy en día de venda fraudulenta. El psicólogo anterior me insistía también en un último aspecto, una buena educación en la nutrición. Carnes, verduras y frutas con pocas grasas e hidratos de carbono son una fórmula clara que debería verse más a menudo en televisión, familia y colegios. Por tanto, exija que en su centro haya más menús equilibrados y menos repostería. La costumbre de alimentarse bien es el preámbulo de una buena salud.

jueves, 21 de febrero de 2013

LA CIUDAD DE LA ALEGRÍA de Dominique Lapierre

Novel·la que amb el rerafons de Calcuta narra amb tot detall les vivències de la pobresa i del seu denominador comú, compartir el poc que es posseeix. Amb estructura d’un típic best seller comercial, va destil·lant amb tota mena d’informacions històriques, geogràfiques i ètniques l’entorn hindú per fer-ne un xoc cultural amb occident, símbol del qual n’és el metge. L’essència de tota la història ens regala un missatge de d’amor i d’alegria, i és que la vida és un regal. Quan sols es té això, vida, és quan els humans més valorem el que compartim amb els demés, la felicitat de viure-la. Tot i això el final de la narrativa resulta hecatòmbic, colpidor i esgarrifant. La ignorància permet la manipulació de les masses en pro de poders sense escrúpols més ignorants encara de la bellesa de la felicitat dels humils (1994).

EL CIELO ES AZUL LA TIERRA ES BLANCA de Hiromi Kawakami

Novel·la concreta, de missatge abstracte, d’estètica tibada però curta, austera i intrigant. Què els passa a una jove i al seu antic i madur mestre, esdevé la inquietud fonamental de l’obra. Exmestre i exalumna esdevenen els extrems d’una balança, d’un pèndol difícil d’aplomar en el seu just punt d’equilibri. Ella se sent sola entre els joves, ell ho té pitjor, estar sol. Sentir i estar esdevenen dos infinitius que un i altre personatges no saben com resoldre. Història plena de petits detalls però de grans conseqüències, de lentituds adverses però amb presses deleroses, tot per regalar un missatge, una metàfora, un maletí amb un gegantí no-res que crida el següent: l’herència de l’estima, la més flagrant, és el gran buit que ens deixa quan un dels implicats deserta per mai no poder tornar (04/03/2010).

EL VIAJERO de Gary Jennings

Novel·la històrica que narra amb tot detall les vivències de Marco Polo. Amb estructura d’un típic best seller comercial, va destil·lant amb tota mena d’informacions històriques, geogràfiques i ètniques l’entorn del segle XII, tot un viatge des d’Europa a Orient, fins a la cort Mongol. L’essència de tota la història ens regala un missatge de gran bellesa, que viatjar és llibertat, que ancorar-se és omplir-se de responsabilitats per esdevenir esclau de les circumstàncies que després et faran anhelar viatges passats (2001).

TOKIO BLUES de Haruki Murakami

Novel·la lenta, plena d’elements molt sovint infantils i de caire oriental que aporten poques pistes sobre el que destil·la la història. Pura ànsia d’escriure detalls, que ni estètics ni de fons, omplen l’ànima del lector. Història d’amor impossible des del principi fins al final amb la sinceritat, la solitud i el suïcidi com a rerafons de molts personatges. Sovint la història va quedant aturada per llargs discursos de l’autor que no aporten dades al guió, sols metàfores de la vida i de la mort. Tot pesa al final de la novel·la, un desenllaç més airós i més intrigant que la resta però fluix de sorpresa i comprensió: estem perduts fins que no sabem compartir l’existència amb els demés. En fi, novel·la no apte per realistes massa masculins i molt aconsellable per a persones sensibles, imaginatives i reservades més avesades al cantó femení dels humans. Traducció en Tusquets Editores d’un castellà pla i sense gràcia estètica (22/04/2010).

KAFKA A LA PLATJA de Haruki Murakami

Narrativa sense lògica i sense sentit, estranya, plena d’al·lucinacions, d’obsessió pel sexe madur. Un personatge central, un adolescent de quinze anys que fuig de casa i de si mateix, que passa de sa germana per entrar en el món dels morts i torna, torna a l’institut i casa, un púber que assoleix fer l’amor amb una dona de cinquanta anys. Sovint la història va quedant aturada per llargs discursos de l’autor que no aporten dades al guió, sols metàfores de la vida i de la mort. Tot pesa al final de la novel·la, un final llarg i ple de detalls estranys, simbòlics i paranoics. En fi, novel·la no apte per realistes massa masculins i molt aconsellable per a persones sensibles, imaginatives i reservades més avesades al cantó femení dels humans.

ÉBANO de Ryszard Kapuscinski

Excel·lent radiografia de l’Àfrica subsahariana dels anys 50 als 90. L’autor, periodista de renom, remou el seu present deixant clara la relació d’aquest amb dictadures neocolonials, independència de les antigues colònies, pobresa i Tercer Món. Potser l’autor en alguns moments cau en l’exageració per tal de mostrar-se com un gran aventurer. De totes maneres l’assaig esdevé un bon retrat historiogràfic dels orígens recents d’ètnies, pugnes i conflictes africans, un mirall on els Senyors de la Guerra sacrifiquen les seves fitxes, el seu poble, en favor del seu egoisme i del seu exèrcit. El pillatge, les violacions i els assassinats són el pa nostre de cada dia en aquesta part del món. La calor de l’infern es fa realitat i metàfora a l’Àfrica (12/02/2009).

EN EL IMPERIO DE GENGIS KAN de Stanley Stewart

Narrativa de viatges sobre Mongòlia on la primera meitat aporta força informació sobre el país i la seva història però que durant la segona es fa lenta amb un dia a dia sols interessant per a l’autor. Aquest fa d’un passeig per les muntanyes una aventura altament perillosa i arriscada mentre que si algú ha estat a Mongòlia el que menys hi ha és risc, és un país despoblat i segur d’itineraris amb un bon GPS. Llibre per tant sensacionalista, tediós i exagerat que finalment aporta poca informació sobre la realitat social del país. En aquest sentit millor llegir EL CAZADOR DEL DESIERTO de Charles Gallenkamp (març/2004).

BAJO EL DRAGÓN de Rory MacLean

Narrativa de viatges sobre Myanmar, antiga Birmània, amb una excel·lent radiografia del país. Bona combinació entre l’estil novel·lístic i l’assaig de viatge amb un excel·lent equilibri entre les vivències de l’autor i la història i costums del país. Final esperat i adient. Alguns errors en la traducció i d’impremta (13/07/2002).

TOTA UNA VIDA de David Grossman

Lenta, de “flashbacks” que no connecten bé i que deformen el seguiment de la història: ella, una dona que vol fugir de si mateixa i d’un Israel en guerra amb el món àrab. En el viatge la segueix, obligat, un ex d’ella, omplint el primer quart de la narrativa. Triangle d’amor entre Ora, Avram i Illan. L’obsessió per la guerra es manté durant tota la novel·la (05/04/2011).

HOMES D’HONOR de Xavier Bosch

Intent de novel·la negra amb un inici infantil i de literatura fàcil per enganxar al lector majoritari. Nusos freqüents un pèl forçats per donar bon ritme a la lectura. Personatges estereotipats amb perfils o massa dolents o massa pèrfids (el batlle), o massa idealistes (Santana) o massa romàntics (Raquel), en fi, poc creïbles. A l’autor li publiquen això pel simple fet que esdevé mediàtic al treballar a l’Àgora de TV3, potser per això els de Polònia l’imiten, satiritzen i en fan sorna d’un ego inflat i expansiu. Tot i així a meitat del llibre pren un ritme millor, llépol i creïble. Final trepidant al millor estil de pel·lícula comercial. Desenllaç tòpic, buit i decebedor (29/11/2012).

AL OTRO LADO DE LA NIEBLA de Juan Luis Arsuaga

Narrativa molt creativa i ben estructurada inspirada en la prehistòria humana. Tot i que l’autor, paleontòleg, criticava durant la presentació del seu llibre al Cosmocaixa, a l’autora Jean M. Auel per esdevenir massa detallista en assumptes com la talla de la pedra o l’encesa d’una fogata, ell també fa el mateix en el seu llibre. També l’autor criticava el fals psique prehistòric humà creat per altres novel·listes però parla de déus durant el paleolític, la qual cosa resulta difícil de creure ja que les cultures caçadores i recol·lectores esdevenien animistes, panteistes o shamanistes on no existien divinitats clares però sí energies, forces i esperits. Respecte a l’estil massa sovint l’acció queda aturada durant moltes pàgines on Juan Luis Arsuaga s’esplaia en assumptes i neguits propis que no aporten res a la història. Al final el desenllaç ostenta certa gràcia i poesia ja que el protagonista acaba sent l’autor dels bisons d’Altamira (21/11/2011).

FABULACIONS SIRIANES DE JOAN BELLÈS

Narrativa natural, fresca i sincera on l’autor ens porta per terres sirianes durant un viatge de vegades un pel carrincló amb desig de semblar ell, en Joan Bellès, molt universal, molt viatjat. Oracions òbvies i innecessàries en altres idiomes com l’anglès o el francès en són exemple. Tot i així el contingut esdevé un excel·lent retrat de la Síria a inicis de l’any 2000, una Síria molt allunyada de l’actual territori en guerra. Per desgràcia molts capítols hi pesa més la intenció d’explicar el que sap l’autor que donar vida als personatges; pesa més la història clàssica que la narració. Sovint la narrativa resulta una excusa per explicar els fets històrics ancestrals que l’autor tant domina.

LA MIRADA D'ISLÀNDIA XV

“EL RESPLANDOR” SENSE JACK NICHOLSON (un dijous sense ous) Em sentia com en la pel·lícula Atrapat en el Temps amb un Bill Murray llevant-se un dia rere l’altre dins de El Dia de la Marmota. Ja portava molts matins despertant-me a la mateixa habitació de la fonda d’Akureyri, escoltant la mateixa melodia com a despertador, la del meu mòbil, i veient la mateixa llum filtrada, somorta i tènue per les cortines. El més intens d’aquella redundant vida provenia dels meus baixos, portava molts dies ensumant la mateixa olor de peus, la meva. Massa dies a Akureyri com a campament base pel nord de l’illa. Calia fer un canvi d’aires, i no sols per les meves peülles fermentades i per la ferum a formatge de les meves atrotinades botes, sinó per raons de calendari. Si volia arribar-me a l’Eyjafjallajökull no podia entretenir-me tants dies pel nord d’Islàndia, i per tant era hora de dirigir-se a l’est i anar baixant després cap al sud, cap en Pep. Aquell matí vaig prendre dues decisions, una comprar-me unes botes noves, i la segona dirigir-me cap a llevant. A dos quarts de nou, puntualitat britànica, millor dit islandesa, sortia un bus en direcció a Egilstadir. Un consell important, a Islàndia no es podia fer el que sí feien els ibèrics per la península, confiar que el transport públic patiria retard. Cometre tal flagrant suposició per l’illa significava romandre a lloc per sempre més, patir el dia de la marmota i restar atrapat en el temps. Altre cop en la monotonia d’un autobús, casualitats de la vida van fer-me coincidir de nou amb uns antics companys de viatge, els israelites Roee i Hadar. Alegria de veure’ns i comiat ràpid en una parada de busos, de fet no seria l’última vegada que me’ls trobaria, quelcom normal en aquell país. Com podies escapar-te d’una illa? Nedar o volar esdevenien les dues úniques opcions, per tant, i durant els dies que un viatjava pel territori, anava rodejant l’illa amb més o menys improvisacions, però a la fi, i fent itineraris trenats, un acabava creuant-se amb antics companys de ruta. A dos quarts d’una vaig fer marrada a Egilstadir, el poble més lleig de l’illa. Urbanísticament funcional, de cases baixes, modernes i arran de paisatge, m’hi vaig aturar per buscar refugi un parell de nits. Tot i així, me la vaig tornar a mirar per si la bellesa treia el cap, però res, d’estructura made in USA tot restava sota un ordre quadriculat de carrers i de zones classificades, allí la zona residencial, allà els comerços i més enllà el bar. Massa simètric, massa monòton, massa homogeni. L’encant dels pobles escau en dos fets que Egilstadir li havien amputat, el desordre amb carrers creuats i tortuosos, i un element molt important, façanes rústiques. Però aquella població contenia el contrari a l’anterior amb dos elements negatius més. El primer sentir xisclar el meu nom al bell mig de l’estació d’autobusos i el segon una agència d’informació molt antipàtica. Sols baixar del bus em va venir a trobar la Karen, l’alemanya grassa i parladora que havia conegut al Kverkfjöll, la glacera subsidiària del Vatnajökull. Em tingué una hora explicant-me totes les seves aventures de les últimes vint-i-quatre hores. Al final, fingint tenir pressa, vaig escapolir-me en direcció a l’oficina de turisme, destacament on experimentaria la malvolença del seu encarregat. - Bona tarda, voldria trobar un alberg. - Miri la llista – amb mans a les butxaques. - Podria reservar aquí una habitació? - Truqui amb el telèfon. - D’acord. - Seran 100 corones. - No seràs català? - Cat-al-alà, what? La mala llet d’aquell funcionari em recordà la dels qui foren molt verds en el passat, que no pas ecologistes, anomenats Guàrdia Civil. Al final, i evitant trucar, aquell personatge m’envià a un hotel de cinc estrelles sense un saber-ho. Amb botes esparracades, motxilla apedaçada i amb olor a sofre vaig pensar que era una broma quan vaig arribar a lloc, ¿o creieu realment que ho va fer sense voler? Quina mala voluntat. Per sort tota aquella antipatia va trobar la contra a la residència que vaig descobrir i que encara no constava en la guia Lonely Planet. Gràcies als déus, els sis entre víkings, semites i cristià, m’adonaria del de sempre en aquella illa, que les bones persones abundaven pel país. L’hostal que vaig trobar en el lleig poble d’Egilstadir en fou un exemple. Creuar-se amb bona gent viatjant mai no m’havia estat fàcil. Quan recordava Àfrica austral em venien molts prejudicis racials, i no pas meus, sinó d’ells contra els blancs, quan pensava en Amèrica llatina m’apareixien molts llestos que creien que tot europeu era un euro amb potes a qui escatimar unes divises, quan tenia al cap alguns països musulmans vibraven les converses on ells clamaven la seva religió com la millor del món. En aquest sentit Islàndia esdevenia radicalment diferent. Pagava la pena recordar un diàleg que vaig tenir amb l’hostessa del Salvation Army a Reykjavik. Ella, una veneçolana, la Inés, portava més de vint anys al país. Vaig preguntar-li que com ella de clima tropical residia en un país tan fresc. La seva resposta fou colpidora, aquí la gente es muy buena, casi demasiado buena. Del cert que comparat amb al país d’en Chávez, Islàndia no patia massa robatoris, tenia una corrupció mínima i el més important, i que la Inés m’hi insistí molt, aquí la gente se ayuda mucho. Potser algú pugui pensar que el testimoni no era prou creïble, però la casa del president islandès i el mateix Parlament n’eren exemples d’allò tan insòlit. Islàndia, illa tranquil·la, no li calia policia davant d’aquells edificis. Era més que obvi que la seguretat nacional no s’entenia d’igual manera que als Estats units. Els mateixos gats i cavalls que vaig esmentar en un altre apartat exemplificaven allò. Tots tranquils i deixant-se acaronar la peluda gropa mostraven l’esperit bondadós dels seus amos. Aquells illencs practicaven l’amabilitat, l’educació i el bon humor amb tothom. No obstant això, el seu tracte, sempre correcte, restava mancat de certa simpatia i cridòria a la qual els llatins hi estàvem més avesats. També a nivell de sentiments es mostraven més freds que els mediterranis. Els de l’illa els amagaven i esdevenien força formals amb la parella. De fet, els adults no solien demostrar massa les intimitats davant amics i familiars. Els llatins, que de seguit parlàvem del que sentíem, i potser no complíem, no trobàvem equivalent entre aquells descendents dels víkings i celtes. Podríem fins i tot afirmar que els islandesos eren més de fets que de paraules, ben al contrari que molts mediterranis. Després d’un hotel de cinc estels, que vaig prudentment rebutjar, vaig navegar a la deriva malfiant-me del Guàrdia Civil de l’oficina de turisme. Fent cas aleshores de la guia de viatges em dirigí cap el nord de la ciutat i, sense constar en el mapa, i amb uns ascens costerut, vaig topar-me amb un local força llampant on el seu propietari semblava un gran professional i una persona encantadora. El Lyngás Guesthouse es convertí en la meva salvació i en la meva exclusivitat. Podia escollir l’habitació que volgués, estava sol, no hi feien nit més clients. Allò ja em va estranyar, però amb totes les complicacions que havia tingut per trobar llit en aquell país, i pensant que a la fi s’havia girat la truita, vaig decidir quedar-m’hi. Els preus, comparats amb la resta del país, estaven bé, 10.000 corones una cambra per a mi sol, uns 64 euros, o 4.500 corones, uns 30, en una de compartida portant el teu sac de dormir, la qual cosa, i donada la calefacció de les llars islandeses, no calia. En fi, esdevindria l’alberg més barat de tot aquell viatge. Vaig agafar la compartida, total, estaria sol, ¿m’estaria posant en algun lloc poc recomanable? Tot feia pensar el contrari. El propietari, home d’uns quaranta anys, ben plantat i de simpatia sincera, ja va fer senyals de bon auguri sols registrar-me. Fou aleshores que va dir una cosa que em sorprengué, es va disculpar per no tenir aigua freda aquella nit. A Islàndia l’aigua calenta era com el iogurt, natural, sols calia fer un pou i ja la tenies, això sí, suaument sulfurosa al provenir d’activitats volcàniques. En canvi la freda no venia del pou, procedia de més lluny, era aigua canalitzada de rius i glaceres. Islàndia i nosaltres? Tota una paradoxa entre aigua freda i calenta. Aquí un hotel se’t disculparia per no tenir-la termal. Ja instal·lat al Lyngás Guesthouse confiava trobar un comerç on poder adquirir un nou parell de peücs de muntanya. De fet la sola d’una de les botes ja penjava totalment pel seu darrere mentre a l’altra poc li faltava. Passejant amb ambdues s’escoltava un estrany i rítmic so que m’acompanyava tota l’estona, el repicar de la sola contra el calçat. Decidit a resoldre l’assumpte, i tot i els preus de l’illa, vaig sortir a la recerca d’una sabateria. Un hora més tard els resultats foren decebedors, no hi havia ni sabateries ni comerços esportius a la població. Era més, em van explicar que en les properes urbs direcció cap en Pep tampoc hi trobaria el que necessitava, que fins a Reykjavik res de res. La cara se’m va esblanqueir. El repicar de les botes i jo ens dirigírem a fer un tomb pel gran balcó d’aquella petita urbs, un turó dels voltants, un molt modest penya-segat amb bones vistes a la ciutat, llàstima que Egilstadir fos tan lleig. L’ascens em mostrà novament la botànica del territori, herbam amb moltes similituds al de Grenlàndia. Arbustos ufanosos per l’estiu, bedolls pigmeus de branques barallades, amenaçadores, sinistres, branques frondoses que simplement lluitaven pel seu espai, i finalment entre la fullaraca cruixent i les arrels nuoses molts i molts gerds. Un home en collia però al apropar-me va malfiar-se de mi, va esmunyir-se. No era d’estranyar, ¿què haguéssiu fet vosaltres davant un individu de cabells molt llargs, sense afaitar i amb unes botes esparracades? Doncs allò, escapolir-se. El passeig bucòlic no va desenganxar-me de la meva preocupació respecte al meu calçat. De sobte un clàxon ho va fer. Primer vaig pensar que caminava pel cantó equivocat de la carretera i que em cridaven l’atenció, però no fou el cas. Després suposà que no era per a mi el toc de botzina, però el cotxe insistia aturat davant meu. A més el conductor em somreia complagut mentre em saludava, ¿qui redimonis em coneixia per Islàndia amb tan familiar gest? Potser algú d’un altre poble m’havia reconegut pels meus esclops, sobretot pel repicar de les soles. Ara vaig pensar que potser tot el poble n’anava ple, de les meves botes. Vaig fixar-me més en el xofer, ell em continuava somrient. Aleshores hi caigué, era l’amo de l’alberg amb el seus dos caganius, rossos com l’or, asseguts al darrere de l’automòbil. Content de veure’m, em convidà a pujar, que em portava al poble, jo li vaig demanar pel bar, em calien unes cerveses, potser quelcom més fort. Allí em deixà amb una nova rialla i content del seu únic client. Al bar del poble, i a mitja tarda, no hi havia ningú. Vaig decidir asseure’m i esperar el cambrer. Mitja hora més tard vaig recordar que a Islàndia no solia haver-hi servei de taules, estava fatal, de memòria. Havent passat per barra vaig fer la cervesa de rigor, gairebé l’única del país, una Gull. Curiós l’assumpte de les marques a l’illa. A resultes de la població tan escassa, uns 318.000 durant el 2011, també la diversitat d’empreses esdevenia minsa, n’hi havia molt poques. Per exemple la de bus era l’Sterna i la de telefonia la Síminn. Amb tan poca quantitat d’empreses els anuncis de feina cabien en mitja pàgina de successos, cosa que agreujava la crisi del país, poques empreses, pocs llocs laborals. De fet molts islandesos marxaven a l’estranger a buscar feina. Destins freqüents eren Noruega o la propera Grenlàndia. En ambdós regions s’hi anava a fer de fusters, lampistes, paletes i d’altres especialitats en la construcció. Noruega semblava la favorita car l’idioma era similar a l’islandès i les condicions laborals força justes. Grenlàndia era més dur, un clima gèlid, molt més que l’islandès, i molt més despoblada. Si la densitat de població d’Islàndia no arribava als 3 habitants per quilòmetre quadrat a Grenlàndia era de 0,14, unes 20 vegades menys. Quanta festa, oi? L’assumpte de la crisi econòmica a Islàndia resultava molt greu, estrany i misteriós, ¿com un país d’unes prestacions socials envejades per tota Europa s’havia enrunat en aquell clot tan profund?, ¿com van passar de l’abundància a un dels deutes externs més monstruosos de la història? A Islàndia les subvencions i les ajudes familiars sovintejaven d’allò més abans de la crisi, sols calia veure l’edat de moltes mares, menys de vint-i-cinc. Ja em dit que a l’illa els fills venien amb un tou de pans sota el braç, farina que el pare estat viaticava. Moltes eren les joves que estudiant a la universitat, i sense estar amistançades amb la parella, decidien quedar prenyades rebent importants subvencions del govern. Aquell benestar social significava el paradís per als islandesos, un edèn que la crisi els hi va arrabassar. Però, ¿com s’originà tota aquella catàstrofe? Amb aquell dubte brandant pel cap em vaig posar a revisar les meves notes al respecte. Volia posar ordre als fets i comprendre quina fou la història d’aquella brutal crisi. A més a més sabia que les manifestacions dels indignats per Europa durant el 2011 tenien el seu origen a Islàndia, un fenomen social que al final no va deixar indiferents als polítics. Aquell moviment pioner a Islàndia va fer caure el seu govern amb un projecte de reformar la constitució per evitar crisis futures. La connexió entre crisi islandesa, indignats europeus i reformes polítiques ballava al voltant de la meva segona cervesa. Em vaig posar a escriure. >> Diuen que qui juga amb foc es crema... o es diverteix. La conclusió fou que Islàndia havia jugat amb foc i no es va divertir, es va incinerar. Després de la seva independència l’any 1944 la pesca continuà esdevenint la principal font d’exportacions d’un dels països més pobres de l’Europa Occidental. Allò va canviar a finals dels anys vuitanta quan el govern decidí fer privats els drets de pesca i repartir-los entre uns pocs, els més afins al poder. Allò va crear una nova classe social de nous rics, els futurs financers. El cop de gràcia va venir pels anys noranta quan el mateix estat va permetre que la banca fos també privada i lliure d’accions, els nostres financers amics del govern en serien les beneficiaris. El liberalisme i el capitalisme salvatges havien sorgit de l’ou. Els nous rics dels vuitanta més la banca famèlica dels noranta es llençaren a una expansió internacional fora de control i devorant mercats gràcies a l’especulació. Així aconseguiren que els seus actius, que no capital, signifiquessin dotze vegades el PIB de tota Islàndia. Un exemple, sols el Kaupthing Bank va representar deu vegades el PIB nacional. Però la bombolla inversora sols disposava d’això, d’actius, d’inversions sense diner real, sense moneda existent, sols especulacions, i quan massa gent inverteix en el mateix, allò perd valor. El propi govern islandès va invertir en aquell fum, un fum que s’anava a esvair. Durant el 2007 saltaren les primeres alarmes, però la política i la banca feren cas omís. L’esclat de les hipoteques subprime i la fallida de Lehman Brothers va fer caure la bena dels ulls. Es posseïen moltes propietats i productes financers valorats en excés que ara tothom dubtava si comprar-les. L’onada de desconfiança va deixar sense diners el mercat i la desplomada dels principals bancs islandesos fou total. Aquests no tenien líquid per pagar els interessos promesos. Havíem arribat a l’any 2008 i el deute del país, amb moltes inversions en borsa, va quedar al descobert. L’especulació que aguantava al propi govern, al país i a la seva política de benestar social extrem es va trobar devent grans quantitats de divises als inversors estrangers, sobretot britànics i holandesos. Es veu que un primer ministre, i altres cirerers, van permetre que el sistema bancari islandès s’inflés de deute i especulacions pagades amb els diners dels votants. Quan durant l’octubre de 2008 els principals bancs varen fer aigües un rere l’altre en tant sols una setmana, la ruïna es mostrà total per a tots els ciutadans. Islàndia va passar de miracle econòmic a un infern financer. S’havia invertit amb els impostos dels contribuents en molt fum i poca llenya. El vent s’estava enduent els fums i la fusta s’havia consumit. A títol d’exemple el PIB islandès del 2007 era del 6%, d’un 1,4% durant el 2008 i del –7% el 2009. Així sobrevingué la baixada de la corona i l’augment de l’atur provocant que aquests grans genis de la política demanessin ajuda internacional, fins i tot al mateix FMI, al Fons Monetari Internacional. Va quedar clar com l’aigua que les arques de l’estat estaven buides i que calien préstecs per pagar als inversors. Islàndia necessitava reserves com mai no havia passat. >> Conseqüència de tot allò fou que de la nit al dia Islàndia va passar de posseir uns serveis socials de primera a un deute extern de champions, uns 4.000 milions d’euros, un llast econòmic que delmava la utopia del seu benestar i evidenciava aquella vana il·lusió. El problema havia estat que molts bancs, i sota l’auspici de membres del govern, havien ofert fons d’inversió amb la promesa d’uns interessos estratosfèrics als compradors, uns adquisidors que aparegueren fonamentalment del Regne Unit i Holanda. Quan l’aixeta del diner va estroncar-se l’any 2008, aquests bancs i filials del govern no van poder pagar als inversors estrangers. Allò provocà la caiguda dels principals bancs com el Kaupthing, el Landsbanki o el Glitnir. De fet, tots tres van quedar-se sense fons, no tenien capital per poder pagar tot el que havien promès abonar als seus inversors. L’estat, demanant ajuda al FIM, al Fons Monetari Internacional, va haver de salvar la pell als bancs i els tres anteriors foren nacionalitzats de cop. Ells havien temptat a britànics i holandesos amb productes financers molt llépols que no podien tornar en forma dels interessos promesos. Ja se sap, inverteix en mi que després et pagaré la repera, però la repera es convertí en una immensa carbassa, un suspens magnànim. Sota l’aixopluc de la Unió Europea i els Fons Monetari Internacional, el Regne Unit i Holanda amenaçaren a Islàndia amb denúncies jurídiques i amenaces econòmiques. El govern islandès que havia assumit aquell gegantí deute al nacionalitzar els seus bancs principals, va passar la patata calenta als seus votants, serien ells els qui haurien de pagar-ho amb menys benestar social, uns 12.000 euros per barba, més impostos i més atur, del 2% al 7% en poc més d’un any, ¿els sona familiar tot això per Espanya? Allò significà la fallida total, el caos financer, la incredulitat del votant. Per als islandesos haver estat tant temps vivint d’un benestar social excel·lent i aleshores veure’l perillar els semblava inaudit, tot i que els mostrava la sopa de babaus on havien nedat ingènuament, els ensenyava la realitat, el deute extern. En fi, dels impostos s’havien de pagar els crèdits adquirits, i d’impostos no n’hi havien suficients per viaticar el crèdit. Què va passar? Que el govern sota l’amenaça europea, els apujà tal com va fer també Rajoy a Espanya. L’any 2010 Islàndia va ser el país de la OCDE on més va ascendir la pressió fiscal sobre els salaris, Espanya fou la segona. Fou obvi que a la península ens havia passat el mateix que als islandesos però amb una subtil diferència, Islàndia es va queixar ja en el 2009 i nosaltres no ho vam començar a fer fins arribat el 2011, els indignats. Vaig aturar l’escriptura, continuava sol en aquell bar bevent cervesa. Ja sabia que els islandesos fora de capital no solien anar al bar entre setmana. Consumir alcohol abans de l’aquelarre del cap de setmana era mal vist. Me’n vaig tornar a la recerca de la relació entre la crisi islandesa, els indignats i l’Espanya profunda. >> El que va fer petar als islandesos l’any 2009 no fou la pujada d’impostos sinó una nova llei que els obligava a fer-se responsables de l’error financer. A finals de 2009, i davant aquell forat de diners, el govern va decretar que seria el poble qui pagaria aquell deute bancari. En fi, que els islandesos haurien de tornar 4.000 milions d’euros durant els propers quinze anys al 5,5% d’interès a inversors del Regne Unit i Holanda entre d’altres. La gent es va llençar al carrer per sol·licitar sotmetre la llei a referèndum. Durant el gener de 2010 el President, i davant el sidral que el poble li enlairà, es negà a ratificar la llei i va anunciar que hi hauria consulta popular al respecte. El mes de març es celebraren els comicis i el NO al pagament del deute arrasà amb un 93% dels vots. El Govern, i per depurar responsabilitats, va iniciar indagacions al respecte. Així començaren un seguit de detencions de diferents banquers i alts càrrecs executius al dissenyar, elaborar i posar a la venda aquells productes financers tan perillosos. Un periodista islandès, en Kristinn Hrafnsson, intentà denunciar la transferència de fons entre Islàndia, Luxemburg i les illes Verges britàniques implicant a vint-i-set banquers del país, però tot fou en va, un d’ells era el propietari del Canal 2 on es volia emetre el vídeo. Tot i allò, la Interpol dictà una ordre de recerca i captura dels financers implicats i aquests fugiren del país. Si abans en els orinals masculins dels banys públics hi havia dibuixos de mosques o teranyines per tal que els mascles apuntessin bé, des d’inicis de 2009 aparegueren uns nous reclams, les fotos estampades de les cares dels principals banquers del país. La reacció d’aquell poble islandès enganyat i estafat havia estat lloable, sobretot per l’estratègia, protestes pacífiques, sense sang però pixant-se sobre els culpables escàpols. Tot plegat explicava que un dirigent polític fos imputat per primera vegada al món a causa de la crisi financera, el sistema necessitava un culpable per tal que la púrria es calmés. El cap de govern, Geir Haarde, malalt de càncer i sota la pitjor protesta del país durant els darrers seixanta anys, va haver de dimitir durant el gener de 2009 per ser després processat en el 2010 i passar per judici durant el 2011. Tot allò passava en una població, els islandesos, que eren de les millors persones un pugui imaginar, tranquils i allunyats de la violència, no obstant això aquells xais nòrdics van atacar el cotxe oficial de Haarde amb ous i crits gens catòlics. El xivarri fou tan alt que en Haarde va haver de convocar eleccions anticipades i per primer cop en vint anys, el partit conservador va perdre davant l’esquerra. Malgrat el canvi les queixes continuaren i el govern es va sentir obligat a una coalició entre esquerres i dretes per resoldre la crisi del país, ¿s’ho imaginen aquí això?, ¿s’imaginen a PSOE i PP agafats de la mà en benefici de la nació? Val, d’acord, no m’he fumat res il·legal, sols era un somni, un desig, una utopia. De sobte els meus escrits sobre la crisi foren interromputs. Algú va entrar al bar, dues dones que a mitja tarda es prenien el que molts islandesos gaudien amb desfici, gelats i pastissos gegantins de múltiples capes. Es feia obvi que allí el clima obligava al consum de moltes calories. Elles, les golafres, m’assenyalaren com dient, mira, és aquest, fet que no vaig capir, ¿qui era jo? En fi, que vaig continuar amb les meves disquisicions sobre la crisi. >> Passat el 2010 el deute a britànics i holandesos continuava pendent i els islandesos en teoria estaven obligats a pagar-lo. Aquell context endegar dues coses en el 2011, les assemblees populars i un nou referèndum. La primera, les assemblees populars, varen fer esclatar fenòmens similars per arreu d’Europa uns mesos més tard, els indignats. Els islandesos però, foren molt més organitzats. Van escollir una assemblea general per redactar una nova constitució aprenent de tot aquell conjunt de lliçons i per substituir l’anterior i responsable de la crisi, una còpia arnada de la constitució danesa. Així, d’entre 522 presentats a les candidatures, s’escolliren per sufragi vint-i-cinc ciutadans sense filiació política alguna. Advocats, empresaris, economistes, sindicalistes, estudiants, periodistes i fins i tot un pastor luterà formaren part d’aquella assemblea constitucional. Aquella organització va començar la seva tasca el febrer de 2011, i com una onada, més i més gent hi va anar col·laborant per tot el país. Tot i això, certes forces polítiques s’hi oposaren, les responsables del crac financer, les qui van vendre els bancs a preus modestos als seus simpatitzants, els acòlits que en pocs anys arruïnaren la banca. Per dissuadir aquella oposició la xarxa fou fonamental. A principis de juliol de 2011 un primer esborrany del text fou penjat a Internet i cada dia molts islandesos hi anaren afegint més i més propostes via Facebook, Twitter o pel correu electrònic. Era la primera vegada a la història que una Constitució estava sent preparada per Internet. L’objectiu final de tot allò fou redactar una nova carta magna que hauria de ser aprovada al Parlament de les properes eleccions legislatives, uns comicis previstos per al 2013. La xarxa estava democratitzant la democràcia, la qual cosa fou tot el contrari a Espanya, la democràcia va modificar la Constitució, acord del PP i PSOE, per tal que els espanyols mai no poguéssim fer com els islandesos, votar en contra de pagar el deute. Tot i així, i de manera tardana, aquella Revolució Islandesa amb dimissió de tot un Govern, nacionalització de la banca, referèndum per tal que el poble decidís sobre l’economia, l’empresonament d’alguns responsables de la crisi i la nova escriptura d’una constitució pels ciutadans va encetar iguals assembles per arreu d’Europa el maig de 2011. La revolta silenciosa islandesa es convertí en tot un símbol per al moviment peninsular dels indignats. Sols calia veure les banderes islandeses onejant per les places ocupades, escoltar les seves proclames o trobar-se amb el mateix líder dels indignats islandesos, Hordur Torfason, a la Puerta del Sol de Madrid. Per desgràcia una d’aquelles acampades fou reprimida brutalment per la policia. El 27 de maig de 2011 a la Plaça Catalunya de Barcelona se’ls hi escalfaren massa els ànims als Mossos d’Esquadra. >> La segona cosa que es va endegar durant aquells finals de 2010 fou un nou referèndum que fou convocat el 9 d’abril de 2011. Els islandesos van dir altre vegada que nanai, que es busquessin més responsables i se’ls jutgés, que ells no pagaven els plats trencats de quatre capsigranys entre banca i govern, ¿compren el moviment dels indignats? Tot i així, i passats gairebé tres anys cap dels culpables islandesos d’aquella enganyifa estava a la garjola. Un procés estava obert contra alguns membres del govern, personatges amb nom i cognom que no paraven de ressonar en la premsa. Mentre el deute islandès, com una espasa de Damocles, continuava ballant sobre els votants. Altre cop quelcom em va distreure de la meva redacció. Al bar on era, em va semblar que aquelles dones desaprovaren amb una ganyota vindicativa i múrria que begués alcohol entre setmana, elles però s’estaven menjant uns pastissos generosos, cremosos i abundants en nata, pura dieta mediterrània. Vaig demanar-me una tercera cervesa i vaig tornar a les meves notes, tot allò m’estava evadit del meu problema amb les botes. Em vaig descalçar, quina complaença, ara elles em guaitaren pitjor. >> Els islandesos no sols varen patir per les seves butxaques, la crisi els va furtar també una de les seves passions, l’art. Si les finances caigueren i ja no hi havia diners, menys n’hi hagueren per comprar quadres o mantenir galeries de creativitat. Allò envià a un gran gruix de gent a l’atur, aquest passà d’un 3% en el 2008 a un 7,2 % a l’any següent. Però la crisi no sols va carregar-se l’art que tant agradava als islandesos, també empresaris i immobiliàries van quedar tocats, o millor dit, trastocats. Un cas ben curiós de pífia per ambició de les constructores me’l van explicar a la capital, a Reykjavik. Si bé les cases islandeses estaven ben equipades i adaptades per a l’hivern gèlid del punt on totes les hores són una, on el marc horari resta en un sol punt, l’àrtic, alguns constructors es van passar de llestos i sota el boom immobiliari van ignorar la realitat islandesa. Es veu que en una barriada de la capital van edificar uns blocs molt bonics, refinats i d’estil funkis per ser venuts a estrangers com inversió. El problema, i amb les preses per fer negoci, es que van construir-les massa ràpid i sense les mesures islandeses contra el fred. Els pisos, a nivell de vendes, se’ls hi glaçaren. En el bar les dues dones, Éyrun i Sigrún, així s’anomenaven elles entre si, m’assenyalaren altre cop com si jo fos l’únic, ¿però únic de què? No en vaig treure l’entrellat i decidí continuar explicant uns fets paral·lels als del nostre país, la davallada financera. >> En aquell assumpte de la crisi no podíem oblidar els empresaris islandesos, els uns obligats a acomiadar-se d’una anguila d’or que se’ls hi esmunyí de les mans i els altres per la que pescarien a costa del poble. Veiem els dos casos. En època de vaques grasses, molts amos de supermercats o de grans cadenes de botigues residien fora d’Islàndia, sobretot a Europa al ser més barata i menys hivernal. La vida d’aquests resultava força confortable, vivien amb sous islandesos però amb despeses a nivell europeu llunyanes de la pressió fiscal de l’illa, en fi, evadien alguns impostos. Però durant el 2008 va petar tot i el propi govern es va veure obligat a devaluar la corona un quaranta per cent per afavorir les exportacions i l’entrada d’inversions. Aleshores aquells empresaris van haver de reduir els seus preus un 15 % de mitjana per competir i mantenir les vendes, tot una gran pèrdua de beneficis. En això que l’estat va començar la seva especial caça de bruixes per recuperar impostos esmunyits. Més d’un d’aquells empresaris va decidir tornar al país poruc de ser processat per evadir impostos. >> Un segon cas d’empresaris fou més espavilat, ells feren més negoci a expenses del pagà, el ciutadà ras que pagava legalment a l’estat. Molts autònoms s’empadronaren, si és que ja no ho estaven, en algun emirat àrab on no es pagaven delmes a Islàndia, una manera rodona d’estalviar-se grans contribucions vers al seu país. Per molt que la majoria d’islandesos es queixessin que la crisi l’havien de pagar els més rics, els adinerats fumaven poltronats una pipa turca badant entre els seus fums, mentre els emirs agraïen l’entrada de capital víking. La crisi, i com sempre, la pagarien els assalariats. Si en Depardieu va assolir la nacionalitat soviètica pels vols de 2012 per evadir impostos a França, molts islandesos aconseguien el mateix per Aràbia al voltant del 2010. Per Espanya feia més temps que molts grans capitals ho feien. En aquell bar d’Egilstadir les golafres de pastissos tornaren a tafanejar sobre mi, ara sí ho vaig captar clarament, jo era l’únic client del Lyngás Guesthouse. Caram! Com corrien les noves. >> Però en tota aquella crisi, entre tot aquell merder d’atur, fugues de capital i polítics capsigranys calia afegir l’explosió del 2010, la del nostre Pep, la de l’Eyjafjallajökull. Les cendres emeses per aquella erupció podien enfonsar un dels sectors fonamentals del país, el turisme. Era urgent endegar solucions per enlairar el país. En fi, què fer amb tant desastre? Doncs el pla era obvi, primer inversió estrangera i segon produir quelcom propi per vendre fora. És a dir, el que sempre s’ha fet per donar força al canut, a la guardiola, que entrés diner de fora i que de fora ens compressin les coses. En aquests dos sentits Islàndia va oferir condicions d’impostos genials per a la inversió estrangera i a canvi vendria quelcom propi. El país produïa el cent per cent de la seva energia elèctrica de fonts netes i sense contaminar, i no vull dir que fossin nuclears de nova generació, no, no pas. Allí el 75 % de l’electricitat procedia dels embassaments i la resta de les geotèrmiques. De fet l’origen de tanta calor era el fred, de les gegantines glaceres del país. La fusió d’aquestes mastodòntiques masses de gel aportava aigua suficient per als embassaments i per als aqüífers que alimenten les geotèrmiques, l’aigua bullent que escopia la terra i que feia moure els generadors elèctrics de les centrals elèctriques. Fent càlculs, era obvi que una energia així era la més barata del món, repeteixo, la més barata del món i sense dependre del petroli. Deia l’estadista britànic, Ernest Bevin, que potser el regne del Cel estava fonamentat en la justícia, però el regne de la terra es basava en el petroli. En aquest cas Islàndia podia ser diferent, podia passar de cites d’analistes i d’imposicions dels senyors del petroli, s’ho podia passar pel farcit. Islàndia buscava inversors i tenia l’energia més barata del món. En breu li sorgiren moltes ofertes de matrimoni, Xina, Noruega i la pròpia IBM. La cosa prometia. Però un altre cosa que podia vendre Islàndia era el que el Lyngás Guesthouse significava, les noves inversions en turisme. Aquest sector esdevenia un gran motor intern de l’economia islandesa, vet aquí que fos tan nou aquell alberg, era una de les iniciatives per endegar el país. Per això aquella nit en seria l’exclusiu client, sols feia dies que estava obert i el boca a boca encara no corria, ¿enteneu ara la tafaneria de les dues menjadores de pastissos? >> Però tot delicte, la crisi, havia de tenir un culpable, si bé a les pel·lícules així passava. Del cert que uns quants n’eren, dos exministres socialdemòcrates, Ingibjörg Sólrun Gisladöttir i Bjorgvin Sigurdsson, un de conservador, Mattiasesen i per últim el cap de govern ja esmentat, Geir Haarde. I foren tots processats? Un tribunal especial creat el 1905 per jutjar alts càrrecs de govern que mai no havia estat convocat, el Landsdómur, ara es trobava convocat davant un cap de turc, davant Haarde. Així durant el setembre de 2010 va començar el procés contra Haarde per negligència en el col·lapse bancari de 2008, un càrrec que li podia costar dos anys de presó i una multa. La resta de ministres no foren convocats. De fet l’error de Haarde fou el de molts dirigents europeus que mai no foren processats. Ell es va deixar emportar per l’optimisme regnant que rebutjava d’arrel els avisos de risc imminent de crisi i que animava a l’especulació i al fals enriquiment d’uns pocs, en ZP havia fet el mateix. Aquesta pífia havia estat denunciada multitud de vegades pel Rabobank, un dels bancs més segurs d’Europa, però els nostres polítics no li van fer cas. La nostra pròpia crisi econòmica? Mort d’una crònica anunciada. Finalment, i durant l’abril de 2012, Geir Haarde fou absolt de la majoria d’acusacions i amb un multa va salvar-se de la presó. Tot i així la llista de polítics, banquers i empresaris responsables i acusats de la crisi econòmica islandesa va continuar creixent, els anomenats víkings financers. Així, i durant el desembre de 2012, foren condemnats a pocs mesos de presó el director de Glitnir, Laurus Weldings, i el banquer Gudmundur Hjaltason, per frau al concedir crèdits milionaris i molt arriscats a empreses amigues. També durant el gener de 2013 Jon Asgeir Johannesson, fundador de l’arruïnada societat d’inversions Baugur, va haver de passar per tribunals. Es veu que va obligar al banc Glitnir a concedir-li un crèdit monstruós poc abans del pet de la crisi. Allò provocà la descapitalització del banc i la seva ruïna. El flagrant fou que Johannesson va quedar-se sis milions d’euros en el seu compte personal mentre aquella banca plegava per manca de líquid monetari. A tot l’anterior calia afegir que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional amenaçava a Islàndia via tribunals per tal que pagués el deute als inversors holandesos i del Regne Unit, un fet que a finals de gener de 2013 va finar. El Tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç, EFTA, va donar la raó a Islàndia i aquesta no hauria de viaticar les pèrdues dels clients britànics i holandesos d’un filial on line de Landsbanki, l’Icesave. Allò creava jurisprudència vers la resta de deutes a altres inversors estrangers. El fet és que la Unió Europea, i segon el tribunal de l’EFTA, no podia obligar a Islàndia a pagar aquells deutes, ho havien de fer els bancs culpables d’allò i no pas el poble. A Espanya tot fou a l’inrevés, els bancs van rebre el capital dels impostos del poble, uns per estar endeutats i els altres per cobrar els beneficis dels crèdits concedits. Islàndia va superar en breu la crisi gràcies a posseir un població crítica, organitzada i reivindicativa més un govern valent davant la Unió Europea. En això Espanya va perpetuar la seva destrossa econòmica al ser un país de polítics mediocres, desunits i covards, en fi, teníem el que ens mereixíem. Mentre Islàndia l’any 2013 abandonava la crisi, l’Espanya profunda restava enfangada amb més cinc milions d’aturats, centenars de polítics corruptes i més impostos que mai en tota la història de la democràcia. En el bar ja no hi quedava ningú, aquelles dones, sense jo adonar-me, ja havien fet prou safareig. Ja en pau, i mig oblidat el problema de les meves botes pels efectes d’aquelles cerveses en dejú, vaig disposar-me a encauar-me en el meu, i exclusiu, alberg, potser n’era el primer client. De tornada a l’hostal, altre cop el repicar de les botes. Ves quin dia, un dijous sense ous. Els ous ferrats i pa amb tomàquet no foren possibles aquella nit, m’havia oblidat de comprar-los. Allò m’hagués regalat quelcom deliciós, però aquella nit no ho seria, de deliciosa, més aviat esdevindria espectral, tenebrosa, terrorífica. Quelcom estrany em reservava el món noctàmbul, quelcom cinematogràfic. Poc després de l’àpat l’amo marxà a casa seu amb ganes de veure els seus preciosos nins, ja se sap que el nadó de cadascú és el més mono del món, i del cert que molts són una monada, semblen micos, es nota que no sóc pare. Un cop ell em deixà responsable del castell m’envaí una sensació d’aïllament, de suor freda, de pressió al pit, m’envaïren tots els mals del món. Vaig ser conscient del meu context, una habitació a compartir sense ningú i tota la resta de cambres buides!!!! Des del menjador on sopava vaig veure com el passadís s’allargassava en perspectiva cònica i enquadrament subjectiu, a lo Hitchcock. Des d’aquella toma, el camí des de la cuina a l’habitació es feia interminable, etern, infinit, la dentadura em cracava mentre la meva ombra s’estirava volent tocar la porta de la cambra per entrar-hi dins i sentir-se protegit. Darrere meu vaig notar algú, però qui si estava sol? I novament aquella sensació misteriosa, la de sentir-me observat, la de l’estupor a la solitud, la del pànic irracional. Ho vaig veure clar, tot i que l’alberg era nou de trinca, havia estat un error pernoctar allí. Potser tot allò era un trampa per incauts, un parany, un cau de vampirs. Sense vigilant nocturn ni servei de recepció per la nit, estava aterrit, tant que la blancor de les parets feien joc amb el meu macilent cutis facial, la suor em perlejava pel front. Toma superior, la meva clepsa tremolant, els llums al·lògens albins em feien fumejar la suor. Allò em recordà un pel·lícula, ¿on estava el funàmbul d’en Jack Nicholson? ¿On s’ocultava El Resplandor? Com una vailet poruc, i no pas per la foscor, vaig córrer esgarrifat pel passadís per protegir-me dins del meu sac de dormir. Ja dins de la cel·la i amb el pestell tancat, em sentí novament segur, quina pau, quina tranquil·litat. Acomodat dins de l’embolcall nocturn vaig apagar el fluorescent i aleshores sí, el silenci ert i aturat m’envoltà. Sense dubtes vaig aclucar els ulls per endormiscar-me, però unes respiracions profundes, un estrèpit de passos, una fregadissa de peus me’ls va fer obrir de cop. Una mirada freda queia sobre la meva pell, un gel que em feia bategar enfollit el cor, una glaçó que me’l feia boter a mil. Vaig obrir el llum per assegurar-me que no hi havia ningú, i ningú hi havia. Em vaig mirar al mirall del moble de l’habitació, tenia la faç lívida i exsangüe. Era obvi, la meva ansietat de final de curs més el cansament del dia n’estaven sent els culpables. El cos el tenia derrotat i amb ganes de fer nones però la ment estava massa alterada i desperta, la meva consciència elaborava sensacions inventades que a mi em semblaven reals. Vaig posar fil a l’agulla, calia relaxar el cos. Se m’acudí una alternativa, buscar aquella sensació llangorosa a l’entrecuix que facilita la trobada amb l’oblit del dia, allò que fa mullar l’edredó, és a dir masturbar-se. Em vaig posar a palpar-me aquell òrgan, que sent meu, sovint mai no ho semblava, ell anava a la seva. Vaig pensar en alguna noia, en alguna ex, o simplement alguna antiga amant, però aquella nit, esverat com bategava el meu cor, cap d’elles va venir per fer-me ejacular, ni una es va dignar a fer-me res humit per elevar la meva ànima. Bon insomni.

miércoles, 20 de febrero de 2013

Quarts i hores de Josep Santesmases

Per terres tarragonines va sent força conegut un dels seus escriptors, Josep Santesmases, un defensor de la terra tal com és i no tal com volen altres que sigui. El seu darrer llibre, Quarts i Hores, esdevé mostra de reflexió i argumentació en aquest sentit. Tot el conjunt d’articles aquí recollits reflecteix un desig clar de conservar els orígens productius del territori i amb ells el seu paisatge. Redactats des de la proximitat vilatana, en Santesmases tracta els assumptes del territori sota el sedàs d’un sentit comú lluny de complicacions demagògiques dels qui s’anomenen experts, teòrics que des d’un despatx urbà i administratiu justifiquen polítiques adotzenades, plenes d’un fals progrés i assassines de paratges esgarrapats avui dia pels interessos especulatius. Però no sols de continguts fumeja aquest llibre, també el seu foc conté dolç regust de bones brases culinàries que amb un català exquisit i ple de paraules ben encaixades, ofereix gran plaer al lector desitjós de talent. En fi, Quarts i Hores regala una lectura equilibrada entre contingut i forma, entre fer pensar i fer gaudir, tot emanant la gran sensibilitat i estima que l’autor sent pel seu territori rural.

martes, 19 de febrero de 2013

MIENTRAS ME DUCHO de Joan Ignasi Ortuño

Pensaments absurds, còmics i enrevessats d’un autor que vol riure’s d’un present boig, paradoxal i esclavitzant. Dia a dia en Joan-Ignasi, un nàufrag per Internet, va destil·lant les seves dèries al Facebook sobre el món que l’envolta, o sobre el món que li rota, a través d’un viatge de 366 jornals amb una idea concreta, curta i sòrdida per dia. D’una sintaxi plena de girs i repeticions audaces, crea moltes sorpreses al lector amb dites clàssiques que resulten falses si atenem el món del naufragi. D’un estil, qualitat i tècniques originals, creatives i molt, molt pròpies, dia a dia, clip a clip, la lectura és fa de bon passar per la ment del lector, això sí, els absurds carregats d’humor, d’amor i de mort hi són garantits.

jueves, 14 de febrero de 2013

LA EDUCACIÓN PROHIBIDA

Cabe mencionar en este sentido un reportaje que surgió por América latina bajo la batuta del constructivismo y firmado por German Doin y Verónica Guzzo bajo el título La Educación Prohibida. Este documental culpa a la sociedad, y no a la pedagogía teórica, de la caída flagrante de los resultados académicos en los países occidentales en donde se aplicó. Durante todo esta crónica la pedagogía teórica es la buena sin cuestionarse si está equivocada en algo, todo lo contrario, se aboga por el adoctrinamiento de todos los docentes del mundo en la renovada pedagogía sin aportar datos contrastados al respecto, sólo ideas de cambio pero sin mejora demostrada. El reportaje afirma plantear ideas nuevas y originales para cambiar y adaptar el sistema educativo a los tiempos modernos, propone que para que los alumnos aprendan más, la escuela debe ser más convivencia que aprendizaje, que hay que dar menos énfasis al esfuerzo escolar, a la comprensión lectora y a la creación de ambientes silenciosos y ordenados. Entrevistas y más entrevistas jalonan esta idea de novedad pero, y por desgracia, no es cierta tal presunción. Los testimonios de la película una y otra vez repiten, con o sin conocimiento, antiguas y clásicas teorías de pedagogos y psicólogos que en su tiempo se autodefinieron como constructivistas, una teoría muy alejada de la social actual ya que su principal fundador, Jean Piaget (1896-1980), elaboró parte de esta idea hace ya casi cien años. Quizás esta apreciación parezca inapropiada si lo defendido en esta película resulte eficaz hoy en día, pero por desgracia no lo hace ya que el reportaje esconde cinco incorrecciones más. La primera es que no se ha invitado a ni un solo detractor de las ideas que predica el largometraje. Entre ellos cabe destacara a doctos críticos como la doctora Inger Enkvist (Lund University, Suècia), Luc Ferry (exministro francés de Educación), Oriol Pi de Cabanyes (columnista de La Vanguardia y filólogo), Imma Monsó (también columnista de La Vanguardia y filóloga francesa), Gregorio Luri (autor de La Escuela contra el Mundo), Mercedes Ruiz Paz (autora de La Secta Pedagógica) o Ricardo Moreno (profesor y autor de El Panfleto Antipedagógico). Visto todo lo anterior, el documental resulta parcial y sesgado dando una visión totalmente partidista de la educación, la de la pedagogía teórica y nada más. Tras muchos escritos, datos y conferencias los detractores anteriores han demostrado ineficaz y falaz la antigua pedagogía constructivista que ahora repite La Educación Prohibida. La segunda incorrección es la obsesiva idea de cambio que los entrevistados mencionan una y otra vez. Jamás en toda la película surge la palabra que debemos aplicar a cualquier proyecto que busque un progreso bien entendido, la mejora. Estos expertos, la inmensa mayoría de América latina, más algunos españoles, repiten hasta la saciedad que hay que cambiar el sistema educativo actual pero jamás hablan de perfeccionarlo, es más, insisten algunos que hay que probar cosas nuevas para ver lo que sucede. Particularmente experimentar con nuestras futuras generaciones de alumnos no parece algo muy sensato. Cabe indicar aquí que muchos de los entrevistados son pedagogos o similares que globalmente no cumplen los requisitos para poder criticar el sistema educativo bajo la razón y la experiencia. Estos requisitos son los siguientes, impartir unas veinte horas de clase a la semana durante más de cinco años, trabajar con más de veinte o treinta alumnos por grupo y no con grupos reducidos como muchos entrevistados, y por último dar clases en centros con gran porcentaje de inmigrantes o de alumnos con desigualdades sociales agudas. Estar fuera de estas situaciones lleva a muchos expertos a devenir como teóricos con fundamentos alejados de la realidad del aula. En la película muchos de los entrevistados trabajan en condiciones teóricas muy singulares y a menudo alejadas de clases hacinadas. Quizás por ello repiten una vez tras otra que hay que cambiar la educación pero sin darse cuenta que el objetivo primordial son las mejoras probadas, no los experimentos sin garantía. Ya se sabe que cambiar es fácil, lo difícil es mejorar. Si uno quema su casa ya la ha modificado pero para mejorar la educación no se requieren unas fallas valencianas, se requieren experiencias con resultados, no ideas seductoras sin pruebas de éxito. La tercera incorrección de la película son el conjunto de métodos que proponen los entrevistados para cambiar según ellos la educación. Hablan estos expertos en pedagogía de la proyección del amor y las emociones hacia los alumnos para crear vínculos de complicidad, confianza y autoridad sin autoritarismo. Esta afirmación resulta fantástica, bella, algo que los buenos docentes ya saben aplicar en sus clases, un discurso correcto que arranca fácilmente el aplauso del incauto y del ciudadano normal, pero que fíjense no dice como hacerlo, todo resulta un gran qué pero sin ningún cómo. Más tarde, y tras muchas demagogias, aparecen más qués para alcanzar dichos objetivos. Estos son la evaluación de los conocimientos de los escolares sin notas ni exámenes, la libertad total de los alumnos para elegir sus áreas preferidas, la clase específica para cada alumno según su elección, gusto o motivación, la igualdad entre los escolares para llegar a ser lo que ellos creen que pueden ser, médico o arquitecto por ejemplo, aún sin saber cálculo o sin tener las capacidades mentales cultivadas para ello, la no memorización de conceptos y finalmente que cada alumno aprenda libremente experimentando con su entorno. Todo lo anterior difícilmente formará doctos médicos, arquitectos o políticos, más bien todo lo contrario, forjará una sociedad llena de mediocres que se creerán médicos, arquitectos o políticos sin saber gran cosa para ello. Cabe añadir que todas estas ideas expuestas en el reportaje configuran el corolario que llenó nuestra reforma educativa, la LOGSE de los noventa. Ahora todas éstas corren por América latina. Habrá que preguntarse quienes las promueven. La cuarta incorrección de La Educación Prohibida son los elementos dramáticos y teatrales que se intercalan entre las entrevistas. Estas dramatizaciones de los maestros son exageradamente histriónicas, muy alejadas del aula y por tanto totalmente falsas. Los docentes que vean el largometraje se percatarán en breve que los actores que les representan fingen ser todo menos profesores y maestros. En tales ficciones cinematográficas los docentes aparecen como educadores ineptos, obstinados en el conocimiento de las cosas y ausentes ante las emociones de sus alumnos. Insisto, todo buen docente sabe como conectar con sus alumnos sin necesidad de teorías grandilocuentes que predican un cambio sin ofrecer ideas prácticas y reales de mejora. La quinta y última incorrección, y la más flagrante, es que las viejas teorías defendidas por esta película fracasaron ya en el pasado. Primero lo hicieron por los sesenta en Estados Unidos, luego por los setenta en la reforma educativa de Suecia, para llegar a los ochenta en Francia con Philippe Meirieu a la cabeza, y finalmente por los noventa en España con Alvaro Marchessi plagiando todos los errores anteriores en su LOGSE. Así lo han demostrado los expertos nates mencionados como la doctora Inger Enkvist, el exministro de educación francés Luc Ferry, el profesor Ricardo Moreno o la escritora Mercedes Ruiz Paz. Éstos y otros profesores han demostrado que la reforma educativa constructivista lleva años provocando el fracaso de la sociedad al producir abundancia de mano de obra inexperta y barata bajo la escasez de buenos profesionales. Los primeros eran libres de elegir sus materias en el colegio y equivocarse holgazaneando, los segundos se les obligó al esfuerzo y a la memorización de conceptos básicos y universales, los primeros viven en un progreso mal entendido e incluso en el paro, los segundos son la mayoría que no ha perdido su trabajo y quienes pueden provocar el progreso crítico y real de nuestra sociedad. No parece ninguna memez pensar que quizás la crisis actual hunde sus raíces en la pedagogía constructivista. En resumen, y vista La Educación Prohibida, parece claro que los pedagogos constructivistas se hallan detrás de este reportaje en América latina, ¿y por qué americano y no europeo? El fracaso del constructivismo durante décadas por Europa ha propiciado gran agnosticismo entre los dirigentes europeos. Ahora muchos de los pedagogos constructivistas, Alvaro Marchessi por ejemplo, dirigen su punto de mira hacia la todavía ingenua América latina en donde están influyendo sobre gobiernos y jóvenes con estas antiguas teorías que jamás tuvieron éxito alguno por el viejo mundo. Toda teoría educativa bien construida es bella y atractiva pero si lo que se persigue es crear buenas personas, excelentes profesionales y mentes críticas, debe hacerse con métodos prácticos, eficaces y plenamente probados, no con teorías sin demostración, llenas de puro vacío y bajo un catecismo de la nada. Con teorías que establecen distintos raseros para evaluar a los estudiantes no se pueden forjar médicos, arquitectos y políticos altamente expertos, responsables y sabios. Si dejamos que los niños elijan muchos optarán por jugar y dejar la comprensión lectora para la Universidad. Un médico que llegue a serlo así por la libertad de un sistema educativo que no le obligó a memorizar, que además le permitió elegir pintura en detrimento de Biología y que le adaptó los ejercicios a su bajo coeficiente de inteligencia, no creo que resultara competente para la práctica de la medicina. Este facultativo muy probablemente confundiría el horóscopo con su cáncer ya que la capacidad para diagnosticar correctamente depende de los conocimientos acumulados y no de la libre elección de las materias. En fin, que La Educación Prohibida, y no la que la mayoría de docentes imparte, es la que debería estar realmente prohibida.

miércoles, 13 de febrero de 2013

PIAGET POPPER Y KUHN

El constructivismo de Piaget defendía que todo conocimiento mental era un invento, una creación de la percepción equívoca de los humanos. Bajo ese punto de vista era más importante el método de estudio que saberse las materias, era más trascendente aprender a aprender que simplemente aprender lo que sí sabían los maestros. Piaget insistía que de antemano todos los alumnos saben aprender por si solos y que por tanto el alumno debe estar libre para construir sus propios conocimientos como expresión de su personalidad y así deducir por el mismo teorías científicas que los humanos han tardado milenios en demostrar. En este contexto el docente sólo debía ser un conductor de esa construcción sin ya necesidad de dominar grandes conocimientos ya que el alumno los hallaría bajo la batuta de un buen profesor y guía en sus sueños. Por desgracia el constructivismo de Piaget y seguidores se equivocó, de hecho no fue del todo un error sino una mala interpretación de escritos que les antecedieron. Piaget quizás leyó a Popper y luego lo sustituyó por otro gran pensador, por Kuhn. El primero, como filósofo de la ciencia, proponía que ésta debe aproximarse a un conocimiento racional, inteligible y lo más objetivo posible de la realidad, algo en lo que todo biólogo, geólogo, físico o químico estarán de acuerdo. Pero Piaget debió dar más valor a la opinión de un historiador, Kuhn, que a la observación de un pensador científico, Popper. Piaget, al igual que Kuhn, creía que la ciencia era una construcción social, ininteligible y subjetiva en función de los prejuicios históricos e individuales del momento. Si bien es cierto que muchas hipótesis científicas se elaboran bajo el contexto histórico, los intereses ególatras y los prejuicios personales, no siempre ha sido así y el Darwinismo, la Tectónica de Placas, la Relatividad o la Tabla Periódica explican nuestra realidad y nos permiten desarrollar tecnologías útiles, inteligibles y reales. Por tanto Piaget confundió lo que el empirista David Hume criticaba a menudo de la historia, que confundimos el debe ser por lo que simplemente es. Los hechos son los hechos, luego nosotros valoramos si están bien o mal, pero sin nosotros sólo serían eso, hechos. La ciencia debe ser racional, inteligible y objetiva aunque a veces sea ilógica, ininteligible y subjetiva. La ciencia debe analizar, sintetizar y explicar hechos, y si un chapuzas confunde esto con sus prejuicios, simplemente se inventará sueños sin explicar realidad alguna. El constructivismo de Piaget creía que los conocimientos se construían pero los estudiantes no deben construir el conocimiento, sino reconstruirlo a partir de las enseñanzas de doctos profesores. Por desgracia el sutil error de Piaget propició la pedagogía teórica que invadió de fracaso escolar Estados Unidos, Suecia, Francia y España. Aun así, y pasado el milenio, pedagogos constructivistas intentaron predicar y convencer con sus teorías a políticos de América latina. La rueda del error y del terror continuó girando (continua en este mismo blog. Ver LA EDUCACIÓN PROHIBIDA)

RATZINGER PAPA O MAMA

RATZINGER, PAPA O MAMA En la sociedad del siglo XXI nos vanagloriamos de la supuesta igualdad entre mujeres y varones, pero en la Iglesia tal paridad todavía ni se supone. Argumentan los devotos que si Cristo escogió a doce discípulos sin mujeres en su sino es que rehusó a las hembras en su causa, por ello dos mil años más tarde las mozas siguen apartadas del seminario y a su vez del papado. La verdad es que quienes argumentan tal razón, Ratzinger incluido, no tienen en cuenta el contexto histórico en que el rabí Jesús predicó su ideología y el que luego escribió su historia. De hecho, no pudo ser trascrito de otra forma tras su muerte, el mundo romano y judío era machista, aunque quizás no Jesús. Si éste predicó la igualdad de derechos entre los humanos, hombres o mujeres, y tuvo discípulas femeninas, María Magdalena entre otras, no se comprende que sus descendientes apartaran a la mujer de la Iglesia Católica. Así pues, ¿qué ocurre con la ley sálica vaticana? ¿Acaso dos mil años de historia no han bastado para evolucionar? ¿Tanto les cuesta imaginar a una mujer Papa? ¿Una Mama? Y en tal caso ¿De qué tienen miedo los cardenales ante una hembra? ¿A perder su celibato? Parece obvio que de Papa a Mama hay para toda una eternidad.

Adolescentes y drogas

Olvidándonos de los díscolos, otra tipología de alumnos a tener en cuenta son los que han desarrollado alguna dependencia. Cigarrillos, porros y bebidas son la primera puerta a las adicciones y éstas a problemas mayores. El centro educativo debe dejarles muy claro el riesgo que asumen al probar sustancias adictivas. En ello una licenciada en Biología soltaba la siguiente reflexión a sus alumnos de Bachillerato. << Probar drogas conlleva un riesgo que nadie sabe prever. Hay individuos que se enganchan más que otros, existe por tanto, una predisposición genética en ello. A los primeros les resulta imposible dejar la adicción sin ayuda médica, a los segundos les cuesta menos y puede que lo consigan sin terapia alguna, pero en ambos casos, siempre, y digo siempre, vivirán con la tentación de volver a la droga durante toda su vida. El asunto de las dependencias es algo que nos supera a todos, tanto a docentes como a padres. Opinar sobre ello significa divagar mucho pero sin tocar la llaga del asunto. Mejor escuchar a médicos próximos al tema >> En ese momento, y conectada a Internet, les ponía en la pizarra digital la opinión de un especialista clínico sobre drogas. El director del Instituto Hipócrates y especialista en adicciones, el doctor Ángel Rubio, afirmaba lo siguiente, la enfermedad de la adicción afecta cada vez a más personas y, sobre todo, a personas más jóvenes. Somos el primer país de Europa en consumo de cocaína y cannabis y se está entre los tres primeros en ingestión de alcohol. Ante tal situación, el asunto de las drogas es grave y debe preguntarse qué lo provoca, si el entorno como afirman algunos teóricos, o la genética, como los expertos argumentan. Según algunos médicos especialistas la adicción no es un vicio ni una mala costumbre, es una enfermedad cuya base fisiológica se encuentra en ciertas predisposiciones del cerebro humano, es decir, en su genética heredada. Ya se ha indicado que hay una minoría de individuos que toman drogas de manera eventual pero que jamás sienten una fuerte adicción, pero hay jóvenes que al principio las consumen moderadamente para luego desarrollar una fuerte dependencia. Los primeros dejan las drogas por ellos mismos, los segundos les resulta imposible sin tratamiento. El equipo del Instituto Hipócrates afirma rotundamente que no se cae en la adicción, como tampoco se cae en una gripe, en un infarto o en una diabetes. Todas ellas son enfermedades que se desarrollaban dependiendo de un estilo de vida, de las influencias educativas y de una predisposición genética. Es decir, si a un contexto neurológico previo se le suma una exposición reiterada a la sustancia, aparece la adicción. Entorno y genética comparten responsabilidades conjuntamente, y no de forma separada como algunos expertos a veces defienden. Por tanto, la mejor forma de evitar futuras adicciones es evitar el inicio del consumo, así de simple. Una vez el adolescente empieza el consumo, ya está en manos de su predisposición genética y cerebral. En fin, que educadores permisivos, con bajo control sobre sus púberes y fumadores de marihuana ante ellos, están abonando una mayor probabilidad de potenciar un adición irreversible. Tal entorno puede disparar el trastorno y abrir la caja de Pandora ya que, insistimos, la dependencia se potencia desde un bagaje genético heredado, no una determinación del destino. El discurso anterior da una información clara a unos adolescentes que quizás ya han probado algunas drogas y que ahora pueden corregir futuros hábitos. Por tanto, lo importante es trabajar las adicciones de pequeño, el más vale prevenir que curar. En este sentido una tutora de primero de ESO organizaba el siguiente taller sobre drogas. En medio de la clase ponía una bandeja llena de caramelos y les hablaba a los chavales sobre las adicciones, que la causa principal era el no saber decir que no bajo la poca capacidad de reprimir deseos de placer. Después de ofrecer ciertas informaciones sobre drogas duras y drogas blandas, sobre los porros como primer camino a otras adicciones y sobre sus consecuencias, les ofrecía los caramelos que los zagales ávidamente consumían. De repente les miraba sorprendida y les decía, habéis caído, sabéis que en clase no se comen dulces y no habéis sabido decir que no a un placer. Con las drogas pasa lo mismo.

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (XIV)

UN XOFER EN MENT (un dimecres de benes) Amb els ulls plens de lleganyes, vaig mig obrir les parpelles davant la remor dels qui ja portaven estona desperts. El refugi bullia de moviment per cuina, habitacions i passadissos. Mica en mica la meva ment va encaparrar-se amb una dèria que acabaria per fer-me aixecar, de què em sonava en Friðjòn, de què coneixia al xofer de la nostra singular expedició. Un cop posat el peu a terra vaig veure la data d’aquell dia en el meu mòbil, el pas de l’Equador del meu viatge. No fou que m’esperés una festa a l’estil universitari, però el que vaig rebre fou molt millor, fou un regal dels déus. Els tres déus víkings Thor, Oðin i Freyr estaven de la meva part altre cop, el turmell, d’un color barrufet, restava menys inflamat i amb menys dolor. Es feia evident, pomada, bena i conversa amb Rooe i Hadar sobre els altres tres déus, el cristià i els dos semites, Iavè i Alà, va confabular l’altre trio, Thor, Oðin i Freyr per curar-me, vaja, això vaig pensar. Per si un cas, gràcies a déu, tot i que em vaig perdre i no sabia quin de tots plegats. La resta del jornal esdevingué força tediós desfent el camí que ja havíem fet des de Akureyri fins al refugi de Virkisfell. Les planes despoblades i curulles de rocs ja ni feien que es disparés la màquina de retratar, massa quilòmetres de monotonia observada, massa solitud. Aquell terreny s’havia declarat ferotge davant les intencions humanes. Ja s’ha comentat que Islandesos hi hagueren que intentaren instal·lar granges per aquells indrets. De fet una granja a Islàndia esdevenia quelcom relativament simple d’elements, un pou d’aigua calenta, una munió de cavalls, un altre d’ovelles i un casa. La deu d’aigua termal resultava molt fàcil en aquella illa volcànica, les ovelles eren pagables i els cavalls assequibles, potser l’habitatge passava per ser la peça més cara de tot l’assumpte, material i transport havien de cobrir molts quilòmetres de ferms sense asfaltar. Tot i la relativa disponibilitat de tot allò, en el centre de l’illa no hi vivia ningú. De fet tots els intents de granges en aquell interior rocós havien fracassat flagrantment. Dues n’havien estat les causes. La primera el clima amb els seus vents glaçats d’hivern, fet que en donaria testimoni el març de 2011, temporals que impossibilitaven qualsevol prat o camp de farratge, i la segona la crisi econòmica del 2008 que va fer que els pocs intents dels grangers fessin fallida. En fi, era molt més fàcil viure pel litoral i deixar els plans per a qui els havia parit, la natura. La demografia d’Islàndia era una equació ben senzilla de resoldre, uns 320.000 habitants que sols vivien per la costa, no pas pels altiplans. Islàndia esdevenia un país molt despoblat. Tot i que més d’un terç de tots ells residien a la capital, Reykjavik, la resta restaven molt dispersos. Fent quatre càlculs un s’adonava del despoblament de l’illa. Amb uns 110.000 quilòmetres quadrats, més de tres cops Catalunya, a Islàndia no s’arribava als tres habitants per quilòmetre quadrat mentre que nosaltres passàvem dels dos-cents trenta, quelcom més o menys equivalent a diluir unes cent vegades la població catalana en el nostre territori. Donada aquella baixa densitat de població s’entenien moltes coses de l’illa. La primera una elevada seguretat ciutadana donats els pocs delinqüents que hi corrien, tothom es coneixia massa. La segona, i continuant amb l’anterior, uns nivells de corrupció mínims, els més baixos d’Europa. I la tercera, molta tranquil·litat amb una esperança de vida altíssima, setanta-nou per als homes i vuitanta-tres per a les dones, tots ells molt pencaires, fins i tot amb segones feines a estones lliures malgrat jubilar-se als setanta. Els islandesos? Doncs molt bones persones, molt educats i d’habituds molt pràctiques. Sols entrar a les cases, i com també feien els seus veïns a Grenlàndia, els locals es descalcen per no portar fang, brossa i humitat del carrer. Amb mitjons posats i sobre parquet, l’estada es feia còmode i higiènica, si portaves els peus nets, esclar. Hores portàvem de trajecte per camins de cabres quan a la fi l’asfalt va aparèixer sota les rodes de la furgoneta. Per la tarda vam arribar a un lloc mític, un indret que va resultar del tot simptomàtic per a la història del primers pobladors, el majestuós i eixordador salt d’aigua de Goðafoss. De fet en islandès foss significava cascada i Goða déus, tot plegat un rebombori d’escuma i aire mullader que no et deixava fer amb tranquil·litat les fotografies. El salt dels déus amagava i ocultava un esdeveniment trencador per als víkings medievals, una fotesa que s’havia repetit un i altre cop entre els pobles, el poder. Corria l’any 1.000 i els víkings vivien sota l’aixopluc de la seva trinitat divina, Thor, Freyr i Oðin. Thor controlava trons i tempestes, ell era la força i el vent. Freyr influïa sobre el sexe i la fertilitat de la terra i per últim Oðin, el més important, era el déu de la guerra i la seva paradoxa, la poesia. En honor dels tres, i els dies de solstici i equinoccis, els víkings s’ajuntaven en grans menjades de carn, en grans sacrificis. Però aquelles costums bàrbares eren guaitades amb recel pels veïns d’Europa, pels altres bàrbars, els cristians. De fet, mai no va ser un assumpte de creença el que enfrontava uns i altres, fou un tema de dominar als irreductibles nòrdics. Els víkings, poble ramader, comerciant però batallador, de tant en tant feia alguna malesa per les costes, la qual cosa disgustava a molts dirigents europeus. I com poder pacificar els rebels? Doncs com sempre s’havia fet a la història, en nom d’algun déu o fe pacifista. Xina va introduir el budisme dins de les files mongoles i va amansir les seves ganes de sang, de fet així els va vèncer. Cristianitzar els víkings podia ser un equivalent, una manera de conquerir-los. Els víkings, també com els mongols, tenien molt mala fama per la sang enemiga que vessaven. Diuen les cròniques que no tenien por a morir, que els encantava envair ciutats i saquejar-les, pensis en la Sevilla demolida per ells l’any 844. Aquella política d’atacs i ràtzies havia de ser exterminada i els regnes cristians van decidir fer la pressió que calgués. Mica en mica van introduir la fe en Jesús i tot va anar canviant. Els víkings, d’arrels panteistes, veien com el cristianisme els guanyava terreny poc a poc. A finals del segle X la cosa no s’aguantava i el cap de protocol dels víkings, Þorgeir, va decidir evitar el conflicte. Si ells no es feien cristians, la guerra civil esclataria. No hi havia més remei i Þorgeir es va veure forçat a declarar cristià el país. En senyal de la fi de l’antiga religió dels víkings, en Þorgeir va prendre totes les figures paganes i les va gitar en aquella gegantina cascada, el salt dels déus, a Goðafoss. Tot i aquell intent del cristianisme per devorar les creences nòrdiques, el paganisme no va morir mai. Els víkings continuaren professant els seus costums i religions de manera discreta i a esquenes de les cristianes, i com no continuaren batallant en contra aquests. Fou durant el segle XI que l’últim rei víking va caure en batalla per terres angleses. A partir d’aleshores la cultura d’aquells nòrdics va defallir, sols en romangué una cosa, l’actual llengua islandesa. I de la religió ancestral? Doncs una petita comunitat d’islandesos n’estava recuperant l’essència, l’anomenat Asatrú. Aquests mateixos membres, i durant els solsticis i equinoccis, s’ajuntaven per fer sacrificis i menjades de carn, es a dir, barbacoes on el brindis era triple, el primer per a Oðin, el segon per als morts i el tercer per a qui es volgués. Un projecte hi havia de construir un temple per a l’Asatrú durant el 2008 però la crisi econòmica va avortar la temptativa d’aquella minoria. Ara la majoria de víkings ja no eren pagans, en el segle vigent un 84 % d’islandesos es declarava de confessió protestant. Adéu a Thor, adéu a Oðin i adéu a Fryer, que no pas adéu a Déu. A un quart de sis de la tarda arribàrem a Akureyri, el meu campament base d’ençà feia més d’una setmana, i just baixat de la furgoneta em vingué al cap de què coneixia Friðjòn, em recordava a un actor, al Bruce Willis, i no me’n vaig poder estar, li ho vaig dir, que poca-solta, oi? En Friðjòn va riure i vam intimar una estona, ell m’explicà de la seva família, que l’esperava, jo del motiu del meu viatge, l’Eyjafjallajökull, en Pep. En Bruce Willis, en Friðjòn, es sorprengué de mi i jo de la seva sorpresa. Aleshores m’afegí que ell l’havia vist en acció, que havia vist l’explosió d’en Pep. En parlàrem uns minuts i em detallà la seva experiència. Ell fou testimoni de primera línia prop d’Skógar, allò més la informació que jo en tenia de l’IMO, Icelandic Metereological Office, em descrigueren amb gran realisme què va passar aquell 14 d’abril de 2010. El que ara continua en són els fets. El 14 d’abril tot estava a punt de petar. A les 5:23 l’IMO va notificar al VAAC, al London Volcanic Ash Advisory Center l’erupció imminent d’en Pep, els sismes per l’ascens de la lava així ho indicaven. La lava, no obstant, restava sota la glacera i no se’n veia ni un bri. Tot seguit el VAAC, i segons els seus models informàtics, va alertar a les autoritats de l’aviació europea del risc imminent de cendres i de la possibilitat de segellar l’espai aeri. L’observatori de Toulusse mostrà certa reticència a l’alarmisme londinenc inicial. Vaig preguntar-li al Bruce Willis si en Pep va ser tan perillós com el van pintar en un principi, si havia estat exagerat tancar tants dies l’espai aeri europeu. En Friðjòn semblava més proper als carolingis que als britànics, ell més avesat a erupcions per la seva illa pensava que potser en van fer un gra massa, que això havia passat més cops sense tanta sonada. Però el xofer no era geòleg i la seva opinió em va semblar dispersa i poc fonamentada. De fet durant aquell 14 d’abril les desgràcies continuaren, cosa que semblava donar la raó a l’alarma londinenca. La següent mala nova vingué una hora més tard, la glacera s’estava fonent a grans gambades. A les 6:50 una estació de cabals al nord d’en Pep registrà un augment de les aigües, senyal que el volcà havia iniciat la fusió dels gels. A partir d’aquell moment, i com un efecte dominó, van precipitar-se tots els fets que em van fer venir a l’illa. Va espetegar fulgurant, sulfurós, enlairant moltes cendres, partícules que feren maleses per Europa. Aquella pols descarada cobrí d’ombra, foscor i desastres l’antic continent. Com el vol d’un gegantí i cinematogràfic monstre anul·là per complet l’espai aeri europeu. Jo a Barcelona aleshores, i poc seguidor dels mitjans, rar que un és, no me’n vaig assabentar. Ràdio i televisió ho pregonaven i escampaven per arreu mentre les partícules abrasives planaven des del nord, des d’Islàndia. Com sovint em passava, foren ells, els meus alumnes, adolescents de cap a peus, els qui m’avisarien de l’explosió. Profe, que no ho sap? Saber què? Avesat a llibres, escrits i pel·lícules, acuseu-me d’avorrit, poques ganes i temps em quedaven per seguir les vicissituds televisives del moment. He d’admetre però, que hi havia un dia de la setmana que em podia una debilitat. La raó d’allò era que aquell dia esdevenia l’únic programa que jo esguardava per la tele. De fet cada dijous feia la mateixa broma als meus alumnes. Avui és un gran dia – deixant una pausa de rigor per afegir amb sorna -. I no, avui no em caso... Avui és un dia important... avui fan Polònia! Pot semblar poca-solta tal afirmació, però argumentava als meus alumnes que mentre s’emetés un programa d’humor i crítica en clau política com aquell, allò era senyal inequívoca d’estar vivint en una democràcia mínimament sana i oxigenada com ho estava sent la islandesa. Però el dia d’aquella detonació, el 14 d’abril de 2010, no era jornada per Polònia, no era dijous, era dimecres, i per tant jo no tenia intenció d’engegar la caixa hipnòtica i empassar-me bajanades sensacionalistes. Clar que davant l’allau de comentaris insistents per part dels meus escolars la cosa va canviar. Ells m’hi van encuriosir i fou per ells que vaig avançar a dimecres la connexió a la TDT. Al final, i tal com va començar el llibre, la curiositat va poder més que els costums casolans fent-me engegar el televisor fora de dia. I allí la vaig veure, l’eclosió d’un rabiós gra de pus volcànic ple de mala llet. Aquella detonació tant aparent i televisiva tenia la seva explicació. La reacció de grans quantitats d’aigua amb el magma incandescent va provocar una gegantina explosió i una columna de 8 a 12 km de pols i cendres s’enlairà davant la mirada incrèdula de molts islandesos. Ara era segur, una columna eruptiva, un torterol de fum negre, es desdibuixava borrós i escampat per l’atmosfera assolint una alçada que afectava de ple els vols europeus. Mentre la pols va començar a planar per les valls cobrint granges i poblacions. Allò semblava un holocaust nuclear. La gent, poc abans, havien rebut, i de forma automàtica, una trucada per migrar d’allí. Unes 800 persones foren desplaçades del lloc, algunes podrien tornar a l’endemà per descobrir un paisatge dantesc, orfe i mort. Granges i valls restarien colgades d’una cendra negra i humida. Es va fer evident que protecció civil, ben informada i a l’aguait, va actuar molt eficientment evacuant la població propera al volcà en el moment oportú. També el Servei Geològic Islandès ho va fer bé, aquest va penjar tota la informació que obtenia d’en Pep a Internet per compartir-la amb altres especialistes del món. I l’IMO també va fer bé els deures a través de la seva xarxa d’estacions automatitzades, unes 56 estacions sísmiques, unes 70 de GPS, tantes altres de nivells en rius per controlar els cabals de les glaceres que es desfeien, tantes altres de sensors subterranis per mesurar les inflors o baixades del terrenys cas que un magma s’hi passegés per dins, i finalment un potent radar de pluges i cendres que seguien l’evolució de l’escampada de pols volcànica mentre eren contrastades amb les imatges rebudes dels satèl·lits juntament amb el ràdar del SAR, Synthetic Aperture Radar, que des del guardacostes Dash 7 anava seguint la desfeta de la glacera d’en Pep. Tot un gran dispositiu que vigilava l’infern d’aquell 14 d’abril. Els islandesos en sabien molt d’allò, anys d’experiència els precedien. De fet, i d’ençà el 1999, una xarxa d’aparells registraven les anomalies geològiques de la regió, i durant el 2005 ja s’havien assajat plans d’evacuació entre els locals, tot plegat va permetre com actuar correctament. Però allò no fou l’únic que va succeir, una erupció no sols vivia de foc, també de fang i de llots. La glacera es va liquar encara més i van continuar les catàstrofes. En Bruce Willis em va dir que tot allò ho trobaria per Internet, que havia de marxar cap a casa, que l’esperaven. Jo no el vaig retenir més. Ara havia de tornar a la meva solitud, a l’aïllament que em recordava la meva solteria i la meva manca d’escalfor cada vespre, i això que allí les dones prenien fàcilment la iniciativa. Aquell vespre vaig dirigir-me conco i amb la cua entre cames cap el meu alberg per somiar altre cop en assumptes conjugals. La meva solteria a Islàndia m’estava prement l’ànima, i com a docent, estava passant més gana que un mestre d’escola. Aquell somni seria més producte de pensar amb el penis que amb altra cosa. Tot i que es digués que els homes amb bona cigala tenen les idees més trempades, a mi la meva m’estava regalant malsons. Estava jo davant d’un gran espadat observant l’oceà i reflexionant en veu alta: El primer dia sols em mirava les altes, primes i rosses, el tercer les primes i rosses, el sisè les rosses, i el desè sols “les”. Ja veig que hauré de revisar el meu concepte de bellesa. De sobte, i de les profunditats del mar, sorgí una balena vella, arrugada i de carns flàccides. Aquesta se m’apropà, es tragué el tanga i em cridà, hola guapo. Es feia obvi, jo ja estava molt malalt. Bon dormir.

jueves, 7 de febrero de 2013

EL GOZO INTELECTUAL (un libro de Jorge Wagensberg)

De ideas bien pensadas, revisadas y excelentemente expuestas. Elaboración, reelaboración y reflexión del porqué los humanos hallamos placer en algo innato, antiguo y esencial como es la belleza de la curiosidad y su consecuencia, el aprendizaje, un camino que cruza sus tres puentes hasta llegar al gozo intelectual, la trilogía del estímulo, el diálogo y la comprensión. Tras una primera parte teórica y en algunos puntos provocadora de nuevos planteamientos educativos, la segunda, y más extensa, invade de ejemplos el libro de manera elegante y estimulante. Wagensberg nos expone multitud de paradojas, conversaciones e historias enigmáticas en donde su desenlace siempre conlleva la misma magia, el gozo intelectual.

lunes, 4 de febrero de 2013

ISLÀNDIA LLESTA versus l’ESPANYA ESTÚPIDA

Crisi econòmica amb indignats frustrats aquí però indignats victoriosos allà. Com s’entén que Islàndia, un país petit i modest, hagi gairebé superat la crisi econòmica, i Espanya, vuitena potència mundial segons el govern Zapatero, encara s’arrossegui pel fang dels deutes contrets. L’assumpte de la crisi econòmica a Islàndia i Espanya resulta molt greu, estrany i misteriós, ¿com després d’unes prestacions socials envejades per Estats Units, Islàndia i Espanya es van enrunar en un clot tan profund?, ¿com passàrem de l’abundància a un dels deutes externs més monstruosos de la història? A Islàndia i Espanya les subvencions i les ajudes familiars sovintejaven d’allò més abans de la crisi. A Islàndia sols calia veure l’edat de moltes mares, menys de vint-i-cinc, i es que els fills allí venien amb un tou de pans sota el braç, farina que el pare estat viaticava. Moltes eren les joves que estudiant a la universitat, i sense estar amistançades amb la parella, decidien quedar-se prenyades rebent importants subvencions del govern. Aquell benestar social significava el paradís per als islandesos, un edèn que la crisi els hi va arrabassar. Però, ¿com s’originà tota aquella catàstrofe? Aquest dubte ha provocat dos viatges per Islàndia amb múltiples entrevistes al respecte, dues estades que sumen gairebé dos mesos per l’illa i que han deixat clara la relació existent entre les manifestacions dels indignats per Europa i Islàndia, un fenomen frustrat a Europa i amb èxit a l’illa nòrdica. De fet aquell moviment pioner a Islàndia va fer caure el seu govern amb un projecte de reformar la constitució per evitar crisis futures. La connexió entre crisi islandesa, indignats europeus i reformes polítiques esdevé un fet que no ha transcendit en el nostre país. Per entendre tot això amb profunditat hem de tirar molt enrere, hem de dirigir-nos a finals de la Segona Guerra Mundial. Diuen que qui juga amb foc es crema... o es diverteix. La conclusió fou que Islàndia havia jugat amb foc i no es va divertir, es va incinerar. Després de la seva independència l’any 1944 la pesca continuà esdevenint la principal font d’exportacions d’un dels països més pobres de l’Europa Occidental. Allò va canviar a finals dels anys vuitanta quan el govern decidí fer privats els drets de pesca i repartir-los entre uns pocs, els més afins al poder. Allò va crear una nova classe social de nous rics, els futurs financers. El cop de gràcia va venir pels anys noranta quan el mateix estat va permetre que la banca fos també privada i lliure d’accions, els nostres nous rics, i financers amics del govern, en serien les beneficiaris. El liberalisme i el capitalisme salvatges havien sorgit de l’ou. Els nous rics dels vuitanta més la banca famèlica dels noranta es llençaren a una expansió internacional fora de control i devorant mercats gràcies a l’especulació. Així aconseguiren que els seus actius, que no capital, signifiquessin dotze vegades el PIB de tota Islàndia. Un exemple, sols el Kaupthing Bank va representar deu vegades el PIB nacional. Però la bombolla inversora sols disposava d’això, d’actius, d’inversions sense diner real, sense moneda existent, sols especulacions, i quan massa gent inverteix en el mateix, allò perd valor mentre tothom veu el rei vestit tot i anar en pilotes. El propi govern islandès va invertir en aquell rei en pilotes, un fum que s’anava a esvair. Durant el 2007 saltaren les primeres alarmes, però la política i la banca feren cas omís. L’esclat de les hipoteques subprime i la fallida de Lehman Brothers va fer caure la bena dels ulls. Es posseïen moltes propietats i productes financers valorats en excés que ara tothom dubtava si comprar-les. L’onada de desconfiança va deixar sense diners el mercat i la desplomada dels principals bancs islandesos fou total. Aquests no tenien líquid per pagar els interessos promesos. Havíem arribat a l’any 2008 i el deute del país, amb moltes inversions en borsa, va quedar al descobert. L’especulació que aguantava al propi govern, al país i a la seva política de benestar social es va trobar devent grans quantitats de divises als inversors estrangers, sobretot britànics i holandesos. Es veu que un primer ministre, i altres optimistes, van permetre que el sistema bancari islandès s’inflés de deute i especulacions pagades amb els diners dels votants. Quan durant l’octubre de 2008 els principals bancs varen fer aigües un rere l’altre durant sols una setmana, la ruïna es mostrà total per a tots els ciutadans. Islàndia va passar de miracle econòmic a un infern financer. S’havia invertit amb els impostos dels contribuents en molt fum i poca llenya. El vent s’estava enduent els fums i la fusta s’havia consumit. A títol d’exemple el creixement del PIB islandès del 2007 fou del 6%, per passar a un 1,4% durant el 2008 i a un –7% el 2009. Així sobrevingué la baixada de la corona i l’augment de l’atur provocant que aquests grans genis de la política demanessin ajuda internacional, fins i tot al mateix FMI, al Fons Monetari Internacional. Va quedar clar com l’aigua que les arques de l’estat estaven buides i que calien préstecs per pagar als inversors. Islàndia necessitava reserves com mai no havia passat. Conseqüència de tot allò fou que de la nit al dia Islàndia va passar de posseir uns serveis socials de primera a un deute extern de champions, uns 4.000 milions d’euros, un llast econòmic que delmava la utopia del seu benestar i evidenciava aquella vana il·lusió. El problema havia estat que molts bancs, i sota l’auspici de membres del govern, havien ofert fons d’inversió amb la promesa d’uns interessos estratosfèrics als compradors, uns adquisidors que aparegueren fonamentalment del Regne Unit i Holanda. Quan l’aixeta del diner va estroncar-se l’any 2008, aquests bancs i filials del govern no van poder pagar als inversors estrangers. Allò provocà la caiguda dels principals bancs com el Kaupthing, el Landsbanki o el Glitnir. De fet, tots tres van quedar-se sense fons, no tenien capital per poder pagar tot el que havien promès abonar als seus inversors. L’estat, demanant ajuda al FIM, al Fons Monetari Internacional, va haver de salvar la pell als bancs i els tres anteriors foren nacionalitzats de cop. Ells havien temptat a britànics i holandesos amb productes financers molt llépols que no podien tornar en forma dels interessos promesos. Ja se sap, inverteix en mi que després et pagaré la repera, però la repera es convertí en una immensa carbassa, un suspens magnànim. Sota l’aixopluc de la Unió Europea i els Fons Monetari Internacional, el Regne Unit i Holanda amenaçaren a Islàndia amb denúncies jurídiques i pressions econòmiques. El govern islandès, que havia assumit aquell gegantí deute al nacionalitzar els seus bancs principals, va passar la patata calenta als seus votants, serien ells els qui haurien de pagar-ho amb menys benestar social, uns 12.000 euros per barba, més impostos i més atur, del 2% al 7% en poc més d’un any, ¿els sona familiar això de més impostos però menys benestar social? Espanya li passà el mateix però la seva societat i polítics no varen estar a l’alçada dels islandesos. Per a Islàndia allò significà la fallida total, el caos financer i la incredulitat del votant però també el despertar de la societat crítica en contra la mala gestió política del país, Espanya encara no ha reaccionat. Per als islandesos haver estat tant temps vivint d’un benestar social excel·lent i aleshores veure’l perillar els semblava inaudit, tot i que els mostrava la sopa de babaus on havien nedat ingènuament, els ensenyava la realitat, el deute extern. En fi, dels impostos s’havien de pagar els crèdits adquirits, i d’impostos no n’hi havien suficients per viaticar el crèdit. Què va passar? Que el govern sota l’amenaça europea, els apujà tal com va fer també Rajoy a Espanya. L’any 2010 Islàndia va ser el país de la OCDE on més va ascendir la pressió fiscal sobre els salaris, Espanya fou la segona. Fou obvi que a la península ens havia passat el mateix que als islandesos però amb una subtil diferència, Islàndia es va queixar ja en el 2009 i nosaltres no ho vam començar a fer fins arribat el 2011, els indignats. El que va fer petar als islandesos l’any 2009 no fou la pujada d’impostos sinó una nova llei que els obligava a fer-se responsables de l’error financer. A finals de 2009, i davant aquell forat de diners, el govern va decretar que seria el poble qui pagaria aquell deute bancari. En fi, que els islandesos haurien de tornar 4.000 milions d’euros durant els propers quinze anys al 5,5% d’interès a inversors del Regne Unit i Holanda entre d’altres. La gent es va llençar al carrer per sol·licitar sotmetre la llei a referèndum. Durant el gener de 2010 el President, i davant el sidral que el poble li enlairà, es negà a ratificar la llei i va anunciar que hi hauria consulta popular al respecte. El mes de març es celebraren els comicis i el NO al pagament del deute arrasà amb un 93% dels vots. El Govern, i per depurar responsabilitats, va iniciar indagacions al respecte. Així començaren un seguit de detencions de diferents banquers i alts càrrecs executius al dissenyar, elaborar i posar a la venda aquells productes financers tan perillosos amb capital del poble. Un periodista islandès, en Kristinn Hrafnsson, intentà denunciar la transferència de fons entre Islàndia, Luxemburg i les illes Verges britàniques implicant a vint-i-set banquers del país, però tot fou en va, un d’ells era el propietari del Canal 2 on es volia emetre el vídeo. Tot i allò, la Interpol dictà una ordre de recerca i captura dels financers implicats i aquests fugiren del país. Si abans en els orinals masculins dels banys públics hi havia dibuixos de mosques o teranyines per tal que els mascles apuntessin bé, des d’inicis de 2009 aparegueren uns nous reclams, les fotos estampades de les cares dels principals banquers del país. La reacció d’aquell poble islandès enganyat i estafat havia estat lloable, sobretot per l’estratègia, protestes pacífiques, sense sang però pixant-se sobre els culpables escàpols. Tot plegat explicava que un dirigent polític fos imputat per primera vegada al món a causa de la crisi financera, el sistema necessitava un culpable per tal que la púrria es calmés. El cap de govern, Geir Haarde, malalt de càncer i sota la pitjor protesta del país durant els darrers seixanta anys, va haver de dimitir durant el gener de 2009 per ser després processat en el 2010 i passar per judici durant el 2011. Tot allò passava en una població, els islandesos, que eren de les millors persones que un pugui imaginar, tranquils i allunyats de la violència. No obstant això, aquells xais nòrdics van atacar el cotxe oficial de Haarde amb ous i crits gens catòlics. El xivarri fou tan alt que en Haarde va haver de convocar eleccions anticipades i per primer cop en vint anys, el partit conservador va perdre davant l’esquerra. Malgrat el canvi les queixes continuaren i el govern es va sentir obligat a una coalició entre esquerres i dretes per resoldre la crisi del país, ¿s’ho imaginen aquí això?, ¿s’imaginen a PSOE i PP agafats de la mà en benefici de la nació? Val, d’acord, no m’he fumat res il·legal, sols era un somni, un desig, una utopia. Passat el 2010 el deute a britànics i holandesos continuava pendent i els islandesos en teoria estaven obligats a pagar-lo. Aquell context endegar dues coses en el 2011, les assemblees populars i un nou referèndum. La primera, les assemblees populars, varen fer esclatar fenòmens similars per arreu d’Europa uns mesos més tard, els indignats. Els islandesos però, foren molt més organitzats. Van escollir una assemblea general per redactar una nova constitució aprenent de tot aquell conjunt de lliçons i per substituir l’anterior i responsable de la crisi, una còpia arnada de la constitució danesa. Així, d’entre 522 presentats a les candidatures, s’escolliren per sufragi vint-i-cinc ciutadans sense filiació política alguna. Advocats, empresaris, economistes, sindicalistes, estudiants, periodistes i fins i tot un pastor luterà formaren part d’aquella assemblea constitucional. Aquella organització va començar la seva tasca el febrer de 2011, i com una onada, més i més gent hi va anar col·laborant per tot el país. Tot i això, certes forces polítiques s’hi oposaren, les responsables del crac financer, les qui van vendre els bancs a preus modestos als seus simpatitzants, els acòlits que en pocs anys arruïnaren la banca. Per dissuadir aquella oposició la xarxa fou fonamental. A principis de juliol de 2011 un primer esborrany del text fou penjat a Internet i cada dia molts islandesos hi anaren afegint més i més propostes via Facebook, Twitter o pel correu electrònic. Era la primera vegada a la història que una Constitució estava sent preparada per Internet. L’objectiu final de tot allò fou redactar una nova carta magna que hauria de ser aprovada al Parlament de les properes eleccions legislatives, uns comicis previstos per al 2013. La xarxa estava democratitzant la democràcia, la qual cosa fou tot el contrari a Espanya, la democràcia va modificar la Constitució, acord del PP i PSOE, per tal que els espanyols mai no poguéssim fer com els islandesos, votar en contra de pagar el deute. Tot i així, i de manera tardana, aquella Revolució Islandesa amb dimissió de tot un Govern, nacionalització de la banca, referèndum per tal que el poble decidís sobre l’economia, l’empresonament d’alguns responsables de la crisi i la nova escriptura d’una constitució pels ciutadans va encetar iguals assembles per arreu d’Europa el maig de 2011. La revolta silenciosa islandesa es convertí en tot un símbol per al moviment peninsular dels indignats. Sols calia veure les banderes islandeses onejant per les places ocupades, escoltar les seves proclames o trobar-se amb el mateix líder dels indignats islandesos, Hordur Torfason, a la Puerta del Sol de Madrid. Per desgràcia una d’aquelles acampades fou reprimida brutalment per la policia. El 27 de maig de 2011 a la Plaça Catalunya de Barcelona se’ls hi escalfaren massa els ànims als Mossos d’Esquadra. La segona cosa que es va endegar durant aquells finals de 2010 fou un nou referèndum que fou convocat el 9 d’abril de 2011. Els islandesos van dir altre vegada que nanai, que es busquessin més responsables i se’ls jutgés, que ells no pagaven els plats trencats de quatre capsigranys entre banca i govern, ¿compren el moviment dels indignats? Tot i així, i passats gairebé tres anys, cap dels culpables islandesos d’aquella enganyifa estava a la garjola. Un procés estava obert contra alguns membres del govern, personatges amb nom i cognom que no paraven de ressonar en la premsa. Mentre el deute islandès, com una espasa de Damocles, continuava ballant sobre els votants. Els islandesos no sols varen patir per les seves butxaques, la crisi els va furtar també una de les seves passions, l’art. Si les finances caigueren i ja no hi havia diners, menys n’hi hagueren per comprar quadres o mantenir galeries de creativitat. Allò envià a un gran gruix de gent a l’atur, aquest passà d’un 3% en el 2008 a un 7,2 % a l’any següent. Però la crisi no sols va carregar-se l’art que tant agradava als islandesos, també empresaris i immobiliàries van quedar tocats, o millor dit, trastocats. Un cas ben curiós de pífia per ambició de les constructores me’l van explicar a la capital, a Reykjavik. Si bé les cases islandeses estaven ben equipades i adaptades per a l’hivern gèlid del punt on totes les hores són una, on el marc horari resta en un sol punt, l’àrtic, alguns constructors es van passar de llestos i sota el boom immobiliari van ignorar la realitat islandesa. Es veu que en una barriada de la capital van edificar uns blocs molt bonics, refinats i d’estil funkis per ser venuts a estrangers com inversió. El problema, i amb les preses per fer negoci, es que van construir-les massa ràpid i sense les mesures islandeses contra el fred. Els pisos, a nivell de vendes, se’ls hi glaçaren. En aquell assumpte de la crisi no podíem oblidar els empresaris islandesos, els uns obligats a acomiadar-se d’una anguila d’or que se’ls hi esmunyí de les mans i els altres per la que pescarien a costa del poble. Veiem els dos casos. En època de vaques grasses, molts amos de supermercats o de grans cadenes de botigues residien fora d’Islàndia, sobretot a Europa al ser més barata i menys hivernal. La vida d’aquests resultava força confortable, vivien amb sous islandesos però amb despeses a nivell europeu llunyanes de la pressió fiscal de l’illa, en fi, evadien alguns impostos. Però durant el 2008 va petar tot i el propi govern es va veure obligat a devaluar la corona un quaranta per cent per afavorir les exportacions i l’entrada d’inversions. Aleshores aquells empresaris van haver de reduir els seus preus un 15 % de mitjana per competir i mantenir les vendes, tot una gran pèrdua de beneficis. En això que l’estat va començar la seva especial caça de bruixes per recuperar impostos esmunyits. Més d’un d’aquells empresaris va decidir tornar al país poruc de ser processat per evadir impostos. Un segon cas d’empresaris fou més espavilat, ells feren més negoci a expenses del pagà, el ciutadà ras que pagava legalment a l’estat. Molts autònoms s’empadronaren, si és que ja no ho estaven, en algun emirat àrab on no es pagaven delmes a Islàndia, una manera rodona d’estalviar-se grans contribucions vers al seu país. Per molt que la majoria d’islandesos es queixessin que la crisi l’havien de pagar els més rics, els adinerats fumaven poltronats una pipa turca badant entre els seus fums, mentre els emirs agraïen l’entrada de capital víking. La crisi, i com sempre, la pagarien els assalariats. Si en Depardieu va assolir la nacionalitat soviètica pels vols de 2012 per evadir impostos a França, molts islandesos aconseguien el mateix per Aràbia al voltant del 2010. A Espanya feia més temps que molts grans capitals feien el mateix. Però en tota aquella crisi, entre tot aquell merder d’atur, fugues de capital i polítics capsigranys calia afegir l’explosió del 2010, la del volcà Eyjafjallajökull. Les cendres emeses per aquella erupció podien enfonsar un dels sectors fonamentals del país, el turisme. Era urgent endegar solucions per enlairar el país. En fi, què fer amb tant desastre? Doncs el pla era obvi, primer inversió estrangera i segon produir quelcom propi per vendre fora. És a dir, el que sempre s’ha fet per donar força al canut, a la guardiola, que entrés diner de fora i que de fora ens compressin les coses. En aquests dos sentits Islàndia va oferir condicions d’impostos genials per a la inversió estrangera i a canvi vendria quelcom propi. El país produïa el cent per cent de la seva energia elèctrica de fonts netes i sense contaminar, i no vull dir que fossin nuclears de nova generació, no, no pas. Allí el 75 % de l’electricitat procedia dels embassaments i la resta de les geotèrmiques. De fet l’origen de tanta calor era el fred, de les gegantines glaceres del país. La fusió d’aquestes mastodòntiques masses de gel aportava aigua suficient per als embassaments i per als aqüífers que alimenten les geotèrmiques, l’aigua bullent que escopia la terra i que feia moure els generadors elèctrics de les centrals elèctriques. Fent càlculs, era obvi que una energia així era la més barata del món, repeteixo, la més barata del món i sense dependre del petroli. Deia l’estadista britànic, Ernest Bevin, que potser el regne del Cel estava fonamentat en la justícia, però el regne de la terra es basava en el petroli. En aquest cas Islàndia podia ser diferent, podia passar de cites d’analistes i d’imposicions dels senyors del petroli, s’ho podia passar pel farcit. Islàndia buscava inversors i tenia l’energia més barata del món. En breu li sorgiren moltes ofertes de matrimoni, Xina, Noruega i la pròpia IBM. La cosa prometia. Però un altre cosa que podia vendre Islàndia era turisme. Aquest sector esdevenia un gran motor intern de l’economia islandesa Però tot delicte, la crisi, havia de tenir un culpable, si bé a les pel·lícules així passava. Del cert que uns quants n’eren, dos exministres socialdemòcrates, Ingibjörg Sólrun Gisladöttir i Bjorgvin Sigurdsson, un de conservador, Mattiasesen i per últim el cap de govern ja esmentat, Geir Haarde. I foren tots processats? Un tribunal especial creat el 1905 per jutjar alts càrrecs de govern que mai no havia estat convocat, el Landsdómur, ara es trobava convocat davant un cap de turc, davant Haarde. Així durant el setembre de 2010 va començar el procés contra Haarde per negligència en el col·lapse bancari de 2008, un càrrec que li podia costar dos anys de presó i una multa. La resta de ministres no foren convocats. De fet l’error de Haarde fou el de molts dirigents europeus, com en Zapatero i Montilla, que mai no foren processats. Ell es va deixar emportar per l’optimisme regnant que rebutjava d’arrel els avisos de risc imminent de crisi i que animava a l’especulació i al fals enriquiment d’uns pocs. Aquesta pífia havia estat denunciada multitud de vegades pel Rabobank, un dels bancs més segurs d’Europa, però els nostres polítics no li van fer cas. La nostra pròpia crisi econòmica? Mort d’una crònica anunciada. Finalment, i durant l’abril de 2012, Geir Haarde fou absolt de la majoria d’acusacions i amb un multa va salvar-se de la presó. Tot i així la llista de polítics, banquers i empresaris responsables i acusats de la crisi econòmica islandesa va continuar creixent, els anomenats víkings financers. Així, i durant el desembre de 2012, foren condemnats a pocs mesos de presó el director de Glitnir, Laurus Weldings, i el banquer Gudmundur Hjaltason, per frau al concedir crèdits milionaris i molt arriscats a empreses amigues. També durant el gener de 2013 Jon Asgeir Johannesson, fundador de l’arruïnada societat d’inversions Baugur, va haver de passar per tribunals. Es veu que va obligar al banc Glitnir a concedir-li un crèdit monstruós poc abans del pet de la crisi. Allò provocà la descapitalització del banc i la seva ruïna. El flagrant fou que Johannesson va quedar-se sis milions d’euros en el seu compte personal mentre aquella banca plegava per manca de líquid monetari. A tot l’anterior calia afegir que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional amenaçaven a Islàndia via tribunals per tal que pagués el deute als inversors holandesos i del Regne Unit, un fet que a finals de gener de 2013 va finar. El Tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç, EFTA, va donar la raó a Islàndia i aquesta no hauria de viaticar les pèrdues dels clients britànics i holandesos d’un filial on line de Landsbanki, l’Icesave. Allò creava jurisprudència vers la resta de deutes a altres inversors estrangers. El fet és que la Unió Europea, i segon el tribunal de l’EFTA, no podia obligar a Islàndia a pagar aquells deutes, ho havien de fer els bancs culpables d’allò i no pas el poble. A Espanya tot fou a l’inrevés, els bancs van rebre el capital dels impostos del poble, uns per estar endeutats i els altres per cobrar els beneficis dels crèdits concedits. Islàndia ha superat la crisi gràcies a posseir un població crítica, organitzada i reivindicativa més un govern valent davant la Unió Europea. En això Espanya perpetua la seva destrossa econòmica al ser un país de polítics mediocres, desunits i covards, en fi, tenim el que ens mereixem. Mentre Islàndia l’any 2013 ha abandonat la crisi, l’Espanya profunda resta enfangada amb més cinc milions d’aturats, centenars de polítics corruptes i més impostos que mai en tota la història de la seva democràcia. (per més dades sobre Islàndia consultar “La Mirada d’Islàndia”; http://drabada.blogspot.com.es/)