DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

lunes, 4 de febrero de 2013

ISLÀNDIA LLESTA versus l’ESPANYA ESTÚPIDA

Crisi econòmica amb indignats frustrats aquí però indignats victoriosos allà. Com s’entén que Islàndia, un país petit i modest, hagi gairebé superat la crisi econòmica, i Espanya, vuitena potència mundial segons el govern Zapatero, encara s’arrossegui pel fang dels deutes contrets. L’assumpte de la crisi econòmica a Islàndia i Espanya resulta molt greu, estrany i misteriós, ¿com després d’unes prestacions socials envejades per Estats Units, Islàndia i Espanya es van enrunar en un clot tan profund?, ¿com passàrem de l’abundància a un dels deutes externs més monstruosos de la història? A Islàndia i Espanya les subvencions i les ajudes familiars sovintejaven d’allò més abans de la crisi. A Islàndia sols calia veure l’edat de moltes mares, menys de vint-i-cinc, i es que els fills allí venien amb un tou de pans sota el braç, farina que el pare estat viaticava. Moltes eren les joves que estudiant a la universitat, i sense estar amistançades amb la parella, decidien quedar-se prenyades rebent importants subvencions del govern. Aquell benestar social significava el paradís per als islandesos, un edèn que la crisi els hi va arrabassar. Però, ¿com s’originà tota aquella catàstrofe? Aquest dubte ha provocat dos viatges per Islàndia amb múltiples entrevistes al respecte, dues estades que sumen gairebé dos mesos per l’illa i que han deixat clara la relació existent entre les manifestacions dels indignats per Europa i Islàndia, un fenomen frustrat a Europa i amb èxit a l’illa nòrdica. De fet aquell moviment pioner a Islàndia va fer caure el seu govern amb un projecte de reformar la constitució per evitar crisis futures. La connexió entre crisi islandesa, indignats europeus i reformes polítiques esdevé un fet que no ha transcendit en el nostre país. Per entendre tot això amb profunditat hem de tirar molt enrere, hem de dirigir-nos a finals de la Segona Guerra Mundial. Diuen que qui juga amb foc es crema... o es diverteix. La conclusió fou que Islàndia havia jugat amb foc i no es va divertir, es va incinerar. Després de la seva independència l’any 1944 la pesca continuà esdevenint la principal font d’exportacions d’un dels països més pobres de l’Europa Occidental. Allò va canviar a finals dels anys vuitanta quan el govern decidí fer privats els drets de pesca i repartir-los entre uns pocs, els més afins al poder. Allò va crear una nova classe social de nous rics, els futurs financers. El cop de gràcia va venir pels anys noranta quan el mateix estat va permetre que la banca fos també privada i lliure d’accions, els nostres nous rics, i financers amics del govern, en serien les beneficiaris. El liberalisme i el capitalisme salvatges havien sorgit de l’ou. Els nous rics dels vuitanta més la banca famèlica dels noranta es llençaren a una expansió internacional fora de control i devorant mercats gràcies a l’especulació. Així aconseguiren que els seus actius, que no capital, signifiquessin dotze vegades el PIB de tota Islàndia. Un exemple, sols el Kaupthing Bank va representar deu vegades el PIB nacional. Però la bombolla inversora sols disposava d’això, d’actius, d’inversions sense diner real, sense moneda existent, sols especulacions, i quan massa gent inverteix en el mateix, allò perd valor mentre tothom veu el rei vestit tot i anar en pilotes. El propi govern islandès va invertir en aquell rei en pilotes, un fum que s’anava a esvair. Durant el 2007 saltaren les primeres alarmes, però la política i la banca feren cas omís. L’esclat de les hipoteques subprime i la fallida de Lehman Brothers va fer caure la bena dels ulls. Es posseïen moltes propietats i productes financers valorats en excés que ara tothom dubtava si comprar-les. L’onada de desconfiança va deixar sense diners el mercat i la desplomada dels principals bancs islandesos fou total. Aquests no tenien líquid per pagar els interessos promesos. Havíem arribat a l’any 2008 i el deute del país, amb moltes inversions en borsa, va quedar al descobert. L’especulació que aguantava al propi govern, al país i a la seva política de benestar social es va trobar devent grans quantitats de divises als inversors estrangers, sobretot britànics i holandesos. Es veu que un primer ministre, i altres optimistes, van permetre que el sistema bancari islandès s’inflés de deute i especulacions pagades amb els diners dels votants. Quan durant l’octubre de 2008 els principals bancs varen fer aigües un rere l’altre durant sols una setmana, la ruïna es mostrà total per a tots els ciutadans. Islàndia va passar de miracle econòmic a un infern financer. S’havia invertit amb els impostos dels contribuents en molt fum i poca llenya. El vent s’estava enduent els fums i la fusta s’havia consumit. A títol d’exemple el creixement del PIB islandès del 2007 fou del 6%, per passar a un 1,4% durant el 2008 i a un –7% el 2009. Així sobrevingué la baixada de la corona i l’augment de l’atur provocant que aquests grans genis de la política demanessin ajuda internacional, fins i tot al mateix FMI, al Fons Monetari Internacional. Va quedar clar com l’aigua que les arques de l’estat estaven buides i que calien préstecs per pagar als inversors. Islàndia necessitava reserves com mai no havia passat. Conseqüència de tot allò fou que de la nit al dia Islàndia va passar de posseir uns serveis socials de primera a un deute extern de champions, uns 4.000 milions d’euros, un llast econòmic que delmava la utopia del seu benestar i evidenciava aquella vana il·lusió. El problema havia estat que molts bancs, i sota l’auspici de membres del govern, havien ofert fons d’inversió amb la promesa d’uns interessos estratosfèrics als compradors, uns adquisidors que aparegueren fonamentalment del Regne Unit i Holanda. Quan l’aixeta del diner va estroncar-se l’any 2008, aquests bancs i filials del govern no van poder pagar als inversors estrangers. Allò provocà la caiguda dels principals bancs com el Kaupthing, el Landsbanki o el Glitnir. De fet, tots tres van quedar-se sense fons, no tenien capital per poder pagar tot el que havien promès abonar als seus inversors. L’estat, demanant ajuda al FIM, al Fons Monetari Internacional, va haver de salvar la pell als bancs i els tres anteriors foren nacionalitzats de cop. Ells havien temptat a britànics i holandesos amb productes financers molt llépols que no podien tornar en forma dels interessos promesos. Ja se sap, inverteix en mi que després et pagaré la repera, però la repera es convertí en una immensa carbassa, un suspens magnànim. Sota l’aixopluc de la Unió Europea i els Fons Monetari Internacional, el Regne Unit i Holanda amenaçaren a Islàndia amb denúncies jurídiques i pressions econòmiques. El govern islandès, que havia assumit aquell gegantí deute al nacionalitzar els seus bancs principals, va passar la patata calenta als seus votants, serien ells els qui haurien de pagar-ho amb menys benestar social, uns 12.000 euros per barba, més impostos i més atur, del 2% al 7% en poc més d’un any, ¿els sona familiar això de més impostos però menys benestar social? Espanya li passà el mateix però la seva societat i polítics no varen estar a l’alçada dels islandesos. Per a Islàndia allò significà la fallida total, el caos financer i la incredulitat del votant però també el despertar de la societat crítica en contra la mala gestió política del país, Espanya encara no ha reaccionat. Per als islandesos haver estat tant temps vivint d’un benestar social excel·lent i aleshores veure’l perillar els semblava inaudit, tot i que els mostrava la sopa de babaus on havien nedat ingènuament, els ensenyava la realitat, el deute extern. En fi, dels impostos s’havien de pagar els crèdits adquirits, i d’impostos no n’hi havien suficients per viaticar el crèdit. Què va passar? Que el govern sota l’amenaça europea, els apujà tal com va fer també Rajoy a Espanya. L’any 2010 Islàndia va ser el país de la OCDE on més va ascendir la pressió fiscal sobre els salaris, Espanya fou la segona. Fou obvi que a la península ens havia passat el mateix que als islandesos però amb una subtil diferència, Islàndia es va queixar ja en el 2009 i nosaltres no ho vam començar a fer fins arribat el 2011, els indignats. El que va fer petar als islandesos l’any 2009 no fou la pujada d’impostos sinó una nova llei que els obligava a fer-se responsables de l’error financer. A finals de 2009, i davant aquell forat de diners, el govern va decretar que seria el poble qui pagaria aquell deute bancari. En fi, que els islandesos haurien de tornar 4.000 milions d’euros durant els propers quinze anys al 5,5% d’interès a inversors del Regne Unit i Holanda entre d’altres. La gent es va llençar al carrer per sol·licitar sotmetre la llei a referèndum. Durant el gener de 2010 el President, i davant el sidral que el poble li enlairà, es negà a ratificar la llei i va anunciar que hi hauria consulta popular al respecte. El mes de març es celebraren els comicis i el NO al pagament del deute arrasà amb un 93% dels vots. El Govern, i per depurar responsabilitats, va iniciar indagacions al respecte. Així començaren un seguit de detencions de diferents banquers i alts càrrecs executius al dissenyar, elaborar i posar a la venda aquells productes financers tan perillosos amb capital del poble. Un periodista islandès, en Kristinn Hrafnsson, intentà denunciar la transferència de fons entre Islàndia, Luxemburg i les illes Verges britàniques implicant a vint-i-set banquers del país, però tot fou en va, un d’ells era el propietari del Canal 2 on es volia emetre el vídeo. Tot i allò, la Interpol dictà una ordre de recerca i captura dels financers implicats i aquests fugiren del país. Si abans en els orinals masculins dels banys públics hi havia dibuixos de mosques o teranyines per tal que els mascles apuntessin bé, des d’inicis de 2009 aparegueren uns nous reclams, les fotos estampades de les cares dels principals banquers del país. La reacció d’aquell poble islandès enganyat i estafat havia estat lloable, sobretot per l’estratègia, protestes pacífiques, sense sang però pixant-se sobre els culpables escàpols. Tot plegat explicava que un dirigent polític fos imputat per primera vegada al món a causa de la crisi financera, el sistema necessitava un culpable per tal que la púrria es calmés. El cap de govern, Geir Haarde, malalt de càncer i sota la pitjor protesta del país durant els darrers seixanta anys, va haver de dimitir durant el gener de 2009 per ser després processat en el 2010 i passar per judici durant el 2011. Tot allò passava en una població, els islandesos, que eren de les millors persones que un pugui imaginar, tranquils i allunyats de la violència. No obstant això, aquells xais nòrdics van atacar el cotxe oficial de Haarde amb ous i crits gens catòlics. El xivarri fou tan alt que en Haarde va haver de convocar eleccions anticipades i per primer cop en vint anys, el partit conservador va perdre davant l’esquerra. Malgrat el canvi les queixes continuaren i el govern es va sentir obligat a una coalició entre esquerres i dretes per resoldre la crisi del país, ¿s’ho imaginen aquí això?, ¿s’imaginen a PSOE i PP agafats de la mà en benefici de la nació? Val, d’acord, no m’he fumat res il·legal, sols era un somni, un desig, una utopia. Passat el 2010 el deute a britànics i holandesos continuava pendent i els islandesos en teoria estaven obligats a pagar-lo. Aquell context endegar dues coses en el 2011, les assemblees populars i un nou referèndum. La primera, les assemblees populars, varen fer esclatar fenòmens similars per arreu d’Europa uns mesos més tard, els indignats. Els islandesos però, foren molt més organitzats. Van escollir una assemblea general per redactar una nova constitució aprenent de tot aquell conjunt de lliçons i per substituir l’anterior i responsable de la crisi, una còpia arnada de la constitució danesa. Així, d’entre 522 presentats a les candidatures, s’escolliren per sufragi vint-i-cinc ciutadans sense filiació política alguna. Advocats, empresaris, economistes, sindicalistes, estudiants, periodistes i fins i tot un pastor luterà formaren part d’aquella assemblea constitucional. Aquella organització va començar la seva tasca el febrer de 2011, i com una onada, més i més gent hi va anar col·laborant per tot el país. Tot i això, certes forces polítiques s’hi oposaren, les responsables del crac financer, les qui van vendre els bancs a preus modestos als seus simpatitzants, els acòlits que en pocs anys arruïnaren la banca. Per dissuadir aquella oposició la xarxa fou fonamental. A principis de juliol de 2011 un primer esborrany del text fou penjat a Internet i cada dia molts islandesos hi anaren afegint més i més propostes via Facebook, Twitter o pel correu electrònic. Era la primera vegada a la història que una Constitució estava sent preparada per Internet. L’objectiu final de tot allò fou redactar una nova carta magna que hauria de ser aprovada al Parlament de les properes eleccions legislatives, uns comicis previstos per al 2013. La xarxa estava democratitzant la democràcia, la qual cosa fou tot el contrari a Espanya, la democràcia va modificar la Constitució, acord del PP i PSOE, per tal que els espanyols mai no poguéssim fer com els islandesos, votar en contra de pagar el deute. Tot i així, i de manera tardana, aquella Revolució Islandesa amb dimissió de tot un Govern, nacionalització de la banca, referèndum per tal que el poble decidís sobre l’economia, l’empresonament d’alguns responsables de la crisi i la nova escriptura d’una constitució pels ciutadans va encetar iguals assembles per arreu d’Europa el maig de 2011. La revolta silenciosa islandesa es convertí en tot un símbol per al moviment peninsular dels indignats. Sols calia veure les banderes islandeses onejant per les places ocupades, escoltar les seves proclames o trobar-se amb el mateix líder dels indignats islandesos, Hordur Torfason, a la Puerta del Sol de Madrid. Per desgràcia una d’aquelles acampades fou reprimida brutalment per la policia. El 27 de maig de 2011 a la Plaça Catalunya de Barcelona se’ls hi escalfaren massa els ànims als Mossos d’Esquadra. La segona cosa que es va endegar durant aquells finals de 2010 fou un nou referèndum que fou convocat el 9 d’abril de 2011. Els islandesos van dir altre vegada que nanai, que es busquessin més responsables i se’ls jutgés, que ells no pagaven els plats trencats de quatre capsigranys entre banca i govern, ¿compren el moviment dels indignats? Tot i així, i passats gairebé tres anys, cap dels culpables islandesos d’aquella enganyifa estava a la garjola. Un procés estava obert contra alguns membres del govern, personatges amb nom i cognom que no paraven de ressonar en la premsa. Mentre el deute islandès, com una espasa de Damocles, continuava ballant sobre els votants. Els islandesos no sols varen patir per les seves butxaques, la crisi els va furtar també una de les seves passions, l’art. Si les finances caigueren i ja no hi havia diners, menys n’hi hagueren per comprar quadres o mantenir galeries de creativitat. Allò envià a un gran gruix de gent a l’atur, aquest passà d’un 3% en el 2008 a un 7,2 % a l’any següent. Però la crisi no sols va carregar-se l’art que tant agradava als islandesos, també empresaris i immobiliàries van quedar tocats, o millor dit, trastocats. Un cas ben curiós de pífia per ambició de les constructores me’l van explicar a la capital, a Reykjavik. Si bé les cases islandeses estaven ben equipades i adaptades per a l’hivern gèlid del punt on totes les hores són una, on el marc horari resta en un sol punt, l’àrtic, alguns constructors es van passar de llestos i sota el boom immobiliari van ignorar la realitat islandesa. Es veu que en una barriada de la capital van edificar uns blocs molt bonics, refinats i d’estil funkis per ser venuts a estrangers com inversió. El problema, i amb les preses per fer negoci, es que van construir-les massa ràpid i sense les mesures islandeses contra el fred. Els pisos, a nivell de vendes, se’ls hi glaçaren. En aquell assumpte de la crisi no podíem oblidar els empresaris islandesos, els uns obligats a acomiadar-se d’una anguila d’or que se’ls hi esmunyí de les mans i els altres per la que pescarien a costa del poble. Veiem els dos casos. En època de vaques grasses, molts amos de supermercats o de grans cadenes de botigues residien fora d’Islàndia, sobretot a Europa al ser més barata i menys hivernal. La vida d’aquests resultava força confortable, vivien amb sous islandesos però amb despeses a nivell europeu llunyanes de la pressió fiscal de l’illa, en fi, evadien alguns impostos. Però durant el 2008 va petar tot i el propi govern es va veure obligat a devaluar la corona un quaranta per cent per afavorir les exportacions i l’entrada d’inversions. Aleshores aquells empresaris van haver de reduir els seus preus un 15 % de mitjana per competir i mantenir les vendes, tot una gran pèrdua de beneficis. En això que l’estat va començar la seva especial caça de bruixes per recuperar impostos esmunyits. Més d’un d’aquells empresaris va decidir tornar al país poruc de ser processat per evadir impostos. Un segon cas d’empresaris fou més espavilat, ells feren més negoci a expenses del pagà, el ciutadà ras que pagava legalment a l’estat. Molts autònoms s’empadronaren, si és que ja no ho estaven, en algun emirat àrab on no es pagaven delmes a Islàndia, una manera rodona d’estalviar-se grans contribucions vers al seu país. Per molt que la majoria d’islandesos es queixessin que la crisi l’havien de pagar els més rics, els adinerats fumaven poltronats una pipa turca badant entre els seus fums, mentre els emirs agraïen l’entrada de capital víking. La crisi, i com sempre, la pagarien els assalariats. Si en Depardieu va assolir la nacionalitat soviètica pels vols de 2012 per evadir impostos a França, molts islandesos aconseguien el mateix per Aràbia al voltant del 2010. A Espanya feia més temps que molts grans capitals feien el mateix. Però en tota aquella crisi, entre tot aquell merder d’atur, fugues de capital i polítics capsigranys calia afegir l’explosió del 2010, la del volcà Eyjafjallajökull. Les cendres emeses per aquella erupció podien enfonsar un dels sectors fonamentals del país, el turisme. Era urgent endegar solucions per enlairar el país. En fi, què fer amb tant desastre? Doncs el pla era obvi, primer inversió estrangera i segon produir quelcom propi per vendre fora. És a dir, el que sempre s’ha fet per donar força al canut, a la guardiola, que entrés diner de fora i que de fora ens compressin les coses. En aquests dos sentits Islàndia va oferir condicions d’impostos genials per a la inversió estrangera i a canvi vendria quelcom propi. El país produïa el cent per cent de la seva energia elèctrica de fonts netes i sense contaminar, i no vull dir que fossin nuclears de nova generació, no, no pas. Allí el 75 % de l’electricitat procedia dels embassaments i la resta de les geotèrmiques. De fet l’origen de tanta calor era el fred, de les gegantines glaceres del país. La fusió d’aquestes mastodòntiques masses de gel aportava aigua suficient per als embassaments i per als aqüífers que alimenten les geotèrmiques, l’aigua bullent que escopia la terra i que feia moure els generadors elèctrics de les centrals elèctriques. Fent càlculs, era obvi que una energia així era la més barata del món, repeteixo, la més barata del món i sense dependre del petroli. Deia l’estadista britànic, Ernest Bevin, que potser el regne del Cel estava fonamentat en la justícia, però el regne de la terra es basava en el petroli. En aquest cas Islàndia podia ser diferent, podia passar de cites d’analistes i d’imposicions dels senyors del petroli, s’ho podia passar pel farcit. Islàndia buscava inversors i tenia l’energia més barata del món. En breu li sorgiren moltes ofertes de matrimoni, Xina, Noruega i la pròpia IBM. La cosa prometia. Però un altre cosa que podia vendre Islàndia era turisme. Aquest sector esdevenia un gran motor intern de l’economia islandesa Però tot delicte, la crisi, havia de tenir un culpable, si bé a les pel·lícules així passava. Del cert que uns quants n’eren, dos exministres socialdemòcrates, Ingibjörg Sólrun Gisladöttir i Bjorgvin Sigurdsson, un de conservador, Mattiasesen i per últim el cap de govern ja esmentat, Geir Haarde. I foren tots processats? Un tribunal especial creat el 1905 per jutjar alts càrrecs de govern que mai no havia estat convocat, el Landsdómur, ara es trobava convocat davant un cap de turc, davant Haarde. Així durant el setembre de 2010 va començar el procés contra Haarde per negligència en el col·lapse bancari de 2008, un càrrec que li podia costar dos anys de presó i una multa. La resta de ministres no foren convocats. De fet l’error de Haarde fou el de molts dirigents europeus, com en Zapatero i Montilla, que mai no foren processats. Ell es va deixar emportar per l’optimisme regnant que rebutjava d’arrel els avisos de risc imminent de crisi i que animava a l’especulació i al fals enriquiment d’uns pocs. Aquesta pífia havia estat denunciada multitud de vegades pel Rabobank, un dels bancs més segurs d’Europa, però els nostres polítics no li van fer cas. La nostra pròpia crisi econòmica? Mort d’una crònica anunciada. Finalment, i durant l’abril de 2012, Geir Haarde fou absolt de la majoria d’acusacions i amb un multa va salvar-se de la presó. Tot i així la llista de polítics, banquers i empresaris responsables i acusats de la crisi econòmica islandesa va continuar creixent, els anomenats víkings financers. Així, i durant el desembre de 2012, foren condemnats a pocs mesos de presó el director de Glitnir, Laurus Weldings, i el banquer Gudmundur Hjaltason, per frau al concedir crèdits milionaris i molt arriscats a empreses amigues. També durant el gener de 2013 Jon Asgeir Johannesson, fundador de l’arruïnada societat d’inversions Baugur, va haver de passar per tribunals. Es veu que va obligar al banc Glitnir a concedir-li un crèdit monstruós poc abans del pet de la crisi. Allò provocà la descapitalització del banc i la seva ruïna. El flagrant fou que Johannesson va quedar-se sis milions d’euros en el seu compte personal mentre aquella banca plegava per manca de líquid monetari. A tot l’anterior calia afegir que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional amenaçaven a Islàndia via tribunals per tal que pagués el deute als inversors holandesos i del Regne Unit, un fet que a finals de gener de 2013 va finar. El Tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç, EFTA, va donar la raó a Islàndia i aquesta no hauria de viaticar les pèrdues dels clients britànics i holandesos d’un filial on line de Landsbanki, l’Icesave. Allò creava jurisprudència vers la resta de deutes a altres inversors estrangers. El fet és que la Unió Europea, i segon el tribunal de l’EFTA, no podia obligar a Islàndia a pagar aquells deutes, ho havien de fer els bancs culpables d’allò i no pas el poble. A Espanya tot fou a l’inrevés, els bancs van rebre el capital dels impostos del poble, uns per estar endeutats i els altres per cobrar els beneficis dels crèdits concedits. Islàndia ha superat la crisi gràcies a posseir un població crítica, organitzada i reivindicativa més un govern valent davant la Unió Europea. En això Espanya perpetua la seva destrossa econòmica al ser un país de polítics mediocres, desunits i covards, en fi, tenim el que ens mereixem. Mentre Islàndia l’any 2013 ha abandonat la crisi, l’Espanya profunda resta enfangada amb més cinc milions d’aturats, centenars de polítics corruptes i més impostos que mai en tota la història de la seva democràcia. (per més dades sobre Islàndia consultar “La Mirada d’Islàndia”; http://drabada.blogspot.com.es/)

No hay comentarios:

Publicar un comentario