DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

miércoles, 13 de febrero de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (XIV)

UN XOFER EN MENT (un dimecres de benes) Amb els ulls plens de lleganyes, vaig mig obrir les parpelles davant la remor dels qui ja portaven estona desperts. El refugi bullia de moviment per cuina, habitacions i passadissos. Mica en mica la meva ment va encaparrar-se amb una dèria que acabaria per fer-me aixecar, de què em sonava en Friðjòn, de què coneixia al xofer de la nostra singular expedició. Un cop posat el peu a terra vaig veure la data d’aquell dia en el meu mòbil, el pas de l’Equador del meu viatge. No fou que m’esperés una festa a l’estil universitari, però el que vaig rebre fou molt millor, fou un regal dels déus. Els tres déus víkings Thor, Oðin i Freyr estaven de la meva part altre cop, el turmell, d’un color barrufet, restava menys inflamat i amb menys dolor. Es feia evident, pomada, bena i conversa amb Rooe i Hadar sobre els altres tres déus, el cristià i els dos semites, Iavè i Alà, va confabular l’altre trio, Thor, Oðin i Freyr per curar-me, vaja, això vaig pensar. Per si un cas, gràcies a déu, tot i que em vaig perdre i no sabia quin de tots plegats. La resta del jornal esdevingué força tediós desfent el camí que ja havíem fet des de Akureyri fins al refugi de Virkisfell. Les planes despoblades i curulles de rocs ja ni feien que es disparés la màquina de retratar, massa quilòmetres de monotonia observada, massa solitud. Aquell terreny s’havia declarat ferotge davant les intencions humanes. Ja s’ha comentat que Islandesos hi hagueren que intentaren instal·lar granges per aquells indrets. De fet una granja a Islàndia esdevenia quelcom relativament simple d’elements, un pou d’aigua calenta, una munió de cavalls, un altre d’ovelles i un casa. La deu d’aigua termal resultava molt fàcil en aquella illa volcànica, les ovelles eren pagables i els cavalls assequibles, potser l’habitatge passava per ser la peça més cara de tot l’assumpte, material i transport havien de cobrir molts quilòmetres de ferms sense asfaltar. Tot i la relativa disponibilitat de tot allò, en el centre de l’illa no hi vivia ningú. De fet tots els intents de granges en aquell interior rocós havien fracassat flagrantment. Dues n’havien estat les causes. La primera el clima amb els seus vents glaçats d’hivern, fet que en donaria testimoni el març de 2011, temporals que impossibilitaven qualsevol prat o camp de farratge, i la segona la crisi econòmica del 2008 que va fer que els pocs intents dels grangers fessin fallida. En fi, era molt més fàcil viure pel litoral i deixar els plans per a qui els havia parit, la natura. La demografia d’Islàndia era una equació ben senzilla de resoldre, uns 320.000 habitants que sols vivien per la costa, no pas pels altiplans. Islàndia esdevenia un país molt despoblat. Tot i que més d’un terç de tots ells residien a la capital, Reykjavik, la resta restaven molt dispersos. Fent quatre càlculs un s’adonava del despoblament de l’illa. Amb uns 110.000 quilòmetres quadrats, més de tres cops Catalunya, a Islàndia no s’arribava als tres habitants per quilòmetre quadrat mentre que nosaltres passàvem dels dos-cents trenta, quelcom més o menys equivalent a diluir unes cent vegades la població catalana en el nostre territori. Donada aquella baixa densitat de població s’entenien moltes coses de l’illa. La primera una elevada seguretat ciutadana donats els pocs delinqüents que hi corrien, tothom es coneixia massa. La segona, i continuant amb l’anterior, uns nivells de corrupció mínims, els més baixos d’Europa. I la tercera, molta tranquil·litat amb una esperança de vida altíssima, setanta-nou per als homes i vuitanta-tres per a les dones, tots ells molt pencaires, fins i tot amb segones feines a estones lliures malgrat jubilar-se als setanta. Els islandesos? Doncs molt bones persones, molt educats i d’habituds molt pràctiques. Sols entrar a les cases, i com també feien els seus veïns a Grenlàndia, els locals es descalcen per no portar fang, brossa i humitat del carrer. Amb mitjons posats i sobre parquet, l’estada es feia còmode i higiènica, si portaves els peus nets, esclar. Hores portàvem de trajecte per camins de cabres quan a la fi l’asfalt va aparèixer sota les rodes de la furgoneta. Per la tarda vam arribar a un lloc mític, un indret que va resultar del tot simptomàtic per a la història del primers pobladors, el majestuós i eixordador salt d’aigua de Goðafoss. De fet en islandès foss significava cascada i Goða déus, tot plegat un rebombori d’escuma i aire mullader que no et deixava fer amb tranquil·litat les fotografies. El salt dels déus amagava i ocultava un esdeveniment trencador per als víkings medievals, una fotesa que s’havia repetit un i altre cop entre els pobles, el poder. Corria l’any 1.000 i els víkings vivien sota l’aixopluc de la seva trinitat divina, Thor, Freyr i Oðin. Thor controlava trons i tempestes, ell era la força i el vent. Freyr influïa sobre el sexe i la fertilitat de la terra i per últim Oðin, el més important, era el déu de la guerra i la seva paradoxa, la poesia. En honor dels tres, i els dies de solstici i equinoccis, els víkings s’ajuntaven en grans menjades de carn, en grans sacrificis. Però aquelles costums bàrbares eren guaitades amb recel pels veïns d’Europa, pels altres bàrbars, els cristians. De fet, mai no va ser un assumpte de creença el que enfrontava uns i altres, fou un tema de dominar als irreductibles nòrdics. Els víkings, poble ramader, comerciant però batallador, de tant en tant feia alguna malesa per les costes, la qual cosa disgustava a molts dirigents europeus. I com poder pacificar els rebels? Doncs com sempre s’havia fet a la història, en nom d’algun déu o fe pacifista. Xina va introduir el budisme dins de les files mongoles i va amansir les seves ganes de sang, de fet així els va vèncer. Cristianitzar els víkings podia ser un equivalent, una manera de conquerir-los. Els víkings, també com els mongols, tenien molt mala fama per la sang enemiga que vessaven. Diuen les cròniques que no tenien por a morir, que els encantava envair ciutats i saquejar-les, pensis en la Sevilla demolida per ells l’any 844. Aquella política d’atacs i ràtzies havia de ser exterminada i els regnes cristians van decidir fer la pressió que calgués. Mica en mica van introduir la fe en Jesús i tot va anar canviant. Els víkings, d’arrels panteistes, veien com el cristianisme els guanyava terreny poc a poc. A finals del segle X la cosa no s’aguantava i el cap de protocol dels víkings, Þorgeir, va decidir evitar el conflicte. Si ells no es feien cristians, la guerra civil esclataria. No hi havia més remei i Þorgeir es va veure forçat a declarar cristià el país. En senyal de la fi de l’antiga religió dels víkings, en Þorgeir va prendre totes les figures paganes i les va gitar en aquella gegantina cascada, el salt dels déus, a Goðafoss. Tot i aquell intent del cristianisme per devorar les creences nòrdiques, el paganisme no va morir mai. Els víkings continuaren professant els seus costums i religions de manera discreta i a esquenes de les cristianes, i com no continuaren batallant en contra aquests. Fou durant el segle XI que l’últim rei víking va caure en batalla per terres angleses. A partir d’aleshores la cultura d’aquells nòrdics va defallir, sols en romangué una cosa, l’actual llengua islandesa. I de la religió ancestral? Doncs una petita comunitat d’islandesos n’estava recuperant l’essència, l’anomenat Asatrú. Aquests mateixos membres, i durant els solsticis i equinoccis, s’ajuntaven per fer sacrificis i menjades de carn, es a dir, barbacoes on el brindis era triple, el primer per a Oðin, el segon per als morts i el tercer per a qui es volgués. Un projecte hi havia de construir un temple per a l’Asatrú durant el 2008 però la crisi econòmica va avortar la temptativa d’aquella minoria. Ara la majoria de víkings ja no eren pagans, en el segle vigent un 84 % d’islandesos es declarava de confessió protestant. Adéu a Thor, adéu a Oðin i adéu a Fryer, que no pas adéu a Déu. A un quart de sis de la tarda arribàrem a Akureyri, el meu campament base d’ençà feia més d’una setmana, i just baixat de la furgoneta em vingué al cap de què coneixia Friðjòn, em recordava a un actor, al Bruce Willis, i no me’n vaig poder estar, li ho vaig dir, que poca-solta, oi? En Friðjòn va riure i vam intimar una estona, ell m’explicà de la seva família, que l’esperava, jo del motiu del meu viatge, l’Eyjafjallajökull, en Pep. En Bruce Willis, en Friðjòn, es sorprengué de mi i jo de la seva sorpresa. Aleshores m’afegí que ell l’havia vist en acció, que havia vist l’explosió d’en Pep. En parlàrem uns minuts i em detallà la seva experiència. Ell fou testimoni de primera línia prop d’Skógar, allò més la informació que jo en tenia de l’IMO, Icelandic Metereological Office, em descrigueren amb gran realisme què va passar aquell 14 d’abril de 2010. El que ara continua en són els fets. El 14 d’abril tot estava a punt de petar. A les 5:23 l’IMO va notificar al VAAC, al London Volcanic Ash Advisory Center l’erupció imminent d’en Pep, els sismes per l’ascens de la lava així ho indicaven. La lava, no obstant, restava sota la glacera i no se’n veia ni un bri. Tot seguit el VAAC, i segons els seus models informàtics, va alertar a les autoritats de l’aviació europea del risc imminent de cendres i de la possibilitat de segellar l’espai aeri. L’observatori de Toulusse mostrà certa reticència a l’alarmisme londinenc inicial. Vaig preguntar-li al Bruce Willis si en Pep va ser tan perillós com el van pintar en un principi, si havia estat exagerat tancar tants dies l’espai aeri europeu. En Friðjòn semblava més proper als carolingis que als britànics, ell més avesat a erupcions per la seva illa pensava que potser en van fer un gra massa, que això havia passat més cops sense tanta sonada. Però el xofer no era geòleg i la seva opinió em va semblar dispersa i poc fonamentada. De fet durant aquell 14 d’abril les desgràcies continuaren, cosa que semblava donar la raó a l’alarma londinenca. La següent mala nova vingué una hora més tard, la glacera s’estava fonent a grans gambades. A les 6:50 una estació de cabals al nord d’en Pep registrà un augment de les aigües, senyal que el volcà havia iniciat la fusió dels gels. A partir d’aquell moment, i com un efecte dominó, van precipitar-se tots els fets que em van fer venir a l’illa. Va espetegar fulgurant, sulfurós, enlairant moltes cendres, partícules que feren maleses per Europa. Aquella pols descarada cobrí d’ombra, foscor i desastres l’antic continent. Com el vol d’un gegantí i cinematogràfic monstre anul·là per complet l’espai aeri europeu. Jo a Barcelona aleshores, i poc seguidor dels mitjans, rar que un és, no me’n vaig assabentar. Ràdio i televisió ho pregonaven i escampaven per arreu mentre les partícules abrasives planaven des del nord, des d’Islàndia. Com sovint em passava, foren ells, els meus alumnes, adolescents de cap a peus, els qui m’avisarien de l’explosió. Profe, que no ho sap? Saber què? Avesat a llibres, escrits i pel·lícules, acuseu-me d’avorrit, poques ganes i temps em quedaven per seguir les vicissituds televisives del moment. He d’admetre però, que hi havia un dia de la setmana que em podia una debilitat. La raó d’allò era que aquell dia esdevenia l’únic programa que jo esguardava per la tele. De fet cada dijous feia la mateixa broma als meus alumnes. Avui és un gran dia – deixant una pausa de rigor per afegir amb sorna -. I no, avui no em caso... Avui és un dia important... avui fan Polònia! Pot semblar poca-solta tal afirmació, però argumentava als meus alumnes que mentre s’emetés un programa d’humor i crítica en clau política com aquell, allò era senyal inequívoca d’estar vivint en una democràcia mínimament sana i oxigenada com ho estava sent la islandesa. Però el dia d’aquella detonació, el 14 d’abril de 2010, no era jornada per Polònia, no era dijous, era dimecres, i per tant jo no tenia intenció d’engegar la caixa hipnòtica i empassar-me bajanades sensacionalistes. Clar que davant l’allau de comentaris insistents per part dels meus escolars la cosa va canviar. Ells m’hi van encuriosir i fou per ells que vaig avançar a dimecres la connexió a la TDT. Al final, i tal com va començar el llibre, la curiositat va poder més que els costums casolans fent-me engegar el televisor fora de dia. I allí la vaig veure, l’eclosió d’un rabiós gra de pus volcànic ple de mala llet. Aquella detonació tant aparent i televisiva tenia la seva explicació. La reacció de grans quantitats d’aigua amb el magma incandescent va provocar una gegantina explosió i una columna de 8 a 12 km de pols i cendres s’enlairà davant la mirada incrèdula de molts islandesos. Ara era segur, una columna eruptiva, un torterol de fum negre, es desdibuixava borrós i escampat per l’atmosfera assolint una alçada que afectava de ple els vols europeus. Mentre la pols va començar a planar per les valls cobrint granges i poblacions. Allò semblava un holocaust nuclear. La gent, poc abans, havien rebut, i de forma automàtica, una trucada per migrar d’allí. Unes 800 persones foren desplaçades del lloc, algunes podrien tornar a l’endemà per descobrir un paisatge dantesc, orfe i mort. Granges i valls restarien colgades d’una cendra negra i humida. Es va fer evident que protecció civil, ben informada i a l’aguait, va actuar molt eficientment evacuant la població propera al volcà en el moment oportú. També el Servei Geològic Islandès ho va fer bé, aquest va penjar tota la informació que obtenia d’en Pep a Internet per compartir-la amb altres especialistes del món. I l’IMO també va fer bé els deures a través de la seva xarxa d’estacions automatitzades, unes 56 estacions sísmiques, unes 70 de GPS, tantes altres de nivells en rius per controlar els cabals de les glaceres que es desfeien, tantes altres de sensors subterranis per mesurar les inflors o baixades del terrenys cas que un magma s’hi passegés per dins, i finalment un potent radar de pluges i cendres que seguien l’evolució de l’escampada de pols volcànica mentre eren contrastades amb les imatges rebudes dels satèl·lits juntament amb el ràdar del SAR, Synthetic Aperture Radar, que des del guardacostes Dash 7 anava seguint la desfeta de la glacera d’en Pep. Tot un gran dispositiu que vigilava l’infern d’aquell 14 d’abril. Els islandesos en sabien molt d’allò, anys d’experiència els precedien. De fet, i d’ençà el 1999, una xarxa d’aparells registraven les anomalies geològiques de la regió, i durant el 2005 ja s’havien assajat plans d’evacuació entre els locals, tot plegat va permetre com actuar correctament. Però allò no fou l’únic que va succeir, una erupció no sols vivia de foc, també de fang i de llots. La glacera es va liquar encara més i van continuar les catàstrofes. En Bruce Willis em va dir que tot allò ho trobaria per Internet, que havia de marxar cap a casa, que l’esperaven. Jo no el vaig retenir més. Ara havia de tornar a la meva solitud, a l’aïllament que em recordava la meva solteria i la meva manca d’escalfor cada vespre, i això que allí les dones prenien fàcilment la iniciativa. Aquell vespre vaig dirigir-me conco i amb la cua entre cames cap el meu alberg per somiar altre cop en assumptes conjugals. La meva solteria a Islàndia m’estava prement l’ànima, i com a docent, estava passant més gana que un mestre d’escola. Aquell somni seria més producte de pensar amb el penis que amb altra cosa. Tot i que es digués que els homes amb bona cigala tenen les idees més trempades, a mi la meva m’estava regalant malsons. Estava jo davant d’un gran espadat observant l’oceà i reflexionant en veu alta: El primer dia sols em mirava les altes, primes i rosses, el tercer les primes i rosses, el sisè les rosses, i el desè sols “les”. Ja veig que hauré de revisar el meu concepte de bellesa. De sobte, i de les profunditats del mar, sorgí una balena vella, arrugada i de carns flàccides. Aquesta se m’apropà, es tragué el tanga i em cridà, hola guapo. Es feia obvi, jo ja estava molt malalt. Bon dormir.

No hay comentarios:

Publicar un comentario