DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

jueves, 21 de febrero de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA XV

“EL RESPLANDOR” SENSE JACK NICHOLSON (un dijous sense ous) Em sentia com en la pel·lícula Atrapat en el Temps amb un Bill Murray llevant-se un dia rere l’altre dins de El Dia de la Marmota. Ja portava molts matins despertant-me a la mateixa habitació de la fonda d’Akureyri, escoltant la mateixa melodia com a despertador, la del meu mòbil, i veient la mateixa llum filtrada, somorta i tènue per les cortines. El més intens d’aquella redundant vida provenia dels meus baixos, portava molts dies ensumant la mateixa olor de peus, la meva. Massa dies a Akureyri com a campament base pel nord de l’illa. Calia fer un canvi d’aires, i no sols per les meves peülles fermentades i per la ferum a formatge de les meves atrotinades botes, sinó per raons de calendari. Si volia arribar-me a l’Eyjafjallajökull no podia entretenir-me tants dies pel nord d’Islàndia, i per tant era hora de dirigir-se a l’est i anar baixant després cap al sud, cap en Pep. Aquell matí vaig prendre dues decisions, una comprar-me unes botes noves, i la segona dirigir-me cap a llevant. A dos quarts de nou, puntualitat britànica, millor dit islandesa, sortia un bus en direcció a Egilstadir. Un consell important, a Islàndia no es podia fer el que sí feien els ibèrics per la península, confiar que el transport públic patiria retard. Cometre tal flagrant suposició per l’illa significava romandre a lloc per sempre més, patir el dia de la marmota i restar atrapat en el temps. Altre cop en la monotonia d’un autobús, casualitats de la vida van fer-me coincidir de nou amb uns antics companys de viatge, els israelites Roee i Hadar. Alegria de veure’ns i comiat ràpid en una parada de busos, de fet no seria l’última vegada que me’ls trobaria, quelcom normal en aquell país. Com podies escapar-te d’una illa? Nedar o volar esdevenien les dues úniques opcions, per tant, i durant els dies que un viatjava pel territori, anava rodejant l’illa amb més o menys improvisacions, però a la fi, i fent itineraris trenats, un acabava creuant-se amb antics companys de ruta. A dos quarts d’una vaig fer marrada a Egilstadir, el poble més lleig de l’illa. Urbanísticament funcional, de cases baixes, modernes i arran de paisatge, m’hi vaig aturar per buscar refugi un parell de nits. Tot i així, me la vaig tornar a mirar per si la bellesa treia el cap, però res, d’estructura made in USA tot restava sota un ordre quadriculat de carrers i de zones classificades, allí la zona residencial, allà els comerços i més enllà el bar. Massa simètric, massa monòton, massa homogeni. L’encant dels pobles escau en dos fets que Egilstadir li havien amputat, el desordre amb carrers creuats i tortuosos, i un element molt important, façanes rústiques. Però aquella població contenia el contrari a l’anterior amb dos elements negatius més. El primer sentir xisclar el meu nom al bell mig de l’estació d’autobusos i el segon una agència d’informació molt antipàtica. Sols baixar del bus em va venir a trobar la Karen, l’alemanya grassa i parladora que havia conegut al Kverkfjöll, la glacera subsidiària del Vatnajökull. Em tingué una hora explicant-me totes les seves aventures de les últimes vint-i-quatre hores. Al final, fingint tenir pressa, vaig escapolir-me en direcció a l’oficina de turisme, destacament on experimentaria la malvolença del seu encarregat. - Bona tarda, voldria trobar un alberg. - Miri la llista – amb mans a les butxaques. - Podria reservar aquí una habitació? - Truqui amb el telèfon. - D’acord. - Seran 100 corones. - No seràs català? - Cat-al-alà, what? La mala llet d’aquell funcionari em recordà la dels qui foren molt verds en el passat, que no pas ecologistes, anomenats Guàrdia Civil. Al final, i evitant trucar, aquell personatge m’envià a un hotel de cinc estrelles sense un saber-ho. Amb botes esparracades, motxilla apedaçada i amb olor a sofre vaig pensar que era una broma quan vaig arribar a lloc, ¿o creieu realment que ho va fer sense voler? Quina mala voluntat. Per sort tota aquella antipatia va trobar la contra a la residència que vaig descobrir i que encara no constava en la guia Lonely Planet. Gràcies als déus, els sis entre víkings, semites i cristià, m’adonaria del de sempre en aquella illa, que les bones persones abundaven pel país. L’hostal que vaig trobar en el lleig poble d’Egilstadir en fou un exemple. Creuar-se amb bona gent viatjant mai no m’havia estat fàcil. Quan recordava Àfrica austral em venien molts prejudicis racials, i no pas meus, sinó d’ells contra els blancs, quan pensava en Amèrica llatina m’apareixien molts llestos que creien que tot europeu era un euro amb potes a qui escatimar unes divises, quan tenia al cap alguns països musulmans vibraven les converses on ells clamaven la seva religió com la millor del món. En aquest sentit Islàndia esdevenia radicalment diferent. Pagava la pena recordar un diàleg que vaig tenir amb l’hostessa del Salvation Army a Reykjavik. Ella, una veneçolana, la Inés, portava més de vint anys al país. Vaig preguntar-li que com ella de clima tropical residia en un país tan fresc. La seva resposta fou colpidora, aquí la gente es muy buena, casi demasiado buena. Del cert que comparat amb al país d’en Chávez, Islàndia no patia massa robatoris, tenia una corrupció mínima i el més important, i que la Inés m’hi insistí molt, aquí la gente se ayuda mucho. Potser algú pugui pensar que el testimoni no era prou creïble, però la casa del president islandès i el mateix Parlament n’eren exemples d’allò tan insòlit. Islàndia, illa tranquil·la, no li calia policia davant d’aquells edificis. Era més que obvi que la seguretat nacional no s’entenia d’igual manera que als Estats units. Els mateixos gats i cavalls que vaig esmentar en un altre apartat exemplificaven allò. Tots tranquils i deixant-se acaronar la peluda gropa mostraven l’esperit bondadós dels seus amos. Aquells illencs practicaven l’amabilitat, l’educació i el bon humor amb tothom. No obstant això, el seu tracte, sempre correcte, restava mancat de certa simpatia i cridòria a la qual els llatins hi estàvem més avesats. També a nivell de sentiments es mostraven més freds que els mediterranis. Els de l’illa els amagaven i esdevenien força formals amb la parella. De fet, els adults no solien demostrar massa les intimitats davant amics i familiars. Els llatins, que de seguit parlàvem del que sentíem, i potser no complíem, no trobàvem equivalent entre aquells descendents dels víkings i celtes. Podríem fins i tot afirmar que els islandesos eren més de fets que de paraules, ben al contrari que molts mediterranis. Després d’un hotel de cinc estels, que vaig prudentment rebutjar, vaig navegar a la deriva malfiant-me del Guàrdia Civil de l’oficina de turisme. Fent cas aleshores de la guia de viatges em dirigí cap el nord de la ciutat i, sense constar en el mapa, i amb uns ascens costerut, vaig topar-me amb un local força llampant on el seu propietari semblava un gran professional i una persona encantadora. El Lyngás Guesthouse es convertí en la meva salvació i en la meva exclusivitat. Podia escollir l’habitació que volgués, estava sol, no hi feien nit més clients. Allò ja em va estranyar, però amb totes les complicacions que havia tingut per trobar llit en aquell país, i pensant que a la fi s’havia girat la truita, vaig decidir quedar-m’hi. Els preus, comparats amb la resta del país, estaven bé, 10.000 corones una cambra per a mi sol, uns 64 euros, o 4.500 corones, uns 30, en una de compartida portant el teu sac de dormir, la qual cosa, i donada la calefacció de les llars islandeses, no calia. En fi, esdevindria l’alberg més barat de tot aquell viatge. Vaig agafar la compartida, total, estaria sol, ¿m’estaria posant en algun lloc poc recomanable? Tot feia pensar el contrari. El propietari, home d’uns quaranta anys, ben plantat i de simpatia sincera, ja va fer senyals de bon auguri sols registrar-me. Fou aleshores que va dir una cosa que em sorprengué, es va disculpar per no tenir aigua freda aquella nit. A Islàndia l’aigua calenta era com el iogurt, natural, sols calia fer un pou i ja la tenies, això sí, suaument sulfurosa al provenir d’activitats volcàniques. En canvi la freda no venia del pou, procedia de més lluny, era aigua canalitzada de rius i glaceres. Islàndia i nosaltres? Tota una paradoxa entre aigua freda i calenta. Aquí un hotel se’t disculparia per no tenir-la termal. Ja instal·lat al Lyngás Guesthouse confiava trobar un comerç on poder adquirir un nou parell de peücs de muntanya. De fet la sola d’una de les botes ja penjava totalment pel seu darrere mentre a l’altra poc li faltava. Passejant amb ambdues s’escoltava un estrany i rítmic so que m’acompanyava tota l’estona, el repicar de la sola contra el calçat. Decidit a resoldre l’assumpte, i tot i els preus de l’illa, vaig sortir a la recerca d’una sabateria. Un hora més tard els resultats foren decebedors, no hi havia ni sabateries ni comerços esportius a la població. Era més, em van explicar que en les properes urbs direcció cap en Pep tampoc hi trobaria el que necessitava, que fins a Reykjavik res de res. La cara se’m va esblanqueir. El repicar de les botes i jo ens dirigírem a fer un tomb pel gran balcó d’aquella petita urbs, un turó dels voltants, un molt modest penya-segat amb bones vistes a la ciutat, llàstima que Egilstadir fos tan lleig. L’ascens em mostrà novament la botànica del territori, herbam amb moltes similituds al de Grenlàndia. Arbustos ufanosos per l’estiu, bedolls pigmeus de branques barallades, amenaçadores, sinistres, branques frondoses que simplement lluitaven pel seu espai, i finalment entre la fullaraca cruixent i les arrels nuoses molts i molts gerds. Un home en collia però al apropar-me va malfiar-se de mi, va esmunyir-se. No era d’estranyar, ¿què haguéssiu fet vosaltres davant un individu de cabells molt llargs, sense afaitar i amb unes botes esparracades? Doncs allò, escapolir-se. El passeig bucòlic no va desenganxar-me de la meva preocupació respecte al meu calçat. De sobte un clàxon ho va fer. Primer vaig pensar que caminava pel cantó equivocat de la carretera i que em cridaven l’atenció, però no fou el cas. Després suposà que no era per a mi el toc de botzina, però el cotxe insistia aturat davant meu. A més el conductor em somreia complagut mentre em saludava, ¿qui redimonis em coneixia per Islàndia amb tan familiar gest? Potser algú d’un altre poble m’havia reconegut pels meus esclops, sobretot pel repicar de les soles. Ara vaig pensar que potser tot el poble n’anava ple, de les meves botes. Vaig fixar-me més en el xofer, ell em continuava somrient. Aleshores hi caigué, era l’amo de l’alberg amb el seus dos caganius, rossos com l’or, asseguts al darrere de l’automòbil. Content de veure’m, em convidà a pujar, que em portava al poble, jo li vaig demanar pel bar, em calien unes cerveses, potser quelcom més fort. Allí em deixà amb una nova rialla i content del seu únic client. Al bar del poble, i a mitja tarda, no hi havia ningú. Vaig decidir asseure’m i esperar el cambrer. Mitja hora més tard vaig recordar que a Islàndia no solia haver-hi servei de taules, estava fatal, de memòria. Havent passat per barra vaig fer la cervesa de rigor, gairebé l’única del país, una Gull. Curiós l’assumpte de les marques a l’illa. A resultes de la població tan escassa, uns 318.000 durant el 2011, també la diversitat d’empreses esdevenia minsa, n’hi havia molt poques. Per exemple la de bus era l’Sterna i la de telefonia la Síminn. Amb tan poca quantitat d’empreses els anuncis de feina cabien en mitja pàgina de successos, cosa que agreujava la crisi del país, poques empreses, pocs llocs laborals. De fet molts islandesos marxaven a l’estranger a buscar feina. Destins freqüents eren Noruega o la propera Grenlàndia. En ambdós regions s’hi anava a fer de fusters, lampistes, paletes i d’altres especialitats en la construcció. Noruega semblava la favorita car l’idioma era similar a l’islandès i les condicions laborals força justes. Grenlàndia era més dur, un clima gèlid, molt més que l’islandès, i molt més despoblada. Si la densitat de població d’Islàndia no arribava als 3 habitants per quilòmetre quadrat a Grenlàndia era de 0,14, unes 20 vegades menys. Quanta festa, oi? L’assumpte de la crisi econòmica a Islàndia resultava molt greu, estrany i misteriós, ¿com un país d’unes prestacions socials envejades per tota Europa s’havia enrunat en aquell clot tan profund?, ¿com van passar de l’abundància a un dels deutes externs més monstruosos de la història? A Islàndia les subvencions i les ajudes familiars sovintejaven d’allò més abans de la crisi, sols calia veure l’edat de moltes mares, menys de vint-i-cinc. Ja em dit que a l’illa els fills venien amb un tou de pans sota el braç, farina que el pare estat viaticava. Moltes eren les joves que estudiant a la universitat, i sense estar amistançades amb la parella, decidien quedar prenyades rebent importants subvencions del govern. Aquell benestar social significava el paradís per als islandesos, un edèn que la crisi els hi va arrabassar. Però, ¿com s’originà tota aquella catàstrofe? Amb aquell dubte brandant pel cap em vaig posar a revisar les meves notes al respecte. Volia posar ordre als fets i comprendre quina fou la història d’aquella brutal crisi. A més a més sabia que les manifestacions dels indignats per Europa durant el 2011 tenien el seu origen a Islàndia, un fenomen social que al final no va deixar indiferents als polítics. Aquell moviment pioner a Islàndia va fer caure el seu govern amb un projecte de reformar la constitució per evitar crisis futures. La connexió entre crisi islandesa, indignats europeus i reformes polítiques ballava al voltant de la meva segona cervesa. Em vaig posar a escriure. >> Diuen que qui juga amb foc es crema... o es diverteix. La conclusió fou que Islàndia havia jugat amb foc i no es va divertir, es va incinerar. Després de la seva independència l’any 1944 la pesca continuà esdevenint la principal font d’exportacions d’un dels països més pobres de l’Europa Occidental. Allò va canviar a finals dels anys vuitanta quan el govern decidí fer privats els drets de pesca i repartir-los entre uns pocs, els més afins al poder. Allò va crear una nova classe social de nous rics, els futurs financers. El cop de gràcia va venir pels anys noranta quan el mateix estat va permetre que la banca fos també privada i lliure d’accions, els nostres financers amics del govern en serien les beneficiaris. El liberalisme i el capitalisme salvatges havien sorgit de l’ou. Els nous rics dels vuitanta més la banca famèlica dels noranta es llençaren a una expansió internacional fora de control i devorant mercats gràcies a l’especulació. Així aconseguiren que els seus actius, que no capital, signifiquessin dotze vegades el PIB de tota Islàndia. Un exemple, sols el Kaupthing Bank va representar deu vegades el PIB nacional. Però la bombolla inversora sols disposava d’això, d’actius, d’inversions sense diner real, sense moneda existent, sols especulacions, i quan massa gent inverteix en el mateix, allò perd valor. El propi govern islandès va invertir en aquell fum, un fum que s’anava a esvair. Durant el 2007 saltaren les primeres alarmes, però la política i la banca feren cas omís. L’esclat de les hipoteques subprime i la fallida de Lehman Brothers va fer caure la bena dels ulls. Es posseïen moltes propietats i productes financers valorats en excés que ara tothom dubtava si comprar-les. L’onada de desconfiança va deixar sense diners el mercat i la desplomada dels principals bancs islandesos fou total. Aquests no tenien líquid per pagar els interessos promesos. Havíem arribat a l’any 2008 i el deute del país, amb moltes inversions en borsa, va quedar al descobert. L’especulació que aguantava al propi govern, al país i a la seva política de benestar social extrem es va trobar devent grans quantitats de divises als inversors estrangers, sobretot britànics i holandesos. Es veu que un primer ministre, i altres cirerers, van permetre que el sistema bancari islandès s’inflés de deute i especulacions pagades amb els diners dels votants. Quan durant l’octubre de 2008 els principals bancs varen fer aigües un rere l’altre en tant sols una setmana, la ruïna es mostrà total per a tots els ciutadans. Islàndia va passar de miracle econòmic a un infern financer. S’havia invertit amb els impostos dels contribuents en molt fum i poca llenya. El vent s’estava enduent els fums i la fusta s’havia consumit. A títol d’exemple el PIB islandès del 2007 era del 6%, d’un 1,4% durant el 2008 i del –7% el 2009. Així sobrevingué la baixada de la corona i l’augment de l’atur provocant que aquests grans genis de la política demanessin ajuda internacional, fins i tot al mateix FMI, al Fons Monetari Internacional. Va quedar clar com l’aigua que les arques de l’estat estaven buides i que calien préstecs per pagar als inversors. Islàndia necessitava reserves com mai no havia passat. >> Conseqüència de tot allò fou que de la nit al dia Islàndia va passar de posseir uns serveis socials de primera a un deute extern de champions, uns 4.000 milions d’euros, un llast econòmic que delmava la utopia del seu benestar i evidenciava aquella vana il·lusió. El problema havia estat que molts bancs, i sota l’auspici de membres del govern, havien ofert fons d’inversió amb la promesa d’uns interessos estratosfèrics als compradors, uns adquisidors que aparegueren fonamentalment del Regne Unit i Holanda. Quan l’aixeta del diner va estroncar-se l’any 2008, aquests bancs i filials del govern no van poder pagar als inversors estrangers. Allò provocà la caiguda dels principals bancs com el Kaupthing, el Landsbanki o el Glitnir. De fet, tots tres van quedar-se sense fons, no tenien capital per poder pagar tot el que havien promès abonar als seus inversors. L’estat, demanant ajuda al FIM, al Fons Monetari Internacional, va haver de salvar la pell als bancs i els tres anteriors foren nacionalitzats de cop. Ells havien temptat a britànics i holandesos amb productes financers molt llépols que no podien tornar en forma dels interessos promesos. Ja se sap, inverteix en mi que després et pagaré la repera, però la repera es convertí en una immensa carbassa, un suspens magnànim. Sota l’aixopluc de la Unió Europea i els Fons Monetari Internacional, el Regne Unit i Holanda amenaçaren a Islàndia amb denúncies jurídiques i amenaces econòmiques. El govern islandès que havia assumit aquell gegantí deute al nacionalitzar els seus bancs principals, va passar la patata calenta als seus votants, serien ells els qui haurien de pagar-ho amb menys benestar social, uns 12.000 euros per barba, més impostos i més atur, del 2% al 7% en poc més d’un any, ¿els sona familiar tot això per Espanya? Allò significà la fallida total, el caos financer, la incredulitat del votant. Per als islandesos haver estat tant temps vivint d’un benestar social excel·lent i aleshores veure’l perillar els semblava inaudit, tot i que els mostrava la sopa de babaus on havien nedat ingènuament, els ensenyava la realitat, el deute extern. En fi, dels impostos s’havien de pagar els crèdits adquirits, i d’impostos no n’hi havien suficients per viaticar el crèdit. Què va passar? Que el govern sota l’amenaça europea, els apujà tal com va fer també Rajoy a Espanya. L’any 2010 Islàndia va ser el país de la OCDE on més va ascendir la pressió fiscal sobre els salaris, Espanya fou la segona. Fou obvi que a la península ens havia passat el mateix que als islandesos però amb una subtil diferència, Islàndia es va queixar ja en el 2009 i nosaltres no ho vam començar a fer fins arribat el 2011, els indignats. Vaig aturar l’escriptura, continuava sol en aquell bar bevent cervesa. Ja sabia que els islandesos fora de capital no solien anar al bar entre setmana. Consumir alcohol abans de l’aquelarre del cap de setmana era mal vist. Me’n vaig tornar a la recerca de la relació entre la crisi islandesa, els indignats i l’Espanya profunda. >> El que va fer petar als islandesos l’any 2009 no fou la pujada d’impostos sinó una nova llei que els obligava a fer-se responsables de l’error financer. A finals de 2009, i davant aquell forat de diners, el govern va decretar que seria el poble qui pagaria aquell deute bancari. En fi, que els islandesos haurien de tornar 4.000 milions d’euros durant els propers quinze anys al 5,5% d’interès a inversors del Regne Unit i Holanda entre d’altres. La gent es va llençar al carrer per sol·licitar sotmetre la llei a referèndum. Durant el gener de 2010 el President, i davant el sidral que el poble li enlairà, es negà a ratificar la llei i va anunciar que hi hauria consulta popular al respecte. El mes de març es celebraren els comicis i el NO al pagament del deute arrasà amb un 93% dels vots. El Govern, i per depurar responsabilitats, va iniciar indagacions al respecte. Així començaren un seguit de detencions de diferents banquers i alts càrrecs executius al dissenyar, elaborar i posar a la venda aquells productes financers tan perillosos. Un periodista islandès, en Kristinn Hrafnsson, intentà denunciar la transferència de fons entre Islàndia, Luxemburg i les illes Verges britàniques implicant a vint-i-set banquers del país, però tot fou en va, un d’ells era el propietari del Canal 2 on es volia emetre el vídeo. Tot i allò, la Interpol dictà una ordre de recerca i captura dels financers implicats i aquests fugiren del país. Si abans en els orinals masculins dels banys públics hi havia dibuixos de mosques o teranyines per tal que els mascles apuntessin bé, des d’inicis de 2009 aparegueren uns nous reclams, les fotos estampades de les cares dels principals banquers del país. La reacció d’aquell poble islandès enganyat i estafat havia estat lloable, sobretot per l’estratègia, protestes pacífiques, sense sang però pixant-se sobre els culpables escàpols. Tot plegat explicava que un dirigent polític fos imputat per primera vegada al món a causa de la crisi financera, el sistema necessitava un culpable per tal que la púrria es calmés. El cap de govern, Geir Haarde, malalt de càncer i sota la pitjor protesta del país durant els darrers seixanta anys, va haver de dimitir durant el gener de 2009 per ser després processat en el 2010 i passar per judici durant el 2011. Tot allò passava en una població, els islandesos, que eren de les millors persones un pugui imaginar, tranquils i allunyats de la violència, no obstant això aquells xais nòrdics van atacar el cotxe oficial de Haarde amb ous i crits gens catòlics. El xivarri fou tan alt que en Haarde va haver de convocar eleccions anticipades i per primer cop en vint anys, el partit conservador va perdre davant l’esquerra. Malgrat el canvi les queixes continuaren i el govern es va sentir obligat a una coalició entre esquerres i dretes per resoldre la crisi del país, ¿s’ho imaginen aquí això?, ¿s’imaginen a PSOE i PP agafats de la mà en benefici de la nació? Val, d’acord, no m’he fumat res il·legal, sols era un somni, un desig, una utopia. De sobte els meus escrits sobre la crisi foren interromputs. Algú va entrar al bar, dues dones que a mitja tarda es prenien el que molts islandesos gaudien amb desfici, gelats i pastissos gegantins de múltiples capes. Es feia obvi que allí el clima obligava al consum de moltes calories. Elles, les golafres, m’assenyalaren com dient, mira, és aquest, fet que no vaig capir, ¿qui era jo? En fi, que vaig continuar amb les meves disquisicions sobre la crisi. >> Passat el 2010 el deute a britànics i holandesos continuava pendent i els islandesos en teoria estaven obligats a pagar-lo. Aquell context endegar dues coses en el 2011, les assemblees populars i un nou referèndum. La primera, les assemblees populars, varen fer esclatar fenòmens similars per arreu d’Europa uns mesos més tard, els indignats. Els islandesos però, foren molt més organitzats. Van escollir una assemblea general per redactar una nova constitució aprenent de tot aquell conjunt de lliçons i per substituir l’anterior i responsable de la crisi, una còpia arnada de la constitució danesa. Així, d’entre 522 presentats a les candidatures, s’escolliren per sufragi vint-i-cinc ciutadans sense filiació política alguna. Advocats, empresaris, economistes, sindicalistes, estudiants, periodistes i fins i tot un pastor luterà formaren part d’aquella assemblea constitucional. Aquella organització va començar la seva tasca el febrer de 2011, i com una onada, més i més gent hi va anar col·laborant per tot el país. Tot i això, certes forces polítiques s’hi oposaren, les responsables del crac financer, les qui van vendre els bancs a preus modestos als seus simpatitzants, els acòlits que en pocs anys arruïnaren la banca. Per dissuadir aquella oposició la xarxa fou fonamental. A principis de juliol de 2011 un primer esborrany del text fou penjat a Internet i cada dia molts islandesos hi anaren afegint més i més propostes via Facebook, Twitter o pel correu electrònic. Era la primera vegada a la història que una Constitució estava sent preparada per Internet. L’objectiu final de tot allò fou redactar una nova carta magna que hauria de ser aprovada al Parlament de les properes eleccions legislatives, uns comicis previstos per al 2013. La xarxa estava democratitzant la democràcia, la qual cosa fou tot el contrari a Espanya, la democràcia va modificar la Constitució, acord del PP i PSOE, per tal que els espanyols mai no poguéssim fer com els islandesos, votar en contra de pagar el deute. Tot i així, i de manera tardana, aquella Revolució Islandesa amb dimissió de tot un Govern, nacionalització de la banca, referèndum per tal que el poble decidís sobre l’economia, l’empresonament d’alguns responsables de la crisi i la nova escriptura d’una constitució pels ciutadans va encetar iguals assembles per arreu d’Europa el maig de 2011. La revolta silenciosa islandesa es convertí en tot un símbol per al moviment peninsular dels indignats. Sols calia veure les banderes islandeses onejant per les places ocupades, escoltar les seves proclames o trobar-se amb el mateix líder dels indignats islandesos, Hordur Torfason, a la Puerta del Sol de Madrid. Per desgràcia una d’aquelles acampades fou reprimida brutalment per la policia. El 27 de maig de 2011 a la Plaça Catalunya de Barcelona se’ls hi escalfaren massa els ànims als Mossos d’Esquadra. >> La segona cosa que es va endegar durant aquells finals de 2010 fou un nou referèndum que fou convocat el 9 d’abril de 2011. Els islandesos van dir altre vegada que nanai, que es busquessin més responsables i se’ls jutgés, que ells no pagaven els plats trencats de quatre capsigranys entre banca i govern, ¿compren el moviment dels indignats? Tot i així, i passats gairebé tres anys cap dels culpables islandesos d’aquella enganyifa estava a la garjola. Un procés estava obert contra alguns membres del govern, personatges amb nom i cognom que no paraven de ressonar en la premsa. Mentre el deute islandès, com una espasa de Damocles, continuava ballant sobre els votants. Altre cop quelcom em va distreure de la meva redacció. Al bar on era, em va semblar que aquelles dones desaprovaren amb una ganyota vindicativa i múrria que begués alcohol entre setmana, elles però s’estaven menjant uns pastissos generosos, cremosos i abundants en nata, pura dieta mediterrània. Vaig demanar-me una tercera cervesa i vaig tornar a les meves notes, tot allò m’estava evadit del meu problema amb les botes. Em vaig descalçar, quina complaença, ara elles em guaitaren pitjor. >> Els islandesos no sols varen patir per les seves butxaques, la crisi els va furtar també una de les seves passions, l’art. Si les finances caigueren i ja no hi havia diners, menys n’hi hagueren per comprar quadres o mantenir galeries de creativitat. Allò envià a un gran gruix de gent a l’atur, aquest passà d’un 3% en el 2008 a un 7,2 % a l’any següent. Però la crisi no sols va carregar-se l’art que tant agradava als islandesos, també empresaris i immobiliàries van quedar tocats, o millor dit, trastocats. Un cas ben curiós de pífia per ambició de les constructores me’l van explicar a la capital, a Reykjavik. Si bé les cases islandeses estaven ben equipades i adaptades per a l’hivern gèlid del punt on totes les hores són una, on el marc horari resta en un sol punt, l’àrtic, alguns constructors es van passar de llestos i sota el boom immobiliari van ignorar la realitat islandesa. Es veu que en una barriada de la capital van edificar uns blocs molt bonics, refinats i d’estil funkis per ser venuts a estrangers com inversió. El problema, i amb les preses per fer negoci, es que van construir-les massa ràpid i sense les mesures islandeses contra el fred. Els pisos, a nivell de vendes, se’ls hi glaçaren. En el bar les dues dones, Éyrun i Sigrún, així s’anomenaven elles entre si, m’assenyalaren altre cop com si jo fos l’únic, ¿però únic de què? No en vaig treure l’entrellat i decidí continuar explicant uns fets paral·lels als del nostre país, la davallada financera. >> En aquell assumpte de la crisi no podíem oblidar els empresaris islandesos, els uns obligats a acomiadar-se d’una anguila d’or que se’ls hi esmunyí de les mans i els altres per la que pescarien a costa del poble. Veiem els dos casos. En època de vaques grasses, molts amos de supermercats o de grans cadenes de botigues residien fora d’Islàndia, sobretot a Europa al ser més barata i menys hivernal. La vida d’aquests resultava força confortable, vivien amb sous islandesos però amb despeses a nivell europeu llunyanes de la pressió fiscal de l’illa, en fi, evadien alguns impostos. Però durant el 2008 va petar tot i el propi govern es va veure obligat a devaluar la corona un quaranta per cent per afavorir les exportacions i l’entrada d’inversions. Aleshores aquells empresaris van haver de reduir els seus preus un 15 % de mitjana per competir i mantenir les vendes, tot una gran pèrdua de beneficis. En això que l’estat va començar la seva especial caça de bruixes per recuperar impostos esmunyits. Més d’un d’aquells empresaris va decidir tornar al país poruc de ser processat per evadir impostos. >> Un segon cas d’empresaris fou més espavilat, ells feren més negoci a expenses del pagà, el ciutadà ras que pagava legalment a l’estat. Molts autònoms s’empadronaren, si és que ja no ho estaven, en algun emirat àrab on no es pagaven delmes a Islàndia, una manera rodona d’estalviar-se grans contribucions vers al seu país. Per molt que la majoria d’islandesos es queixessin que la crisi l’havien de pagar els més rics, els adinerats fumaven poltronats una pipa turca badant entre els seus fums, mentre els emirs agraïen l’entrada de capital víking. La crisi, i com sempre, la pagarien els assalariats. Si en Depardieu va assolir la nacionalitat soviètica pels vols de 2012 per evadir impostos a França, molts islandesos aconseguien el mateix per Aràbia al voltant del 2010. Per Espanya feia més temps que molts grans capitals ho feien. En aquell bar d’Egilstadir les golafres de pastissos tornaren a tafanejar sobre mi, ara sí ho vaig captar clarament, jo era l’únic client del Lyngás Guesthouse. Caram! Com corrien les noves. >> Però en tota aquella crisi, entre tot aquell merder d’atur, fugues de capital i polítics capsigranys calia afegir l’explosió del 2010, la del nostre Pep, la de l’Eyjafjallajökull. Les cendres emeses per aquella erupció podien enfonsar un dels sectors fonamentals del país, el turisme. Era urgent endegar solucions per enlairar el país. En fi, què fer amb tant desastre? Doncs el pla era obvi, primer inversió estrangera i segon produir quelcom propi per vendre fora. És a dir, el que sempre s’ha fet per donar força al canut, a la guardiola, que entrés diner de fora i que de fora ens compressin les coses. En aquests dos sentits Islàndia va oferir condicions d’impostos genials per a la inversió estrangera i a canvi vendria quelcom propi. El país produïa el cent per cent de la seva energia elèctrica de fonts netes i sense contaminar, i no vull dir que fossin nuclears de nova generació, no, no pas. Allí el 75 % de l’electricitat procedia dels embassaments i la resta de les geotèrmiques. De fet l’origen de tanta calor era el fred, de les gegantines glaceres del país. La fusió d’aquestes mastodòntiques masses de gel aportava aigua suficient per als embassaments i per als aqüífers que alimenten les geotèrmiques, l’aigua bullent que escopia la terra i que feia moure els generadors elèctrics de les centrals elèctriques. Fent càlculs, era obvi que una energia així era la més barata del món, repeteixo, la més barata del món i sense dependre del petroli. Deia l’estadista britànic, Ernest Bevin, que potser el regne del Cel estava fonamentat en la justícia, però el regne de la terra es basava en el petroli. En aquest cas Islàndia podia ser diferent, podia passar de cites d’analistes i d’imposicions dels senyors del petroli, s’ho podia passar pel farcit. Islàndia buscava inversors i tenia l’energia més barata del món. En breu li sorgiren moltes ofertes de matrimoni, Xina, Noruega i la pròpia IBM. La cosa prometia. Però un altre cosa que podia vendre Islàndia era el que el Lyngás Guesthouse significava, les noves inversions en turisme. Aquest sector esdevenia un gran motor intern de l’economia islandesa, vet aquí que fos tan nou aquell alberg, era una de les iniciatives per endegar el país. Per això aquella nit en seria l’exclusiu client, sols feia dies que estava obert i el boca a boca encara no corria, ¿enteneu ara la tafaneria de les dues menjadores de pastissos? >> Però tot delicte, la crisi, havia de tenir un culpable, si bé a les pel·lícules així passava. Del cert que uns quants n’eren, dos exministres socialdemòcrates, Ingibjörg Sólrun Gisladöttir i Bjorgvin Sigurdsson, un de conservador, Mattiasesen i per últim el cap de govern ja esmentat, Geir Haarde. I foren tots processats? Un tribunal especial creat el 1905 per jutjar alts càrrecs de govern que mai no havia estat convocat, el Landsdómur, ara es trobava convocat davant un cap de turc, davant Haarde. Així durant el setembre de 2010 va començar el procés contra Haarde per negligència en el col·lapse bancari de 2008, un càrrec que li podia costar dos anys de presó i una multa. La resta de ministres no foren convocats. De fet l’error de Haarde fou el de molts dirigents europeus que mai no foren processats. Ell es va deixar emportar per l’optimisme regnant que rebutjava d’arrel els avisos de risc imminent de crisi i que animava a l’especulació i al fals enriquiment d’uns pocs, en ZP havia fet el mateix. Aquesta pífia havia estat denunciada multitud de vegades pel Rabobank, un dels bancs més segurs d’Europa, però els nostres polítics no li van fer cas. La nostra pròpia crisi econòmica? Mort d’una crònica anunciada. Finalment, i durant l’abril de 2012, Geir Haarde fou absolt de la majoria d’acusacions i amb un multa va salvar-se de la presó. Tot i així la llista de polítics, banquers i empresaris responsables i acusats de la crisi econòmica islandesa va continuar creixent, els anomenats víkings financers. Així, i durant el desembre de 2012, foren condemnats a pocs mesos de presó el director de Glitnir, Laurus Weldings, i el banquer Gudmundur Hjaltason, per frau al concedir crèdits milionaris i molt arriscats a empreses amigues. També durant el gener de 2013 Jon Asgeir Johannesson, fundador de l’arruïnada societat d’inversions Baugur, va haver de passar per tribunals. Es veu que va obligar al banc Glitnir a concedir-li un crèdit monstruós poc abans del pet de la crisi. Allò provocà la descapitalització del banc i la seva ruïna. El flagrant fou que Johannesson va quedar-se sis milions d’euros en el seu compte personal mentre aquella banca plegava per manca de líquid monetari. A tot l’anterior calia afegir que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional amenaçava a Islàndia via tribunals per tal que pagués el deute als inversors holandesos i del Regne Unit, un fet que a finals de gener de 2013 va finar. El Tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç, EFTA, va donar la raó a Islàndia i aquesta no hauria de viaticar les pèrdues dels clients britànics i holandesos d’un filial on line de Landsbanki, l’Icesave. Allò creava jurisprudència vers la resta de deutes a altres inversors estrangers. El fet és que la Unió Europea, i segon el tribunal de l’EFTA, no podia obligar a Islàndia a pagar aquells deutes, ho havien de fer els bancs culpables d’allò i no pas el poble. A Espanya tot fou a l’inrevés, els bancs van rebre el capital dels impostos del poble, uns per estar endeutats i els altres per cobrar els beneficis dels crèdits concedits. Islàndia va superar en breu la crisi gràcies a posseir un població crítica, organitzada i reivindicativa més un govern valent davant la Unió Europea. En això Espanya va perpetuar la seva destrossa econòmica al ser un país de polítics mediocres, desunits i covards, en fi, teníem el que ens mereixíem. Mentre Islàndia l’any 2013 abandonava la crisi, l’Espanya profunda restava enfangada amb més cinc milions d’aturats, centenars de polítics corruptes i més impostos que mai en tota la història de la democràcia. En el bar ja no hi quedava ningú, aquelles dones, sense jo adonar-me, ja havien fet prou safareig. Ja en pau, i mig oblidat el problema de les meves botes pels efectes d’aquelles cerveses en dejú, vaig disposar-me a encauar-me en el meu, i exclusiu, alberg, potser n’era el primer client. De tornada a l’hostal, altre cop el repicar de les botes. Ves quin dia, un dijous sense ous. Els ous ferrats i pa amb tomàquet no foren possibles aquella nit, m’havia oblidat de comprar-los. Allò m’hagués regalat quelcom deliciós, però aquella nit no ho seria, de deliciosa, més aviat esdevindria espectral, tenebrosa, terrorífica. Quelcom estrany em reservava el món noctàmbul, quelcom cinematogràfic. Poc després de l’àpat l’amo marxà a casa seu amb ganes de veure els seus preciosos nins, ja se sap que el nadó de cadascú és el més mono del món, i del cert que molts són una monada, semblen micos, es nota que no sóc pare. Un cop ell em deixà responsable del castell m’envaí una sensació d’aïllament, de suor freda, de pressió al pit, m’envaïren tots els mals del món. Vaig ser conscient del meu context, una habitació a compartir sense ningú i tota la resta de cambres buides!!!! Des del menjador on sopava vaig veure com el passadís s’allargassava en perspectiva cònica i enquadrament subjectiu, a lo Hitchcock. Des d’aquella toma, el camí des de la cuina a l’habitació es feia interminable, etern, infinit, la dentadura em cracava mentre la meva ombra s’estirava volent tocar la porta de la cambra per entrar-hi dins i sentir-se protegit. Darrere meu vaig notar algú, però qui si estava sol? I novament aquella sensació misteriosa, la de sentir-me observat, la de l’estupor a la solitud, la del pànic irracional. Ho vaig veure clar, tot i que l’alberg era nou de trinca, havia estat un error pernoctar allí. Potser tot allò era un trampa per incauts, un parany, un cau de vampirs. Sense vigilant nocturn ni servei de recepció per la nit, estava aterrit, tant que la blancor de les parets feien joc amb el meu macilent cutis facial, la suor em perlejava pel front. Toma superior, la meva clepsa tremolant, els llums al·lògens albins em feien fumejar la suor. Allò em recordà un pel·lícula, ¿on estava el funàmbul d’en Jack Nicholson? ¿On s’ocultava El Resplandor? Com una vailet poruc, i no pas per la foscor, vaig córrer esgarrifat pel passadís per protegir-me dins del meu sac de dormir. Ja dins de la cel·la i amb el pestell tancat, em sentí novament segur, quina pau, quina tranquil·litat. Acomodat dins de l’embolcall nocturn vaig apagar el fluorescent i aleshores sí, el silenci ert i aturat m’envoltà. Sense dubtes vaig aclucar els ulls per endormiscar-me, però unes respiracions profundes, un estrèpit de passos, una fregadissa de peus me’ls va fer obrir de cop. Una mirada freda queia sobre la meva pell, un gel que em feia bategar enfollit el cor, una glaçó que me’l feia boter a mil. Vaig obrir el llum per assegurar-me que no hi havia ningú, i ningú hi havia. Em vaig mirar al mirall del moble de l’habitació, tenia la faç lívida i exsangüe. Era obvi, la meva ansietat de final de curs més el cansament del dia n’estaven sent els culpables. El cos el tenia derrotat i amb ganes de fer nones però la ment estava massa alterada i desperta, la meva consciència elaborava sensacions inventades que a mi em semblaven reals. Vaig posar fil a l’agulla, calia relaxar el cos. Se m’acudí una alternativa, buscar aquella sensació llangorosa a l’entrecuix que facilita la trobada amb l’oblit del dia, allò que fa mullar l’edredó, és a dir masturbar-se. Em vaig posar a palpar-me aquell òrgan, que sent meu, sovint mai no ho semblava, ell anava a la seva. Vaig pensar en alguna noia, en alguna ex, o simplement alguna antiga amant, però aquella nit, esverat com bategava el meu cor, cap d’elles va venir per fer-me ejacular, ni una es va dignar a fer-me res humit per elevar la meva ànima. Bon insomni.

No hay comentarios:

Publicar un comentario