DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

sábado, 23 de marzo de 2013

No pagan la crisis

Ya sabemos que la clase trabajadora está pagando esta maldita crisis, pero ¿quién no paga? La Iglesia como entidad, no paga muchos impuestos por sus propiedades e ingresos. Si el cristianismo predica la caridad y la solidaridad cristianas, su Iglesia debería dar ejemplo pagando al heraldo público lo que todo pagano o creyente hace en este país. Con ello estarían exentos curas y monjas que estén realizando funciones sociales, algo impagable dada su pericia. Otro sector que no paga todo lo que debe son los altos cargos corruptos tipo Millet o Urdangarín que van escapando de la ley poco a poco. A ellos se les debería expropiar el patrimonio para beneficio de la sociedad a quien robó pero no es así. Los terceros son los bancos rescatados, entidades receptoras de miles de millones de euros nuestros que deberían devolver a los contribuyentes, y con un alto rédito, como si fuera una hipoteca inversa en favor del pueblo, pero tampoco es así. Cabe añadir las dietas que perciben los políticos exentas de impuestos por leyes que ellos mismos decretaron. Y por último, y los más hábiles e importantes, los grandes capitales que defraudan al Estado español más 80.000 millones de euros anuales. En tal caso se debería promover la denuncia con incentivos en el IRPF para quienes descubrieran a los evasores. Todos para uno y uno para todos. Pero por desgracia ni la Revolución Francesa ni el mayo del 68 lograron erradicar las desigualdades sociales.

martes, 19 de marzo de 2013

LECTURA ADOLESCENTE NACIONAL EN CRISIS

Un factor fundamental y responsable de NUESTROS bajos resultados académicos es una redacción deficiente. En cambio quien escribe bien suele alcanzar buenas notas al saber expresar correctamente los conocimientos adquiridos. Para aprender a redactar hay miles de formas, pero la más eficaz a largo plazo es la lectura periódica. Infundir por tanto el manejo de textos ya en edad temprana resulta fundamental para alcanzar la máxima comprensión y el óptimo aprendizaje. Simple, si un alumno ha leído en cantidad y atención, leerá en calidad y comprensión. El problema actual es la calidad. Algunos pedagogos teóricos piensan que El Quijote, El Lazarillo de Tormes o La Celestina deben ser relegados de la lista de lecturas aconsejadas. Argumentan que tales escritos son sexistas, racistas o clasistas aunque contengan una calidad y variedad de vocabulario excelsas. En su lugar proponen textos cortos redactados por ellos mismos o afines, pero no por literatos expertos. Los pasajes van cargados de actitudes emocionales evitando con sumo cuidado caer en sexismos, racismos o clasismos y por tanto sin jamás utilizar literatura clásica en donde se aprendían dos cosas: hechos históricos de sociedades anteriores, sexistas o no, y a leer con elevada calidad lingüística para convertirse en buenos lectores. En estos libros un negro no puede ser un gran deportista para diluir racismos, una mujer no puede acompañar a sus hijos al colegio al promover el sexismo o un banquero no puede ser más inteligente que un barrendero al exaltar el clasismo. En detrimento de eliminar buenos clásicos en donde a veces se daban racismos, sexismos y clasismos aunque con elevadas dosis de vocabulario y sintaxis, se proponen libros simples, dulzones y hechos a medida de cabezas mediocres que en nada enriquecen las mentes de nuestros estudiantes, lecturas que borran por completo nuestra historia bajo la excusa de programas para cambiar nuestra sociedad, algo que jamás significa mejorarla. Por cierto, los manuales de clase de los años cincuenta eran también lecturas de calidad. Antes apenas existían figuras, fotografías y dibujos en los libros de clase pero sí mucho texto que se debía leer y comprender. Ahora la cosa ha quedado separada con manuales de aula con poco texto y mucha viñeta mientras la lectura ha quedado relegada a unos pocos libros, textos que se hallan a menudo bajo el yugo de la mediocridad antes detallada. Introducir el placer por la lectura de calidad cuesta cada día más. Hay docentes que simplemente buscando buenas lecturas pasan de las prohibiciones a lo Fahrenheit 451, y utilizan estratagemas para que sus estudiantes devengan buenos lectores. En este sentido conocí a un profesor que para lograr que sus alumnos lo hicieran, optaba por algo innato en los humanos, la curiosidad. Como primates emparentados con bonobos y chimpancés, nosotros somos altamente curiosos. El docente anterior se dio cuenta que llamaba mucho la atención comentar libros sin relación aparente con la materia en cuestión. Eso sorprendía al adolescente, ¿qué tenía que ver la ecuación de segundo grado con una novela de Isaac Asimov? En literatura, arte o visual y plástica hablar de libros sobre teorías de caos abría la puerta a lo básico en cualquier obra artística, la creatividad. En cálculo, mezclar la ciencia ficción de la novela Contact de Carl Sagan con el lenguaje para contactar con alienígenas, las matemáticas, dilataba las pupilas de más de uno. En historia hablarles de ensayos del ilustre biólogo Stephen Jay Gould les mostraba los prejuicios culturales del momento. En todas las anteriores situaciones el factor sorpresa de lo ilógico llamaba la atención de muchos púberes y les encendía la curiosidad por ciertos libros. Otro docente leía en voz alta parte de un artículo de educación para dejar el final pendiente a sus alumnos. Luego comentaba la noticia con los chavales. Cabe señalar que hay pocas noticias que hablen sobre educación en revistas y periódicos, de hecho en España la mayoría de diarios no presentan una sección de enseñanza mientras siempre hallará extensos artículos en deportes, cultura y espectáculos. Un nuevo profesor de historia esgrimía otra treta parecida pero en esta ocasión les hablaba de la trama de la historia pero les dejaba el final colgado, algo que encendía la indagación de sus escolares. En otras sesiones dejaba una novela sobre la mesa pero con la portada a espaldas de la vista. Muchos alumnos al pasar por allí giraban el libro por la simple curiosidad de saber de qué iba. Otra de las argucias de este mismo docente era comentar alguna obra con la coletilla que bueno, que no era para su edad, que ellos eran demasiado jóvenes todavía, todo un reto para unos adolescentes ansiosos por demostrar su madurez. Todas y otras insinuaciones como las anteriores pueden aplicarse también por casa para animar a nuestros zagales a leer. Por ejemplo, y en el caso anterior, prohibir un libro y luego dejarlo olvidado encima de la mesa del comedor será toda una afrenta hacia su púber. Asimismo los adultos debemos leer ante los chavales y que ellos nos crean un referente. De muy infantes es harto comprobado que aprender canciones les entrena a leer, algo que potencia su concentración y mejora sus redacciones. De forma similar leerles cuentos y dejarlos a medias para que ellos los sigan anima a lo mismo. Hay que entender que aprender a leer es algo chocante, muy a menudo rechazado y hasta frustrante para los alumnos. Aprender a leer puede ser de todo menos algo natural. Por tanto, y desde pequeños, los progenitores deben tomar conciencia que acompañar a los hijos a la biblioteca resulta un estímulo primordial para la lectura. Leer da al alumno todo lo necesario para evitar en gran parte el abandono académico aunque saber leer requiere obligatoriedad. La lectura periódica en uno, dos o más idiomas regala vocabulario, fluidez en el habla, mayor soltura en la escritura y en muchos casos, hasta conocimientos. Leer de todo es fundamental para crear una sociedad crítica y que no sea voluble ante los intereses de los dirigentes, leer es básico para crear individuos a quienes no se les pueda vender la moto para que no deseen leer los clásicos bajo un Fahrenheit 451. Y no le quepa la menor duda que los alumnos que más leen no suelen pertenecer al grupo de los que cuelgan los estudios sino todo lo contrario, ellos sí que saben concentrarse y aprender más que el resto. Como decía Joseph Brodsky, invertir en bibliotecas fue siempre ahorrar en sanidad, a largo plazo se evitaban las consultas a los psicólogos. La prueba de todo esto la hallamos en el aplaudido modelo finlandés de enseñanza, un sistema con una auténtica pasión por la lectura y que lleva la delantera en el éxito escolar de toda Europa. Si el abandono escolar español, una vez o no alcanzada la ESO, osciló entre un 30 y un 25 % durante los años 2009 al 2012, en Finlandia se mantuvo a menos de la mitad del nuestro, en el 9,8 % durante el 2011. Y eso que los niños y las niñas finlandeses empezaban la escolarización obligatoria un año más tarde que aquí, a los siete años. A pesar de ello, sus niveles de comprensión lectora estuvieron siempre por encima de nosotros y de todos los países europeos. En fin, la buena lectura regala extensa cultura. Con respecto a las bibliotecas que antes mencionábamos, existen una serie de estadísticas preocupantes. En Noruega, en España y en otras naciones europeas la asiduidad a las bibliotecas cae en picado entre los 8 y los 16 años, momento durante el cual se cuece y finalmente arde el fracaso escolar. Pongamos por ejemplo la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Durante el año 2005 se registraron 15.871 libros en préstamo entre lectores de 0 a 7 años. De los 8 a los 16 el registro se desplomó por debajo de la mitad del grupo anterior, en concreto fueron 7.180. Las cifras no vuelven a recuperarse hasta que los asistentes de las bibliotecas cumplen los 24. Datos parecidos aportan los estudios realizados por el Consell Català del Llibre per a Infants i Joves del 2005. Parece obvio que la lectura es una asignatura dura y que la ausencia de lectores en las bibliotecas es más acusada durante las edades en donde el fracaso académico más se manifiesta, durante la adolescencia. Finalmente, y para que todos los consejos de este apartado surjan efecto y la lectura aflore entre nuestros chavales, debe existir un entorno que lo permita. Tanto en el hogar como en clase debe existir mucho silencio y mucha calma. Todo ello, y de cumplirse, potenciará la lectura regalando al zagal gran estabilidad emocional, capacidad de concentración y conocimientos. Valore nuevamente el profesor que impone la clase en silencio ya que éste, el silencio, permitirá la concentración para adquirir capacidad lectora y adquisición de conocimientos.

PROFESOR DE EXCELENCIA FRACASO ESCOLAR EN AUSENCIA

Dice el dicho que cada maestrillo tiene su librillo, pero en asuntos de ser bueno y eficaz hay unas normas básicas que asientan al buen docente. Primera, y ya se ha dicho anteriormente, un buen docente jamás debe ser amigo, aunque tampoco enemigo, de sus alumnos, sólo debe ser respetuoso y respetado. Recuérdese que la amistad se fundamenta en la igualdad de deberes y responsabilidades entre los interesados. Un profesor y un alumno todavía no comparten ni las mismas obligaciones ni los mismos derechos, simplemente no son iguales. Un docente debe saber sancionar, evaluar y valorar a un escolar pero éste no a su profesor ya que estará falto de tales capacidades. Premio y límites siempre fueron dos caras de una misma moneda, la educación. Segunda, un buen maestro debe exigir trabajo y respeto con ciertas dosis de distancia al principio. Ya habrá tiempo que los alumnos descubran la parte humana y bondadosa de éste, pero no el primer día. Cuando ello ocurra dejarán de pensar que el mentor es alguien distante para convertirse en alguien con quien compartir buenas conversaciones. En ese instante el docente se habrá convertido en lo que más buscan los adolescentes, en un referente. Tercera, un buen educador debe dominar su especialidad. Los estudiantes repudian con suma celeridad a los docentes que cojean de conocimientos pero en cambio valoran a quienes explican las lecciones con claridad. Por eso en Finlandia escogen como docentes a los mejores alumnos que salen del bachillerato. Éstos futuros maestros recibirán clases de los mejores profesores de universidad. De esta forma la profesión de docente atrae a los más inteligentes y ambiciosos con un salario bueno aunque no excesivo. En Finlandia un buen educador debe dominar su especialidad con un lenguaje preciso, correcto y culto. Añadamos que los docentes finlandeses tanto de preescolar como de infantil y primaria deben ostentar un título universitario equivalente a una licenciatura o máster. Toda esta formación en Finlandia persigue que los educadores dominen su asignatura, el currículo, las necesidades de los alumnos y las técnicas didácticas básicas en general. En China, otro país con excelso éxito académico según PISA, los maestros sólo enseñan una materia que dominan al dedillo, algo que nos muestra otra vez que existe una clara relación entre lo que saben los docentes y lo que aprenden los alumnos. De hecho es imposible que un profesor enseñe bien algo que no sabe. Cuarta, un buen profesor debe practicar la humildad, algo que a su vez le otorgará una gran autoridad sobre sus escolares. El docente que busca impresionar para ser admirado creará distancia con sus alumnos. La pedantería no suele resultar un puente de correspondencia. Por el contrario, el educador que ordene deberes bajo el formato de una pequeña investigación otorga a sus alumnos su protagonismo educativo. Ellos defenderán en clase sus disquisiciones y el docente luego corregirá los errores. Quien más se equivoca más aprende y quien más corrige más enseña. La humildad se halla en ambos bandos. Quinta, un buen profesor debe saber defender los intereses de sus alumnos por encima de otros malos maestros o educadores. Si ese aspecto llega a oídos de sus alumnos, éstos sentirán un profundo respeto por su mentor. Sexta, un buen docente educa también con el ejemplo. Con el respeto y los buenos modales siempre estará en posesión de su autoridad. En todo caso, y si un día fallara, demostraría ser imperfecto, algo que también mostraría su humanidad. Séptima, un docente debe siempre quejarse si el sistema educativo resulta deficiente para que este mejore y no sólo cambie bajo las modas de asesores y supuestos expertos. Si cree que él o ella no deben elaborar tantos materiales didácticos como muchas modas pedagógicas imponen, han de hallar argumentos y razones para oponerse. En este sentido los profesores de Finlandia suelen usar libros y manuales que han funcionado en otros cursos para sólo dedicarse a su función esencial, transmitir conocimientos. Octava, un educador experto debe mantener un buen orden y silencio en sus clases para facilitar que sus alumnos se concentren y aprendan bajo un esfuerzo menor que si la algarabía reinara la sala, un ambiente tranquilo que permita algo fundamental, el desarrollo sistemático de la lengua bajo el esfuerzo y la perseverancia. En Finlandia los alumnos se les enseña y obliga desde infantil y primaria a permanecer atentos y quietos para aprovechar al máximo el colegio y alcanzar la máxima comprensión lectora, algo fundamental ya que aprendemos la mayoría de conceptos con palabras. Parece pues obvio que un docente no debe aceptar que un alumno pueda molestar a los demás bajo simpatías y privilegios. En tal caso los demás se verán animados a perpetrar lo que el díscolo les mostró. Y novena y última, un buen docente debe informar de los errores escolares a los alumnos y a los padres de éstos. La entrevista suele ser un buen puente de contacto.

viernes, 15 de marzo de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA XVII

COM ES PRONUNCIA EYJAFJALLAJÖKULL? (el dissabte tot plaer és apte) Era increïble que el divendres anterior no hi hagués aquelarre a Egisltadir, allò anava en contra dels costums nacionals. El problema fou que no havia caigut en un altre hàbit dels aborígens, hàbit que resolia el misteri insondable de la nit anterior. Aquell dia em dirigiria cap a Skaftafell però el bus no hi arribava directament, havia de romandre una dia a Höfn per canviar de transport, havia de romandre una nit allí per entendre la manca d’aquelarre d’Egisltadir. El sud d’Islàndia era molt més turístic que el nord, situació que implicava reservar amb antelació qualsevol habitació per fer nit. Aquella vegada no podia anar a l’aventura. Així doncs vaig reservar per telèfon una nit a Höfn i un parell més a Skaftafell. Tota aquella previsió anava encara més lluny. Skaftafell presentava dos problemes més. El primer, la manca de supermercat o de serveis, sols hi havia un gran càmping, per tant havia de comprar menjar per a quatre o més dies. Així que a Egisltadir vaig anar a veure el porquet, el supermercat Bónus, el Dia d’allí. Llista en mà, pa, magdalenes, cigrons de llauna, patates, salsitxes envasades al buit, tomàquets per fer pa amb tal, tonyina de llauna, salmó fumat i sobretot, i el més important, vi. Cal tornar a recordar que aquell beuratge no era viable al supermercat, calia anar a la licoreria estatal. El segon problema d’Skaftafell era que sols hi havia una conreria en tot el seu parc natural, la casa rural del Bölti. Jo no portava tenda de campanya pel que estava obligat a trobar nit allí o anar al ras. De fet de gener a març els visitants que la coneixien ja començaven a trucar per fer les reserves pertinents. El juny, juliol i agost les seves set habitacions restaven compromeses. Endevineu què em va passar a mi? Tot va dependre d’una trucada. L’existència del Bölti penjava d’un fil. De fet quan la mestressa de la casa expirés, una senyora força gran, legalment el govern no permetria la seva activitat com a habitatge, en un parc natural no eren permeses les cases rurals. Aquell estiu l’alberg encara era obert i vaig trucar per si tenien jaç. Una veu dolça, amansida i vellutada em respongué. Era la filla de la propietària i donada l’avançada edat de l’última, la jove era la qui portava les poques habitacions, molt poques, d’aquell casalot d’estiu. Oðin va intervenir, una baixa havia estat confirmada la nit anterior i sí, quedava un sol llit a l’habitació compartida, una llet de nassos. El meu destí estava escrit, si més no condemnat. Allò trastocaria tot el meu viatge, allò m’explicaria l’estranya sensació de sentir-me observat. Reserves fetes i menjar per a cinc dies, sols restava una sola cosa, marxar. A tres quarts de dues del migdia, i amb puntualitat islandesa, el bus a Höfn va partir des d’Egisltadir. Cal aclarir que el meu destí no era altre cop el port pescador ple de puffins, els frares comestibles. Com també ens passava per comarques, a Islàndia hi havia topònims duplicats, un era l’important, la ciutat de Höfn on em dirigia, i l’altre el secundari, el petit port on hi niaven els petits frares voladors. El camí a Höfn fou d’una bellesa plena de Goliats rocallosos, dos-cents quaranta-sis quilòmetres d’espadats basàltics amb profunds fiords i extenses planes de marea que ompliren la meva retina de textures i colors. Les boires ocasionals pentinaren el relleu mentre algun que altre tros de carretera sense ferm asfaltat sotragava el bus. Arribat a Höfn finà el plaer i començaren les confusions. La meva reserva a la dispesa Hvammur va topar-se amb una dificultat, no trobava la pensió. Un cartell a l’entrada de la urbs l’indicava cap el nord, el mapa de la Lonely Planet cap a l’oest i el xofer em deia que cap el sud, que molt lluny de l’estació on havia fet parada. Quin galimaties, quin neguit, quin sentir-se perdut, però va aparèixer la gentilesa islandesa i el mateix xofer s’oferí. Jo em sentiria com el mateix president de la Generalitat. Aquell dia havia trucat als meus pares per deixar-los tranquils respecte a les meves vicissituds per Islàndia. El pare m’explicà que aquell mateix matí, el aleshores president de la Generalitat, senyor Montilla, havia inaugurat les noves instal·lacions esportives de Vila-rodona, el poble nadiu dels meus progenitors. Del cert que jo m’anava a sentir president per Islàndia. El conductor del bus, i com manava la generositat islandesa, em portà en exclusivitat al Hvammur Guesthouse, tot un autocar oficial per a mi sol. El xofer em deixà a bon port i a bon lloc. El per què de tanta confusió amb aquell alberg responia al seu propietari. A Höfn hi havia tres Hvammur Guesthouse, el que a mi em pertocava per les indicacions donades era el del port, i així m’hi acompanyà el conductor. Després parlant amb el propietari, i felicitant-lo per la seva iniciativa d’obrir una trilogia d’albergs, ell em respongué que no eren tres, sinó quatre. En fi, l’editorial Lonely Planet hauria d’actualitzar amb tres més Hvammur Guesthouse la propera guia de viatges. En dos dies era la segona posada que no contemplava l’edició de 2009, l’anterior hostal no referit a la guia havia estat el Lyngàs a Egilstadir. Es feia obvi que el país, i davant la crisi econòmica, estava fent una forta aposta pel sector turístic. Vaig decidir-me a donar un tomb pel poble, pels prats del port, però plovia i no me’n vaig adonar, no eren herbassars sinó marjals, aiguamolls. Amb les meves botes foradades la humitat va penetrar en qüestió d’instants. Mitjons, pantalons i cames xops, molt bé David, felicitats saberut. El sopar no va tenir res d’especial, pasta amb cigrons, però la gent que hi vaig conèixer cuinant sí. De fet amb ella aparegué la resolució del misteri del no aquelarre a Egilstadir. Eren tres joves de Madrid amb ganes de xerrar. Mastegat i empassat l’àpat els vaig temptar de sortir a compartir la gresca del dissabte nit amb els vilatans. Un d’ells, en Manuel, em va dir que on anava, que era massa aviat, que els aborígens no sortien fins arribada l’hora de les bruixes, és dir, passades les dotze. Abans però, i a casa seu, la majoria d’islandesos bevien en grans quantitats i de manera convulsa, frenètica, amb presa per embriagar-se, gairebé com si fos la fi del món. Si durant tota la setmana se n’estaven, el dissabte restaven delerosos de l’aquelarre dominical. L’objectiu era assolir a la llar, en poc temps i evitant el caríssim alcohol dels bars, un nivell etílic suficient per entrar en contacte amb els esperits de la nit, avantpassats o no. Sabent l’hora a la qual sopaven els locals, prop les set del vespre, començaven a beure poc després i sortien quan ja estaven en trànsit, a l’hora de les bruixes. Abans de les dotze, i ja ho havia experimentat un parell de cops, els bars romanien deserts i aquell havia estat l’error del divendres a Egilstadir, no vaig saber esperar als mèdiums de la nit. Ruc, ase, cirerer, què hi farem, era un aprenent d’antropòleg innocent. Un amic meu, mal estudiant a la infància i molt avesat a les campanes, em deia que ell aprenia tot el que els mestres li ensenyaven, clar que li ensenyaven poc. Jo en aquell país em començava a sentir així, tot i ser docent. De totes maneres en Manuel i jo vam anar a parar al bar del poble abans de les dotze, massa ibèrics per no fer una primera copa tranquil·la i de rigor prèvia als costums locals. Glop a glop, cervesa a cervesa vaig anar assolint un estat cada vegada més enterbolit. El beuratge de Dionís anava fent efecte en el meu conscient cada cop més inconscient. No sé si va ser la borratxera o el cansament, però de sobte va semblar-me que en Manuel em parlava en català. Vaig apropar-m’hi mentre ell em somreia per continuar parlotejant en la meva llengua. - On l’has après? A Catalunya? - Mai no he estat a Catalunya. - Potser has treballat amb catalans? - Mai no hi he treballat. - Tens familiars catalans? - Ni un. - I doncs, com has après el català? - Per Internet, m’encanta Polònia. Si jo aconsellava que els meus alumnes veiessin Polònia, ara venia el destí i em portava un madrileny que d’allí, de Polònia, n’aprenia català. Estaria tot connectat? Va ser un dijous i durant una classe que els meus alumnes em van descobrir en Pep i la seva explosió, i vet aquí que per culpa d’ells em trobava a Islàndia i davant d’un altre fan de Polònia, en Manuel. Potser sí que aquell viatge tenia un objectiu en mi. Havíem creuat l’hora de les bruixes i el bar bullia ple de posseïts per Dionís. Allò era genial, quina bonior, quin xivarri, quina bullícia. Uns més torts que uns altres, i els fumadors fora a la porta, tots formàvem part de l’aquelarre islandès. D’entre el rebombori, i des d’una taula propera, una salutació local ens arribà. En fi, en Manuel i jo vam canviar de seient i en un aclucar d’ulls ja havíem establert nous amics, ja se sap que l’alcohol té diferents fases, una és l’exaltació del companyonatge, l’última el retorn del producte. Nosaltres estàvem en la primera. Raquel, dona madura de faccions aristocràtiques però amb faldilla arrapada i d’escot generós, i els seus germans Þórður i Orri més la parella d’un d’ells, l’Harpa, van esdevenir els nostres amics d’esperit de vi. D’altres que se’ns ajuntaren a taula foren Baldur, Stefán, Diddi, Steini, Bjarni, Geir, Dagma, Johanna i Margrét, oi da! En Þórður, el germà de la Raquel, esdevingué el més extrovertit de tots, i el més roig, el més vermell de galtes, gairebé com un encenall cremant. Vam fer un, dos, tres, vaig perdre el compte, vam fer molts brindis, un costum que llatins i anglosaxons compartíem, un costum ancestral probablement d’orígens neolítics d’on també procedien ambdues famílies lingüístiques, les llatines i les saxones. M’imaginava la gent d’aquells temps brindant, és a dir oferint el beuratge a les ànimes durant els grans sacrificis. De fet, quan es brinda sempre s’invoca als esperits, i sobretot al de la beguda, al de l’alcohol. Amb aquests pensaments es feia obvi que estava a punt de passar a l’última fase de la borratxera. Vaig anar al bany a agenollar-me i pregar. Tornat novament a taula, i amb plena confiança entre llatins i anglosaxons, vaig atrevir-me a explicar el motiu del meu viatge, pujar a l’Ey-jaf-jalla-jö-kull. - Pujar on? - Al Pep. I no entenien res. Vaig repetir més lentament un i altre vegada el nom del volcà en islandès i pitjor encara, fins i tot vaig intentar pronunciar alguna paraula en el seu idioma tot tirant de la Lonely Planet que duia a la butxaca del gec, i allò va ser nefast. Les riallades s’estengueren de taula en taula cada cop que jo intentava dir alguna paraula en islandès, i sobretot les partides de pit es feren estentòries quan pronunciava el nom del volcà, no n’encertava ni una. En un d’aquells fugissers moments de l’estat etílic, vaig entendre per quina raó cap dels periodistes ibèrics intentava pronunciar el nom d’aquella erupció a la pantalla, era impronunciable. Les nostres llengües, les llatines, no havien estat ni ensinistrades ni dissenyades per a les vocals dels víkings, capricis de l’evolució, diversitats de la ment, ves a saber, jo estava ebri i en Manuel desaparegut. La resta dels islandesos continuaven rient de mi a cada intent de dir Eyjafjallajökull. La Raquel va tenir compassió de mi, ella m’ensenyà la pronúncia. L’islandès, llengua germànica, era l’idioma dels antics víkings, no massa diferent de la que havien parlat durant el segle XII. La seva escriptura encara guardava caràcters de l’antiga llengua com ð, que sonava com ez, o Þ pronunciada com una z castellana. Els islandesos estaven tan orgullosos de la seva parla que havien evitat l’entrada d’un gran nombre de neologismes com ràdio o televisió creant els seus propis vocables. El problema d’aquell idioma per a un llatí era doble, per una banda, com es va evidenciar al bar, la fonètica, i per l’altra la gramàtica, es declinava. Tot i les dificultats, vaig parar l’orella per escoltar-los durant minuts però resultà absolutament quimèric entendre res excepte una paraula que cada dos per tres intercalaven i repetien, sobretot qui escoltava a l’altre, iao, una interjecció que passava de les trenta per minut. Però que collons volia dir aquesta paraula? Doncs simplement sí. Tal afirmació ajudava a mantenir qualsevol conversa en islandès. Era més, si algú no la deia, semblava no prestar atenció a la conversa. Però al iao se li afegia un altre mot que apareixia frase rere frase, l’eg. Després de moltes converses vaig entendre que l’eg era com el nostre justament. Doncs bé, entre iao i eg n’hi havia per parar un carro. Ara ja sabia islandès, era fàcil, si em xerraven jo anava dient iao i eg mentre ells continuaven explicant-me coses incomprensibles, jo mai no les vaig entendre. Aquella mateixa nit vaig desistir de qualsevol intent d’aprendre’l. La Raquel, però, va tenir prou paciència per mostrar-me com es pronunciava el nom del volcà i d’altres paraules, mentre, els demés, reien. Quan vaig deixar de ser el centre d’atenció de la sorna, la Raquel s’encuriosí sobre la meva intenció de pujar al Pep. Li detallà que tenia tres qüestions que m’havien portat allí, una d’elles ens va fer de nexe, ¿per què un volcà que inicialment era ridículament petit i d’erupció desnarida es va transfigurar en un monstre tan explosiu? Ja vaig dir que els islandesos eren molt cultes, i la Raquel com bona illenca, sabia respondre’m a l’enigma, articles s’havia llegit al respecte. Ella m’explicà que Islàndia es trobava just damunt d’una serralada volcànica submarina, les anomenades dorsals de l’Atlàntic on el vulcanisme fissural basàltic toleític, és a dir molt fluid i d’escassa o nul·la explosivitat, anava sortint del substrat. Per tant, tornàvem a estar a les mateixes, com un volcà tan esmirriat, toleític i de minsa explosivitat va fer tant d’enrenou per Europa. Calia analitzar una altra raó, si bé Islàndia es trobava situada sobre aquesta serralada volcànica, a les dorsals s’hi donava un altre fenomen singular, un punt calent, una zona anòmalament calenta de l’escorça terrestre. Aquests punts havien originat illes de vulcanisme sense perill com les Hawai, però en el cas d’Islàndia els magmes havien fet un llarg viatge des de les profunditats de la terra, tan llarg que els havia conferit un canvi substancial de poc explosius, en origen, a fosos plens de gasos a punt de petar, ampolles de cava a punt d’explotar, bombes de bombolles. La gasificació d’aquelles roques foses durant el seu etern ascens les havia transmutat em magmes fulminants, deflagrants, apoteòsics. Però ja vam dir que el vulcanisme inicial de l’Eyjafjallajökull fou poc explosiu, de tipus estrombolià, per tant la composició del magma que va arribar a superfície, tot i que més ple de gasos que l’originari en fondària, tampoc justificava la detonació que es produí el 14 d’abril de 2010. Per explicar el fenomen ens calia un nou aspecte, ens calia parlar d’un contrast, d’un extrem entre fred i calor, entre infern i blanc celestial. La Raquel em mirà els ulls per si jo la seguia, jo assentí. En Pep al tenir una glacera al damunt, i com deien els vulcanòlegs, va dopar-li l’erupció. Durant tota l’etapa anterior el magma havia anat creant una olla a pressió dessota la mateixa glacera. Fonent i fonent cada cop més gel, però sense sortir tot el magma, va anar creant-se des del 21 de març al 13 d’abril una cambra hidromagmàtica, una olla a pressió, un petard de gel i magma. La barreja d’aquests dos fou explosiva. El fet anterior més una metereologia adversa, vents forts i en direcció Europa, van provocar la tancada de l’espai aeri europeu i el desastre per a les companyies aèries. En aquell sentit el topònim Eyjafjallajökull guardava un significat del tot profètic, eyja significava aïllat, fjalla muntanya i jökull glacera, és a dir, la glacera de la muntanya aïllada, i de fet fou el volcà que va aïllar Europa de vols. Però també l’alçada del Pep era endimoniada, 1.666 metres, un de 666, un diable. A més el 14 d’abril, quan va explotar en Pep, coincidia amb una altra catàstrofe a l’Atlàntic Nord. Fou durant un any xifres les quals sumaven 13, el 1912, que més de 1.500 persones expiraren sota les aigües. El també 14 d’abril però de 1912 un vaixell que molts pensaven indestructible, es submergí a més de 3.000 metres de fondària, el Titànic. Potser tot plegat ocultava un gran culpable per l’Atlàntic Nord, ¿un Llucifer? Al final la Raquel va desvelar-me el secret de la pronúncia del volcà. L’Eyjafjallajökull sonava en islandès com a Eiafiatklaiukul, enteneu ara per quina raó els nostres periodistes no s’atrevien amb ell, Eiafiatklaiukul. La meva mestra de llengües, i com a premi de compensació, em regalà un punt de llibre fet pel seu nebot que simulava paper moneda. A una banda hi constava 2010 ashcash erupted 14.04.2010 i a l’altra un bocí de cendres de l’erupció. Ara mateix el tinc al davant. L’aquelarre va continuar i amb ell moltes bruixes, però quines bruixes. Les dones del país, producte del mestissatge pretèrit entre víkings i els seus esclaus, els celtes, eren d’una bellesa i exotisme admirables. Rosses, d’ulls clars, brunyides de pell, de pits turgents, de malucs sinuosos, de cuixa llarga, panxell rodó, turmells de marbre, peus llargaruts. En fi, ves quin fart de trempar. Però compte, no tot resultava tan idíl·lic, eren molt manaires i independents, de fet el masclisme estava molt mal vist pel país. Vista la meva timidesa amb les dones del bar vaig intimar amb el germà de la Raquel, en Þórður, es pronunciava Zoudar. - Fa dos anys que no faig l’amor – vermell de cara en Þórður. - Solter? – inquirí jo. - Casat!! – i es petà de riure mentre em donava un forta xurriaca a l’esquena. Jo continuà amb el meu estudi antropològic per adonar-me d’un nexe, d’un pont entre dues cultures que aparentment semblaven llunyanes però que a partir d’aquell moment deixarien d’estar-ho. Veiem les similituds entre Islàndia i Catalunya. El bilingüisme de l’illa esdevenia natural i sense pugnes. Si sabies anglès podies aconseguir un contracte laboral sense la necessitat de saber l’islandès, això sí, els aborígens agraïen que intentessis aprendre’l en senyal de respecte, quelcom que em sonava familiar entre castellà i català. Però aquella no era l’única coincidència entre Catalunya i Islàndia. Ambdós érem països petits, de gent orgullosa per la seva llengua, amb un govern recolzant-la per tal de no ser engolida per l’altre hegemònica, fins i tot geològicament compartíem coses. Les falles i les depressions tectòniques, a Catalunya la del Vallès i a Islàndia la del seu rift trobaven equivalent. Però no sols roques ens unien, la fama dels islandesos era com la dels catalans, treballadors i estalviadors, fins i tot teníem pobles en comú, Vic a Catalunya i Vik a Islàndia. En assumpte d’idioma també vaig trobar punts en comú. Per dir frepat ho deien molt semblant, fràbaert, i per dir quant costa, hvað kostar. Però el tema que millor portaven els islandesos era el de la independència, una autonomia assolida de forma curiosa, gràcies a la dinàmica pròpia de l’illa, els volcans. L’any 1918 Islàndia es va independitzar de Dinamarca per la via pacífica. Així com el nostre 11 de Setembre de 1714, els orígens de l’independentisme islandès també arrelaven en el segle XVIII. Fou durant aquell segle que diferents cataclismes volcànics van empobrir l’illa mentre des de fora no els van venir a salvar massa la pell. Dinamarca, els amos d’Islàndia, no van fer el gest. Vet aquí perquè l’any 1944 el 97 per cent dels islandesos va votar a favor de dissoldre les seves relacions amb els danesos. En fi, després de tantes coincidències, i de massa cervesa, vaig pensar que potser fora bo agermanar Islàndia i Catalunya sota un nou Estat, Islandunya, un país més proper del que ens pensàvem, i no parlava d’Andorra, que més que un Estat independent era una comarca amb sort. La idea d’Islandunya no havia estat pas meva, la vaig rebre a Reykjavik d’una colla de catalans que vaig conèixer un divendres 13 amb aquelarre nacional inclòs. Com sempre, l’alcohol inspirava bajanades divertides. Durant un bri de lucidesa vaig adonar-me de l’hora. A l’endemà tenia un parell de quilòmetres a peu fins a l’estació i no tindria bus privat que m’hi portés com a l’anada. A més hauria de traginar tot el menjar de cinc dies amb motxilla inclosa. No tenia opció, era imperiós, havia d’anar a clapar. A les deu en punt del matí sortiria el bus cap a Skaftafell, allí potser descobriria la mirada que tants dies feia que m’estava observant. Bona nit Raquel.

jueves, 14 de marzo de 2013

VIDA EN MARTE UNA MENTIRA

Hace escasos días que la NASA anunció que Marte albergó muy probablemente vida. Ya en agosto de 1996 el Gobierno Clinton hizo lo mismo pero en aquella ocasión lo afirmó mundialmente. Un meteorito procedente de Marte, y milagrosamente hallado en la Antártida, daba crédito a aquella ratificación gracias a unos aminoácidos presentes en aquella roca. Bajo tal excusa el gobierno Clinton justificó millones de dólares en visitas al Planeta Rojo para verificar tal hallazgo y en tan sólo unas pocas semanas ya estaba lista una misión espacial, algo inaudito en toda la historia de la NASA, obviamente el encargo llevaba programado muchos meses. Dos años más tarde, en enero de 1998, la prestigiosa revista Science explicaba que los aminoácidos hallados en el meteorito no eran marcianos sino de contaminación terrestre, es decir que no había prueba alguna de vida en Marte, noticia que apenas ocupó un espacio ínfimo en los medios. No obstante, las misiones de la NASA continuaron para corroborar lo que muchos científicos cautos, humildes y objetivos ya sabían, que no hay vida en Marte, sólo un gran desierto, algo que ya había mostrado la Viking 2 en 1976. Por aquel entonces el bioquímico Joan Oró y otros científicos habían determinado que dada la composición estable de la atmósfera marciana nada la alteraba actualmente, ni erupciones volcánicas ni actividades biológicas. Pero la obsesión por hallar vida en Marte continuó con la Mars Global Survivor y en junio del 2000 la NASA anunció que con toda seguridad había agua en estado líquido en Marte y que por tanto, quizás vida. De hecho sólo habían hallado indicios de erosión hídrica, a saber si por otro fluido. Con la llegada en 2001 de Bush al poder las cosas no fueron distintas y en marzo de 2004 su gobierno declaró que en Marte hubo océanos y probablemente vida en ellos. La misión con el Spirit y el Opportunity así lo indicaban al fotografiar surcos producidos por algún fluido, que no necesariamente agua, y sulfatos que según la NASA procedían de ambientes hídricos, aunque pudieran darse también en medios muy ácidos. Cabe remarcar que el agua es un elemento inorgánico que no se debe confundir con la presencia de vida. En la Tierra por ejemplo surgió de los cometas y meteoritos que la formaron y de las actividades volcánicas que posteriormente la exudaron, y no por ello pensamos que la vida surgió del magma. Agua y vida jamás implican una causa y efecto inevitable y Marte es un gran desierto. De hecho la propia NASA, y con la boca pequeña, admitía que le faltaban datos para llegar a concluir que hubo vida marciana. En abril de 2006, y esta vez fue una misión europea, la Mars Express reveló para la revista Science lo que ya se dijo, que Marte había sido un gran desierto durante al menos el 75 % de su historia final. Es decir, si hubo vida vinculada a posibles masas de agua, como la NASA dijo pretender demostrar, sólo pudo darse más allá de sus 3.500 millones de años. Estos datos ponían en cuestión la estrategia del programa de exploración de Marte por parte de la NASA. Su obsesión por hallar agua líquida reciente, y en ello indicios de vida, desvelaban claras intenciones nada científicas. Aún así, los Estados Unidos y su NASA mantuvieron su tesis y en mayo de 2008 una nueva sonda, la Phoenix, amartizó en el Polo Norte hallando agua helada en el subsuelo marciano pero sin rastro de vida alguno. Y llegamos al presente cuando unos Estados Unidos a punto de la quiebra por su deuda externa arrojan otro bombazo marciano. Analizadas en marzo de 2013 unas rocas obtenidas por el reciente amartizado Curiosity, la NASA afirma que Marte pudo albergar microbios vivos por el simple hecho de hallar lechos fluviales fósiles de pH casi neutro. En la Tierra viven bacterias en pH peores que los presentes en el interior de una botella de salfumán. En resumen, la NASA jamás ha hallado ni vida actual ni vida fósil en Marte, ni indicios de ella, sólo ha vendido sueños a los ingenuos. Llevamos más de 40 años pisando el suelo marciano con sondas y proyectos carísimos de los cuales el 50 % ha fracasado en su objetivo. Y ante la crisis acuciante del mundo, ¿cómo explicar tantos millones de dólares gastados al respecto? Es obvio que los comunicados de la NASA y del Gobierno de Estados Unidos sobre el dueto agua y vida en Marte no hallan veracidad alguna, es obvio que estas misiones se han regido por criterios estratégicos y es más que obvio que los criterios científicos han brillado por su ausencia. La prueba de todo lo anterior es que la mayoría de anuncios sobre agua y vida en Marte han coincidido en periodo electoral, 1996 con Clinton y 2004 con Bush, o en plena crisis de la deuda estadounidense en 2013. De esta manera, y ante la opinión pública, se han justificado mastodónticos gastos del Gobierno en misiones al Planeta Rojo. Tanto si hay vida en Marte como sino, quién controle sus recursos durante el próximo siglo poseerá el título de gran superpotencia por muchos siglos, aunque ahora nos esté arruinando económicamente el presente.

martes, 12 de marzo de 2013

LES TERRES PROMESES Joan Barril

Narrativa de bon estil, de fàcil lectura i d’idees elegants i creatives. L’autor es passeja entre un passat proper a la revolució cubana del 1958, i un futur actual que anirà desgranant amb lentitud els fets que pateix el protagonista, dues històries paral·leles que sovint, de tan semblants, es confonen. De trama inicial confusa i lenta, pàgina a pàgina, capítol a capítol, va construint el dilema que ha d’afrontar el protagonista del present amb connexions amb el del passat. Una tempesta els barra la sortida del tròpic en un aeroport, però aquest mateix temporal esdevé la terra promesa per a descobrir dona, amor i fortuna. Diferents interlocutors van explicant les seves vivències, pel que el compàs de la narrativa és tallat un i altre cop marcant un ritme desigual. El desenllaç és doble, la història del passat tanca clarament amb la revolució cubana, i l’actual queda obert amb un possible enamorament i un maletí ple de diners.

CONTACT Carl Sagan

Carl Sagan, ben conegut com presentador de la sèrie científica Cosmos, aquí ens delecta amb una novel·la sobre la possibilitat de connectar amb extraterrestres. Aquesta història sobre l’etern debat entre fe i empirisme, entre religió i ciència, entre percepcions i realitats, treballa de manera creïble i molt ben documentada la possible rebuda de radiotransmissions per part d’una intel·ligència externa a la terrestre i humana. La foguera de les vanitats que això podria encendre es descrita i criticada amb intensitat per l’autor. Com sempre la mediocritat o la maldat dels poders semblen guanyar la partida a les veus versades i amb ànsies de bondat dels manats. Aquí és on l’escriptor, tot i ser la narrativa una història de ciència-ficció, aconsegueix que aquesta esdevingui real i creïble gràcies al domini de la documentació i a la proximitat de les xacres humanes aquí descrites. Oferint més realisme, en Carl Sagan descriu amb precisió l’antic projecte SETI de la NASA. Amb cert estil comercial de Best Seller, l’autor situa correctament presentació, desenvolupament i desenllaç amb un sèrie de nusos ben encertats. Novel·la de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets. Tot i així, el final guarda certa sorpresa per als molt matemàtics.

EL NAVEGANTE Morris West

Història sobre la supervivència i les relacions humanes quan els recursos es limiten a una illa. Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé reals i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquest cas Morris West s’ha documentat de manera extrema sobre el context dels navegants polinesis, obsessió d’un dels protagonistes. Aquest fet portarà a aquest i a una colla de coneguts seus a esdevenir navegants i nàufrags de si mateixos. D’estil comercial al més pur Best Seller, en Morris West coneix bé la tècnica de situar els nusos on cal equilibrant correctament presentació, desenvolupament i desenllaç de la narrativa. Novel·la, per tant, de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets.

JUGADA MAESTRA Morris West

Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé històriques i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquest cas Morris West s’ha documentat de manera extrema sobre el context artístic del segle XVI i de l’actual en falsificacions, tràfic il·legal i venda de les obres d’art. D’estil comercial al més pur Best Seller en Morris West coneix bé la tècnica de situar els nusos on cal equilibrant correctament presentació, desenvolupament i desenllaç de la narrativa. Novel·la, per tant, de lectura àgil, fàcil i distreta que regala al lector coneixements per on passen els fets.

LOS HIJOS DE LA TIERRA Jean M. Auel

Des de The Clan of the Cave Bear, passant per The Valley of the Horses fins arribar a la resta de llibres d’aquesta autora, la prehistòria no s’havia posat tant de moda durant la història. Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé reals i creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquesta Jean M . Auel ha fet una feina mastodòntica de recerca i documentació per recrear com va poder ser el passat dels primers humans moderns per l’Europa glacial. D’unes descriptives transportadores al passat fins unes trames i nusos ben anivellats, totes les narratives de Los Hijos de la Tierra van teixint un món llunyà, ancestral i creïble que desperten la curiositat del lector un i altre cop. Tot i això, la manca d’informació que humilment hem d’admetre que patim sobre la prehistòria, obliguen a l’autora a forçar la màquina de la ficció literària. Neandertals i sapiens hi són molt presents, uns neandertals massa sapienitzats donat que l’obra l’ha escrita una sapiens i no una neandertal. Altres errors en ecologia del passat, costums humanes modernes i ecosistemes esdevenen inevitables davant el gran forat negre que és el nostre passat prehistòric.

EL FACTOR HUMANO Graham Greene

Els grans autors aconsegueixen que les històries de ficció esdevinguin gairebé històriques i molt creïbles gràcies al domini de la documentació. En aquesta Greene ens transporta a l’espionatge internacional per una Sudàfrica que passada la meitat del segle XX, el racisme hi pesa massa entre cafres i apartheid. Comunisme i Guerra Freda, amor i mort, odi i estima s’hi van estenent com si d’una catifa de punxes es tractés davant uns peus descalços. El protagonista és qui va sense botes i qui haurà de fer el pitjor que els pot passar als personatges de ficció, escollir davant un dilema.

EL MISTERIO DE LA CRIPTA EMBRUJADA Eduardo Mendoza

A l’estil Mendoza, torna aquí la sorna, la paròdia i el ridícul. Narrativa policíaca on l’heroi no és heroi, on el misteri esdevé absurd i on l’entorn no és llunyà, és Barcelona. D’estil comercial, guió equilibrat i tècnica colrada presenta un inici, desenvolupament i desenllaç adients. Eduardo Mendoza, expert en saber delectar-nos amb històries originals i curioses, torna a aconseguir-ho amb aquesta novel·la a cavall entre el misteri i la comèdia que va omplint el nostre esperit d’imaginació i sorpreses. D’una escola de monges en fa un cau d’enigmes i d’un antiheroi un bon jan proper i humà, fet que denota la bona tècnica de l’autor per fer-nos sentir creïble l’increïble. El rerafons infantil de com tracta la història sembla més aviat una manera de fe paròdia de la novel·la negra.

SIN NOTICIAS DE GURB Eduardo Mendoza

Narrativa rica en vocabulari, d’estil comercial i guió equilibrat ple de notes amb intel·ligència i bona tècnica narrativa. Inici, desenvolupament i desenllaç adients. Sorna i paròdia d’una trobada amb un alienígena, amb en Gurb. Eduardo Mendoza, expert en saber delectar-nos amb històries originals i curioses, torna a aconseguir-ho amb aquesta novel·la a cavall entre el misteri i la comèdia que va omplint el nostre esperit d’imaginació i sorpreses. El personatge buscat, en Gurb, esdevé proper i humà, tot i ser un extraterrestre, fet que denota la bona tècnica de l’autor per fer-nos sentir creïble l’increïble.

CENTURIÓN José Ciprés Cauce (pseudònim)

L’assumpte homosexual s’ha tractat en moltes direccions i èpoques. Aquí l’autor ho fa des de l’anonimat i des de la mort ja que han estat els familiars qui han volgut publicar la seva obra pòstuma. El difunt narra la història d’un centurió amb el seu esclau i amant per terres de Galilea. Les connexions amb l’Evangeli ja fan sospitar què farà el centurió i amb qui haurà de parlar per fer sanar el seu esclau, amb el rabí Jesús, passatge de l’Evangeli de Lluc. Aquest és el contingut de la història que vestit d’una forma àgil de lectura, amb sintaxi treballada i un vocabulari enriquit fa que l’acció predomini sobre la descripció. No obstant això, s’hi troben alguns elements històrics de la Galilea romana del segle I d. C. que no s’avenen amb la realitat històrica, arqueològica ni bíblica. L’autor es permet algunes exageracions en els personatges que difícilment es donarien en un Imperi Romà tan classista i hermètic de castes com era. En aquest sentit hi pesa més el desig de l’autor de fer lliure l’amor sodomita, probablement un capellà homosexual, que la realitat i lògica de la Roma clàssica. Difícilment un centurió protegiria al seu esclau tal com ho fa el protagonista i encara més complicat seria que s’hi avingués a una relació d’estima d’igual a igual. En assumptes bíblics l’autor dona massa credibilitat als textos evangèlics segons la interpretació catòlica dels mateixos, percepcions d’un passat forjat més per la fe i per la tradició, que ens hem cregut després de tants segles de mites repetits, que no pas per altres fonts històriques (10/05/2003).

EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO Eduardo Mendoza

Narrativa rica en vocabulari, comercial i equilibrada amb intel·ligència i bona tècnica amb inici i desenllaç adients. Sorna i paròdia d’un passat romà. Pomponio, un ciutadà romà, es troba buscant unes aigües guaridores i ha d’investigar per salvar a un jueu d’una condemna segura. Per desgràcia aquesta novel·la policíaca es troba farcida d’un refregit d’elements històrics de la Galiela romana del segle I d. C. que no s’avenen amb la realitat històrica, arqueològica ni bíblica. L’autor es permet moltes exageracions en personatges i distàncies geogràfiques, així com errors d’interpretació bíblica que cap exegeta li permetria. Aquest fet fa que la credibilitat de la narrativa pugui patir descontents i desil·lusions entre molts lectors. A més el protagonista, Pomponio, un ciutadà romà, tracta per igual a esclaus, jueus i plebeus, pel que sembla un personatge cosmopolita d’avui en dia transportat al passat de fa dos mil anys. Cal afegir que tots els personatges, ignorants, analfabets i cultes parlen amb correcció i domini lingüístic, la qual cosa dona un rerafons pla i irreal a les converses. Que Jesús nen fos superdotat ajudant a Pomponio en una investigació d’un pobre jueu condemnat esdevenen arguments forçats més per la fe o per la tradició que ens hem cregut els occidentals després de tants segles de mites repetits (26/05/2008).

CHÁVEZ O PETRÓLEO

Los medios, el Gobierno y hasta la Casa Real parecen felicitar a Chávez por su política. ¿Ya nadie se acuerda del por qué no te callas del Rey? O mejor aún, ¿nadie recuerda que Chávez tenía, y tiene, casi todos los medios de comunicación intervenidos? Pues ahora ha llegado una nueva entrega, a los venezolanos les han quitado Globovisión, la única TV que les quedaba insumisa ante el chavismo. En su comunicado Globovisión expone que los tienen asfixiados los procedimientos administrativos, judiciales y las amenazas hasta el punto que se ven obligados a cerrar. Muchos venezolanos que viven por España dicen que era la única TV que sin miedo pasaba sus ruedas de prensa, la única que difundía las tasas reales de delincuencia, los casos de corrupción y el déficit real del país. La verdad, cuesta de entender que la prensa internacional siga alabando con palmaditas al difunto que dio a "los pobres" pero les roba todavía la información y el criterio. ¿No será todo una hipocresía occidental para no quedarnos sin el petróleo venezolano?

viernes, 8 de marzo de 2013

ICV ECOLOGISTES ?

D’ençà en Saura i afins van abanderar l’ecologisme al caure el comunisme per Europa, un es pregunta si aquesta doctrina, la ecologista, es troba ben fonamentada, o si, com va passar amb el comunisme, esdevindrà una altra utopia de difícil execució. És obvi que Ecologia no és el mateix que ecologisme, el primer és una ciència experimental i el segon una postura social, el primer presenta hipòtesis demostrades sobre la realitat i el segon, l’ecologisme, opinions, certes o falses, sobre la realitat percebuda. Cal indicar que molts mots acabats en isme esdevenen doctrines no demostrables, sols opinables. Vegi’s budisme, cristianisme, socialisme, liberalisme o el mateix comunisme. Per tant, l’ecologisme predicat per ICV no és per ara una hipòtesi demostrada científicament, tan sol una doctrina. Però com saber si és certa o falsa? Les doctrines en funció de com han estat formulades esdevenen objectives i aproximadament reals, o subjectives i molt probablement falses. Les primeres provenen d’informacions reals i contrastades, de demostracions experimentals o d’arguments lògics i fins i tot matemàtics, tot i que tota aproximació objectiva a la realitat no esdevé al cent per cent certa. La ciència en cada teoria es permet un marge d’error que li obre les portes a millorar-la cara al futur. Les segones però, les subjectives, sorgeixen d’influències equívoques, de prejudicis culturals o educatius, de la imaginació induïda per somnis, desigs o drogues, i finalment de malalties mentals i paranoies. Recordi’s a Sant Pau o a Buda en alguns dels seus testimonis a partir dels quals molts psiquiatres n’han parlat d’ells com il·luminats i paranoics que no van atisbar la realitat, sinó un més enllà mental predicant una doctrina, una religió. Detallat l’anterior, i si l’ecologisme es fonamenta en sòlids i profunds coneixements científics en Ecologia, aleshores esdevé una doctrina amb informacions reals, demostrades i lògiques, i per tant en una opinió objectiva força real. En cas contrari, i si el polític ecologista no ostenta cognicions en tal disciplina científica, el seu ecologisme caurà en una doctrina sense fonament, la qual cosa els passa, i per desgràcia, a molts d’ICV.

LA FAMILIA IRREAL (teatro)

Toda obra teatral conlleva una puesta en escena y un mensaje. La Familia Irreal que se está representando en el teatro Victoria de Barcelona no puede mostrar un recado más claro, ¿qué pinta nuestra carísima, improductiva y hasta corrupta familia borbónica en un contexto tan lacerante y sangrante de crisis económica? Con humor, descaro y alta calidad teatral la Familia Irreal denuncia lo que en un pasado hacían los trovadores cuando toda Europa tenía sus monarquías, los tiempos medievales. Hoy en día, los estados más europeos y modernos prescinden de ellas, o en todo caso, no las mantienen con el dinero público. No es de extrañar que La Familia Irreal critique lo anterior más otra larga retadilla de hechos como los tejemanejes de Urdangarín, la reciente chulería de la infanta Cristina, las adicciones de Marichalar, la idiotez de la infanta Elena, la ambición de Leticia, la falta de sangre del príncipe, la desigualad entre pueblo y casa real, las cacerías reales de elefantes, los caros privilegios borbónicos amparados por nuestra Constitución, el origen franquista de la actual reinstauración borbónica, las múltiples amantes del Rey y los cuernos de la reina Sofía. En fin, que la obra no deja títere con cabeza, toda una hazaña dado que según nuestra Constitución, aún de 1978, nadie puede, bajo pena de cárcel, criticar la figura monárquica. Ahora La Familia Irreal ya lleva más de 100 funciones sin que el Estado ni la Monarquía hayan amenazado la obra, ¿será que la han pifiado tanto que ya no se atreven a encerrar a los trovadores de hoy en día? En resumen, abstenerse de ver La Familia Irreal los muy monárquicos y los más franquistas, no sea que vayan a verse en escena.

CARTA AL PARE Franz Kafka

Narrativa d’estil epistolar on l’autor maleeix al seu pare. Ell, un adolescent frustrat, reacciona amb duresa davant un pare dictador que mai no va saber dedicar estima. Aquesta autobiografia parcial de Kafka, ens mostra com la literatura por esdevenir una excel·lent forma de fer teràpia alhora que una font d’inspiració titànica. El dolor i la felicitat com a sentiments extrems regalen a l’individu moments intensos. Oblidar-los o recordar-los tot depèn del futur i voluntat de cadascú (Barcelona, 1996).

EL LAZARILLO DE TORMES

Des de Jesús fins als indignitats del 15-M han passat dos mil anys d’història on les minories poderoses han abusat de les majories indefenses. El Lazarillo és una narrativa castellana del segle XVI divertida però que critica durament, i entre línies, al clergat, als senyors feudals i als burgesos adinerats. Aquesta potser fou la raó per la qual l’autor va voler amagar-se darrere l’anonimat. La història d’un xicot que fa de pigall a un cec ens va dibuixant l’entorn social d’una època classista, masclista i papista que els pedagogs actuals constructivistes veuen amb mals ulls per als nostres escolars. En aquest sentit, i a favor de El Lazarillo, val a dir que com a obra literària té tres coses importants, la primera la qualitat lingüística molt superior d’altres narratives que es fan llegir als nostres estudiants, la segona és el bon ritme de les accions fent-la divertida i amena, i la tercera que descriu el context històric d’una època que s’estudia a socials (Barcelona, 07/03/2013).

LA METAMORFOSI Franz Kafka

Narrativa de pel·lícula de terror, de pors internes de l’autor, de foscors que el transformen. El protagonista, com l’autor, es veurà a si mateix perdent tota condició humana, un convertint-se en bèstia i l’altre en boig. Kafka, ment abstracta i castigada pels seus pensaments i vida familiar, torna a utilitzar aquí la literatura per fugir de si mateix i fer-ne una excel·lent teràpia. El dolor personal esdevé aquí una font d’inspiració titànica. L’atmosfera és tan angoixant que el lector molt probablement sentirà esgarrifances durant alguns dels passatges (Barcelona, 1996).

jueves, 7 de marzo de 2013

GALLARDÓN CONTAMINAT

Gallardon ens parla de contaminació política al condemnar el Fiscal General de Catalunya, que un càrrec així no pot interpretar contextos polítics. A no? I qui interpreta les lleis? Doncs els fiscals. I qui fa les lleis? Els polítics. Per tant els fiscals generals han d'interpretar lleis de polítics, és la seva feina. El Fiscal General de Catalunya sols va interpretar la llei vigent dient que els catalans haurien de tenir la possibilitat de decidir, la qual cosa no prohibeix cap llei espanyola. D'altra banda el Fiscal va insitir que el referèndum per ara no presenta marc legal que l'ampari mentre el parlament de l´Estat no l'autoritzi. Per tant, el Fiscal en cap moment va contradir la llei sota contaminacions polítiques. En canvi en Gallardón amb la seva llei de l'avortament rància, casposa i arnada, amb la seva visió franquista del Reino de España i les seves declaracions sobre el Fiscal, amaga uns prejudicis clars sobre el seu concepte de democràcia, un idea ben clara i gens objectiva: si jo mano, jo tinc la raó. Aquest prejudi, o contaminació, fou el germen d'un moviment que va delmar Europa, el nazisme. En resum, el senyor Gallardón ha volgut veure una falsa palla en ull aliè sense veure el cabiró en el seu.

miércoles, 6 de marzo de 2013

PP AMB MALÍCIA

El premi Nobel de química l’any 1912, Sir William Ramsay, deia, vota a l’home que promet menys, serà el que menys et decebi. La dita anterior viu el seu oposat en la realitat espanyola. El PP va prometre molt i res d’allò s’ha vist. Però el més flagrant no és això sinó la seva manera de governar. El fiscal general de Catalunya ha de plegar per interpretar la llei a favor del dret a decidir; en el cas Gürtel desapareixen les escoltes gravades que demostraven la culpabilitat de dirigents del PP; la declaració de sobirania votada per la majoria del Parlament català ha estat impugnada pel PP i finalment, les grans fortunes del país, hereves la gran majoria de famílies franquistes, són protegides i afavorides pel mateix PP. Sabem que molts ministres i alts càrrecs d’aquest partit provenen d’estirps també franquistes pel que potser aquest fet guardi relació amb tot l’anterior. Podria pensar-se per tant que el PP està governant amb supèrbia i autoritarisme, no pas amb humilitat i democràcia. Pilar Rahola deia fa uns dies que la democràcia s’està convertint en un vedat de caça del PP, i endevineu qui són els cérvols. Fixeu-vos que els dirigents del PP sempre parlen del Reino de España, com si aquest estat fos encara un ranci, arnat i caspós feu medieval sota el dret de cuixa. Ara sols cal recordar que els nazis justificaven els seus abusos contra el poble dient que aquest així els havia votat. Potser la història s’hi està apropant novament.

LES TERRES ALTES Josep Santesmases i Ollé

Viatge literari per la vall del Gaià on forma i contingut no es fan nosa l’un a l’altre. La forma ve marcada per un català planer i aborigen de la terra més un vocabulari i sintaxi allunyats del normatiu i homologat de TV3, una redacció rústica de pagès i per tant molt rica de vocabulari autòcton. Però no per ser de la terra perd el més preuat, l’elegància d’un sintaxi plena de poesia. En el contingut hi pesa la reflexió sobre per què el territori és com és, sobre per què li passa el que li passa. Límits comarcals poc encertats, despoblament, revolució industrial, pobles orfes i d’altres entorns i fets van navegant per les pàgines d’aquest assaig, tot un viatge a Ítaca pont entre el seu passat i la conseqüència d’aquest, el seu present. Tot plegat aquest llibre ens parla d’un Santesmases humil, fet a si mateix, sensible i conscient de la realitat vigent del territori (Maig de 2008, presentació al Pla de Santa Maria).

PROSES PINTADES Josep Santesmases i Ollé

Conjunt de proses amb vernís de poesia amagat tot fent un recorregut per les terres del autor, la vall del riu Gaià. Des de Santa Coloma de Queralt fins a la Mediterrània en Santesmases va descrivint amb ull sensible tots aquells redols que durant dècades li han dilatat la pupil·la. Sota el seu peculiar estil amb un català pur, terrenal i rústic de pagès, ens regala una redacció excel·lent amb descripcions poètiques de castells, pobles i serres mil·lenàries. Equilibren el text pintures d’un aborigen de Santes Creus, en Joan Cunillera, tot plegat un llibre per gaudir dels colors, dels contorns i de les paraules (2006).

RIU AVALL Josep Santesmases i Ollé

Selecte recull d’articles publicats a premsa que ens mostren una clara radiografia dels fets comarcals de l’Alt Camp entre els anys 1997 i 2002. Josep Santesmases, sota el seu peculiar estil amb un català pur, terrenal i rústic de pagès, ens regala una redacció excel·lent amb continguts i arguments sòlids, ben argumentats i de granítica permanència (16/12/2002).

PILAR PRIM Narcís Oller

En aquesta novel·la moderna de finals del XIX, Narcís Oller ens regala tota la seva sensibilitat en els seus personatges. Amb un estil deliciós, misteriós i ple de curiositat fa que vulguem saber com es va trenant una història on el lector se sent protagonista al desitjar que la venjança contra el mal s’assoleixi. Les grans descripcions tan detallistes de vegades voregen l’estil carrincló pel que semblen indicar un esperit molt sensible i castigat de l’autor en assumptes de sexe, fet el qual pateixen alguns dels seus personatges. La repressió sexual era molt dura en èpoques de Narcís Oller, pel que la narrativa fou força valenta al posar els personatges sota el judici d’aquesta. Aquests, d’una realitat “tomassiana”, són plens d’una humanitat equivocada però hàbil, una humanitat que condueix l’acció de la novel·la amb un aire natural, creïble però impossible de preveure, és a dir com la vida mateixa (12/02/2010).

ALOMA Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda ens aboca tot el seu esperit en els personatges femenins. Amb un estil deliciós, precís i elegant, una Rodoreda molt madura com escriptora, ens narra la història d’Aloma, una adolescent de sentiments contradictoris, en lluita amb si mateixa i amb altres personatges. Fugir és una alternativa, però els lligams emocionals ho fan tot massa complicat en aquest món trenat entre l’estima i el sexe.

EL QUADERN GRIS Josep Pla

Retrat brodat d’adjectius perfectes sobre la societat burgesa de la Barcelona i l’Empordà d’inicis del XX, un segle que estava a les beceroles d’ell mateix. La Primera Guerra Mundial i el preàmbul de la segona s’hi van destil·lant a través del que van explicant els amics i contemporanis d’en Pla. Aquest, l’autor, manté una gran disciplina escrivint periòdicament sobre les coses que passen al seu voltant. D’un estil deliciós, musical i carregat d’una ironia intel·ligent, en Josep Pla ens omple de detalls descrivint la societat catalana d’aleshores sense deixar escapar l’essencial de cada atmosfera observada. Adjectius sobre colors, textures i esperits jalonen l’espai i el temps del diari personal. Ple d’un català rústic, terrenal i de pagès, ens exposa la realitat granítica del que ell simplement observa des de la raó i descriu des de l’esperit. Unes minses espurnes d’imaginació hi són presents però sota la llicència literària sempre avisada per l’autor (07/11/2009, Gavà).

LES HISTÒRIES NATURALS Joan Perucho

Història de vampirs pel territori català amb el regust de la novel·la negra policíaca. Molt ric de vocabulari, ample de sonoritat en mots però amb molts errors científics com espècies mal citades, vertebrats mal classificats, bolets amb arrels, rates que criden... Cal afegir altres pífies geogràfiques com que a Islàndia no hi ha icebergs generalitzats amb excepció d’una badia tancada al sud de l’illa. De fet Perucho crea un doctor Watson i un Sherlok Holmes amb un perfil científic molt infantil i lluny d’aquesta realitat professional. Els científics de la narrativa, o que l’autor diu que ho són, esdevenen investigadors C.S.I. que argumenten les coses com nens petits amb premisses exageradament simples, gens empíriques i molt òbvies. Dona la impressió que els suposats científics juguen a ser doctes homes de recerca. Tot i així, i salvant la falta de coneixements científics de l’escriptor, la forma del text és excel·lent descrivint una persecució de vampirs infantil i exagerada amb moments romàntics carrinclons i forçadament ridículs. El final massa allargassat. Acabant a la pàgina 224 podia quedar força bé (Ed. 62., El Balancí 648, 2010).

lunes, 4 de marzo de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA XVI

QUÈ HI HA MÉS ENLLÀ DEL POL NORD (un divendres de festes) Qui no té feina el gat pentina, i d’aquesta manera molts van dissenyar preguntes absurdes i sense sentit, qüestions sense resposta, el que en filosofia s’anomenaven tautologies i entre els mundans bestieses. Què fou primer l’ou o la gallina o que hi hauria més enllà del Pol Nord n’eren exemples d’aquelles estupideses que ara mateix contesto. Ou i gallina formaven part del present, mentre que l’aparició dels ous, com a receptacle reproductiu, s’originà amb l’aparició dels primers cordats feia més de 600 milions d’anys, no amb les gallines. L’assumpte del Pol Nord esdevenia més paradoxal, que què hi havia més enllà del Pol Nord, doncs el Sud, i què hi havia més enllà del Pol Sud, doncs el Nord, i així un tomb i un altre tomb. Conclusió, la Terra era rodona. El meu nou destí era aquell punt cardinal, el nord. Altre cop, i com em va passar a Akureyri, assolir el nord de la península no podia passar pel transport públic, no n’hi havia, pel que em vaig veure obligat a llogar un cotxe amb un gran regal incorporat, aquell dia lluiria de nou el sant del mediterrani, el sol. Els paisatges, ufanosos, em brindarien tot el seu esplendor. Direcció cap a Borgarfjörður vaig descobrir que la ð del topònim no era una d, sinó una lletra que es pronunciava com una z suau. Molts malentesos em va costar la confusió al demanar indicacions per camins i carreteres. Tants dies pel país i encara no estava ensenyat, tot i que el malentès més gran en assumptes de pronúncia estava per arribar, a l’endemà, el dissabte següent durant l’aquelarre de Höfn. Els entorns que vaig creuar pel nord estaven plens de fiords, de valls glacials i d’espadats a peu d’estuari esquitxats d’escassos pobles plens d’acolorides cases. Però el que més companyia em va fer aquell jorn fou la immensitat, la finestra perpètua, l’horitzó infinit. L’oceà Atlàntic es perdia davant meu amb els seus blaus impàvids. La seva penetrant mirada omplia la meva solitud mentre la seva fosca fondària em burxava les entranyes. Vaig aturar-me a escoltar les seves onades i l’inabastable blau lluent em reflectí milers de preguntes que no vaig saber respondre, preguntes sobre mi mateix. Les converses interiors d’aquell divendres em feren sentir desenfocat, corprès, buit. El blau lluent d’algunes badies m’insistí amb més dubtes però jo no estava encara preparat, el blau gris dels núvols m’interrogava sobre el meu passat però no li vaig obrir el cor, el blau marí de les profunditats va aturar-se i deixà de projectar-me qüestions. Què caram m’estava passant? Jo estava com aquell mar, fred, obscur, ocult. Vaig aturar el cotxe dalt d’un penya-segat, em calia respirar, m’ofegava. El llençol marí, curull de vernissos taronges de sol, em semblà sedós, de plàstic arrugat de paquet de tabac. Aquell blau em regalaria al final del viatge la seva mirada, la mirada espurnejant d’Islàndia. Se’m va fer obvi que sentir-se sol feia venir el plor, estar-ho la reflexió. Una gavina va xisclar, jo vaig emmudir per dins, vaig plorar per fora. Arribat a Borgarfjörður vaig retratar la badia i el conjunt de cases vermelles, grogues i blaves que el delimitaven. Aleshores posà rumb a un petit port de pesca on em van dir que podria veure uns frares comestibles, la localitat de Höfn. Ja sé que parlar de monjos culinaris sembla fer apologia del canibalisme, però ans tot el contrari, el que descobriria al petit port de Höfn fou una basta colònia de frares, de puffins, uns ocellets de vol esvalotat i mal coordinat, d’aterratge de granota inflada i abandonada a la gravetat, però de natació sincronitzada i precisa per capturar peixets. Amb un bec jueu sempre ple de pesca, es dirigien als seus nius excavats i dissimulats entre les bardisses del cingle. D’aspecte de pingüins innocents, ostentaven un rostre i uns ulls vermellosos amb cara d’infant ploramiques. Llàstima que aquells mals voladors fossin la delícia gastronòmica de la regió i que caçats amb gegantins caçapapallones els servissin fregits, al forn o guisats com a plat exquisit. Dins de la cassola, ni piulaven. De tornada em sobrà temps i vaig passar d’Egilstadir, insisteixo, massa lleig. Així doncs cap al sud vaig improvisar una nova ruta per descobrir prop de Reydarfjörður un dels grans negocis dels islandesos. Allí el dia va transmutar-se, i si pel matí el sol i el cel cristal·lí m’acompanyaren, aleshores la tarda va trair-me amb boira, plovisca i fred, però de cop, i al final d’una capritxosa giravolta, la carretera arribà davant d’una gran fàbrica amb enormes vaixells amarrats a port i munts imponents de roca al seu voltant, era una fosa d’alumini. Islàndia fonia per encàrrec tones i tones de mineral portades de molt lluny, fins i tot des d’Austràlia. D’ençà l’any 1960 que Alcoa, Río Tinto, Alcan, Century i d’altres companyies els sortia rendible traginar el material fins a Islàndia per fondre’l i emportar-se’l altre cop, ¿la raó? L’energia elèctrica islandesa amb embassaments i geotèrmiques resultava infinitament més barata que en nacions llunyanes on l’obtenien de cremar carbó, gas o petroli. Però tot i els beneficis que comportaven les foses no plovia a gust de tothom. Altres ulls veien les foneries com grans consumidores d’energia que contaminaven un altre recurs islandès, el mar i la seva pesca. La ganga del mineral anava a parar al litoral en forma de llots i sorres que malmetien els paratges. Idees hi havia per tal d’estalviar-se per Islàndia les foses, una d’elles era atraure altres companyies amb menys pol·lució que no sols utilitzessin l’energia neta islandesa, sinó que manufacturessin productes en el propi país per ser venuts després. En aquest punt de mira hi havia els sectors de les fibres de carboni o el de les polisilicones. Aquell fet obria una picabaralla entre verds, que van ser els arnats comunistes, i el pragmatisme dels conservadors, que van ser els destarotats capitalistes. En paraules de la ministre d’indústria, energia i turisme d’aleshores, Katrin Juliusdottir, no estem en contra de les foses, però necessitem diversificar l’economia, un just mig aristotèlic que buscava impulsar la tan malmesa administració d’aquells víkings. De fet la riquesa ja s’estava enlairant amb un sector que creixia any rere any, el turisme privat. La majoria d’indrets naturals d’interès turístics no pertanyien al govern sinó a particulars i amos de la finca. Un cas ben curiós eren les coves de Viðgelmir al nord de Reykjavik, prop Húsafel, unes grutes volcàniques que sols durant l’hivern contenien estalagmites i estalactites de gel cristal·lí, quina meravella. Allí, el seu propietari, una jove islandès que es va casar amb una mexicana, t’hi portava en quatre per quatre, te les obria i t’hi feia de guia tot plegat per uns 6.000 iks per barba. Per cert, la parella es va casar l’any 2009 dins de la cavitat, una celebració ben curiosa amb tota la família a l’interior. Jo els vaig conèixer durant un altre viatge a Islàndia el març de 2011. Però el gran recurs salvador de l’illa no fou el turisme, ni la diversificació d’economies que la ministre Katrin Juliusdottir somniava, va ser quelcom molt més calent, més magmàtic, més geotèrmic, quelcom que ja vam indicar no fa massa pàgines. Si l’energia sempre havia estat l’alfa i l’omega del poder mundial, resultava òbvia la guerra pel petroli, i un substitut a l’or negre era el que Islàndia sempre havia posseït, energia geotèrmica a dojo. Les centrals d’aquesta índole havien proliferat força i la venda futura d’energia a d’altres estats anava a ser una gran font de birolles, anava a ser el futur d’Islàndia. Acabada la visita a la fosa de Reydarfjörður, i closes totes les disquisicions sobre el futur econòmic d’Islàndia, era hora de girar cua i tornar-se’n cap al lleig Egilstadir. Era divendres de festes i un nou aquelarre es coïa per la ciutat, si més no així ho manaven els costums aborígens, els rituals de cap de setmana. Ja a l’alberg deixaria de patir com vaig fer-ho l’anterior vesprada, tenia companyia, i no era en Jack Nicholson, eren dos matrimonis francesos i un jove viatger solitari, l’Alexis, també de França, un que despistat no portava res per sopar. Amb l’alegria de tenir aquella nit companys, i sense por d’un nou resplandor, vaig compartir les meves menges amb ell, però no va semblar gens agraït, no se li havia enganxat res de la gratitud dels islandesos. Acabat l’àpat, hora islandesa, sortírem al bar del poble, a victorejar l’aquelarre, a fer non-non a deshores. A Islàndia se solia sopar entre les sis i les set de la tarda, màxim les vuit, pel que m’esperava que a les nou començaria la gresca. Passejàrem i passejàrem però ningú sortia pels carrers, esperàrem i esperàrem però ningú entrava al bar, es feren les deu, es feren les onze i res de res, sols el garrepa del gavatxo, jo i dues cerveses en un local buit. Havíem fracassat, altre cop allitat amb la cua entre cames no entenia la manca d’aquelarre d’aquell poble. A l’endemà entendria el que va passar, en la propera parada. Sense ganes de llit, i amb l’eufòria frustrada de l’aquelarre, vaig engegar el televisor per distreure les meves ganes de xerinola, i el destí estava escrit. Canviant de canal vaig ensopegar amb un reportatge sobre en Pep, sobre el dia de l’explosió, sobre les conseqüències posteriors, sobre les inundacions. Les imatges parlaven per si soles, la desfeta de la glacera i el trencament d’una morena pels intensos corrents d’aigua durant el sobtat desglaç van incrementar el risc d’esllavissades i inundacions de les regions habitades glacera avall. Els cabals d’aigua generats van arrossegar ingents quantitats de roques i llots que lliscaren per la geografia fins arribar aquell mateix 14 d’abril a la plana litoral del sud. Així es comprenia la gran extensió dels deltes del sud d’Islàndia, regió que contrastava d’allò més amb la costa nord mancada de platges i deltes però armada de grans i escarpats murs de roca. La raó era que al sud milers d’erupcions havien aportat el seu gra de sorra, i mai més ben dit, a les platges meridionals, sorres negres, gredes volcàniques. Un filmació des d’un helicòpter mostrava per la pantalla com durant el 14 d’abril un gegantí cafè amb llet s’escampà per l’Atlàntic, un immens núvol de pols subaquàtica originat pel sobtat desglaç i el conseqüent transport de sediments des de l’Eyjafjallajökull. Amb tot allò les desgràcies es succeïren. Aquella colgada de cendres i fangs van atapeir un recent i estrenat port que els polítics locals havien utilitzat de baluard per fer-se la pertinent foto a la premsa. Ara, però, i davant el munt de sorres que amagaven el port, els demagogs ni piulaven, de fet el port sols el van fer servir dos cops, durant la inauguració i durant el dia de les primeres salpades, res mes. Ja no se’n digué res més del que havia costat al contribuent. Tampoc s’explicà que el lloc presentava un obvi i elevat risc d’enterrament per sediments. Sols observar en un mapa la regió saltava a la vista el perfil de delta del lloc, un fet que indicava l’evident, freqüents aportacions de llots i sorres per aquell litoral. Els volcans sovint fonien grans quantitats de gel de les glaceres, aquestes engendraven grans cabals fluvials que anaven carregats de sorres i blocs. Tot i les evidències geològiques, els responsables de la construcció d’aquell port, ara sota terra, havien assegurat que la seva construcció significaria una millora respecte l’antic port situat a 70 quilòmetres d’allí, unes amarres que comunicaven Vestmannaeyjar amb Islàndia. Amb el nou port sols serien 10 quilòmetres, més llocs de treball i més turistes o visitants. Doncs el nom del nou port esdevingué profètic, Landeyjahöfn, el port de l’illa de terra, i molta terra el va colgar i aïllar per sempre més. Vist tot plegat, i amb tanta desgràcia, calia fer-se una pregunta, ¿per què fou tan destructiu aquell insignificant Eyjafjallajökull?, ¿per quina raó va esdevenir tan explosiu? També a l’endemà, i durant un aquelarre, ara sí consumat, se’m desvetllaria el misteri. Jo m’adormí al sofà per descobrir pel matí un gran mal d’esquena.

MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS Lluís Llach

Dolç, exquisit i mesurat d’estil, en Lluís Llach articula una història en primera persona del protagonista que deixa entreveure el durant i el després de la Guerra “Incivil” espanyola. Amb el rerafons d’una Barceloneta plena de quitxalla, un protagonista homoxesual va recordant des del present la construcció de les tensions que comportaren el conflicte i la destrucció de la societat gràcies a aquest. Les històries paral·leles dels personatges van trenant-se un i altre cop en primer pla d’aquesta narrativa. Cal insistir per tant, que la novel·la guarda un excel·lent equilibri entre el rerafons històric i l’encaix de les vicissituds dels personatges. Deliciós en detalls de la guerra i de la humanitat, desperta la complicitat del lector respecte a la mort i a l’amor. De personatges creïbles, els herois esdevenen víctimes, els covards supervivents i els joves adults. Potser l’últim capítol respon més a desigs de l’autor que no pas a un final més natural i menys cinematogràfic. El llibre en essència és un crit a l’amor, a la llibertat i a no oblidar els malvats (29/10/2012, Sant Feliu de Llobregat).

INCERTA GLÒRIA Joan Sales

Excel·lent retrat d’una Guerra Incivil a través de tota una sèrie de personatges ni bons ni dolents, ni herois ni covards, ni idealistes ni pragmàtics, simplement víctimes reals d’un entorn boig, hostil i llunyà de l’actual. Delicat en detalls, elegant de català i precís en els fets, Incerta Glòria va narrant amb ritme desigual els esdeveniments d’un protagonista que no ha sabut omplir la vida de qui l’ha volgut estimar, un preu que haurà de pagar amb terceres persones. La narrativa va descrivint un Guerra Civil on els bàndols enemics no foren el pitjor, ho foren els odis, les revenges i els enganys. Els personatges de vegades són difícils de separar ja que gairebé tots ells parlen igual amb un estil culte i elegant. Excepcions, poques, n’hi han en el cas de masovers i emigrants. Últimes tres-centes pàgines plenes d’obsessions de l’autor amb repeticions de figures literàries que tot plegat escapen de l’argument principal de l’obra (20/09/2012, Sant Feliu de Llobregat).

LA PLAÇA DEL DIAMANT Mercè Rodoreda

Deliciós, precís i elegant retrat intern i extern d’una època masclista i grisa, d’un passat on la dona havia de lluitar contra tot amb tot. Amb el rerafons d’una Guerra Incivil l’entorn va sepultant cada cop més a la protagonista alhora que fa sentir el mateix al lector, un espectador que no pot quedar-se passiu davant el creixent ofec que va construint l’obra. Al final, i sols al final, ella, la Natàlia escup el seu passat en un petit i inadvertit gest que equilibra el seu món interior amb l’exterior, un petit descans per al lector que se n’alegra.

EL SILENCI Gaspar Hernández

Aquest premi Josep Pla de narrativa 2009 és un llarg soliloqui d’un per a curar a una. Les pàgines van destil·lant l’autobiografia que protagonitza el mateix autor, mediàtic de ràdio, sota l’encàrrec de sanar a una noia amb càncer, anònima per al lector. La teràpia consisteix en xerrar i xerrar a la malalta mentre se la fa dormir durant hores. En tot això la ficció hi sembla present, si més no l’impossible, davant una credibilitat que es vol imposar per acte de fe. El Silenci esdevé el rerafons dels fets amb una connexió amb el tot, afirma l’autor. De bons continguts i reflexions, s’allarga sovint en detalls previsibles donada la circumstància, per exemple que faci sexe amb la noia adormida per millorar la teràpia. Bon estil, història original, i si és real, increïble. Tot i així, en lèxic i sintaxi algun que altre castellanisme (27/07/2009, York).

ELS RACONS DE LA MEMÒRIA Isabel Clara Simó

Amb correcció crítica, Isabel-Clara Simó ens parla dels intel·lectuals que ha anat coneixent a Catalunya fent un retrat del vesper cultural català. Durant el reguitzell de notables catalans, potser abusa de la paraula amistat al referir-se a ells. Sembla com si volgués denotar una proximitat anhelada amb aquests grans personatges entre els qui podem esmentar Salvador Dalí, Maria Aurèlia Capmany, la Lloll, Frederic Marès i tants d’altres. Però el gest no sembla que sigui el de donar-se importància sinó el de trobar l’essència del mot solidaritat catalana. Per això al final del llibre es delecta amb la humanitat austera i humil dels seus racons de la memòria on els desemparats esdevenen l’axioma de tal solidaritat. Un dels desemparats més proscrits ho és el poble català, primer a la Catalunya Nord i avui dia per terres de l’autora, el País Valencià. Isabel-Clara Simó, com a bona alcoiana que és, i se sent, prou clar que ho escriu i descriu en aquest llibre (11/06/2009).

L’AMOR A VENÈCIA Joaquim Pijoan

Novel·la per assaborir lentament, guaitant els rodals descrits per on s’hi passeja tant l’autor com el protagonista, un cagadubtes que davant el seu passat veu incert el present i encara més el futur. Ell, una tristor errant, viu desenganyat de tot i de tots. En Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi 2006, ens regala aquí una novel·la que esdevé la recerca sobre l’essència de la vida, de la mort i de l’amor.

IACOBUS Isabel Asensi

Novel·la trepidant de bon ritme i acció ben equilibrada amb les descriptives d’entorn i història. En algun punt l’autora es pren la seva llicència literària per fer ficció de fets històrics. Així sorgeixen intrigues entre poders papals i reials que recorden el Nom de la Rosa. Els assassinats sota l’estructura de la novel·la negra policíaca hi són presents durant la narració. Un llibre distret i nutritiu d’un passat medieval possible.