DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

lunes, 4 de marzo de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA XVI

QUÈ HI HA MÉS ENLLÀ DEL POL NORD (un divendres de festes) Qui no té feina el gat pentina, i d’aquesta manera molts van dissenyar preguntes absurdes i sense sentit, qüestions sense resposta, el que en filosofia s’anomenaven tautologies i entre els mundans bestieses. Què fou primer l’ou o la gallina o que hi hauria més enllà del Pol Nord n’eren exemples d’aquelles estupideses que ara mateix contesto. Ou i gallina formaven part del present, mentre que l’aparició dels ous, com a receptacle reproductiu, s’originà amb l’aparició dels primers cordats feia més de 600 milions d’anys, no amb les gallines. L’assumpte del Pol Nord esdevenia més paradoxal, que què hi havia més enllà del Pol Nord, doncs el Sud, i què hi havia més enllà del Pol Sud, doncs el Nord, i així un tomb i un altre tomb. Conclusió, la Terra era rodona. El meu nou destí era aquell punt cardinal, el nord. Altre cop, i com em va passar a Akureyri, assolir el nord de la península no podia passar pel transport públic, no n’hi havia, pel que em vaig veure obligat a llogar un cotxe amb un gran regal incorporat, aquell dia lluiria de nou el sant del mediterrani, el sol. Els paisatges, ufanosos, em brindarien tot el seu esplendor. Direcció cap a Borgarfjörður vaig descobrir que la ð del topònim no era una d, sinó una lletra que es pronunciava com una z suau. Molts malentesos em va costar la confusió al demanar indicacions per camins i carreteres. Tants dies pel país i encara no estava ensenyat, tot i que el malentès més gran en assumptes de pronúncia estava per arribar, a l’endemà, el dissabte següent durant l’aquelarre de Höfn. Els entorns que vaig creuar pel nord estaven plens de fiords, de valls glacials i d’espadats a peu d’estuari esquitxats d’escassos pobles plens d’acolorides cases. Però el que més companyia em va fer aquell jorn fou la immensitat, la finestra perpètua, l’horitzó infinit. L’oceà Atlàntic es perdia davant meu amb els seus blaus impàvids. La seva penetrant mirada omplia la meva solitud mentre la seva fosca fondària em burxava les entranyes. Vaig aturar-me a escoltar les seves onades i l’inabastable blau lluent em reflectí milers de preguntes que no vaig saber respondre, preguntes sobre mi mateix. Les converses interiors d’aquell divendres em feren sentir desenfocat, corprès, buit. El blau lluent d’algunes badies m’insistí amb més dubtes però jo no estava encara preparat, el blau gris dels núvols m’interrogava sobre el meu passat però no li vaig obrir el cor, el blau marí de les profunditats va aturar-se i deixà de projectar-me qüestions. Què caram m’estava passant? Jo estava com aquell mar, fred, obscur, ocult. Vaig aturar el cotxe dalt d’un penya-segat, em calia respirar, m’ofegava. El llençol marí, curull de vernissos taronges de sol, em semblà sedós, de plàstic arrugat de paquet de tabac. Aquell blau em regalaria al final del viatge la seva mirada, la mirada espurnejant d’Islàndia. Se’m va fer obvi que sentir-se sol feia venir el plor, estar-ho la reflexió. Una gavina va xisclar, jo vaig emmudir per dins, vaig plorar per fora. Arribat a Borgarfjörður vaig retratar la badia i el conjunt de cases vermelles, grogues i blaves que el delimitaven. Aleshores posà rumb a un petit port de pesca on em van dir que podria veure uns frares comestibles, la localitat de Höfn. Ja sé que parlar de monjos culinaris sembla fer apologia del canibalisme, però ans tot el contrari, el que descobriria al petit port de Höfn fou una basta colònia de frares, de puffins, uns ocellets de vol esvalotat i mal coordinat, d’aterratge de granota inflada i abandonada a la gravetat, però de natació sincronitzada i precisa per capturar peixets. Amb un bec jueu sempre ple de pesca, es dirigien als seus nius excavats i dissimulats entre les bardisses del cingle. D’aspecte de pingüins innocents, ostentaven un rostre i uns ulls vermellosos amb cara d’infant ploramiques. Llàstima que aquells mals voladors fossin la delícia gastronòmica de la regió i que caçats amb gegantins caçapapallones els servissin fregits, al forn o guisats com a plat exquisit. Dins de la cassola, ni piulaven. De tornada em sobrà temps i vaig passar d’Egilstadir, insisteixo, massa lleig. Així doncs cap al sud vaig improvisar una nova ruta per descobrir prop de Reydarfjörður un dels grans negocis dels islandesos. Allí el dia va transmutar-se, i si pel matí el sol i el cel cristal·lí m’acompanyaren, aleshores la tarda va trair-me amb boira, plovisca i fred, però de cop, i al final d’una capritxosa giravolta, la carretera arribà davant d’una gran fàbrica amb enormes vaixells amarrats a port i munts imponents de roca al seu voltant, era una fosa d’alumini. Islàndia fonia per encàrrec tones i tones de mineral portades de molt lluny, fins i tot des d’Austràlia. D’ençà l’any 1960 que Alcoa, Río Tinto, Alcan, Century i d’altres companyies els sortia rendible traginar el material fins a Islàndia per fondre’l i emportar-se’l altre cop, ¿la raó? L’energia elèctrica islandesa amb embassaments i geotèrmiques resultava infinitament més barata que en nacions llunyanes on l’obtenien de cremar carbó, gas o petroli. Però tot i els beneficis que comportaven les foses no plovia a gust de tothom. Altres ulls veien les foneries com grans consumidores d’energia que contaminaven un altre recurs islandès, el mar i la seva pesca. La ganga del mineral anava a parar al litoral en forma de llots i sorres que malmetien els paratges. Idees hi havia per tal d’estalviar-se per Islàndia les foses, una d’elles era atraure altres companyies amb menys pol·lució que no sols utilitzessin l’energia neta islandesa, sinó que manufacturessin productes en el propi país per ser venuts després. En aquest punt de mira hi havia els sectors de les fibres de carboni o el de les polisilicones. Aquell fet obria una picabaralla entre verds, que van ser els arnats comunistes, i el pragmatisme dels conservadors, que van ser els destarotats capitalistes. En paraules de la ministre d’indústria, energia i turisme d’aleshores, Katrin Juliusdottir, no estem en contra de les foses, però necessitem diversificar l’economia, un just mig aristotèlic que buscava impulsar la tan malmesa administració d’aquells víkings. De fet la riquesa ja s’estava enlairant amb un sector que creixia any rere any, el turisme privat. La majoria d’indrets naturals d’interès turístics no pertanyien al govern sinó a particulars i amos de la finca. Un cas ben curiós eren les coves de Viðgelmir al nord de Reykjavik, prop Húsafel, unes grutes volcàniques que sols durant l’hivern contenien estalagmites i estalactites de gel cristal·lí, quina meravella. Allí, el seu propietari, una jove islandès que es va casar amb una mexicana, t’hi portava en quatre per quatre, te les obria i t’hi feia de guia tot plegat per uns 6.000 iks per barba. Per cert, la parella es va casar l’any 2009 dins de la cavitat, una celebració ben curiosa amb tota la família a l’interior. Jo els vaig conèixer durant un altre viatge a Islàndia el març de 2011. Però el gran recurs salvador de l’illa no fou el turisme, ni la diversificació d’economies que la ministre Katrin Juliusdottir somniava, va ser quelcom molt més calent, més magmàtic, més geotèrmic, quelcom que ja vam indicar no fa massa pàgines. Si l’energia sempre havia estat l’alfa i l’omega del poder mundial, resultava òbvia la guerra pel petroli, i un substitut a l’or negre era el que Islàndia sempre havia posseït, energia geotèrmica a dojo. Les centrals d’aquesta índole havien proliferat força i la venda futura d’energia a d’altres estats anava a ser una gran font de birolles, anava a ser el futur d’Islàndia. Acabada la visita a la fosa de Reydarfjörður, i closes totes les disquisicions sobre el futur econòmic d’Islàndia, era hora de girar cua i tornar-se’n cap al lleig Egilstadir. Era divendres de festes i un nou aquelarre es coïa per la ciutat, si més no així ho manaven els costums aborígens, els rituals de cap de setmana. Ja a l’alberg deixaria de patir com vaig fer-ho l’anterior vesprada, tenia companyia, i no era en Jack Nicholson, eren dos matrimonis francesos i un jove viatger solitari, l’Alexis, també de França, un que despistat no portava res per sopar. Amb l’alegria de tenir aquella nit companys, i sense por d’un nou resplandor, vaig compartir les meves menges amb ell, però no va semblar gens agraït, no se li havia enganxat res de la gratitud dels islandesos. Acabat l’àpat, hora islandesa, sortírem al bar del poble, a victorejar l’aquelarre, a fer non-non a deshores. A Islàndia se solia sopar entre les sis i les set de la tarda, màxim les vuit, pel que m’esperava que a les nou començaria la gresca. Passejàrem i passejàrem però ningú sortia pels carrers, esperàrem i esperàrem però ningú entrava al bar, es feren les deu, es feren les onze i res de res, sols el garrepa del gavatxo, jo i dues cerveses en un local buit. Havíem fracassat, altre cop allitat amb la cua entre cames no entenia la manca d’aquelarre d’aquell poble. A l’endemà entendria el que va passar, en la propera parada. Sense ganes de llit, i amb l’eufòria frustrada de l’aquelarre, vaig engegar el televisor per distreure les meves ganes de xerinola, i el destí estava escrit. Canviant de canal vaig ensopegar amb un reportatge sobre en Pep, sobre el dia de l’explosió, sobre les conseqüències posteriors, sobre les inundacions. Les imatges parlaven per si soles, la desfeta de la glacera i el trencament d’una morena pels intensos corrents d’aigua durant el sobtat desglaç van incrementar el risc d’esllavissades i inundacions de les regions habitades glacera avall. Els cabals d’aigua generats van arrossegar ingents quantitats de roques i llots que lliscaren per la geografia fins arribar aquell mateix 14 d’abril a la plana litoral del sud. Així es comprenia la gran extensió dels deltes del sud d’Islàndia, regió que contrastava d’allò més amb la costa nord mancada de platges i deltes però armada de grans i escarpats murs de roca. La raó era que al sud milers d’erupcions havien aportat el seu gra de sorra, i mai més ben dit, a les platges meridionals, sorres negres, gredes volcàniques. Un filmació des d’un helicòpter mostrava per la pantalla com durant el 14 d’abril un gegantí cafè amb llet s’escampà per l’Atlàntic, un immens núvol de pols subaquàtica originat pel sobtat desglaç i el conseqüent transport de sediments des de l’Eyjafjallajökull. Amb tot allò les desgràcies es succeïren. Aquella colgada de cendres i fangs van atapeir un recent i estrenat port que els polítics locals havien utilitzat de baluard per fer-se la pertinent foto a la premsa. Ara, però, i davant el munt de sorres que amagaven el port, els demagogs ni piulaven, de fet el port sols el van fer servir dos cops, durant la inauguració i durant el dia de les primeres salpades, res mes. Ja no se’n digué res més del que havia costat al contribuent. Tampoc s’explicà que el lloc presentava un obvi i elevat risc d’enterrament per sediments. Sols observar en un mapa la regió saltava a la vista el perfil de delta del lloc, un fet que indicava l’evident, freqüents aportacions de llots i sorres per aquell litoral. Els volcans sovint fonien grans quantitats de gel de les glaceres, aquestes engendraven grans cabals fluvials que anaven carregats de sorres i blocs. Tot i les evidències geològiques, els responsables de la construcció d’aquell port, ara sota terra, havien assegurat que la seva construcció significaria una millora respecte l’antic port situat a 70 quilòmetres d’allí, unes amarres que comunicaven Vestmannaeyjar amb Islàndia. Amb el nou port sols serien 10 quilòmetres, més llocs de treball i més turistes o visitants. Doncs el nom del nou port esdevingué profètic, Landeyjahöfn, el port de l’illa de terra, i molta terra el va colgar i aïllar per sempre més. Vist tot plegat, i amb tanta desgràcia, calia fer-se una pregunta, ¿per què fou tan destructiu aquell insignificant Eyjafjallajökull?, ¿per quina raó va esdevenir tan explosiu? També a l’endemà, i durant un aquelarre, ara sí consumat, se’m desvetllaria el misteri. Jo m’adormí al sofà per descobrir pel matí un gran mal d’esquena.

No hay comentarios:

Publicar un comentario