DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

viernes, 15 de marzo de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA XVII

COM ES PRONUNCIA EYJAFJALLAJÖKULL? (el dissabte tot plaer és apte) Era increïble que el divendres anterior no hi hagués aquelarre a Egisltadir, allò anava en contra dels costums nacionals. El problema fou que no havia caigut en un altre hàbit dels aborígens, hàbit que resolia el misteri insondable de la nit anterior. Aquell dia em dirigiria cap a Skaftafell però el bus no hi arribava directament, havia de romandre una dia a Höfn per canviar de transport, havia de romandre una nit allí per entendre la manca d’aquelarre d’Egisltadir. El sud d’Islàndia era molt més turístic que el nord, situació que implicava reservar amb antelació qualsevol habitació per fer nit. Aquella vegada no podia anar a l’aventura. Així doncs vaig reservar per telèfon una nit a Höfn i un parell més a Skaftafell. Tota aquella previsió anava encara més lluny. Skaftafell presentava dos problemes més. El primer, la manca de supermercat o de serveis, sols hi havia un gran càmping, per tant havia de comprar menjar per a quatre o més dies. Així que a Egisltadir vaig anar a veure el porquet, el supermercat Bónus, el Dia d’allí. Llista en mà, pa, magdalenes, cigrons de llauna, patates, salsitxes envasades al buit, tomàquets per fer pa amb tal, tonyina de llauna, salmó fumat i sobretot, i el més important, vi. Cal tornar a recordar que aquell beuratge no era viable al supermercat, calia anar a la licoreria estatal. El segon problema d’Skaftafell era que sols hi havia una conreria en tot el seu parc natural, la casa rural del Bölti. Jo no portava tenda de campanya pel que estava obligat a trobar nit allí o anar al ras. De fet de gener a març els visitants que la coneixien ja començaven a trucar per fer les reserves pertinents. El juny, juliol i agost les seves set habitacions restaven compromeses. Endevineu què em va passar a mi? Tot va dependre d’una trucada. L’existència del Bölti penjava d’un fil. De fet quan la mestressa de la casa expirés, una senyora força gran, legalment el govern no permetria la seva activitat com a habitatge, en un parc natural no eren permeses les cases rurals. Aquell estiu l’alberg encara era obert i vaig trucar per si tenien jaç. Una veu dolça, amansida i vellutada em respongué. Era la filla de la propietària i donada l’avançada edat de l’última, la jove era la qui portava les poques habitacions, molt poques, d’aquell casalot d’estiu. Oðin va intervenir, una baixa havia estat confirmada la nit anterior i sí, quedava un sol llit a l’habitació compartida, una llet de nassos. El meu destí estava escrit, si més no condemnat. Allò trastocaria tot el meu viatge, allò m’explicaria l’estranya sensació de sentir-me observat. Reserves fetes i menjar per a cinc dies, sols restava una sola cosa, marxar. A tres quarts de dues del migdia, i amb puntualitat islandesa, el bus a Höfn va partir des d’Egisltadir. Cal aclarir que el meu destí no era altre cop el port pescador ple de puffins, els frares comestibles. Com també ens passava per comarques, a Islàndia hi havia topònims duplicats, un era l’important, la ciutat de Höfn on em dirigia, i l’altre el secundari, el petit port on hi niaven els petits frares voladors. El camí a Höfn fou d’una bellesa plena de Goliats rocallosos, dos-cents quaranta-sis quilòmetres d’espadats basàltics amb profunds fiords i extenses planes de marea que ompliren la meva retina de textures i colors. Les boires ocasionals pentinaren el relleu mentre algun que altre tros de carretera sense ferm asfaltat sotragava el bus. Arribat a Höfn finà el plaer i començaren les confusions. La meva reserva a la dispesa Hvammur va topar-se amb una dificultat, no trobava la pensió. Un cartell a l’entrada de la urbs l’indicava cap el nord, el mapa de la Lonely Planet cap a l’oest i el xofer em deia que cap el sud, que molt lluny de l’estació on havia fet parada. Quin galimaties, quin neguit, quin sentir-se perdut, però va aparèixer la gentilesa islandesa i el mateix xofer s’oferí. Jo em sentiria com el mateix president de la Generalitat. Aquell dia havia trucat als meus pares per deixar-los tranquils respecte a les meves vicissituds per Islàndia. El pare m’explicà que aquell mateix matí, el aleshores president de la Generalitat, senyor Montilla, havia inaugurat les noves instal·lacions esportives de Vila-rodona, el poble nadiu dels meus progenitors. Del cert que jo m’anava a sentir president per Islàndia. El conductor del bus, i com manava la generositat islandesa, em portà en exclusivitat al Hvammur Guesthouse, tot un autocar oficial per a mi sol. El xofer em deixà a bon port i a bon lloc. El per què de tanta confusió amb aquell alberg responia al seu propietari. A Höfn hi havia tres Hvammur Guesthouse, el que a mi em pertocava per les indicacions donades era el del port, i així m’hi acompanyà el conductor. Després parlant amb el propietari, i felicitant-lo per la seva iniciativa d’obrir una trilogia d’albergs, ell em respongué que no eren tres, sinó quatre. En fi, l’editorial Lonely Planet hauria d’actualitzar amb tres més Hvammur Guesthouse la propera guia de viatges. En dos dies era la segona posada que no contemplava l’edició de 2009, l’anterior hostal no referit a la guia havia estat el Lyngàs a Egilstadir. Es feia obvi que el país, i davant la crisi econòmica, estava fent una forta aposta pel sector turístic. Vaig decidir-me a donar un tomb pel poble, pels prats del port, però plovia i no me’n vaig adonar, no eren herbassars sinó marjals, aiguamolls. Amb les meves botes foradades la humitat va penetrar en qüestió d’instants. Mitjons, pantalons i cames xops, molt bé David, felicitats saberut. El sopar no va tenir res d’especial, pasta amb cigrons, però la gent que hi vaig conèixer cuinant sí. De fet amb ella aparegué la resolució del misteri del no aquelarre a Egilstadir. Eren tres joves de Madrid amb ganes de xerrar. Mastegat i empassat l’àpat els vaig temptar de sortir a compartir la gresca del dissabte nit amb els vilatans. Un d’ells, en Manuel, em va dir que on anava, que era massa aviat, que els aborígens no sortien fins arribada l’hora de les bruixes, és dir, passades les dotze. Abans però, i a casa seu, la majoria d’islandesos bevien en grans quantitats i de manera convulsa, frenètica, amb presa per embriagar-se, gairebé com si fos la fi del món. Si durant tota la setmana se n’estaven, el dissabte restaven delerosos de l’aquelarre dominical. L’objectiu era assolir a la llar, en poc temps i evitant el caríssim alcohol dels bars, un nivell etílic suficient per entrar en contacte amb els esperits de la nit, avantpassats o no. Sabent l’hora a la qual sopaven els locals, prop les set del vespre, començaven a beure poc després i sortien quan ja estaven en trànsit, a l’hora de les bruixes. Abans de les dotze, i ja ho havia experimentat un parell de cops, els bars romanien deserts i aquell havia estat l’error del divendres a Egilstadir, no vaig saber esperar als mèdiums de la nit. Ruc, ase, cirerer, què hi farem, era un aprenent d’antropòleg innocent. Un amic meu, mal estudiant a la infància i molt avesat a les campanes, em deia que ell aprenia tot el que els mestres li ensenyaven, clar que li ensenyaven poc. Jo en aquell país em començava a sentir així, tot i ser docent. De totes maneres en Manuel i jo vam anar a parar al bar del poble abans de les dotze, massa ibèrics per no fer una primera copa tranquil·la i de rigor prèvia als costums locals. Glop a glop, cervesa a cervesa vaig anar assolint un estat cada vegada més enterbolit. El beuratge de Dionís anava fent efecte en el meu conscient cada cop més inconscient. No sé si va ser la borratxera o el cansament, però de sobte va semblar-me que en Manuel em parlava en català. Vaig apropar-m’hi mentre ell em somreia per continuar parlotejant en la meva llengua. - On l’has après? A Catalunya? - Mai no he estat a Catalunya. - Potser has treballat amb catalans? - Mai no hi he treballat. - Tens familiars catalans? - Ni un. - I doncs, com has après el català? - Per Internet, m’encanta Polònia. Si jo aconsellava que els meus alumnes veiessin Polònia, ara venia el destí i em portava un madrileny que d’allí, de Polònia, n’aprenia català. Estaria tot connectat? Va ser un dijous i durant una classe que els meus alumnes em van descobrir en Pep i la seva explosió, i vet aquí que per culpa d’ells em trobava a Islàndia i davant d’un altre fan de Polònia, en Manuel. Potser sí que aquell viatge tenia un objectiu en mi. Havíem creuat l’hora de les bruixes i el bar bullia ple de posseïts per Dionís. Allò era genial, quina bonior, quin xivarri, quina bullícia. Uns més torts que uns altres, i els fumadors fora a la porta, tots formàvem part de l’aquelarre islandès. D’entre el rebombori, i des d’una taula propera, una salutació local ens arribà. En fi, en Manuel i jo vam canviar de seient i en un aclucar d’ulls ja havíem establert nous amics, ja se sap que l’alcohol té diferents fases, una és l’exaltació del companyonatge, l’última el retorn del producte. Nosaltres estàvem en la primera. Raquel, dona madura de faccions aristocràtiques però amb faldilla arrapada i d’escot generós, i els seus germans Þórður i Orri més la parella d’un d’ells, l’Harpa, van esdevenir els nostres amics d’esperit de vi. D’altres que se’ns ajuntaren a taula foren Baldur, Stefán, Diddi, Steini, Bjarni, Geir, Dagma, Johanna i Margrét, oi da! En Þórður, el germà de la Raquel, esdevingué el més extrovertit de tots, i el més roig, el més vermell de galtes, gairebé com un encenall cremant. Vam fer un, dos, tres, vaig perdre el compte, vam fer molts brindis, un costum que llatins i anglosaxons compartíem, un costum ancestral probablement d’orígens neolítics d’on també procedien ambdues famílies lingüístiques, les llatines i les saxones. M’imaginava la gent d’aquells temps brindant, és a dir oferint el beuratge a les ànimes durant els grans sacrificis. De fet, quan es brinda sempre s’invoca als esperits, i sobretot al de la beguda, al de l’alcohol. Amb aquests pensaments es feia obvi que estava a punt de passar a l’última fase de la borratxera. Vaig anar al bany a agenollar-me i pregar. Tornat novament a taula, i amb plena confiança entre llatins i anglosaxons, vaig atrevir-me a explicar el motiu del meu viatge, pujar a l’Ey-jaf-jalla-jö-kull. - Pujar on? - Al Pep. I no entenien res. Vaig repetir més lentament un i altre vegada el nom del volcà en islandès i pitjor encara, fins i tot vaig intentar pronunciar alguna paraula en el seu idioma tot tirant de la Lonely Planet que duia a la butxaca del gec, i allò va ser nefast. Les riallades s’estengueren de taula en taula cada cop que jo intentava dir alguna paraula en islandès, i sobretot les partides de pit es feren estentòries quan pronunciava el nom del volcà, no n’encertava ni una. En un d’aquells fugissers moments de l’estat etílic, vaig entendre per quina raó cap dels periodistes ibèrics intentava pronunciar el nom d’aquella erupció a la pantalla, era impronunciable. Les nostres llengües, les llatines, no havien estat ni ensinistrades ni dissenyades per a les vocals dels víkings, capricis de l’evolució, diversitats de la ment, ves a saber, jo estava ebri i en Manuel desaparegut. La resta dels islandesos continuaven rient de mi a cada intent de dir Eyjafjallajökull. La Raquel va tenir compassió de mi, ella m’ensenyà la pronúncia. L’islandès, llengua germànica, era l’idioma dels antics víkings, no massa diferent de la que havien parlat durant el segle XII. La seva escriptura encara guardava caràcters de l’antiga llengua com ð, que sonava com ez, o Þ pronunciada com una z castellana. Els islandesos estaven tan orgullosos de la seva parla que havien evitat l’entrada d’un gran nombre de neologismes com ràdio o televisió creant els seus propis vocables. El problema d’aquell idioma per a un llatí era doble, per una banda, com es va evidenciar al bar, la fonètica, i per l’altra la gramàtica, es declinava. Tot i les dificultats, vaig parar l’orella per escoltar-los durant minuts però resultà absolutament quimèric entendre res excepte una paraula que cada dos per tres intercalaven i repetien, sobretot qui escoltava a l’altre, iao, una interjecció que passava de les trenta per minut. Però que collons volia dir aquesta paraula? Doncs simplement sí. Tal afirmació ajudava a mantenir qualsevol conversa en islandès. Era més, si algú no la deia, semblava no prestar atenció a la conversa. Però al iao se li afegia un altre mot que apareixia frase rere frase, l’eg. Després de moltes converses vaig entendre que l’eg era com el nostre justament. Doncs bé, entre iao i eg n’hi havia per parar un carro. Ara ja sabia islandès, era fàcil, si em xerraven jo anava dient iao i eg mentre ells continuaven explicant-me coses incomprensibles, jo mai no les vaig entendre. Aquella mateixa nit vaig desistir de qualsevol intent d’aprendre’l. La Raquel, però, va tenir prou paciència per mostrar-me com es pronunciava el nom del volcà i d’altres paraules, mentre, els demés, reien. Quan vaig deixar de ser el centre d’atenció de la sorna, la Raquel s’encuriosí sobre la meva intenció de pujar al Pep. Li detallà que tenia tres qüestions que m’havien portat allí, una d’elles ens va fer de nexe, ¿per què un volcà que inicialment era ridículament petit i d’erupció desnarida es va transfigurar en un monstre tan explosiu? Ja vaig dir que els islandesos eren molt cultes, i la Raquel com bona illenca, sabia respondre’m a l’enigma, articles s’havia llegit al respecte. Ella m’explicà que Islàndia es trobava just damunt d’una serralada volcànica submarina, les anomenades dorsals de l’Atlàntic on el vulcanisme fissural basàltic toleític, és a dir molt fluid i d’escassa o nul·la explosivitat, anava sortint del substrat. Per tant, tornàvem a estar a les mateixes, com un volcà tan esmirriat, toleític i de minsa explosivitat va fer tant d’enrenou per Europa. Calia analitzar una altra raó, si bé Islàndia es trobava situada sobre aquesta serralada volcànica, a les dorsals s’hi donava un altre fenomen singular, un punt calent, una zona anòmalament calenta de l’escorça terrestre. Aquests punts havien originat illes de vulcanisme sense perill com les Hawai, però en el cas d’Islàndia els magmes havien fet un llarg viatge des de les profunditats de la terra, tan llarg que els havia conferit un canvi substancial de poc explosius, en origen, a fosos plens de gasos a punt de petar, ampolles de cava a punt d’explotar, bombes de bombolles. La gasificació d’aquelles roques foses durant el seu etern ascens les havia transmutat em magmes fulminants, deflagrants, apoteòsics. Però ja vam dir que el vulcanisme inicial de l’Eyjafjallajökull fou poc explosiu, de tipus estrombolià, per tant la composició del magma que va arribar a superfície, tot i que més ple de gasos que l’originari en fondària, tampoc justificava la detonació que es produí el 14 d’abril de 2010. Per explicar el fenomen ens calia un nou aspecte, ens calia parlar d’un contrast, d’un extrem entre fred i calor, entre infern i blanc celestial. La Raquel em mirà els ulls per si jo la seguia, jo assentí. En Pep al tenir una glacera al damunt, i com deien els vulcanòlegs, va dopar-li l’erupció. Durant tota l’etapa anterior el magma havia anat creant una olla a pressió dessota la mateixa glacera. Fonent i fonent cada cop més gel, però sense sortir tot el magma, va anar creant-se des del 21 de març al 13 d’abril una cambra hidromagmàtica, una olla a pressió, un petard de gel i magma. La barreja d’aquests dos fou explosiva. El fet anterior més una metereologia adversa, vents forts i en direcció Europa, van provocar la tancada de l’espai aeri europeu i el desastre per a les companyies aèries. En aquell sentit el topònim Eyjafjallajökull guardava un significat del tot profètic, eyja significava aïllat, fjalla muntanya i jökull glacera, és a dir, la glacera de la muntanya aïllada, i de fet fou el volcà que va aïllar Europa de vols. Però també l’alçada del Pep era endimoniada, 1.666 metres, un de 666, un diable. A més el 14 d’abril, quan va explotar en Pep, coincidia amb una altra catàstrofe a l’Atlàntic Nord. Fou durant un any xifres les quals sumaven 13, el 1912, que més de 1.500 persones expiraren sota les aigües. El també 14 d’abril però de 1912 un vaixell que molts pensaven indestructible, es submergí a més de 3.000 metres de fondària, el Titànic. Potser tot plegat ocultava un gran culpable per l’Atlàntic Nord, ¿un Llucifer? Al final la Raquel va desvelar-me el secret de la pronúncia del volcà. L’Eyjafjallajökull sonava en islandès com a Eiafiatklaiukul, enteneu ara per quina raó els nostres periodistes no s’atrevien amb ell, Eiafiatklaiukul. La meva mestra de llengües, i com a premi de compensació, em regalà un punt de llibre fet pel seu nebot que simulava paper moneda. A una banda hi constava 2010 ashcash erupted 14.04.2010 i a l’altra un bocí de cendres de l’erupció. Ara mateix el tinc al davant. L’aquelarre va continuar i amb ell moltes bruixes, però quines bruixes. Les dones del país, producte del mestissatge pretèrit entre víkings i els seus esclaus, els celtes, eren d’una bellesa i exotisme admirables. Rosses, d’ulls clars, brunyides de pell, de pits turgents, de malucs sinuosos, de cuixa llarga, panxell rodó, turmells de marbre, peus llargaruts. En fi, ves quin fart de trempar. Però compte, no tot resultava tan idíl·lic, eren molt manaires i independents, de fet el masclisme estava molt mal vist pel país. Vista la meva timidesa amb les dones del bar vaig intimar amb el germà de la Raquel, en Þórður, es pronunciava Zoudar. - Fa dos anys que no faig l’amor – vermell de cara en Þórður. - Solter? – inquirí jo. - Casat!! – i es petà de riure mentre em donava un forta xurriaca a l’esquena. Jo continuà amb el meu estudi antropològic per adonar-me d’un nexe, d’un pont entre dues cultures que aparentment semblaven llunyanes però que a partir d’aquell moment deixarien d’estar-ho. Veiem les similituds entre Islàndia i Catalunya. El bilingüisme de l’illa esdevenia natural i sense pugnes. Si sabies anglès podies aconseguir un contracte laboral sense la necessitat de saber l’islandès, això sí, els aborígens agraïen que intentessis aprendre’l en senyal de respecte, quelcom que em sonava familiar entre castellà i català. Però aquella no era l’única coincidència entre Catalunya i Islàndia. Ambdós érem països petits, de gent orgullosa per la seva llengua, amb un govern recolzant-la per tal de no ser engolida per l’altre hegemònica, fins i tot geològicament compartíem coses. Les falles i les depressions tectòniques, a Catalunya la del Vallès i a Islàndia la del seu rift trobaven equivalent. Però no sols roques ens unien, la fama dels islandesos era com la dels catalans, treballadors i estalviadors, fins i tot teníem pobles en comú, Vic a Catalunya i Vik a Islàndia. En assumpte d’idioma també vaig trobar punts en comú. Per dir frepat ho deien molt semblant, fràbaert, i per dir quant costa, hvað kostar. Però el tema que millor portaven els islandesos era el de la independència, una autonomia assolida de forma curiosa, gràcies a la dinàmica pròpia de l’illa, els volcans. L’any 1918 Islàndia es va independitzar de Dinamarca per la via pacífica. Així com el nostre 11 de Setembre de 1714, els orígens de l’independentisme islandès també arrelaven en el segle XVIII. Fou durant aquell segle que diferents cataclismes volcànics van empobrir l’illa mentre des de fora no els van venir a salvar massa la pell. Dinamarca, els amos d’Islàndia, no van fer el gest. Vet aquí perquè l’any 1944 el 97 per cent dels islandesos va votar a favor de dissoldre les seves relacions amb els danesos. En fi, després de tantes coincidències, i de massa cervesa, vaig pensar que potser fora bo agermanar Islàndia i Catalunya sota un nou Estat, Islandunya, un país més proper del que ens pensàvem, i no parlava d’Andorra, que més que un Estat independent era una comarca amb sort. La idea d’Islandunya no havia estat pas meva, la vaig rebre a Reykjavik d’una colla de catalans que vaig conèixer un divendres 13 amb aquelarre nacional inclòs. Com sempre, l’alcohol inspirava bajanades divertides. Durant un bri de lucidesa vaig adonar-me de l’hora. A l’endemà tenia un parell de quilòmetres a peu fins a l’estació i no tindria bus privat que m’hi portés com a l’anada. A més hauria de traginar tot el menjar de cinc dies amb motxilla inclosa. No tenia opció, era imperiós, havia d’anar a clapar. A les deu en punt del matí sortiria el bus cap a Skaftafell, allí potser descobriria la mirada que tants dies feia que m’estava observant. Bona nit Raquel.

No hay comentarios:

Publicar un comentario