DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

martes, 30 de abril de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (XXII i final)

LES CENDRES D’UN VIATGE (un dijous de cors tous) Aquella nit no vaig poder aclucar els ulls, massa cansament, massa dies de viatge, massa jaç de fusta. Voltes i més voltes per notar el mateix, un terra dur. Em sentia estrany, excitat, fins i tot adolescent, desitjava estar amb una dona a qui gairebé no coneixia, anhelava una dama a qui la vida no li omplia la mirada, els seus ulls me la delataven, pupil·les moixes de malenconia profunda, ulls blaus com el gel, blue eyes like ice. L’alarma del mòbil no em despertà, feia estona que badava neguitós amb les meves ninetes cercant distracció pel sostre. Per la finestra s’hi filtrava un sol elèctric, com de llum intensa de fluorescent, com de fanal mortuori. Tanta llum alegre em semblà paradoxal, dia trist. Fins un quart menys cinc de dues no salpava la nau en direcció Skógar. Assegut al bat de sol, sense haver esmorzat, restava esperant un botxí transparent, un adéu per sempre. No era el primer cop que em passava una cosa així. En altres viatges si intimava massa amb companys de viatge, quan tocava el comiat, em venien basques, em venia tristor. Jo vivia així d’estrany, i a qui no li agradi que si posi fulles. No em fareu pas canviar a hores d’ara. Passaren les hores davant del Bölti, massa confuses, massa lentes, massa ràpides. Tots els clients anaren desfilant i ens quedàrem sols la Gudlaug i jo, ens defugírem però l’hora arribà. Em digué que m’acompanyava amb el cotxe al bus, jo acceptà. Abans de pujar al cotxe però, ens unírem en una abraçada. Primer els palmells de les mans s’aplanaren sobre les nostres espatlles, després els dits s’hi clavaren, finalment els punys s’aferraren a la roba, impotència. Ella m’amoixà els cabells, em relaxà, un nou petó nerviós, curt, sense sabor, sense alè, amb pressa. Ja l’estació d’autobús la seva mirada bonhomiosa i trista em va fer dir un comiat terrible, poc adient, gens amable, gaudeix de la vida, vaig dir-li, poc oportú, petons formals a les galtes, massa gent al voltant. Jo ja em sentia lliure, me’n tornava a Barcelona amb un destí pel mig, l’Eyjafjallajökull m’esperava. D’una revolada vaig pujar al bus, de reüll la vaig mirar, semblava tranquil·la, gens afectada, els nòrdics obraven així de pragmàtics, un se sentia massa llatí per comprendre-ho. M’assegué al fons, no per gust, no per plaer, sinó per les escorrialles que em deixaren els primers. El cotxe i la Gudlaug desaparegueren en un primer revolt. D’immediat, i amb ganes d’assolir el meu últim atac, en Pep, em vaig posar a regirar les anotacions de viatge, escrits que han omplert totes les línies que em compartit tu i jo lector. El bus inicià la marxa. Skaftafell i el Bölti s’anaven empetitint darrere meu però jo, absort en la meva llibreta, fent-me el fort, no me n’adoní. Fou aleshores que l’aire del voltant s’enrarí, que es tornà estranyament feixuc oprimint-me el pit com una llosa, com un segell lacrat, com una làpida de granit. Del meu interior suà una mostra fugissera de por, de paüra, de pànic, no sabia que em passava. La sensació de sentir-me observat sorgir amb una intensitat espantosa, amb una magnitud burxant, amb una mirada colpidora. El bus avançava mentre Skaftafell quedava enrere estirant una corda imaginària i elàstica entre ell lloc i jo. A cada metre més mal sentia. No vaig poder més, i al final de tot allò, em vingueren desigs de no abandonar aquell paradís, de romandre més dies allí, de plorar desconsoladament. Allò era ridícul, de psiquiàtric, d’humà. Sentia una por iracunda, una suor freda, un ventre girat amb tremolors als ossos, fins i tot un intens dolor als músculs i molts ressons intestinals ancestrals, ¿seria la grip aviar? O pitjor encara, ¿la porcina? I mira que ens van espaordir amb tot allò. En fi, massa maldecap allí dins del bus. Havia de trobar una solució al meu esclat de nervis i vaig decidir centrar-me en el paisatge per recuperar la serenor. Però allò fou en va, altre cop va sobrevenir-me aquella maleïda sensació, la d’algú que m’observava. Què redimonis m’estava passant? Potser la independència tan defensada, potser la solteria de tants anys, potser la solitud tan patida. M’havia passat dècades viatjant per arreu, cada cop més lluny, cada cop amb destins més inhòspits per ara adonar-me aquell dia per quina raó feia tal animalada. Volia deixar-la enrera, a ella, però encara que assolís els confins més desconeguts del món, encara que donés la volta al món no me’n podia escapar, ella donava el tomb amb mi, vivia darrere la meva esquena i no me la podia extirpar. M’hi vaig girar, m’hi vaig enfrontar, la vaig desafiar, però, i en aquell bus, i per ella, jo no parava de somicar per dins. Ara ja la veia, la tenia al davant meu mirant-me altivament, observant-me com una bèstia ferotge, com un antic enemic, era la meva gran i pesarosa solitud. Vaig aclucar les parpelles esperant, desitjant que el monòton brunzir del bus em relaxés. De sobte vaig vessar una llàgrima, la vaig testar, la llengua em va dir que salada, una altra en venia al darrera per la galta, i una altra, i una altra. Els ulls se’m van omplir de llànties, moltes, olioses, denses candeles de cera. Em vaig preguntar quan havia estat l’últim cop, l’últim moment que havia plorat amb tal tristesa estranya i fugissera. La resposta fou tallant com un rascler, més temps del necessari. No ho volia reconèixer però el meu aïllament conjugal em feia llagrimejar sense consol en aquell seient del darrera. El viatge a Islàndia estava a les seves acaballes i tants dies sol m’havien fet valorar molt els últims compartits amb na Gudlaug. Aleshores, amb el comiat recent i la fi imminent d’aquelles vacances em sentia abocat de nou a la meva monotonia de docent, a veure Polònia sol cada dijous i a la meva profunda soledat, vet aquí tant de plor. Aleshores vaig desitjar trobar-me amb algú per tenir un llarg diàleg, una conversa plena de detalls i farcida de paraules. Per absurd que fos, els hi pregà als déus víkings, i ells, i en honor a la població on em trobava, a Vik, aparegué la seva mala llet. Eren dos quarts de quatre i el bus havia fet una aturada d’una hora, un esplaiat repòs per a xofer i tripulació a Vik. La Karen, aquella alemanya grassa amb accent canadenc, va pujar al bus. Qui millor que ella per a la meva pregària, xerrava que xerrava però ella no escoltava, deu minuts més tard ja no la sentia, no sé què collons deia, quin maldecap. En una distracció de la Karen vaig escapar-me en direcció a la platja, ella havia d’anar al bany, jo a banyar-me, tot i que la fredor, millor dit, la gelor de l’aigua me’n van fer desdir. Vaig fer un tomb amb mi mateix sobre les sorres negres d’aquella badia, una mitja lluna que lliscava com una falç per l’Atlàntic. Les onades saltironaven al meu voltant, escuma salada, llàgrimes de sabó, al fons, entre mig de les aigües enfadades, uns illots espigats suportaven l’embat de centenars d’esquitxos. El contrallum de l’oceà amb aquelles roques perfilava un teatre natural d’ombres xineses. Em relaxà, una onada em mullar les botes, tant se val. El bus arrencà amb la Karen al costat donant-me la tabarra. Per fi vaig trobar l’estratègia, em vaig fer l’adormit i ella callà. Jo vaig tornar al meu interior de solitud, preferible al meu exterior de cridòria. Amb els ulls clavats al vidre, els quilòmetres transcorregueren per sota de les rodes mentre la mala llet dels déus hi pujava. El sol radiant que m’havia acaronat tants dies per Skaftafell va quedar allà per esfumar-se direcció Skógar. Ja prop d’aquella localitat i últim destí del meu viatge, les finestres del bus ploraven, fora plovia. Les guspires repicaven amb un so gairebé metàl·lic contra el vidre fred de l’autobús, ho notava, la meva galta hi era recolzada. Mirava aquelles textures de vitralls medievals, de llànties tristes de cel, de llàgrimes desenfocades. Elles esdevenien línies inclinades pel vent, verdes pels prats del darrera i olioses pel fred exterior. En vaig fer una foto, estranya, melangiosa, plena d’esperits. El que no sabia era per quina raó després les vaig besar. El vidre em projectà una fredor incòmode als llavis. Algú va tossir pel bus. Les quatre de la tarda i per fi a Skógar, quatre cases, dos hotels, un salt d’aigua i poca cosa més. Tot i mostrar-se com la majoria de llogarrets del país, desangelat i despoblat, Skógar m’obria la porta d’ascens al Pep, a l’Eyjafjallajökull. D’allí al cim sols hi restaven uns dotze quilòmetres. Amb un adéu entusiasta vaig acomiadar-me de la Karen, i crec que ella va entendre el meu sobtat canvi d’humor. Així vaig abandonar el bus, ningú més em seguí. Tot just trepitjar les gredes del lloc em creuà un mal auguri, els déus me’n tenien una altra reservada. Plovia encara. Ja a l’oficina de turisme començaren els tràmits per a l’atac final. Primer havia de trobar un lloc per pernoctar i segon la manera de pujar al Pep. La noia molt amablement va dir-me no i no, jo no vaig entendre, no ho vaig acceptar. Ella insistí en no i no, ara amb un somriure. Per tercer cop vaig fer la mateixa pregunta i ella, rescatant amabilitat de les reserves, m’engaltà el no i el no, a Skógar no hi havia ni clova per dormir i ni transport per apropar-se al Pep, que podia anar-hi a peu però que el pronòstic de temps, com el vuitanta per cent dels dies d’allí, eren diluvis a dojo. A fora es posà a ploure més fort per evidenciar-me la realitat, els dos miràrem per la finestra. Els déus m’havien abandonat, el bus també. Aquest ja havia marxat i jo no tenia opció d’escapar d’aquella trampa, vaig enyorar les converses amb la Karen. Trasbalsat, contrariat, desenfocat vaig sortir de l’oficina amb el cap abaixat i arrossegant els peus, les botes estaven a les últimes, me les mirava. No m’ho podia creure, en qüestió de poques hores el viatge s’havia transmutat en una quimera, en una bèstia, en un monstre. Vaig reaccionar, el primer que havia de resoldre era l’aixopluc, així que vaig iniciar un periple pels voltants buscant lloc per dormir. Per les voreres d’Skógar es veien les cendres de l’abril passat, les d’en Pep, les cendres del meu viatge. Al final, i després de donar molts tombs, i de molta mullena, em deixaren instal·lar-me, pagant, en el llòbrec poliesportiu d’un hotel. Em sentia com un sense sostre, ai si la mare em veiés. Allí, amb totes les meves pertinències escampades al voltant, romania jo estès al terra d’un camp de bàsquet cobert. Ho havia d’admetre, el viatge havia fracassat. Es feia obvi que Islàndia, tal com em va rebre, em desitjava comiat. Després de quatre dies de sol, de quatre dies de somni a Skaftafell, despertava a la realitat grisa i plujosa del començ de viatge. Semblava una broma de qui sap qui, les precipitacions havien ennegrit l’idíl·lic romandre al Bölti, l’havien matat. Tanta malastruga havia de tenir una explicació, i el calendari m’ho delatà, a l’endemà un invent anglosaxó apareixeria, el divendres 13. Com se m’havia acudit ascendir al Pep en una data com aquella? Ara que sempre m’havia preguntat per quina raó tal xifra implicava la dissort. Doncs es veu que un tal capità Friday, divendres per a nosaltres, va refusar complir totes les ordenances per noliejar el seu navili. L’oficial no va voler posar la moneda d'or a peu del pal per donar bona sort al vaixell. A més a més, va negar el permís per penjar l'obligada cinta vermella en el primer clau durant la construcció de l'embarcació. I per desafiar les tradicions, va manar que el primer dia de construcció de la nau, que també data de llogat, fora el nom del capità, Friday, el divendres. El vaixell es va construir sense més contratemps i va salpar mar endins sense altra novetat, però del barco i del capità mai més se’n va saber res. Afegiu a tot aquest grup de casualitats que Jesús va morir un divendres 13 i ja tenim la fatalitat d’aquesta data per sempre més. Jo no podria pujar al cim d’en Pep. Trist, desolat i xop d’aigua, vaig decidir escalfar la carcanada pel museu local d’Skógar. Pagats unes 1200 corones, uns 8 euros, vaig accedir a unes sales on tot hi cabia, fins i tot antics preservatius, smókar en islandès, fets de budell de xai. La col·lecció representava una miscel·lània d’eines locals, d’organismes dels voltants i de quimeres dissecades. Aquest últim fet em portà a conèixer un curiós interlocutor. Estava fotografiant una ovella de dos caps, una cabra de tres ulls i un cabró de quatre banyes quan un educat i afable ancià se m’apropà. L’home vestit elegantment amb camisa i americana de llana, lluïa uns cabells blancs ben lluents i pentinats. Tot ell em recordava l’avi de la pel·lícula UP, gairebé idèntic. Tordur Tómasson fou, en dos sentits, la meva salvació. Per una banda esdevingué un guia perfecte en aquell caos de museu, i per l’altra la seva prodigiosa memòria va permetre que pogués cloure aquest llibre. Ell va poder donar resposta a dues preguntes pendents. El bon home m’agafà de la mà i em mostrar tot el museu de pe a pa. D’una retentiva brutal, anava vomitant dates, quantitats i fets relacionats amb l’exposició, tot un ordinador amb potes. De sobte em donà una abraçada afegint-me a cau d’orella, est una bona persona. Vaig pensar que la solitud i la viduïtat li feien regalar aquelles arrambades a cada sala. Jo, deprimit com estava, em deixava com si els deus islandesos me les enviessin. Oidà! Si que estava fomut. Per un moment vaig pensar que jo estava molt tocat i que ell em volia tocar. Per fugir d’aquella situació vaig encetar l’assumpte d’en Pep, de l’Eyjafjallajökull, li vaig explicar la raó del meu viatge, els dubtes que m’avien portat a l’illa. En Tordur se’m transmutà en un veritable expert. M’afirmà que s’havien difós moltes informacions incorrectes, que fins i tot un pèl malicioses. Del que em va explicar, més el que jo havia esbrinat, en sorgí una llista d’aclariments que finalment respondria dues qüestions, si en Pep fou tan perillós com van afirmar alguns periodistes i si va fer falta tancar tants jornals l’espai de vol europeu. Som-hi. La primera martingala havia estat que algú de la premsa catalana va deixar córrer la idea que la Garrotxa podria produir una erupció comparable a la de l’Eyjafjallajökull, la qual cosa era d’una ignorància total. A Olot no hi havia glaceres que poguessin dopar una erupció tipus Pep. A més les alçades dels volcans de la Garrotxa sempre havien estat petites, de desenes a centenars de metres, res a veure amb el seu equivalent islandès de més de 1.600 metres, exactament 1.666 m, un número acabat en la xifra del diable, els tres sisos. Potser l’infern estava a Islàndia? Segona exageració, que no se sabia si gran part de les cendres emeses foren sols de l’Eyjafjallajökull o també del seu cosí germà, el Katla. Passava que si l’Eyjafjallajökull emetia laves, el Katla al seu costat també. A més solia ocórrer que aquest últim tornava a petar dos anys més tard després que ho fes en Pep. Potser calia que ens preparéssim per a un nou espectacle l’any 2012 o 2013. No va fer falta, el 2011 va esclatar el Grimsvötn, ja hi arribarem. Tercera errada foren els pronòstics de temps. Les prediccions atmosfèriques amb les quals es basaren per clausurar aeroports foren nefastes i farcides d’errors. De fet algun polític del vell continent va dir que aquella crisi no s’havia pogut gestionar millor car no hi havia hagut cap mort, però sí unes pèrdues econòmiques de protons, uns 250 milions de dòlars per dia. Quarta, no es van mesurar ni la mida ni la densitat de les cendres emeses, dada fonamental per estimar si els motors dels avions podien patir o no avaries. Cal afegir que els motors nous d’aviació estaven dissenyats per absorbir les cendres, era més, se’ls practicaven proves d’impacte amb quelcom més grans que les cendres, amb pollastres, i el que passava era que els motors aguantaven. Per tant si un pollastre no malmetia la turbina, ho faria la pols? Però calia afegir aquí que la gran majoria dels materials de la columna eruptiva no foren cendres malfactores d’avions, colors negres, sinó aigua i blocs de gel, color blanc observat en la majoria de columnes fotografiades. A més, les columnes negres corresponien a materials volcànics que es desplomaven dins de la pròpia columna sense que el vent se’ls endugués. Cinquena, que la columna eruptiva no havia estat tan alta, que fou petita i amb predomini d’aigua i blocs de gel, no pas tantes cendres com van dir alguns. A més l’emanació de volàtils fou molt deflectada, esbullada i dispersada pels vents àrtics. Exemple d’això fou la foto satèl·lit publicada entre el 14 i el 15 de maig on s’observava un núvol continu de cendres des del volcà, núvol que hores més tard els vents el dispersaren. A més, en la majoria d’ocasions l’altura de la columna volcànica no va passar dels 6 o 8 km d’alçada, pel que sí es podia volar per sota o per damunt sense dificultats. Per exemple, i durant el 16 d’abril sols va arribar als 600 metres d’alçada amb un risc zero pels vols. Davant tant cúmul d’exageracions semblaven òbvies les respostes a les dues qüestions pendents, ni l’Eyjafjallajökull havia estat tan perillós com ens van fer creure, ni havia fet falta barrar tants dies l’espai aeri europeu. Calia esbrinar qui ho va decidir i per quina raó així ho va fer. Hi havia dos organismes de control aeri europeu amb competència en tal decisió numantina. Un estava a Londres i l’altre a Toulousse. El primer va votar pel tancament directe i sense dilació mentre que el segon en dubtà. Al final va guanyar l’alarma i la postura de matar mosques amb bombes nuclears, és a dir, tancar l’espai aeri per si les mosques, insectes que volaven amb o sense cendres. En fi, que Londres va optar pel seu just in case mentre França s’ho mirava amb recel for if the flies. Les companyies de vol van desenterrar la destral de la indignació enfurida però no van guanyar la raó fins un any més tard, quan ja havien perdut més de 1.200 milions d’euros. I m’explico, un any més tard va tornar a petar un altre volcà per Islàndia empastifant altre cop l’atmosfera europea. El dissabte 22 de maig de 2011, i ocult també sota una glacera com en Pep, el Grimsvötn, aquest cop més fàcil de pronunciar, va començar el seu particular castell de focs per cobrir de cendres marrons tot el sud del país, fins i tot la casa del Bölti. Aquesta va quedar sota la polseguera efusiva, fotos pel Facebook me n’arribaren, dantesc. Les cendres d’aquella erupció estaven sent més denses que les del Pep, la qual cosa va impedir una major dispersió d’aquelles pels vents. El Grimsvötn, un volcà molt més gran que l’Eyjafjallajökull, petava més sovint que aquell últim però evacuava més ràpidament els seus budells, entre quatre i deu dies. Per tant s’esperava que la cosa finés en breu, tot i això els capsigranys que es van equivocar amb el Pep la primavera anterior, van tornar a errar de nou, sobretot quan el núvol ocre començà a planar sobre el nord d’Europa. Com l’any anterior la CAA, Autoritat d’Aviació Civil del Regne Unit, va postular la possibilitat de tornar a clausurar l’espai aeri europeu, una mesura que, com ara veureu, delatà clarament la pífia perpetrada al 2010. De fet moltes veus s’alçaren en contra i el més taxatiu, moltes proves tècniques evidenciaren l’errada. D’altra banda allò feia perillar un altre pilar de l’economia europea, la final de la Champions, la del Barça amb el Manchester a Wembley. Més de 20.000 seguidors del Barça més els propis jugadors podien trobar-se penjats al bell mig de l’aeroport si es tancava l’espai aeri, una situació que ja havia amenaçat el mateix torneig l’any anterior per culpa del Pep, ¿dos cops el mateix fet i en contra del Barça? Potser hi havia alguna causa fosca en tot allò, potser un diable. Durant aquell maig de 2011 turisme i vols tornarien a tenir molt a jugar i molt a perdre. Vet aquí que la revolta aparegués i que les companyies aèries no s’empassessin els dictàmens de l’agència europea. Aquell cop no estaven disposades a perdre ingressos per equivocades decisions polítiques. Primer fou Ryanair el 24 de maig i a l’endemà la British Airways, ambdues desafiaren amb proves fefaents i en contra dels responsables de l’aviació civil britànica, els qui proposaven tancar altre cop l’espai aeri europeu. El president de Ryanair, Michael O’Leary, des de la BBC els va acusar d’incompetents ja que un vol de prova de la companyia havia creuat el núvol de cendres sense trobar ni rastre d’aquestes en els motors de l’aparell. El mateix va dir a l’endemà la British Airways amb un nou vol de prova. Willie Walsh, conseller delegat de la companyia, ho deixà també ben clar a la BBC. La CAA ni piulava, aquest cop va callar per no enlairar més polseguera sobre els errors comesos l’any anterior. Les seves equivocacions havien provocat, segons la OCDE, uns 3.500 milions d’euros de pèrdues totals. El més greu fou que cap dels seus responsables admetés que havien pecat d’excés de precaució. Aquell 2011 l’espai aeri europeu no fou tancat de manera generalitzada com la primavera passada. La piuladissa dels vols havia emmordassat el bec a la CAA. Al final el Grimsvötn no fou tan fer com el pintaren i el 24 de maig va començar a perdre força permetent que tots els afeccionats blaugrana poguessin anar a la final de Wembley. Ben mirat, una estranya conjunció de fets semblava planar sobre les erupcions islandeses i el Barça. Ja hem dit que el mateix topònim de l’Eyjafjallajökull guardava un significat del tot profètic, eyja significava aïllat, fjalla muntanya i jökull glacera, és a dir, la glacera de la muntanya aïllada, el volcà que va aïllar Europa dels vols. A més un 14 d’abril, quan va explotar en Pep, va succeir una altra desgràcia a l’Atlàntic Nord, l’enfonsament del Titànic l’any 1912, xifres el qual sumen 13. Però no tan sols aquesta data ocultava tragèdies, sinó també altres malèfiques coincidències. Primera l’alçada del Pep, 1.666 metres, un u seguit del símbol del diable, els tres sisos, 1 diable. La segona que durant aquelles dues primaveres s’escoltaren unes declaracions incendiàries, i criticant el Barça, d’un dels entrenadors de futbol més infernals d’Europa, en José Mourinho. I la tercera i la més culé, el Barça havia de jugar la final de la Champions just quan els dos volcans van petar, un al 2010 i l’altra al 2011. En resum, ¿no ho creuen tot molt sospitós? ¿No seria que entre el 666, el Mourinho i la final de la Champions s’hi ocultaven sinistres relacions? Potser un dels tres era el responsable que cada primavera a Islàndia, porta de l’infern, s’encetés una nova erupció en contra del Barça. I en tot cas, ¿qui era el diable causant d’allò? ¿L’Eyjafjallajökull, la Champions o el Mourinho? Faci les seves apostes. Finalitzada la visita pel museu i sadollada la meva curiositat sobre el volcà em disposà a acomiadar-me d’en Tordur. Ell, però, m’oferí un nou pla, una proposta. Agafant-me amb delicadesa la mà em va dir que si el volia acompanyar a casa seva. I no, no us equivoqueu si heu pensat el que heu pensat. En Tordur era gai i tot el poble ho sabia, tot el poble menys jo. El museu i la seva prodigiosa memòria esdevenien maneres de lligar, suposo. Jo davant aquell oferiment, vaig acomiadar-me amablement i ell no m’insistí. Tornant a la meva solitud vaig entendre que del meu viatge sols en restaven les cendres. L’itinerari de totes aquelles setmanes s’havia clos. A l’endemà prendria un bus cap a Reykjavik i d’allí a l’aeroport de Keflavik per abocar-me a la ciutat gris dels meus orígens, Barcelona. Abans, tot i allò, i sent divendres, tocaria aquelarre per cremar-ho tot. Però no sols de cendres i volcans s’havia forjat el meu viatge, també moltes sensacions m’hi havien acompanyat amb una fina aroma de misteri. Allí, a Skógar, me n’adonaria de la seva raó. El sentir-me observat m’havia empaitat durant tota la volta a l’illa, una percepció que no fluïa d’Islàndia, ja feia molt temps que durava en mi. Anys feia que la seva causa s’havia plantat davant dels meus nassos per jo esquivar-la. El sentir-me observat provenia de lustres d’ansietat i por a la solitud. Vet aquí per què em sentia sovint observat per una mirada que jo mateix em creava per diluir la meva soledat. Jo, i ningú més, m’imaginava trolls i acompanyants de viatge inexistents. Per aquella raó, i no cap altra, la meva tristor s’havia fet tan intensa, i no, no era pel final del viatge sinó per la fi d’una mirada que m’havia omplert la solitud, uns ulls que m’havien farcit de companyia l’esperit. Aleshores ho vaig sentir clar, aleshores m’aparegué un record, una imatge d’una intensitat llampant i em sobrevingué la idea. La solitud m’estava matant aquell dia i sols em quedava fer una cosa, pujar dalt de la cascada d’Skógar i no, tranquils, no tirar-m’hi, ben al contrari, sols guaitar el paisatge sota la pluja i fer una trucada. Vaig ascendir pesarós les escales que conduïen al cim del salt. El xiu-xiu anava humitejant la meva roba amb un jo absent a la mullena. Dalt de tot vaig asseure’m per fer recordatori de tot el viatge. Havia estat guiat per moltes casualitats responsables de portar-me fins a Skaftafell, ¿era allò un senyal? Primer fou l’explosió del 14 d’abril que em va fer decidir a venir a l’illa, la segona trobar vols econòmics tot just deu dies abans de marxar, la tercera donar la volta al revés de l’illa esperant millora de temps per atacar el cim del Pep, la quarta la casualitat de poder veure la festa a la localitat de Siglufsjördur i la cinquena trobar llit en el Bölti quan tot estava reservat mesos ençà. Totes aquelles foteses clamaven en un sol sentit, el destí. Digueu-me si algú no estava guiant els meus passos. Si esteu avesats a les matemàtiques i féssiu un càlcul de les probabilitats d’allò ben segur que donaria el fenomen impossible, la probabilitat zero. Però en aquell moment davant del salt d’aigua, i lluny de computacions, em sentia en un pou, en una tristor profunda i torbadora. Notava la necessitat d’una mirada, la necessitat d’una companyia. Qui amb els ulls t’arriba a l’esperit t’arrenca de la solitud. L’havia de trucar. Amb el mòbil en mà la seva veu va acaronar-me dolça i melodiosa com el primer cop. Ella, la mestressa del Bölti, va agrair la meva trucada. Vaig explicar-li que no podia arribar al volcà i d’ella en vaig rebre un ho sento compungit i totalment sincer, vaig afegir que jo estava trist de marxar d’Islàndia, i ella mostrà un simètric em passa el mateix per la teva marxa. Les gotes d’aigua anaven regalimant pels meus pòmuls com llàgrimes d’enyor i no me’n vaig estar, li vaig dir, et trobaré a faltar, i ella contestà un suau jo també. Acomiadàrem la trucada amb un a reveure. Allí dalt, entre l’escuma espetegant del salt, la seva mirada de labradorita va espurnejar entre les meves memòries. De sobte vaig entendre què em passava, quina classe d’absència era aquella que sentia. Des d’aquell espai buit del meu endins vaig entendre què passaria per culpa d’un volcà no assolit, vaig comprendre els meus plors al marxar d’Skaftafell. Que obvi tot en aquella simple trucada. Tornaria a Islàndia, ho veia clar, però no pas per l’Eyjafjallajökull, sinó per qui d’un sol cop d’ull havia sadollat la meva solitud, ja sabeu de qui us parlo, per ella, per la mirada d’Islàndia.

miércoles, 24 de abril de 2013

ATAPUERCA SENSE TOMBES

Aquest divendres dia 26 d'abril al Fòrum de Debats de Vic es presenta una conferència que desargumenta el que s'ha publicat sobre els fòssils d'Atapuerca. El jaciment paleontològic de la Sima de los Huesos a la serra d'Atapuerca conté una important associació de restes humanes fossilitzades de més de 200.000 anys d'antiguitat. L'elevada concentració d'aquests neandertals primitius fou interpretada com el primer ritual funerari de la humanitat, teoria que van difondre científics com Eudald Carbonell o Juan Luis Arsuaga entre d’altres. L’anterior interpretació ha estat repetida durant dècades pels projectes de recerca oficials, pels mitjans de comunicació i pels llibres de text de les nostres escoles. Això ha fet difícil que altres explicacions científiques hagin assolit els mitjans impedint que la ciència faci el que ha de fer, contrastar hipòtesis. Proves científiques de diferents disciplines han demostrat una nova interpretació més adient que l’enterrament ritual a la Sima de los Huesos. Segons aquestes noves argumentacions l'acumulació i concentració de les restes humanes no fou conseqüència de pràctiques funeràries sinó del transport dels cadàvers pels corrents d'aigua de la cova. Aquests rius subterranis que generen grutes i avencs, remogueren les restes humanes des d'un cau de carnívors. Llops, guineus i algun felí de gran mida devoraren els neandertals abans del transport hídric que acumulà les restes al fons de l’avenc. La prova en són les nombroses marques de queixals sobre els esquelets i els arrodoniments posteriors dels ossos per l’aigua.

martes, 23 de abril de 2013

CONFERÈNCIA: ¿ENTERRAMENTS RITUALS A ATAPUERCA?‏

Van haver-hi enterraments rituals a Atapuerca ? A càrrec de David Rabadà, Doctor en Ciències Geològiques. Auditori d'Unnim, Rbla de l'Hospital,11 - VIC Fòrum de Debats Acte gratuït Lloc: Auditori d'Unnim (Caixa Manlleu) Rbla de l'Hospital,11 - Vic Data: Divendres 26/04/2013 Horari: A les 8 del vespre Organitza: Fòrum de Debats El jaciment paleontològic de la Sima de los Huesos a la serra d'Atapuerca conté una important associació de restes humanes fossilitzades d'uns 500.000 anys d'antiguitat. L'elevada concentració d'aquests neandertals primitius fou interpretada com el primer ritual funerari de la humanitat, teoria que van difondre científics com Eudald Carbonell o Juan Luis Arsuaga entre d’altres. L’anterior interpretació ha estat repetida durant dècades pels projectes de recerca oficials, pels mitjans de comunicació i pels llibres de text de les nostres escoles. Això ha fet difícil que altres explicacions científiques hagin assolit els mitjans impedint que la ciència faci el que ha de fer, contrastar hipòtesis. Proves científiques de diferents disciplines han demostrat una nova interpretació més adient que l’enterrament ritual a la Sima de los Huesos. Segons aquestes noves argumentacions l'acumulació i concentració de les restes humanes no fou conseqüència de pràctiques funeràries sinó del transport dels cadàvers pels corrents d'aigua de la cova. Aquests rius subterranis que generen grutes i avencs, remogueren les restes humanes des d'un cau de carnívors. Llops, guineus i algun felí de gran mida devoraren els neandertals abans del transport hídric que acumulà les restes al fons de l’avenc. La prova en són les nombroses marques de queixals sobre els esquelets i els arrodoniments posteriors dels ossos per l’aigua. DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i professor de Ciències Geològiques des de 1992, es va doctorar en Geologia l’any 1995. Ha rebut diversos premis d’on cal esmentar el Fundació Eduard Fontseré de ciències (1996), el Conxita Bretxa de literatura (1998 i 2000), l’UPC de Ciència-ficció amb menció especial (1999), l’Albert Pérez Bastardas de periodisme científic (2003), el Premi de Monòlegs de Ràdio Club 25 (2004) i el Ciutat de Viladecans de narrativa (2005). Li han publicat les novel·les Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), els assaigs ¿Educar? Educamos Todos (2007), Quién Fracasó con el Fracaso Escolar (2008) i és coautor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008). D’ençà el 2002 és membre del jurat en el Premi Literari Romà Comamala i membre col·laborador del Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona. Actualment és professor de Ciències de la Terra i del Medi Ambient, redacta articles d’opinió per al diari digital e-Notícies i és membre de la Junta Permanent de Personal Docent per ASPEPC-SPS. http://drabada.blogspot.com.es/

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (XXI)

UNA BRÚIXOLA SENSE NORD (un dimecres dia de trepes) Portàvem ja uns dies de sol i bonança però no disposava de més temps. Si volia pujar al Pep aquell seria el meu últim jorn per aquells afores, per aquella bellesa nòrdica, pel vessant d’Skafta, per Skaftafell. Vaig decidir que l’últim dia al Bölti l’invertiria en mi mateix i en els déus que m’havien atorgat infortunis i benaurances per l’illa, els tres dels víkings, Thor, Oðin i Fryer. Amb les botes suportant els embats de les caminades i els cordills subjectant la seva sola faria tot un dia de senderisme, d’est a oest del parc natural, de glacera a glacera. El matí per desgràcia, i portant la contrària als dies anteriors, es llevà amb un cel encapotat, amb un sostre tapat per un llençol de núvols grisos. Mal dia per fer ruta a peu, vaig pensar. Tot i allò no em vaig acovardí i vaig sortir a fer camí amb un mapa mediocre, un bon paisatge i una brúixola personalitzada, la meva brúixola. Aquesta, fidel amiga, m’havia acompanyat viatjant pels cinc continents des de l’any 1985. Des d’Austràlia fins a Grenlàndia passant per Perú, Gabon o Iemen, ella havia orientat els meus senders. No sabeu l’útil que n’era enmig d’una ciutat grisa i compacta que no coneixies. Treies el plànol al bell mig d’un carrer, l’orientaves respecte el nord, i hi posaves la brúixola al damunt i l’espectacle estava servit, molts et miraven pensant, aquest de què va? D’Indiana Jonnes? Però era pràctic, i un cop detectat el destí sobre el mapa, ja sabies cap on havies de tirar, si cap a l’oest o esquerra, si cap a l’est o dreta, si cap al nord o amunt, o si cap al sud o avall. Veieu que bé m’anava portar la meva brúixola. Vaig començar el meu periple seguint les indicacions de la Gudlaug. Senders, trencalls i desviaments anaven quedant darrera meu complint les consignes especificades, sols un moment vaig tenir un dubte i amb plànol en mà va quedar resolt. No em calgué encara la brúixola, el territori no presentava dificultats. De fet la vegetació baixa del país et permetia sempre orientar-te fàcilment observant l’horitzó veí. Bedolls de poca alçada poblaven els vessants mentre les planes elevades restaven coronades per prats. En algun indret on la praderia humitejava força s’hi veien escampades clapes de cotó àrtic, de fivà. Tot era harmonia, tot era pau, tot era núvol. Just quan vaig arribar dalt d’un penya-segat amb vistes a la glacera, va començar a plovisquejar. Vaig obrir la motxilla per posar-me l’impermeable de cos i de cames, continuaria cap el nord per veure de més amunt la glacera. I vaig fer bé, la meva fe va moure les muntanyes, o si més no els núvols, els déus m’obriren el cel, i com si es tractés d’un teló de teatre, descobriren tots els decorats d’entre bambolines. Astorat i aturat allí al davant, em vaig emocionar tant que no m’adoní del mormol que vaig crear darrere meu, tapava el paisatge a uns excursionistes alemanys. La meva disculpa va ser en va, no era el paisatge el que els cridava l’atenció, estaven parlant de les meves embastades botes, quina imatge, valguem Déu. Van fer alguna broma més, que em podien picar les serps, que vigilés, però allí a Islàndia els animals verinosos els passava quelcom estrany. Els aborígens de l’illa es vanagloriaven que al seu país no hi havia bèsties perilloses, de fet era veritat, no hi havia ni mamífers hostils, ni aranyes, ni serps, fins i tot ni insectes que piquessin, ¿Islàndia? Doncs tot un paradís. L’únic mamífer salvatge, autòcton i de certa mida era l’home, bèstia que encara caçava balenes pel litoral. Deixant les sanes sornes dels meus companys teutònics, vaig dirigir-me cap a l’oest en direcció a l’altra glacera. Pensà de treure la brúixola però a l’horitzó ja s’albirava el gran gegant blanc de l’altra vall. Podia confiar amb la meva orientació com a home de camp i geòleg. Amb els cinc sentits ben afuats vaig decidir-me a continuar. Ja aleshores el cel transparentava un infinit blau a l’horitzó, un malva violat amunt. Cap núvol planava sobre aquella geografia. Una hora més tard gairebé estava a l’altra fondalada, espectacle millor que l’anterior, salts de gel de centenars de metres en la llunyania, murs gegantins de milers de capes de basalt, extensa plana al·luvial al bell mig d’una enorme vall glacial serpejant. Quina paràlisi, quina dilatació de pupil·les, quin no parar de retratar el moment. Vaig asseure’m al peu d’un penya-segat, vaig començar a parlar amb mi mateix com temps no feia, a fer-me preguntes, a regalar-me respostes. I altre cop aquella presència, aquell esbufegar d’animal rere meu, aquella sensació de veure’m observat. Llavors entengué la gent que deia que parlava amb Déu, la gran autoconsciència, la gran píndola contra l’ansietat, el més efectiu sedant contra els neguits futurs, contra l’alfa i l’omega, contra d’on venim en essència i cap on anem més enllà de la mort. En aquell instant hagués estat bé deixar-se engolir per l’opi del poble, deixar-se portar per la fe i diluir-se i alienar-se en ella. En part així ho vaig fer. Recuperat d’aquella experiència bucòlica i mística, un es dirigí de tornada cap al sud. Els camins en aquell sentit es dividien massa sovint i ara sí, feia falta emprar la meva inseparable brúixola. Orientà el mapa segons el paisatge, col·loca l’enginy sobre el paper i sorpresa, quelcom no petava rodó, quelcom no funcionava correctament. En tres moviments diferents l’agulla va assenyalar tres nord diferents, no podia creure-m’ho, ¿estaria en un lloc tipus el Triangle de les Bermudes? Donades totes les vicissituds del viatge, potser sí que havia patit una abducció ¿o potser una lobotomia? Vaig tornar a testar l’aparell i efectivament, havia estat massa temps amb mi, la meva inseparable s’havia divorciat dels meus viatges per sempre més, l’agulla havia perdut la imantació. Em vaig quedar fumut, perplex, atribolat, i el pitjor, m’havia perdut. Allò va etzibar un cop mortal al balneari de calma que havia gaudit durant tot el dia i em va recordar un fet tràgic que havien patit dos excursionistes aquell mateix any a Islàndia, a l’Eyjafjallajökull, la mort. Ja ho sé, ja ho sé, n’estava fent un gra massa, però que voleu que us digui, la meva ment aleshores rutllava d’aquella manera, sempre en negatiu, mai en positiu. Del 22 abril al 4 de maig es produí una activació gradual de l’erupció d’en Pep, és a dir, més laves fonent la glacera i més curiosos que s’hi volien aproximar. A finals d’aquell abril dos excursionistes que s’havien apropat massa a l’Eyjafjallajökull expiaren, però no ho feren pas per la calor i les cendres del volcà, ans al contrari, defalliren no per excés de temperatura sinó per defecte, pel fred, els trobaren congelats, vet aquí la meva por, que se’m fes de nit i restés gebrat per sempre. Intentant tornar a Skaftafell, i amb un jo perdut pels camins, patia per una promesa que li havia fet a la Gudlaug, que si no arribava abans de les vuit significaria que alguna cosa m’havia passat. Vaig fer mans i mànigues per resoldre allò. En una història al pitjor estil d’en César Vidal hom podria allargar aquest apartat per tal que semblés una hecatombe emocionant i plena de perills, sincerament, no cal. En una hora d’anar endavant i enrera vaig trobar el camí correcte i abans de les vuit ja em dutxava al Bölti. La tarda s’extingí dolçament i aquell vespre la Gudlaug i jo compartiríem l’últim sopar. Cuinar de manera original aquella nit fou difícil. Vaig estirar altre cop de la meva creativitat però fou en va, tenia ja poca cosa a la motxilla. Una amanida de tomàquet, tonyina i orenga acompanyaren el pa amb tomàquet de rigor. L’àpat amb aquella dona d’infinita i de trista lassitud esdevindria encara més gris, a l’endemà jo havia de marxar per poder arribar Skógar i d’allí a l’Eyjafjallajökull. Ja no em quedaven més dies pel vol de tornada. La conversa d’aquella nit es va centrar en temes superficials, banals, com qui no volia pagar atenció al comiat de l’endemà. Ella m’explicà quelcom que jo no podia imaginar, em parlà d’una estació que els turistes no coneixien, l’hivern. Gudlaug em narrà amb tot detall com era l’hivern a Skaftafell, al Bölti, que entre cinc i deu sota zero, que hi havia ratolins refugiats per la casa, que les carreteres restaven blanques i glaçades, que massa lluny de la capital per tal que hi passessin les pales llevaneus, que unes quatre hores conduint des de Reykjavik, que no s’hi patinava sobre gel, que sí s’hi conduïa, que podia nevar, ploure, diluviar o simplement el pitjor, bufar un vent rasant i atlàntic, però que les ràfegues no aconseguien aturar el país, que la gent seguia la seva ruta pels prats escombrats i glaçats, i tot això amb el volant en una mà i a l’altra el mòbil. Quin patir fer de copilot. Però un fet insòlit, i del meu total interès, fou el nou testimoniatge de la Gudlaug amb l’assumpte d’en Pep. Ens havíem quedat que a finals d’abril la cosa havia tornat a reactivar-se. De fet l’1 de maig s’assolí l’espectacle i una lava plena de gas, i per tant extremadament explosiva, va ser expel·lida pel cràter. Les ones de xoc d’aquella detonació s’escoltaven des de desenes de quilòmetres. Aquell dia na Gudlaug restava encara a Skógar i ara me’n relatava l’efemèride. Per sort del 4 al 31 d’aquell mes decreixé gradualment l’activitat d’en Pep i finalment es pogué obrir l’espai aeri europeu. Durant el mes següent, el juny, aquella recessió efusiva va continuar minvant fins restar en fums i poca cosa més, gasos encara visibles durant l’estiu de 2010 i l’hivern de 2011. Tot i les explicacions de na Gudlaug jo vivia delerós per indagar dues de les qüestions que m’havien portat a Islàndia: si el león fue tan fiero como lo pintaron i si havia estat exagerat clausurar tants dies l’espai aeri europeu. Na Gudlaug no em va saber respondre i continuà descrivint-me els retrunys i trons que l’estrip d’en Pep va emetre. Jo vaig escoltar-la com l’home més enamorat del món, com el més sensible, com el més llatí. En fi, siguem honestos, volia arrencar-li un petó però ella no es deixava. Abans d’allitar-me em regalà una besada poruga, nerviosa, amb remordiments. A curts tocs de llavis i sense llengua quedava clar que no hi havia intenció carnal, sols desig somort. Al final res de res, sols altre cop la meva poruga solitud sobre el parquet del despatx, un jaç ben dur com també una altra cosa. Un ratolí, satisfet del meu fracàs, semblava llepar-se els bigotis en un racó d’aquella paorosa foscor.

lunes, 22 de abril de 2013

CIENTÍFICOS BAJO PELIGRO DE EXTINCIÓN

En nuestro país la falta de estudiantes que optan por formaciones científicas y técnicas brilla por su ausencia, algo que conlleva problemas económicos para el Estado. Es a finales de secundaria cuando estos escolares deben tomar una decisión crucial para su vida personal y profesional, deben optar por una formación dirigida hacia la universidad o hacia una profesión, pero además deben escoger entre los estudios cientificotécnicos o los humanísticos, el antiguo dilema entre ciencias y letras. Aunque la orientación académica se da a finales de secundaria, ésta debería prepararse ya desde inicios de etapa. La razón de ello es el gigante desequilibrio entre ciencias y letras que hunde sus raíces en primaria. La consecuencia final es que la inmensa mayoría de estudiantes se decanta por las segundas, las humanidades, al percibirlas más fáciles que las ciencias, algo que está dejando sin técnicos aborígenes a muchas empresas. Por tanto, si en un centro educativo la orientación de sus alumnos se trabaja de manera temprana será de agradecer para los estudiantes y para el conjunto de la sociedad. El pasado 18 de abril de 2013 se presentó en el Palau Robert de Barcelona los resultados de un estudio sobre 4.700 estudiantes que demostraba el anterior desequilibrio entre las ciencias y las letras. Sergio Marco y Álex Fabra de Everis exponían un resumen del mismo bajo las opiniones de Jordi Deulofeu, director del Departament de Didàctica de la Matemàtica i de les Ciències Experimentals de la UAB, conjuntamente con Roser Cussó, miembro de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UPC. Moderó las exposiciones Enric Roca, coordinador de la Tribuna Edu21. El informe concluía que a pesar que las carreras universitarias científicas ofrecían fácil acceso y buenas perspectivas profesionales en cuanto a sueldo y contratación, los estudiantes de secundaria preferían cursar disciplinas humanísticas al creerlas más fáciles. En concreto sólo un 33 % prefería las ciencias ante un 51 % en letras y otro 16 % de indecisos. Es decir, la mitad acaban en formaciones científicas y el doble en humanísticas, un exceso de letrados que el mercado profesional difícilmente puede absorber. Lo paradójico es que este mercado sí podría contratar a muchos más técnicos nacionales si los hubiera. Otro dato de esta investigación detallaba que las mujeres eran mucho más proclives a elegir los estudios humanísticos al creer que el rol de científico era más masculino que femenino, en concreto casi el 60 % de las chicas huía de lo técnico para orientarse hacia lo social. Cabe añadir que el nivel cultural familiar también condicionaba tal elección en pro nuevamente de las humanidades. En resumen, facilidad, sexismo y familias alejadas de la investigación parecían explicar el desequilibrio entre muchos estudiantes en humanidades y escasos en ciencias. ¿Cómo corregir entonces este acuciante problema profesional? Tres vías parecen los detonantes a modificar para aumentar el número de científicos y técnicos en nuestro país. La primera los maestros en primaria, la segunda el sexismo familiar y la tercera la cultura del esfuerzo. La inmensa mayoría de docentes en primaria lo han llegado a ser por estudios en humanidades y no por vía científica. En algunos centros, por ejemplo, el 80 % de los maestros proceden de letras, algo que debe influir a nuestros cadetes ya en sus primeros pasos como estudiantes. Por otro lado, el predominio de maestras en las escuelas es harto superior al de hombres, y la inmensa mayoría de ellas proceden de formaciones también humanísticas. Si queremos que nuestros zagales se empapen, comprendan y les gusten la ciencias hay que incrementar el número de maestros y maestras con tal orientación. Imaginemos que el inglés de todo el país lo dieran profesores de matemáticas. Probablemente el nivel y la motivación en este idioma caería en picado en pocos cursos. La segunda vía a corregir son los estereotipos que algunas familias imbuyen a sus descendientes. Suelen ser hogares de bajo perfil cultural en donde la mujer jamás se la proyecta hacia trabajos o cargos de técnico o de científico, todo lo contrario, si es buena en los estudios se la ve bien como asistente social, psicóloga, relaciones públicas u otra formación de vertientes sociales. Este sexismo hace mella ya en la escuela de primaria. En ésta, y como ya se ha comentado, los maestros escasean mientras que las mujeres abundan, y claro está, a más maestras de letras, menos ciencias en primaria. La tercera y última vía parece ser la cultura del esfuerzo. Son muchos los docentes veteranos que afirman que el esfuerzo y la capacidad de superación ante la frustración de nuestros estudiantes ha disminuido significativamente, y sin esfuerzo no hay superación ni mentes valientes para encarar estudios supuestamente difíciles. Sociedad, leyes educativas, familias y docentes hemos bajado el listón de la exigencia y ahora nos hallamos ante alumnos que apenas se rigen por rutinas de trabajo, deberes y estudio diarios. La hora de los deberes debería ser siempre la misma ya que las rutinas los hacen autónomos y responsables. Pero en nuestra sociedad del trabajo y de las hipotecas muchas familias no pueden acompañar a estos zagales en rutinas de trabajo, estudio y descanso, y no por desidia, sino por falta de tiempo. Esta falta de tiempo de calidad hacia sus lechones se agrava en las familias de bajo perfil cultural en donde la necesidad de horas de trabajo va por delante de las de ocio. Al final, los alumnos que desean continuar estudiando, y con bajas competencias como estudiantes, desestiman las ciencias al creerlas muy difíciles ya que apenas les prepararon para éstas. En resumen, la percepción de dificultad en las ciencias, un sexismo laboral familiar y unos padres ausentes bajo la presión laboral parece que fueron las causas de la falta de científicos y técnicos en nuestra educación. Es por tanto crucial que en primaria se potencien las ciencias con más maestros así formados, con docentes ilusionados en sus conocimientos técnicos y sin miedo a impartir las matemáticas, como a veces sucede en algunos centros. La orientación de los escolares debe iniciarse por tanto en primaria y continuar ésta en secundaria para mantener un flujo equilibrado y constante de científicos y técnicos en nuestra sociedad, de otro modo seguiremos encallados industrialmente en este país, y la vida no es un eterno verano azul.

viernes, 19 de abril de 2013

CONTES John Cheever

Seguit de contes breus de contingut natural, dolç i d’intriga suau que sempre van saltironant sobre el rerafons familiar. El concepte de llar estable, monogàmia i ortodòxia es trasllueix contínuament durant l’obra producte del seu context americà dels setanta. Els finals de les històries esdevenen naturals sense forçar les trames que s’hi elaboren pel que sovint manca la sorpresa. D’un estil que la traducció al català no encerta (Proa edicions, 2007), on el traductor abusa del “va + infinitiu” i molt sovint no busca sinònims adients deixant el text ple de redundàncies. Tot plegat regala a la lectura una monotonia, tonada i cantarella que de ben segur l’anglès original no reprodueix. Respecte a les trames que l’autor treballa, sovint es repeteix el de la família amb una il·lusió per alguna cosa, fet que acaba xocant amb la realitat sempre frustrant, moment que l’autor aprofita per fer-hi aparèixer una segona trama de menor calliure. En conjunt és una obra entretinguda, creativa i original en personatges i situacions, però mancada de finals que sorprenguin, ans al contrari, esdevenen històries molt naturals, reals i creïbles amb pocs sotracs importants. Un conjunt de relats aptes per a tranquils, neutre per a ansiosos.

jueves, 18 de abril de 2013

WERT ASTUT?

El ministre d’educació sembla que no hi sigui tot quan diu que vol espanyolitzar els alumnes catalans, com durant el franquisme, quan vol unes proves de revàlida com durant el franquisme i quan, com ha declarat recentment, vol la mobilitat total dels docents per la península, com durant el franquisme. Així doncs el nostre ministre empaita uns objectius que res tenen a veure amb l’educació, ans al contrari, tenen a veure amb els seus prejudicis ancorats en un passat franquista. I de fet, si imposa la mobilitat de docents per tot el territori espanyol la immersió lingüística catalana podria haver begut oli. Envaint tota l’escola catalana amb docents de sols parla castellana la imposició de l’espanyol a totes les aules esdevindria una realitat inevitable. Òbviament caldria també la diàspora dels docents catalans pel territori espanyol, fet que ens reduiria capacitat d’ensenyar la història i la realitat catalana a les nostres futures generacions. Desitjo que la meva interpretació sols sigui una paranoia temporal i un malson momentani. Si algú pot aclarir-me si estic o no en un error, serà d’agrair. En altre cas aniré preparant les maletes i practicant el castellà.

miércoles, 17 de abril de 2013

WERT IGNORANT

El ministre d’educació vol espanyolitzar els alumnes catalans, com durant el franquisme, vol unes proves de revàlida com durant el franquisme i ara vol la mobilitat total dels docents per la península, com durant el franquisme. Ser ministre d’educació significa saber què és educació. Però el nostre ministre empaita uns objectius que res tenen a veure amb l’educació, ans al contrari, tenen a veure amb els seus prejudicis franquistes. L’educació lliure busca tres coses, la primera oferir coneixements i criteri als nostres estudiants, quelcom molt allunyat de les directrius franquistes. La segona formar bons professionals per retornar a la societat els seus impostos en bons treballadors per al país, i no pas en adoctrinats franquistes neoliberals. I la tercera induir una ètica social i solidària entre els nostres ciutadans i no pas un sectisme franquista en contra de qui pensi el contrari d’aquests. La primera i la tercera, el criteri i la moral, confereixen als individus el bagatge per prendre decisions més correctes evitant adoctrinaments i infelicitats. La segona, la professió, la temptació de fer-se un ambiciós ple de prejudicis com el nostre ministre d’educació. Llàstima que aquest no conegui els altres dos objectius educatius.

martes, 16 de abril de 2013

Elecciones antidemocráticas en Venezuela

En Venezuela ha sido proclamado presidente de la República un candidato cuya legitimidad está seriamente cuestionada. Los venezolanos siempre hemos tenido desconfianza en el aparato electoral, aunque sus directores no han hecho nunca ni el más mínimo esfuerzo por disimular su postura política a favor del chavismo. Sin embargo, esta vez ha sido peor: la cantidad de denuncias, de irregularidades y de violaciones en los derechos durante el desarrollo del proceso electoral, la diferencia existente entre los resultados manejados por la oposición y los proyectados por el consejo electoral, así como el poco margen de distancia entre los dos candidatos según el CNE, ha puesto en tela de juicio los resultados anunciados. La oposición ha solicitado el reconteo de las papeletas y la apertura de las cajas, pero estamos seguros de que gran parte de ellas ha sido destruida y que el gobierno no responderá a la solicitud. Esto sólo les deja en evidencia y deviene en la solicitud fundamentada de la nulidad absoluta del proceso de elecciones desarrollado el pasado domingo. A causa de la proclamación "express" de Maduro como presidente a pesar del apoyo de los veedores internacionales del reconteo, Henrique Capriles ha convocado al pueblo venezolano a dirigirse pacíficamente a las puertas del Centro Nacional Electoral el día miércoles 17 de abril para exigir al ente que lleve a cabo las medidas necesarias para garantizar la tranquilidad de los venezolanos, lo cual, sin duda alguna, generará conflictos. Los votos de los venezolanos en el exterior han sido determinantes para la suma ajustada de los resultados. Hago un llamamiento a los venezolanos que nos encontramos fuera de nuestro país para acudir a las actividades convocadas por el Comando Simón Bolívar de su ciudad de residencia y NUNCA dejar de participar con nuestro voto en las actividades electorales. Por nuestro país, por nuestras familias y amigos, porque el mundo da muchas vueltas. (LA VANGUARDIA, 18 d'abril de 2013) Abogado: Eugenia Bavaro

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (XX)

SANT LLORENÇ, PATRÓ DE LA VILA (un dimarts de crema de sants) La tradició cristiana narrava que Sant Llorenç el van cremar, que el van passar per la graella, vet aquí que molts docents el reclamessin com a patró, ¿saben la de graelles burocràtiques que omplia aquest col·lectiu? Del cert que Sant Llorenç mai no va arribar a ser patró de mestres i professors, però sí que ho era del poble dels meus pares, Vila-rodona. Aquell dimarts era sant Llorenç, i per tant festa major amb gran àpat a casa, i és que també era el sant del meu pare. L’havia de trucar. A les buit sortia altre cop el bus, i aquest cop el xofer crec que em va calar, com manava el costum islandès, primer paga. Ahir va pensar que jo portava l’abonament per fer la volta per l’illa, vet aquí que no em demanà el bitllet, però avui, dos dies en el mateix lloc, ja no colava. Ja vaig comentar que a Islàndia una manera econòmica de viatjar per tota l’illa consistia en contractar abonaments en funció dels recorreguts que pensaves fer. Per exemple, i el més freqüent, la volta sencera a l’illa costava unes 33.000 corones, uns 215 euros, ruta que si pagaves tram a tram t’arruïnaves. En aquest sentit la companyia Sterna et donava tota la volta a l’illa, i la SBA tenia itineraris pel sud i per l’interior però de caire més alternatius. Ja dins del bus, i pagada cristianament l’entrada, em vaig sentir un pèl marejat, desorientat, amb un remor estranya a l’estómac, crec que el pastís d’ahir no era tan cristià com em van vendre, a veure si em faria efecte, i no pas per casar-me, sinó per tenir un idil·li amb les dones dels víkings. Del cert que portava molts dies amb ganes d’aviram i com a bon pollastre de corral, amb una gallina polida i en ben gallarda n’hi havia prou. Jo davant d’ella cresparia totes les meves eines, i més que ni hi haguessin a l’abast per seduir-la. I no, no buscava un amor perfecte, sols una estimada. Potser el desig d’amor en els humans esdevenia la raó de sentir-nos divins. Jo el trobava a faltar, l’amor. De camí cap al Laki, regió volcànica que surt a totes les guies d’Islàndia, vaig trucar al meu progenitor. Aquest cop ho vaig fer amb una fina capa d’enyor, d’estima, fins i tot de romanticisme. Els voltants d’Skaftafell m’estaven captivant cada dia més, ¿seria el pastís? Fou en aquell moment, i donada la facilitat de transport i les possibilitats d’excursions des d’allí, que vaig decidir que podia allargar la meva estada al Bölti i que la pujada al Pep quedaria apurada a l’últim dia de viatge. Vaig creure que el risc s’ho valia, si més no tenia la sensació que a Skaftafell esbrinaria per quina raó m’havia sentit observat tants cops durant tot el meu viatge. Un rostre velat per una gran tristesa m’estava fent aturar en aquell lloc. El vespre del pastís vaig descobrir en els ulls de la Gudlaug un esllanguiment difícil de descriure, una melangia des del seu passat. Jo no la veia feliç i vaig creure, ingenu de mi, que potser m’ho volia explicar. La conversa amb el pare fou plena de tòpics familiars però també farcida d’emocions. Envoltat d’una regió volcànica d’ocres minerals que havien devastat infinitud de cultius i riqueses en el passat, el genitor i jo ens regalàrem el que millor tenim els humans, l’estima. Vaig felicitar-li el sant i em parlà de balls, àpats rurals i festeigs que aquell any no em veurien les botes, i millor que no. El pare me’n donà detalls, que la Girasol molt bé per al jovent, que els focs d’artifici un pèl curts i que la missa oficial no hi va anar. Jo m’hagués perdut la tradicional retrobada amb molts dels qui sempre ens demostràvem bon tracte i bon record, els amics de comarca. Al novembre, si no passava res estrany, els veuria per la fira del poble, i si aquesta fallava, dues setmanes més tard a la festa del vi jove, un tast dels vins recent fermentats sols aptes per als més ben ensinistrats en l’NBA, Nunco Bebo Agua. Penseu que el vi és millor que l’aigua per moltes raons, la primera que el vi fa sang i l’aigua fa fang, i la segona que si l’aigua esberla els camins que no farà amb els intestins. Beveu vi que es sa, l’aigua esdevé sols una beguda trista que alguns insípids l’anomenen saludable. La ruta del dia continuà fins assolir el Laki, una fita que em va fer sentir un bateig volcànic. Aquell paratge desgarrat emanava calcinació pura des dels milers de rocs escampats pel redol. Una explosió magmàtica podia provocar paüra, però el realment esgarrifós era el paratge que deixava després, les seves negrors aspres i anguloses, les seves laves arrasadores, les seves gredes que a foc i empentes havien deixat desolat tota aquella vall infinita i eterna del Laki. La negror d’aquelles superfícies desbrossades restava trencada per lluïssors d’un verd gris somort, taques escampades de líquens i molses que tot just començaven a colonitzar el relleu mineral. L’efusió del Laki no era massa antiga, feia poc més de tres-cents anys. S’hi podien observar puntualment els focus emissors d’aquelles laves. Aquell espai tràgic, desolat, de gran devastació, restava clivellat per multitud de cràters estripats, esquerdats, no pas rodons i circulars com pertoca a vulcanismes més suaus i poc destructius. Tot indicava que aquí la cosa va petar forta. Vaig indagar en la guia i efectivament, moltes morts van pagar aquell paisatge que ara el turista o el viatger podia gaudir. L’idealisme d’aquell panorama esdevenia el somni etern dels qui romanien en el silenci gris i de regust a cendra, el murmiri dels qui van simplement passar, els seus morts. El segle XVIII va resultar especialment tràgic a molts racons del planeta. Les males collites del Japó, Alaska, França i d’altres indrets semblaven coincidir amb intenses activitats volcàniques a Islàndia. El lloc on em trobava, el Laki, n’era una d’aquelles. Fou durant l’any 1783 que s’obriren un total de cent trenta-cinc cràters emissors de gasos sulfurosos, laves i gredes. L’ejecció de gran quantitat de cendres va tapar l’atmosfera, la radiació solar va minvar i la producció de les collites declinà. Aquell cel fosc va cobrir d’ombres malignes els prats de l’illa i la gespa es marcí en cosa de dies. Ovelles i d’altres munions no pogueren menjar i uns 9.000 islandesos van acabar morint de fam. En aquell 2010 la premsa sensacionalista va pronosticar fets similars amb el Pep. Deien que amb tanta cendra pels aires baixaria la mitjana de temperatura anual i que l’agricultura se’n ressentiria. Si el 18 d’abril, on vam deixar la seva història, l’emissió de cendres havia minvat, el 19 va petar de nou. Poc després, el 21, es tornà a consolidar una columna efusiva d’uns 2 a 3 quilòmetres d’alçada amb pulsacions eventuals de 6 a 8 quilòmetres. Aquesta va anar decreixent fins quedar l’erupció en emissions de lava i prou, una treva aparent ja que el 22 d’abril sorgí una nova erupció. L’espai aeri europeu continuà tancat i les companyies aèries estaven que trinaven. La premsa groga continuà fent vaticinis i potser sí que tindria raó amb tanta pols atmosfèrica. La resposta a tot allò m’arribaria en breu. La meva tornada al Bölti va venir acompanyada d’una mala nova. Un error en el llibre de registres comportà una contrarietat. Hi havia una reserva de més i jo ja no tenia llit. S’originà una situació tensa amb la mestressa, gairebé nefasta. Però Gudlaug m’oferí dormir en el despatx del seu difunt pare, un càncer, quina paraula més lletja, horrorosa. Cap problema, li vaig dir jo, com a geòleg, i com a caçador de muntanya durant el servei militar, el terra dur era el meu aliat, si més no la primera hora de son, després cada costella punxava lo seu i no pararia de maleir la meva gosadia, no pararia de girar el cos buscant una postura que confortés els dolors. Que li hagués costat oferir-me el seu jaç, dos coses bones hi hagueren passat, la primera el que la meva neurona inferior desitjava feia dies, i la segona, la conseqüència de la primera, dormir. Sense llit, però sobre la fusta que grinyolava a cada pas, vaig acomodar-me en aquell espai reduït. Un piano vertical de tecles esgrogueïdes, un antic escriptori, fotos de família per les parets i moltes antigalles omplien de secrets aquella cambra. Era com un petit temple en memòria del seu pare, un enamorat de la natura, un apassionat de la bona gent, un home noble. Vaig veure’n una fotografia i ens semblàvem, el mateix nas de jueu, la mateixa perilla de muntanyenc. Però abans d’anar a xafar l’orella va passar una cosa extraordinària, el sopar. Amb la conversa arrencada davant la nova situació, i dins de casa seu, vaig proposar-li que podíem fer l’àpat junts, que asseguts fora a la balconada del Bölti, que jo cuinaria. Ella, amb un somriure, acceptà. Hi ha decisions que millor no fer-les en calent, ¿què li faria per sopar? El repertori de la meva motxilla no era massa divers, i una altra qüestió, ¿quanta colònia em posava? Quina bestiesa, les dones no son insectes, així que no m’havia de passar amb les feromones, de fet vaig recordar que no portava colònia a la motxilla. Tot plegat, quina situació més absurda. Estava nerviós. Vaig improvisar dels rossegons que em quedaven, ¿què? Doncs cuina catalana, li vaig descobrir el pa amb tomàquet i em va cedir la seva cuina particular pels preparatius. A partir d’aquell dia cada vespre sopàrem junts a la terrassa del Bölti. Els meus arts culinaris havien assolit l’èxit. Del cert que la taula mediterrània contrastava força amb la islandesa, molt de salmó i xai amb poca verdura fresca de qualitat, si més no, la qualitat a la qual estàvem acostumats els del Mare Nostrum. Allò em desvetllà un fet. Si bé el bacallà d’Islàndia es feia fonedís pels supermercats, no se’n veia massa, sí hi trobaves grans quantitats de salmó i de carn d’oví. Probablement els principals consumidors de bacallà no fossin els aborígens sinó els qui veníem del sud, els llatins. Pensi’s que els peninsulars érem els primers consumidors de peix del món. Vist això, i per Islàndia, potser els catalans hauríem d’haver exportat el romesco i l’escarola per fer brandades, i ja posats també el pa amb tomàquet, si més no això vaig intentar cuinant per a la gendarme del lloc. Però la manca de supermercats propers limitava la meva creativitat culinària. De fet sols tenia un hotel a uns cinc quilòmetres amb bar restaurant però mancat de queviures a la venda. Calia afegir que a Islàndia escassejaven d’allò més els mercats gastronòmics com els nostres o les botigues especialitzades de barri. En fi, que gairebé tot es comprava en grans supermercats. Al Bölti vaig continuar cuinant entre sobres liofilitzats i llaunes de conserva, això sí, amb molta imaginació, creativitat i oli d’oliva. Un dia fou pasta amb salsa d’espàrrecs i oli d’oliva, un altre amanida de llegums amb trinxat d’alls i tomàquets i un altre li vaig demanar per fer pa torrat amb all, a toasted, i l’ambigüitat de la meva pronúncia va provocar la confusió, ella m’aparegué amb dues copes de vi per fer un brindis, a toast. Vam riure plegats, hi havia entesa, tracte, ganes de parlar, de fer bromes però altre cop aparegué la seva mirada moixa, profunda i amanyagadora. Ella es confessà, el seu marit, que quinze anys de matrimoni, que sempre viatjant, que sempre sola. Jo ja estava desplegant totes les meves plomes de gall d’indi i li vaig guaitar el pit, inflat, ostentós, projectat cap a mi. Els dos bonys anaven compassats amb la respiració, quina temptació, quin deliri. Per fugir d’aquells pensaments vaig retirar la vista d’aquell bé de Déu i la dirigí a quelcom més neutral, menys libidinós, les mans. Dits llargs, prims, palmells vermells, problemes de circulació per fumar, em digué. La meva mirada de fit a fit, mirada insistent, li havia delatat les meves intencions. Vaig intentar un petó furtiu, nova cagada. La seva cara grisa, de pensaments desenfocats, va dir-me que no, que estava casada, que tenia tres fills, dinou, disset i nou, que en tenia ganes de mi però que no podia, va baixar els ulls. Al final res de llit però molta conversa sabent d’ella, molt que no us puc explicar, confidencial. Mentre xerràvem, surava en l’aire el perfum de la seva pell, el xiuxiueig del seu somriure perfecte i la llum de la seva infinita mirada. El jaç de parquet d’aquella nit va provocar-me la nosa esperada, fins i tot vaig patir un malson. Era sobre la meva realitat, sobre el calvari que sempre ocultava als altres, la solitud. El prat, xop de llàgrimes, resplendia en mil i una guspires de rosada que exaltaven un verd tendre, net i descarat. Les muntanyes del fons restaven darrere un tel de blavor, un punt virolat. Aquell cop jo anava pels turons d’Skaftafell cantant, un elefante se columpiaba sobre la tela de una araña i així fins arribar a tres mil paquiderms, mentre, dessota uns bolets dos elfs parlotejaven sobre mi. - Aquest humà s’ha passat tot el dia cantussejant i parlant amb ell mateix. - Què vols? Està més sol que l’una. A l’endemà, mal d’esquena.

jueves, 11 de abril de 2013

FAMÍLIA REIAL PARADOXAL

El poble viu en una paradoxa davant la família real. Per una banda un Urdangarín processat, una infanta imputada, una antiga amant del Rei sota negocis foscos i una llei de transparència amb excepcions per a la casa reial fan que si un no és massa monàrquic senti una profunda frustració, decepció i ràbia envers la nostra democràcia. Però per l’altra banda se’ns mostra i predica una casa reial bona, humana i atenta, tot un gran germà de George Orwell. Per tal que els creients tinguem pa i circ apareix l’altre cara de la reialesa amb un príncep Felipe visitant Catalunya, fa uns dies entre jutges per Barcelona ara entre autoritats pel Pallars, parlant en català i dient que vol conèixer els problemes dels d’aquí. Mentre això passa per Catalunya, a l’altra banda del món una reina viatja per Àfrica austral atenent pobresa i portant ajudes. No sembla tot plegat una manera de netejar la cara a una casta feudal d’intocables que la Constitución ha protegit i protegeix en escreix? Durant el seu discurs de Nadal el Rei ens va dir que tots som iguals davant la llei. Que curiós, ara és ell qui menys surt pels mitjans.

miércoles, 10 de abril de 2013

LA MIRADA D'ISLANDIA (XIX)

III. DESPRÉS DE LA MIRADA PAISATGES D’EN TOLKIEN (un dilluns de moltes llums) Era el matí ideal, a tres quarts de set feia molta estona que el dia havia despertat. De fet ja havíem insistit que durant l’estiu poca nit hi havia per Islàndia. La llum es filtrava per les vores de la finestra furgant els meus ulls. Òbviament no em calgué despertador, un cel cristal·lí convidava a la sortida. Ja fora un zenit transparent de bon temps, esmerilat, amb quatre llepissades de núvols esfilagarsats m’omplí les ganes d’excursió. La llum llepava el terra dibuixant ombres darrere qualsevol irregularitat. Un dia com aquell pocs n’havia vist a l’illa. El Bölti i Skaftafell m’estaven comunicant quelcom que jo encara no entenia, quelcom que em mirava però que jo no sabia veure. A les vuit del matí sortia un bus des del càmping amb destí a un indret de nom màgic i digne les novel·les d’en Tolkien, de El Senyor dels Anells. Landmannalaugar significava terra, home i deu d’aigua, és a dir, la font de l’home de la terra. A cinc hores de bus per agrestos camins de cabres, ovelles en el cas d’Islàndia, em sentia com un aventurer, com un Indiana Jones. Era d’imaginar que poca gent arribaria fins a tal indret tan amagat, tan inhòspit i tan abrupte. Diuen que descobrir un error és un èxit, entossudir-s’hi un fracàs. A la una de la tarda vaig descobrir el meu error, una manifestació de campistes inundava aquell oceà de gredes ocres i rogenques, una gernació amb botes de muntanya, sense estripar, campaven a l’ampla. Si quan va aparèixer el sapiens per Àfrica, i segons dades de genètica moderna, érem tan sols uns milers, si durant 190.000 anys vam practicar la caça i la recol·lecció mantenint la nostra població a ratlla per no exhaurir els recursos, ara, durant el segle XXI, estàvem fent el turista per arreu. A Landmannalaugar se’m va fer obvi un fet, que per a la biosfera la humanitat érem una plaga, ¿com havia arribat tanta gent a un lloc tan esquerp? Decebut de la manca de solitud, de la manca d’aventura i de l’excés de població, vaja, de ser un de tants en aquell indret, vaig dedicar-me a badar abans no em toqués fer les cinc hores de tornada pel mateix camí de cabres. Un parell d’hores tombant per les muntanyes em regalaren tota mena de sentors, sobretot la de la rècula de fornits cavalls pels afeccionats a l’equitació. Més avall vaig topar-me amb més flaires, ara les sulfuroses d’una gorg termal. No hi faltaren botigues de begudes, servei de lloguer de tendes i molts, molts turistes. Allò em va fer buscar-lo però per sort no n’hi havia, un McDonnalds. Vaig escapar-me vessant amunt i lluny de termes, cavalls i multituds, allí, i al final, m’envaí una obaga molsuda. La seva olor em penetrà com una violació desitjada, una olor de verdor, fresca, de bosc humit per la rosada matinal, de bolets que dessota ocultaven follets, que entaforen barrufets. Els paratges dels voltants em recordaven una pel·lícula, bé una no, sinó tres, la trilogia de El Senyor dels Anells. Quedaria molt culte dir que un s’havia llegit les narratives d’en Tolkien però mentiria, sols m’havia empassat la versió cinematogràfica, i no pas l’extensa amb un total de més de nou hores de crispetes i sofà. Veient el paisatge es feia obvi per quina raó Landmannalaugar atreia a la plaga humana, la seva imponent, salvatge i desolada bellesa la convertien en la més seductora de les panoràmiques islandeses. Ho vaig veure clar, la gràcia del lloc era restar-hi uns dies i badoquejar fent senderisme, llàstima que el meu temps fos limitat i que m’esperés en Pep, l’Eyjafjallajökull. Havia de tornar al Bölti. Ja de tornada al bus vaig trobar bolets, tots estranys en aquell país, ni rovellons, ni mucoses, ni fredolics, sols una espècie de fong de color verd bilis, barret cònic i peu tort com un sarment, semblava un Psilocibes, un d’aquells dels antics aquelarres d’euskadi, un d’al·lucinogen. A les tres de la tarda partia el bus de tornada, i un fet poc islandès, al pujar no m’havien demanat el tiquet, però tampoc a la tornada hi pensaren, no hi vaig pagar importància. De sobte, i d’esquitllada, veié a en Roee i la Hadar, els israelites, dins d’un altre transport. El bus arrencava i jo els vaig faig senyal però massa lluny, al final la Hadar s’adonà, un ampli somriure, dos segons d’imatge. Me’ls tornaria a trobar més cops. Vaig parar-me a pensar, mala idea, tantes coincidències em feien malfiar, ¿serien ells els qui m’estaven observant durant tot aquell viatge? Van acompanyar-me durant la caminada sobre la glacera i allí em vaig sentir molt observat, també dos dies abans havien estat al Bölti, així hi constava en el registre. Massa casualitats, potser formaven part dels serveis secrets d’Israel, el Mosad, i volien esbrinar tot de mi. De fet l’últim dia a l’aeroport, tornant cap a Barcelona, ells em van trobar a mi. No us semblava sospitós tot allò? Potser eren la mirada d’Islàndia que notava per arreu de l’illa. Es feu obvi que em convenia clapar més per les nits i beure menys vi, menys Psilocibes islàndics. Uns quants quilos de pols més tard, cinc hores de bus més tard, vam fer cap a Skaftafell. Ara, si més no, sabia el camí per arribar al Bölti des del càmping. Ja portava uns minuts caminant quan aleshores m’adonà que els déus m’observaven, millor dit, que havien tingut cura de mi. Català com era m’havien fet estalviar. Sense voler jo, i per negligència del xofer, no m’havien cobrat el viatge, ni el d’anada ni el de tornada. Donats els preus d’allí la cosa no significava cap broma, uns 15.000 corones, uns 100 euros. La pela era o no la pela? Bé, ara ho era l’euro. Aquell vespre al Bölti m’esperaven dues noves experiències, la primera de mal de cap i la segona de futur incert. Sols arribà a la casa vaig sentir ben alt el meu nom, algú el cridà. Una veu estrident i femenina l’invocà. Horror! Era la Karen, aquella alemanya ample de cos amb accent canadenc. Il·lusionada de veure’m no parà de xerrar explicant-me tot el que havia fet d’ençà no ens havíem vist, uns tres dies. Per sort s’havia de dutxar i jo me’n vaig alliberar. Fou aleshores que arribà la segona sorpresa, unes postres màgiques, encantades, de bruixa bona, de fetillera sense berruga al nas. Havent sopat pel meu compte, i a la fresca fora de la casa, vaig rebre l’oferta de la meva vida. La posta estava caient, flames de color carbassa tenyien l’opuscle, després passaren a pruna, aquell fou el moment. Gudlaug, la filla de la propietària, va sortir del seu amagatall amb una gegantina coca que havia cuinat per als clients, uns postres gentilesa de la casa. Va explicar als comensals que s’anomenava pastís del bon matrimoni, il·legible en islandès, Hjónabandssæla, impronunciable en la nostra fonètica, jonavansailæ. La tradició professava que si en menjaves un cop en menys d’un any et casaves o romanies aparellat. Vaig empassar saliva. - Així, que si menjo dolç d’aquest, aviat em casaré? - Sí – assentí la Gudlaug. - Doncs la meva mare estarà contenta – ella em va somriure còmplice, ara no sé si de mi o de la meva mare. Això del matrimoni sempre m’havia creat picors i nervis, i no en el sentit de amb qui sinó contra qui. Sabia que el divorci esdevenia l’última opció, però, ¿i si ho era el matrimoni? De fet, els qui més predicaven en favor dels casaments mai no en donaven exemple, les monges i els capellans. Una explicació corria al respecte per Internet, no era que les monges fossin casades amb déu, sinó que no hi havia déu que es casés amb elles. Amb l’assumpte de núpcies he de confessar que un cop vaig estar a punt de fer-ho. De fet tot em va anar més just que el dit al cul. Per sort una conversa ho canvià tot i m’estalvià aquella última opció. - Ets un animal!! – m’escridassà la parella d’aleshores. - És que no et puc fer bromes – li puntualitzà jo. - Sí que me les pots fet, però fes-me-les intel·ligents – ella de sobte va fer una llarga pausa, em mirà amb decepció –. Millor no t’hi esforcis. I no la vaig entendre mai. Per cert, el pastís de la Gudlaug estava deliciós.

martes, 9 de abril de 2013

ISLAM UN PERILL A LES ESCOLES

Per Egipte, Tunísia i a casa nostra alguns membres de l’Islam es tornen radicals en contra altres ètnies. La raó esdevé òbvia des de la nostra educació. L’Islam i la nostra escola fiten objectius oposats. Si educar és orientar l’individu per tal que assoleixi criteris objectius, l’Islam adoctrina els estudiants evitant que pensin amb objectivitat. Les alumnes musulmanes, per exemple, solen ser més aplicades que els que ho tenen tot més resolt a la seva llar, els mascles. Per desgràcia aquestes, les que més aprofiten les classes d’aquí, solen fer-les casar en origen abans no siguin conscients del seu potencial cultural, ¿el masclisme les adoctrina? A més a més, les lectures islàmiques que moltes d’aquestes alumnes musulmanes han de seguir no esdevenen precisament equilibrades, objectives i respectuoses. En aquests textos es descriu el cristianisme com una fe inferior mentre que l’Islam esdevé la millor religió del món, la qual cosa la fa la pitjor. Anomenar-se la millor fa que no es respectin totes les altres del món: si la seva és la millor les altres esdevenen inferiors per imposició, no per demostració. Però el fet més flagrant és la interpretació errònia que algunes webs islàmiques fan de la ciència. En la Enciclopedia de los Milagros Científicos en el Sagrado Corán els musulmans llegeixen que la ciència s’oposa a la seva religió, però del cert que el mètode científic sols esdevé un camí de coneixement, no un atac a la veritat. Prou utilitzen Internet els musulmans, tecnologia obtinguda amb ciència, per difondre les seves creences i atacant les dels altres. Aquest atac a la ciència és una arnada tècnica que altres religions, i sense èxit, han intentat en el passat. Per desacreditar la ciència s’obren dos fronts. Primer es critica que aquesta té errors la qual cosa esdevé un fet necessari per tal de poder aplicar el mètode científic i fer que la recerca millori. I la segona que la ciència encara no ho explica tot, un fet obvi ja que el temps imposa cada dia nous descobriments. Aquests forats de la ciència són exposats com demostracions que un déu s’hi amaga darrere per tal de poder explicar aquests misteris. És a dir, per comprendre un dubte de la natura n’afegeixen un de nou inexplicable, un déu. Altres fes que també han afirmat ser les millors del món han fet el mateix. Entre elles tenim els creacionistes, ara del disseny intel·ligent, la fe Bahà’í, o els testimonis de Yeovà. Descrits els tres fets anteriors hem de defensar l’escola d’aquí davant les mederses musulmanes on sols s’ensenya a llegir amb l’Alcorà, quelcom gens objectiu alhora d’educar. Hi havia un proverbi medieval que deia, cave ab homine unius libri, guardeu-vos de l’home d’un sol llibre. L’Islam amb el seu Alcorà adoctrina més que educa alimentant inconscientment radicalismes més que no diluint-los.

jueves, 4 de abril de 2013

LA MIRADA D'ISLANDIA (XVIII)

SKAFTAFELL I EL BÖLTI (un diumenge on tot em penja) El bus s’aturà abans d’hora, abans d’arribar a Skaftafell. La raó era un paratge de nassos, el Jökulsárlón, la fi d’un riu glacial, el començ d’un llac a peus de muntanya, una albufera plena d’icebergs. Òbviament hi havia els serveis turístics adients, bar i vaixell amfibi per atansar-se als gegants glaçats, un entorn de fades, una aquarel·la de colors i textures. Calia afegir, no obstant, l’hora de fred, molt fred, de vent i de pluja que va acompanyar l’espera amb unes botes obertes a totes aquelles intempèries. Tot i això, quina meravella, quina varietat de tonalitats entre negres, blancs i blaus, els negres per les freqüents erupcions de l’illa, els blancs per la neu jove, i els blaus per un gel passat pel sedàs del temps. Aquell últim fenomen era del tot curiós, com més vell i compacte esdevenia el gel, més blau lluïa. Semblava mentida que l’aigua sòlida pogués transfigurar-se en tants blaus com aquells, blaus entollats, elèctrics, filtrats, encerats, envernissats, densos, cerosos, de formes fantasmagòriques, d’esperits atrapats, d’esquerdes, de filons negres, de cendres, de trencadissa, d’impactes de meteorits, de lluna esmicolada, de simple i lineal bellesa. Potser per poder contemplar amb major intensitat aquell reguitzell de blaus res millor que remirar les fotos que en Klaus Kretzer havia estat realitzant durant més de trenta anys d’aquells icebergs. En Klaus era un alemany que es va enamorar d’Islàndia i que s’hi va quedar. Ara gestionava el parc natural d’Skaftafell. Durant el seu primer viatge l’any 1981 va quedar captivat pels infinits blaus del gel, una passió que transmetria l’any 2010 en el seu llibre Icevisons, un recull d’excel·lents fotografies més uns textos poètics i adients sobre aquelles superfícies gelades. No era gens d’estranyar que visqués amb la seva muller, una islandesa, prop d’Skaftafell. Per cert, per entendre el llibre no calia patir massa, les frases eren les justes, molt encertades amb les imatges i traduïdes a l’anglès, l’alemany, el francès i l’islandès, el català encara no havia assolit prou força dins d’Islandunya. L’arribada a Skaftafell resultà estranya. Jo, encara abaltit pel viatge, vaig llevar-me del seient amb l’esquena feta un quatre i el coll adolorit. Refent-me una mica, i refregant-me les parpelles, descobrí el que semblava una estació. La llum, un pèl apagada com sempre en aquell país, la vaig notar diferent, m’arribà suau, dolça, melangiosa. Quelcom anava a passar, quelcom que el meu cervell científic mai no acceptaria. Aquella il·luminació no era gens normal, lluny del cel furtiu de Barcelona, lluny del sol mediterrani, era una llum un pèl perversa. Una idea em creuà les neurones, vagarejar sense destí per un país no era bufar i fer ampolles, era perdre’s, i així em sentiria a Skaftafell, perdut. Un s’esperava trobar un poble amb tots els seus serveis, però allò no era cap població, era una plana deltaica sense cap edifici de referència, era una zona d’acampada i prou. Al bell mig del no-res, jo, motxilla i menjar per a cinc dies no sabíem on anar. La pregunta era, ¿on estava la conreria anomenada Bölti? Donades les dimensions del territori podia estar a un o a cinquanta quilòmetres d’allí. Vaig pensar a preguntar-ho a algun aborigen, però al meu voltant sols hi havia excursionistes, que a diferència de mi, sí sabien on dirigir-se. Tothom anava abandonant l’estació i jo al centre, com un estaquirot, romania a l’espera d’una ajuda, d’un miracle, d’un senyal. La sensació d’abandonament fou total però, i per sort, els sis déus, els tres semites i els tres víkings, es tornaren a decantar en favor meu. Ella, una dona de bon merèixer, ben plantada i de poc passats els quaranta, estava tramitant uns enviaments amb el xofer del bus. Aquella negociació significava un senyal inequívoc que era aborigen del lloc, que venia a ser la persona perfecta per preguntar-li on caram parava el Bölti. Està aquí mateix, em respongué ella, ja t’hi porto jo. Però no us penseu que aquest cop fos l’amabilitat islandesa la que m’oferia transport fins a l’allotjament, no, no pas, a ella li venia de camí, era la filla de la propietària. Na Gudlaug Jakobsdottir, pronunciat Gul·ly, i el seu germà, en Heiðar Jacobson, portaven aquella casa rural. Per cert, us heu adonat dels cognoms entre els dos germans, no eren iguals. Hom podria fer safareig sobre les ascendències d’ambdós però erraria, a Islàndia no hi havia cognoms. De fet els termes familiars no solien freqüentar com els del nostre món llatí. Per dir pare i mare tenien paraules en islandès, per dia avi i àvia també, però per dir nebot, cosí, oncle la cosa es quedava curta, i si les tenien les feien servir poc. En general a tots ells els anomenaven familiars, fraendi per als homes i fraenka per a les dones, i en cas de ser més específic parlaven del germà del fill del meu germà, bródur sonur, o nebot per fer-ho més proper. Però responent a la qüestió inicial, la dicotomia de possibles cognoms entre germans del mateix pare s’explicava per un costum ancestral dels islandesos. El segon nom es declinava sobre el nom del pare, si era filla si afegia dottir i si era xicot son. Així s’entenia que d’un pare anomenat Jacob la filla fos Jakobsdottir i el del seu germà Jacobson. De fet dottir i son significaven fill de, Jakobsdottir filla de Jacob i Jacobson fill de Jacob. En el meu cas, i dient-se el meu pare Llorenç, per Islàndia m’anomenarien David Llorençson. En definitiva que en aquella illa no utilitzaven cognoms i per tant el tracte de senyor o de vostè esdevenia impossible. Aquest fet generava un protocol singular en aquella illa, i era que al president del govern se’l deia de tu, insisteixo, el vostè no existia. La Gudlaug m’obrí el seu automòbil per tal de portar-me al Bölti. A l’estació plovisquejava i la fresca se t’arrapava al cos, però dins del cotxe el mal temps restà fora. Tot just al seure vaig notar una estranya sensació, un fogot, ¿la menopausa? Més aviat havia de ser el contrari, l’entrecuix em bullia, ¿m’estaria posant calent? Ella se n’adonà de la meva incomoditat i va prémer un botó, perdona, tenia posada la calefacció del seient. Uf! Era obvi que aquell país ho tenia tot pensat per al fred. A menys de dos quilòmetres del càmping s’elevava el Bölti, una bucòlica granja de parets clares i teulat vermell, un espectacle d’infinites vistes, un balcó a la immensa plana al·luvial. La panoràmica era de somni, alpines muntanyes a esquenes de la pagesia, gegantines glaceres a banda i banda, i una plana de terres fosques, d’horitzó profund, i molt al fons, un dit de mar. Amb les pupil·les dilatades se m’escapà un comentari del tot fora de lloc, si tingués parella tornaria aquí amb ella, la masovera, amb pau a la mirada, simplement em somrigué, probablement no havia estat el primer que havia pregonat quelcom semblant allí. Me la vaig mirar, per ser sincers ja ho havia fet a l’estació, per tant me la vaig tornar a mirar, cenyides formes femenines, tot un viatge de peus a cap, panxell fi, rodó, anca llarga, cuixa rodona, carns turgents, tibants, esveltes corbes de cintura, panxa marcada, no sortida, pits ferms, a la mida d’una bona mà, una cent, coll tens, barra ampla, rodona alhora, llavis molsuts, de melosa besada i amb una lleu ombra sempre somrient, dents humides, brillants, pòmuls triangulars, lleument prominents, ulls blaus, profunds, d’espiritual mirada, blens de cabells llisos, castany tenyit, abans rossos, ara serien d’argent, mimetisme dels quaranta passats que li calia dissimular. Però el més singular d’aquell rostre era quelcom que no vaig saber veure a primer cop d’ull, una lleu ombra sota els llavis, un gest que creava singulars textures entre contorn de parpelles i de boca, un somriure indescriptible, gairebé contagiós, perfecte. Des de l’iris a la boca tot era expressió, tot era lluminós. Quan obria les parpelles se li engrandien encara més les pupil·les i se l’il·luminaven les ninetes. Tant de bo, vaig pensar, fos la meva parella, clar que cada cop que descobria una dama atractiva em venia sempre el mateix desig, fugir. Jo no canviaria i ella estava casada i de tres afillada. Si jo li vaig repassar tota la geografia, ella sols es fixà en una cosa de mi, en les meves arnades i esparracades botes, quina fila que feia. La cosa no podia seguir així, i li vaig demanar alguna solució, alguns cordills, potser filferro. En cosa d’una hora, i havent après a fer nusos mariners, una obra d’enginyeria havia palès la fam del meu calçat, la sola ja no obria la boca. Aprofitant que la pluja havia finat, vaig decidir de provar el meu enginy, i quin plaer, ja no sentia el repicar de les soles. Abans no es fes l’hora de sopar, vaig escapar-me en direcció a la base d’una de les glaceres. Havia quedat un aire inflat, amb ganes de més aigua, però sense forces. Foren quatre hores de cascades d’aigua, de glaceres a tocar de la mà, de llacs glacials amb aigües tèrboles i grises, un punt blavoses, i el més important, d’un glaçat i quiet silenci. Al final el sol va despuntar, i entre tants núvols, va tenyir el miracle, un enorme arc de sant Martí en fou el regal. Davant la glacera els colors es retallaven contra el perfil de les muntanyes, arestes esmolades que punxaven la refracció. Aquells moments foren de pell de gallina, de simple bellesa. Però altre cop m’assaltà per l’espatlla, sense avisar, sense remor alguna. Ella s’apropà i m’esbufegà a l’orella. Entrant-me al pit em deixà les cames clavades al terra, immòbils, preses de pànic, com si un infinit esvoranc fos a ran de la punta dels meus dits. La respiració oscil·lava curta i asimètrica donant-se de trompades entre els pulmons. La meva cara empal·lidir, els llavis blavejaren, els ulls no volien mirar què hi havia enrera. Feia setmanes que sentia aquella presència, un ens que semblava sempre una paranoia meva, però aquell cop no, m’havia tocat, ho sabia del cert, fins i tot li havia notat la nauseabunda fetor dels seus rinxolats cabells. No tenia elecció, la matemàtica em salvaria, sabia contar: un, dos, tres, i vaig començar a fugir com un diable foragitat deixant a les meves esquenes la bèstia aquella i la glacera que li donava aixopluc. Què redimonis m’estava observant en aquells moments de màxima solitud? Aquella intensa correguda, més la caminada posterior fins al Bölti, van reduir substancialment el meu atac de pànic i d’ansietat. Les botes havien aguantat la prova de foc, més aviat de fred, i una parella de la casa n’estaven sent de testimonis, no paraven de mirar-se-les amb compassió. En Txomin, d’Euskadi, i la seva parella belga, vivien a Barcelona i ambdós parlaven català, quin plaer fou allò per a mi després de tants dies anglosaxons. Quan portes moltes setmanes fora i de sobte sents algú xerrant la teva llengua materna, no em digueu que no us sentiu salvats. Al final, i sopant, compartírem amb en Txomin una ampolla de vi de les meves. La mestressa, la Gudlaug, també s’apuntà a la conversa i com no, al vi. Canvi a l’anglès. Entre xarrup i tast, sorgí l’assumpte de moda d’aquell estiu, l’Eyjafjallajökull. Vaig preguntar pel volcà i aquella nit la Gudlaug es deixà anar en explicacions. Ella, prop del 17 d’abril corria per Skógar, el meu proper destí des d’on ascendir cap al Pep. Des d’allí ella sentí la brama del volcà, les explosions, els sismes, els retrons i les seves bafarades, però res del perill per alguns mitjans exagerat. Sí que fou cert que del 17 al 18 d’abril uns deu centímetres de cendres s’acumularen pels voltants, però arribat el dia 18 la cosa va minvar significativament. Tot i allò, la premsa peninsular en va fer massa alarmisme, per exemple La Vanguardia del 17 d’abril parlava de baixada anual de les temperatures per l’efecte de l’ombra de les cendres, cosa que no va succeir durant l’hivern d’aquell 2011, fou més, esdevingué més suau que l’anterior. També van dir que l’erupció s’allargaria mesos, que potser durant el proper any seguirien les emissions de cendres i que s’hauria de tornar a tancar l’espai aeri, cosa que mai no va passar. I ja no parlem dels canals innombrables pel seu sensacionalisme ibèric, de l’Espanya que odiava, de la gent que detestava. Em burxava d’allò més la púrria que no tenia imaginació, brètols que romanien atrapats en els seus prejudicis, que s’arrossegaven per la crosta de la incultura malmetent la bellesa. Aquests, a tots ells, jo els anomenava gent superficial, persones buides, persones que organitzaven la seva ignorància alliçonant als més mediocres que ells, els mesells. Aquells personatges foradats eren el meu taló d’Aquil·les, el meu punt feble, ells m’irritaven la vida, em treien de polleguera. Davant d’ells mai no em vaig saber controlar. Tant de bo me’ls hagués pogut prendre de broma però eren els qui més inundaven la telebrossa. Per cert, si penses que estàs agafat per aquesta, un consell molt simple, pots deixar-ho. Sols fes una cosa, apaga-la. Amb el regust de les cendres del volcà, de l’Eyjafjallajökull, me’n vaig anar dormir. Aquell paisatge des del Bölti m’havia captivat, m’havia mirat.

SENGLARS A SANTS

No és gens estrany veure senglars per Barcelona. De fet pel barri d'Horta se'ls veu amb força freqüència però durant la matinada del passat dimecres dia 3 d'abril els porcs de Collserola van assolir una nova fita, l'estació de Sants. Per quina raó els tenim cada dia més propers? La veritat és que Catalunya pateix una població de senglars molt superior a la d'un segle ençà, un fet que cal conèixer per saber com gestionar la situació. La gran proliferació d'aquests porcs comporta conseqüències negatives sobre conreus, boscs i urbs si una criatura patís un atac. Com s'explica doncs que els senglars se'ns hagin convertit en un problema. A partir del segle XVIII les millores tecnològiques de la Revolució Industrial permeteren elevar la producció d'aliments i la reducció de malalties, en conseqüència la població catalana va augmentar ràpidament. Allò va tenir tres efectes que feren proliferar els senglars pel nostre territori. El primer l'augment de ramaderia per aportar més aliments a la població creixent i l'extinció gradual del llop com a depredador dels ramats. Per desgràcia aquest cànid també esdevenia el depredador natural dels senglars i a menys llops més senglars. El segon fet ha estat el creixement de les urbs i la disminució del nombre de caçadors amb elles, i a menys caçadors més senglars. La prova la tenim a Barcelona on tenim una de les poblacions més altes de senglars davant d'uns caçadors rurals gairebé inexistents. El tercer i últim efecte ha estat l'abandonament progressiu de molts camps agrícolas que amb el temps han derivat en boscos, i a més bosc més senglars. En definitiva, amb pocs caçadors, molt bosc i cap llop tindrem aviat senglars passejant per les mesquites musulmanes de Barcelona. Desitjo que l'Islam no s'enfadi.

miércoles, 3 de abril de 2013

L’ISLAM ADOCTRINA MÉS QUE EDUCA

L’Islam i la nostra escola fiten objectius oposats. Si educar és orientar l’individu per tal que assoleixi criteris objectius, l’Islam adoctrina els estudiants evitant que pensin amb objectivitat. Sols cito tres fets sense interpretacions. Les alumnes musulmanes solen ser més aplicades en les nostres escoles que els que ho tenen tot més resolt a la llar, els xicots. Per desgràcia aquestes, les que més aprofiten les classes d’aquí, solen casar-se en origen abans no siguin conscients del seu potencial cultural. El segon fet s’observa en les lectures islàmiques que moltes alumnes musulmanes han de seguir. En aquests textos es descriu el cristianisme com una fe inferior mentre que l’Islam esdevé la millor religió del món, la qual cosa la fa la pitjor, ja que no respecta a totes les altres: si la seva és la millor les altres esdevenen inferiors per imposició, no per demostració. El tercer fet és la interpretació errònia que algunes webs islàmiques fan de la ciència. En la Enciclopedia de los Milagros Científicos en el Sagrado Corán es fa obvi que alguns musulmans veuen la ciència com l’enemic de la religió mentre que aquesta sols esdevé un camí de coneixement. En aquesta pàgina d’Internet els errors de la ciència, necessaris per tal que aquesta millori, i les coses que encara no aclareix, són exposats com demostracions que un déu s’hi amaga darrere per tal de poder explicar aquests misteris. És a dir, per comprendre un dubte de la natura n’afegeixen un de nou inexplicable, un déu. Altre fes que també afirmen ser les millors del món fan el mateix. Entre elles tenim els creacionistes, ara del disseny intel·ligent, la fe Bahà’í, o els testimonis de Yeovà. Descrits els tres fets anteriors hem de defensar l’escola d’aquí davant les mederses musulmanes on sols s’ensenya a llegir amb l’Alcorà, quelcom gens objectiu alhora d’educar. Hi havia un proverbi medieval que deia, cave ab homine unius libri, guardeu-vos de l’home d’un sol llibre. L’Islam amb el seu Alcorà adoctrina més que educa.