DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

miércoles, 10 de abril de 2013

LA MIRADA D'ISLANDIA (XIX)

III. DESPRÉS DE LA MIRADA PAISATGES D’EN TOLKIEN (un dilluns de moltes llums) Era el matí ideal, a tres quarts de set feia molta estona que el dia havia despertat. De fet ja havíem insistit que durant l’estiu poca nit hi havia per Islàndia. La llum es filtrava per les vores de la finestra furgant els meus ulls. Òbviament no em calgué despertador, un cel cristal·lí convidava a la sortida. Ja fora un zenit transparent de bon temps, esmerilat, amb quatre llepissades de núvols esfilagarsats m’omplí les ganes d’excursió. La llum llepava el terra dibuixant ombres darrere qualsevol irregularitat. Un dia com aquell pocs n’havia vist a l’illa. El Bölti i Skaftafell m’estaven comunicant quelcom que jo encara no entenia, quelcom que em mirava però que jo no sabia veure. A les vuit del matí sortia un bus des del càmping amb destí a un indret de nom màgic i digne les novel·les d’en Tolkien, de El Senyor dels Anells. Landmannalaugar significava terra, home i deu d’aigua, és a dir, la font de l’home de la terra. A cinc hores de bus per agrestos camins de cabres, ovelles en el cas d’Islàndia, em sentia com un aventurer, com un Indiana Jones. Era d’imaginar que poca gent arribaria fins a tal indret tan amagat, tan inhòspit i tan abrupte. Diuen que descobrir un error és un èxit, entossudir-s’hi un fracàs. A la una de la tarda vaig descobrir el meu error, una manifestació de campistes inundava aquell oceà de gredes ocres i rogenques, una gernació amb botes de muntanya, sense estripar, campaven a l’ampla. Si quan va aparèixer el sapiens per Àfrica, i segons dades de genètica moderna, érem tan sols uns milers, si durant 190.000 anys vam practicar la caça i la recol·lecció mantenint la nostra població a ratlla per no exhaurir els recursos, ara, durant el segle XXI, estàvem fent el turista per arreu. A Landmannalaugar se’m va fer obvi un fet, que per a la biosfera la humanitat érem una plaga, ¿com havia arribat tanta gent a un lloc tan esquerp? Decebut de la manca de solitud, de la manca d’aventura i de l’excés de població, vaja, de ser un de tants en aquell indret, vaig dedicar-me a badar abans no em toqués fer les cinc hores de tornada pel mateix camí de cabres. Un parell d’hores tombant per les muntanyes em regalaren tota mena de sentors, sobretot la de la rècula de fornits cavalls pels afeccionats a l’equitació. Més avall vaig topar-me amb més flaires, ara les sulfuroses d’una gorg termal. No hi faltaren botigues de begudes, servei de lloguer de tendes i molts, molts turistes. Allò em va fer buscar-lo però per sort no n’hi havia, un McDonnalds. Vaig escapar-me vessant amunt i lluny de termes, cavalls i multituds, allí, i al final, m’envaí una obaga molsuda. La seva olor em penetrà com una violació desitjada, una olor de verdor, fresca, de bosc humit per la rosada matinal, de bolets que dessota ocultaven follets, que entaforen barrufets. Els paratges dels voltants em recordaven una pel·lícula, bé una no, sinó tres, la trilogia de El Senyor dels Anells. Quedaria molt culte dir que un s’havia llegit les narratives d’en Tolkien però mentiria, sols m’havia empassat la versió cinematogràfica, i no pas l’extensa amb un total de més de nou hores de crispetes i sofà. Veient el paisatge es feia obvi per quina raó Landmannalaugar atreia a la plaga humana, la seva imponent, salvatge i desolada bellesa la convertien en la més seductora de les panoràmiques islandeses. Ho vaig veure clar, la gràcia del lloc era restar-hi uns dies i badoquejar fent senderisme, llàstima que el meu temps fos limitat i que m’esperés en Pep, l’Eyjafjallajökull. Havia de tornar al Bölti. Ja de tornada al bus vaig trobar bolets, tots estranys en aquell país, ni rovellons, ni mucoses, ni fredolics, sols una espècie de fong de color verd bilis, barret cònic i peu tort com un sarment, semblava un Psilocibes, un d’aquells dels antics aquelarres d’euskadi, un d’al·lucinogen. A les tres de la tarda partia el bus de tornada, i un fet poc islandès, al pujar no m’havien demanat el tiquet, però tampoc a la tornada hi pensaren, no hi vaig pagar importància. De sobte, i d’esquitllada, veié a en Roee i la Hadar, els israelites, dins d’un altre transport. El bus arrencava i jo els vaig faig senyal però massa lluny, al final la Hadar s’adonà, un ampli somriure, dos segons d’imatge. Me’ls tornaria a trobar més cops. Vaig parar-me a pensar, mala idea, tantes coincidències em feien malfiar, ¿serien ells els qui m’estaven observant durant tot aquell viatge? Van acompanyar-me durant la caminada sobre la glacera i allí em vaig sentir molt observat, també dos dies abans havien estat al Bölti, així hi constava en el registre. Massa casualitats, potser formaven part dels serveis secrets d’Israel, el Mosad, i volien esbrinar tot de mi. De fet l’últim dia a l’aeroport, tornant cap a Barcelona, ells em van trobar a mi. No us semblava sospitós tot allò? Potser eren la mirada d’Islàndia que notava per arreu de l’illa. Es feu obvi que em convenia clapar més per les nits i beure menys vi, menys Psilocibes islàndics. Uns quants quilos de pols més tard, cinc hores de bus més tard, vam fer cap a Skaftafell. Ara, si més no, sabia el camí per arribar al Bölti des del càmping. Ja portava uns minuts caminant quan aleshores m’adonà que els déus m’observaven, millor dit, que havien tingut cura de mi. Català com era m’havien fet estalviar. Sense voler jo, i per negligència del xofer, no m’havien cobrat el viatge, ni el d’anada ni el de tornada. Donats els preus d’allí la cosa no significava cap broma, uns 15.000 corones, uns 100 euros. La pela era o no la pela? Bé, ara ho era l’euro. Aquell vespre al Bölti m’esperaven dues noves experiències, la primera de mal de cap i la segona de futur incert. Sols arribà a la casa vaig sentir ben alt el meu nom, algú el cridà. Una veu estrident i femenina l’invocà. Horror! Era la Karen, aquella alemanya ample de cos amb accent canadenc. Il·lusionada de veure’m no parà de xerrar explicant-me tot el que havia fet d’ençà no ens havíem vist, uns tres dies. Per sort s’havia de dutxar i jo me’n vaig alliberar. Fou aleshores que arribà la segona sorpresa, unes postres màgiques, encantades, de bruixa bona, de fetillera sense berruga al nas. Havent sopat pel meu compte, i a la fresca fora de la casa, vaig rebre l’oferta de la meva vida. La posta estava caient, flames de color carbassa tenyien l’opuscle, després passaren a pruna, aquell fou el moment. Gudlaug, la filla de la propietària, va sortir del seu amagatall amb una gegantina coca que havia cuinat per als clients, uns postres gentilesa de la casa. Va explicar als comensals que s’anomenava pastís del bon matrimoni, il·legible en islandès, Hjónabandssæla, impronunciable en la nostra fonètica, jonavansailæ. La tradició professava que si en menjaves un cop en menys d’un any et casaves o romanies aparellat. Vaig empassar saliva. - Així, que si menjo dolç d’aquest, aviat em casaré? - Sí – assentí la Gudlaug. - Doncs la meva mare estarà contenta – ella em va somriure còmplice, ara no sé si de mi o de la meva mare. Això del matrimoni sempre m’havia creat picors i nervis, i no en el sentit de amb qui sinó contra qui. Sabia que el divorci esdevenia l’última opció, però, ¿i si ho era el matrimoni? De fet, els qui més predicaven en favor dels casaments mai no en donaven exemple, les monges i els capellans. Una explicació corria al respecte per Internet, no era que les monges fossin casades amb déu, sinó que no hi havia déu que es casés amb elles. Amb l’assumpte de núpcies he de confessar que un cop vaig estar a punt de fer-ho. De fet tot em va anar més just que el dit al cul. Per sort una conversa ho canvià tot i m’estalvià aquella última opció. - Ets un animal!! – m’escridassà la parella d’aleshores. - És que no et puc fer bromes – li puntualitzà jo. - Sí que me les pots fet, però fes-me-les intel·ligents – ella de sobte va fer una llarga pausa, em mirà amb decepció –. Millor no t’hi esforcis. I no la vaig entendre mai. Per cert, el pastís de la Gudlaug estava deliciós.

No hay comentarios:

Publicar un comentario