DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

jueves, 4 de abril de 2013

LA MIRADA D'ISLANDIA (XVIII)

SKAFTAFELL I EL BÖLTI (un diumenge on tot em penja) El bus s’aturà abans d’hora, abans d’arribar a Skaftafell. La raó era un paratge de nassos, el Jökulsárlón, la fi d’un riu glacial, el començ d’un llac a peus de muntanya, una albufera plena d’icebergs. Òbviament hi havia els serveis turístics adients, bar i vaixell amfibi per atansar-se als gegants glaçats, un entorn de fades, una aquarel·la de colors i textures. Calia afegir, no obstant, l’hora de fred, molt fred, de vent i de pluja que va acompanyar l’espera amb unes botes obertes a totes aquelles intempèries. Tot i això, quina meravella, quina varietat de tonalitats entre negres, blancs i blaus, els negres per les freqüents erupcions de l’illa, els blancs per la neu jove, i els blaus per un gel passat pel sedàs del temps. Aquell últim fenomen era del tot curiós, com més vell i compacte esdevenia el gel, més blau lluïa. Semblava mentida que l’aigua sòlida pogués transfigurar-se en tants blaus com aquells, blaus entollats, elèctrics, filtrats, encerats, envernissats, densos, cerosos, de formes fantasmagòriques, d’esperits atrapats, d’esquerdes, de filons negres, de cendres, de trencadissa, d’impactes de meteorits, de lluna esmicolada, de simple i lineal bellesa. Potser per poder contemplar amb major intensitat aquell reguitzell de blaus res millor que remirar les fotos que en Klaus Kretzer havia estat realitzant durant més de trenta anys d’aquells icebergs. En Klaus era un alemany que es va enamorar d’Islàndia i que s’hi va quedar. Ara gestionava el parc natural d’Skaftafell. Durant el seu primer viatge l’any 1981 va quedar captivat pels infinits blaus del gel, una passió que transmetria l’any 2010 en el seu llibre Icevisons, un recull d’excel·lents fotografies més uns textos poètics i adients sobre aquelles superfícies gelades. No era gens d’estranyar que visqués amb la seva muller, una islandesa, prop d’Skaftafell. Per cert, per entendre el llibre no calia patir massa, les frases eren les justes, molt encertades amb les imatges i traduïdes a l’anglès, l’alemany, el francès i l’islandès, el català encara no havia assolit prou força dins d’Islandunya. L’arribada a Skaftafell resultà estranya. Jo, encara abaltit pel viatge, vaig llevar-me del seient amb l’esquena feta un quatre i el coll adolorit. Refent-me una mica, i refregant-me les parpelles, descobrí el que semblava una estació. La llum, un pèl apagada com sempre en aquell país, la vaig notar diferent, m’arribà suau, dolça, melangiosa. Quelcom anava a passar, quelcom que el meu cervell científic mai no acceptaria. Aquella il·luminació no era gens normal, lluny del cel furtiu de Barcelona, lluny del sol mediterrani, era una llum un pèl perversa. Una idea em creuà les neurones, vagarejar sense destí per un país no era bufar i fer ampolles, era perdre’s, i així em sentiria a Skaftafell, perdut. Un s’esperava trobar un poble amb tots els seus serveis, però allò no era cap població, era una plana deltaica sense cap edifici de referència, era una zona d’acampada i prou. Al bell mig del no-res, jo, motxilla i menjar per a cinc dies no sabíem on anar. La pregunta era, ¿on estava la conreria anomenada Bölti? Donades les dimensions del territori podia estar a un o a cinquanta quilòmetres d’allí. Vaig pensar a preguntar-ho a algun aborigen, però al meu voltant sols hi havia excursionistes, que a diferència de mi, sí sabien on dirigir-se. Tothom anava abandonant l’estació i jo al centre, com un estaquirot, romania a l’espera d’una ajuda, d’un miracle, d’un senyal. La sensació d’abandonament fou total però, i per sort, els sis déus, els tres semites i els tres víkings, es tornaren a decantar en favor meu. Ella, una dona de bon merèixer, ben plantada i de poc passats els quaranta, estava tramitant uns enviaments amb el xofer del bus. Aquella negociació significava un senyal inequívoc que era aborigen del lloc, que venia a ser la persona perfecta per preguntar-li on caram parava el Bölti. Està aquí mateix, em respongué ella, ja t’hi porto jo. Però no us penseu que aquest cop fos l’amabilitat islandesa la que m’oferia transport fins a l’allotjament, no, no pas, a ella li venia de camí, era la filla de la propietària. Na Gudlaug Jakobsdottir, pronunciat Gul·ly, i el seu germà, en Heiðar Jacobson, portaven aquella casa rural. Per cert, us heu adonat dels cognoms entre els dos germans, no eren iguals. Hom podria fer safareig sobre les ascendències d’ambdós però erraria, a Islàndia no hi havia cognoms. De fet els termes familiars no solien freqüentar com els del nostre món llatí. Per dir pare i mare tenien paraules en islandès, per dia avi i àvia també, però per dir nebot, cosí, oncle la cosa es quedava curta, i si les tenien les feien servir poc. En general a tots ells els anomenaven familiars, fraendi per als homes i fraenka per a les dones, i en cas de ser més específic parlaven del germà del fill del meu germà, bródur sonur, o nebot per fer-ho més proper. Però responent a la qüestió inicial, la dicotomia de possibles cognoms entre germans del mateix pare s’explicava per un costum ancestral dels islandesos. El segon nom es declinava sobre el nom del pare, si era filla si afegia dottir i si era xicot son. Així s’entenia que d’un pare anomenat Jacob la filla fos Jakobsdottir i el del seu germà Jacobson. De fet dottir i son significaven fill de, Jakobsdottir filla de Jacob i Jacobson fill de Jacob. En el meu cas, i dient-se el meu pare Llorenç, per Islàndia m’anomenarien David Llorençson. En definitiva que en aquella illa no utilitzaven cognoms i per tant el tracte de senyor o de vostè esdevenia impossible. Aquest fet generava un protocol singular en aquella illa, i era que al president del govern se’l deia de tu, insisteixo, el vostè no existia. La Gudlaug m’obrí el seu automòbil per tal de portar-me al Bölti. A l’estació plovisquejava i la fresca se t’arrapava al cos, però dins del cotxe el mal temps restà fora. Tot just al seure vaig notar una estranya sensació, un fogot, ¿la menopausa? Més aviat havia de ser el contrari, l’entrecuix em bullia, ¿m’estaria posant calent? Ella se n’adonà de la meva incomoditat i va prémer un botó, perdona, tenia posada la calefacció del seient. Uf! Era obvi que aquell país ho tenia tot pensat per al fred. A menys de dos quilòmetres del càmping s’elevava el Bölti, una bucòlica granja de parets clares i teulat vermell, un espectacle d’infinites vistes, un balcó a la immensa plana al·luvial. La panoràmica era de somni, alpines muntanyes a esquenes de la pagesia, gegantines glaceres a banda i banda, i una plana de terres fosques, d’horitzó profund, i molt al fons, un dit de mar. Amb les pupil·les dilatades se m’escapà un comentari del tot fora de lloc, si tingués parella tornaria aquí amb ella, la masovera, amb pau a la mirada, simplement em somrigué, probablement no havia estat el primer que havia pregonat quelcom semblant allí. Me la vaig mirar, per ser sincers ja ho havia fet a l’estació, per tant me la vaig tornar a mirar, cenyides formes femenines, tot un viatge de peus a cap, panxell fi, rodó, anca llarga, cuixa rodona, carns turgents, tibants, esveltes corbes de cintura, panxa marcada, no sortida, pits ferms, a la mida d’una bona mà, una cent, coll tens, barra ampla, rodona alhora, llavis molsuts, de melosa besada i amb una lleu ombra sempre somrient, dents humides, brillants, pòmuls triangulars, lleument prominents, ulls blaus, profunds, d’espiritual mirada, blens de cabells llisos, castany tenyit, abans rossos, ara serien d’argent, mimetisme dels quaranta passats que li calia dissimular. Però el més singular d’aquell rostre era quelcom que no vaig saber veure a primer cop d’ull, una lleu ombra sota els llavis, un gest que creava singulars textures entre contorn de parpelles i de boca, un somriure indescriptible, gairebé contagiós, perfecte. Des de l’iris a la boca tot era expressió, tot era lluminós. Quan obria les parpelles se li engrandien encara més les pupil·les i se l’il·luminaven les ninetes. Tant de bo, vaig pensar, fos la meva parella, clar que cada cop que descobria una dama atractiva em venia sempre el mateix desig, fugir. Jo no canviaria i ella estava casada i de tres afillada. Si jo li vaig repassar tota la geografia, ella sols es fixà en una cosa de mi, en les meves arnades i esparracades botes, quina fila que feia. La cosa no podia seguir així, i li vaig demanar alguna solució, alguns cordills, potser filferro. En cosa d’una hora, i havent après a fer nusos mariners, una obra d’enginyeria havia palès la fam del meu calçat, la sola ja no obria la boca. Aprofitant que la pluja havia finat, vaig decidir de provar el meu enginy, i quin plaer, ja no sentia el repicar de les soles. Abans no es fes l’hora de sopar, vaig escapar-me en direcció a la base d’una de les glaceres. Havia quedat un aire inflat, amb ganes de més aigua, però sense forces. Foren quatre hores de cascades d’aigua, de glaceres a tocar de la mà, de llacs glacials amb aigües tèrboles i grises, un punt blavoses, i el més important, d’un glaçat i quiet silenci. Al final el sol va despuntar, i entre tants núvols, va tenyir el miracle, un enorme arc de sant Martí en fou el regal. Davant la glacera els colors es retallaven contra el perfil de les muntanyes, arestes esmolades que punxaven la refracció. Aquells moments foren de pell de gallina, de simple bellesa. Però altre cop m’assaltà per l’espatlla, sense avisar, sense remor alguna. Ella s’apropà i m’esbufegà a l’orella. Entrant-me al pit em deixà les cames clavades al terra, immòbils, preses de pànic, com si un infinit esvoranc fos a ran de la punta dels meus dits. La respiració oscil·lava curta i asimètrica donant-se de trompades entre els pulmons. La meva cara empal·lidir, els llavis blavejaren, els ulls no volien mirar què hi havia enrera. Feia setmanes que sentia aquella presència, un ens que semblava sempre una paranoia meva, però aquell cop no, m’havia tocat, ho sabia del cert, fins i tot li havia notat la nauseabunda fetor dels seus rinxolats cabells. No tenia elecció, la matemàtica em salvaria, sabia contar: un, dos, tres, i vaig començar a fugir com un diable foragitat deixant a les meves esquenes la bèstia aquella i la glacera que li donava aixopluc. Què redimonis m’estava observant en aquells moments de màxima solitud? Aquella intensa correguda, més la caminada posterior fins al Bölti, van reduir substancialment el meu atac de pànic i d’ansietat. Les botes havien aguantat la prova de foc, més aviat de fred, i una parella de la casa n’estaven sent de testimonis, no paraven de mirar-se-les amb compassió. En Txomin, d’Euskadi, i la seva parella belga, vivien a Barcelona i ambdós parlaven català, quin plaer fou allò per a mi després de tants dies anglosaxons. Quan portes moltes setmanes fora i de sobte sents algú xerrant la teva llengua materna, no em digueu que no us sentiu salvats. Al final, i sopant, compartírem amb en Txomin una ampolla de vi de les meves. La mestressa, la Gudlaug, també s’apuntà a la conversa i com no, al vi. Canvi a l’anglès. Entre xarrup i tast, sorgí l’assumpte de moda d’aquell estiu, l’Eyjafjallajökull. Vaig preguntar pel volcà i aquella nit la Gudlaug es deixà anar en explicacions. Ella, prop del 17 d’abril corria per Skógar, el meu proper destí des d’on ascendir cap al Pep. Des d’allí ella sentí la brama del volcà, les explosions, els sismes, els retrons i les seves bafarades, però res del perill per alguns mitjans exagerat. Sí que fou cert que del 17 al 18 d’abril uns deu centímetres de cendres s’acumularen pels voltants, però arribat el dia 18 la cosa va minvar significativament. Tot i allò, la premsa peninsular en va fer massa alarmisme, per exemple La Vanguardia del 17 d’abril parlava de baixada anual de les temperatures per l’efecte de l’ombra de les cendres, cosa que no va succeir durant l’hivern d’aquell 2011, fou més, esdevingué més suau que l’anterior. També van dir que l’erupció s’allargaria mesos, que potser durant el proper any seguirien les emissions de cendres i que s’hauria de tornar a tancar l’espai aeri, cosa que mai no va passar. I ja no parlem dels canals innombrables pel seu sensacionalisme ibèric, de l’Espanya que odiava, de la gent que detestava. Em burxava d’allò més la púrria que no tenia imaginació, brètols que romanien atrapats en els seus prejudicis, que s’arrossegaven per la crosta de la incultura malmetent la bellesa. Aquests, a tots ells, jo els anomenava gent superficial, persones buides, persones que organitzaven la seva ignorància alliçonant als més mediocres que ells, els mesells. Aquells personatges foradats eren el meu taló d’Aquil·les, el meu punt feble, ells m’irritaven la vida, em treien de polleguera. Davant d’ells mai no em vaig saber controlar. Tant de bo me’ls hagués pogut prendre de broma però eren els qui més inundaven la telebrossa. Per cert, si penses que estàs agafat per aquesta, un consell molt simple, pots deixar-ho. Sols fes una cosa, apaga-la. Amb el regust de les cendres del volcà, de l’Eyjafjallajökull, me’n vaig anar dormir. Aquell paisatge des del Bölti m’havia captivat, m’havia mirat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario