DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

martes, 16 de abril de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (XX)

SANT LLORENÇ, PATRÓ DE LA VILA (un dimarts de crema de sants) La tradició cristiana narrava que Sant Llorenç el van cremar, que el van passar per la graella, vet aquí que molts docents el reclamessin com a patró, ¿saben la de graelles burocràtiques que omplia aquest col·lectiu? Del cert que Sant Llorenç mai no va arribar a ser patró de mestres i professors, però sí que ho era del poble dels meus pares, Vila-rodona. Aquell dimarts era sant Llorenç, i per tant festa major amb gran àpat a casa, i és que també era el sant del meu pare. L’havia de trucar. A les buit sortia altre cop el bus, i aquest cop el xofer crec que em va calar, com manava el costum islandès, primer paga. Ahir va pensar que jo portava l’abonament per fer la volta per l’illa, vet aquí que no em demanà el bitllet, però avui, dos dies en el mateix lloc, ja no colava. Ja vaig comentar que a Islàndia una manera econòmica de viatjar per tota l’illa consistia en contractar abonaments en funció dels recorreguts que pensaves fer. Per exemple, i el més freqüent, la volta sencera a l’illa costava unes 33.000 corones, uns 215 euros, ruta que si pagaves tram a tram t’arruïnaves. En aquest sentit la companyia Sterna et donava tota la volta a l’illa, i la SBA tenia itineraris pel sud i per l’interior però de caire més alternatius. Ja dins del bus, i pagada cristianament l’entrada, em vaig sentir un pèl marejat, desorientat, amb un remor estranya a l’estómac, crec que el pastís d’ahir no era tan cristià com em van vendre, a veure si em faria efecte, i no pas per casar-me, sinó per tenir un idil·li amb les dones dels víkings. Del cert que portava molts dies amb ganes d’aviram i com a bon pollastre de corral, amb una gallina polida i en ben gallarda n’hi havia prou. Jo davant d’ella cresparia totes les meves eines, i més que ni hi haguessin a l’abast per seduir-la. I no, no buscava un amor perfecte, sols una estimada. Potser el desig d’amor en els humans esdevenia la raó de sentir-nos divins. Jo el trobava a faltar, l’amor. De camí cap al Laki, regió volcànica que surt a totes les guies d’Islàndia, vaig trucar al meu progenitor. Aquest cop ho vaig fer amb una fina capa d’enyor, d’estima, fins i tot de romanticisme. Els voltants d’Skaftafell m’estaven captivant cada dia més, ¿seria el pastís? Fou en aquell moment, i donada la facilitat de transport i les possibilitats d’excursions des d’allí, que vaig decidir que podia allargar la meva estada al Bölti i que la pujada al Pep quedaria apurada a l’últim dia de viatge. Vaig creure que el risc s’ho valia, si més no tenia la sensació que a Skaftafell esbrinaria per quina raó m’havia sentit observat tants cops durant tot el meu viatge. Un rostre velat per una gran tristesa m’estava fent aturar en aquell lloc. El vespre del pastís vaig descobrir en els ulls de la Gudlaug un esllanguiment difícil de descriure, una melangia des del seu passat. Jo no la veia feliç i vaig creure, ingenu de mi, que potser m’ho volia explicar. La conversa amb el pare fou plena de tòpics familiars però també farcida d’emocions. Envoltat d’una regió volcànica d’ocres minerals que havien devastat infinitud de cultius i riqueses en el passat, el genitor i jo ens regalàrem el que millor tenim els humans, l’estima. Vaig felicitar-li el sant i em parlà de balls, àpats rurals i festeigs que aquell any no em veurien les botes, i millor que no. El pare me’n donà detalls, que la Girasol molt bé per al jovent, que els focs d’artifici un pèl curts i que la missa oficial no hi va anar. Jo m’hagués perdut la tradicional retrobada amb molts dels qui sempre ens demostràvem bon tracte i bon record, els amics de comarca. Al novembre, si no passava res estrany, els veuria per la fira del poble, i si aquesta fallava, dues setmanes més tard a la festa del vi jove, un tast dels vins recent fermentats sols aptes per als més ben ensinistrats en l’NBA, Nunco Bebo Agua. Penseu que el vi és millor que l’aigua per moltes raons, la primera que el vi fa sang i l’aigua fa fang, i la segona que si l’aigua esberla els camins que no farà amb els intestins. Beveu vi que es sa, l’aigua esdevé sols una beguda trista que alguns insípids l’anomenen saludable. La ruta del dia continuà fins assolir el Laki, una fita que em va fer sentir un bateig volcànic. Aquell paratge desgarrat emanava calcinació pura des dels milers de rocs escampats pel redol. Una explosió magmàtica podia provocar paüra, però el realment esgarrifós era el paratge que deixava després, les seves negrors aspres i anguloses, les seves laves arrasadores, les seves gredes que a foc i empentes havien deixat desolat tota aquella vall infinita i eterna del Laki. La negror d’aquelles superfícies desbrossades restava trencada per lluïssors d’un verd gris somort, taques escampades de líquens i molses que tot just començaven a colonitzar el relleu mineral. L’efusió del Laki no era massa antiga, feia poc més de tres-cents anys. S’hi podien observar puntualment els focus emissors d’aquelles laves. Aquell espai tràgic, desolat, de gran devastació, restava clivellat per multitud de cràters estripats, esquerdats, no pas rodons i circulars com pertoca a vulcanismes més suaus i poc destructius. Tot indicava que aquí la cosa va petar forta. Vaig indagar en la guia i efectivament, moltes morts van pagar aquell paisatge que ara el turista o el viatger podia gaudir. L’idealisme d’aquell panorama esdevenia el somni etern dels qui romanien en el silenci gris i de regust a cendra, el murmiri dels qui van simplement passar, els seus morts. El segle XVIII va resultar especialment tràgic a molts racons del planeta. Les males collites del Japó, Alaska, França i d’altres indrets semblaven coincidir amb intenses activitats volcàniques a Islàndia. El lloc on em trobava, el Laki, n’era una d’aquelles. Fou durant l’any 1783 que s’obriren un total de cent trenta-cinc cràters emissors de gasos sulfurosos, laves i gredes. L’ejecció de gran quantitat de cendres va tapar l’atmosfera, la radiació solar va minvar i la producció de les collites declinà. Aquell cel fosc va cobrir d’ombres malignes els prats de l’illa i la gespa es marcí en cosa de dies. Ovelles i d’altres munions no pogueren menjar i uns 9.000 islandesos van acabar morint de fam. En aquell 2010 la premsa sensacionalista va pronosticar fets similars amb el Pep. Deien que amb tanta cendra pels aires baixaria la mitjana de temperatura anual i que l’agricultura se’n ressentiria. Si el 18 d’abril, on vam deixar la seva història, l’emissió de cendres havia minvat, el 19 va petar de nou. Poc després, el 21, es tornà a consolidar una columna efusiva d’uns 2 a 3 quilòmetres d’alçada amb pulsacions eventuals de 6 a 8 quilòmetres. Aquesta va anar decreixent fins quedar l’erupció en emissions de lava i prou, una treva aparent ja que el 22 d’abril sorgí una nova erupció. L’espai aeri europeu continuà tancat i les companyies aèries estaven que trinaven. La premsa groga continuà fent vaticinis i potser sí que tindria raó amb tanta pols atmosfèrica. La resposta a tot allò m’arribaria en breu. La meva tornada al Bölti va venir acompanyada d’una mala nova. Un error en el llibre de registres comportà una contrarietat. Hi havia una reserva de més i jo ja no tenia llit. S’originà una situació tensa amb la mestressa, gairebé nefasta. Però Gudlaug m’oferí dormir en el despatx del seu difunt pare, un càncer, quina paraula més lletja, horrorosa. Cap problema, li vaig dir jo, com a geòleg, i com a caçador de muntanya durant el servei militar, el terra dur era el meu aliat, si més no la primera hora de son, després cada costella punxava lo seu i no pararia de maleir la meva gosadia, no pararia de girar el cos buscant una postura que confortés els dolors. Que li hagués costat oferir-me el seu jaç, dos coses bones hi hagueren passat, la primera el que la meva neurona inferior desitjava feia dies, i la segona, la conseqüència de la primera, dormir. Sense llit, però sobre la fusta que grinyolava a cada pas, vaig acomodar-me en aquell espai reduït. Un piano vertical de tecles esgrogueïdes, un antic escriptori, fotos de família per les parets i moltes antigalles omplien de secrets aquella cambra. Era com un petit temple en memòria del seu pare, un enamorat de la natura, un apassionat de la bona gent, un home noble. Vaig veure’n una fotografia i ens semblàvem, el mateix nas de jueu, la mateixa perilla de muntanyenc. Però abans d’anar a xafar l’orella va passar una cosa extraordinària, el sopar. Amb la conversa arrencada davant la nova situació, i dins de casa seu, vaig proposar-li que podíem fer l’àpat junts, que asseguts fora a la balconada del Bölti, que jo cuinaria. Ella, amb un somriure, acceptà. Hi ha decisions que millor no fer-les en calent, ¿què li faria per sopar? El repertori de la meva motxilla no era massa divers, i una altra qüestió, ¿quanta colònia em posava? Quina bestiesa, les dones no son insectes, així que no m’havia de passar amb les feromones, de fet vaig recordar que no portava colònia a la motxilla. Tot plegat, quina situació més absurda. Estava nerviós. Vaig improvisar dels rossegons que em quedaven, ¿què? Doncs cuina catalana, li vaig descobrir el pa amb tomàquet i em va cedir la seva cuina particular pels preparatius. A partir d’aquell dia cada vespre sopàrem junts a la terrassa del Bölti. Els meus arts culinaris havien assolit l’èxit. Del cert que la taula mediterrània contrastava força amb la islandesa, molt de salmó i xai amb poca verdura fresca de qualitat, si més no, la qualitat a la qual estàvem acostumats els del Mare Nostrum. Allò em desvetllà un fet. Si bé el bacallà d’Islàndia es feia fonedís pels supermercats, no se’n veia massa, sí hi trobaves grans quantitats de salmó i de carn d’oví. Probablement els principals consumidors de bacallà no fossin els aborígens sinó els qui veníem del sud, els llatins. Pensi’s que els peninsulars érem els primers consumidors de peix del món. Vist això, i per Islàndia, potser els catalans hauríem d’haver exportat el romesco i l’escarola per fer brandades, i ja posats també el pa amb tomàquet, si més no això vaig intentar cuinant per a la gendarme del lloc. Però la manca de supermercats propers limitava la meva creativitat culinària. De fet sols tenia un hotel a uns cinc quilòmetres amb bar restaurant però mancat de queviures a la venda. Calia afegir que a Islàndia escassejaven d’allò més els mercats gastronòmics com els nostres o les botigues especialitzades de barri. En fi, que gairebé tot es comprava en grans supermercats. Al Bölti vaig continuar cuinant entre sobres liofilitzats i llaunes de conserva, això sí, amb molta imaginació, creativitat i oli d’oliva. Un dia fou pasta amb salsa d’espàrrecs i oli d’oliva, un altre amanida de llegums amb trinxat d’alls i tomàquets i un altre li vaig demanar per fer pa torrat amb all, a toasted, i l’ambigüitat de la meva pronúncia va provocar la confusió, ella m’aparegué amb dues copes de vi per fer un brindis, a toast. Vam riure plegats, hi havia entesa, tracte, ganes de parlar, de fer bromes però altre cop aparegué la seva mirada moixa, profunda i amanyagadora. Ella es confessà, el seu marit, que quinze anys de matrimoni, que sempre viatjant, que sempre sola. Jo ja estava desplegant totes les meves plomes de gall d’indi i li vaig guaitar el pit, inflat, ostentós, projectat cap a mi. Els dos bonys anaven compassats amb la respiració, quina temptació, quin deliri. Per fugir d’aquells pensaments vaig retirar la vista d’aquell bé de Déu i la dirigí a quelcom més neutral, menys libidinós, les mans. Dits llargs, prims, palmells vermells, problemes de circulació per fumar, em digué. La meva mirada de fit a fit, mirada insistent, li havia delatat les meves intencions. Vaig intentar un petó furtiu, nova cagada. La seva cara grisa, de pensaments desenfocats, va dir-me que no, que estava casada, que tenia tres fills, dinou, disset i nou, que en tenia ganes de mi però que no podia, va baixar els ulls. Al final res de llit però molta conversa sabent d’ella, molt que no us puc explicar, confidencial. Mentre xerràvem, surava en l’aire el perfum de la seva pell, el xiuxiueig del seu somriure perfecte i la llum de la seva infinita mirada. El jaç de parquet d’aquella nit va provocar-me la nosa esperada, fins i tot vaig patir un malson. Era sobre la meva realitat, sobre el calvari que sempre ocultava als altres, la solitud. El prat, xop de llàgrimes, resplendia en mil i una guspires de rosada que exaltaven un verd tendre, net i descarat. Les muntanyes del fons restaven darrere un tel de blavor, un punt virolat. Aquell cop jo anava pels turons d’Skaftafell cantant, un elefante se columpiaba sobre la tela de una araña i així fins arribar a tres mil paquiderms, mentre, dessota uns bolets dos elfs parlotejaven sobre mi. - Aquest humà s’ha passat tot el dia cantussejant i parlant amb ell mateix. - Què vols? Està més sol que l’una. A l’endemà, mal d’esquena.

No hay comentarios:

Publicar un comentario