DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

martes, 23 de abril de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (XXI)

UNA BRÚIXOLA SENSE NORD (un dimecres dia de trepes) Portàvem ja uns dies de sol i bonança però no disposava de més temps. Si volia pujar al Pep aquell seria el meu últim jorn per aquells afores, per aquella bellesa nòrdica, pel vessant d’Skafta, per Skaftafell. Vaig decidir que l’últim dia al Bölti l’invertiria en mi mateix i en els déus que m’havien atorgat infortunis i benaurances per l’illa, els tres dels víkings, Thor, Oðin i Fryer. Amb les botes suportant els embats de les caminades i els cordills subjectant la seva sola faria tot un dia de senderisme, d’est a oest del parc natural, de glacera a glacera. El matí per desgràcia, i portant la contrària als dies anteriors, es llevà amb un cel encapotat, amb un sostre tapat per un llençol de núvols grisos. Mal dia per fer ruta a peu, vaig pensar. Tot i allò no em vaig acovardí i vaig sortir a fer camí amb un mapa mediocre, un bon paisatge i una brúixola personalitzada, la meva brúixola. Aquesta, fidel amiga, m’havia acompanyat viatjant pels cinc continents des de l’any 1985. Des d’Austràlia fins a Grenlàndia passant per Perú, Gabon o Iemen, ella havia orientat els meus senders. No sabeu l’útil que n’era enmig d’una ciutat grisa i compacta que no coneixies. Treies el plànol al bell mig d’un carrer, l’orientaves respecte el nord, i hi posaves la brúixola al damunt i l’espectacle estava servit, molts et miraven pensant, aquest de què va? D’Indiana Jonnes? Però era pràctic, i un cop detectat el destí sobre el mapa, ja sabies cap on havies de tirar, si cap a l’oest o esquerra, si cap a l’est o dreta, si cap al nord o amunt, o si cap al sud o avall. Veieu que bé m’anava portar la meva brúixola. Vaig començar el meu periple seguint les indicacions de la Gudlaug. Senders, trencalls i desviaments anaven quedant darrera meu complint les consignes especificades, sols un moment vaig tenir un dubte i amb plànol en mà va quedar resolt. No em calgué encara la brúixola, el territori no presentava dificultats. De fet la vegetació baixa del país et permetia sempre orientar-te fàcilment observant l’horitzó veí. Bedolls de poca alçada poblaven els vessants mentre les planes elevades restaven coronades per prats. En algun indret on la praderia humitejava força s’hi veien escampades clapes de cotó àrtic, de fivà. Tot era harmonia, tot era pau, tot era núvol. Just quan vaig arribar dalt d’un penya-segat amb vistes a la glacera, va començar a plovisquejar. Vaig obrir la motxilla per posar-me l’impermeable de cos i de cames, continuaria cap el nord per veure de més amunt la glacera. I vaig fer bé, la meva fe va moure les muntanyes, o si més no els núvols, els déus m’obriren el cel, i com si es tractés d’un teló de teatre, descobriren tots els decorats d’entre bambolines. Astorat i aturat allí al davant, em vaig emocionar tant que no m’adoní del mormol que vaig crear darrere meu, tapava el paisatge a uns excursionistes alemanys. La meva disculpa va ser en va, no era el paisatge el que els cridava l’atenció, estaven parlant de les meves embastades botes, quina imatge, valguem Déu. Van fer alguna broma més, que em podien picar les serps, que vigilés, però allí a Islàndia els animals verinosos els passava quelcom estrany. Els aborígens de l’illa es vanagloriaven que al seu país no hi havia bèsties perilloses, de fet era veritat, no hi havia ni mamífers hostils, ni aranyes, ni serps, fins i tot ni insectes que piquessin, ¿Islàndia? Doncs tot un paradís. L’únic mamífer salvatge, autòcton i de certa mida era l’home, bèstia que encara caçava balenes pel litoral. Deixant les sanes sornes dels meus companys teutònics, vaig dirigir-me cap a l’oest en direcció a l’altra glacera. Pensà de treure la brúixola però a l’horitzó ja s’albirava el gran gegant blanc de l’altra vall. Podia confiar amb la meva orientació com a home de camp i geòleg. Amb els cinc sentits ben afuats vaig decidir-me a continuar. Ja aleshores el cel transparentava un infinit blau a l’horitzó, un malva violat amunt. Cap núvol planava sobre aquella geografia. Una hora més tard gairebé estava a l’altra fondalada, espectacle millor que l’anterior, salts de gel de centenars de metres en la llunyania, murs gegantins de milers de capes de basalt, extensa plana al·luvial al bell mig d’una enorme vall glacial serpejant. Quina paràlisi, quina dilatació de pupil·les, quin no parar de retratar el moment. Vaig asseure’m al peu d’un penya-segat, vaig començar a parlar amb mi mateix com temps no feia, a fer-me preguntes, a regalar-me respostes. I altre cop aquella presència, aquell esbufegar d’animal rere meu, aquella sensació de veure’m observat. Llavors entengué la gent que deia que parlava amb Déu, la gran autoconsciència, la gran píndola contra l’ansietat, el més efectiu sedant contra els neguits futurs, contra l’alfa i l’omega, contra d’on venim en essència i cap on anem més enllà de la mort. En aquell instant hagués estat bé deixar-se engolir per l’opi del poble, deixar-se portar per la fe i diluir-se i alienar-se en ella. En part així ho vaig fer. Recuperat d’aquella experiència bucòlica i mística, un es dirigí de tornada cap al sud. Els camins en aquell sentit es dividien massa sovint i ara sí, feia falta emprar la meva inseparable brúixola. Orientà el mapa segons el paisatge, col·loca l’enginy sobre el paper i sorpresa, quelcom no petava rodó, quelcom no funcionava correctament. En tres moviments diferents l’agulla va assenyalar tres nord diferents, no podia creure-m’ho, ¿estaria en un lloc tipus el Triangle de les Bermudes? Donades totes les vicissituds del viatge, potser sí que havia patit una abducció ¿o potser una lobotomia? Vaig tornar a testar l’aparell i efectivament, havia estat massa temps amb mi, la meva inseparable s’havia divorciat dels meus viatges per sempre més, l’agulla havia perdut la imantació. Em vaig quedar fumut, perplex, atribolat, i el pitjor, m’havia perdut. Allò va etzibar un cop mortal al balneari de calma que havia gaudit durant tot el dia i em va recordar un fet tràgic que havien patit dos excursionistes aquell mateix any a Islàndia, a l’Eyjafjallajökull, la mort. Ja ho sé, ja ho sé, n’estava fent un gra massa, però que voleu que us digui, la meva ment aleshores rutllava d’aquella manera, sempre en negatiu, mai en positiu. Del 22 abril al 4 de maig es produí una activació gradual de l’erupció d’en Pep, és a dir, més laves fonent la glacera i més curiosos que s’hi volien aproximar. A finals d’aquell abril dos excursionistes que s’havien apropat massa a l’Eyjafjallajökull expiaren, però no ho feren pas per la calor i les cendres del volcà, ans al contrari, defalliren no per excés de temperatura sinó per defecte, pel fred, els trobaren congelats, vet aquí la meva por, que se’m fes de nit i restés gebrat per sempre. Intentant tornar a Skaftafell, i amb un jo perdut pels camins, patia per una promesa que li havia fet a la Gudlaug, que si no arribava abans de les vuit significaria que alguna cosa m’havia passat. Vaig fer mans i mànigues per resoldre allò. En una història al pitjor estil d’en César Vidal hom podria allargar aquest apartat per tal que semblés una hecatombe emocionant i plena de perills, sincerament, no cal. En una hora d’anar endavant i enrera vaig trobar el camí correcte i abans de les vuit ja em dutxava al Bölti. La tarda s’extingí dolçament i aquell vespre la Gudlaug i jo compartiríem l’últim sopar. Cuinar de manera original aquella nit fou difícil. Vaig estirar altre cop de la meva creativitat però fou en va, tenia ja poca cosa a la motxilla. Una amanida de tomàquet, tonyina i orenga acompanyaren el pa amb tomàquet de rigor. L’àpat amb aquella dona d’infinita i de trista lassitud esdevindria encara més gris, a l’endemà jo havia de marxar per poder arribar Skógar i d’allí a l’Eyjafjallajökull. Ja no em quedaven més dies pel vol de tornada. La conversa d’aquella nit es va centrar en temes superficials, banals, com qui no volia pagar atenció al comiat de l’endemà. Ella m’explicà quelcom que jo no podia imaginar, em parlà d’una estació que els turistes no coneixien, l’hivern. Gudlaug em narrà amb tot detall com era l’hivern a Skaftafell, al Bölti, que entre cinc i deu sota zero, que hi havia ratolins refugiats per la casa, que les carreteres restaven blanques i glaçades, que massa lluny de la capital per tal que hi passessin les pales llevaneus, que unes quatre hores conduint des de Reykjavik, que no s’hi patinava sobre gel, que sí s’hi conduïa, que podia nevar, ploure, diluviar o simplement el pitjor, bufar un vent rasant i atlàntic, però que les ràfegues no aconseguien aturar el país, que la gent seguia la seva ruta pels prats escombrats i glaçats, i tot això amb el volant en una mà i a l’altra el mòbil. Quin patir fer de copilot. Però un fet insòlit, i del meu total interès, fou el nou testimoniatge de la Gudlaug amb l’assumpte d’en Pep. Ens havíem quedat que a finals d’abril la cosa havia tornat a reactivar-se. De fet l’1 de maig s’assolí l’espectacle i una lava plena de gas, i per tant extremadament explosiva, va ser expel·lida pel cràter. Les ones de xoc d’aquella detonació s’escoltaven des de desenes de quilòmetres. Aquell dia na Gudlaug restava encara a Skógar i ara me’n relatava l’efemèride. Per sort del 4 al 31 d’aquell mes decreixé gradualment l’activitat d’en Pep i finalment es pogué obrir l’espai aeri europeu. Durant el mes següent, el juny, aquella recessió efusiva va continuar minvant fins restar en fums i poca cosa més, gasos encara visibles durant l’estiu de 2010 i l’hivern de 2011. Tot i les explicacions de na Gudlaug jo vivia delerós per indagar dues de les qüestions que m’havien portat a Islàndia: si el león fue tan fiero como lo pintaron i si havia estat exagerat clausurar tants dies l’espai aeri europeu. Na Gudlaug no em va saber respondre i continuà descrivint-me els retrunys i trons que l’estrip d’en Pep va emetre. Jo vaig escoltar-la com l’home més enamorat del món, com el més sensible, com el més llatí. En fi, siguem honestos, volia arrencar-li un petó però ella no es deixava. Abans d’allitar-me em regalà una besada poruga, nerviosa, amb remordiments. A curts tocs de llavis i sense llengua quedava clar que no hi havia intenció carnal, sols desig somort. Al final res de res, sols altre cop la meva poruga solitud sobre el parquet del despatx, un jaç ben dur com també una altra cosa. Un ratolí, satisfet del meu fracàs, semblava llepar-se els bigotis en un racó d’aquella paorosa foscor.

No hay comentarios:

Publicar un comentario