DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

martes, 30 de abril de 2013

LA MIRADA D'ISLÀNDIA (XXII i final)

LES CENDRES D’UN VIATGE (un dijous de cors tous) Aquella nit no vaig poder aclucar els ulls, massa cansament, massa dies de viatge, massa jaç de fusta. Voltes i més voltes per notar el mateix, un terra dur. Em sentia estrany, excitat, fins i tot adolescent, desitjava estar amb una dona a qui gairebé no coneixia, anhelava una dama a qui la vida no li omplia la mirada, els seus ulls me la delataven, pupil·les moixes de malenconia profunda, ulls blaus com el gel, blue eyes like ice. L’alarma del mòbil no em despertà, feia estona que badava neguitós amb les meves ninetes cercant distracció pel sostre. Per la finestra s’hi filtrava un sol elèctric, com de llum intensa de fluorescent, com de fanal mortuori. Tanta llum alegre em semblà paradoxal, dia trist. Fins un quart menys cinc de dues no salpava la nau en direcció Skógar. Assegut al bat de sol, sense haver esmorzat, restava esperant un botxí transparent, un adéu per sempre. No era el primer cop que em passava una cosa així. En altres viatges si intimava massa amb companys de viatge, quan tocava el comiat, em venien basques, em venia tristor. Jo vivia així d’estrany, i a qui no li agradi que si posi fulles. No em fareu pas canviar a hores d’ara. Passaren les hores davant del Bölti, massa confuses, massa lentes, massa ràpides. Tots els clients anaren desfilant i ens quedàrem sols la Gudlaug i jo, ens defugírem però l’hora arribà. Em digué que m’acompanyava amb el cotxe al bus, jo acceptà. Abans de pujar al cotxe però, ens unírem en una abraçada. Primer els palmells de les mans s’aplanaren sobre les nostres espatlles, després els dits s’hi clavaren, finalment els punys s’aferraren a la roba, impotència. Ella m’amoixà els cabells, em relaxà, un nou petó nerviós, curt, sense sabor, sense alè, amb pressa. Ja l’estació d’autobús la seva mirada bonhomiosa i trista em va fer dir un comiat terrible, poc adient, gens amable, gaudeix de la vida, vaig dir-li, poc oportú, petons formals a les galtes, massa gent al voltant. Jo ja em sentia lliure, me’n tornava a Barcelona amb un destí pel mig, l’Eyjafjallajökull m’esperava. D’una revolada vaig pujar al bus, de reüll la vaig mirar, semblava tranquil·la, gens afectada, els nòrdics obraven així de pragmàtics, un se sentia massa llatí per comprendre-ho. M’assegué al fons, no per gust, no per plaer, sinó per les escorrialles que em deixaren els primers. El cotxe i la Gudlaug desaparegueren en un primer revolt. D’immediat, i amb ganes d’assolir el meu últim atac, en Pep, em vaig posar a regirar les anotacions de viatge, escrits que han omplert totes les línies que em compartit tu i jo lector. El bus inicià la marxa. Skaftafell i el Bölti s’anaven empetitint darrere meu però jo, absort en la meva llibreta, fent-me el fort, no me n’adoní. Fou aleshores que l’aire del voltant s’enrarí, que es tornà estranyament feixuc oprimint-me el pit com una llosa, com un segell lacrat, com una làpida de granit. Del meu interior suà una mostra fugissera de por, de paüra, de pànic, no sabia que em passava. La sensació de sentir-me observat sorgir amb una intensitat espantosa, amb una magnitud burxant, amb una mirada colpidora. El bus avançava mentre Skaftafell quedava enrere estirant una corda imaginària i elàstica entre ell lloc i jo. A cada metre més mal sentia. No vaig poder més, i al final de tot allò, em vingueren desigs de no abandonar aquell paradís, de romandre més dies allí, de plorar desconsoladament. Allò era ridícul, de psiquiàtric, d’humà. Sentia una por iracunda, una suor freda, un ventre girat amb tremolors als ossos, fins i tot un intens dolor als músculs i molts ressons intestinals ancestrals, ¿seria la grip aviar? O pitjor encara, ¿la porcina? I mira que ens van espaordir amb tot allò. En fi, massa maldecap allí dins del bus. Havia de trobar una solució al meu esclat de nervis i vaig decidir centrar-me en el paisatge per recuperar la serenor. Però allò fou en va, altre cop va sobrevenir-me aquella maleïda sensació, la d’algú que m’observava. Què redimonis m’estava passant? Potser la independència tan defensada, potser la solteria de tants anys, potser la solitud tan patida. M’havia passat dècades viatjant per arreu, cada cop més lluny, cada cop amb destins més inhòspits per ara adonar-me aquell dia per quina raó feia tal animalada. Volia deixar-la enrera, a ella, però encara que assolís els confins més desconeguts del món, encara que donés la volta al món no me’n podia escapar, ella donava el tomb amb mi, vivia darrere la meva esquena i no me la podia extirpar. M’hi vaig girar, m’hi vaig enfrontar, la vaig desafiar, però, i en aquell bus, i per ella, jo no parava de somicar per dins. Ara ja la veia, la tenia al davant meu mirant-me altivament, observant-me com una bèstia ferotge, com un antic enemic, era la meva gran i pesarosa solitud. Vaig aclucar les parpelles esperant, desitjant que el monòton brunzir del bus em relaxés. De sobte vaig vessar una llàgrima, la vaig testar, la llengua em va dir que salada, una altra en venia al darrera per la galta, i una altra, i una altra. Els ulls se’m van omplir de llànties, moltes, olioses, denses candeles de cera. Em vaig preguntar quan havia estat l’últim cop, l’últim moment que havia plorat amb tal tristesa estranya i fugissera. La resposta fou tallant com un rascler, més temps del necessari. No ho volia reconèixer però el meu aïllament conjugal em feia llagrimejar sense consol en aquell seient del darrera. El viatge a Islàndia estava a les seves acaballes i tants dies sol m’havien fet valorar molt els últims compartits amb na Gudlaug. Aleshores, amb el comiat recent i la fi imminent d’aquelles vacances em sentia abocat de nou a la meva monotonia de docent, a veure Polònia sol cada dijous i a la meva profunda soledat, vet aquí tant de plor. Aleshores vaig desitjar trobar-me amb algú per tenir un llarg diàleg, una conversa plena de detalls i farcida de paraules. Per absurd que fos, els hi pregà als déus víkings, i ells, i en honor a la població on em trobava, a Vik, aparegué la seva mala llet. Eren dos quarts de quatre i el bus havia fet una aturada d’una hora, un esplaiat repòs per a xofer i tripulació a Vik. La Karen, aquella alemanya grassa amb accent canadenc, va pujar al bus. Qui millor que ella per a la meva pregària, xerrava que xerrava però ella no escoltava, deu minuts més tard ja no la sentia, no sé què collons deia, quin maldecap. En una distracció de la Karen vaig escapar-me en direcció a la platja, ella havia d’anar al bany, jo a banyar-me, tot i que la fredor, millor dit, la gelor de l’aigua me’n van fer desdir. Vaig fer un tomb amb mi mateix sobre les sorres negres d’aquella badia, una mitja lluna que lliscava com una falç per l’Atlàntic. Les onades saltironaven al meu voltant, escuma salada, llàgrimes de sabó, al fons, entre mig de les aigües enfadades, uns illots espigats suportaven l’embat de centenars d’esquitxos. El contrallum de l’oceà amb aquelles roques perfilava un teatre natural d’ombres xineses. Em relaxà, una onada em mullar les botes, tant se val. El bus arrencà amb la Karen al costat donant-me la tabarra. Per fi vaig trobar l’estratègia, em vaig fer l’adormit i ella callà. Jo vaig tornar al meu interior de solitud, preferible al meu exterior de cridòria. Amb els ulls clavats al vidre, els quilòmetres transcorregueren per sota de les rodes mentre la mala llet dels déus hi pujava. El sol radiant que m’havia acaronat tants dies per Skaftafell va quedar allà per esfumar-se direcció Skógar. Ja prop d’aquella localitat i últim destí del meu viatge, les finestres del bus ploraven, fora plovia. Les guspires repicaven amb un so gairebé metàl·lic contra el vidre fred de l’autobús, ho notava, la meva galta hi era recolzada. Mirava aquelles textures de vitralls medievals, de llànties tristes de cel, de llàgrimes desenfocades. Elles esdevenien línies inclinades pel vent, verdes pels prats del darrera i olioses pel fred exterior. En vaig fer una foto, estranya, melangiosa, plena d’esperits. El que no sabia era per quina raó després les vaig besar. El vidre em projectà una fredor incòmode als llavis. Algú va tossir pel bus. Les quatre de la tarda i per fi a Skógar, quatre cases, dos hotels, un salt d’aigua i poca cosa més. Tot i mostrar-se com la majoria de llogarrets del país, desangelat i despoblat, Skógar m’obria la porta d’ascens al Pep, a l’Eyjafjallajökull. D’allí al cim sols hi restaven uns dotze quilòmetres. Amb un adéu entusiasta vaig acomiadar-me de la Karen, i crec que ella va entendre el meu sobtat canvi d’humor. Així vaig abandonar el bus, ningú més em seguí. Tot just trepitjar les gredes del lloc em creuà un mal auguri, els déus me’n tenien una altra reservada. Plovia encara. Ja a l’oficina de turisme començaren els tràmits per a l’atac final. Primer havia de trobar un lloc per pernoctar i segon la manera de pujar al Pep. La noia molt amablement va dir-me no i no, jo no vaig entendre, no ho vaig acceptar. Ella insistí en no i no, ara amb un somriure. Per tercer cop vaig fer la mateixa pregunta i ella, rescatant amabilitat de les reserves, m’engaltà el no i el no, a Skógar no hi havia ni clova per dormir i ni transport per apropar-se al Pep, que podia anar-hi a peu però que el pronòstic de temps, com el vuitanta per cent dels dies d’allí, eren diluvis a dojo. A fora es posà a ploure més fort per evidenciar-me la realitat, els dos miràrem per la finestra. Els déus m’havien abandonat, el bus també. Aquest ja havia marxat i jo no tenia opció d’escapar d’aquella trampa, vaig enyorar les converses amb la Karen. Trasbalsat, contrariat, desenfocat vaig sortir de l’oficina amb el cap abaixat i arrossegant els peus, les botes estaven a les últimes, me les mirava. No m’ho podia creure, en qüestió de poques hores el viatge s’havia transmutat en una quimera, en una bèstia, en un monstre. Vaig reaccionar, el primer que havia de resoldre era l’aixopluc, així que vaig iniciar un periple pels voltants buscant lloc per dormir. Per les voreres d’Skógar es veien les cendres de l’abril passat, les d’en Pep, les cendres del meu viatge. Al final, i després de donar molts tombs, i de molta mullena, em deixaren instal·lar-me, pagant, en el llòbrec poliesportiu d’un hotel. Em sentia com un sense sostre, ai si la mare em veiés. Allí, amb totes les meves pertinències escampades al voltant, romania jo estès al terra d’un camp de bàsquet cobert. Ho havia d’admetre, el viatge havia fracassat. Es feia obvi que Islàndia, tal com em va rebre, em desitjava comiat. Després de quatre dies de sol, de quatre dies de somni a Skaftafell, despertava a la realitat grisa i plujosa del començ de viatge. Semblava una broma de qui sap qui, les precipitacions havien ennegrit l’idíl·lic romandre al Bölti, l’havien matat. Tanta malastruga havia de tenir una explicació, i el calendari m’ho delatà, a l’endemà un invent anglosaxó apareixeria, el divendres 13. Com se m’havia acudit ascendir al Pep en una data com aquella? Ara que sempre m’havia preguntat per quina raó tal xifra implicava la dissort. Doncs es veu que un tal capità Friday, divendres per a nosaltres, va refusar complir totes les ordenances per noliejar el seu navili. L’oficial no va voler posar la moneda d'or a peu del pal per donar bona sort al vaixell. A més a més, va negar el permís per penjar l'obligada cinta vermella en el primer clau durant la construcció de l'embarcació. I per desafiar les tradicions, va manar que el primer dia de construcció de la nau, que també data de llogat, fora el nom del capità, Friday, el divendres. El vaixell es va construir sense més contratemps i va salpar mar endins sense altra novetat, però del barco i del capità mai més se’n va saber res. Afegiu a tot aquest grup de casualitats que Jesús va morir un divendres 13 i ja tenim la fatalitat d’aquesta data per sempre més. Jo no podria pujar al cim d’en Pep. Trist, desolat i xop d’aigua, vaig decidir escalfar la carcanada pel museu local d’Skógar. Pagats unes 1200 corones, uns 8 euros, vaig accedir a unes sales on tot hi cabia, fins i tot antics preservatius, smókar en islandès, fets de budell de xai. La col·lecció representava una miscel·lània d’eines locals, d’organismes dels voltants i de quimeres dissecades. Aquest últim fet em portà a conèixer un curiós interlocutor. Estava fotografiant una ovella de dos caps, una cabra de tres ulls i un cabró de quatre banyes quan un educat i afable ancià se m’apropà. L’home vestit elegantment amb camisa i americana de llana, lluïa uns cabells blancs ben lluents i pentinats. Tot ell em recordava l’avi de la pel·lícula UP, gairebé idèntic. Tordur Tómasson fou, en dos sentits, la meva salvació. Per una banda esdevingué un guia perfecte en aquell caos de museu, i per l’altra la seva prodigiosa memòria va permetre que pogués cloure aquest llibre. Ell va poder donar resposta a dues preguntes pendents. El bon home m’agafà de la mà i em mostrar tot el museu de pe a pa. D’una retentiva brutal, anava vomitant dates, quantitats i fets relacionats amb l’exposició, tot un ordinador amb potes. De sobte em donà una abraçada afegint-me a cau d’orella, est una bona persona. Vaig pensar que la solitud i la viduïtat li feien regalar aquelles arrambades a cada sala. Jo, deprimit com estava, em deixava com si els deus islandesos me les enviessin. Oidà! Si que estava fomut. Per un moment vaig pensar que jo estava molt tocat i que ell em volia tocar. Per fugir d’aquella situació vaig encetar l’assumpte d’en Pep, de l’Eyjafjallajökull, li vaig explicar la raó del meu viatge, els dubtes que m’avien portat a l’illa. En Tordur se’m transmutà en un veritable expert. M’afirmà que s’havien difós moltes informacions incorrectes, que fins i tot un pèl malicioses. Del que em va explicar, més el que jo havia esbrinat, en sorgí una llista d’aclariments que finalment respondria dues qüestions, si en Pep fou tan perillós com van afirmar alguns periodistes i si va fer falta tancar tants jornals l’espai de vol europeu. Som-hi. La primera martingala havia estat que algú de la premsa catalana va deixar córrer la idea que la Garrotxa podria produir una erupció comparable a la de l’Eyjafjallajökull, la qual cosa era d’una ignorància total. A Olot no hi havia glaceres que poguessin dopar una erupció tipus Pep. A més les alçades dels volcans de la Garrotxa sempre havien estat petites, de desenes a centenars de metres, res a veure amb el seu equivalent islandès de més de 1.600 metres, exactament 1.666 m, un número acabat en la xifra del diable, els tres sisos. Potser l’infern estava a Islàndia? Segona exageració, que no se sabia si gran part de les cendres emeses foren sols de l’Eyjafjallajökull o també del seu cosí germà, el Katla. Passava que si l’Eyjafjallajökull emetia laves, el Katla al seu costat també. A més solia ocórrer que aquest últim tornava a petar dos anys més tard després que ho fes en Pep. Potser calia que ens preparéssim per a un nou espectacle l’any 2012 o 2013. No va fer falta, el 2011 va esclatar el Grimsvötn, ja hi arribarem. Tercera errada foren els pronòstics de temps. Les prediccions atmosfèriques amb les quals es basaren per clausurar aeroports foren nefastes i farcides d’errors. De fet algun polític del vell continent va dir que aquella crisi no s’havia pogut gestionar millor car no hi havia hagut cap mort, però sí unes pèrdues econòmiques de protons, uns 250 milions de dòlars per dia. Quarta, no es van mesurar ni la mida ni la densitat de les cendres emeses, dada fonamental per estimar si els motors dels avions podien patir o no avaries. Cal afegir que els motors nous d’aviació estaven dissenyats per absorbir les cendres, era més, se’ls practicaven proves d’impacte amb quelcom més grans que les cendres, amb pollastres, i el que passava era que els motors aguantaven. Per tant si un pollastre no malmetia la turbina, ho faria la pols? Però calia afegir aquí que la gran majoria dels materials de la columna eruptiva no foren cendres malfactores d’avions, colors negres, sinó aigua i blocs de gel, color blanc observat en la majoria de columnes fotografiades. A més, les columnes negres corresponien a materials volcànics que es desplomaven dins de la pròpia columna sense que el vent se’ls endugués. Cinquena, que la columna eruptiva no havia estat tan alta, que fou petita i amb predomini d’aigua i blocs de gel, no pas tantes cendres com van dir alguns. A més l’emanació de volàtils fou molt deflectada, esbullada i dispersada pels vents àrtics. Exemple d’això fou la foto satèl·lit publicada entre el 14 i el 15 de maig on s’observava un núvol continu de cendres des del volcà, núvol que hores més tard els vents el dispersaren. A més, en la majoria d’ocasions l’altura de la columna volcànica no va passar dels 6 o 8 km d’alçada, pel que sí es podia volar per sota o per damunt sense dificultats. Per exemple, i durant el 16 d’abril sols va arribar als 600 metres d’alçada amb un risc zero pels vols. Davant tant cúmul d’exageracions semblaven òbvies les respostes a les dues qüestions pendents, ni l’Eyjafjallajökull havia estat tan perillós com ens van fer creure, ni havia fet falta barrar tants dies l’espai aeri europeu. Calia esbrinar qui ho va decidir i per quina raó així ho va fer. Hi havia dos organismes de control aeri europeu amb competència en tal decisió numantina. Un estava a Londres i l’altre a Toulousse. El primer va votar pel tancament directe i sense dilació mentre que el segon en dubtà. Al final va guanyar l’alarma i la postura de matar mosques amb bombes nuclears, és a dir, tancar l’espai aeri per si les mosques, insectes que volaven amb o sense cendres. En fi, que Londres va optar pel seu just in case mentre França s’ho mirava amb recel for if the flies. Les companyies de vol van desenterrar la destral de la indignació enfurida però no van guanyar la raó fins un any més tard, quan ja havien perdut més de 1.200 milions d’euros. I m’explico, un any més tard va tornar a petar un altre volcà per Islàndia empastifant altre cop l’atmosfera europea. El dissabte 22 de maig de 2011, i ocult també sota una glacera com en Pep, el Grimsvötn, aquest cop més fàcil de pronunciar, va començar el seu particular castell de focs per cobrir de cendres marrons tot el sud del país, fins i tot la casa del Bölti. Aquesta va quedar sota la polseguera efusiva, fotos pel Facebook me n’arribaren, dantesc. Les cendres d’aquella erupció estaven sent més denses que les del Pep, la qual cosa va impedir una major dispersió d’aquelles pels vents. El Grimsvötn, un volcà molt més gran que l’Eyjafjallajökull, petava més sovint que aquell últim però evacuava més ràpidament els seus budells, entre quatre i deu dies. Per tant s’esperava que la cosa finés en breu, tot i això els capsigranys que es van equivocar amb el Pep la primavera anterior, van tornar a errar de nou, sobretot quan el núvol ocre començà a planar sobre el nord d’Europa. Com l’any anterior la CAA, Autoritat d’Aviació Civil del Regne Unit, va postular la possibilitat de tornar a clausurar l’espai aeri europeu, una mesura que, com ara veureu, delatà clarament la pífia perpetrada al 2010. De fet moltes veus s’alçaren en contra i el més taxatiu, moltes proves tècniques evidenciaren l’errada. D’altra banda allò feia perillar un altre pilar de l’economia europea, la final de la Champions, la del Barça amb el Manchester a Wembley. Més de 20.000 seguidors del Barça més els propis jugadors podien trobar-se penjats al bell mig de l’aeroport si es tancava l’espai aeri, una situació que ja havia amenaçat el mateix torneig l’any anterior per culpa del Pep, ¿dos cops el mateix fet i en contra del Barça? Potser hi havia alguna causa fosca en tot allò, potser un diable. Durant aquell maig de 2011 turisme i vols tornarien a tenir molt a jugar i molt a perdre. Vet aquí que la revolta aparegués i que les companyies aèries no s’empassessin els dictàmens de l’agència europea. Aquell cop no estaven disposades a perdre ingressos per equivocades decisions polítiques. Primer fou Ryanair el 24 de maig i a l’endemà la British Airways, ambdues desafiaren amb proves fefaents i en contra dels responsables de l’aviació civil britànica, els qui proposaven tancar altre cop l’espai aeri europeu. El president de Ryanair, Michael O’Leary, des de la BBC els va acusar d’incompetents ja que un vol de prova de la companyia havia creuat el núvol de cendres sense trobar ni rastre d’aquestes en els motors de l’aparell. El mateix va dir a l’endemà la British Airways amb un nou vol de prova. Willie Walsh, conseller delegat de la companyia, ho deixà també ben clar a la BBC. La CAA ni piulava, aquest cop va callar per no enlairar més polseguera sobre els errors comesos l’any anterior. Les seves equivocacions havien provocat, segons la OCDE, uns 3.500 milions d’euros de pèrdues totals. El més greu fou que cap dels seus responsables admetés que havien pecat d’excés de precaució. Aquell 2011 l’espai aeri europeu no fou tancat de manera generalitzada com la primavera passada. La piuladissa dels vols havia emmordassat el bec a la CAA. Al final el Grimsvötn no fou tan fer com el pintaren i el 24 de maig va començar a perdre força permetent que tots els afeccionats blaugrana poguessin anar a la final de Wembley. Ben mirat, una estranya conjunció de fets semblava planar sobre les erupcions islandeses i el Barça. Ja hem dit que el mateix topònim de l’Eyjafjallajökull guardava un significat del tot profètic, eyja significava aïllat, fjalla muntanya i jökull glacera, és a dir, la glacera de la muntanya aïllada, el volcà que va aïllar Europa dels vols. A més un 14 d’abril, quan va explotar en Pep, va succeir una altra desgràcia a l’Atlàntic Nord, l’enfonsament del Titànic l’any 1912, xifres el qual sumen 13. Però no tan sols aquesta data ocultava tragèdies, sinó també altres malèfiques coincidències. Primera l’alçada del Pep, 1.666 metres, un u seguit del símbol del diable, els tres sisos, 1 diable. La segona que durant aquelles dues primaveres s’escoltaren unes declaracions incendiàries, i criticant el Barça, d’un dels entrenadors de futbol més infernals d’Europa, en José Mourinho. I la tercera i la més culé, el Barça havia de jugar la final de la Champions just quan els dos volcans van petar, un al 2010 i l’altra al 2011. En resum, ¿no ho creuen tot molt sospitós? ¿No seria que entre el 666, el Mourinho i la final de la Champions s’hi ocultaven sinistres relacions? Potser un dels tres era el responsable que cada primavera a Islàndia, porta de l’infern, s’encetés una nova erupció en contra del Barça. I en tot cas, ¿qui era el diable causant d’allò? ¿L’Eyjafjallajökull, la Champions o el Mourinho? Faci les seves apostes. Finalitzada la visita pel museu i sadollada la meva curiositat sobre el volcà em disposà a acomiadar-me d’en Tordur. Ell, però, m’oferí un nou pla, una proposta. Agafant-me amb delicadesa la mà em va dir que si el volia acompanyar a casa seva. I no, no us equivoqueu si heu pensat el que heu pensat. En Tordur era gai i tot el poble ho sabia, tot el poble menys jo. El museu i la seva prodigiosa memòria esdevenien maneres de lligar, suposo. Jo davant aquell oferiment, vaig acomiadar-me amablement i ell no m’insistí. Tornant a la meva solitud vaig entendre que del meu viatge sols en restaven les cendres. L’itinerari de totes aquelles setmanes s’havia clos. A l’endemà prendria un bus cap a Reykjavik i d’allí a l’aeroport de Keflavik per abocar-me a la ciutat gris dels meus orígens, Barcelona. Abans, tot i allò, i sent divendres, tocaria aquelarre per cremar-ho tot. Però no sols de cendres i volcans s’havia forjat el meu viatge, també moltes sensacions m’hi havien acompanyat amb una fina aroma de misteri. Allí, a Skógar, me n’adonaria de la seva raó. El sentir-me observat m’havia empaitat durant tota la volta a l’illa, una percepció que no fluïa d’Islàndia, ja feia molt temps que durava en mi. Anys feia que la seva causa s’havia plantat davant dels meus nassos per jo esquivar-la. El sentir-me observat provenia de lustres d’ansietat i por a la solitud. Vet aquí per què em sentia sovint observat per una mirada que jo mateix em creava per diluir la meva soledat. Jo, i ningú més, m’imaginava trolls i acompanyants de viatge inexistents. Per aquella raó, i no cap altra, la meva tristor s’havia fet tan intensa, i no, no era pel final del viatge sinó per la fi d’una mirada que m’havia omplert la solitud, uns ulls que m’havien farcit de companyia l’esperit. Aleshores ho vaig sentir clar, aleshores m’aparegué un record, una imatge d’una intensitat llampant i em sobrevingué la idea. La solitud m’estava matant aquell dia i sols em quedava fer una cosa, pujar dalt de la cascada d’Skógar i no, tranquils, no tirar-m’hi, ben al contrari, sols guaitar el paisatge sota la pluja i fer una trucada. Vaig ascendir pesarós les escales que conduïen al cim del salt. El xiu-xiu anava humitejant la meva roba amb un jo absent a la mullena. Dalt de tot vaig asseure’m per fer recordatori de tot el viatge. Havia estat guiat per moltes casualitats responsables de portar-me fins a Skaftafell, ¿era allò un senyal? Primer fou l’explosió del 14 d’abril que em va fer decidir a venir a l’illa, la segona trobar vols econòmics tot just deu dies abans de marxar, la tercera donar la volta al revés de l’illa esperant millora de temps per atacar el cim del Pep, la quarta la casualitat de poder veure la festa a la localitat de Siglufsjördur i la cinquena trobar llit en el Bölti quan tot estava reservat mesos ençà. Totes aquelles foteses clamaven en un sol sentit, el destí. Digueu-me si algú no estava guiant els meus passos. Si esteu avesats a les matemàtiques i féssiu un càlcul de les probabilitats d’allò ben segur que donaria el fenomen impossible, la probabilitat zero. Però en aquell moment davant del salt d’aigua, i lluny de computacions, em sentia en un pou, en una tristor profunda i torbadora. Notava la necessitat d’una mirada, la necessitat d’una companyia. Qui amb els ulls t’arriba a l’esperit t’arrenca de la solitud. L’havia de trucar. Amb el mòbil en mà la seva veu va acaronar-me dolça i melodiosa com el primer cop. Ella, la mestressa del Bölti, va agrair la meva trucada. Vaig explicar-li que no podia arribar al volcà i d’ella en vaig rebre un ho sento compungit i totalment sincer, vaig afegir que jo estava trist de marxar d’Islàndia, i ella mostrà un simètric em passa el mateix per la teva marxa. Les gotes d’aigua anaven regalimant pels meus pòmuls com llàgrimes d’enyor i no me’n vaig estar, li vaig dir, et trobaré a faltar, i ella contestà un suau jo també. Acomiadàrem la trucada amb un a reveure. Allí dalt, entre l’escuma espetegant del salt, la seva mirada de labradorita va espurnejar entre les meves memòries. De sobte vaig entendre què em passava, quina classe d’absència era aquella que sentia. Des d’aquell espai buit del meu endins vaig entendre què passaria per culpa d’un volcà no assolit, vaig comprendre els meus plors al marxar d’Skaftafell. Que obvi tot en aquella simple trucada. Tornaria a Islàndia, ho veia clar, però no pas per l’Eyjafjallajökull, sinó per qui d’un sol cop d’ull havia sadollat la meva solitud, ja sabeu de qui us parlo, per ella, per la mirada d’Islàndia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario