DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

miércoles, 22 de mayo de 2013

Jesús vivió y murió en Cachemira por Andreas Faber-Kaiser

Según Andreas Faber-Kaiser, a finales de 1887 el viajero Nikolai Notovitch halló en la lamasería de Hemis en Ladakh entre Cachemira y Tíbet, una serie de manuscritos en donde se narraba el primer viaje de Jesús a Cachemira a la edad de dieciocho años. Allí aprendió de los monjes muchos conocimientos. Añadía a aquello que el nazareno estuvo en Benarés estudiando textos budistas, hinduistas y demás creando un fuerte debate al respecto. Ante toda aquella información Andreas sostenía que un tal Jus Chasaf, Jesús, superó el martirio de la cruz, volvió a su Cachemira adoptiva y residió allí hasta el día de su muerte, o al menos así lo dejó por escrito Andreas en Jesús vivió y murió en Cachemira. De hecho, muchas lamaserías han guardado textos que pertenecen a los evangelios apócrifos y a las doce tribus de Israel diseminadas tras la diáspora persa, tribus que dejaron sus descendientes entre Pakistán y el norte de la India a decir por tres razones: los textos de las lamaserías, las toponimias regionales y las coincidencias lingüísticas entre el hebreo y muchas de las lenguas orientales. Las tribus perdidas de Israel dejaron su huella por Oriente Próximo pero no por ello debemos creer que Jus Chasaf fuera el nazareno que Andreas afirmaba en su libro. Quizás algunas primitivas comunidades cristianas en China redactaron tales manuscritos en épocas muy antiguas para ser registradas y guardadas por monjes tibetanos e indios. Esos fueron los textos que halló Notovitch que luego Andreas trabajó en sus ensayos. En tal caso jamás fueron textos originales en épocas de Jesús sino reelaboraciones posteriores por los cristianos que no conocieron al nazareno. A pesar de ciertas concomitancias entre los judíos y ciertas poblaciones de Oriente, y a pesar de otras casualidades entre Jesús y una tumba en la ciudad de Srinagar en Cachemira, en el ensayo de Andreas no se encuentran pruebas que el nazareno fuera ese Jus Chasaf. Es más, los manuscritos que utiliza el autor, y encontrados por Notovitch, muestran ciertos elementos que indicarían que su autoría fue posterior a las enseñanzas de ese tal Jesús. Por un lado sale la palabra pecado, algo muy posterior a los Evangelios ya que en las copias del siglo I en griego consta el vocablo falta. Por otro lado, el Jesús que transcriben aquellos manuscritos era un total príncipe de la paz surgido tras los primeros Evangelios canónicos. En resumidas cuentas, sin datación de los mismos y con contaminaciones posteriores, jamás pudieron indicar la biografía de Jesús a inicios del siglo I como Andreas pretendió. Bajo el sentido común, y después de una lectura atenta del libro, el autor demuestra un ego muy fuerte al explicar en todo momento sus méritos y éxitos denunciando a quienes le criticaron o difamaron. El texto, sin una estructura clara, se halla a rebosar de mucha paja con un abuso excesivo de fragmentos de otros escritores que dilucidan poco y que no llegan claramente al puerto encomendado, de hecho el autor se alarga innecesariamente en detalles donde se esconden los puntos débiles de sus teorías, signo que no puede demostrar nada taxativo. En los textos añadidos como prístinos del nazareno surge un Jesús que se afirma hijo de virgen, y como hemos visto la palabra virgen fue un error de traducción (Lucas 1, 27). El nazareno jamás pudo afirmar de si mismo uno de los mitos posteriores al siglo I d. C. más difundidos, el de la virgen María. Por otro lado, el estilo sensacionalista de Andreas más la repetición continua de los indicios hasta convertirlos en verdad, restan mucha credibilidad al ensayo. Si Jesús vivió y murió en Cachemira se necesitarán mejores trabajos que el de Andreas.

martes, 21 de mayo de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (III)

UN MITE ANOMENAT CRIST Monestir budista del sud de Myanmar. Si la misèria dels nostres pobres no ha estat causada per les lleis de la natura, sinó per les nostres institucions, que gran és el nostre pecat (Charles Darwin) Pot haver-hi molta noblesa moral en un ateu (Ch. Moeller) Hoy, con la extensión y la intensidad de la ciencia moderna, es preciso que los apologistas se dividan el trabajo para defender en todos los terrenos científicamente a la Iglesia (Josemaría Escrivá de Balaguer) La roda de premsa havia distret força a l’amic d’en Granés, en Peter, tot i això el cenobita continuava sentint dolor en els canells, el maleït somni repetitiu s’allargava en seqüeles. Per si allò es quedava curt, s’hi afegí una forta cinglada sota les flotants. Corbat, en Peter marxà de la sala del terminal amb intenció d’administrar-se el fàrmac de sempre, un psicotròpic de nova generació. Allí, en la seva cambra, en breu es dissoldrien les fiblades. Arribat a l’habitació, i per un moment, pensà en fer una altra cosa. El costum de prendre el narcòtic barrejat amb nou d’areca li regalava un altre somni repetitiu, i no precisament aquell de la mort, sinó el d’una indígena preciosa i atractiva que ell anomenava Alana. En Peter era conscient que, com a monjo, el celibat l’empenyia a recrear aquella criatura dels boscos tropicals. Tot i l’abstenció sexual, ell no se n’estava pas, el somni s’ho valia. Per ara sols s’injectà el psicotròpic sedatiu a seques. El rosec minvà d’immediat. Deslliurat ja de les rabiors, el bonze observà la posta pel finestró, amb plaer, amb molta calma, lleument drogat. Aquell crepuscle, com un senyal sobrenatural, envernissava de mandarina el cel i acaramel·lava els turons veïns. En breu aquella lluïssor, i en els minuts terminals del jorn, assolí una incandescència de pintura rupestre, de maó ferruginós. Ho decidí aleshores, aquella nit Peter ho faria, somniaria amb Alana. La barreja amb nou d’areca estava preparada. Abans però, hauria de recolzar a un bell amic. El fàrmac guaridor ajudaria a fer arribar al monjo sense neuràlgies fins el terminal de xarxa. Allí parlaria amb en Granés. La humanitat era un punt curull de dubtes perduts en l’univers i Granés l’efímera llum d’un estel desllorigat. Per tant, potser el doctor tenia raó i calia donar-li suport. Les noves energies semblaven un secret econòmic i l’existència d’un Messies de la pau una falòrnia. Aquell era el món del 2026, un panorama dilatat per la pugna entre ateistes i creients, entre interessos econòmics i persones que ho denunciaven. Ningú no semblava posar-se d’acord, ningú no posseïa la veritat, però tothom lluitava per imposar la seva. Islam i Vaticà n’eren un palès exemple, malgrat haguessin pogut sumar forces, no s’entenien. Tot era envaït de rancúnies i desconfiances. Les invasions d’Occident sobre Orient havien potenciat l’integrisme islàmic. Petroli i gas n’havien estat causa. A punt de fer fallida l’oferta d’hidrocarburs, algunes nacions riques cercaven alternatives. La solució? La invasió militar. Les excuses eren múltiples: alliberar un país d’una dictadura, exportar la democràcia o desarmar la zona del perill terrorista. L’ateisme extrem va consolidar-se durant aquelles èpoques. Aquesta, diguem-li secta, afirmava que Jesucrist havia estat un mite, un personatge imaginat i creat per la fe del segle I. Les primeres comunitats paleocristianes gregues n’havien estat les impulsores. Després, quan l’Imperi Romà adoptà el cristianisme, la religió messiànica s’estengué. El colonialisme europeu dels segles XV i XVI l’impulsà per arreu i les democràcies occidentals del XX feren la resta. Si l’ateisme extrem tenia raó, la diàspora cristiana deixava de tenir sentit. Aquest era el fet que en Peter Moore estava veient, un fet insòlit, un fet on els ateistes estaven a punt de guanyar la partida i en Granés perdre-la, el fet que Jesús semblava ser una gran mentida, i en conseqüència la carta de Sant Pere també. En aquelles circumstàncies no fou gens estrany que el Concili Vaticà III fracassés estrepitosament. Durant el gener de 2025 el papat convocà aquella trobada amb la intenció de defensar-se dels atacs ateistes del moment. Convidaren també els principals representants de les religions mundials però la Terra no estava preparada. Les tensions entre Orient i Occident enfonsaren l’intent. Malgrat que l’ateisme extrem se’l podia titllar de pura creença, posseïa proves materials que el recolzaven. Per una banda, els propis Evangelis, i per l’altra, textos de l’antic Egipte. Els incrèduls deien que Els Evangelis foren escrits per fer missa, i no pas per testimoniar cap Messies. De fet la seva redacció fou començada quan ja no quedava cap testimoni viu de Jesús. Això explicava l’abundància de contradiccions que contenien aquells textos, incloent o no els apòcrifs. Tot plegat semblava més el resultat de la imaginació humana que no pas una prova de l’existència de Crist. La imatge clàssica d’aquest, una persona angelical i pacífica, no responia a certs detalls del Nou Testament. En Moore i en Granés coneixien prou totes aquelles paradoxes fruit de les seves converses. Sovint discutien sobre l’anomalia principal del Nou Testament, una anomalia que justificava encara més els ateistes extrems i la seva creença d’un Jesús que mai no va existir. La contradicció flagrant que en Moore i en Granés sovint comentaven era la falsa figura pacifista de Jesús. Crist fou el penitent més emblemàtic d'un dels personatges defensors del messianisme militar, Joan el Baptista. Segons els manuscrits de Quamran, Sant Joan pertanyia a faccions que creien en un Messies de les armes, un Messies que lluitaria contra els romans. Jesús era aquest líder. Ell, fent-se batejar pel baptista, mostrà la seva proximitat a la revolució militar. Per això, i mort Sant Joan, molts s’adonaren que Crist era el successor d’aquest. Tanmateix, Sant Pere, abans de ser deixeble de Jesús, també havia estat seguidor del Baptista. Els Evangelis parlaven sovint de l'espasa que Pere portava, un deixeble que era un revolucionari de les armes seguint el seu cap Jesús, un home que no sempre va predicar la pau sinó la guerra. Frases com "No us imagineu que hagi vingut a posar pau sobre la terra; no he vingut a posar pau, sinó espasa" (Mateu 10:34) o "Qui no tingui espasa que vengui la túnica i se'n compri una" (Lluc 22:36), deixaven clar que el Natzaré no fou cap angelet. O Jesús era un Messies de la pau o un profeta de la guerra, no les dues coses alhora. Fins i tot quan Jesús va entrar a Jerusalem ho va fer damunt d'un ase, un dels símbols messiànics i militars del llibre de Zacaries. Allò sols podia interpretar-se d'una manera, ell venia cavalcant en nom de Déu per aniquilar els enemics dels jueus, els romans. Vet aquí perquè la multitud l'aclamà quan entrà a Jerusalem. També, i segons Els Evangelis, Jesús va presentar-se dins del temple, i a cops de fuet, en va expulsar els mercaders, una reacció típica d'un príncep de la pau. Però el fet més revelador d’aquest senyor de la guerra aparegué quan fou crucificat. Jesús se'l va executar juntament amb dos lestai. Aquest terme del grec antic havia estat traduït pel de lladres però en realitat significava bandoler-zelote, i els zelotes pertanyien a una branca del messianisme militar, la mateixa que Joan el baptista predicava. Jesús, si va existir, fou executat per Roma amb dos dels seus condeixebles, dos terroristes enemics de l’imperi. En mans jueves hagués estat molt diferent la cosa, hagués estat apedregat, i no pas clavat a la creu. En Moore anava pensant en tot això mentre veia passar el temps prudencial per poder establir contacte amb en Granés, el narcòtic afluixava. Si els càlculs no li fallaven podria trucar-lo en breu a l’habitació de l’hotel on estava. En Peter veia que el científic tenia dues trifulgues, una amb el Vaticà i l’altre amb els ateistes extrems. Tot i tot, si es demostrava que Jesús mai no va existir, els dos contrincants perdrien la partida, Vaticà i en Granés esdevindrien uns garlaires mentre els ateistes extrems uns herois. Es feia obvi que les contradiccions evangèliques reforçaven la postura dels incrèduls, però encara s’hi podia afegir un altre pes a favor dels ateistes, un argument definitiu, uns textos antics. En Peter restava encara embadalit davant la posta de sol. Els núvols, seda rosa i pàl·lida, s’anaren agrupant fins apinyar-se en una densa massa grisa encastada al sostre del cel. Com era d’esperar a l’antiga Birmània, la pluja va iniciar la seva monòtona melodia. Les fines gotes d’aigua repicaven metàl·licament contra el marc d’alumini del finestró. Els degoters del teulat saltaven sobre el terra produint un fanguet d’aspecte a cosa evacuada. En Peter observava les voreres així llefiscoses del carrer. La gent hi passava amb por a relliscar. Un temps trist, ensopit. Allò acabar de convidar al monjo a cercar companyia. Ell sabia que en Granés li agrairia sentir recolzament. Bona hauria estat una trobada personal, una conversa cara a cara, però llàstima que Myanmar i Europa no fossin a tocar. Decidit a conversar amb el científic, el cenobita va esperar a la fi del ruixat per poder sortir del monestir. En finar el xarbot, va fer acte de presència la calor tropical, l’aire humit del vespre. L’aigua va començar a evaporar-se permetent que Myanmar desplegués el seu clima infernal, xafogós, rabejat, un temps que posava a qualsevol a morir. Dia i nit, sent occidental no adaptat, anaves xop de camisa, per no dir de tot. La humitat espessa, closa en els carrers, regalimava pels finestrals, xafogor que enlairava una olor lleugera i alada de fongs, una flaire que augmentava l’ofegor atmosfèrica del moment. En Peter, enlairat d’ànims, sortí del monestir. Just davant de la portalada, un suau bri de vent refrescà al monjo. Per desgràcia acompanyà la brisa una altra sensació, una bravada embafadora d’àcid úric, una olor intensa i desagradable que el feu enrera. Buscar d’on venia aquell efluvi de basqueigs i de repugnància, de fermentat pixum. Un captaire alcohòlic, adotzenat, panxacontent, comú com tants n’hi havien, restava ajagut i recolzat a la paret, com un arbre podrit i esprimatxat d’olor fètida i nauseabunda. Allí arraulit esperava l’engruna d’una almoina matinal i solidària que li engreixés les canyes de les cames, unes columnes lleugerament ventrudes sols en la part posterior del panxell. El pobre, d’ulls arrasats per l’alcohol, dirigí una mirada llastimosa, pidolaire i molt assajada que en Peter rebutjà. Es feia obvi el tedi i la mandra en aquell transeünt, l’engany. Que cada pal suporti el seu vent, pensà en Peter, tot i que aquell desvagat semblava un secall tacat i oliós al compàs de la minsa brisa tropical, un aire que no s’emportava les males olors ancorades en aquell escuradents sense vela ni vaixell ni galera. En Peter no li’n donà ni cinc, tenia pressa. Tot i que el monjo practicava la gratitud budista de soca-rel, també era extremadament metòdic i racional. Ell sempre desconfiava dels enganys. El seu passat, tan o més com europeu, l’havia ensinistrat amb gran acuïtat. En Peter Moore, abans de la pau budista, havia assolit l’agudesa del gat vell, del diable etern. A grans gambades s’allunyà d’aquella temptació evitant ser engalipat. La túnica li ballava al pas. Prop del monestir hi havia un centre de telecomunicacions, un edifici rònec per les pluges tropicals, de façanes tenyides de verd pels líquens i humitats, de superfícies llepissoses. La veritat que amb un mòbil no li calia anar al centre, però en Peter era especial, ell es negava a posseir un mòbil, fugia de l’esclavitud tecnològica, això pensava. Del cert que sols buscava excuses per fugir de si mateix i dels qui el coneixien, dels qui encara el buscaven i empaitaven pel seu passat. Vet aquí per quina raó també evitava emprar el telèfon del monestir, per passar desapercebut. Ambdues raons, antipatia al mòbil i la indiscreció del monestir, implicaven que la conversa amb en Granés depenia d’una passejada fins al centre de telecomunicacions. Arribat a lloc i davant del terminal començà la videoconferència. Delfos, el gran controlador cibernètic de tot el sistema, estaria també present. En Granés accedir amb gest enfadós. - Caram! Quina mala cara que fas – es mofà l’eremita -. O potser aquesta és l’última moda per Barcelona? - Tu ves rient. Però has vist com m’han tractat els periodistes? – bramular en Granés des de l’habitació tot cenyint-se el barnús. - Crec que t’has defensat prou bé. - Així doncs, has vista tota la roda?! - L’he escoltada- li aclarí amb veu prima i asserenada. - Quines penques! Els periodistes m’han sabatejat fins esmussar-me l’esperit. - Crec que t’estàs complicant massa la vida. - I què m’aconselles. Que em faci com tu? Budista per fugir dels teus esculls de joventut. - Per què m’ataques? – li recriminà en Peter amb to pausat - Deixa en pau el meu passat. Jo estic amb tu i no pas en contra teu. Per què vols atiar-me? - M’has de perdonar – obligant-se a la calma -. Els mitjans em tenen sota pressió. Estic massa trasbalsat. - Accepto les disculpes, però això no és l’important. La roda de premsa m’ha fet barrinar força. - En? - En els arguments dels ateistes extrems. Ara més que mai desitgen el teu cap en una safata. Si és cert el que prediquen, la teva tesi d’una segona carta ordenada per Sant Pere no s’aguanta. En Llogari Pujol els ha donat més que arguments, els ha donat textos antics on fonamentar-se. A més, ja saps que en Llogari tampoc creu en l’existència de Jesús. Ara, més que mai, els radicals ateistes ostenten la millor prova material de tal possibilitat, les investigacions d’en Llogari i els textos de l’antic Egipte descoberts per ell i la seva muller. - Perquè el Pare Nostre hi consta en ells? Perquè així també les Benaurances? Perquè tots ells foren escrits mil anys abans de Jesús? - Sí! Per aquesta paradoxa temporal i moltes altres coses. - No és cap paradoxa. Els egipcis van redactar el Pare Nostre i les Benaurances milers d’anys abans de Jesús. Posteriorment aquest mateix va poder plagiar aquells escrits des de la tradició oral jueva. - Però no em negaràs, tal com va descobrir en Llogari, que si Els Evangelis són atapaïts de contes i mites de l’antic Egipte, també ho pugui ser Jesús. - Jesús ser què? - Un conte. - Au va! T’has begut l’enteniment? O pitjor encara, t’has fet també ateista radical? - No amic meu, sols em faig preguntes des de la humilitat. Tu no tens la veritat absoluta i potser ells puguin tenir raó. - Crec que el budisme t’ha ennuvolat la ment – li engaltà el científic amb caire de malifeta infantil. - O m’ha regalat molt temps de reflexió – li somrigué el monjo desarmant l’atac. - Doncs aleshores pensa en el que ara t’explicaré. Els primers cristians foren ensinistrats per un home que els predicà la fe i que en fundà la majoria de comunitats. Ell havia estat un ciutadà romà fariseu que odiava i perseguia els jueus contraris a l’Imperi. Sant Pau fou aquest últim deixeble de Crist, tan últim que mai no va conèixer en vida a Jesús. - I la paradoxa? - Molt simple, si Sant Pau perseguia cristians abans dels textos evangèlics és que Jesús ja havia existit. No vulguis ara que cregui el que diuen els ateistes extrems. Ells sí que s’ho inventen tot. - Potser, i com defensen ells, tots els textos evangèlics sorgiren de Sant Pau, qui potser alhora redactà el seu mite de perseguidor convers. Alguns psiquiatres actuals creuen que Sant Pau patia greus quadres d'epilèpsia al·lucinatòria, o fins i tot d’esquizofrènia. Potser tot va ser producte de la seva imaginació quan li sobrevingué un atac a les portes de Damasc, un atac induït per la caiguda d’un llamp. Fou aleshores quan va rebre la il·luminació. Ell mateix va crear un Messies pacificador, un Crist sense orígens jueus, una prova més que el seu Jesús no es corresponia amb el real. A partir d’allí, la seva percepció del rei gentil de la pau va estendre’s per totes les colònies cristianes que ell va fundar predicant la seva imaginació. D’un desvari sorgí tot i un Jesús que mai no va existir. Si no vaig errat, el mateix Sant Pau va influir en la redacció dels Evangelis, ell va poder introduir el mite Jesús dins de la història. No ho creus possible? - Massa ensucrat, massa enravenat tot el que m’expliques. Que Sant Pau s’inventés un messies pacificador no en tinc cap dubte, però que Sant Pau hagués estat capaç de crear un Crist sense que aquest existís abans, sincerament, em sembla increïble. - Pensa un moment. Ell fou el principal fundador de les colònies cristianes, ell va fer redactar el llibre dels Fets dels Apòstols, per tant, qui si no va poder inventar-s’ho tot? Sant Pau va poder engendrar un mite anomenat Jesús. Per als ateistes es fa obvi que Els Evangelis són un plagi de textos de l’antic Egipte amb afegits de Sant Pau. Jesús, com a mite, va aparèixer 3.000 anys abans que Sant Pau el ressuscités. - Per favor! No em siguis sòmines. Això no t’ho haguessis cregut ni quan de jove et drogaves. No pretenguis treure’m de polleguera. La meva vida anterior al budisme no té res a veure amb tot això – li contestà Peter amb agror a les paraules -. T’estic parlant sota la reflexió i la lògica. Prego que escoltis el que ara et diré. Empaites l’existència d’una segona carta dictada per Sant Pere, un testimoni que potser no existeix. Aquesta possibilitat, no pas certesa, et fa cec a la veritat real. Si Jesús no va existir, la teva carta tampoc. Aquesta va poder ser redactada pel propi Sant Pau, el creador de Jesús. I ara deixa el meu passat en pau.

JESÚS 3000 AÑOS ANTES DE CRISTO Claude-Brigitte Carcenac

Ensayo preciso, detallado y académico que argumenta que el Nuevo Testamento fue sobretodo construido a partir de plagios, imitaciones y paralelismos de cuentos y mitos del antiguo Egipto. El gran volumen de detalles e informaciones, fruto de una tesis doctoral previa, ofrecen una lectura densa y argumentada. Las similitudes entre el faraón y Jesús son abrumadoras por lo que el autor propone que los evangelistas redactaron la mayoría de libros del Nuevo Testamento bajo el influjo de la antigua religión egipcia. Lo que queda claro, y dados los grandes errores de los evangelistas en sus redacciones, es que éstos apenas conocían el territorio y la cultura judía por donde se movió Jesús. A falta de testimonios vivos sobre Jesús a mediados y finales del siglo I, los evangelistas recurrieron a los mitos, cuentos y tradiciones, muchos egipcios, para rellenar los extensos vacíos de la biografía del nazareno. Podría hasta alguno argumentar que Jesús resultó ser una invención histórica, ¿algún racionalista se apunta?

viernes, 17 de mayo de 2013

NOU DECRET DE PLANTILLES DOCENTS UN PERILL IMMINENT

EL PROFESSORAT, FACTOR DE QUALITAT. Per Felipe J. de Vicente, President de l’Associació de Catedràtics, delegat d’ASPEPC-SPS: John Hattie, conegut sociòleg de l'educació, ha estudiat els factors que més incideixen en l'èxit escolar i el seu pes específic. El primer, que incideix en un 40%, és el mateix alumnat. Si l'alumnat no s'esforça, no vol estudiar o no està motivat, disminueixen les possibilitats d'èxit. El segon factor, al qual Hattie atribueix un 30% d'incidència, és el professorat, mentre que la direcció del centre només hi incideix en un 5%. Com més formats i dignificats estiguin els docents, millor per a la qualitat educativa. El Departament d'Ensenyament ha anunciat un decret sobre plantilles docents que va en sentit contrari al que era d'esperar per garantir l'èxit escolar. Influït pel criteri d'una associació de directors ben connectada amb el departament, el decret pretén privatitzar parcialment la gestió dels centres públics, reservant el 50% de les places a un procediment selectiu en el qual la direcció actua com un empresari que escull els seus treballadors. Quan la cultura de la corrupció afavoreix l'amiguisme, Ensenyament obre la porta a un procediment que el pot fomentar. Si l'objectiu és seleccionar els millors docents, per què no recórrer a un procés públic, transparent i valorat per una comissió externa, elegida per sorteig entre professionals experimentats i independents? El decret polvoritza un element imprescindible per a la qualitat de l'ensenyament: el respecte a l'especialitat del professorat. Promou la figura del professor polivalent, que tan aviat pugui fer classe de matemàtiques com de biologia, de filosofia com de llengua. I no només als primers cursos de l'ESO, també a batxillerat i l'FP, on les matèries requereixen un important grau d'especialització. Per entendre la dimensió d'aquest disbarat, traslladem el tema a la sanitat: per què els cardiòlegs no atenen també les consultes d'urologia? Les dues mesures són un cop dur a un professorat maltractat amb retallades i sobrecàrrega de feina. Se'ls està enviant un missatge clar: per què s'han de preparar i fer bé la feina si, al final, la plaça serà assignada al candidat més afí al director? Quin sentit té formar-se en la pròpia especialitat si no es respecta? I si el professorat és un factor essencial per a la qualitat educativa, quina qualitat podrà haver-hi amb un professorat cada vegada més degradat professionalment? (Felip J. de Vicente, President de l’Associació de Catedràtics, delegat d’ASPEPC-SPS)

lunes, 13 de mayo de 2013

¿NEANDERTALES CON PLUMAS? (artículo)

En el número de mayo de National Geographic el codirector de Atapuerca y Premio Príncipe de Asturias, Juan Luis Arsuaga, expone que los neandertales utilizaban plumas para decorarse la cabeza. Para ello se fundamenta en la detallada reconstrucción de un busto masculino de un neandertal que el artista italiano Fabio Fogliazza ha elaborado. Esta escultura se inspira a su vez en las interpretaciones del yacimiento neandertal de Fumane en los Prealpes italianos. Ante tal cadena de suposiciones cabe preguntarse si realmente los neandertales se emplumaban la testa. Arsuaga juega con dos argumentos, el primero, y sólo empezar el artículo, dice textualmente: las reconstrucciones que hacen los paleoartistas son tan buenas y realistas que nos vemos obligados a preguntarnos si de verdad ganaríamos algo viajando al pasado. Es decir, es más creíble el busto de un neandertal con plumas supuestas que los hechos que realmente sucedieron. En segundo lugar, y de entre los miles de fragmentos óseos del yacimiento italiano de Fumane, Arsuaga se fija en seis restos de alas pertenecientes, entre otros, a grandes aves como córvidos, buitres y águilas. En esta cueva los neandertales despedazaron muchos animales para comérselos aunque para Arsuaga, y cito textualmente: estas partes del cuerpo (las alas) no proporcionaban alimento alguno a los neandertales. La afirmación anterior no halla dato tafonómico alguno contraviniendo la gran cantidad de proteína que hay en alas de aves de gran tamaño y en contra de lo que vemos hoy en día en el Kentucky Fried Chicken, las millones de alitas fritas que se sirven por todo el mundo. Aún así, y bajo el pretexto que los neandertales no consumían alas de ave, el autor afirma que las trajeron a la cueva de Fumane para arrancarles las plumas y utilizarlas como adorno al igual como hicimos nosotros los sapiens en culturas como la Sioux o la Cheyenne. Insiste luego Arsuaga que esto también lo piensan los investigadores de Fumane. Al final, el artículo termina afirmando lo iguales que fuimos neandertales y nosotros, que no hay más que ver la reconstrucción del neandertal con tocado de plumas para imaginarse un ser humano como nosotros, que los neandertales sabían hacer fuego y tallar piedra como nosotros, y que finalmente la economía de éstos no era diferente de la nuestra en aquellos tiempos. Resulta obvio que en todo ello se manifiesta más la interpretación artística de unos neandertales con plumas cheyenne que datos taxativos que lo avalen. Si bien el equipo italiano lo propuso y sigue trabajando en ello, Arsuaga, como asesor en el National Geographic de España, se ha erigido en altavoz de esta idea. Sabiendo que Juan Luis Arsuaga, codirector de la excavación de Atapuerca, defiende que los neandertales arrojaban en sentido ritual a sus muertos en la Sima de los Huesos de igual forma como muchos humanos actuales damos sepultura a nuestros difuntos, es obvio que el autor desea sapienizar a los neandertales a todos los niveles, o bien llevando plumas cheyennes en Fumane, o bien enterrando a sus muertos en Atapuerca. Prueba de ello son dos hechos. El primero es que en la Sima de los Huesos se mezclaron huesos de humanos, osos, cánidos y demás por corrientes de agua creadoras de la gruta y que previamente los restos humanos habían sido devorados por depredadores. Rodaduras, abrasiones y mordiscos sobre los restos humanos atestiguan tal hecho negando que hubiera enterramientos rituales en la Sima de los Huesos. En este sentido, el doctor Chris Stringer del Museo de Historia Natural de Londres publicó recientemente en la prestigiosa revista Evolutionary Anthropology, erróneo y equivocado el interpretado acto funerario en Atapuerca. La realidad es que en Atapuerca faltan el sesenta por ciento de los huesos humanos, algo extraño si allí fueron enterrados enteros aquellos individuos. En segundo lugar las representaciones artísticas defendidas por Arsuaga en donde los neandertales dejan caer ritualmente a un individuo en la Sima de los Huesos, muestran a un sujeto con cierto parecido a Arsuaga que presenta una característica exclusiva de los sapiens que los neandertales no poseían, el mentón mandibular. Tal dato indica un error infundido por las ganas de sapienizar a los neandertales. Es obvio que los neandertales dominando fogatas, construyendo campamentos y cazando grandes mamíferos ostentaban una gran complejidad simbólica, social y lingüística, pero afirmar con representaciones artísticas que eran como los sapiens es especular sin datos que lo demuestren. Las recreaciones pictóricas del pasado que autores como Arsuaga defienden, financian y difunden entran muy rápidamente en la memoria visual de nosotros los sapiens como mentiras que repetidas mil veces creemos como reales. Los humanos, herederos de primates con vista excelente, en color y estereoscópica para no errar en el salto arbóreo, somos animales de memoria extremadamente visual. Así pues este tipo de iconografías sobre una prehistoria que jamás existió penetran mucho más en nuestras mentes que los artículos científicos veraces. Luego cuesta lustros corregir estos errores en la conciencia social de nuestros estudiantes, universitarios e incluso de personajes mediáticos cultos. Sólo cabe pensar en las pinturas erróneas de dinosaurios como grandes y torpes lagartos a inicios del siglo XX que todavía hoy persisten. Si real y objetivamente queremos conocer la sociedad neandertal debemos dejar a un lado las representaciones artísticas que muchos imaginan y por otro olvidar que nosotros somos sapiens para interpretar correctamente a nuestros parientes evolutivos. Los buenos etólogos esto lo tienen claro. Ellos no buscan amor, odio o intenciones abstractas si observan el comportamiento del escarabajo pelotero. Arsuaga, en cambio, hace todo lo contrario al sapienizar a los neandertales. A tenor de recientes descubrimientos genéticos, neandertales y sapiens fuimos distintos y diferenciados, ambos poseíamos un acervo genético singular y propio, por tanto éramos distintos mentalmente. Si los varones de Sioux u otras tribus de aborígenes americanas se decoraban la cabeza con plumas no puede inferirse directamente lo mismo en los machos neandertales pues fueron distintos a nosotros, más de lo mismo si actualmente la mayoría de culturas damos sepultura a nuestros difuntos no debía ser algo obligatorio para los neandertales. De hecho hay muchas culturas sapiens que abandonan los cadáveres a expensas de la naturaleza y no por ello se demuestra que los neandertales hicieran lo mismo. Sapiens y neandertales fuimos genéticamente distintos y por tanto con mentes distintas, ni mejores ni peores, sólo distintas. No pretendamos sapienizar a los neandertales ni tampoco neandertalizarnos a nosotros mismos.

¿NEANDERTALES CON PLUMAS? (carta breve)

En el número de mayo de National Geographic el codirector de Atapuerca y Premio Príncipe de Asturias, Juan Luis Arsuaga, expone que los neandertales utilizaban plumas para decorarse la cabeza. Para ello se fundamenta en la detallada reconstrucción de un busto masculino de un neandertal que el artista italiano Fabio Fogliazza ha elaborado. Esta escultura se inspira a su vez en las interpretaciones del yacimiento neandertal de Fumane en los Prealpes italianos. Ante tal cadena de suposiciones cabe preguntarse si realmente los neandertales se emplumaban la testa. Arsuaga juega con dos argumentos, el primero, y sólo empezar el artículo, dice textualmente: las reconstrucciones que hacen los paleoartistas son tan buenas y realistas que nos vemos obligados a preguntarnos si de verdad ganaríamos algo viajando al pasado. Es decir, es más creíble el busto de un neandertal con plumas supuestas que los hechos que realmente sucedieron. En segundo lugar, y de entre los miles de fragmentos óseos del yacimiento italiano de Fumane, Arsuaga se fija en seis restos de alas pertenecientes, entre otros, a grandes aves como córvidos, buitres y águilas. En esta cueva los neandertales despedazaron muchos animales para comérselos aunque para Arsuaga, y cito textualmente: estas partes del cuerpo (las alas) no proporcionaban alimento alguno a los neandertales. La afirmación anterior no halla dato tafonómico alguno contraviniendo la gran cantidad de proteína que hay en alas de aves de gran tamaño y en contra de lo que vemos hoy en día en el Kentucky Fried Chicken, las millones de alitas fritas que se sirven por todo el mundo. Aún así, y bajo el pretexto que los neandertales no consumían alas de ave, el autor afirma que las trajeron a la cueva de Fumane para arrancarles las plumas y utilizarlas como adorno al igual como hicimos nosotros los sapiens en culturas como la Sioux o la Cheyenne, ¿ustedes se lo creen?

sábado, 11 de mayo de 2013

ARSUAGA EN EL NATIONAL GEOGRAPHIC

En el número de mayo de National Geographic de este año el codirector de Atapuerca, Premio Príncipe de Asturias, Doctor Honoris causa por la Universidad de Burgos y asesor de dicha publicación en España, Juan Luis Arsuaga, expone en un artículo que los neandertales utilizaban plumas para decorarse la cabeza. Para ello se fundamenta en la excelente, detallada y exigente reconstrucción de un busto masculino de un neandertal que el artista italiano Fabio Fogliazza ha elaborado imitando en todo detalle a los indios cheyennes. Esta escultura se inspira a su vez en las hipótesis propuestas por el antropólogo italiano Marco Peresani que dirige el equipo que interpreta los restos neandertales hallados en la cueva de Fumane en los Prealpes italianos. Ante tal cadena de suposiciones cabe preguntarse si tenemos datos taxativos que demuestren que los neandertales se emplumaban la testa. Sabemos por hechos que los de nuestra especie por América y otros continentes sí lo hacían, recuérdese los Sioux o los Cheyennes, pero que los neandertales fueran pioneros en tales prácticas no hay pruebas directas, claras y fehacientes de ello. Pues, ¿cómo lo argumenta Arsuaga? Primero, y sólo empezar el artículo, dando más credibilidad al mundo artístico que a los datos científicos. Cito textualmente: las reconstrucciones que hacen los paleoartistas son tan buenas y realistas que nos vemos obligados a preguntarnos si de verdad ganaríamos algo viajando al pasado. Es decir, la observación directa de unos hechos pretéritos sería de menor calado real que la mejor obra artística que los imaginó. Arsuaga prosigue el artículo, y sin dato alguno durante seis parágrafos, declara que si los neandertales se arreglaban el pelo con plumas seguro que hablaban. Que estos homínidos conversaban parece muy probable dada su pericia en caza y campamentos compartidos, pero que ello se deduzca de la supuesta decoración con plumas en sus peinados sería como decir que una cucaracha parlotea por acicalarse las patas o que los pájaros charlan por cuidarse el plumaje. Unos renglones más abajo Arsuaga vuelve a ratificarse en las ganas de asemejar los neandertales a nosotros los sapiens: Bastaría con tener la certeza de que usaban cualquiera de estos elementos (las plumas) para que supiéramos que su mente era tan simbólica como la nuestra [...], un tocado de plumas en la cabeza de un neandertal produciría un gran efecto. Es obvio que los neandertales dominando fogatas, construyendo campamentos y cazando grandes mamíferos ostentaban una gran complejidad simbólica, pero de ello afirmar que eran como los sapiens es especular sin datos que lo demuestren. Es más, si queremos analizar objetivamente la sociedad neandertal debemos olvidar que nosotros somos sapiens para interpretar correctamente sus antiguos comportamientos. Los etólogos esto lo tienen claro. Ellos no buscan amor, odio o intenciones abstractas si observan el comportamiento del escarabajo pelotero. Arsuaga, en cambio, hace todo lo contrario al sapienizar a los neandertales. A tenor de recientes descubrimientos genéticos, neandertales y sapiens fuimos distintos y diferenciados, ambos poseíamos un acervo genético singular y propio. Después de esto, Arsuaga inicia en el artículo una cadena de suposiciones sobre el yacimiento italiano de Fumane. En esta cueva los neandertales despedazaron muchos animales para comérselos. Entre todos aquellos restos se hallaron algunos huesos de grandes aves como córvidos, buitres y águilas. De estos grandes pájaros había seis alas que el autor resalta en el artículo. Cito textualmente: estas partes del cuerpo (las alas) no proporcionaban alimento alguno a los neandertales. La afirmación anterior no halla dato tafonómico alguno contraviniendo la gran cantidad de proteína que hay en alas de estas grandes aves y en contra de lo que vemos cada día los humanos actuales en el Kentucky Fried Chicken, las millones de alitas fritas que se sirven por todo el mundo. Poco después, y sentada la interpretación que los neandertales no consumían alas de ave, el autor esgrime que una explicación muy razonable para ello es que usaran éstas para arrancarles las plumas y utilizarlas como adorno, y añade que así también lo piensan los autores de la investigación en Fumane. Añade Arsuaga, que a partir de esta idea el artista Fabio Fogliazza ha imaginado y modelado en escultura el aspecto de un neandertal masculino con plumas. Hasta aquí todo suposiciones de suposiciones, pero en el párrafo siguiente el autor pasa de lo que ha supuesto más arriba a la afirmación tajante: Por supuesto, no se sabe quiénes utilizaban las plumas, si eran los hombres, las mujeres o ambos sexos. Tampoco se tiene idea de qué significaban para los neandertales pero si tenían algún significado ya era simbólico, una forma de lenguaje cotidiano para enviar un mensaje a los demás, la expresión de una mente racional. Es decir, ahora ya es seguro que los neandertales se decoraban simbólicamente con aves y que la escultura del neandertal con plumas es una representación de una realidad prehistórica. En todo esto hay que llamar a la prudencia, a la humildad y a los datos científicos. Las simulaciones artísticas del pasado que autores como Arsuaga defienden, financian y difunden entran muy rápidamente en la memoria visual de nosotros los sapiens como mentiras que repetidas mil veces creemos como reales. Los humanos, herederos de primates con visión estereoscópica y en color para no errar en el salto arbóreo, somos animales de memoria extremadamente visual. Así pues este tipo de iconografías sobre una prehistoria que jamás vimos penetran mucho más en nuestras mentes que los artículos científicos veraces. Luego cuesta lustros corregir estos errores en la conciencia social de nuestros estudiantes, universitarios e incluso de personajes mediáticos cultos. El artículo de Arsuaga acaba y concluye con una serie de afirmaciones puramente especulativas que repiten todo lo anterior, que no hay más que ver la reconstrucción del neandertal con tocado de plumas para imaginarse un ser humano como nosotros, que éstos sabían hacer fuego y tallar piedra como nosotros, y que finalmente la economía de los neandertales no era diferente de la de los sapiens contemporáneos. Resulta obvio que en todo ello se manifiesta más la imagen artística de unos neandertales con plumas que datos taxativos que lo avalen. Si bien el equipo italiano lo propuso y sigue trabajando en ello, Arsuaga, como asesor en el National Geographic de España, se ha erigido en altavoz de esta idea. Sabiendo que Juan Luis Arsuaga, codirector de la excavación de Atapuerca, defiende que los neandertales arrojaban en sentido ritual a sus muertos en la Sima de los Huesos de Atapuerca, de igual forma como los sapiens actuales damos sepultura a nuestros difuntos, es obvio que el autor amaga una obsesión, un prejuicio y una quimera, su creencia y deseo de sapienizar a los neandertales a todos los niveles, llevando plumas cheyennes en Fumane o enterrando a sus muertos en Atapuerca. Prueba de ello son dos hechos. El primero es que en la Sima de los Huesos se mezclaron huesos de humanos, osos, cánidos y demás por corrientes de agua creadoras de la gruta y que previamente, al menos los restos humanos, fueron devorados por depredadores y carroñeros que dejaron los huesos plagados de mordeduras hoy fosilizadas, por tanto no hubo enterramientos rituales. En este sentido, el doctor Chris Stringer del Museo de Historia Natural de Londres publicó recientemente en la prestigiosa revista Evolutionary Anthropology, erróneo y equivocado el interpretado acto funerario en Atapuerca. La realidad es que en Atapuerca faltan el sesenta por ciento de los huesos de los cadáveres, algo extraño si allí fueron enterrados enteros aquellos individuos. Pero lo más peculiar era que de los huesos encontrados el cuarenta por ciento estaba mordisqueado por depredadores y carroñeros, algo que demostraba que nos hallábamos ante el cubil de un gran predador removido posteriormente por las corrientes de agua de la cueva. En segundo lugar las representaciones artísticas defendidas por Arsuaga en donde los neandertales arrojan a un individuo en la Sima de los Huesos de Atapuerca, muestran a un sujeto con cierto parecido a Arsuaga, que presenta una característica exclusiva de los sapiens que los neandertales no poseían, el mentón mandibular. Tal dato solo puede indicar un error infundido por las ganas de sapienizar a los neandertales. Quizás Arsuaga esté aprovechando inconscientemente su posición mediática y de poder para difundir meras especulaciones sin datos bien contrastados. En lo que se refiere a la idea defendida por Arsuaga de neandertales con plumas, si los varones de Sioux u otras tribus de aborígenes americanas se decoraban la cabeza con plumas no puede inferirse directamente lo mismo en los machos neandertales, más de lo mismo si actualmente la mayoría de culturas damos sepultura a nuestros difuntos no debía ser algo obligatorio para los neandertales. De hecho hay muchas culturas sapiens que abandonan los cadáveres en la naturaleza a expensas de ésta y no por ello se demuestra que los neandertales hicieran lo mismo. Sapiens y neandertales fuimos genéticamente distintos y por tanto con mentes distintas, ni mejores ni peores, sólo distintas. No pretendamos sapienizar a los neandertales ni tampoco neandertalizarnos a nosotros mismos.

jueves, 9 de mayo de 2013

CAMACHO IMITANT A HITLER

El passat 8 de maig, la dirigent del PP, Alícia Sánchez Camacho, va abandonar el Parlament de Catalunya junt amb els seus acòlits inclosos els de ciutadans. Deixar el lloc laboral no esdevé una cosa massa elegant. Als plebeus això ens ve castigat amb la pèrdua del sou, i en casos més greus amb el comiat i l’atur. Doncs aquest no serà el cas dels del PP i C’s, ¿o és així com es guanyen la nòmina? Per desgràcia la Camacho no en té prou amb això i continuarà criticant el nacionalisme català al no pertànyer aquest al nacionalisme espanyol, continuarà atacant una immersió lingüística que la Unió Europea ha ratificat, i continuarà no respectant la veu de la majoria abandonant el Parlament. La immensa majoria catalana, així ho ha dit a les urnes, ha votat a favor del dret a decidir. En aquest sentit sols cal mirar la composició de la cambra per adonar-se del que el poble desitja. No s’entén doncs, que la Camacho, amb gest totalment en contra de la majoria, i en contra de la democràcia, abandonés un Parlament de Catalunya que defensa el que el seu poble desitja i que el TC, en contra de la Declaració de Sobirania, tampoc respecta. Ara tornarem a sentir veus properes al PP acusant als catalans de nazis, però que aquest cop analitzin bé la història, abandonar la cambra parlamentària fou un gest que repetides vegades va fer Hitler en contra la majoria democràtica.

lunes, 6 de mayo de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (II)

PRIMERA CARTA DE SANT PERE ALS IGNORANTS - FRAGMENT I - Jerusalem, any 31 d. C. Ocults tots allí, esperàvem el seu mandat. Entre la foscor de la cambra, un fil de llum es filtrava per un finestró perfilant el contorn de la seva cara. Sols la seva mirada vidriosa, sanguinolenta, de retina esgrogueïda, ja feia esgarrifar. Ell, endurit per mil trifulgues, arrufà el nas, nàpia semita d’aires grecs. Aquella ganyota li dibuixà multitud de solcs sobre el seu rostre. Aquella granítica expressió imprimia en la nostra ment una sola paraula, autoritat. De fet, i per tot el territori, s’havia fet respectar d’allò més. Així s’entenia que la revolta que estava dirigint fos a les portes de l’èxit. El seu felí enginy, la seva gran loquacitat i el seu caràcter dominant assolien les fites que es proposava. Potser en breu donaria l’ordre. Jo, malgrat les seves extravagàncies i les seves delectacions poc ortodoxes, l’idolatrava. Eren molts els seus acòlits, però ni ells ni la resta de seguidors li coneixien les seves debilitats estrafolàries, tots ells sols el seguien per la seva causa, la lluita contra la desmesura, contra Roma. Jo, a més, n’era amic. Els mètodes que emprava contra els poders no resultaven agradables a aquests. Recordo quan, amb un fuet a les mans i foc a les paraules, expulsà els mercaders del gran temple. Aquella dèria no fou un rampell esporàdic i aïllat, sinó un gest vehement de tants que el caracteritzaven. Ell desaprovava la simbiosi entre mercaders i summes sacerdots. Els primers pagaven pel dret de vendre animals pels sacrificis i els segons, ben farcits de virolles, beneïen aquells ingressos aprofitant-se d'un poble depauperat. Totes aquelles almoines sols eren assaborides pels panxuts representants de Déu, els druides del temple, els grassos homes de Yahvè que, aliats amb els poders romans, poc defensaven els drets dels pobres. Ans al contrari, procuraven acabalar més poder per a ells en detriment d'una societat cada cop més classista, un país més avorrit, una cultura més hermètica, més tancada, la nostra, la jueva. Així doncs voler lluitar contra Roma passava per enfrontar-se amb els seus aliats, els summe sacerdots i uns altres, els herodistes. Tots ells, rics de mena, poc procuraven repartir els béns, més aviat preferien seguir ancorant la societat en la diferència de classes. La igualtat humana era una utopia, una fal·làcia davant el pacte de poders. Ser ciutadà romà o no ser-ho, ser home o ser dona, ser lliure o ser esclau, ser romà o ser jueu, ser noble o ser plebeu. Calia una revolució des de baix cap a dalt sense discernir entre jueus o romans. Les espases estaven prestes i ell, el nostre rabí, el nostre natzorai, n'era el caporal. Considerat, en un principi, un eixelebrat amb somnis de profeta, mica en mica s'anà convertint en el successor del Baptista, i per tant, en una nova amenaça per als poders del moment. L'expulsió dels mercaders del temple fou la gota que va fer vessar el got. Aquell gest no agradà gens als suprems sacerdots. El nostre mestre, qui representava el Messies militar que preconitzaven les profecies, no ignorava la situació en la qual es trobava. Ell veia com les tensions creixien per la ruralia coent un perill cada cop més patent. Aquell matí, entaforats a casa d’un acomodat i gran benefactor de la causa, se'l veia capficat, com qui amaga un gran turment, una gran secret. Així passava que restava absent a les nostres demandes, les dels seus seguidors. A petició seva, i d’una esgarrapada, sortírem d’aquella llar que ens ocultava dels romans. Ja fora, el cel era claríssim, fresc, metàl·lic, amb algun núvol esfilagarsat. Nosaltres, animals sempre a raser de la nit protectora, ens cobrírem. Amb la cara oculta sota la capa, començàrem un passeig allunyats de la resta d’adeptes. Caminant pels polsinosos carrers de Jerusalem, se m’aparegué un rabí desencantat de les seves il·lusions. Els nostres passos anaven escopint pols per sota les soles de les espardenyes, pols resseca com l’interior del meu mestre. Aclaparat per cabòries, corsecat, caminava encorbat d’espatlles, com fent-se ombra a si mateix. Ocultant un rostre pàl·lid i opac a la vida, se’m mostrava com un company que havia perdut l'essència que el caracteritzava inicialment, un amic destil·lant una estranya paüra. Feia jornals que s'havia afaitat la barba per tal de no semblar un fariseu revolucionari, per evitar ser reconegut pels seus possibles botxins. Amb la fesomia nua com la d'un nadó, aparentava ser més jove de la trentena llarga que tenia. Aquell dia, un mestre alatrencat anhelava una conversa íntima i confidencial. De sobte, mentre passejàvem, el rabí va esglaiar-se en escoltar retrunyir els passos de la guàrdia romana. Jo em vaig aturar simulant serenor.

viernes, 3 de mayo de 2013

PSC i IES VELL per COMISSARIA NOVA

El passat dia 2 d'abril el PSC es va abstenir al Parlament en un fet que els seus votants a Gavà molt han reclamat d'ençà fa més de vuit anys, la prioritat de renovar l'arnat, decrèpit i vell IES Bruguers, un institut que porta més de mig segle aguantant-se com pot, vegi's les esquerdes a les aules de Batxillerat. Paradoxalment el mateix PSC va anunciar el passat mes de gener la construcció d’una nova comissaria per a la policia local. La delegació policial ja està acordada, la remodelació dissenyada i l’adaptació a punt d’iniciar-se. La contradicció, doncs, està servida, ¿com el PSC no recolza la millora d'una escola que es cau i que afecta a una majoria de famílies i sí imposa la construcció d'una nova comissaria per a una minoria? Fa prop de vuit anys el PSC va acordar, dissenyar i aprovar un pressupost per construir un nou institut Bruguers per millorar-ne les instal·lacions. Per desgràcia, i avui en dia, l’institut Bruguers continua vell, esquerdat i esperant les obres que mai no han vist ni un dels maons promesos, ans al contrari, ara construiran una nova comissaria de més de 900 metres quadrats amb sala de brífing, sala polivalent, sala d’agents, sala de descans i lleure, i aparcament per a 14 cotxes, 20 motos i una furgoneta segons els plànols. No dic que la policia no es mereixi tals instal·lacions, però el que resulta potser execrable és la decisió d’un PSC que prioritza la millora d’una comissaria modesta davant un institut esquerdat amb 600 alumnes a dins. Els docents cobren sobretot per fer pensar amb coneixements correctes i criteri als nostres alumnes, les forces de l’ordre públic per obeir i fer complir les lleis. Confio que el PSC aquí no trobi més important l’obediència de les forces que fer pensar als seus futurs votants.

jueves, 2 de mayo de 2013

EL COMPLOT DELS DEUS (I)

UN DÉU PER ALS IGNORANTS (Un monestir al Sud de Myanmar, antiga Birmània, febrer de 2026) Li suaven les mans, els canells li feien mal, el cap el sentia xarbotat de fiblades. Patint el que molts passat el 2020, els SR, els maleïts somnis repetitius, se li apareixia sempre la mateixa història, una mort de tortura i asfíxia, una agonia de suor, sang i dolor. Els afectats pels SR deien que revivien fets del passat, vides anteriors, la ciència apostava per una interpretació més racional, més raonada, l’abús de psicotròpics de nova generació. Tot plegat, un galimaties entre místics i empírics. S’acabava de llevar d’una llarga becaina per pair l’àpat de tarda. Aquell homenet madur, llargarut, d’articulacions inflades, pàl·lid de dermis, macilent, es refregà les ossudes falanges en senyal de cruiximent, poc l’importava si el seu SR era causat per fàrmacs o per raons ignotes, sols sentia que cada somni l’enervava. Mirà el rellotge de la tauleta de nit i s’adonà de l’hora. De sobte es desvetllà, no volia privar-se de l’esdeveniment. Deixà de banda la preocupació sobre aquell somni repetitiu i la molèstia somorta del mateix. Sense fer gairebé fressa, es llevà del jaç. Dempeus, d’una nuesa lineal, el seu cos s’estirà exageradament, semblava més sec i magra del que l’era en realitat. Amb calma i assossegament, es vestí. Cobert amb una túnica roja que li anava baldera, i notant el fred de les rajoles sota els peus descalços, es dirigí consirosament a la sala on els bonzes hi tenien el terminal. El monestir, fred, auster, sols disposava d’una sola pantalla, el diner curtejava per a tot, inclosa aquella finestra televisiva pont del món exterior. Aquell dia en Peter Moore, un cinquantaire europeu budista de disciplina, no volia perdre’s aquella roda de premsa, un debat on hi lidiaria un vell i anacrònic amic seu, el doctor Granés, un pensador, un científic que lluitava en favor d’una bandera, la veritat. En Granés no despertava molta credibilitat. La seva singular fesomia feia enrera a molts, i amb això despertava moltes antipaties. De barres anguloses, barbeta rossa tirant a tabac, cabells llargs, grisosos, gest facial dur, ressec, de pocs amics, cellut, semblava esquerp i enemic de tothom. Calia afegir el seu nas semita, cyranesc, tocat d’aires romans, però de perfil jueu avariciós i comercial, de mentider convuls. Malgrat això, i pel qui el coneixia a fons, era molt amic dels seus amics, no importaven les maneres, sols la noblesa del fer. El seu cos, vaixell de més de cinquanta tramuntanes, era atlètic, atrevit, valent, abrivat, de fusta noble, però a la fi, corcat pels anys. Tot i això, havia tingut prou energia per contrariar la ortodòxia catòlica amb opinions que li feren guanyar el títol d’esventat, de tabalot per part de la Santa Seu. En Granés, pensador empíric i desimbolt, havia enlairat molta polseguera amb la publicació d’un relat agosarat, el llibre Un Déu per als Ignorants. En Moore i en Granés s’havien conegut d’una forma molt insòlita. Un psiquiatre acòlit del científic els havia posat en contacte per Internet. Els dubtes dels dos en assumptes religiosos encengueren la flama. Finalment en Moore i en Granés es convertiren primer en freqüents conversadors i passats els mesos en confidents. En Granés tardà un temps a fer-li una visita a Myanmar, però des d’aleshores, i ja per sempre, esdevingueren còmplices l’un de l’altre. Els pensadors solen trobar-se, i un cop ho fan, el matrimoni dura per sempre. En Peter, a més de la vida monàstica, i lletraferit de soca-rel, es cultivava en disciplines com la filosofia, la lògica i la cosmogonia, d’això en llegia un gavadal de llibres. Sempre, i abans d’iniciar una lectura, obria el volum per acostar-hi el rostre. Tot aclucant els ulls amb plaer, ensumava l’olor que desprenia el tom, perfums de biblioteca, de pols, o d’impremta si els exemplars eren nous. En el fons era un romàntic fent allò, els llibres digitals els detestava, sols estimava el paper per les seves flaires. Sota aquella mania acabava devorant més textos clàssics, amb essència i ben recomanats, que no pas literatures modernes, vàcues i de multituds. Així, i amb tota la seva intenció, no llegia el que la majoria, ans al contrari, era extremadament selectiu. Frasejava sovint que si llegís el que la pluralitat, pensaria com ells, i la humanitat no es podia permetre més mediocres. Llegir, més l’amistat mantinguda amb l’antic de la ciència, en Granés, sadollaven els pous de curiositat d’en Peter. De fet ambdós pensadors en sortien beneficiats, en Moore en assumptes sobre l’origen còsmic i en Granés sobre cultura espiritual. La formació religiosa del monjo havia passat per moltes crisis i temptacions. Una solitud escollida l’havia portat fins l’antiga Birmània, Myanmar, mannà d’un dels dogmes que molts diuen que més que una religió, és un estil de vida, el budisme. Fill de pare britànic però nascut a la vella Europa, de jove s’havia avesat a la vida bohèmia i noctàmbula. Un bon dia sota circumstàncies estranyes, i com una fera acorralada, va decidir canviar de senda. El seu passat era cosa que calia oblidar i el món actual se li mostrava massa modern, massa vertical. Així fou que es refugià en el seu esperit, en el budisme. La seva túnica l’identificava clarament com a bonze. La crisi religiosa mundial havia deixat en minoria a aquests. Ara, encara ell, defensava la fe, que no el teisme, en una Terra plena de dubtes, un planeta farcit de neguits on pocs sabien la veritat que en Granés denunciava. El científic coneixia la certesa de moltes coses. En el seu llibre Un Déu per als Ignorants, havia transcrit una carta d’un tal Cefes, la pedra en arameu, sant Pere per a molts. Per aquesta raó li tocava defensar l’autenticitat del manuscrit en contra dels sectors incrèduls. Aquell científic de cabells llargs cendrosos a conjunt amb el blau gel dels seus ulls, restava a l’espera davant la roda de premsa que s’anava a emetre per televisió. En Granés no estava sol, el seu fill Kalim, xiroi d’estar allí i fruit de l’amor amb la seva difunta muller Kiltum, l’acompanyava embadalit. El jove adolescent, assegut enmig dels periodistes, sentia orgull pel seu pare, un urc que molts intentarien destronar. En Moore arribà delerós a la sala del monestir i demanar de canviar el canal. Un altre monjo arrufà el nas, però els pocs que eren allí no mostraren neguit en contra. Per la pantalla del terminal es feia patent que el debat era a punt de començar. En Granés, encimbellat dalt d’una tarima, guaitava l’eixam de periodistes. Sense saber per quina raó, li vingué un rampell enyoradís, li arribaren perfums embriagadors del passat, la bella i difunta Kiltum li espurnejà per les neurones, una fada blanca emergida de la foscor del passat. Entre els nervis de l’acte, en fraccions de segon, li llampegaren melangiosos i lívids aromes d’aquella bella sarraïna, cenyides formes femenines, tot un viatge de cap a peus: panxell farcit però fi, genolls rodons, anca llarga, cuixa rodona, carns turgents, tibants, esveltes corbes de cintura, panxa marcada, no sortida, pits ferms, a la mida d’una bona mà, coll tens, barra ampla, rodona alhora, llavis molsuts, dents humides, brillants, melosa besada, ulls negres, profunds, espiritual mirada, llargs cabells ondulats, mimetisme de la més fosca de les nits. Anys endarrera que Kiltum, la seva musa de l’Atlas, s’havia evaporat de sa vida. El record d’aquella turmentosa expiració provocà el retorn d’en Granés al marbre fred de la realitat vigent, als gossos errívols, els periodistes famolencs que poc copsaven la veritat granítica del pensador. El torn de preguntes s’inicià. La sala d’actes de l’hotel que acollia el doctor era plena de focus i tècnics de so. En Peter, generalment plàcid i d’un gran equilibri, restava ara enlluernat davant el terminal, ell estimava al seu amic. Dos parells de bonzes més s’ho miraven amb desgana, més aviat estaven allí per l’hàbit que no fa el monjo, embadalir la ment mirant un terminal televisiu. Un d’ells ja dormia. - Doctor Granés – enlairant la mà un periodista, alt, vermell, abundant de carns, espès de pell, petulant -, la carta que vostè ha transcrit al final del seu llibre, Un Déu per als Ignorants, implicaria fets històricament sorprenents. En la seva opinió, fou realment Jesucrist homosexual i violent? - Ni una cosa ni l’altra. En tot cas, fou algú que va voler millorar les coses per camins enèrgics i díscols practicant potser la bisexualitat. - De totes formes doctor Granés, no podrà negar que una declaració així ofendrà a molts cristians. La majoria d’ells diuen que no existeixen proves al respecte, que de l’orientació bisexual del Messies sols ens en parla la seva suposada carta – burxà el mateix reporter. - No ben bé. Es pot llegir clarament en Els Evangelis que Jesús acaronava el seu deixeble Joan recolzat sobre el seu pit (Joan 21, 20-23), un deixeble que Jesús anomenava l’estimat (Joan 13, 21-25), tot plegat senyal inequívoc d’un tracte íntim entre ambdós. Afegim-hi que quan Crist fou detingut, un jove eixerit escapà nu, molt probablement Joan, el deixeble que l’estava acompanyant aquella nit (Marc 14, 50-52). A més a més, si alguns teòlegs insisteixen que Jesús passats els trenta mai no va estar casat ni va tenir fills mentre la seva societat veia molt, però que molt malament, esdevenir solter i sense descendència, no els despertaria sospites això a vostès. Amb uns Evangelis descrivint un Joan estimat i acaronat per Jesús, ¿què pensarien vostès? ¿Un Código da Vinci a lo Queen? – algú de la sala va riure - ¿O un maldecap per a la Santa Seu? - I Maria Magdalena? Fou amant de Jesús? - Així apareix en l’evangeli apòcrif de Felip. Però en tots Els Evangelis Maria és la companya de Jesús, una companya que anomenava rabom al natzarè, un renom de rabí que sols les mullers d’aquests utilitzaven. Maria fou per tant el seu amor femení, i Joan potser el masculí. Al final sols foren ells qui s’atreviren a romandre prop de la creu mentre la resta de deixebles restaven ocults per no patir el mateix destí. Si Jesús mai no establí muller ni família és obvi que ell no era normal en el seu món. Ja he dit que els homes de més de trenta anys fora del matrimoni eren molt mal vistos. Com pot interpretar la bisexualitat de Jesús no sols resta en la carta transcrita en el meu llibre, també es fa evident en altres textos. Potser Jesús simplement preferia el plaer del present per fugir de cadenes futures, potser el rabí fou un simple i gran provocador de l’època. - De totes maneres – irrompí un nou locutor -, la seva carta de Sant Pere presenta certes irregularitats literàries que no corresponen al seu moment històric. - Cert, vaig fer una transcripció amb afegits literaris de caire actual. La intenció era fer-ho més entenedor al lector del present, per aquesta raó vaig introduir l’estructura de diàleg en el text. Si volen comprovar l’autenticitat dels fets, sols cal que consultin el manuscrit original. - Diuen que aquest fou obtingut de manera il·legal – afegí el mateix reporter. - Això no és cert – recriminà en Granés al periodista -. Fou un regal pòstum d’un bon amic meu, en Mossèn Gerard Pasqual. Ell, ara fa molts anys, treballava a la biblioteca secreta del Vaticà. D’allí n’obtingué el manuscrit. Si ara alguns volen titllar allò de furt, jo els diré que fou un rescat. El Vaticà tenia oculta aquella carta per protegir els seus interessos. Així doncs, qui amaga una veritat als feligresos esdevé el veritable lladre. - Però – inquirí un altre reporter –, ara és el Vaticà qui torna a posseir el document? - Sí. Per tal d’estalviar-me problemes amb el papat, els vaig fer donació del mateix. Així doncs, són ells qui han de dictar sentència de la veracitat o falsedat del pergamí. - I així sembla que ho han fet – comentà el primer periodista. - Dient que és fals? – es queixà en Granés- . Això no és cap sentència, és una fugida d’estudi. - No obstant això - intervingué un nou periodista amb urc, inflat de vent, engallat –, el Vaticà l’acusa a vostè d’inventar-s’ho tot, que els seus escrits són fruit de la seva anterior addicció al sèptum i a l’actual abús dels nous psicotròpics. - Els meus escrits no són fruit de cap al·lucinació. La meva antiga addicció al sèptum no ve a tomb – s’indignà en Granés -. L’actual medicació amb psicotròpics de nova generació és legal. L’any 2017 la Unió Europea així ho decretà generant grans beneficis per a certes farmacèutiques. Ara molts són qui els utilitzen per no caure en depressions o afebliments. Tots vostès saben que aquestes substàncies donen sensacions similars a les drogues il·legals, com també ho fou el sèptum, però sense efectes secundaris. El seu ús social i terapèutic ha estat un gran èxit. - No creu doctor Granés – continuà el mateix periodista - que admetre consumir psicotròpics de nova generació li pot fer perdre credibilitat davant l’opinió pública. - Però, què més volen de mi? – enutjat - He presentat proves més que suficients de tot el que ha passat i n’he donat paraula en Un Déu per als Ignorants. No s’adonen que sóc jo, i no ells, qui està buscant la veritat. - Nosaltres també la busquem doctor Granés - interferí ara una reportera prima, morena, de bon pit –, som periodistes. Per aquesta raó m’amoïna un assumpte que ningú vol tocar. En el seu llibre també assegura que la multinacional FNAL Corporation amaga informació sobre troballes energètiques de conseqüències mundials, però ara ells també l’acusen de misòleg per causa dels psicotròpics. L’FNAL afirma que vostè és un demagog i un oportunista amb tot això, que sols s’inventa totes aquestes coses per obtenir fama i quartos, que la carta de Sant Pere és una polèmica gratuïta per esdevenir popular i que l’existència d’una nova energia miraculosa sols una quimera seva. - El fet que la mateixa FNAL fes públics els beneficis dels meus llibres demostra la seva por a difondre la veritat. Ells són qui m’han estat espiant per difamar-me. Crec que el seu gran ordinador, Delfos, els ha fet la feina bruta. Ell és qui actualment controla tota la xarxa mundial de telecomunicacions i per tant ell també intervé els meus correus electrònics. L’FNAL té paüra que jo, insignificant humà, tingui més credibilitat que ells. Ara, i atesa la popularitat que estic assolint, l’FNAL em pot acusar de moltes coses, fins i tot d’oportunista, però no de mentider. Jo mantenia una vida molt tranquil·la allà on vivia fa uns mesos, al sud del Marroc. Pensen vostès que havia de complicar-me l’existència publicant tot això per després haver de venir a defensar-ho? - Doctor Granés - un periodista de veu enrogallada, pastosa, de simpatia electoral, de somrís operat –, per què ha tornat a la seva ciutat nadiua, Barcelona? - He fet com els salmons – amb to irònic i sense afegir res més el científic. - Perdó? - Havia de remuntar el riu on vaig néixer, havia de tornar per explicar les veritats. I aquí em veuen, acusat de xarlatà. Ara sols voldria que es fessin una pregunta, si la suposada carta de Sant Pere fos original, què passaria? – en Granés els regalà una llarga pausa -. Jo els ho diré, que el Vaticà hauria de fer públics altres pergamins ordenats pel mateix Sant. - Vol dir-nos que hi ha més textos? – preguntà encuriosida la periodista. - Voler no és la paraula, li ho puc assegurar. Si ens llegim atentament la Carta de Sant Pere als Ignorants en trobem la prova. Hi ha un moment que Jesucrist li diu textualment a Sant Pere “Fes escriure tots els matisos del que acabes d’escoltar, fes redactar tot el que a més a més t’explicaré”. I això és el que falta encara, TOT. En la primera carta sols explica una part de la vida de Jesús. La biblioteca privada del Vaticà oculta el testimoni, una segona carta o altres que ens expliquin qui va ser en realitat Jesús el natzorai. - Però, i si són verídiques les teories d’alguns ateismes extrems – irrompí un altre periodista amb la curiositat xafardera cosida a la cara, xafallós –, aquesta segona carta serà fum i res més. - Els ateistes extrems? Jo li diré què són – li engaltà Granés -, verborrea sensacionalista. Si certes faccions de l’ateisme actual afirmen que Crist mai no va existir, que ho demostrin. El problema ha estat que els mitjans de comunicació els han fet massa ressò, i ara en Granés i el Vaticà estem contra les cordes. Si Jesús fou una invenció sols testimoniada pel Nou Testament, res del que els dos defensem serà cert. Però com tota batalla dialèctica, els convido que facin apostes. Qui tindrà raó? Nosaltres o els ateistes extrems? Jo ja tinc el meu pronòstic.