DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

jueves, 2 de mayo de 2013

EL COMPLOT DELS DEUS (I)

UN DÉU PER ALS IGNORANTS (Un monestir al Sud de Myanmar, antiga Birmània, febrer de 2026) Li suaven les mans, els canells li feien mal, el cap el sentia xarbotat de fiblades. Patint el que molts passat el 2020, els SR, els maleïts somnis repetitius, se li apareixia sempre la mateixa història, una mort de tortura i asfíxia, una agonia de suor, sang i dolor. Els afectats pels SR deien que revivien fets del passat, vides anteriors, la ciència apostava per una interpretació més racional, més raonada, l’abús de psicotròpics de nova generació. Tot plegat, un galimaties entre místics i empírics. S’acabava de llevar d’una llarga becaina per pair l’àpat de tarda. Aquell homenet madur, llargarut, d’articulacions inflades, pàl·lid de dermis, macilent, es refregà les ossudes falanges en senyal de cruiximent, poc l’importava si el seu SR era causat per fàrmacs o per raons ignotes, sols sentia que cada somni l’enervava. Mirà el rellotge de la tauleta de nit i s’adonà de l’hora. De sobte es desvetllà, no volia privar-se de l’esdeveniment. Deixà de banda la preocupació sobre aquell somni repetitiu i la molèstia somorta del mateix. Sense fer gairebé fressa, es llevà del jaç. Dempeus, d’una nuesa lineal, el seu cos s’estirà exageradament, semblava més sec i magra del que l’era en realitat. Amb calma i assossegament, es vestí. Cobert amb una túnica roja que li anava baldera, i notant el fred de les rajoles sota els peus descalços, es dirigí consirosament a la sala on els bonzes hi tenien el terminal. El monestir, fred, auster, sols disposava d’una sola pantalla, el diner curtejava per a tot, inclosa aquella finestra televisiva pont del món exterior. Aquell dia en Peter Moore, un cinquantaire europeu budista de disciplina, no volia perdre’s aquella roda de premsa, un debat on hi lidiaria un vell i anacrònic amic seu, el doctor Granés, un pensador, un científic que lluitava en favor d’una bandera, la veritat. En Granés no despertava molta credibilitat. La seva singular fesomia feia enrera a molts, i amb això despertava moltes antipaties. De barres anguloses, barbeta rossa tirant a tabac, cabells llargs, grisosos, gest facial dur, ressec, de pocs amics, cellut, semblava esquerp i enemic de tothom. Calia afegir el seu nas semita, cyranesc, tocat d’aires romans, però de perfil jueu avariciós i comercial, de mentider convuls. Malgrat això, i pel qui el coneixia a fons, era molt amic dels seus amics, no importaven les maneres, sols la noblesa del fer. El seu cos, vaixell de més de cinquanta tramuntanes, era atlètic, atrevit, valent, abrivat, de fusta noble, però a la fi, corcat pels anys. Tot i això, havia tingut prou energia per contrariar la ortodòxia catòlica amb opinions que li feren guanyar el títol d’esventat, de tabalot per part de la Santa Seu. En Granés, pensador empíric i desimbolt, havia enlairat molta polseguera amb la publicació d’un relat agosarat, el llibre Un Déu per als Ignorants. En Moore i en Granés s’havien conegut d’una forma molt insòlita. Un psiquiatre acòlit del científic els havia posat en contacte per Internet. Els dubtes dels dos en assumptes religiosos encengueren la flama. Finalment en Moore i en Granés es convertiren primer en freqüents conversadors i passats els mesos en confidents. En Granés tardà un temps a fer-li una visita a Myanmar, però des d’aleshores, i ja per sempre, esdevingueren còmplices l’un de l’altre. Els pensadors solen trobar-se, i un cop ho fan, el matrimoni dura per sempre. En Peter, a més de la vida monàstica, i lletraferit de soca-rel, es cultivava en disciplines com la filosofia, la lògica i la cosmogonia, d’això en llegia un gavadal de llibres. Sempre, i abans d’iniciar una lectura, obria el volum per acostar-hi el rostre. Tot aclucant els ulls amb plaer, ensumava l’olor que desprenia el tom, perfums de biblioteca, de pols, o d’impremta si els exemplars eren nous. En el fons era un romàntic fent allò, els llibres digitals els detestava, sols estimava el paper per les seves flaires. Sota aquella mania acabava devorant més textos clàssics, amb essència i ben recomanats, que no pas literatures modernes, vàcues i de multituds. Així, i amb tota la seva intenció, no llegia el que la majoria, ans al contrari, era extremadament selectiu. Frasejava sovint que si llegís el que la pluralitat, pensaria com ells, i la humanitat no es podia permetre més mediocres. Llegir, més l’amistat mantinguda amb l’antic de la ciència, en Granés, sadollaven els pous de curiositat d’en Peter. De fet ambdós pensadors en sortien beneficiats, en Moore en assumptes sobre l’origen còsmic i en Granés sobre cultura espiritual. La formació religiosa del monjo havia passat per moltes crisis i temptacions. Una solitud escollida l’havia portat fins l’antiga Birmània, Myanmar, mannà d’un dels dogmes que molts diuen que més que una religió, és un estil de vida, el budisme. Fill de pare britànic però nascut a la vella Europa, de jove s’havia avesat a la vida bohèmia i noctàmbula. Un bon dia sota circumstàncies estranyes, i com una fera acorralada, va decidir canviar de senda. El seu passat era cosa que calia oblidar i el món actual se li mostrava massa modern, massa vertical. Així fou que es refugià en el seu esperit, en el budisme. La seva túnica l’identificava clarament com a bonze. La crisi religiosa mundial havia deixat en minoria a aquests. Ara, encara ell, defensava la fe, que no el teisme, en una Terra plena de dubtes, un planeta farcit de neguits on pocs sabien la veritat que en Granés denunciava. El científic coneixia la certesa de moltes coses. En el seu llibre Un Déu per als Ignorants, havia transcrit una carta d’un tal Cefes, la pedra en arameu, sant Pere per a molts. Per aquesta raó li tocava defensar l’autenticitat del manuscrit en contra dels sectors incrèduls. Aquell científic de cabells llargs cendrosos a conjunt amb el blau gel dels seus ulls, restava a l’espera davant la roda de premsa que s’anava a emetre per televisió. En Granés no estava sol, el seu fill Kalim, xiroi d’estar allí i fruit de l’amor amb la seva difunta muller Kiltum, l’acompanyava embadalit. El jove adolescent, assegut enmig dels periodistes, sentia orgull pel seu pare, un urc que molts intentarien destronar. En Moore arribà delerós a la sala del monestir i demanar de canviar el canal. Un altre monjo arrufà el nas, però els pocs que eren allí no mostraren neguit en contra. Per la pantalla del terminal es feia patent que el debat era a punt de començar. En Granés, encimbellat dalt d’una tarima, guaitava l’eixam de periodistes. Sense saber per quina raó, li vingué un rampell enyoradís, li arribaren perfums embriagadors del passat, la bella i difunta Kiltum li espurnejà per les neurones, una fada blanca emergida de la foscor del passat. Entre els nervis de l’acte, en fraccions de segon, li llampegaren melangiosos i lívids aromes d’aquella bella sarraïna, cenyides formes femenines, tot un viatge de cap a peus: panxell farcit però fi, genolls rodons, anca llarga, cuixa rodona, carns turgents, tibants, esveltes corbes de cintura, panxa marcada, no sortida, pits ferms, a la mida d’una bona mà, coll tens, barra ampla, rodona alhora, llavis molsuts, dents humides, brillants, melosa besada, ulls negres, profunds, espiritual mirada, llargs cabells ondulats, mimetisme de la més fosca de les nits. Anys endarrera que Kiltum, la seva musa de l’Atlas, s’havia evaporat de sa vida. El record d’aquella turmentosa expiració provocà el retorn d’en Granés al marbre fred de la realitat vigent, als gossos errívols, els periodistes famolencs que poc copsaven la veritat granítica del pensador. El torn de preguntes s’inicià. La sala d’actes de l’hotel que acollia el doctor era plena de focus i tècnics de so. En Peter, generalment plàcid i d’un gran equilibri, restava ara enlluernat davant el terminal, ell estimava al seu amic. Dos parells de bonzes més s’ho miraven amb desgana, més aviat estaven allí per l’hàbit que no fa el monjo, embadalir la ment mirant un terminal televisiu. Un d’ells ja dormia. - Doctor Granés – enlairant la mà un periodista, alt, vermell, abundant de carns, espès de pell, petulant -, la carta que vostè ha transcrit al final del seu llibre, Un Déu per als Ignorants, implicaria fets històricament sorprenents. En la seva opinió, fou realment Jesucrist homosexual i violent? - Ni una cosa ni l’altra. En tot cas, fou algú que va voler millorar les coses per camins enèrgics i díscols practicant potser la bisexualitat. - De totes formes doctor Granés, no podrà negar que una declaració així ofendrà a molts cristians. La majoria d’ells diuen que no existeixen proves al respecte, que de l’orientació bisexual del Messies sols ens en parla la seva suposada carta – burxà el mateix reporter. - No ben bé. Es pot llegir clarament en Els Evangelis que Jesús acaronava el seu deixeble Joan recolzat sobre el seu pit (Joan 21, 20-23), un deixeble que Jesús anomenava l’estimat (Joan 13, 21-25), tot plegat senyal inequívoc d’un tracte íntim entre ambdós. Afegim-hi que quan Crist fou detingut, un jove eixerit escapà nu, molt probablement Joan, el deixeble que l’estava acompanyant aquella nit (Marc 14, 50-52). A més a més, si alguns teòlegs insisteixen que Jesús passats els trenta mai no va estar casat ni va tenir fills mentre la seva societat veia molt, però que molt malament, esdevenir solter i sense descendència, no els despertaria sospites això a vostès. Amb uns Evangelis descrivint un Joan estimat i acaronat per Jesús, ¿què pensarien vostès? ¿Un Código da Vinci a lo Queen? – algú de la sala va riure - ¿O un maldecap per a la Santa Seu? - I Maria Magdalena? Fou amant de Jesús? - Així apareix en l’evangeli apòcrif de Felip. Però en tots Els Evangelis Maria és la companya de Jesús, una companya que anomenava rabom al natzarè, un renom de rabí que sols les mullers d’aquests utilitzaven. Maria fou per tant el seu amor femení, i Joan potser el masculí. Al final sols foren ells qui s’atreviren a romandre prop de la creu mentre la resta de deixebles restaven ocults per no patir el mateix destí. Si Jesús mai no establí muller ni família és obvi que ell no era normal en el seu món. Ja he dit que els homes de més de trenta anys fora del matrimoni eren molt mal vistos. Com pot interpretar la bisexualitat de Jesús no sols resta en la carta transcrita en el meu llibre, també es fa evident en altres textos. Potser Jesús simplement preferia el plaer del present per fugir de cadenes futures, potser el rabí fou un simple i gran provocador de l’època. - De totes maneres – irrompí un nou locutor -, la seva carta de Sant Pere presenta certes irregularitats literàries que no corresponen al seu moment històric. - Cert, vaig fer una transcripció amb afegits literaris de caire actual. La intenció era fer-ho més entenedor al lector del present, per aquesta raó vaig introduir l’estructura de diàleg en el text. Si volen comprovar l’autenticitat dels fets, sols cal que consultin el manuscrit original. - Diuen que aquest fou obtingut de manera il·legal – afegí el mateix reporter. - Això no és cert – recriminà en Granés al periodista -. Fou un regal pòstum d’un bon amic meu, en Mossèn Gerard Pasqual. Ell, ara fa molts anys, treballava a la biblioteca secreta del Vaticà. D’allí n’obtingué el manuscrit. Si ara alguns volen titllar allò de furt, jo els diré que fou un rescat. El Vaticà tenia oculta aquella carta per protegir els seus interessos. Així doncs, qui amaga una veritat als feligresos esdevé el veritable lladre. - Però – inquirí un altre reporter –, ara és el Vaticà qui torna a posseir el document? - Sí. Per tal d’estalviar-me problemes amb el papat, els vaig fer donació del mateix. Així doncs, són ells qui han de dictar sentència de la veracitat o falsedat del pergamí. - I així sembla que ho han fet – comentà el primer periodista. - Dient que és fals? – es queixà en Granés- . Això no és cap sentència, és una fugida d’estudi. - No obstant això - intervingué un nou periodista amb urc, inflat de vent, engallat –, el Vaticà l’acusa a vostè d’inventar-s’ho tot, que els seus escrits són fruit de la seva anterior addicció al sèptum i a l’actual abús dels nous psicotròpics. - Els meus escrits no són fruit de cap al·lucinació. La meva antiga addicció al sèptum no ve a tomb – s’indignà en Granés -. L’actual medicació amb psicotròpics de nova generació és legal. L’any 2017 la Unió Europea així ho decretà generant grans beneficis per a certes farmacèutiques. Ara molts són qui els utilitzen per no caure en depressions o afebliments. Tots vostès saben que aquestes substàncies donen sensacions similars a les drogues il·legals, com també ho fou el sèptum, però sense efectes secundaris. El seu ús social i terapèutic ha estat un gran èxit. - No creu doctor Granés – continuà el mateix periodista - que admetre consumir psicotròpics de nova generació li pot fer perdre credibilitat davant l’opinió pública. - Però, què més volen de mi? – enutjat - He presentat proves més que suficients de tot el que ha passat i n’he donat paraula en Un Déu per als Ignorants. No s’adonen que sóc jo, i no ells, qui està buscant la veritat. - Nosaltres també la busquem doctor Granés - interferí ara una reportera prima, morena, de bon pit –, som periodistes. Per aquesta raó m’amoïna un assumpte que ningú vol tocar. En el seu llibre també assegura que la multinacional FNAL Corporation amaga informació sobre troballes energètiques de conseqüències mundials, però ara ells també l’acusen de misòleg per causa dels psicotròpics. L’FNAL afirma que vostè és un demagog i un oportunista amb tot això, que sols s’inventa totes aquestes coses per obtenir fama i quartos, que la carta de Sant Pere és una polèmica gratuïta per esdevenir popular i que l’existència d’una nova energia miraculosa sols una quimera seva. - El fet que la mateixa FNAL fes públics els beneficis dels meus llibres demostra la seva por a difondre la veritat. Ells són qui m’han estat espiant per difamar-me. Crec que el seu gran ordinador, Delfos, els ha fet la feina bruta. Ell és qui actualment controla tota la xarxa mundial de telecomunicacions i per tant ell també intervé els meus correus electrònics. L’FNAL té paüra que jo, insignificant humà, tingui més credibilitat que ells. Ara, i atesa la popularitat que estic assolint, l’FNAL em pot acusar de moltes coses, fins i tot d’oportunista, però no de mentider. Jo mantenia una vida molt tranquil·la allà on vivia fa uns mesos, al sud del Marroc. Pensen vostès que havia de complicar-me l’existència publicant tot això per després haver de venir a defensar-ho? - Doctor Granés - un periodista de veu enrogallada, pastosa, de simpatia electoral, de somrís operat –, per què ha tornat a la seva ciutat nadiua, Barcelona? - He fet com els salmons – amb to irònic i sense afegir res més el científic. - Perdó? - Havia de remuntar el riu on vaig néixer, havia de tornar per explicar les veritats. I aquí em veuen, acusat de xarlatà. Ara sols voldria que es fessin una pregunta, si la suposada carta de Sant Pere fos original, què passaria? – en Granés els regalà una llarga pausa -. Jo els ho diré, que el Vaticà hauria de fer públics altres pergamins ordenats pel mateix Sant. - Vol dir-nos que hi ha més textos? – preguntà encuriosida la periodista. - Voler no és la paraula, li ho puc assegurar. Si ens llegim atentament la Carta de Sant Pere als Ignorants en trobem la prova. Hi ha un moment que Jesucrist li diu textualment a Sant Pere “Fes escriure tots els matisos del que acabes d’escoltar, fes redactar tot el que a més a més t’explicaré”. I això és el que falta encara, TOT. En la primera carta sols explica una part de la vida de Jesús. La biblioteca privada del Vaticà oculta el testimoni, una segona carta o altres que ens expliquin qui va ser en realitat Jesús el natzorai. - Però, i si són verídiques les teories d’alguns ateismes extrems – irrompí un altre periodista amb la curiositat xafardera cosida a la cara, xafallós –, aquesta segona carta serà fum i res més. - Els ateistes extrems? Jo li diré què són – li engaltà Granés -, verborrea sensacionalista. Si certes faccions de l’ateisme actual afirmen que Crist mai no va existir, que ho demostrin. El problema ha estat que els mitjans de comunicació els han fet massa ressò, i ara en Granés i el Vaticà estem contra les cordes. Si Jesús fou una invenció sols testimoniada pel Nou Testament, res del que els dos defensem serà cert. Però com tota batalla dialèctica, els convido que facin apostes. Qui tindrà raó? Nosaltres o els ateistes extrems? Jo ja tinc el meu pronòstic.

No hay comentarios:

Publicar un comentario