DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

lunes, 6 de mayo de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (II)

PRIMERA CARTA DE SANT PERE ALS IGNORANTS - FRAGMENT I - Jerusalem, any 31 d. C. Ocults tots allí, esperàvem el seu mandat. Entre la foscor de la cambra, un fil de llum es filtrava per un finestró perfilant el contorn de la seva cara. Sols la seva mirada vidriosa, sanguinolenta, de retina esgrogueïda, ja feia esgarrifar. Ell, endurit per mil trifulgues, arrufà el nas, nàpia semita d’aires grecs. Aquella ganyota li dibuixà multitud de solcs sobre el seu rostre. Aquella granítica expressió imprimia en la nostra ment una sola paraula, autoritat. De fet, i per tot el territori, s’havia fet respectar d’allò més. Així s’entenia que la revolta que estava dirigint fos a les portes de l’èxit. El seu felí enginy, la seva gran loquacitat i el seu caràcter dominant assolien les fites que es proposava. Potser en breu donaria l’ordre. Jo, malgrat les seves extravagàncies i les seves delectacions poc ortodoxes, l’idolatrava. Eren molts els seus acòlits, però ni ells ni la resta de seguidors li coneixien les seves debilitats estrafolàries, tots ells sols el seguien per la seva causa, la lluita contra la desmesura, contra Roma. Jo, a més, n’era amic. Els mètodes que emprava contra els poders no resultaven agradables a aquests. Recordo quan, amb un fuet a les mans i foc a les paraules, expulsà els mercaders del gran temple. Aquella dèria no fou un rampell esporàdic i aïllat, sinó un gest vehement de tants que el caracteritzaven. Ell desaprovava la simbiosi entre mercaders i summes sacerdots. Els primers pagaven pel dret de vendre animals pels sacrificis i els segons, ben farcits de virolles, beneïen aquells ingressos aprofitant-se d'un poble depauperat. Totes aquelles almoines sols eren assaborides pels panxuts representants de Déu, els druides del temple, els grassos homes de Yahvè que, aliats amb els poders romans, poc defensaven els drets dels pobres. Ans al contrari, procuraven acabalar més poder per a ells en detriment d'una societat cada cop més classista, un país més avorrit, una cultura més hermètica, més tancada, la nostra, la jueva. Així doncs voler lluitar contra Roma passava per enfrontar-se amb els seus aliats, els summe sacerdots i uns altres, els herodistes. Tots ells, rics de mena, poc procuraven repartir els béns, més aviat preferien seguir ancorant la societat en la diferència de classes. La igualtat humana era una utopia, una fal·làcia davant el pacte de poders. Ser ciutadà romà o no ser-ho, ser home o ser dona, ser lliure o ser esclau, ser romà o ser jueu, ser noble o ser plebeu. Calia una revolució des de baix cap a dalt sense discernir entre jueus o romans. Les espases estaven prestes i ell, el nostre rabí, el nostre natzorai, n'era el caporal. Considerat, en un principi, un eixelebrat amb somnis de profeta, mica en mica s'anà convertint en el successor del Baptista, i per tant, en una nova amenaça per als poders del moment. L'expulsió dels mercaders del temple fou la gota que va fer vessar el got. Aquell gest no agradà gens als suprems sacerdots. El nostre mestre, qui representava el Messies militar que preconitzaven les profecies, no ignorava la situació en la qual es trobava. Ell veia com les tensions creixien per la ruralia coent un perill cada cop més patent. Aquell matí, entaforats a casa d’un acomodat i gran benefactor de la causa, se'l veia capficat, com qui amaga un gran turment, una gran secret. Així passava que restava absent a les nostres demandes, les dels seus seguidors. A petició seva, i d’una esgarrapada, sortírem d’aquella llar que ens ocultava dels romans. Ja fora, el cel era claríssim, fresc, metàl·lic, amb algun núvol esfilagarsat. Nosaltres, animals sempre a raser de la nit protectora, ens cobrírem. Amb la cara oculta sota la capa, començàrem un passeig allunyats de la resta d’adeptes. Caminant pels polsinosos carrers de Jerusalem, se m’aparegué un rabí desencantat de les seves il·lusions. Els nostres passos anaven escopint pols per sota les soles de les espardenyes, pols resseca com l’interior del meu mestre. Aclaparat per cabòries, corsecat, caminava encorbat d’espatlles, com fent-se ombra a si mateix. Ocultant un rostre pàl·lid i opac a la vida, se’m mostrava com un company que havia perdut l'essència que el caracteritzava inicialment, un amic destil·lant una estranya paüra. Feia jornals que s'havia afaitat la barba per tal de no semblar un fariseu revolucionari, per evitar ser reconegut pels seus possibles botxins. Amb la fesomia nua com la d'un nadó, aparentava ser més jove de la trentena llarga que tenia. Aquell dia, un mestre alatrencat anhelava una conversa íntima i confidencial. De sobte, mentre passejàvem, el rabí va esglaiar-se en escoltar retrunyir els passos de la guàrdia romana. Jo em vaig aturar simulant serenor.

No hay comentarios:

Publicar un comentario