DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

martes, 21 de mayo de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (III)

UN MITE ANOMENAT CRIST Monestir budista del sud de Myanmar. Si la misèria dels nostres pobres no ha estat causada per les lleis de la natura, sinó per les nostres institucions, que gran és el nostre pecat (Charles Darwin) Pot haver-hi molta noblesa moral en un ateu (Ch. Moeller) Hoy, con la extensión y la intensidad de la ciencia moderna, es preciso que los apologistas se dividan el trabajo para defender en todos los terrenos científicamente a la Iglesia (Josemaría Escrivá de Balaguer) La roda de premsa havia distret força a l’amic d’en Granés, en Peter, tot i això el cenobita continuava sentint dolor en els canells, el maleït somni repetitiu s’allargava en seqüeles. Per si allò es quedava curt, s’hi afegí una forta cinglada sota les flotants. Corbat, en Peter marxà de la sala del terminal amb intenció d’administrar-se el fàrmac de sempre, un psicotròpic de nova generació. Allí, en la seva cambra, en breu es dissoldrien les fiblades. Arribat a l’habitació, i per un moment, pensà en fer una altra cosa. El costum de prendre el narcòtic barrejat amb nou d’areca li regalava un altre somni repetitiu, i no precisament aquell de la mort, sinó el d’una indígena preciosa i atractiva que ell anomenava Alana. En Peter era conscient que, com a monjo, el celibat l’empenyia a recrear aquella criatura dels boscos tropicals. Tot i l’abstenció sexual, ell no se n’estava pas, el somni s’ho valia. Per ara sols s’injectà el psicotròpic sedatiu a seques. El rosec minvà d’immediat. Deslliurat ja de les rabiors, el bonze observà la posta pel finestró, amb plaer, amb molta calma, lleument drogat. Aquell crepuscle, com un senyal sobrenatural, envernissava de mandarina el cel i acaramel·lava els turons veïns. En breu aquella lluïssor, i en els minuts terminals del jorn, assolí una incandescència de pintura rupestre, de maó ferruginós. Ho decidí aleshores, aquella nit Peter ho faria, somniaria amb Alana. La barreja amb nou d’areca estava preparada. Abans però, hauria de recolzar a un bell amic. El fàrmac guaridor ajudaria a fer arribar al monjo sense neuràlgies fins el terminal de xarxa. Allí parlaria amb en Granés. La humanitat era un punt curull de dubtes perduts en l’univers i Granés l’efímera llum d’un estel desllorigat. Per tant, potser el doctor tenia raó i calia donar-li suport. Les noves energies semblaven un secret econòmic i l’existència d’un Messies de la pau una falòrnia. Aquell era el món del 2026, un panorama dilatat per la pugna entre ateistes i creients, entre interessos econòmics i persones que ho denunciaven. Ningú no semblava posar-se d’acord, ningú no posseïa la veritat, però tothom lluitava per imposar la seva. Islam i Vaticà n’eren un palès exemple, malgrat haguessin pogut sumar forces, no s’entenien. Tot era envaït de rancúnies i desconfiances. Les invasions d’Occident sobre Orient havien potenciat l’integrisme islàmic. Petroli i gas n’havien estat causa. A punt de fer fallida l’oferta d’hidrocarburs, algunes nacions riques cercaven alternatives. La solució? La invasió militar. Les excuses eren múltiples: alliberar un país d’una dictadura, exportar la democràcia o desarmar la zona del perill terrorista. L’ateisme extrem va consolidar-se durant aquelles èpoques. Aquesta, diguem-li secta, afirmava que Jesucrist havia estat un mite, un personatge imaginat i creat per la fe del segle I. Les primeres comunitats paleocristianes gregues n’havien estat les impulsores. Després, quan l’Imperi Romà adoptà el cristianisme, la religió messiànica s’estengué. El colonialisme europeu dels segles XV i XVI l’impulsà per arreu i les democràcies occidentals del XX feren la resta. Si l’ateisme extrem tenia raó, la diàspora cristiana deixava de tenir sentit. Aquest era el fet que en Peter Moore estava veient, un fet insòlit, un fet on els ateistes estaven a punt de guanyar la partida i en Granés perdre-la, el fet que Jesús semblava ser una gran mentida, i en conseqüència la carta de Sant Pere també. En aquelles circumstàncies no fou gens estrany que el Concili Vaticà III fracassés estrepitosament. Durant el gener de 2025 el papat convocà aquella trobada amb la intenció de defensar-se dels atacs ateistes del moment. Convidaren també els principals representants de les religions mundials però la Terra no estava preparada. Les tensions entre Orient i Occident enfonsaren l’intent. Malgrat que l’ateisme extrem se’l podia titllar de pura creença, posseïa proves materials que el recolzaven. Per una banda, els propis Evangelis, i per l’altra, textos de l’antic Egipte. Els incrèduls deien que Els Evangelis foren escrits per fer missa, i no pas per testimoniar cap Messies. De fet la seva redacció fou començada quan ja no quedava cap testimoni viu de Jesús. Això explicava l’abundància de contradiccions que contenien aquells textos, incloent o no els apòcrifs. Tot plegat semblava més el resultat de la imaginació humana que no pas una prova de l’existència de Crist. La imatge clàssica d’aquest, una persona angelical i pacífica, no responia a certs detalls del Nou Testament. En Moore i en Granés coneixien prou totes aquelles paradoxes fruit de les seves converses. Sovint discutien sobre l’anomalia principal del Nou Testament, una anomalia que justificava encara més els ateistes extrems i la seva creença d’un Jesús que mai no va existir. La contradicció flagrant que en Moore i en Granés sovint comentaven era la falsa figura pacifista de Jesús. Crist fou el penitent més emblemàtic d'un dels personatges defensors del messianisme militar, Joan el Baptista. Segons els manuscrits de Quamran, Sant Joan pertanyia a faccions que creien en un Messies de les armes, un Messies que lluitaria contra els romans. Jesús era aquest líder. Ell, fent-se batejar pel baptista, mostrà la seva proximitat a la revolució militar. Per això, i mort Sant Joan, molts s’adonaren que Crist era el successor d’aquest. Tanmateix, Sant Pere, abans de ser deixeble de Jesús, també havia estat seguidor del Baptista. Els Evangelis parlaven sovint de l'espasa que Pere portava, un deixeble que era un revolucionari de les armes seguint el seu cap Jesús, un home que no sempre va predicar la pau sinó la guerra. Frases com "No us imagineu que hagi vingut a posar pau sobre la terra; no he vingut a posar pau, sinó espasa" (Mateu 10:34) o "Qui no tingui espasa que vengui la túnica i se'n compri una" (Lluc 22:36), deixaven clar que el Natzaré no fou cap angelet. O Jesús era un Messies de la pau o un profeta de la guerra, no les dues coses alhora. Fins i tot quan Jesús va entrar a Jerusalem ho va fer damunt d'un ase, un dels símbols messiànics i militars del llibre de Zacaries. Allò sols podia interpretar-se d'una manera, ell venia cavalcant en nom de Déu per aniquilar els enemics dels jueus, els romans. Vet aquí perquè la multitud l'aclamà quan entrà a Jerusalem. També, i segons Els Evangelis, Jesús va presentar-se dins del temple, i a cops de fuet, en va expulsar els mercaders, una reacció típica d'un príncep de la pau. Però el fet més revelador d’aquest senyor de la guerra aparegué quan fou crucificat. Jesús se'l va executar juntament amb dos lestai. Aquest terme del grec antic havia estat traduït pel de lladres però en realitat significava bandoler-zelote, i els zelotes pertanyien a una branca del messianisme militar, la mateixa que Joan el baptista predicava. Jesús, si va existir, fou executat per Roma amb dos dels seus condeixebles, dos terroristes enemics de l’imperi. En mans jueves hagués estat molt diferent la cosa, hagués estat apedregat, i no pas clavat a la creu. En Moore anava pensant en tot això mentre veia passar el temps prudencial per poder establir contacte amb en Granés, el narcòtic afluixava. Si els càlculs no li fallaven podria trucar-lo en breu a l’habitació de l’hotel on estava. En Peter veia que el científic tenia dues trifulgues, una amb el Vaticà i l’altre amb els ateistes extrems. Tot i tot, si es demostrava que Jesús mai no va existir, els dos contrincants perdrien la partida, Vaticà i en Granés esdevindrien uns garlaires mentre els ateistes extrems uns herois. Es feia obvi que les contradiccions evangèliques reforçaven la postura dels incrèduls, però encara s’hi podia afegir un altre pes a favor dels ateistes, un argument definitiu, uns textos antics. En Peter restava encara embadalit davant la posta de sol. Els núvols, seda rosa i pàl·lida, s’anaren agrupant fins apinyar-se en una densa massa grisa encastada al sostre del cel. Com era d’esperar a l’antiga Birmània, la pluja va iniciar la seva monòtona melodia. Les fines gotes d’aigua repicaven metàl·licament contra el marc d’alumini del finestró. Els degoters del teulat saltaven sobre el terra produint un fanguet d’aspecte a cosa evacuada. En Peter observava les voreres així llefiscoses del carrer. La gent hi passava amb por a relliscar. Un temps trist, ensopit. Allò acabar de convidar al monjo a cercar companyia. Ell sabia que en Granés li agrairia sentir recolzament. Bona hauria estat una trobada personal, una conversa cara a cara, però llàstima que Myanmar i Europa no fossin a tocar. Decidit a conversar amb el científic, el cenobita va esperar a la fi del ruixat per poder sortir del monestir. En finar el xarbot, va fer acte de presència la calor tropical, l’aire humit del vespre. L’aigua va començar a evaporar-se permetent que Myanmar desplegués el seu clima infernal, xafogós, rabejat, un temps que posava a qualsevol a morir. Dia i nit, sent occidental no adaptat, anaves xop de camisa, per no dir de tot. La humitat espessa, closa en els carrers, regalimava pels finestrals, xafogor que enlairava una olor lleugera i alada de fongs, una flaire que augmentava l’ofegor atmosfèrica del moment. En Peter, enlairat d’ànims, sortí del monestir. Just davant de la portalada, un suau bri de vent refrescà al monjo. Per desgràcia acompanyà la brisa una altra sensació, una bravada embafadora d’àcid úric, una olor intensa i desagradable que el feu enrera. Buscar d’on venia aquell efluvi de basqueigs i de repugnància, de fermentat pixum. Un captaire alcohòlic, adotzenat, panxacontent, comú com tants n’hi havien, restava ajagut i recolzat a la paret, com un arbre podrit i esprimatxat d’olor fètida i nauseabunda. Allí arraulit esperava l’engruna d’una almoina matinal i solidària que li engreixés les canyes de les cames, unes columnes lleugerament ventrudes sols en la part posterior del panxell. El pobre, d’ulls arrasats per l’alcohol, dirigí una mirada llastimosa, pidolaire i molt assajada que en Peter rebutjà. Es feia obvi el tedi i la mandra en aquell transeünt, l’engany. Que cada pal suporti el seu vent, pensà en Peter, tot i que aquell desvagat semblava un secall tacat i oliós al compàs de la minsa brisa tropical, un aire que no s’emportava les males olors ancorades en aquell escuradents sense vela ni vaixell ni galera. En Peter no li’n donà ni cinc, tenia pressa. Tot i que el monjo practicava la gratitud budista de soca-rel, també era extremadament metòdic i racional. Ell sempre desconfiava dels enganys. El seu passat, tan o més com europeu, l’havia ensinistrat amb gran acuïtat. En Peter Moore, abans de la pau budista, havia assolit l’agudesa del gat vell, del diable etern. A grans gambades s’allunyà d’aquella temptació evitant ser engalipat. La túnica li ballava al pas. Prop del monestir hi havia un centre de telecomunicacions, un edifici rònec per les pluges tropicals, de façanes tenyides de verd pels líquens i humitats, de superfícies llepissoses. La veritat que amb un mòbil no li calia anar al centre, però en Peter era especial, ell es negava a posseir un mòbil, fugia de l’esclavitud tecnològica, això pensava. Del cert que sols buscava excuses per fugir de si mateix i dels qui el coneixien, dels qui encara el buscaven i empaitaven pel seu passat. Vet aquí per quina raó també evitava emprar el telèfon del monestir, per passar desapercebut. Ambdues raons, antipatia al mòbil i la indiscreció del monestir, implicaven que la conversa amb en Granés depenia d’una passejada fins al centre de telecomunicacions. Arribat a lloc i davant del terminal començà la videoconferència. Delfos, el gran controlador cibernètic de tot el sistema, estaria també present. En Granés accedir amb gest enfadós. - Caram! Quina mala cara que fas – es mofà l’eremita -. O potser aquesta és l’última moda per Barcelona? - Tu ves rient. Però has vist com m’han tractat els periodistes? – bramular en Granés des de l’habitació tot cenyint-se el barnús. - Crec que t’has defensat prou bé. - Així doncs, has vista tota la roda?! - L’he escoltada- li aclarí amb veu prima i asserenada. - Quines penques! Els periodistes m’han sabatejat fins esmussar-me l’esperit. - Crec que t’estàs complicant massa la vida. - I què m’aconselles. Que em faci com tu? Budista per fugir dels teus esculls de joventut. - Per què m’ataques? – li recriminà en Peter amb to pausat - Deixa en pau el meu passat. Jo estic amb tu i no pas en contra teu. Per què vols atiar-me? - M’has de perdonar – obligant-se a la calma -. Els mitjans em tenen sota pressió. Estic massa trasbalsat. - Accepto les disculpes, però això no és l’important. La roda de premsa m’ha fet barrinar força. - En? - En els arguments dels ateistes extrems. Ara més que mai desitgen el teu cap en una safata. Si és cert el que prediquen, la teva tesi d’una segona carta ordenada per Sant Pere no s’aguanta. En Llogari Pujol els ha donat més que arguments, els ha donat textos antics on fonamentar-se. A més, ja saps que en Llogari tampoc creu en l’existència de Jesús. Ara, més que mai, els radicals ateistes ostenten la millor prova material de tal possibilitat, les investigacions d’en Llogari i els textos de l’antic Egipte descoberts per ell i la seva muller. - Perquè el Pare Nostre hi consta en ells? Perquè així també les Benaurances? Perquè tots ells foren escrits mil anys abans de Jesús? - Sí! Per aquesta paradoxa temporal i moltes altres coses. - No és cap paradoxa. Els egipcis van redactar el Pare Nostre i les Benaurances milers d’anys abans de Jesús. Posteriorment aquest mateix va poder plagiar aquells escrits des de la tradició oral jueva. - Però no em negaràs, tal com va descobrir en Llogari, que si Els Evangelis són atapaïts de contes i mites de l’antic Egipte, també ho pugui ser Jesús. - Jesús ser què? - Un conte. - Au va! T’has begut l’enteniment? O pitjor encara, t’has fet també ateista radical? - No amic meu, sols em faig preguntes des de la humilitat. Tu no tens la veritat absoluta i potser ells puguin tenir raó. - Crec que el budisme t’ha ennuvolat la ment – li engaltà el científic amb caire de malifeta infantil. - O m’ha regalat molt temps de reflexió – li somrigué el monjo desarmant l’atac. - Doncs aleshores pensa en el que ara t’explicaré. Els primers cristians foren ensinistrats per un home que els predicà la fe i que en fundà la majoria de comunitats. Ell havia estat un ciutadà romà fariseu que odiava i perseguia els jueus contraris a l’Imperi. Sant Pau fou aquest últim deixeble de Crist, tan últim que mai no va conèixer en vida a Jesús. - I la paradoxa? - Molt simple, si Sant Pau perseguia cristians abans dels textos evangèlics és que Jesús ja havia existit. No vulguis ara que cregui el que diuen els ateistes extrems. Ells sí que s’ho inventen tot. - Potser, i com defensen ells, tots els textos evangèlics sorgiren de Sant Pau, qui potser alhora redactà el seu mite de perseguidor convers. Alguns psiquiatres actuals creuen que Sant Pau patia greus quadres d'epilèpsia al·lucinatòria, o fins i tot d’esquizofrènia. Potser tot va ser producte de la seva imaginació quan li sobrevingué un atac a les portes de Damasc, un atac induït per la caiguda d’un llamp. Fou aleshores quan va rebre la il·luminació. Ell mateix va crear un Messies pacificador, un Crist sense orígens jueus, una prova més que el seu Jesús no es corresponia amb el real. A partir d’allí, la seva percepció del rei gentil de la pau va estendre’s per totes les colònies cristianes que ell va fundar predicant la seva imaginació. D’un desvari sorgí tot i un Jesús que mai no va existir. Si no vaig errat, el mateix Sant Pau va influir en la redacció dels Evangelis, ell va poder introduir el mite Jesús dins de la història. No ho creus possible? - Massa ensucrat, massa enravenat tot el que m’expliques. Que Sant Pau s’inventés un messies pacificador no en tinc cap dubte, però que Sant Pau hagués estat capaç de crear un Crist sense que aquest existís abans, sincerament, em sembla increïble. - Pensa un moment. Ell fou el principal fundador de les colònies cristianes, ell va fer redactar el llibre dels Fets dels Apòstols, per tant, qui si no va poder inventar-s’ho tot? Sant Pau va poder engendrar un mite anomenat Jesús. Per als ateistes es fa obvi que Els Evangelis són un plagi de textos de l’antic Egipte amb afegits de Sant Pau. Jesús, com a mite, va aparèixer 3.000 anys abans que Sant Pau el ressuscités. - Per favor! No em siguis sòmines. Això no t’ho haguessis cregut ni quan de jove et drogaves. No pretenguis treure’m de polleguera. La meva vida anterior al budisme no té res a veure amb tot això – li contestà Peter amb agror a les paraules -. T’estic parlant sota la reflexió i la lògica. Prego que escoltis el que ara et diré. Empaites l’existència d’una segona carta dictada per Sant Pere, un testimoni que potser no existeix. Aquesta possibilitat, no pas certesa, et fa cec a la veritat real. Si Jesús no va existir, la teva carta tampoc. Aquesta va poder ser redactada pel propi Sant Pau, el creador de Jesús. I ara deixa el meu passat en pau.

No hay comentarios:

Publicar un comentario