DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

viernes, 21 de junio de 2013

CANAL OLÍMPIC PRIVAT

Deia André Malraux, sols en la política es pot ser maliciós i bo alhora. Telefònica la vam pagar entre tots i l’Estat se la va vendre sense donar-nos ni les gràcies i ni un duro, potser quelcom semblant està passant amb moltes instal·lacions olímpiques que tots els contribuents vam viaticar abans del 1992. En el Canal Olímpic, tot i haver-hi un cartell que posa que el recinte pertany a la Generalitat de Catalunya, l’ús i gestió en són privades, ¿no fora millor treure el cartell de l’administració i penjar el de Propietat Privada? De fet ja no és un espai públic ja que passejar-hi no es pot fer gratis, l’empresa que ho gestiona et cobra 3 euros per tenir dret a caminar-hi. Pot entendre’s que si vols fer rem, bicicleta, atletisme o altres activitats esportives hagis potser de pagar per utilitzar les instal·lacions, però sols per caminar-hi? Potser en un futur les administracions ja estan pensant en cobrar-nos per trepitjar el nostre carrer i és que la mar com més té, més brama.

EL COMPLOT DELS DÉUS (VI)

PRIMERA CARTA DE SANT PERE ALS IGNORANTS - FRAGMENT III - Jerusalem, any 31 d. C. El meu rabí exhalar enèrgicament autoritat sobre meu. La seva ordre de separar la meva mà de l’espasa havia estat obeïda com un llamp. Mai no li havia notat tanta fredor en els seus ulls, tanta gravetat en la veu, tanta por en el futur, tanta necessitat de ser escolat. Sumís, vaig abaixar el cap. Ell parlaria, jo patiria. La gent passejava pel carrer enlairant pols al nostre voltant. - D'ençà fa temps he pagat atenció en comerciants i nòmades d’orient que passen per aquí. D’ells he escoltat contes i proverbis de pensadors llunyans. K’ong Tse, Meng Tse, Sung Tse, Mo Tse i d’altres m’han parlat en boca d’aquells viatgers, paraules que ara ressonen en els meus missatges. Les idees que predico arrelen d'aquests pensadors molt anteriors a nosaltres, savis que volien esmenar la vida dels pobres, pensadors que frisaven per millorar el món. Desgraciadament van cometre un sol error, flagrant, decisiu, una equivocació que va dilapidar les seves idees al més fosc dels pous, l’oblit. Preceptes com el de Confuci: no facis als demés el que no vulguis que et facin a tu, van caure en l'oblidança. Tanmateix, la idea de Mo Tse: tots som iguals i cal que ens estimem, va també diluir-se sense aconseguir un cos gran d’adeptes. I el mateix passà amb el missatge de Sung Tse quan deia: per evitar un conflicte cal oferir l'altra galta. Totes aquestes idees anaren fracassant, morint, i ara sols resten com filosofies que practiquen uns pocs, no multituds. Els seus creadors varen equivocar-se en el mètode, que no en el missatge. Tot i que aquestes filosofies restaven ben fonamentades, mai no es varen difondre pel món d'una manera generalitzada, ans al contrari, s'esvaïren en el temps. Entens on vull anar a parar? – vaig negar amb el cap i tot just quan mig obria la boca per parlar, ell m’aturà - Espera - el meu natzorai coneixia el meu caràcter ansiós - Durant anys vaig estar pensant quina havia estat la causa de la seva castració i vaig trobar-ne la resposta – el mestre callà. - Però això són filosofies, i el que ens cal és passar a l’acció i evitar la detenció. - Que n’ets de tossut, Cefes! – m’esbroncà - Que memoritzis això és més important que el meu engarjolament. Les filosofies de les quals et parlava van esvanir-se per un fet ben simple, les idees soles i aïllades perden força, es dilueixen si no resten recolzades per un més enllà transcendent. Aquella era la conclusió a la qual vaig arribar. Les ideologies de K’ong Tse, de Meng Tse, Sung Tse i de Mo Tse no van collar entre la gent pel fet de ser orfes d'una figura superior i divina. Mancava un fons de fe. - Però ells no creien en el nostre déu, vet aquí el seu fracàs. - No entens res! – el rabí no sabia com explicar-se - Has, has, has d’entendre que les idees que prediquem van fracassar en el passat per falta de fidels temorencs d’una divinitat, per manca d’un déu jutge dels seus feligresos. M’estàs entenent Cefes? - No - desconcertat del tot. Doncs que la fe mou muntanyes i que amb ella qualsevol ideologia pot estendre's per arreu, esdevenir estable, perpetuar-se pels temps dels temps. Donar proves d'un Déu poderós mitjançant actes miraculosos ha reforçat les idees que prediquem. Jo mateix he curat amb ciència a molts dels qui després han cregut en miracles, en màgia divina. Ara ells tenen una creença per al bé comú, una moral universal que el nostre déu temut els farà complir – vaig emmudí, els murs de la meva consciència s’enderrocaren, sentia dins meu ferum, putrefacció.

DUPLICIDAD AUTONÓMICA

Rajoy y su equipo de Gobierno proponen eliminar duplicidades entre éste y las autonomías con el fin de reducir costes y mejorar los servicios. Durante este otoño de 2012 un alumno de Bachillerato y yo analizamos los pronósticos de tiempo entre la Agencia Estatal de Meteorología (Aemet) y el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), y la verdad las dos lo hacen igual de bien, o igual de mal según se mire. La diferencia radica en los costes de una con respecto a la otra. Aemet cuesta a los españoles unos 50 millones de euros al año con unos 1400 trabajadores, mientras la catalana SMC cuesta 6 millones con sólo 70 contratados. Es decir la agencia estatal tiene 20 veces más personal que la catalana, gasta 8 veces más que ésta pero la población española no es ni 20 ni 8 veces la catalana, sólo 6. Es deir la catalana con menos personal y menos dinero lo hace igual de bien, ¿quién es más eficiente pues? Cabe añadir que en seis años Aemet ha instalado por el territorio catalán 15 estaciones meteorológicas en municipios donde ya las había, ¿no hubiera sido más eficiente pedir los datos y evitar tantos aparatos repetidos los impuestos españoles? En fin, y bajo todas estas cifras, la agencia meteorológica más eficiente resulta ser la autonómica y no la nacional, algo que conllevaría suprimir la estatal si realmente queremos ahorrar dinero y mejorar el servicio para todos, ¿o hay otras intenciones en su proyecto señor Rajoy?

sábado, 15 de junio de 2013

LA EVOLUCIÓN SIN SENTIDO (Eudald Carbonell y Jordi Agustí)

El pasado 7 de junio de 2013 fue presentado un ensayo sobre evolución titulado La Evolución sin Sentido, un libro fruto de las opiniones de dos conocidos paleontólogos, Eudald Carbonell y Jordi Agustí. El trabajo utiliza muchas de las ideas que Darwin publicó en El Origen de las Especies para extenderlas en la evolución biológica y cultural de los humanos. De todas formas ciertas afirmaciones de los autores parecen resultar más bien suposiciones que no argumentos científicos fundamentados con datos taxativos. Hablan por ejemplo que la evolución cultural humana ha progresado sin proponérselo, algo paradoxal si atendemos a la gran capacidad de previsión y programación de la humanidad en todo su futuro. Afirman que la complejidad social actualmente alcanzada nos hace más vulnerables, concepto muy ambiguo ante la diversidad de estrategias evolutivas, complejas o no, que han tenido éxito en uno u otro extremo durante más de 4.000 millones de años de vida terrestre. Añade Agustí que los prehistoriadores somos profetas del pasado, no del futuro, afirmación en donde el autor confunde los conceptos ya que las profecías siempre se refieren a lo venidero, y no a indagar lo que ocurrió observando objetivamente los restos arqueológicos. Ante el futuro, profético o no, Carbonell agrega que se muestra escéptico sobre la capacidad de los humanos de influir en su destino, algo que 200.000 años de existencia de Homo sapiens en el planeta contradicen. Insisten ambos autores en la obviedad que nuestra especie camina hacia la incertidumbre, algo que le ocurre a todo el cosmos ya que por ahora el futuro no es previsible y todas las especies evolucionan gracias a esa incertidumbre, el azar y la variabilidad genética. Y terminan con un mensaje apocalíptico muy clásico y repetido, que el hombre destruyendo el planeta se destruirá a si mismo, algo nuevamente incierto al pertenecer al futuro y que los autores afirman no saber cuando ocurrirá, aunque Carbonell da una solución, que sólo a partir del conocimiento compartido podremos afrontar nuestro futuro, algo que hace tiempo hacemos en escuelas, universidades e incluso por Internet. Añade Carbonell a lo anterior, y como ideas suyas, filosofías que hace siglos cristianos y budistas practican, la solidaridad de todos entre todos en contra del egoísmo humano para así evitar el Apocalipsis venidero. En este sentido Carbonell, como arqueólogo y no como biólogo, se extralimita al decir que somos monos con tecnología humana, concepto erróneo ya que mono no es un término científico, somos primates. En fin, la mezcla de biología, historia, etnología y teorías económicas les lleva a concluir que si los humanos queremos sobrevivir debemos sustituir el azar de la evolución por la lógica, que sin tomar las riendas de nuestra biología nos veremos abocados a una crisis peor que la actual. En cierta forma alguien podría interpretar que defienden la eugenesia y la clonación de unos humanos elegidos, algo muy delicado y alejado en un ensayo científico.

EL COMPLOT DELS DÉUS (V)

LLOGARI PUJOL Cave ab homine unius libri (Proverbi llatí) Libros: no los compres sin aconsejarte de personas cristianas, doctas y discretas. Podrías comprar una cosa inútil o perjudicial (Josemaría Escrivá de Balaguer) Per què cercar un camí si no és per mostrar-lo als germans? (Goethe) En Llogari Pujol fou un teòleg agnòstic que sempre es va desvincular dels ateistes extrems, però, i sense saber-ho, va aportar les proves del Jesús inventat per Sant Pau i va engendrar el principal argument per als extremistes. Ja se sap que cal fugir dels lectors d’un sol llibre, cave ab homine unius libri, i els incrèduls sols idolatraven el treball d’en Pujol. Ells no eren els únics talibans, altres hi havia que feien el mateix amb La Bíblia o l’Alcorà. Novament els extrems es trobaven en el mateix punt, el teisme i l’ateisme encunyaven les cares d’una mateixa moneda, el fanatisme. En Llogari havia nascut a Taradell, Barcelona. S’ordenà sacerdot havent passat set anys al Seminari de Vic. La seva curiositat sobre el personatge de Jesús el portà a la Universitat d’Estrasburg on finalitzà els seus estudis en Teologia. Va passar-se deu anys analitzant textos bíblics i egipcis. Aprengué demòtic a París per poder llegir els escrits originals. Quan va descobrir que Els Evangelistes eren plagi de textos egipcis, va caure malalt. La fe li trontollà i finalment va deixar el sacerdoci convertint-se a l’agnosticisme. Es casà amb la historiadora Claude-Brigitte Carcenac amb qui va tenir dos fills. Amb ella va escriure el llibre Jesús, 3.000 años antes de Cristo. Un Faraón llamado Jesús, un estudi de literatura comparada entre els textos egipcis i Els Evangelis. Aquest llibre, més altres publicacions posteriors, foren els puntals on es recolzaren els ateistes extrems. Les coincidències entre les dues fonts, Evangelis i textos de l’antic Egipte, no deixaven cap dubte, la història de Jesucrist havia estat un gran plagi, un conte. Les tesis d’en Llogari eren àmplies, potents i nombroses. Feia cinc mil anys els antics egipcis consideraven al faraó fill de Déu, tal com Jesucrist constava en Els Evangelis. Els paral·lelismes entre ambdós, el natzorai i el cap egipci, eren infinits: el faraó era humà i diví alhora, com també Jesús; la seva concepció fou anunciada a la mare, com també la de Jesús; el faraó mitjançava entre Déu i els homes, com després Jesús; el faraó ressuscitava i pujava al cel igual que el natzorai. Potser tot això semblaven casualitats, però l’oració del Pare Nostre no pertanyia als ensenyaments del Messies, era un plagi d’un text egipci mil anys abans de Crist. El text rebia el nom de La Plegaria del Cec, i en ell s'hi trobaven també Les Benaurances. Algú, per redactar Els Evangelis, va copiar fil per randa aquell relat antic dient que Jesús n’havia estat l’autor, però qui va poder fer-ho? En Pujol i la seva muller van seguir descobrint en Els Evangelis més escrits anteriors a Crist. Un relat egipci del 550 a. C., El Conte de Satmi, explica com l’ombra de Déu se li va aparèixer a la muller de Satmi, Mahitusket, per anunciar-li que tindria un fill que es diria Si-Osiris. Mahitusket significa plena de gràcia, Si-Osiris fill de Déu i Satmi qui acata a Déu. El paral·lelisme d’aquests tres personatges amb la Verge Maria, Jesús i Sant Josep eren calcats. Després de l’anunciació, la Sagrada Família fugí d’Herodes cap a Egipte, com també passa en una història de la mitologia egípcia: Seth volia matar el nadó d’Horus i a la mare Isis, però aquesta escapa amb la criatura. També els Reis d’Orient, originalment astròlegs en Els Evangelis, formaren part d’un dels mites egipcis. En néixer Jesús, vingueren per regalar or, encens i mirra, les mateixes emanacions del déu egipci Ra. L’or era la seva carn, l’encens el perfum i la mirra la seva germinació. Però, a més, en el Conte de Satmi, Si-Osiris, a l’edat de dotze anys parlava de tu a tu amb els savis del temple, com també ho va el Jesús adolescent a la Sinagoga de Jerusalem. Eren moltes les coincidències, i en Llogari Pujol veié clar el plagi i la invenció d’un Jesús que no fou com explicava la Santa Seu. Fins i tot la conversió d’aigua en vi a les noces de Canà també tenia equivalent egipci. A la tomba de Paheri, 1.500 a. C., hi havia la mateixa escenificació amb el mateix nombre de gerres que en Els Evangelis, sis. El miracle de multiplicar els pans i els peixos també el trobà Llogari en uns textos del 3.000 a. C., on el déu Sobk donà peix i pa a la gent de la vora del riu caminant sobre les seves aigües. En el relat de Sinué, 2.000 a. C., hi apareixia un príncep que fugia al desert per por de governar, com feu Jesús un temps abans de declarar-se rei dels jueus. Quan així ho va fer, fou aclamat pel poble entrant a Jerusalem. Però la nova casualitat entre textos egipcis i Evangelis era que Jesús entrà cavalcant damunt d’un ase, animal que representava a Seth per als egipcis, el déu assassí d’Osiris, i al que el fill d’aquest, Horus, sotmet i munta fent també una entrada triomfal com la de Jesús. Però en Pujol va quedar esgarrifat quan va trobar-se que el sant sopar de Jesús amb els dotze era un plagi d’un nou mite egipci. Osiris, rei del blat, que moria cada any, permetia als egipcis alimentar-se amb el seu cos, el pa, i la seva sang, el vi. El mateix Osiris, senyor del vi, donava de veure la seva sang a la seva muller en una copa per tal que ella el recordés després de la seva mort. El cos i la sang de Déu, el cos i la sang d’Osiris, foren oferts per ser recordats pels temps dels temps. No fou gens estrany que en Llogari emmalaltís amb tot el que va descriure i que la fe se li esmicolés. Als ateistes poc els importava la crisi de fe del teòleg, ells veieren en aquella tesi la seva nova causa, un Jesús inventat. El culpable de tot allò sols podia haver estat un boig, un epilèptic, Sant Pau. Ell havia plagiat tots aquells mites egipcis per crear-ne un altre, el Jesús cristià. Fins i tot, i segons els fanàtics incrèduls, n’havia copiat les iconografies. Els peixos representats a les parets de les primeres comunitats cristianes eren Tilapias niloticas, una espècie que sols viu al Nil, una vianda que no existia per terres de Jesús. Però aquella icona no n’era l’única, més enganys es destaparen. Un altre símbol egipci posava la pista sobre el calc de Pau. Les corones dels ídols cristians eren idèntiques al Sol que apareixia sobre el cap dels déus en els gravats egipcis. La corona simbolitzava el Déu Sol, l’Esperit Sant dels cristians. Corones solars i peixos nilòtics havien estat incorporats per Pau a la seva peculiar mitologia cristiana i ja res demostrava l’existència física de Crist, a excepció d’un sol testimoni, la Primera Carta de Sant Pere als Ignorants transcrita per en Granés. Tot i tot, aquella prova restava pendent de confirmació. Si tant sols es trobés una sola prova arqueològica de l’existència de Jesús, la torre de Babel dels extremistes es desplomaria estrepitosament. Però després de més de dos mil anys, Jesucrist sols restava en Els Evangelis, uns escrits inspirats en textos egipcis. La hipòtesi més senzilla però que explica més fets, és la que té més probabilitats de ser veritat. Jesús era una mentida. En això els incrèduls, en contra de l’epístola d’en Granés, semblaven ostentar la teoria guanyadora.

martes, 4 de junio de 2013

EL COMPLOT DELS DEUS (IV)

PRIMERA CARTA DE SANT PERE ALS IGNORANTS - FRAGMENT II - Jerusalem, any 31 d. C. La guàrdia romana se’ns apropava i els batecs del cor inflaven polses i canells. Com una remor interior, el pum-pum cardíac s’accelerava, feia cada cop més pressió. D'aquell moment en sorgí la conversa que mai no he confessat i que jo, a qui el meu mentor imposà el renom de Cefes, la pedra, vaig rebre com tempesta abassegadora. - Les coses comencen a capgirar-se – s’esglaià el rabí mentre observava com la guàrdia se li apropava. - No ens poden haver reconegut! – alarmat jo també. - S’acosten! – dirigint la cara cap a terra. Els mercenaris passaren de llarg i ell s'apaivagà. - Tens més por del normal? No saben del nostre rostre. - Sí, tens raó, no sé que m’ha pogut passar. - Aleshores, com s'explica que se't veiés tan alarmat fa uns moments? - A ningú li és grata la guàrdia romana. Sovint atemoreixen la gent amb imprecacions i xurriacades. - No m'enredis. Mai no t’han reconegut. - Les coses han canviat. - Canviat? - Cefes, haig de poder sincerar-me amb algú. - Sincerar-te? De què? - De veritats que fins ara han estat soterrades. - Sabré escoltar tot el que m'hagis de dir. No m'agrada veure't d'aquesta manera. Ja fa dies que sembles un altre i no sóc l'únic que pensa així. - Qui més ho ha notat? – s’alarmà el mestre. - Altres que t’han estimat. - Maria Magdalena? – jo assentí- Ella és dona i no puc sincerar-me amb una bella concubina meva. - I l’altre? - Qui? – mirant-me amb cert desconcert. - A qui sovint acarones al vespre. - Joan? Joan és massa jove, massa tendre per portar tot el pes de la nostra causa. Compartir eventualment un sol jaç no és prou raó per donar-ho tot. Ells dos, Maria i Joan, no són prou forts per comprendre. - Comprendre què? – delerós jo. - Que em queda poc temps, Cefes. De próvida boca m’ha arribat la informació. - Quina?! - En breu seré detingut i executat. Tenen bona descriptiva meva. - Qui, els romans? – incrèdul jo. El mestre no s’adonà de la meva ironia. - També els grans sacerdots també han sabut de les nostres intencions i ara pacten amb els romans per capturar-nos i anul·lar-nos. Romans i jueus helenitzats es refugien darrera els seus estendards i exèrcits per tal que no els furtem el dret a governar. Herodes mateix viu a l’última dels grecs, però poruc per si li arrabassem el tro. Ell, sacerdots i Roma ens estan ordint una teranyina. - Quin disbarat estàs dient!? - Cefes,... conec molta gent, fins i tot sóc home popular entre personatges adinerats. He estat sovint convidat a noces i celebracions de cases nobles. D'entre aquests he rebut la filtració. - Quina? - No m’escoltes, oi? – em recriminà - Que saben del meu rostre, que indefectiblement m’engarjolaran, jutjaran i executaran. - Fa temps que ho intenten, però res de res. No saben on t’amagues. - Altre cop t’equivoques. Han posat preu molt alt pel meu cap i un sicofanta dels nostres estar sent recompensat per delatar els nostres amagatalls. - No pot ser el que dius! – despertant a la realitat -. Qui d’ells? Digues, qui? - vaig exclamar posant la mà sobre l'espasa. - Tot i que sabéssim del delator, no en treure'm res d’executar-lo. La carronya no pot morir - digué el rabí mirant l'acer -. Sinó és un, serà un altre el traïdor. Pensa Cefes, ens hem fet massa cardinals, massa perillosos. Ara mateix és molta la gent que sap de nosaltres, d'on som, per on ens movem, on ens amaguem. De manera ràpida i sense enlairar massa polseguera, vindrà l’inevitable. - Però... ... si volen assassinar-me, ho faran. El seu poder i la seva omnipresència els fan, ara mateix, gairebé inexpugnables - el mestre em posà la mà sobre l'espatlla -. Cefes, cal que algú sàpiga la meva veritat. Sols a tu et puc encarregar aquesta empresa abans no mori.