DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

sábado, 15 de junio de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (V)

LLOGARI PUJOL Cave ab homine unius libri (Proverbi llatí) Libros: no los compres sin aconsejarte de personas cristianas, doctas y discretas. Podrías comprar una cosa inútil o perjudicial (Josemaría Escrivá de Balaguer) Per què cercar un camí si no és per mostrar-lo als germans? (Goethe) En Llogari Pujol fou un teòleg agnòstic que sempre es va desvincular dels ateistes extrems, però, i sense saber-ho, va aportar les proves del Jesús inventat per Sant Pau i va engendrar el principal argument per als extremistes. Ja se sap que cal fugir dels lectors d’un sol llibre, cave ab homine unius libri, i els incrèduls sols idolatraven el treball d’en Pujol. Ells no eren els únics talibans, altres hi havia que feien el mateix amb La Bíblia o l’Alcorà. Novament els extrems es trobaven en el mateix punt, el teisme i l’ateisme encunyaven les cares d’una mateixa moneda, el fanatisme. En Llogari havia nascut a Taradell, Barcelona. S’ordenà sacerdot havent passat set anys al Seminari de Vic. La seva curiositat sobre el personatge de Jesús el portà a la Universitat d’Estrasburg on finalitzà els seus estudis en Teologia. Va passar-se deu anys analitzant textos bíblics i egipcis. Aprengué demòtic a París per poder llegir els escrits originals. Quan va descobrir que Els Evangelistes eren plagi de textos egipcis, va caure malalt. La fe li trontollà i finalment va deixar el sacerdoci convertint-se a l’agnosticisme. Es casà amb la historiadora Claude-Brigitte Carcenac amb qui va tenir dos fills. Amb ella va escriure el llibre Jesús, 3.000 años antes de Cristo. Un Faraón llamado Jesús, un estudi de literatura comparada entre els textos egipcis i Els Evangelis. Aquest llibre, més altres publicacions posteriors, foren els puntals on es recolzaren els ateistes extrems. Les coincidències entre les dues fonts, Evangelis i textos de l’antic Egipte, no deixaven cap dubte, la història de Jesucrist havia estat un gran plagi, un conte. Les tesis d’en Llogari eren àmplies, potents i nombroses. Feia cinc mil anys els antics egipcis consideraven al faraó fill de Déu, tal com Jesucrist constava en Els Evangelis. Els paral·lelismes entre ambdós, el natzorai i el cap egipci, eren infinits: el faraó era humà i diví alhora, com també Jesús; la seva concepció fou anunciada a la mare, com també la de Jesús; el faraó mitjançava entre Déu i els homes, com després Jesús; el faraó ressuscitava i pujava al cel igual que el natzorai. Potser tot això semblaven casualitats, però l’oració del Pare Nostre no pertanyia als ensenyaments del Messies, era un plagi d’un text egipci mil anys abans de Crist. El text rebia el nom de La Plegaria del Cec, i en ell s'hi trobaven també Les Benaurances. Algú, per redactar Els Evangelis, va copiar fil per randa aquell relat antic dient que Jesús n’havia estat l’autor, però qui va poder fer-ho? En Pujol i la seva muller van seguir descobrint en Els Evangelis més escrits anteriors a Crist. Un relat egipci del 550 a. C., El Conte de Satmi, explica com l’ombra de Déu se li va aparèixer a la muller de Satmi, Mahitusket, per anunciar-li que tindria un fill que es diria Si-Osiris. Mahitusket significa plena de gràcia, Si-Osiris fill de Déu i Satmi qui acata a Déu. El paral·lelisme d’aquests tres personatges amb la Verge Maria, Jesús i Sant Josep eren calcats. Després de l’anunciació, la Sagrada Família fugí d’Herodes cap a Egipte, com també passa en una història de la mitologia egípcia: Seth volia matar el nadó d’Horus i a la mare Isis, però aquesta escapa amb la criatura. També els Reis d’Orient, originalment astròlegs en Els Evangelis, formaren part d’un dels mites egipcis. En néixer Jesús, vingueren per regalar or, encens i mirra, les mateixes emanacions del déu egipci Ra. L’or era la seva carn, l’encens el perfum i la mirra la seva germinació. Però, a més, en el Conte de Satmi, Si-Osiris, a l’edat de dotze anys parlava de tu a tu amb els savis del temple, com també ho va el Jesús adolescent a la Sinagoga de Jerusalem. Eren moltes les coincidències, i en Llogari Pujol veié clar el plagi i la invenció d’un Jesús que no fou com explicava la Santa Seu. Fins i tot la conversió d’aigua en vi a les noces de Canà també tenia equivalent egipci. A la tomba de Paheri, 1.500 a. C., hi havia la mateixa escenificació amb el mateix nombre de gerres que en Els Evangelis, sis. El miracle de multiplicar els pans i els peixos també el trobà Llogari en uns textos del 3.000 a. C., on el déu Sobk donà peix i pa a la gent de la vora del riu caminant sobre les seves aigües. En el relat de Sinué, 2.000 a. C., hi apareixia un príncep que fugia al desert per por de governar, com feu Jesús un temps abans de declarar-se rei dels jueus. Quan així ho va fer, fou aclamat pel poble entrant a Jerusalem. Però la nova casualitat entre textos egipcis i Evangelis era que Jesús entrà cavalcant damunt d’un ase, animal que representava a Seth per als egipcis, el déu assassí d’Osiris, i al que el fill d’aquest, Horus, sotmet i munta fent també una entrada triomfal com la de Jesús. Però en Pujol va quedar esgarrifat quan va trobar-se que el sant sopar de Jesús amb els dotze era un plagi d’un nou mite egipci. Osiris, rei del blat, que moria cada any, permetia als egipcis alimentar-se amb el seu cos, el pa, i la seva sang, el vi. El mateix Osiris, senyor del vi, donava de veure la seva sang a la seva muller en una copa per tal que ella el recordés després de la seva mort. El cos i la sang de Déu, el cos i la sang d’Osiris, foren oferts per ser recordats pels temps dels temps. No fou gens estrany que en Llogari emmalaltís amb tot el que va descriure i que la fe se li esmicolés. Als ateistes poc els importava la crisi de fe del teòleg, ells veieren en aquella tesi la seva nova causa, un Jesús inventat. El culpable de tot allò sols podia haver estat un boig, un epilèptic, Sant Pau. Ell havia plagiat tots aquells mites egipcis per crear-ne un altre, el Jesús cristià. Fins i tot, i segons els fanàtics incrèduls, n’havia copiat les iconografies. Els peixos representats a les parets de les primeres comunitats cristianes eren Tilapias niloticas, una espècie que sols viu al Nil, una vianda que no existia per terres de Jesús. Però aquella icona no n’era l’única, més enganys es destaparen. Un altre símbol egipci posava la pista sobre el calc de Pau. Les corones dels ídols cristians eren idèntiques al Sol que apareixia sobre el cap dels déus en els gravats egipcis. La corona simbolitzava el Déu Sol, l’Esperit Sant dels cristians. Corones solars i peixos nilòtics havien estat incorporats per Pau a la seva peculiar mitologia cristiana i ja res demostrava l’existència física de Crist, a excepció d’un sol testimoni, la Primera Carta de Sant Pere als Ignorants transcrita per en Granés. Tot i tot, aquella prova restava pendent de confirmació. Si tant sols es trobés una sola prova arqueològica de l’existència de Jesús, la torre de Babel dels extremistes es desplomaria estrepitosament. Però després de més de dos mil anys, Jesucrist sols restava en Els Evangelis, uns escrits inspirats en textos egipcis. La hipòtesi més senzilla però que explica més fets, és la que té més probabilitats de ser veritat. Jesús era una mentida. En això els incrèduls, en contra de l’epístola d’en Granés, semblaven ostentar la teoria guanyadora.

No hay comentarios:

Publicar un comentario