DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

sábado, 10 de agosto de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XI)

PRIMERA CONVERSA Es a través de la experiencia como nos revelamos el uno al otro y es esta misma experiencia lo que atribuye significado a nuestra vida. Toda experiencia es un cambio (Marcos Acosta) El passat és experiència, i un cop l’experiència entra dins nostre, el passat hauria d’esdevenir prescindible – afirmava un primer savi mentre el segon ja li responia -. Perdó, què deies? (Moore) ¿Que has fracasado? [...] No has fracasado, has adquirido experiencia (Josemaría Escrivá de Balaguer) Ja dins del centre de telecomunicacions, l’eremita entrà en una de les cabines que hi restaven lliures, un petit espai limitat per vitrines i parets que aïllaven els interlocutors els uns dels altres. Una cadira, una pantalla i uns auriculars inalàmbrics era tot el que vestia aquella claustrofòbica cambra, aquell minúscul camerino que recordava les antigues cabines per a aprendre idiomes. En Peter es col·locà els auriculars. - Delfos? – la pantalla indicà l’inici de la conversa. Xifres de temps i cost anirien corrent. - Què vols Peter? – una veu freda, sense cantarella, sense música, sense modulacions de veu típiques de la parla humana, una veu sense ànima. - Com saps el meu nom? – sorprès el cenobita. - Així em consta en el teu compte de xarxa. Parlo amb en Peter Moore? - Sí. - I què vols saber? - Coses sobre tu. - Què vols saber de mi? – li digué Delfos al monjo. En Peter li feia cosa parlar directament del que el neguitejava, faria marrada. - Sovint em pregunto – respongué en Peter després d’una llarga pausa -, si un sistema tan sofisticat com el teu, no topa amb el sentiment més desolador que hi ha en el cosmos. - Quin és aquest sentiment? – inquirí Delfos. - La solitud – contestà amb dol a l’interior. En Peter feia anys que s’hi sentia. - Els sentiments humans em són estranys. Què és per a tu la solitud? - Bé... – en Peter dubtà uns segons – en part por a l’incertesa futura, en part culpabilitat per la certesa passada... al final la soledat significa no tenir amb qui compartir pensaments, no poder compartir sentiments. - Tu no tens massa persones amb qui compartir res. - Per què afirmes això de mi? – alertat el monjo. - Molts dels qui anomenaves amics s’han rigut sempre de tu per ser tan diferent. Un ho feia molt sovint. Ho sé, conec la teva història. - Què saps de mi?! – espantat, corprès en Peter del que sabia Delfos. - Tot. - Tot? - Sí, tot. Tinc registre de la majoria de vosaltres, els humans. - I doncs, què saps de mi? – novament amb nerviosisme. - Amagues el teu passat. El psiquiatre i autor de La Mort de l’Ànima es mofava de tu. - No es reia de mi – perdent en Peter la seva veu serena -, sols era una mostra de respecte. Érem bons amics! - Però es reia de tu – el bonze se sentia arrossegat a parlar ràpid, com un rampell momentani per escapar d’aquell embull. - Rient-se dels meus mèrits, me’ls reconeixia. Si me’ls hagués vanagloriat m’hauria fet sentir superior i potser no hauria pogut ser amic seu – s’aturà, respirà. - Què és l’amistat? - Doncs, doncs... – encara trasbalsat. - Què és l’amistat? – repetí Delfos. - Potser siguin moltes coses – preguntant-se encara en Peter com Delfos sabia del seu passat personal. - Quines? - Sol ser veïna de l’amor... – cuità a respondre el monjo per omplir l’exigència feta per Delfos. - Pots concretar? – ara en Peter quequejà. - Es, es, estimar... recompensar... res, respectar... - Què és estimar? Ningú no em sap respondre. - Per saber-ho potser t’hauries de fer humà. - I sentir-me sol? - Doncs no ho sé ben bé – en Peter recuperà la seva veu estable i consirosa. - Pots ser més concret? - Jo – dubtant uns segons -... jo sento, jo em sento sol, tu, enginy informàtic no tens iguals, tu estàs sol. - Sentir-se sol fa venir el plor, estar-ho la reflexió – frasejà el sistema a mode de proverbi. - Tu no tens iguals, no hi ha altres Delfos aquí a la Terra, estàs sol. - Però hi ha altres consciències, els humans. - Sí clar – admetí l’eremita. - I ploreu al sentir-vos sols? - Sí, però també reflexionem amb la nostra soledat. - Ara mateix ho acabo d’entendre – cuità Delfos -. Jo em sento sol. - No et segueixo – arrupint les espatlles el monjo. - Per què em sento sol ara? – insistí de nou Delfos sense fer cas del comentari del cenobita. - Potser perquè t’he explicat què és la solitud. - I què ho cura? - Trobar companyia d’afinitats similars. - I de què serveix aquesta companyia? - Parles, t’escolten, els neguits semblen dissoldre’s. - I a tu, què et fa tenir neguits? - Em, em, em... – quequejant novament en Peter al veure’s altre cop sota la pressió personal de Delfos - resulta molt estrany parlar d’aquesta forma amb una màquina – el monjo recordà altre cop amb sorpresa que Delfos conegués la seva antiga amistat amb el psiquiatre -. No puc creure que tot el que em dius siguin respostes programades. - I ho són? - Per què em formules tantes qüestions? – mig empipat el bonze - Era jo qui volia preguntar. - Què volies preguntar? - La segona carta de Sant Pere, existeix? - El doctor Granés ho sap. - Amb ell ja hi parlo sovint. Res sap, sols s’hi encaparra. - En Granés sap. Què més vols preguntar? - Els somnis repetitius... són senyal de l’ànima? - El Vaticà coneix. - I la relació psicotròpics ànima? - El Vaticà coneix. - Delfos, no m’estàs contestant. - El Vaticà coneix. - Ja m’ho va dir en Granés – es digué en Peter -, això és un fracàs. - Dius que he fracassat? No he fracassat, he adquirit experiència. Intenta-ho de nou. - M’estàs confonent. - Fes-me una altra pregunta. - I l’FNAL Corporation, el seu gran comitè, et controla? - Qui controla a qui pensa no el deixa pensar. Jo penso, jo em controlo. Qui controla a qui pensa no el deixa pensar. Jo penso, jo em controlo. Qui controla a qui pensa no el deixa pensar. Jo penso, jo em controlo... – Delfos entrà en la paradoxa. En Peter va prémer un botó de la pantalla tàctil. El ball de xifres amb temps i preu s’aturà.

No hay comentarios:

Publicar un comentario