DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

viernes, 30 de agosto de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XIII)

LA FINALITAT DE LA VIDA Barcelona, març de 2030 Treballa tot el dia com si sempre haguessis de viure, treballa per l’altre món com si t’haguessis de morir demà (Mahoma) La termodinàmica ens diu que tot tendeix al màxim desordre i al mínim d’energia, sota aquesta visió la finalitat de la vida és ben simple, morir (Granés) Aquell hivern havia estat especialment llarg. La Barcelona solellosa i mediterrània havia sucumbit a l’Europa humida, freda i plujosa. Però durant aquell març, un sol que allargava el seu jorn, anava mica en mica matant aquella eterna hivernada, una sensació que mai no semblava manifestar-se en aquella habitació de fluorescents mòrbids, d’olor a resclosit, d’antisèptics que empastifaven les parets humides i enxubades d’aquella inacabable agonia. A la paret de la cambra sols hi penjava un cartell decoratiu d’una antiga campanya contra la SIDA. Un colom blanc de la pau amb un preservatiu al bec i la frase Fes l’amor i no la mort. Poca cosa més tenia l’espai que no fossin els elements freds i usuals d’un hospital, un camerino que destil·lava una estranya grisalla de por a la pau eterna, la mort. Aquesta, com una ombra insalvable, anava colgant lentament la llum de la vida. Un peculiar pacient estava sent engolit per aquell clarobscur, per aquell quadre de Caravaggio. Aquell dia, herència del llarg i humit hivern, plovia. Les gotes crepitaven sobre la finestra. Un cop de vent escopir un gran glop d’aigua untant els vidres de forma oliosa, regalimaven. La façana grisa del davant, plena de finestres quadrades i monòtones, s’insinuava a través dels cristalls mullats com una pintura vidriosa, com un quadre impressionista. El dia era cluc, lànguid, de voltors. L’interior de la cambra un aquari, fred. Quan tot just l’èxit li estava alegrant la vida, començaren a niar les desgràcies. Com un cop de destral, sec i colpidor, el diagnòstic va arrasar tot optimisme, el càncer estava estès com una plaga, com l’escampall de cadàvers en el camp de batalla dels vençuts. Ràpidament els nous tractaments amb virus i ARN modificat li foren administrats. Microxips subepidèrmics li dosificaven els fàrmacs. Pegats amb elèctrodes li dilataven els porus permetent l’entrada dels productes. El resultat? Incert. El tractament amb ARN pretenia exterminar les cèl·lules enemigues, les canceroses. També, i amb tècniques d’angiònesi, se li crearen medicaments específics per evitar el rebuig immunològic de les inoculacions aplicades, esforços anodins que no feren remetre del tot els tumors. Ell, en Granés, s’anà desil·lusionant, els ulls cada cop més enfonsats així ho delataven, cara de cadàver, cos eixarreït, condemnat. Els metges, sorpresos, provaren amb l’última tècnica patentada per una empresa anomenada Heaven-Life, una inoculació de virus amb ARN modificat dins de cèl·lules dendrítiques. Les segones, les dendrítiques, havien de fer de pont d’entrada al virus per tal que el sistema immunològic no activés el rebuig. El germen, un cop introduït, arribava fins als teixits afectats pel càncer i els reparava. El tractament semblà fer millores, però, i contra pronòstic, al final sols li allargà l’agonia. Fou aleshores que en Peter arribà a Barcelona per visitar el seu benvolgut amic. Durant aquella estada el monjo escriuria: << Jo, sabent del seu estat, vaig arribar-me a Barcelona per assistir-lo. Ja present a la ciutat comtal, tot va anar ràpid. El seu fill Kalim em parlava, foragitat, pàl·lid, plorant. - El pare se m’acaba. Com un cursi ploramiques, els ulls se’m tenyiren de tristresa. No vaig tardar a odiar aquell hospital execrable com qualsevol altre, sales on la impersonalitat combrega amb el blanc esgrogueït de les parets, sales on la vella dama fa visites no desitjades. Tot d’una, un paisatge dantesc, corrosiu, estripat, de resplendors groguencs sota el batec d’espelmes mortuòries, de llum agra i crua, cerosa, nacrada. El meu millor amic, qui m’havia fet de germà gran, lluitava per no morir en aquella garjola. Drogat semblava abaltit, però quan el fàrmac perdia força, ell la recuperava, revifava, cridava esgargamellat, es llevava del llit, ho intentava. No podia articular frases amb sentit, però sí, escoltava les nostres veus i la dolça melodia del seu fill l’amanyagava, l’apaivagava. Entenia què li deia, que es calmés, que no patís, que s’estirés, que descansés. La pell color de pus d’en Granés ben bé ens deia el que sabia què l’esperava, la mort. Escabellat, espitregat, suat, entretallat de respiració, pixat, s’adonava que ja no podia valer-se per ell mateix. Els metges ens digueren que restava drogat, que ja no sofria, que en coma profunda... i una merda! La mirada me’l delatava. Ell era conscient de la seva imatge davant dels altres, de la seva vergonya, del seu estat deplorable, indigne. Quin patir ell, quin patir els altres. Quatre dosis d’un psicotròpic de nova generació i la respiració s’apaivagà altre cop deixant d’intentar l’escapada del seu jaç de mort. Amb tot, semblava que tots els allí presents fóssim els botxins de la seva condemna. Quins sentiments més contradictoris, voler retenir algú a qui estimes, i alhora no voler que pateixi. Vaig decidir parlar amb la metgessa. - El poden adormir més? - Més? Va drogat al límit..., una altra cosa seria fregar la legalitat... - Està patint innecessàriament. Quan temps el mantindran així, doctora? - El mínim possible, la llei permet deixar-lo morir. - Quan temps serà això? - Màxim unes vint-i-quatre hores..., però no li ho puc assegurar. Aquella nit opaca, densa i arrossegada, jo tornaria a l’hotel amb la imatge grisa, àcida, dura de qui lluitava encara per viure. La mort en les pel·lícules no té res a veure amb la realitat granítica d’una agonia. - Kalim, truca’m per qualsevol novetat. No crec en Déu, religió massa sofisticada, massa elaborada, massa desarrelada de l'essència humana. Sí que crec en els esperits, en l’animisme primitiu i essència del passat quan l’home no tenia la ment enterbolida amb morals imposades, amb Déus premiadors o punidors. Vaig pregar als meus esperits, als amics morts d’antany, fins i tot a la difunta muller d’en Granés, Kiltum. A tots ells els vaig implorar que no patís més. A la una de la matinada arribà la seva misericòrdia. - Peter. El pare... s’ha acabat – em digué Kalim plorant desconsolat. Millor! Vaig pensar. Havia deixat de patir. Estimar és deixar que qui hagi de marxar, ho faci. Una altra cosa no és estimar, és posseir. Feia temps que la malaltia podria per dins al meu amic. Ara li havia tocat perdre la partida i abandonar-me. Jo em feia la vana il·lusió que ell restava al meu costat, que li podia agafar la mà, notar l’escalfor del seu cos, però ja no existia en aquest món, era jo qui vivia amb ells, amb els morts. Aquell dia a molts d’ells havia invocat, que s’acabés el sofriment del meu amic. Així fou. I als esperits meus, què els vaig dir? Doncs simplement, GRÀCIES. Després vaig trencar a plorar sense embuts. Llàgrimes denses, de cera, gruixudes com gotes de suor que degotaven deixant rodanxes rodones sobre la meva capa. Ara n’era del tot conscient, l’estimava, tot i que ell es retrobaria amb la seva dolça Kiltum. Al final ella havia aconseguit recuperar-lo altre cop, se me l’havia endut. He tingut cura d’ell mentre estava en aquest món però tu has guanyat. Ara sols puc fer una cosa, travessar aquest dolor amb la certesa que quelcom n’aprendré de tot això. El meu volgut doctor s’ha donat al que ell mateix definia com la finalitat intrínseca de la vida, la becaina perpètua, la mort >>.

No hay comentarios:

Publicar un comentario