DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

viernes, 27 de septiembre de 2013

NASA EN MARTE O NADA EN MARTE

Este 26 de septiembre de 2013 la NASA ha anunciado que Marte contiene agua y que quizás albergó vida. En agosto de 1996 el Gobierno Clinton afirmó que hubo vida en Marte aunque dos años más tarde la prestigiosa revista Science desmintió con datos tal esperanza. Aún así, en junio del 2000 la Mars Global Survivor insinuó que hubo agua en Marte y quizás vida. Con Bush en el poder las cosas no cambiaron y en marzo de 2004 las misiones Spirit y Opportunity interpretaron que en Marte hubo océanos y probablemente vida en ellos. En mayo de 2008 una nueva sonda, la Phoenix, amartizó en el Polo Norte hallando agua helada en el subsuelo marciano pero sin rastro de vida. Y ahora en el 2013 con unos Estados Unidos a punto de la quiebra por su deuda externa arrojan otro bombazo marciano, que el reciente amartizado Curiosity ha vuelto a encontrar agua, y quizás vida, en el subsuelo marciano. En resumen, la NASA jamás ha hallado rastro de vida en Marte, sólo ha vendido sueños a los ingenuos. Llevan más de 40 años pisando el suelo marciano con proyectos carísimos de los cuales el 50 % ha fracasado. Y ante la crisis acuciante, ¿cómo explicar tantos millones de dólares perdidos al respecto? De hecho estas propagandas han coincidido en periodo electoral, 1996 con Clinton y 2004 con Bush, o en plena crisis de la deuda estadounidense en 2013. Por lo tanto, tanto si hay vida en Marte como sino, hay que doblegar la opinión pública para que aplauda más misiones millonarias aunque ahora les esté arruinando económicamente el presente.

VIDA A MART UN ESCÀNDOL

LIFE ON MARS OR LIES ON MARS?: Este 26 de septiembre de 2013 la NASA ha anunciado que Marte contiene agua y que quizás albergó, o albergue, vida en su superficie. Ya en agosto de 1996 el Gobierno Clinton hizo lo mismo pero en aquella ocasión lo afirmó mundialmente. Un meteorito procedente de Marte, y milagrosamente hallado en la Antártida, daba crédito a aquella ratificación gracias a unos aminoácidos presentes en aquella roca. Bajo tal excusa el gobierno Clinton justificó millones de dólares en visitas al Planeta Rojo para verificar tal hallazgo y en tan sólo unas pocas semanas ya estaba lista una misión espacial, algo inaudito en toda la historia de la NASA. Obviamente el encargo llevaba programado muchos meses. Dos años más tarde, en enero de 1998, la prestigiosa revista Science explicaba que los aminoácidos hallados en el meteorito no eran marcianos sino de contaminación terrestre, es decir que no había prueba alguna de vida en Marte, noticia que apenas ocupó un espacio ínfimo en los medios. No obstante, las misiones de la NASA continuaron para corroborar lo que muchos científicos cautos, humildes y objetivos ya sabían, que no hay vida en Marte, sólo un gran desierto. Este hecho ya había sido mostrado por la Viking 2 en 1976. Por aquel entonces el bioquímico Joan Oró y otros científicos habían determinado que dada la composición estable de la atmósfera marciana nada la alteraba actualmente, ni erupciones volcánicas ni actividades biológicas. Pero la obsesión por hallar vida en Marte continuó con la Mars Global Survivor y en junio del 2000 la NASA anunció que con toda seguridad había agua en estado líquido en Marte y que por tanto, quizás vida. De hecho sólo habían hallado indicios de erosión hídrica, a saber si por otro fluido. Con la llegada en 2001 de Bush al poder las cosas no fueron distintas y en marzo de 2004 su gobierno declaró que en Marte hubo océanos y probablemente vida en ellos. La misión con el Spirit y el Opportunity así lo indicaban al fotografiar surcos producidos por algún fluido, que no necesariamente agua, más la presencia de sulfatos que según la NASA procedían de ambientes hídricos, aunque pudieran darse también en medios muy ácidos. Cabe remarcar que el agua es un elemento inorgánico que no se debe confundir con la presencia de vida. En la Tierra por ejemplo surgió de los cometas y meteoritos que la aportaron, más los volcanes que posteriormente la exudaron, y no por ello pensamos que la vida surgió del magma. Agua y vida jamás implican una causa y efecto inevitable y Marte es un gran desierto. De hecho la propia NASA, y con la boca pequeña, admitía que le faltaban datos para llegar a concluir que hubo vida marciana. En abril de 2006, y esta vez fue una misión europea, la Mars Express reveló para la revista Science lo que ya se dijo, que Marte había sido un gran desierto durante al menos el 75 % de su historia final. Es decir, si hubo vida vinculada a posibles masas de agua, como la NASA dijo pretender demostrar, sólo pudo darse más allá de sus 3.500 millones de años. Estos datos ponían en cuestión la estrategia del programa de exploración de Marte por parte de la NASA. Su obsesión por hallar agua líquida reciente, y en ello indicios de vida, desvelaban claras intenciones nada científicas. De hecho, la presión atmosférica marciana es tan sumamente baja que el agua no puede hallarse en forma líquida, a lo sumo permanecerá como hielo en el subsuelo que se sublimará en vapor sin pasar por caldo apenas. Sin posibilidades de agua líquida en Marte, la búsqueda de vida en el planeta rojo resulta una mera quimera. Aún así, los Estados Unidos y su NASA mantuvieron su tesis y en mayo de 2008 una nueva sonda, la Phoenix, amartizó en el Polo Norte hallando agua, como no, helada en el subsuelo marciano pero sin rastro de vida alguno. Y llegamos al presente cuando unos Estados Unidos a punto de la quiebra por su deuda externa arrojan otro bombazo marciano. Analizadas en marzo de 2013 unas rocas obtenidas por el reciente amartizado Curiosity, la NASA afirma que Marte pudo albergar microbios vivos por el simple hecho de hallar lechos fluviales fósiles de pH casi neutro. En la Tierra viven bacterias en pH peores que los presentes en el interior de una botella de salfumán. Y ahora, en septiembre de 2013, vuelven a repetir lo que ya hallaron en sondeos anteriores, que existe un 2 % de agua en el subsuelo marciano, algo nada extraño ya que la mayoría de cometas y otros astros la contienen en su sino. En resumen, la NASA jamás ha hallado ni vida actual ni vida fósil en Marte, ni indicios de ella, sólo ha vendido sueños a los ingenuos. Llevamos más de 40 años pisando el suelo marciano con sondas y proyectos carísimos de los cuales el 50 % ha fracasado en su objetivo. Y ante la crisis acuciante del mundo, ¿cómo explicar tantos millones de dólares perdidos al respecto? Es obvio que los comunicados de la NASA y del Gobierno de Estados Unidos sobre el dueto agua y vida en Marte no hallan veracidad alguna, es obvio que estas misiones se han regido por criterios estratégicos y es más que obvio que los criterios científicos han brillado por su ausencia. La prueba de todo lo anterior es que la mayoría de anuncios sobre agua y vida en Marte han coincidido en periodo electoral, 1996 con Clinton y 2004 con Bush, o en plena crisis de la deuda estadounidense en 2013. De esta manera, y ante la opinión pública, se han justificado mastodónticos gastos del Gobierno en misiones al Planeta Rojo. Tanto si hay agua o vida en Marte como sino, quién controle sus recursos durante el próximo milenio quizás posea el título de gran superpotencia por muchos siglos, aunque ahora nos esté arruinando económicamente el presente.

martes, 24 de septiembre de 2013

EL COMPLOT DELS DEUS (XVII)

UN MÓN CANVIAT Any 2033, la Terra Óyeme, hombre metido en la ciencia hasta las cejas: tu ciencia no me puede negar la verdad de las actividades diabólicas (Josemaría Escrivá de Balaguer) El zenit diürn lluïa un blau lluent, esmerilat, d’una higiene que no acompanyava els aromes presents. En espirar l’aire s’adonà de la fètida fortor tropical, d’aquelles algues en descomposició i de l’argila putrefacta a vora del riu. Aquells dies en Peter s’havia traslladat a Iangun, la capital de Myanmar. Passejant per la urbs volia aprofitar aquella fugida del monestir per comprar un enginy tecnològic difícil de trobar al sud del país. Allò li podria ser útil per conversar amb altres pensadors via xarxa, potser nous còmplices. Llàstima haver perdut el seu gran interlocutor, en Granés. Altre cop la buidor formava part de la seva vida. En Peter ja no tenia amics, i els que va tenir s’havien transformat en fantasmes. El seu passat era el llast i el futur la tortura. Un suau vent li esgarrapar la cara amb la flaira del riu. En Peter va fer una ganyota d’angúnia, d’incomoditat. La seva mirada rondava perduda per l’infinit, pensant en les millores del sistema. Havien passat pocs anys, però es deia que Delfos ja no queia en paradoxes i frases ambigües, el Sistema rutllava òptim. Però allò no era tot, Delfos neguitejava al monjo. El Sistema li havia dit que ho sabia tot d’ell. Potser dialogar altre cop amb ell fora la forma de sortir de l’aïllament i del misteri, de la situació que li enterbolia el pensament, de la seva solitud. Del cert que feia temps que en Peter desitjava establir contacte de nou amb l’oracle, qui sap, potser un nou amic, un company virtual de converses. Les coses ara podien esdevenir molt diferents, millors. La perfecció energètica del planeta capitanejada per Delfos havia fet esclatar tot un món de noves tecnologies. Els mòbils havien passat a miniordinadors autopensants, petits enginys connectats a la xarxa Delfos anomenats subsistemes AT, AutoThinking Subsystems. Aquests circuits incorporats al rellotge de canell operaven com amics virtuals de l’interlocutor. Amb uns miniauriculars implantats a l’oïda i un escanyolit micròfon a la boca tota conversa esdevenia fàcil i sense dificultats. Aquest invent havia estat la compra d’en Peter a Iangun, un rellotge amb un dels millors AT incorporat. El preu no havia estat problema, el monjo ja tenia qui viatificava les seves despeses. El seu passat li havia regalat ”amics” poderosos que cuidaven i procuraven per a ell. El model que havia adquirit era del més sorprenent. La nanotecnologia dels nous xips, la de microcristalls i molècules orgàniques, havia detonat un nou món de possibilitats en el camp de la microelectrònica. Els revolucionaris microxips treballaven en tres dimensions enregistrant dades en base a diferents estats quàntics de les molècules. Els codis binaris d’antany havien passat a codis decimals i fractals. Tot plegat, comportava unes noves capacitats per als subsistemes AT, unes capacitats que podien generar decisions pròpies. Els primers que així es dissenyaren eren amorals i muts, però, i passades moltes iteracions de prova i error, de càstig i recompensa, aprengueren ràpidament. Fou una empresa en nanoinformàtica qui desenvolupà els sistemes evolutius AT. Tal estratègia consistia en deixar que cents d’autopensants treballessin millorant els seus propis programes. Tot seguit se’ls avaluava. Els millors eren seleccionats per tal que programessin els següents i els pitjors eren destruïts. La programació se l’anomenà clonació. Repetint aquesta rutina desenes de vegades s’assoliren els potents AT. El bonze estava delerós d’utilitzar un d’aquells clons. Ells entenien perfectament, i de manera fluida, les ordres verbals humanes. Delfos fou el primer en testar i ratificar aquelles innovacions, de fet en seguia tota la seva evolució, ell seguia creixent dins aquell bucle de proves i errors. Tot i tot, aquells AT no eren autoconscients, simplement prenien decisions en base a un context memoritzat. Els enginys sols escollien la millor opció, la més justa, però en cap moment tenien sensació d’existir, no sabien ni qui eren i ni què eren, sols aportaven la informació que se’ls ordenava. Davant aquesta limitació els programadors impulsaren pautes d’individualitat, la qual cosa resultà fatal. Introduint nous algoritmes dins dels seus programes, els tècnics van aconseguir que els sistemes AT adquirissin certa sensació d’individualitat. Però aleshores sorgiren els problemes. Els prototipus prenien eleccions de caire egoista sense atendre les demandes dels humans que els testaven. Així fou que s’obrí un nou camí que ho canviaria tot, inclòs Delfos. Programaren de nou els sistemes, integraren el concepte de solidaritat, el d’altruisme i el d’ajuda als demés. Allò fou màgic, inesperat, terrible, el preludi dels nous enginys que Delfos crearia. En Peter butxaquejà per trobar-lo. Ja a les seves mans, connectà aquella meravella, un AT d’última generació pagat trinco-trinco, pagat gràcies a qui el tenia sota nòmina.

miércoles, 18 de septiembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XVI)

LA QUARTA REVOLUCIÓ Any 2032, el món La natura ens regalà la força del cavall, la humanitat l’arnès (Tang Zhong) Quien tropieza y no cae, da un gran paso hacia delante (Proverbi espanyol) Sed hombres y mujeres del mundo, pero no seáis hombres o mujeres mundanos (Josemaría Escrivá de Balaguer) La utilització de nous semiconductors lumínics i de cristalls microscòpics permeté obtenir xips ultramicroscòpics. Així fou que la nanotecnologia feu un gran pas endavant, la mida dels circuits s’apropava al de les molècules. En fi, que el que un ordinador elèctric convencional podia fer en 150.000 anys, ara els nous sistemes ho feien en un segon, cent mil milions de vegades més ràpids. DELFOS en tindria els primers prototipus. Amb allò s’esperava que les paradoxes de Delfos amb els seus interlocutors fossin en breu cosa del passat, s’esperava que superés al seu creador, l’home. Aquest no s’havia fet més intel·ligent amb Delfos, sols disposava de més tecnologia i control sobre qui el podia anul·lar, la natura. El cervell humà continuava idèntic al de feia cent mil anys enrere, una ment paleolítica que havia creat una tecnologia que anava més lluny d’ell mateix. Delfos i la nova energia esdevindrien la quarta revolució. Si la primera revolució tecnològica fou la neolítica fa 10.000 anys, la segona la Revolució Industrial del XVIII i la tercera la de les telecomunicacions en el XX, ara, i durant el XXI, la dèlfica seria la quarta. Arraulint el 2032, bullien brous de pugnes per als recursos energètics. El petroli havia tocat sostre i la demanda mundial superava la seva producció. Les picabaralles entre Orient i Occident per al control de pous petrolífers havien detonat multitud de guerres cosines a les d’Iraq. Tot semblava dirigit pel caos, el desori i els interessos internacionals. Fou durant aquest context de perfídies que l’FNAL Corporation va fer públics els seus descobriments. Millorant el seu TAQ va dir que havien pal·liat els problemes tècnics d’aquestes centrals energètiques. Ara es feia clar que la nova teoria en física, la NET, era certa i viable. La ciència sabia com desintegrar qualsevol matèria en un tipus de partícules anomenades taquions, feixos d’energia que viatjaven més ràpid que la llum. En essència, la tècnica era senzilla. La creació d’un petit forat negre dins del TAQ permetia abocar-hi qualsevol massa. Aquesta, atreta per una gravetat extrema, era accelerada fins assolir la desintegració total de la matèria. Així passava que aquesta es convertia en quantitats brutals de calor, en màgia, en energia, una energia que regalava les tres avantatges més pregades pels ecologistes: una energia concentrada, rendible i no contaminant. Segons els enginyers de l’FNAL la producció taquiònica inicial quintuplicaria la d’hidrocarburs i nuclears juntes. El disseny de diferents centrals taquiòniques, i la seva construcció per diferents parts del planeta, sorgí d’un acord mundial. El problema era coordinar tot aquell monstre de centrals i distàncies. Calia un sistema de comunicació gairebé instantani i fou així que DELFOS es convertí en el seu gran administrador. Es creà una nova xarxa de telecomunicacions, una autopista ràpida i eficient on DELFOS n’era el centre. L’antic sistema de cables mundial fou substituït per receptors i emissors d’ona ràpida. Els circuits de fibra òptica i semiconductors lumínics ja instal·lats feia anys ajudaren al fet. Ara les centrals taquiòniques ja podien vomitar tota l’energia desitjada. Delfos la repartia al planeta de manera ordenada i equitativa. La venda de tots aquells coneixements convertí l’FNAL en la més poderosa i rica de les empreses mundials. A canvi, les centrals taquiòniques i la distribució de la seva energia implicaren un gran canvi social per a tot el planeta. La guerra pel petroli deixà de tenir sentit i mica en mica es dissolgueren les pues entre Orient i Occident. També es recuperà una utopia del passat, l’economia de l’hidrogen. Ara ja era fàcil i rendible empaquetar l’àtom en dipòsits i bateries. L’energia taquiònica ho permetia. Cotxes i sistemes de transport d’alta potència amb hidrogen substituïren els clàssics motors d’explosió. El món, en qüestió de pocs anys, estava passant de la crisi al progrés. La Quarta Revolució havia començat.

sábado, 7 de septiembre de 2013

OLIMPIADAS EN MADRID

Madrid capital ostenta una de las deudas mayores municipales del Reino de España. Ha invertido durante años esfuerzo e impuestos en promocionar su candidatura para los Juegos Olímpicos. Tal hazaña será un orgullo para muchos madrileños aunque quién todo lo quiere todo lo pierde. Cabe preguntarse si en ello pesa más la hidalguía castellana o las cuentas reales. Dicen los franceses que se pierde lo bueno por la manía de tener lo mejor. Si debo al banco mil millones y me embarco en otra deuda, mil millones más, para revalorar mi piso pero no hallo comprador, me habré complicado la vida para al final deber más que lo inicial. La verdad, España no está para bollos. Como decía Oscar Wilde, la ambición es el último refugio del fracaso.

EL COMPLOT DELS DÉUS (XV)

DUBTES Ens passem la vida corrent davant la mort sabent que ella sempre ens atraparà (Granés) El matí era clar, transparent com un cristall de roca, radiant, net. De camí al centre de telecomunicacions s’ensumava l’olor d’alguna fumerola mandrosa que sortia d’alguna cuina, un foc de rostolls rogencs cremant somorts. En Peter, home perfumat, límpid, de gustos refinats, ho trobà brut, espesseït, desagradable, oliós. Aquell jorn tot ho percebia aspre i negatiu. Amb l’urpa de la fi d’en Granés clavada al seu dolor, sentia en el seu interior com un pes de contorns imprecisos. Amb una gran solitud sobre les seves cames, arronsat de gropes, continuà decidit en direcció al centre de telecomunicacions, aquell edifici gris, de plata bruta, de tall comunista, de caixa de llumins austera. Allí es sentiria recollit de la cridòria urbana, silenciat del xivarri del carrer, connectat a qui podia suplir l’enyor de l’amistat abatuda pel cruel destí. No fou gens estrany que en Peter, tot i la seva edat, s’hi dirigís guimbant. Pel carrer una mare feia una moixaina al seu nadó, el cenobita es sentí encara més sol. Aquest record se li allargà fins restar dins de la cabina. Amb la mirada absent es col·locà els auriculars inalàmbrics. - Delfos, el meu amic Granés ha mort – li digué Moore al Sistema mastegant aquelles paraules des d’un buit estrany. - En tinc notícia. Ho sento. - Pots sentir tu? - Això és el que penso. - Penses? O sents? – contrariat el monjo. - Penso més que sento. - Doncs jo sento més que penso – displicent el bonze. - Penses en la solitud. - Sí. En Granés era l’últim amic que tenia. Fa dies que no puc dormir i em cal parlar-ne amb algú – en Peter s’aturà, potser havia anat massa ràpid. - De què vols parlar? - Potser si sabés... – la veu li tremolà, se li trencà. - Sé que si els humans us sentiu escoltats minva la vostra angoixa. Pregunta – en Peter s’empassà saliva sobreposant-se. Els ulls li pesaven de llàgrimes. - Tens més informació sobre la causa de la mort d’en Granés? - Càncer. - Sí, això ja ho sé, però per què no se li va poder aturar? - No entenc la pregunta. - No l’entens o no pots contestar-me? – digué en Peter amb neguit. - No entenc la pregunta. Jo ho sé tot de tu. - Què saps de mi? – ara alertat el monjo. No entenc la pregunta. Jo ho sé tot de tu. No entenc la pregunta. Jo ho sé tot de tu. No entenc la pregunta. Jo ho sé tot de tu... – en Peter desolat, perplex, desconnectà. Les llàgrimes li untaren els replecs del rostre.

ENSENYAMENT CATALÀ SOBRESATURAT

S’acaba de publicar el nombre d’alumnes i docents de l’escola pública catalana. El resultat és esfereïdor, mentre els alumnes són uns 10.000 més, la plantilla de docents s’ha vist reduïda en més de 4.000 mestres i professors d’ençà fa dos anys. La conseqüència és òbvia, aules col·lapsades. Si el dijous dia 5 de juliol de 2012 l’exconseller d’ensenyament, Ernest Maragall, criticava durament en el Parlament les retallades de l’actual Govern en ensenyament, s’oblidava del que ell no va fer bé i però que sí va provocar l’actual desgavell. La Generalitat s’ha vist obligada a rebaixar brutalment el sou dels docents a canvi de treballar moltes més hores però amb més alumnes per aula, fins i tot per damunt del que marcava la pròpia reforma socialista. Certament el senyor Maragall té tota la raó al criticar tal perversa realitat però caldria recordar-li que ell mateix va defensar, impulsar i executar en plena crisi econòmica un desplegament de l’aula digital, que cap altre país ha fet, per tots els centres educatius catalans, és a dir, ell mateix va provocar el deute que ara amb retallades tots paguem. De fet aquelles despeses ara pagarien el sou de més de 5.000 interins fets fora el 2012. Vam estirar més el braç que la mànega? Cal preguntar-se doncs si malbaratar així els nostres impostos, ¿no ha estat un delicte? A Islàndia van processar i condemnar a un ministre, Geir Haarde, per negligència econòmica. En una companyia privada si un alt càrrec provoca una fallida fraudulenta primer se’l fa fora i després se’l porta als tribunals. Aquí el senyor Maragall manté l’escó i tindrà un sou vitalici de parlamentari quan decideixi plegar. Que injust que resulta aquest món entre uns polítics que no paguen pels errors i un poble que sí els paga sou, errors i regals quan deixen el càrrec.

NARCÍS SERRA IMPUTADO

Recientemente un fiscal quiere imputar al expresidente de Caixa Catalunya y exministro de defensa, Narcís Serra, por mala gestión en la entidad bancaria que presidía. De hecho ya fue llamado a compadecer el martes 16 de Julio ante el Parlament para dar explicaciones sobre la supuesta mala gestión financiera en dicha entidad. Ahora se ha sabido que durante la crisis económica, y mientras muchos hipotecados estaban a punto de perder la vivienda, se dio la orden de incrementar los sueldos de los altos directivos de tal banca. Independientemente que se demuestre la responsabilidad o no de Narcís Serra en el desastre económico de tal entidad, hay algo que debería aclarar este dirigente político, y es que regular las dietas de los altos cargos políticos como él sería una buena táctica para reducir costes gubernamentales y riesgos de quiebra en los bancos. Las dietas equivalen a sueldos y sobresueldos encubiertos de esta nueva aristocracia del siglo XXI, nuestros dirigentes. Un sueldo normal de usted o mío contabilizan como renta y por lo tanto hay que declararlo para que nos resten el IRPF correspondiente, pero una dieta política NO. Por lo tanto cuando un dirigente deja de serlo pero se hace presidente de una entidad bancaria de forma honorífica, como el señor Serra, cobra muchas dietas que pueden resultar mucho más rentables que una nómina ya que tales cobros no estaban sujetos a IRPF y por lo tanto, no había que declararlos. Narcís Serra, exministro de defensa del PSOE y posterior presidente de Catalunya Caixa, cobró fuertes dividendos por un cargo honorífico y no por meritocracia en económicas. Inicialmente Narcís Serra no ostentaba sueldo en Caixa Catalunya pero recibía a cambio muchas dietas que equivalían a una nómina con creces. Si la Constitución declara que todo español se merece iguales derechos, queda clara la desigualdad entre un pueblo que paga sueldo, dietas y regalos a otra minoría que dicta leyes para enriquecerse y acaba dirigiendo entidades bancarias hacia la quiebra. En fin, que éstas, las dietas, significan mucho dinero descontrolado que en nada pone a dieta a esta nueva aristocracia del S. XXI y que sí hace quebrar bancos que son rescatados con nuestros impuestos.

lunes, 2 de septiembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XIV)

SOLITUD La fidelitat és un bàlsam contra la solitud que fa que l’individu cregui en una família i societat estables. Fer apologia de la infidelitat no educa, promou la crisi familiar, però condemnar-la moralment és no desxifrar la natura humana (Moore) El cadàver fou incinerat en els crematoris làsers de Barcelona, més higiènics i ràpids, amb menys cendres que els tradicionals de gas. Era la fi d’un provocador, d’un pensador. Ara es reuniria amb la seva i preciosa muller, Kiltum, una sarraïna condemnada per un mal auguri, per una tarda de Casablanca. El monjo anava recordant aquell desastre mentre presenciava la crema. El fet havia estat fortuït, una casualitat de conseqüències desoladores. En Granés i Kiltum havien decidit passar uns dies de parella per l’urbs marroquina. Un dia voltaren per la plaça de la gran mesquita de Casablanca, un edifici construït en pro del dictador del país, un emblema odiat pels cultes del Marroc. Així fou que un petit escamot d'universitaris s'apropà a l'edifici per a fer-hi pintades antimonàrquiques. En un tres i no res s'hi afegí un nou grup més recalcitrant. Aquests portaven motxil·les plenes d'atifells difícils d'identificar des d'on Kiltum i Granés estaven. Quatre granades de mà anaren a petar davant la porta principal. L’explosió inundà la plaça d’un soroll sec, eixut, curt, estentori. D'immediat, tot un guirigall multitudinari i arrauxat d’estudiants envaí el recinte. Aquella gernació vociferant estremia l’aire bramulant consignes contra el règim. La detonació havia estat el senyal d’entrada. Kiltum i Granés, com d'altres transeünts, emmudiren atemorits enfront aquell allau manicomial. Però el desori i l'ensurt foren més grans quan, d’una estricada, aparegué darrera seu l’exèrcit de Mohamed VI. Avisats amb antelació òbvia d'aquella tumultuosa convocatòria, varen iniciar l'operació davant aquella bullanga, davant aquell tropell de gent. Els negres mercenaris del rei marroquí, la majoria d'origen centreafricà, no vacil·laren ni un moment en obrir foc contra l’avalot. A l'instant, Kiltum i en Granés s’acotaren a ran de terra. Les bales repicaven i xiulaven per arreu, cops sords. Sentiren pànic, ràbia, impotència. Corpresos com es sentien, s’abraçaren com si fos l'últim moment. Amb els ulls mig aclucats, les parpelles titil·laven a cada retró dels dispars. De sobte, davant seu, caigué estenellat i amarat de sang un jove magribí. En Granés pensà en Kalim, el seu fill... qui sap si un dia també cauria sota el pes d'un ideal. Passaren uns cinc minuts, tràgics, esvalotats,.... els fusells pararen de vomitar foc, l'holocaust finalitzà. Quan en Granés es llevà del terra, la plaça estava encatifada d’esquitxos, regalims de sang que s’intercalaven entre cossos d’ulls oberts i mirada inexpressiva, cadàvers. Es preguntà per què, per quina raó algun súbdit de Mohamed VI havia ordenat aquell genocidi sense sentit, qui en seria el culpable real que, com sempre passa en aquest món, mai no tindria ni nom ni cognom en l’aparador públic. Tot es dissoldria en un horitzó de fums i focs fatus. Els poders són així, no hi volen fer més. Aquells moments d'horror foren, en inspiració, els més prolífics de tota la vida d’en Granés. Li aparegueren tants pensaments que la ment li anava més de pressa del que podia escriure. Tota aquella situació retronava dins el seu cap. L'ambició hipòcrita,... abusant de la credibilitat de la multitud, havia extirpat la vida a molts crèduls en la justícia. Aquell acte depravat, es basava en tres coses, l'ambició dels poderosos, els prejudicis que els justificaven i l'analfabetisme de les multituds. Mentre tots aquests pensaments crepitaven dins el seu cap, va mirar-se la camisa. Aleshores, i de sobte, s'esvaïren totes les seves cabòries. En aquell instant s'adonà que estava rabejat,... xop de sang. Per un moment, esverat, patí per sa persona quan, en realitat, no era seva aquella sang. Kiltum, als seus peus, retorçada com una arrel, jeia blanca i freda com l'hivern. A Peter les dues morts, Kiltum i Granés, li sumaren un gust sec, coriaci, polsós, d’una amargantor espantosa, de cendra. Ara el duet que ell sempre havia idealitzat restava diluït, absent, mort. El monjo necessitava parlar amb algú, un amic, però el científic havia estat l’últim i en Peter era ànima de superfície social poc extensa, un ésser inaccessible per a molts que l’havien volgut conèixer. Existien amistats anteriors, sí, però aquestes formaven part d’un passat colgat, un temps de l’oblit, una caixa de Pandora amb vents prohibits, inassolibles. El bonze mai no havia estat un home deseixit. De fet l’atabalava trobar-se immers entre una mínima multitud. Ara però, sabia que estava sol, pitjor encara, que se sentia sol, esborrat. La por pel futur i la culpa pel passat esdevenien els monstres colpidors de la seva solitud. Fou aleshores que sentí la necessitat d’un sopluig, de la pell tèbia d’una abraçada amiga, fins i tot l’escalfor d’un jaç compartit. Una angoixa terrible li corria des dels ossos passant a les venes per aflorar amb un calfred a través de la pell. Res no ho aturava, més ganes espasmòdiques de plorar desconsoladament, contingudes, pitjor encara. El dolor podia més que tot pensament racional. Peter veié un clau roent on agafar-se. Molts eren els qui curaven qualsevol tristor llagrimosa amb el nou oracle, amb Delfos. Els diumenges per la tarda, verí depressiu de la setmana, eren moments de màxima audiència. L’efecte de la fi del cap de setmana provocava en la gent la sensació d’una presó d’on n’era difícil fer-se’n escàpol. En Peter dubtà i finalment desestimà la idea de conversar altre cop amb una màquina. Un pensament li murmurà la ment. - Ja ho vaig fer un cop i fou un fracàs. Millor fora poder parlar amb el meu estimat amic Granés. Ell em consolaria, em diria <> Delfos no sabria elaborar aquestes ironies. El monjo tenia altres raons per evitar parlar amb Delfos. L’FNAL controlava el Sistema, i aquesta i en Granés, com en Nixon i Lennon, mai no havien estat afins. Del cert que en Granés fou un personatge que incomodà molta gent, i en un globus de grans interessos la veritat és mala amiga. Així doncs, el devessall d’enemics era llarg: multinacionals farmacèutiques, l’FNAL Corporation, Vaticà, caps de l’Islam, líders Jueus i d’altres que de ben segur desitjaven la seva desaparició. Si li van inocular ARN cancerós en lloc d’ARN reparador, no se’n va trobar constància. Tot i tot, atesa la tecnologia del moment, mai no es va comprendre que no li aturessin el càncer. D’igual manera com l’autor de La Mort de l’Ànima, en Granés va deixar d’existir sota condicions estranyes. Tot i així, aquella desaparició va fer més mal que bé als grans. El funeral del doctor Granés envigorí la figura i debat del científic. La notícia de la seva sobtada defunció va regalar més publicitat a les seves idees. Els seus llibres i articles foren encara de major domini públic. Es va publicar una obra inèdita, Ni Déu, ni Moral, llibre que fou condemnat pels grans monoteistes: el Vaticà i l’Islam. En l’assaig atacava àcidament els alts estaments religiosos i tecnològics del món acusant-los de ser la barrera real a l’autèntica revolució moral del planeta, l’ensenyament i la comprensió d’una nova cultura universal. En Granés escrivia. << La moral o la religió dóna estabilitat a una societat, però també l’excusa per atacar la cultura veïna. Això, més que moralitat, sembla un codi de clans medievals. Tots parlen que la seva religió és la millor, la més simple de seguir, l’Islam per exemple diu que amb pocs preceptes ja s’és musulmà: un sol Déu, pregar cinc cops al dia, dejuni quan toqui i ser caritatiu, però no esmenten el més important, respectar les cultures veïnes. Ara, i amb les noves comunicacions, es faria més fàcil crear un codi universal per deixar de ser bosnians o servis, hutus o tutsis, americans o islàmics, invasors o envaïts. Estats Units lluitava en nom de Déu, Alqaeda en nom d’Al·là, Israel en nom de Yahvè i el poble en nom de la Pau. Llàstima que la Pau mai no hagi estat un Déu >>. La polèmica del llibre no esquitxà en excés a protestants i animistes. En realitat, no els atabalava gaire el tema. Ells sempre havien estat més oberts que islàmics, catòlics i jueus en assumptes de teisme i ateisme. Els tres anteriors tenien un ampli monopoli capitalista que conservar, cosa que els altres no. Els escrits pòstums del pensador feren trontollar l’FNAL Corporation. Aquesta, controlant les telecomunicacions internacionals, era la principal responsable que la moral universal no fes pinya en una sola. L’FNAL i Delfos eren culpables que el globus no s’entengués, els polítics els condescendents. Ells, els demagogs, personatges de simpatia bufonesca, sols eren capaços d’elaborar exhalacions plenes de foscor, de galimaties farcits de qués però sense coms, de projectes buits de viabilitat. Grans oradors sí, però d’incerts i fumosos discursos. En fi, els polítics no tenien prou pit i collons per dominar ni l’FNAL ni d’altres interessos. Passaren mesos des de la mort del doctor Granés. En Peter Moore va tornar a Myanmar sense poder fugir del clot emocional on havia caigut, la depressió. Se sentia com si caminés pel fons fangós d’un llac, peus enganxats, no podia respirar. Retirat al monestir del sud de Myanmar va trobar-se encara més ofegat. El solemne, sonsoniós i trist monestir li potencià el que molts senten en el més amagat interior, la soledat, la impotència. No podia entendre, atesa la tecnologia del moment, com la medicina no havia eradicat els tumors del seu amic. El dubte sorgí i amb ell la tortura i l’insomni. Voltes i més voltes una nit i una altra. En Peter es convertí en víctima de la seva ment i en botxí de la seva pau. Un matí humit i xafogós, Peter es despertà suat, foragitat, esgarrifat. La llum, tenuíssima, fina, es filtrava per una vora del finestró il·luminant infinites volves de pols. Tot just llevat, restà assegut sobre el camastre. El fil de claror li enlluernà l’ull dret, una resplendor esborradissa. Ell no reaccionà, el somni d’una mort lenta observada per una gran multitud se li havia tornat a repetir, era el seu SR, el seu somni repetitiu. Amb un ull en la claror, la vida, i l’altre en la foscor, l’expiració, l’eremita se sentia perdut, confús, mandrós. S’adonà del conegut mal en els canells més la fiblada en les flotants esquerres, un dolor somort, profund, des de dins dels ossos. Passà una hora, les àlgies minvaren. El dolor físic va transmutar-se en psíquic, va sentir-se molt sol en enyorar un costum ara castrat, poder parlar amb el seu amic Granés. Allargà la mà amb la intenció d’atrapar alguna de les brosses que flotaven per l’aire, intent en va, els seus dits no palpaven res, sols un buit abismal, tenebrós. Ara, i sense poder conversar amb el seu antic de la ciència, una melangia el va empènyer a la recerca d’una nova alternativa. De sobte, reaccionà. En Peter es decidí i sortí del monestir per dirigir-se al centre de telecomunicacions. Era allí on solia establir contacte amb el seu pansit amic Granés. Ara però, i davant la pantalla, invocaria a l’oracle.