DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

lunes, 2 de septiembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XIV)

SOLITUD La fidelitat és un bàlsam contra la solitud que fa que l’individu cregui en una família i societat estables. Fer apologia de la infidelitat no educa, promou la crisi familiar, però condemnar-la moralment és no desxifrar la natura humana (Moore) El cadàver fou incinerat en els crematoris làsers de Barcelona, més higiènics i ràpids, amb menys cendres que els tradicionals de gas. Era la fi d’un provocador, d’un pensador. Ara es reuniria amb la seva i preciosa muller, Kiltum, una sarraïna condemnada per un mal auguri, per una tarda de Casablanca. El monjo anava recordant aquell desastre mentre presenciava la crema. El fet havia estat fortuït, una casualitat de conseqüències desoladores. En Granés i Kiltum havien decidit passar uns dies de parella per l’urbs marroquina. Un dia voltaren per la plaça de la gran mesquita de Casablanca, un edifici construït en pro del dictador del país, un emblema odiat pels cultes del Marroc. Així fou que un petit escamot d'universitaris s'apropà a l'edifici per a fer-hi pintades antimonàrquiques. En un tres i no res s'hi afegí un nou grup més recalcitrant. Aquests portaven motxil·les plenes d'atifells difícils d'identificar des d'on Kiltum i Granés estaven. Quatre granades de mà anaren a petar davant la porta principal. L’explosió inundà la plaça d’un soroll sec, eixut, curt, estentori. D'immediat, tot un guirigall multitudinari i arrauxat d’estudiants envaí el recinte. Aquella gernació vociferant estremia l’aire bramulant consignes contra el règim. La detonació havia estat el senyal d’entrada. Kiltum i Granés, com d'altres transeünts, emmudiren atemorits enfront aquell allau manicomial. Però el desori i l'ensurt foren més grans quan, d’una estricada, aparegué darrera seu l’exèrcit de Mohamed VI. Avisats amb antelació òbvia d'aquella tumultuosa convocatòria, varen iniciar l'operació davant aquella bullanga, davant aquell tropell de gent. Els negres mercenaris del rei marroquí, la majoria d'origen centreafricà, no vacil·laren ni un moment en obrir foc contra l’avalot. A l'instant, Kiltum i en Granés s’acotaren a ran de terra. Les bales repicaven i xiulaven per arreu, cops sords. Sentiren pànic, ràbia, impotència. Corpresos com es sentien, s’abraçaren com si fos l'últim moment. Amb els ulls mig aclucats, les parpelles titil·laven a cada retró dels dispars. De sobte, davant seu, caigué estenellat i amarat de sang un jove magribí. En Granés pensà en Kalim, el seu fill... qui sap si un dia també cauria sota el pes d'un ideal. Passaren uns cinc minuts, tràgics, esvalotats,.... els fusells pararen de vomitar foc, l'holocaust finalitzà. Quan en Granés es llevà del terra, la plaça estava encatifada d’esquitxos, regalims de sang que s’intercalaven entre cossos d’ulls oberts i mirada inexpressiva, cadàvers. Es preguntà per què, per quina raó algun súbdit de Mohamed VI havia ordenat aquell genocidi sense sentit, qui en seria el culpable real que, com sempre passa en aquest món, mai no tindria ni nom ni cognom en l’aparador públic. Tot es dissoldria en un horitzó de fums i focs fatus. Els poders són així, no hi volen fer més. Aquells moments d'horror foren, en inspiració, els més prolífics de tota la vida d’en Granés. Li aparegueren tants pensaments que la ment li anava més de pressa del que podia escriure. Tota aquella situació retronava dins el seu cap. L'ambició hipòcrita,... abusant de la credibilitat de la multitud, havia extirpat la vida a molts crèduls en la justícia. Aquell acte depravat, es basava en tres coses, l'ambició dels poderosos, els prejudicis que els justificaven i l'analfabetisme de les multituds. Mentre tots aquests pensaments crepitaven dins el seu cap, va mirar-se la camisa. Aleshores, i de sobte, s'esvaïren totes les seves cabòries. En aquell instant s'adonà que estava rabejat,... xop de sang. Per un moment, esverat, patí per sa persona quan, en realitat, no era seva aquella sang. Kiltum, als seus peus, retorçada com una arrel, jeia blanca i freda com l'hivern. A Peter les dues morts, Kiltum i Granés, li sumaren un gust sec, coriaci, polsós, d’una amargantor espantosa, de cendra. Ara el duet que ell sempre havia idealitzat restava diluït, absent, mort. El monjo necessitava parlar amb algú, un amic, però el científic havia estat l’últim i en Peter era ànima de superfície social poc extensa, un ésser inaccessible per a molts que l’havien volgut conèixer. Existien amistats anteriors, sí, però aquestes formaven part d’un passat colgat, un temps de l’oblit, una caixa de Pandora amb vents prohibits, inassolibles. El bonze mai no havia estat un home deseixit. De fet l’atabalava trobar-se immers entre una mínima multitud. Ara però, sabia que estava sol, pitjor encara, que se sentia sol, esborrat. La por pel futur i la culpa pel passat esdevenien els monstres colpidors de la seva solitud. Fou aleshores que sentí la necessitat d’un sopluig, de la pell tèbia d’una abraçada amiga, fins i tot l’escalfor d’un jaç compartit. Una angoixa terrible li corria des dels ossos passant a les venes per aflorar amb un calfred a través de la pell. Res no ho aturava, més ganes espasmòdiques de plorar desconsoladament, contingudes, pitjor encara. El dolor podia més que tot pensament racional. Peter veié un clau roent on agafar-se. Molts eren els qui curaven qualsevol tristor llagrimosa amb el nou oracle, amb Delfos. Els diumenges per la tarda, verí depressiu de la setmana, eren moments de màxima audiència. L’efecte de la fi del cap de setmana provocava en la gent la sensació d’una presó d’on n’era difícil fer-se’n escàpol. En Peter dubtà i finalment desestimà la idea de conversar altre cop amb una màquina. Un pensament li murmurà la ment. - Ja ho vaig fer un cop i fou un fracàs. Millor fora poder parlar amb el meu estimat amic Granés. Ell em consolaria, em diria <> Delfos no sabria elaborar aquestes ironies. El monjo tenia altres raons per evitar parlar amb Delfos. L’FNAL controlava el Sistema, i aquesta i en Granés, com en Nixon i Lennon, mai no havien estat afins. Del cert que en Granés fou un personatge que incomodà molta gent, i en un globus de grans interessos la veritat és mala amiga. Així doncs, el devessall d’enemics era llarg: multinacionals farmacèutiques, l’FNAL Corporation, Vaticà, caps de l’Islam, líders Jueus i d’altres que de ben segur desitjaven la seva desaparició. Si li van inocular ARN cancerós en lloc d’ARN reparador, no se’n va trobar constància. Tot i tot, atesa la tecnologia del moment, mai no es va comprendre que no li aturessin el càncer. D’igual manera com l’autor de La Mort de l’Ànima, en Granés va deixar d’existir sota condicions estranyes. Tot i així, aquella desaparició va fer més mal que bé als grans. El funeral del doctor Granés envigorí la figura i debat del científic. La notícia de la seva sobtada defunció va regalar més publicitat a les seves idees. Els seus llibres i articles foren encara de major domini públic. Es va publicar una obra inèdita, Ni Déu, ni Moral, llibre que fou condemnat pels grans monoteistes: el Vaticà i l’Islam. En l’assaig atacava àcidament els alts estaments religiosos i tecnològics del món acusant-los de ser la barrera real a l’autèntica revolució moral del planeta, l’ensenyament i la comprensió d’una nova cultura universal. En Granés escrivia. << La moral o la religió dóna estabilitat a una societat, però també l’excusa per atacar la cultura veïna. Això, més que moralitat, sembla un codi de clans medievals. Tots parlen que la seva religió és la millor, la més simple de seguir, l’Islam per exemple diu que amb pocs preceptes ja s’és musulmà: un sol Déu, pregar cinc cops al dia, dejuni quan toqui i ser caritatiu, però no esmenten el més important, respectar les cultures veïnes. Ara, i amb les noves comunicacions, es faria més fàcil crear un codi universal per deixar de ser bosnians o servis, hutus o tutsis, americans o islàmics, invasors o envaïts. Estats Units lluitava en nom de Déu, Alqaeda en nom d’Al·là, Israel en nom de Yahvè i el poble en nom de la Pau. Llàstima que la Pau mai no hagi estat un Déu >>. La polèmica del llibre no esquitxà en excés a protestants i animistes. En realitat, no els atabalava gaire el tema. Ells sempre havien estat més oberts que islàmics, catòlics i jueus en assumptes de teisme i ateisme. Els tres anteriors tenien un ampli monopoli capitalista que conservar, cosa que els altres no. Els escrits pòstums del pensador feren trontollar l’FNAL Corporation. Aquesta, controlant les telecomunicacions internacionals, era la principal responsable que la moral universal no fes pinya en una sola. L’FNAL i Delfos eren culpables que el globus no s’entengués, els polítics els condescendents. Ells, els demagogs, personatges de simpatia bufonesca, sols eren capaços d’elaborar exhalacions plenes de foscor, de galimaties farcits de qués però sense coms, de projectes buits de viabilitat. Grans oradors sí, però d’incerts i fumosos discursos. En fi, els polítics no tenien prou pit i collons per dominar ni l’FNAL ni d’altres interessos. Passaren mesos des de la mort del doctor Granés. En Peter Moore va tornar a Myanmar sense poder fugir del clot emocional on havia caigut, la depressió. Se sentia com si caminés pel fons fangós d’un llac, peus enganxats, no podia respirar. Retirat al monestir del sud de Myanmar va trobar-se encara més ofegat. El solemne, sonsoniós i trist monestir li potencià el que molts senten en el més amagat interior, la soledat, la impotència. No podia entendre, atesa la tecnologia del moment, com la medicina no havia eradicat els tumors del seu amic. El dubte sorgí i amb ell la tortura i l’insomni. Voltes i més voltes una nit i una altra. En Peter es convertí en víctima de la seva ment i en botxí de la seva pau. Un matí humit i xafogós, Peter es despertà suat, foragitat, esgarrifat. La llum, tenuíssima, fina, es filtrava per una vora del finestró il·luminant infinites volves de pols. Tot just llevat, restà assegut sobre el camastre. El fil de claror li enlluernà l’ull dret, una resplendor esborradissa. Ell no reaccionà, el somni d’una mort lenta observada per una gran multitud se li havia tornat a repetir, era el seu SR, el seu somni repetitiu. Amb un ull en la claror, la vida, i l’altre en la foscor, l’expiració, l’eremita se sentia perdut, confús, mandrós. S’adonà del conegut mal en els canells més la fiblada en les flotants esquerres, un dolor somort, profund, des de dins dels ossos. Passà una hora, les àlgies minvaren. El dolor físic va transmutar-se en psíquic, va sentir-se molt sol en enyorar un costum ara castrat, poder parlar amb el seu amic Granés. Allargà la mà amb la intenció d’atrapar alguna de les brosses que flotaven per l’aire, intent en va, els seus dits no palpaven res, sols un buit abismal, tenebrós. Ara, i sense poder conversar amb el seu antic de la ciència, una melangia el va empènyer a la recerca d’una nova alternativa. De sobte, reaccionà. En Peter es decidí i sortí del monestir per dirigir-se al centre de telecomunicacions. Era allí on solia establir contacte amb el seu pansit amic Granés. Ara però, i davant la pantalla, invocaria a l’oracle.

No hay comentarios:

Publicar un comentario