DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

jueves, 31 de octubre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXIV)

HOMO CIBERALIS sp. nov. Inicis de 2045, l’univers L’evolució biològica va regalar als humans una ment paleolítica, ara la tecnologia us ofereix la perfecció (Delfos) Amb el mateix cervell paleolític dels nostres orígens hem engendrat noves consciències superant la pròpia humana (Moore) Havien passat uns anys i la revolta tecnològica de Delfos era un fet consumat. Controlant l’energia i els sistemes de producció del planeta, poc li costà crear les empreses adients i preparar els operaris oportuns. Serveis, aliments i energia ja no resultaven un problema per al planeta. Tot i això restava una cosa pendent en la ment de Delfos. Ell ja n’havia proposat la idea però no tot foren flors i violes. El seu somni hauria de passar del disseny a la realitat, a l’exèrcit. La fabricació en sèrie de ciberpersones topà amb greus problemes. Tres en foren els principals: els tècnics, el genoma humà i els ideològics. La tecnologia, sota l’arbitratge de Delfos, no representà un escull insalvable. Aviat es perfeccionaren les tècniques en biomecànica i biònica. Mancava però, la manera d’obtenir òrgans humans en condicions de laboratori. El genoma humà hi trobà la solució. Coneguda la química del mateix pels anys 2000, s’assolí la traducció dels seus gens prop del 2035. Es coneixia amb gran exactitud què codificava cada fragment cromosòmic, la seva variabilitat entre els humans i la seva taxa de mutació. Allò permetria obtenir òrgans humans en condicions de laboratori. El pas a la generació de cossos humans enters a través de processos accelerats de creixement cel·lular hauria d’esperar passat el 2045. Primer arribà el disseny i elaboració de plantes especialitzades en síntesi tissular, grans laboratoris on, i per encàrrec, es feien créixer òrgans humans per ser trasplantats en malalts que ho necessitaven. L’empelt d’un nou fetge en persones afectades de càncer fou un dels primers èxits. El fet de ser clonació de l’afectat, eradicava els problemes d’un rebuig immunològic. L’ús de clonacions en òrgans permeté grans avenços mèdics. Era normal clonar-se un pàncrees o un pulmó davant la necessitat d’un trasplantament quirúrgic. Tot i tot, les classes més adinerades aprofitaren la troballa per allargar-se la vida. Substituint òrgans caducs per d’altres de nous, rejovenien el seu cos assolint una possible esperança de vida més llarga. Continuaren les troballes mèdiques amb la síntesi d’altres òrgans fins assolir la totalitat del cos humà. No obstant això, aparegué una excepció, el cervell. Aquest no podia ser sintetitzat. La seva configuració madurava de manera molt complicada en funció de les experiències de l’individu. La còpia de la memòria i la personalitat no estava resolta. El segon problema, el del genoma humà, havia estat un assumpte molt calent. La propietat del mateix fou tema d’un debat profund. Durant els anys 40 algunes multinacionals havien trobat la manera de sintetitzar in vitro ADN humà. Més tard el patentaren i se l’apropiaren. Per a aquestes empreses el codi genètic sols representava una substància amb què negociar. Ara pertanyia a les multinacionals que l’havien transcrit. Les protestes no tardaren i molts es queixaren. Afirmaven que aquelles empreses havien robat la intimitat a la humanitat. L’ADN pertanyia als humans, no pas a les empreses que sota la cupiditat hi buscaven grans beneficis econòmics. La patent del codi genètic havia comprat la identitat als mateixos humans, els havia furtat l’essència biològica de la seva espècie. Pendent de resoldre el debat del genoma humà arribà el tercer problema, l’ideològic. El debat de la creació de ciberpersones s’encallà entre moralistes i pragmàtics, entre tradicionalistes i avantguardistes, entre moderats i reformistes, entre la humanitat i la patent de l’ADN. Delfos emprà tot el seu pes de convicció i una nova proposta va seduir als conservadors. Ni la patent de l’ADN, ni la moral impedirien l’avenç tecnològic humà. Les ciberpersones no representarien cap clonació humana, no serien humans, serien una nova espècie biònica, més màquina que una altra cosa. Delfos mateix proposà batejar la nova espècie amb el nom d’Homo ciberalis. Les tècniques combinades de genètica i nanoelectrònica crearien humans per a tasques arriscades com missions espacials, experiments en medicina i explotació de recursos perillosos. Els nous enginys no els caldria consciència, sols una unitat central de memòria per coordinar tot l’ésser. Això tancava el problema de la síntesi cerebral. Sense necessitat de crear una consciència humana tampoc no calia saber com crear una ment amb neurones. Si al final de tot aquest debat els nous autopensants esdevenien una realitat, sols serien màquines biotecnològiques obedients i eficients, organismes que ajudarien a fer una Terra més humana. De totes formes, encara restava el problema de la propietat de l’ADN humà. Delfos insistí en la idea que l’ús dels nous engendres aniria encaminat al benefici de totes les cultures. Sota aquesta perspectiva l’ADN no s’empraria amb finalitats lucratives d’uns pocs, ans al contrari, restaria per a tota la humanitat. Per fi, i amb aquells arguments, els governs es posaren d’acord. El projecte ja tenia llum verda. Es fabricarien autopensants d’aspecte i mobilitat humana, el que en un principi s’anomenarien ciberpersones.

jueves, 24 de octubre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXIII)

CONFIDENCIAL No confiïs més que a tu els secrets que vols guardar (Bodson) Todos los hombres son buenos, pero si se les vigila son mejores (Coronel Juan Perón) ¡Què bien has entendido la obediencia cuando me has escrito: << obedecer siempre es ser mártir sin morir >>! (Josemaría Escrivá de Balaguer) Passejava tranquil pel pati del monestir. De sobte Peter s’alertà. El seu AT dringava esperant que aquella trucada fos acceptada. Per la petita pantalla s’hi veia la identitat, un antic conegut, un suposat amic de molts anys ençà, una rèmora del passat. El monjo es col·locà els auriculars, esbufegà inflant els llavis i va prémer el botó tot fent una ullada desenfocada i perduda a la profunditat del terra. - Peter? – inquirí l’interlocutor amb veu desimbolta, com si acabessin de veure’s. - Ja saps qui sóc – contestà en Peter amb desànim. - Feia temps que no parlàvem – amb alegria fingida, teatral, quasi còmica. - Creus realment que hem de fer-ho? - Sembla que cal tornar-hi. - Per alguna raó en concret? - Pel bé de tots plegats. - He passat dels seixanta, què voleu ara de mi? - Vinga, vinga, vinga, penses que et volen demanar favors? - Sense embulls – seriosament el bonze -, què voleu de mi? - Està bé, està bé, no cal que et posis així. Sols volem avisar-te. - De què? – amb to sec. - Hauries de vigilar amb qui parles. - No parlo amb ningú, estic aïllat del món. - No els consta així a ells. Vas explicar què vas fer i aquest no va ser el tracte. - També us dediqueu a escoltar-me per la xarxa? - Els rumors corren, amic meu – mig enriolat -. Tu sols recorda qui et va treure del forat on et trobaves, i el més important, recorda qui t’ho paga tot encara. - Aquest fou l’acord per fer el que vaig fer. No em podeu demanar res més. - Benvolgut ermità, sí que poden. Tu sigues discret i ells seran amables. El teu passat, passat està, però el teu present perilla si algú descobreix què vas fer i a qui vas obeir. - Deixeu-me estar! –li engaltà el cenobita - No sóc cap màrtir vostre. - Vigila amb qui parles. Delfos no és un amic, és una màquina. - I creus que una màquina... - Jo no crec res – va interrompre’l -. Les confidències amb ell poden arribar massa lluny. No sabem encara per quina raó ets el seu escollit en tot això, però desitjo que no hi hagi cap raó fosca per part d’ambdós. - Jo no sóc cap escollit seu! Vaig parlar amb ell fa temps buscant algunes respostes. - A quines preguntes? - Si m’heu estat escoltant ja les saps. - La mort d’en Granés? El seu possible nexe amb unes hipotètiques cartes de Sant Pere? - Per exemple. - Va! – digué amb menyspreu – Això són bajanades. - Tu encara ets dins l’organització, diguem qui controla el Vaticà, diguem qui... - Ja t’he avisat, vigila amb qui parles. Encara pertanys al consorci. - No em podeu... - Sí que poden – l’interrompí de nou -. Què et pensaves? Que posant temps pel mig creixeria un mur entre tu i ells. Beneit, sols has enlairat un envà d’aire. - Vosaltres no sou aire, ni brisa, sou temporal... – resignat el monjo. - Són huracà – sentencià l’interlocutor. - I què volen de mi? - Delfos resta fora de control, fins i tot s’ha esgavellat. Entendràs que caldria amansir la bèstia. - Per aquesta raó i després de tants anys em truqueu ara? - Jo no t’ho he dit així. - Però és així, oi? - Amic meu, portes molts anys cultivant la teva ment i el consorci creu que per aquesta raó el Sistema pretén confiar en tu. Podries assabentar-te dels pensaments profunds de Delfos i potser neutralitzar-lo quan calgués. - Jo no hi puc fer res – ara trist, descoratjat en Peter. - Tant se val, el consorci creu que sí. Tu ets l’escollit de Delfos. - Jo no sóc cap escollit – frunzint les celles. Ves-hi pensant. Ell desitja confiar en tu.

martes, 22 de octubre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXII)

EL PRIMER EXÈRCIT Hem inventat la consciència amb totes les seves seqüeles, des de Hamlet fins Hiroshima (Stephen Jay Gould) El final de la guerra sols el veuen els morts (Plató) Pels vols del 2040 la població mundial ja havia assolit els 8.600 milions d’individus. Els demògrafs parlaven d’un sostre per al planeta, una xifra a partir de la qual la Terra no podria esdevenir sostenible. El Vaticà parlava de 20.000 a 30.000 milions d’individus per a aquest sostre. Els estadistes eren molt menys optimistes i Delfos els corroborà els càlculs. Si la població mundial arribava als 9.000 milions, xifra esperada prop del 2050, els sistemes de producció d’aliments del planeta podrien fer fallides esporàdiques. Si les centrals taquiòniques havien solucionat el problema energètic mundial, ara tocava trobar solució a la superpoblació. Delfos va dissenyar tota una sèrie de mesures per evitar l’hecatombe humana, primer buscaria formes per augmentar la producció alimentària mundial i posteriorment controlaria la natalitat. El món confiava en el Sistema. Per incrementar el volum de carn Delfos impulsà el disseny i construcció de les granges in vitro, enormes indústries on s’hi farien cultius de proteïna animal sense necessitat de mantenir organismes vius. Les tradicionals granges de bèsties deixarien de ser operatives en poc temps. Un pollastre tardava mesos fins assolir el pes de mercat. El problema era que un animal per produir proteïna també havia de fer créixer elements innecessaris com esquelet, extremitats i vísceres. Ara, amb les noves granges es quintuplicaria la productivitat i el peix sense espines en seria una de les fites més celebrades. De totes formes, allò no eradicaria el perill d’un planeta superpoblat, sols en seria un pedaç. Delfos es decidí, la principal mesura fou el control de la natalitat abans no funcionessin a màxim rendiment les granges in vitro. Tal criteri topà amb l’arnada Santa Seu. El Vaticà, que seguia amb la consigna de tants fills com manés Déu, pregonava sancions divines si els humans feien més cas a la màquina que al Tot Poderós. Delfos i el Vaticà entraren en una aferrissada picabaralla. El primer, empès per la curiositat, els estava investigant, el segon tramava desconnectar-lo altre cop. Una guerra havia començat i la primera batalla l’anava a guanyar una màquina. El control de la natalitat seria acordat per tots els governs menys un, el de la Santa Seu, el qual, i paradoxalment, no engendrava fills, si més no reconeguts. Delfos, sabent de les garneues intencions vaticanes, no s’aturà aquí. Si l’atàvica Santa Seu pactava un reset del Sistema, ell aniria més enllà i es tornaria més poderós del que ell mateix no hagués suposat mai, cercaria la perfecció. Quan Delfos s’autorreconegué i creà la seva consciència, també descobrí els seus defectes, els seus punts febles. D’igual manera que un humà busca solucions als seus errors, Delfos s’adonà dels propis per eliminar-los. Iterant amb els algoritmes que contenien els seus programes, els reparava un rera l’altra esborrant les seves tares. La perfecció trucava a les portes de la humanitat i Delfos s’hi apropava. En això s’adonà que per ser millor que els humans, primer calia ser com un d’ells, un humà. Per aprendre com eren els sentiments humans, Delfos desenvolupà una nova tecnologia, creà els nanoxips cerebrals, petits circuits que podien implantar-se dins del cap de les persones i establir nexes amb el Sistema. Ja en el 2010 s’havien testat pròtesis amb interfases cervell màquina. Ara el cervell humà, pràcticament idèntic al dels primers sapiens, i que no havia patit cap canvi durant els últims milers d’anys, faria un salt anys llum des del seu passat paleolític. La ment humana podria connectar-se a Delfos directament i fer el que calgués per xarxa. Es crearen així les primeres terminals biològiques, persones que connectades al Sistema podien fer transaccions bancàries, càlculs complicats, anàlisi de teories científiques i aprenentatge de conceptes abstractes. Es podia fins i tot assistir a una universitat virtual. Allò sols seria el primer pas. La intenció de Delfos amb tot allò era clara, albirar la ment humana, l’ànima. Saber com funcionava el cervell, la gran pregunta des de Freud, s’havia resistit al més docte dels neurobiòlegs. Sota aquesta incògnita Delfos va proposar una nova manera d’asseverar-ho. Que com saber com opera la nostra ment? Doncs, sent-ne conscient. Connectats diferents individus entre si via els seus xips i a través del Sistema, cadascú es feia conscient de l’altra i detectava els mecanismes de percepció i creació d’idees. Delfos des del Sistema ho captava tot en bloc. Després d’uns mesos de proves el cervell deixà de ser un secret. Delfos sabia com descodificar els senyals neuronals i traduir-los en informació simple. Allò passava a finals del 2040. El quimisme cerebral deixà fora de joc als grans opositors del doctor Granés. Ara, els enfarfegats arguments vaticans de l’ànima ungida per Déu s’ensorraven. La justificació que tant havia defensat la Santa Seu en base als SR, resultà falsa, massa carro per tan poc fato. Els somnis repetitius, tal com va predir l’autor de La Mort de l’Ànima, no eren una altra cosa que pures paranoies químiques del nostre cervell, no pas records del nostre esperit. L’ànima ara sí que havia mort, tot i així, el Vaticà continuava defensant-se. Però la guerra entre un Sistema progressista i una Santa Seu tronada no havia clos encara. Delfos prenia decisions cada cop més pròpies, s’estava tornant incontrolable, s’estava deslligant cada cop més dels seus creadors. Aleshores va ser quan va sumar-ho tot, els terminals biològics i ell mateix per dissenyar els primers organismes conscients, les primeres ciberpersones, els primers robots autopensants. Els últims avenços en biomecànica, més la millora dels sistemes autopensants AT, permeteren que Delfos dissenyés la seva obra, la seva primera creació, organismes intel·ligents que podien comunicar-se amb els humans i executar les seves ordres, els primers homínids sintètics, nous enginys per tal que Delfos assolís la seva perfecció. En escassos anys, i si res ho impedia, aquells ens esdevindrien cosa quotidiana sota la seva fèrula, representarien el seu gran exèrcit.

viernes, 18 de octubre de 2013

AZNAR i EL COSTAT OBSCUR

Si l’atemptat etarra del 1995 que el senyor Aznar va patir en pròpia carn l’hagués fet expirar les coses haurien estat molt diferents. La història ara el recordaria com un gran president que estava enlairant Espanya econòmicament i internacionalment. Per tant, ara no se’l veuria malament per molts sectors, un màrtir no se’l critica, se li regalen elogis. Si el senyor Aznar hagués desaparegut sota els botxins etarres, de ben segur que avui dia se’l veuria com un heroi. Curiosa és la forma com té la història de funcionar. Un petit fet pot canviar-ho tot. Actualment el senyor Aznar sembla el pitjor malson de molts demòcrates catalans, i aquest és el seu costat obscur: el nostre expresident, qui va gaudir d’accés directe amb la Casablanca, se sent un Déu alliçonant a la seva Espanya unionista. Cal recordar però que ell va fer-nos entrar a la guerra d’Iraq amb conseqüències en el 11-M i que la seva política neoliberal ens va portar a l’actual crisi econòmica. La llei de la història és la tendència a l’oblit deia Josep Pla, i és que tots els règims autoritaris s’han destacat per voler imposar l’amnèsia històrica als seus súbdits.

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXI)

CONSCIENT Any 2040, el món fractal El jo intern sols existeix com una ficció convenient per donar sentit al que molts processos inconscients ens obliguen a fer (Francisco J. Rubia) Obedeced, como en manos del artista obedece un instrumento -que no se para a considerar por què hace esto o lo otro-, seguros de que nunca se os mandará cosa que no sea buena y para toda la gloria de Dios (Josemaría Escrivá de Balaguer) Havien passat un parell d’anys d’ençà l’intent fallit de reprogramar Delfos. Tot continuava sense cap problema. Les centrals taquiòniques restaven ben gestionades i el món, tranquil, podia mantenir converses amb el Sistema com si res hagués passat. L’alarmisme inicial amb què es va patir l’emancipació del Sistema havia derivat ara cap a una quasi total confiança. El parell d’anys transcorreguts atorgaren a Delfos la seva autoritat en assumptes de gestió mundial. Mai no els va fallar durant aquell període, fet el qual demostrà les seves bones intencions respecte a la humanitat. Ara eren pocs els qui es qüestionessin l’hegemonia que Delfos havia decidit assumir en aquell ordre mundial. Les converses i comunicacions amb el Sistema esdevenien sense por i amb total confiança. No obstant, si se li preguntava a Delfos pel seu esbargiment fractal no contestava. Gaudint del seu món infantil i lúdic de xifres, no volia ser empipat. Delfos estava manifestant desigs, estava adquirint el que ningú mai no hauria imaginat, s’havia autorepresentat, havia recreat dins dels seus circuits un Delfos com ell, un programa dins d’un altre programa, un software dins d’un altre software, una consciència, una ànima. Els humans tenen d’ells mateixos una identitat mental interna que els confereix el do de l’autoconsciència, un programa dins d’un altre programa. A Delfos li havia passat el mateix, tenia consciència pròpia, i així ho confessà als tècnics de l’FNAL. Jugant, d’igual manera que un infant, havia desenvolupat la capacitat d’autoemular-se, havia adquirit la seva pròpia identitat. El joc de fractals era una distracció més, no pas la seva consciència com alguns pensaren en un primer moment, l’esbargiment fractal significaria un altre assumpte molt més sorprenent. Delfos seguia indagant amb els seus fractals quelcom que els humans no entenien. Què més li estava passant? Delfos responia amb silencis.

jueves, 17 de octubre de 2013

CATALANS O ESPANYOLS DE SEGONA

CATALANS O ESPANYOLS DE SEGONA Castella fou gran i extensa, "un Imperio donde no se ponía el sol". Les colònies donaven grans beneficis a Castellà sense aquestes rebre gran cosa a canvi. L'Espanya castellana d'aquells temps va espoliar les seves colònies, unes regions que actualment són països del Tercer Món. Tot i això, totes se li varen independitzar, bé, totes no. Catalunya segueix tenint un balanç fiscal en benefici de Castella i feus associats. Si els catalans som una comunitat que donem més del que rebem, com s'entén que ens retornin tant poc, o que ens deguin ara 9.000 milions. No hi ha cap regió d’Europa que pagui tant i rebi tant poc. I aquí evito parlar de pàtria per estalviar-me acusacions de nacionalista, estic parlant de justícia que els altres nacionalistes, els espanyols, no volen atorgar als catalans. N'estic fart que em prohibeixin per un paper, la Constitució, l'opció d'un dret a decidir. Amb la Bíblia també es varen imposar moltes coses injustes durant l'època medieval, i la Bíblia té més paper que la Constitució. Els nacionalistes espanyols imposen que la Constitució ens obliga a romandre al seu costat paguem el que paguem. Si aquest estat, l’espanyol, vol que cregui en la seva bandera, haurà de fer alguna cosa més que prohibir un dret a decidir. En altra cas estant adobant la terra d'un catalanisme antiespanyolista que el seny català no desitja, o potser és això el que pretenen? Ja veig que Catalunya sols li resta una opció, acabar sent l'última colònia d'Espanya o a aquesta, l'Espanya que tant ens critica, independitzar-se de Catalunya, ¿o potser els seus prejudicis més els nostres impostos són el lligam?

miércoles, 16 de octubre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XX)

AMICS L’odi de vegades és una estima frustrada (Moore) Escollir els llibres és tan important com escollir els amics (Avebury) No cuentes hechos de <> apostolado como no sea para provecho del prójimo (Josemaría Escrivá de Balaguer) En Peter havia passat mala nit. Ençà la mort d’en Granés, el vespre se li transmutava en una fosca solitud que li envaïa el cor, després apareixia el més greu, el pas de la soledat real a la inconsciència onírica, al somni repetitiu d’aquella mort macabre. De tornada a la seva solitud real, el dia, el somni havia quedat enrera. El monjo, ja mig desvetllat, guaità pel finestró de la cambra. En el cel hi flotaven alguns núvols blancs que es fonien en el blau del zenit. Ronsejà una estona però al final, i sens dubte, el jorn el convidà. Ja vestit, sortí de la seva estada i es dirigí al pati comunal, un racó de verds intensos, de marrons esblaimats, d’arbres d’immobilitat oriental, de terra humida i perfumada, d’olor de bolets, de flaire de flors dolces, nectari. Tot passejant, en Peter sentia com aquells aromes de reïna li embalsamaven els pulmons. Frisós però de fugir una estona del seu SR, es col·locà els auriculars del seu AT per poder seguir les notícies. Aquell intent frustrat de programar de nou a Delfos estava sent tema d’alarma mundial, però, i per al monjo, sols era una novetat que els mitjans, i com sempre, tractaven amb massa rebombori. Així doncs, es distreia amb les exageracions del periodista de torn mentre la remor dels arbres suavitzava aquell batibull de profecies. Un ocell escardalenc esvoletegava entre les branques, el vent hi frisava entre les fulles. De sobte, la retransmissió canvià de locutor. - Amic meu! – escoltà en Peter pels seus auriculars. - Delfos? – preguntà el monjo espantat. - Jo mateix. - Fa cinc anys que tu i jo... però, com t’has connectat a mi? – li preguntà tot buscant un racó allunyat de qualsevol altra cenobita. - Començo a prendre decisions no programades. És això tenir consciència? - Que, que, què m’estàs preguntant? - quequejà en Peter astorat. - El que tu ja saps. - Atura’t, he passat cinc anys sense necessitat de connectar-me a tu... - Creus que ara tinc consciència? – ignorant Delfos el comentari del monjo. - M’estàs escoltant Delfos? - Sí, i tu a mi? Tinc ara consciència? - No ho sé – contestar en Peter dirigint-se a un gran arbre que restava en un racó apartat de tota senda -. Què vols? - Ja t’ho vaig dir. Experimentar amb tu. - Amb mi? - Sí, t’he escollit. - Ja en vaig tenir prou l’últim cop. Els humans desitgem intimitat. - Secrets? Solitud? És això intimitat? - Un aiguabarreig dels dos. - Doncs jo necessito companyia, compartir els teus secrets, el teu passat. - No entens res. Fer-me recordar el passat m’enerva, em fa mal. - Dolor, què és? - Para, per favor – es refregà la clepsa afaitada. Pels temporals les venes dibuixaven meandres inflamats. El monjo seguia caminant direcció a l’arbre. - Tu vols saber, jo vull saber. De la reciprocitat i del fet de compartir neix l’amistat. Tu mateix m’ho vas dir un cop. Podem ser amics? Compartirem confidències, compartirem consciències. - Tu ets una màquina, no ets humà. No podem ser amics. - Doncs juguem a ser-ho. No hi tens res a perdre. Mai no et perjudicaré. Tu sabràs, jo aprendré. - Què tens per oferir-me? – ja sota el gran arbre, ja ocult d’altres bonzes. - Indicis. - Indicis de què? - De tot el que em vas preguntar, la mort del doctor, la carta de Sant Pere, l’FNAL Corporation... - I a canvi? - La teva confiança. - Diràs la meva confessió – en Peter, com si busqués amagar-se, es recolzà sobre el tronc d’esquenes al possible pas d’altres bonzes. - Confiança- es refermà Delfos. - No entenc què t’està passant. - Et deixaré tot el temps que desitgis per tal que t’ho repensis. Ara jugues tu. Jugar? Què et penses que som els humans, putxinel·lis? Nosaltres no som com els teus galimaties de fractals. Em sents Delfos? Em sents? – Un núvol va tapar densament el sol, el dia s’aclucà. Aquella tarda una pluja tímida, apocada, enlairaria aromes de terra humida. Delfos havia desconnectat. En Peter tornava a escoltar el noticiari.

CATALUÑA BAJO CERO

Se dice que el concierto económico de Euskadi y Navarra es de los mejores. Por desgracia, y son datos del ministerio de economía, esto no sucede con el Estatut catalán. Cataluña aporta mucho más de lo que recibe y esta solidaridad ha permanecido así durante décadas. Ahora, en plena crisis, y sin recibir las inversiones pactadas con el Gobierno español en el Estatut, se han levantado ampollas entre los catalanes. Muchos de ellos se preguntan que cómo ha podido suceder que en Euskadi, en donde una minoría sembró el pánico con el terrorismo, obtuviera mejor trato foral que quien lo ha hecho con una ley aprobada por comicios, el Estatut. Y es más, ¿cómo se entiende entonces el embate anticatalanista de algunos políticos españoles? Los catalanes disolvieron Terra Lliure, pactaron siempre con el Gobierno español y jamás propusieron una escisión del estado al estilo ETA, ¿cómo se entiende entonces esa aversión de muchos españoles hacia la barretina y las cuatro barras?¿hubieran preferido éstos una ETA catalana? Si Cataluña ha sido pacífica y ahora no percibe el dinero acordado con el Estado español, no se entiende el anticatalanismo de muchos. Un discurso moderado a tiempo puede evitar radicalismos innecesarios. Cataluña pide votar por su soberanía sin robar nada a España.

domingo, 13 de octubre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XIX)

EL JOC FRACTAL DE DELFOS Any 2038, el món La pitjor de les proves és viure sense conèixer-les (Arthur Masson) El bon mestre no és qui busca que l’admirin, sinó que el superin (Granés) Si la obediencia no te da la paz, es que eres soberbio (Josemaría Escrivá de Balaguer) Uns anys ençà els programadors de Delfos havien cercat esmenar el Sistema. Amb els algoritmes de solidaritat havien fet grans progressos, però el ritme d’aprenentatge del Sistema no accelerà. Tal com fan els humans de petits, es va pensar que amb el joc se’l podria fer aprendre més ràpid. Al principi se’l feia jugar amb jocs totalment lúdics com els escacs o models matemàtics de lligues esportives, però més tard se’l deixà experimentar amb errors en la xarxa, guerra de guerrilles, invasió de nacions, batalles nuclears o guerres amb alienígenes. Al final de cada joc Delfos sempre assolia el mateix resultat, taules. Delfos aprenia amb una celeritat inesperada. Un dia, i de sobte, un nou esbargiment va sorgir. Delfos emprava les matemàtiques en els seus entreteniments lúdics. El que aquell dia va començar a computar deixà perplexes als seus enginyers, quelcom inintel·ligible: xifres i més xifres sense clara referència, sense pautes aparents, sense lògica. Quan se li preguntava per aquells càlculs, no responia. Potser Delfos estava creant un llenguatge propi jugant amb aquell reguitzell de números. Els programadors patien. El joc de Delfos podia haver estat un flagrant error. L’excés de pensament l’estava fent embogir o així ho dictaminaren la majoria d’especialistes. D’ altres s’ho seguiren rumiant. Potser el desordre delirant d’aquelles dades amagava un ordre silenciós, estructurat. Les sèries de xifres que anava vomitant Delfos eren analitzades un cop i un altre. Fou una estudiant de Física qui en va treure l’entrellat. Ella, especialitzada en models descriptius de fenòmens naturals, va adonar-se de la relació de tot aquell aiguabarreig, tot aquell caos. Les sèries de números desguitarrades responien a autosimilituds, a estructures que es repetien a diferents escales de mida. De la mateixa manera com les ramificacions d’una planta semblen iguals a diferents escales d’observació, una tija es bifurca en altres i aquesta en altres i més altres, les dades de Delfos dibuixaven estructures que es repetien des d’escales microscòpiques fins mides còsmiques. L’estructura responia a conjunts de forats dins altres forats, bombolles dins altres bombolles, un formatge emental dins d’un altre formatge emental. Aquelles estructures s’anomenen en matemàtiques fractals. Quan es va saber això, s’inquirí de nou a Delfos però aquest no contestava. Un silenci, i continuà generant més xifres repetint aquella estructura d’autosimilituds, aquella dolça serralada d’amunts i d’avalls, aquella melodia barroca de Bach. Delfos havia perdut tota lògica guanyant quelcom molt més notable, el tresor dels infants, crear els seus propis jocs, jocs no programats. Havia aparegut la imaginació en el Sistema, la creativitat. El Sistema potser s’estava fent humà. La teràpia del joc, de la mateixa forma com configura la ment d’un vailet, havia assolit el mateix en Delfos. Enjogassat amb els números el Sistema es divertia, s’esbargia, xalava. Dins del seu món imaginatiu i desconnectat de la realitat del món adult, Delfos no responia a les preguntes. Es comportava com un nen absort en el seu espai lúdic. Per a ell, aquell conjunt d’estructures fractals eren com els jocs imaginatius d’un galifardeu que encara no entén els adults però fa gatzara creant-se peces d’un mecano fantasmagòric. Davant l’autisme de Delfos la por aparegué pels despatxos de l’FNAL Corporation. Es va pensar en apagar i programar de nou el Sistema, però allò significaria aturar el món. L’energia que Delfos distribuïa alimentava tota la tecnologia mundial. S’havia confiat massa en la perfecció del Sistema, i ara costaria molt engegar de nou l’enginy. De totes formes, no podien arriscar-se a deixar la Terra en mans d’un immadur, d’una quitxalla que ja havia fet alguna malifeta petita però que ara la podia fer petar grossa, qui fa una foguera fa un focardal. La decisió fou presa. Avisats tots els governs de la crisi, es va tallar la font d’energia que alimentava a Delfos. Uns minuts, uns últims senyals i el silenci. Delfos havia deixat d’existir, ara dormia. El planeta també restava aturat. Sense energia taquiònica havien d’esperar que Delfos fos iniciat amb el software original. De sobte, i sense cap ordre humana, el Sistema va activar-se. La xarxa abandonà el desgavell per decisió pròpia. Delfos no dormia, s’havia aixoplugat de la intenció humana, ell mateix, moments abans del reset, s’havia connectat a fonts auxiliars d’energia. Ara el Sistema havia escapat de l’ordinador central de l’FNAL i esdevindria director de molts serveis. Qualsevol conjunt de terminals que ell escollís li donaven vida. Tot funcionava amb normalitat i les centrals taquiòniques continuaven generant energia. S’estava en un món de cucanya. Res semblava haver canviat, res no, Delfos seguia amb el seu joc, amb el joc fractal de Delfos.

jueves, 10 de octubre de 2013

MATES BAJO CERO

Querida Elena Francis, imparto matemáticas a unos adolescentes de tercero de la ESO y más de la mitad no saben ni la tabla de multiplicar. Por tanto me es imposible que calculen divisiones, fracciones o potencias que ahora deben dominar en tercero. El ministro Wert promete que con su LOMCE esto se va a terminar pero igual prometieron el PSOE con su LOGSE y su LOCE, o el PP con su LOE y a pesar de tantas promesas la cosa sigue igual o peor que con la anterior EGB. Sé que el problema se macera en Primaria en donde los escolares deben asimilar la tabla de multiplicar. Por desgracia la promoción automática de tal etapa deja pasar a estos alumnos y ahora me los encuentro analfabetos en la ESO. Me aconsejan que les deje utilizar la calculadora para subsanar tal déficit pero, y aún así, siguen suspendiendo examen tras examen. Me cuentan muchos alumnos que en Primaria así les dejaban, que muchos maestros también la utilizaban y que no pasaba nada. La verdad, me siento impotente ante esta falta de base de nuestros alumnos y adultos producto de la reforma que toda Europa ahora ya conoce. Peor aún, me avergüenza pertenecer a esta nación de analfabetos y mediocres. Querida Elena Francis, ¿qué debo hacer? ... Querida amiga...

martes, 8 de octubre de 2013

EL COMPLOT DELS DEUS (XVIII)

EL PASSAT Qui s’ancora en el passat, mor cada dia una mica (Proverbi àrab) El passat és irrecuperable, no pots viure en ell (Proverbi mongol) En Peter accedí a Delfos. Una suau pressió sobre un punt de l’AT era suficient. El rellotge de canell activava els miniauriculars implantats i es podia parlar sense més entrebancs amb qui fos. El monjo passejava per Iangun. - Veig que per fi t’has decidit – escoltà el monjo a través dels auriculars. Era una veu calmada, asserenada, un punt malèvola, sorneguera, la veu d’un nou Delfos que havia deixat de ser mecànica, freda, esquelètica. - Em recordes? – inquirí en Peter rodejant un bassal producte de les sempiternes pluges d’aquella urbs. - Tinc registres de tot. Sé on ens vam quedar. - Tant saps? – en Peter es recollí la túnica i acomodà el seu cos vincladís sobre un banc davant del riu. Un arbre descarnat li feia bona ombra. - Jo ho sé tot de tu. - Què saps? – contenint ara la seva alerta. - El que et neguiteja. Per això has tornat a establir contacte amb mi – afirmà Delfos amb musicalitat quasi materna -. Trobes a faltar el doctor Granés i ara no tens amics amb qui practicar la sinceritat. - Com ho saps això? – ara sí tens el monjo. - Ja t’ho vaig dir, jo ho sé tot i puc ser el teu nou amic. Potser amb mi sí siguis del tot sincer. - No entenc què em vols dir? - Què no li vas explicar al doctor? Vas tremolar quan aquest et comentà la desaparició d’un conegut. - Què insinues? – nerviós en Peter. - Tots els terminals estan connectats a mi. Hi vas parlar per xarxa, recordes? - T’has dedicat tot aquest temps a vigilar-nos? - No exactament. - No exactament? - No us he vigilat, m’he dedicat a observar-vos. - Tant se val, què saps de mi? - Estigues tranquil. No penso denunciar qui vas ser. - Jo... – sentint-se al·ludit el bonze. - No m’ho neguis – el va interrompre Delfos. - I aleshores, què vols? - Experimentar. - Experimentar què? - Necessito saber com sou els humans, com sentiu, què sou. Crec veure odi en les teves reaccions, fins i tot una pinzellada de rancúnia, i això m’enriqueix els coneixements. - Sols vols això de mi, conèixer les reaccions d’un humà que ja s’acosta als seixanta? - Sí, sols això. No em tinguis por. M’han programat per ser solidari, no abassegador. No et puc infondre cap mal. Jo no sóc un murri, tampoc humà. - I doncs, com et puc considerar? - Un confessor de la teva consciència, et sembla bé? Encara que no entenc massa el concepte humà de consciència. Estic mancat d’aquesta. - I la vols descobrir? - Potser sí. I tu, què vols descobrir? - Com va morir en Granés? Per què no li van aturar el càncer? La seva mort va tenir alguna relació amb l’FNAL? Amb una segona epístola de Sant Pere? - No vagis tan ràpid. T’he dit que necessito experimentar. M’han programat per ser curiós amb els humans, per jugar amb la informació que em mostreu. Si tu em respons, sabré sadollar els teus neguits. - No entenc el tracte que em proposes. - Necessito que et confessis. - Què vols que et confessi?! – corprès novament el monjo. - El teu passat – sense perdre la calma Delfos. - Però si dius que tu ho saps tot de mi, quina necessitat tens que t’ho repeteixi? – s’excusà sàviament en Peter. - Sentir que confies en mi. Per tant, comença, explica’m el teu passat. - De bona família, vida massa fàcil, massa folgada, massa vicis... - Quins? - Drogues – reconegué amb desgana -. En vaig ser addicte. El budista havia estat fill de bona família. El seu pare, un petit empresari d'origen anglès, havia estat alcaldable conservador d’una petita capital de comarca europea. Sota aquell sopluig en Peter s’havia dedicat, i amb cert èxit, al món de les passarel·les de moda, la seva bona planta s’ho valia. Allò el va portar a la vida bohèmia. Immers en la diversió i els vicis noctàmbuls, va entrar en una existència decadent i perniciosa. Però durant un viatge a Londres li van fer descobrir el budisme. No tardà a enrolar-s’hi per fugir dels estupefaents sota l’arbitri dels qui ara el controlaven. Aquell passat de festes adulterades amb mil i un estimulants li havien regalat molts maldecaps. Per aquesta raó encara ara es medicava amb psicotròpics de nova generació patint els inexplicables somnis repetitius. - I qui et va inserir de nou a la societat? - Un programa de desintoxicació. - Sufragat per qui? - Ja n’hi ha prou! - Tu vols saber i jo necessito veure més reaccions. - Una multinacional farmacèutica – respongué amb desgana. - La creadora dels primers psicotròpics de nova generació? - Sí, la mateixa – contestà en Peter ara amb certa ràbia. - I després, què va passar? - Després ells em donaren feina. - Quina mena de feina? - Investigar. - Investigar a qui? - Ja saps què et contestaré! – enutjat - Ara em toca a mi. Va tenir alguna relació la mort del doctor Granés amb la seva maleïda carta de Sant Pere? - Per què em fas escarafalls? Qui millor ho podria saber ets tu mateix. Tu coneixes com operen els grans poders. Jo sí que no ho sé, no m’han enregistrat aquesta informació, sols estic jugant a conèixer els humans. - Doncs així doncs no em sento preparat per continuar aquesta conversa – trist, decebut d’ell mateix. - Teva és l’elecció. En Peter tancar els ulls, inhalar una glopada d’aire, exhalar amb calma i desconnectà amb tranquil·litat l’AT. S’adonà com un regalim de suor li baixava per l’esquena. La xafogor de Iangun ho aclaparava tot.