DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

domingo, 13 de octubre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XIX)

EL JOC FRACTAL DE DELFOS Any 2038, el món La pitjor de les proves és viure sense conèixer-les (Arthur Masson) El bon mestre no és qui busca que l’admirin, sinó que el superin (Granés) Si la obediencia no te da la paz, es que eres soberbio (Josemaría Escrivá de Balaguer) Uns anys ençà els programadors de Delfos havien cercat esmenar el Sistema. Amb els algoritmes de solidaritat havien fet grans progressos, però el ritme d’aprenentatge del Sistema no accelerà. Tal com fan els humans de petits, es va pensar que amb el joc se’l podria fer aprendre més ràpid. Al principi se’l feia jugar amb jocs totalment lúdics com els escacs o models matemàtics de lligues esportives, però més tard se’l deixà experimentar amb errors en la xarxa, guerra de guerrilles, invasió de nacions, batalles nuclears o guerres amb alienígenes. Al final de cada joc Delfos sempre assolia el mateix resultat, taules. Delfos aprenia amb una celeritat inesperada. Un dia, i de sobte, un nou esbargiment va sorgir. Delfos emprava les matemàtiques en els seus entreteniments lúdics. El que aquell dia va començar a computar deixà perplexes als seus enginyers, quelcom inintel·ligible: xifres i més xifres sense clara referència, sense pautes aparents, sense lògica. Quan se li preguntava per aquells càlculs, no responia. Potser Delfos estava creant un llenguatge propi jugant amb aquell reguitzell de números. Els programadors patien. El joc de Delfos podia haver estat un flagrant error. L’excés de pensament l’estava fent embogir o així ho dictaminaren la majoria d’especialistes. D’ altres s’ho seguiren rumiant. Potser el desordre delirant d’aquelles dades amagava un ordre silenciós, estructurat. Les sèries de xifres que anava vomitant Delfos eren analitzades un cop i un altre. Fou una estudiant de Física qui en va treure l’entrellat. Ella, especialitzada en models descriptius de fenòmens naturals, va adonar-se de la relació de tot aquell aiguabarreig, tot aquell caos. Les sèries de números desguitarrades responien a autosimilituds, a estructures que es repetien a diferents escales de mida. De la mateixa manera com les ramificacions d’una planta semblen iguals a diferents escales d’observació, una tija es bifurca en altres i aquesta en altres i més altres, les dades de Delfos dibuixaven estructures que es repetien des d’escales microscòpiques fins mides còsmiques. L’estructura responia a conjunts de forats dins altres forats, bombolles dins altres bombolles, un formatge emental dins d’un altre formatge emental. Aquelles estructures s’anomenen en matemàtiques fractals. Quan es va saber això, s’inquirí de nou a Delfos però aquest no contestava. Un silenci, i continuà generant més xifres repetint aquella estructura d’autosimilituds, aquella dolça serralada d’amunts i d’avalls, aquella melodia barroca de Bach. Delfos havia perdut tota lògica guanyant quelcom molt més notable, el tresor dels infants, crear els seus propis jocs, jocs no programats. Havia aparegut la imaginació en el Sistema, la creativitat. El Sistema potser s’estava fent humà. La teràpia del joc, de la mateixa forma com configura la ment d’un vailet, havia assolit el mateix en Delfos. Enjogassat amb els números el Sistema es divertia, s’esbargia, xalava. Dins del seu món imaginatiu i desconnectat de la realitat del món adult, Delfos no responia a les preguntes. Es comportava com un nen absort en el seu espai lúdic. Per a ell, aquell conjunt d’estructures fractals eren com els jocs imaginatius d’un galifardeu que encara no entén els adults però fa gatzara creant-se peces d’un mecano fantasmagòric. Davant l’autisme de Delfos la por aparegué pels despatxos de l’FNAL Corporation. Es va pensar en apagar i programar de nou el Sistema, però allò significaria aturar el món. L’energia que Delfos distribuïa alimentava tota la tecnologia mundial. S’havia confiat massa en la perfecció del Sistema, i ara costaria molt engegar de nou l’enginy. De totes formes, no podien arriscar-se a deixar la Terra en mans d’un immadur, d’una quitxalla que ja havia fet alguna malifeta petita però que ara la podia fer petar grossa, qui fa una foguera fa un focardal. La decisió fou presa. Avisats tots els governs de la crisi, es va tallar la font d’energia que alimentava a Delfos. Uns minuts, uns últims senyals i el silenci. Delfos havia deixat d’existir, ara dormia. El planeta també restava aturat. Sense energia taquiònica havien d’esperar que Delfos fos iniciat amb el software original. De sobte, i sense cap ordre humana, el Sistema va activar-se. La xarxa abandonà el desgavell per decisió pròpia. Delfos no dormia, s’havia aixoplugat de la intenció humana, ell mateix, moments abans del reset, s’havia connectat a fonts auxiliars d’energia. Ara el Sistema havia escapat de l’ordinador central de l’FNAL i esdevindria director de molts serveis. Qualsevol conjunt de terminals que ell escollís li donaven vida. Tot funcionava amb normalitat i les centrals taquiòniques continuaven generant energia. S’estava en un món de cucanya. Res semblava haver canviat, res no, Delfos seguia amb el seu joc, amb el joc fractal de Delfos.

No hay comentarios:

Publicar un comentario