DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

miércoles, 16 de octubre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XX)

AMICS L’odi de vegades és una estima frustrada (Moore) Escollir els llibres és tan important com escollir els amics (Avebury) No cuentes hechos de <> apostolado como no sea para provecho del prójimo (Josemaría Escrivá de Balaguer) En Peter havia passat mala nit. Ençà la mort d’en Granés, el vespre se li transmutava en una fosca solitud que li envaïa el cor, després apareixia el més greu, el pas de la soledat real a la inconsciència onírica, al somni repetitiu d’aquella mort macabre. De tornada a la seva solitud real, el dia, el somni havia quedat enrera. El monjo, ja mig desvetllat, guaità pel finestró de la cambra. En el cel hi flotaven alguns núvols blancs que es fonien en el blau del zenit. Ronsejà una estona però al final, i sens dubte, el jorn el convidà. Ja vestit, sortí de la seva estada i es dirigí al pati comunal, un racó de verds intensos, de marrons esblaimats, d’arbres d’immobilitat oriental, de terra humida i perfumada, d’olor de bolets, de flaire de flors dolces, nectari. Tot passejant, en Peter sentia com aquells aromes de reïna li embalsamaven els pulmons. Frisós però de fugir una estona del seu SR, es col·locà els auriculars del seu AT per poder seguir les notícies. Aquell intent frustrat de programar de nou a Delfos estava sent tema d’alarma mundial, però, i per al monjo, sols era una novetat que els mitjans, i com sempre, tractaven amb massa rebombori. Així doncs, es distreia amb les exageracions del periodista de torn mentre la remor dels arbres suavitzava aquell batibull de profecies. Un ocell escardalenc esvoletegava entre les branques, el vent hi frisava entre les fulles. De sobte, la retransmissió canvià de locutor. - Amic meu! – escoltà en Peter pels seus auriculars. - Delfos? – preguntà el monjo espantat. - Jo mateix. - Fa cinc anys que tu i jo... però, com t’has connectat a mi? – li preguntà tot buscant un racó allunyat de qualsevol altra cenobita. - Començo a prendre decisions no programades. És això tenir consciència? - Que, que, què m’estàs preguntant? - quequejà en Peter astorat. - El que tu ja saps. - Atura’t, he passat cinc anys sense necessitat de connectar-me a tu... - Creus que ara tinc consciència? – ignorant Delfos el comentari del monjo. - M’estàs escoltant Delfos? - Sí, i tu a mi? Tinc ara consciència? - No ho sé – contestar en Peter dirigint-se a un gran arbre que restava en un racó apartat de tota senda -. Què vols? - Ja t’ho vaig dir. Experimentar amb tu. - Amb mi? - Sí, t’he escollit. - Ja en vaig tenir prou l’últim cop. Els humans desitgem intimitat. - Secrets? Solitud? És això intimitat? - Un aiguabarreig dels dos. - Doncs jo necessito companyia, compartir els teus secrets, el teu passat. - No entens res. Fer-me recordar el passat m’enerva, em fa mal. - Dolor, què és? - Para, per favor – es refregà la clepsa afaitada. Pels temporals les venes dibuixaven meandres inflamats. El monjo seguia caminant direcció a l’arbre. - Tu vols saber, jo vull saber. De la reciprocitat i del fet de compartir neix l’amistat. Tu mateix m’ho vas dir un cop. Podem ser amics? Compartirem confidències, compartirem consciències. - Tu ets una màquina, no ets humà. No podem ser amics. - Doncs juguem a ser-ho. No hi tens res a perdre. Mai no et perjudicaré. Tu sabràs, jo aprendré. - Què tens per oferir-me? – ja sota el gran arbre, ja ocult d’altres bonzes. - Indicis. - Indicis de què? - De tot el que em vas preguntar, la mort del doctor, la carta de Sant Pere, l’FNAL Corporation... - I a canvi? - La teva confiança. - Diràs la meva confessió – en Peter, com si busqués amagar-se, es recolzà sobre el tronc d’esquenes al possible pas d’altres bonzes. - Confiança- es refermà Delfos. - No entenc què t’està passant. - Et deixaré tot el temps que desitgis per tal que t’ho repensis. Ara jugues tu. Jugar? Què et penses que som els humans, putxinel·lis? Nosaltres no som com els teus galimaties de fractals. Em sents Delfos? Em sents? – Un núvol va tapar densament el sol, el dia s’aclucà. Aquella tarda una pluja tímida, apocada, enlairaria aromes de terra humida. Delfos havia desconnectat. En Peter tornava a escoltar el noticiari.

No hay comentarios:

Publicar un comentario