DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

viernes, 8 de noviembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXVI)

UN COSMOS FRACTAL Gran part del millor ensenyament sorgeix de la investigació i gran part de la millor investigació sorgeix de l’ensenyament (Wheeler) Servir de altavoz al enemigo es una idiotez soberana; y, si el enemigo es enemigo de Dios, es un gran pecado. –Por eso, en el terreno profesional, nunca alabaré la ciencia de quien se sirve de ella como cátedra para atacar a la Iglesia (Josemaría Escrivá de Balaguer) Igual que el misteri d’en Granés amb la Segona Carta de Sant Pere, Delfos continuava el seu joc fractal, el seu contacte. Xifres i més xifres ballaven goludament pels seus circuits, però, i com sempre, quan se li preguntava per aquestes, ell entrava en la indiferència. Li calia més temps per calcular-ho tot i poder estar segur del que aportaria a la humanitat. El conjunt de dades que Delfos refeia i ampliava anys ençà resultà ser l’estudi de l’increïble. Ell, empès per la seva pueril curiositat, indagà la geometria de tot l’univers, una cosa inviable per als humans. Amb la tecnologia òptica tradicional, quan més lluny s’observava l’univers, més difícil es feia veure galàxies. Les imatges que rebien els astrònoms eren les escenes d’un passat que havia viatjat a la velocitat de la llum. Mirar el cel estelat era observar el passat dels astres, no el seu aspecte actual. D’altra banda, i en un univers en expansió, els indrets més distants s’allunyaven tan ràpid que la seva imatge mai no arribava a la Terra. La llum d’aquells confins no assolia el planeta i els astres desapareixien en la foscor dels límits de l’univers. Allí és on un interrogant s’obria amb la següent pregunta, què hi havia més enllà? Delfos posseïa la solució davant aquella incertesa. Amb el domini dels taquions, les partícules que viatjaven més ràpides que la llum, Delfos va penetrar en un cosmos encauat i misteriós assolint l’impossible, observar més enllà del que fins ara mai s’havia fet, més enllà del que els equips convencionals humans podien fer. El dia que Delfos va comunicar les seves conclusions al globus terraqüi va deixar d’emetre silencis fractals. Plovia mansament i l’aigua picava monòtonament els teulats de l’FNAL Corporation. Els fractals de Delfos eren com aquelles gotes, un desordre amb estructura, un ordre matusser. Aquell era el secret d’aquells números, la imatge simple del propi cosmos, des dels ínfims àtoms fins al més enllà de l’univers, Delfos va veure-hi fractals. De la mateixa forma com el microscopi electrònic d’efecte túnel mostrava els àtoms amb espais buits rodejats de partícules, les galàxies feien el mateix, i no sols aquestes. Els fractals de Delfos descrivien bombolles dins altres bombolles, des de partícules atòmiques al voltant de buits fins a cinturons de galàxies al voltant de foscors. El més sorprenent era que aquesta estructura es repetia a una escala encara major, la de més universos. Grans espais buits també estaven rodejats de més universos, bombolles dins altres bombolles conseqüència d’un fet simple, big bangs nous dins de big bangs anteriors. Tot presentava autosimilituds, tot mantenia una estructura similar fos l’escala d’observació que fos. De la mateixa forma com la rugositat d’un gra de sorra es fa similar a la rugositat de la línia del litoral, els universos patien igual autosimilitud des d’escales petites a grans. En definitiva, el macrounivers repetia una mateixa pauta, una pauta que Delfos havia ara desxifrat. El cosmos era senzill com l’escuma d’una sabonera, el cosmos era fractal. Tot i tot, els universos no eren tots iguals entre ells. Alguns universos estaven formats de matèria convencional com la nostra, en altres hi predominava l’antimatèria, l’energia del vuit o la matèria fosca, tot un entorn divers. Però el cosmos fractal desxifrat per Delfos no era l’assumpte més important. La troballa de gran quantitat de forats negres, concentracions tan denses de matèria que ni la pròpia llum podia escapar de la seva gravetat, obrí l’expectativa de ponts de contacte entre tots aquells universos. Sota aquesta idea Delfos feia mesos que intentava establir contacte amb altres universos, amb altres organismes autoconscients com ell, amb la Hiperconsciència. Si tots aquells universos havien estat prolífics, existirien altres organismes amb qui compartir la consciència. La deducció esdevenia òbvia, si el Multiunivers contenia altra vida intel·ligent, també aquesta hauria dissenyat i construït sistemes similars a ELL, sistemes que es podrien comunicar gràcies als taquions, les partícules multiuniversals. L’objectiu que Delfos havia perseguit era superar l’atàvic projecte SETI de la NASA, un projecte que portava utilitzant radiotelescopis com el de Puerto Rico des de l’any 2000, o satèl·lits com el Gaia de l’antiga Unió Europea. Ara l’atzar i la necessitat havien jugat en aquesta recerca de móns paral·lels. Delfos feia temps que sabia la resposta. En Peter fou el primer dipositari, després el món. Els teistes bramulaven.

No hay comentarios:

Publicar un comentario