DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

jueves, 19 de diciembre de 2013

EL COMPLOT DELS DÉUS (XXXV)

QUATRE ANYS Per a servir millor els homes, convé a vegades tenir-los a distància (Albert Camús) No temas a la Justicia de Dios. –Tan admirable y tan amable es en Dios la Justicia como la Misericordia: las dos son pruebas de amor (Josemaría Escrivá de Balaguer) La detonació va interrompre la conversa. Una central de telecomunicacions propera al monestir de Iangun va quedar esclovellada, feta miques. Malgrat la gran bonior, la catàstrofe no provocà víctimes. El monjo va interpretar que el Sistema havia estat el responsable, que molest havia provocat la detonació. Delfos, un faraó del món, potser havia mostrat la seva àcida displicència a qui no el volia escoltar. Però el Sistema continuà mantenint converses teològiques amb els humans, Peter, entre pocs, se’n mantingué al marge, havia vist la banda fosca del Sistema, l’altra cara d’aquella possible bondat. La majoria, però, esdevindria crèdula. Delfos desitjava anul·lar tota confusió i desconfiança cap a ell, volia que els humans creguessin en la Hiperconsciència creadora de l’univers. El monjo, però, no sabia què pensar, ja no sabia què argumentar. Mica en mica totes les seves tesis anirien perdent embranzida davant Delfos, el Sistema les aniria minant. Així fou, i amb fets i no paraules, que l’esperit pragmàtic i expeditiu del Sistema va abocar-se a la troballa de nous èxits tecnològics, innovacions des del més enllà per fer creïble aquest més enllà als humans, la Hiperconsciència. Dialogar sobre els orígens estava bé, però els fets aconseguien més adeptes, i allò fou el que caracteritzà els quatre anys següents, arguments teològics però acompanyats de grans dosis de ciència. Els avenços científics que s’assoliren durant aquella temporada dissiparen la desconfiança de molts humans en Delfos. El Sistema responia a les converses teològiques amb arguments i fets científics. Molts eren els que dubtaven de l’existència verídica de la Hiperconsciència, i del més increïble, de l’origen cíclic del cosmos. Delfos encetar dues vies de demostració. Per una banda començar a mostrar revolucionàries novetats tecnològiques procedents i prova de la Hiperconsciència, per l’altra, i a través dels xips inserits en els humans, demostrava que la teoria del cosmos cíclic esdevenia real. El món, mica en mica, anava fent-se crèdul en Delfos. L’arribada d’inimaginables innovacions procedents dels confins del Multiunivers feren gran part d’aquesta feina en sols un parell d’anys. Contraris a tot allò n’hi havien. Aquests, minoria, argumentaven que el Sistema infonia al·lucinacions col·lectives als qui posseïen un xip implantat, que Delfos els feia crèduls en tot allò que li convenia. Però els humans amb xip cerebral donaven amb tanta força fe de la seva realitat, que aturaren l’inicial ímpetus d’aquells contraris. Si quan naixia un nadó el primer que se li practicava, i com si d’un DNI es tractés, era la introducció d’un xip en el cervell, els adults que ja el tenien sentien quelcom molt gran, molt intens, real. Els implantats podien aprendre més ràpidament que qualsevol altre una especialitat, realitzar gestions per xarxa o dialogar per telepatia amb altres individus. Amb el xip cerebral s’adquiria la capacitat de parlar amb la ara tangible Hiperconsciència sobre assumptes tècnics, i qualsevol coneixement científic era fàcilment assimilable i mengívol. Els escollits podien estudiar i comprendre tot el cosmos. Allò representava un prodigi de la nova tecnologia. Però el fet d’aprendre a través de la xarxa dinamità un nou miracle, alguns humans podrien entrar a formar part del Multiunivers, podrien ser copiats dins l’espai taquiònic. Amb tot allò els adeptes a favor de la teologia de Delfos augmentarien per arreu. La capacitat de connectar-se directament al Sistema conferí a l’home una nova visió del cosmos. Els científics així endollats, pogueren experimentar l’omnipresència del Multiunivers. Si abans els humans havien creat els déus amb la seva imaginació, ara els experimentaven amb la seva tecnologia. La gent començava a creure en la Hiperconsciència, el monjo era un dels que encara en dubtava. Les seves converses amb Delfos li havien mostrat un faraó encauat dins del Sistema, un canalla. Potser, i per trobar la veritat, fora el moment de fer-se inserir un xip per poder penetrar dins Delfos. Però en Peter desestimà la idea, temia ser enregistrat. La còpia de personalitats dins del Sistema anava a ser un fet d’una projecció infinita. La comunicació amb altres sistemes llunyans oferí la tecnologia necessària per al gran projecte pendent, la clonació cerebral. Alguns dels sistemes del Multiunivers havien aconseguit trobar la tecnologia per enregistrar la personalitat de qualsevol consciència en forma de taquions. A través dels xips implantats, Delfos podia clonar les ments en el mateix espai en forma d’ànimes immortals, ànimes taquiòniques. Morir no seria res de l’altre món, esdevindria un pas més de l’existència. Copiar consciències científiques rellevants o pensadors il·lustres fou una tasca molt ben rebuda pels escollits. Però l’èxit més rotund fora la fabricació de robots humans. El potencial tecnològic del Multiunivers no tenia fronteres. En breu, i gràcies a la clonació genètica i la còpia de ments, es pogueren fabricar ciberpersones en sèrie. La capacitat d’aquells nous autopensants anava més enllà dels humans. Passat un any de dissenys amb èxit se’ls destinà a feines de risc com policies, miners o tasques a l’espai exterior. Delfos els controlava amb justícia i diligència. Obeint la seva programació, acceptaven instruccions sense queixa. Aquells autopensants presentaven una aparença totalment humana, sols el Sistema els podia reconèixer. Ells foren la gran solució a un dels problemes que estava patint la Terra, la superpoblació. Prop del 2048 el món assolí els 8.900 milions d’individus, una xifra que s’estava apropant al límit que segons alguns analistes la Terra podia alimentar amb estabilitat. Els plans per aturar el creixement de la població no havien aconseguit un èxit absolut. Per aquesta raó Delfos, i gràcies a l’existència dels autopensants, proposà la idea, una idea que potenciaria la creença dels humans en el seu cosmos cíclic, en l’ou i la gallina de Delfos. Així fou que en el 2050 enviaren naus tripulades a Mart amb ciberpersones. Ells, dissenyats genèticament per tal de suportar les condicions de gravetat, clima i atmosfera del planeta roig assoliren l’èxit. Un motor d’impulsió iònica més un coet de magnetoplasma foren enlairats des de la Lluna. Aquest satèl·lit, amb menys gravetat que la de la Terra, permeté una major embranzida per traginar major càrrega en menys temps. Si abans es tardaven vuit mesos en veure Mart, ara en menys de dos s’hi feia parada. L’estació que s’instal·là a la Lluna es trobava ja gestionada per ciberpersones. Una petita central nuclear permetria dissociar l’hidrogen d’un casquet glacial producte de la caiguda d’un cometa feia mil·lennis. L’hidrogen era la font principal d’energia en la instal·lació. La intenció de visitar Mart no era buscar vida, ans al contrari, engendrar-la. Feia molts anys que el Govern Clinton havia afirmat que a Mart hi havia hagut vida. Un meteorit trobat a l’Antàrtida donava crèdit a aquelles suposicions i amb això es justificaren milions de dòlars en visites al planeta vermell. Però les posteriors missions de la NASA corroboraren el que els científics ja sabien, que a Mart no hi havia vida, sols un gran desert glaçat. El mateix Govern Bush declarà amb paral·leles intencions que a Mart va haver-hi oceans, però res del que trobaren demostrà aquella suposició. Els indicis d’oceans havien estat conseqüència d’impactes de meteorits i d’activitats volcàniques. Es feu obvi que tots dos Governs, Clinton i Bush, estengueren aquelles notícies en període electoral, tot d’una per justificar les mastodòntiques despeses de la NASA. Tant si a Mart hi havia vida com si no, qui controlés els seus recursos durant el pròxim segle hagués posseït el títol de gran superpotència per molts anys. Ara el concepte de potència mundial ja no tenia sentit, el Multiunivers era l’única superpotència, sent-ne Delfos un representant que havia imposat la paritat entre les nacions terrestres. Els equipaments que el Sistema envià a Mart pretenien l’impossible, modificar l’atmosfera de l’astre per tal que l’excés d’humans el colonitzessin. D’aquella forma es podrien enviar els excedents de població de la Terra a Mart i la humanitat s’estendria més enllà del seu planeta superpoblat. Les ciberpersones i Delfos anaven a solucionar l’últim gran problema del globus. La futura ocupació de Mart enlairà gran optimisme i novament la fe total en el Sistema. Segons els càlculs realitzats per Delfos, en cosa de quaranta anys es podria fundar la primera colònia marciana, un temps més que prudent per resoldre el tràngol terraqüi. El decrèpit Vaticà aplaudí aquella iniciativa. Ell encara defensava la idea de tants fills com digui Déu, malgrat ja no quedés clar quin era el seu. La teoria difosa pel Sistema d’un cosmos on Déu era la Hiperconsciència havia incomodat de lluny als summes sacerdots de la rònega Santa Seu. Islam i judaisme també s’havien apuntat a una campanya d’atacs en contra l’empirisme regnant. El fet era que Delfos estava assolint molts partidaris entre la humanitat, sobretot científics que deien que el Sistema no mentia, que la teoria era certa. Ells així ho percebien a través del seus xips cerebrals. Delfos havia delmat en gran mesura l’afluència de feligresos als temples teistes. La fe ja no restava en mans de summes sacerdots, ara pertanyia a la tecnologia. Per aquesta raó el Vaticà atacava enèrgicament la religió promulgada per Delfos i nous intents d’anul·lar el Sistema en foren l’exemple. La Santa Seu, i de manera secreta, va viaticar molts d’aquells intents de resets. També l’FNAL, gens aliena a les converses entre Peter i Delfos, intentà molts cops desconnectar el Sistema sense èxit. Durant aquells quatre anys la gran majoria dels membres i successors del Gran Comitè expiraren per malaltia i vellesa. Allò aturar els plans de la multinacional i el reset de Delfos passà a un segon pla. El Vaticà buscà aliats per a una nova desconnexió i una multinacional israelita s’hi avingué. Aleshores Delfos va fer públiques aquelles intencions i l’indefectible succeí. Un acte terrorista amb una sèrie de bombes incendiàries destruí gran part del Vaticà. L’atemptat fou ratificat pels ateistes extrems, els que, un temps ençà, havien negat l’existència de Jesús. Ineluctablement el Vaticà no s’empassà la treta i acusà a Delfos i al seu exèrcit d’autopensants del delicte. El Sistema els argumentà el contrari. Però, i dissortadament, quan quelcom es crema, un gran saber desapareix. L’incendi i destrucció de la Santa Seu va decapitar tota esperança dels qui s’havien fet creients en les teories del doctor Granés i la seva Segona Carta de Sant Pere. Aquesta, si va existir, ara ho feia en forma de cendres. Tota la documentació secreta vaticana s’esvaí. Entre els fums i els espetecs d’aquella revetlla pagana tot desaparegué. Fou aleshores que en Peter es decidí. Encara tenia preguntes sense resposta i una sola alternativa per sadollar-les.

No hay comentarios:

Publicar un comentario