DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

viernes, 10 de enero de 2014

EXTREMS (II)

2. BLANC i NEGRE entre els diners i la fama Temps: Després de l’acte anterior. Actors/actrius: Carlos (amb vestit negre, accent argentí) i Toni (vestit de cuiner tot de blanc, accent francès). (Tic tac del rellotge continua. S’il·lumina l’escenari. Fons dret de l’escenari de color negre, fons esquerra de color blanc. Toni, a la dreta de l’escenari, està assegut sobre una cadira amb el respatller dirigit al públic. Estarà amb els palmells de les mans aguantant-se la cara amb les galtes inflades d’aire, avorrit. Intenta xiular per distreure’s. Passen uns segons i Carlos entrarà per l’esquerra de l’escenari amb ulleres de sol. El tic tac va desapareixent) CARLOS: - Ui, que oscuro está esto (entrant a les palpentes) TONI: - Ves per on! Ja ha arribat l’home Martiní. CARLOS: - ¿Toni? Dónde estáis. Lo veo todo negro. TONI: - Però treu-te les ulleres d’Stevie Wonder. CARLOS: - (se les treu) ¡Ah! ¡Pero estáis aquí! TONI: - I tu estàs allà, però això què és?, ¿barrio sésamo? CARLOS: - Veo que seguís tan simpático como siempre. TONI: - Sí, i més avorrit que una ostra. CARLOS: - ¿Aburrido tu? TONI: - Sí, a-bu-rri-do. CARLOS: - No lo entiendo. TONI: - Doncs molt fàcil, me-a-bu-rro (marcarà els guionets amb pauses). CARLOS: - Se me ocurre un juego de palabras muy sobado con el mea y el burro (Toni el mira malament)… mejor lo dejo. TONI: - Gràcies, tinc suficient amb la meva depressió. CARLOS: - Entonces ya veo como os va la vida (pausa). TONI: - I com em va? CARLOS: - Sin suicidaros. TONI: - (decepció) Així no m’ajudes, Carlos. CARLOS: - Pues organizad algo alegre, una fiesta por vuestro cumpleaños. TONI: - Ja saps que m’horroritzen els aniversaris. CARLOS: - ¿Los de otros? TONI: - Els meus, caram. CARLOS: - Pues a mi no me molesta lo más mínimo cumplir años. TONI: - Perquè tu ets un inconscient. CARLOS: - (somriu amb complicitat) Pero sé lo que os ocurre. TONI: - I què em passa? CARLOS: - ¿Os soy claro? TONI: - Sí, per favor. CARLOS: - Lo que os pasa es que sufrís un mono del copón. TONI: - Jo un mono? (li tremola la mà còmicament). Aquí no hi ha drogues. CARLOS: - Por eso lleváis un mono encima que os cagáis. TONI: - Jo no porto res al damunt (es grata l’esquena com si una gran bèstia l’estigués molestant), i molt menys un mico. CARLOS: - Bueno, y vos tan de blanco, mejor un Copito (pausa i aclara)… de cocaína. TONI: - (fingeix no saber què és) I això s’esnifa? CARLOS: - Admitidlo, por Dios. TONI: - Què? CARLOS: - Vuestra adicción. TONI: - Quina addicció? CARLOS: - Al Copito. TONI: - Això seria zoofília. CARLOS: - … de cocaína. TONI: - Mira Carlos, cadascú es resposabilitzava de les seves obligacions. CARLOS: - ¿Qué obligaciones? TONI: - Tu especulant per a l’ajuntament i jo drogant-me per ajudar a altres. CARLOS: - ¿Ayudar a otros? TONI: - Qui creus que mantenia a tots els camells de la ciutat? CARLOS: - ¿Quién? TONI: - El meu restaurant. CARLOS: - Claro, comprendo... pobrecitos. TONI: - Ells em van salvar. Vaig començar amb barbitúrics per una raó que ni te la imagines. CARLOS: - Lo siento. No soy creativo. TONI: - Doncs, per una boda. CARLOS: - ¿La de quién? TONI: - La meva. CARLOS: - ¿La tuya? TONI: - Sí. Anava a casar-me amb una ninfòmana espectacular i estava molt nerviós. CARLOS: - ¿Por la ninfómana? TONI: - Per la celebració. En fi, que un camell amic meu em va regalar un tripi. CARLOS: - ¿Y qué ocurrió? TONI: - Que vaig marxar de viatge. CARLOS: - ¿Y vuestra ninfómana? TONI: - Esperant a l’altar fins que se’n va cansar. CARLOS: - De esperar. TONI: - De passar-se pel parrús a tota bèstia de menys de sis potes, inclós l’escarabat del capellà. CARLOS: - ¿Y luego? TONI: - Es va casar amb mossèn, i prenyada. El pobre la va dinyar en pocs mesos sota un gran dubte. CARLOS: - ¿De si el hijo era suyo? TONI: - No, de si hauria d’haver conservat el celibat. Es que el va matar a polvos, recoi! CARLOS: - Y el huérfano, ¿cómo se llama? TONI: - Mil Llets. CARLOS: - Menuda historia. TONI: - Per això em vaig fer drogoaddicte. Aquell tripi em va salvar la pell, em va salvar d’una carda-s’ho-tot. (Trist) Ara, i sense drogues, necessito distracció (s’aixeca de la cadira). CARLOS: - Con esa depresión id al psiquiatra. TONI: - Ja ho vaig fer. CARLOS: - ¿Y qué os aconsejó? TONI: - Que pensés en coses positives …, en un viatge. CARLOS: - ¿Le respondiste con algún destino? TONI: - Amb Venècia. CARLOS: - (eufòria) Excelente elección. TONI: - Sí, però per veure com s’enfonsava. CARLOS: - (decepció) En fin, que ahora nada de psiquiatras. TONI: - Obvi, i així continuo sense ells,… avorrit. CARLOS: - Pues tocad un instrumento. El saxo por ejemplo. TONI: - D’adolescent no va funcionar. CARLOS: - Porque os confundistes de palabra. A esa edad vos deseabais tocar, no el saxo, sinó el “sexo”. TONI: - I ara ni això. CARLOS: - Pues praticad un deporte, corred. TONI: - I de què escapo? CARLOS: - ¿De vos mismo? TONI: - Molt cansat. CARLOS: - Pues que tal si organizáis una de vuestras comidas para hablar los cinco de la felicidad. TONI: - No puc. CARLOS: - Es verdad, ya no me acordaba. Por aquello que ocurrió pero que jamás debió ocurrir. TONI: - Calla! (s’incomoda) No m’ho recordis, allò ens va separar. Ara ja no m’atreveixo a organitzar cap sopar. Ja no queda res, ni cuina, ni fogons, ni additius, ni … CARLOS: - ¿ni drogas? TONI: - Ni drogues. En fi, que aquí no hay nada, nada y nada de nada. CARLOS: - (amb sorna) Hombre. Algo habrá. TONI: - Te’n rius de mi? CARLOS: - No, no, no (dissimula el cinisme), aquí no hay nada (retòricament i mirant al seu voltant buit). ¿Y el cava? TONI: - El cava s’acaba. Vaja! Que tampoc n’hi ha. CARLOS: - Pues vaya, nada de nada. TONI: - I a tu (s’apropa a Carlos), què t’ha portat a aquesta nada? (efecte de so, soroll de cop contra un vidre, Toni impacta contra el vidre fictici que separa els escenaris blanc i negre, d’immediat es posa les mans al front en senyal de dolor). CARLOS: - (treu un mocador) Pues nada… (fa baf i neteja el punt de l’impacte) en especial (amb sorna). TONI: - Ja veig (somiquejant, aguantant-se encara el front i tapant-se també els ulls). CARLOS: - Bueno en realidad sí me trajo algo. TONI: - Què doncs? (es recolza a la cadira, millora del dolor) CARLOS: - La felicidad. TONI: - Altre cop amb els teus sarcasmes? (reüll) CARLOS: - No, no, no es broma. Tengo una duda que quizás vos podáis resolver. TONI: - I de què es tracta? CARLOS: - De un nuevo fármaco. TONI: - Nom? CARLOS: - Creo que empezaba por “s”. TONI: - Sèptum? CARLOS: - Quizás sí. TONI: - Color? CARLOS: - ¿Negro? TONI: - Sabor? CARLOS: - Ácido como un LSD. TONI: - Efectes. CARLOS: - Regala la felicidad. TONI: - Mmmm (pausa pensativa i ja recuperat del cop). CARLOS: - ¿Y bien? TONI: - No, no el recordo. Tot i que dubto molt que un fàrmac pugui donar la felicitat. La felicitat es troba en l’èxit. CARLOS: - Y en el dinero que conlleva. TONI: - Obviament (riuen els dos amb complicitat). CARLOS: - Y la receta para vuestro éxito, ¿cuál fue? TONI: - Hi havia tres possibilitats: la correcta, ser un geni, la normal, ser perseverant, i la més freqüent, l’endoll. CARLOS: - Os olvidás de la suerte. TONI: - Aquesta és l’endoll. CARLOS: - ¿Y en vuestro caso? TONI: - El geni (exagera posat afeminat), evidentment. CARLOS: - Por cierto, hay algo que siempre me pregunté sobre vuestro pasado que no casa con ese famoso genio (pausa). TONI: - Au vinga, dispara. CARLOS: - ¿Cómo pudistes ser ocupa de joven? TONI: - Jo mai no vaig ser ocupa. CARLOS: - ¿Y esos meses en el edificio abandonado de la tabacalera? TONI: - Vida social, trobades per fumar barreges. CARLOS: - Ya, “Encuentros en la Tercera Fase”. TONI: - Sí, però vaig arribar molt alt, tan que no me’n recordo de… nada. CARLOS: - ¿Y cuando os encerrasteis veinte meses en el antiguo edificio de correos? TONI: - Vida social també, trobades para correrse. CARLOS: - ¿Y todavía afirmáis que no fuisteis ocupa? TONI: - Jo sempre trucava a la policia per denunciar als altres ocupes i així poder entrar a la vivenda recent deshabitada. CARLOS: - ¿Y eso no fue ser ocupa? TONI: - Bé, potser una mica. CARLOS: - ¿Y cómo lo explicáis? TONI: - L’esquerra que sempre ha estat un llarg camí cap a la dreta. CARLOS: - ¿Y eso sólo explica que pasarais de ocupa antisistema a capitalista pro Sarkozy? TONI: - Jo, partidari del nostre ZAR (pausa)… Kosí? CARLOS: - Lo votasteis en las últimas. TONI: - Sí, però això no va voler dir res. CARLOS: - Claro…, nada. TONI: - No (mig mosca), nada. CARLOS: - Bueno, replanteo mi pregunta, pasasteis de ocupa antisistema a votante de derechas. TONI: - Però jo no sóc de dretes. CARLOS: - Pero les votasteis. TONI: - Sols perquè afavorien els meus interessos empresarials. CARLOS: - Lo ves. La fama corrompe amigo mío, corrompe los ideales de juventud. Siempre dije que debíais pensar por vos mismo, y si tenés dudas preguntadme a mi. TONI: - Però jo no sóc de dretes, queda clar? CARLOS: - ¡Claro! (li mira el vestit blanc) Aunque según vos el mayo del 68 jamás existió, sólo fue un sueño de vuestro Zar…kosí. TONI: - Carlos, creu-me. Jo encara crec en la revolució (pausa), repantingat des de la butaca de casa meva. CARLOS: - Ya veo, gracias a idealistas como vos todavía existen ocupas. TONI: - No, existeixen gràcies a gent com tu. CARLOS: - ¿A gente como yo? TONI: - Tu regentes una immobiliària. Especulant amb terres i propietats, tots els com tu, heu fet que la vivenda esdevingui un dret humà impossible. CARLOS: - Hemos aprovechado la ocasión. Si yo no lo hubiera hecho, otro boludo lo hubiera tomado. Además, el ayuntamiento me ha nombrado presidente de una ONG para los sin techo. TONI: - I això? CARLOS: - Estrategias de márqueting. TONI: - I què faràs? CARLOS: - Pues comprar el local de esa ONG y levantar uns apartamentos. TONI: - Per als sense sostre? CARLOS: - No, para los 14 hijos del alcalde. TONI: - 14 fills? CARLOS: - Es que el pobre es del OPUS (aclararà)… ¡Tantos hijos como diga Dios! TONI: - I tu què hi guanyes amb això? CARLOS: - Unas excelentes comisiones en Suiza. TONI: - Ja veig que defenses una paradoxa. CARLOS: - ¿Cuál? (es treu un puro de l’americana) TONI: - Vesteixes de negre i emblanquineges calers. CARLOS: - ¿Blanquear dinero yo? Que pasa, ¿que lo pinto? (encén el puro) TONI: - (somriu amb complicitat) Veig que no reconeixeràs… nada. CARLOS: - Yo soy un simple inversor (aspira una calada). Asumo mis riesgos y recojo mis beneficios. TONI: - I ara sou vampirs dels contribuients, no esteu pidolant que l’Estat us arregli la situació de la vostra crisi immobiliària? CARLOS: - Bueno, es que las cosas se han salido de madre. TONI: - Més aviat se us han posat negres (li senyala el vestit). CARLOS: - Nosotros Toni, no somos saxofonistas. TONI: - Per? CARLOS: - No vivimos del aire. TONI: - (ironia còmplice amb Carlos) Ja, i per això us hem de pagar la crisi els contribuients? CARLOS: - Quién no llora no mama,… vuestra leche blanca claro. TONI: - (li segueix el sarcasme a Carlos) Però si heu mamat del país tots els salaris dels votants. Qui no paga una hipoteca per una missèrrima llar? CARLOS: - Pero también damos trabajo a muchos inmigrantes. TONI: - (amb sorna) Negres per cert. CARLOS: - Sí claro, a los aborígenes blanquitos de aquí ya no les gusta trabajar en la obra. Es una simbiosis, mejor los “arborígenes” oscuros e inmigrantes que los nuestros nacionales y blancos… “mano de obra barata para casas caras”. TONI: - Ets un negrero (somriu). CARLOS: - (s’obre l’americana amb les dues mans i mostra el seu vestit tot negre) Obvio, ¿no? TONI: - Oi tant. CARLOS: - ¿Qué “querés”? Alguien debe impulsar la economía nacional. TONI: - Ja, aquesta càrrega sempre ha estat l’excusa de tots vosaltres. CARLOS: - Creed lo que querráis. Vos dejasteis de ser ocupa cuando la fama os cambió, ¿cuál fue vuestra excusa? TONI: - El meu pare. CARLOS: - ¿Vuestro padre? TONI: - Sí. Amb ell sempre vaig patir problemes de comunicació. El meu pare mai no em parlava per considerar-me un neci ocupa. Jo sabia que si volia recuperar el seu tracte, i l’herència, li hauria de demostrar alguna cosa. Quan vaig començar a despuntar entre els fogons de París la cosa va canviar però no va millorar. Ara estic desesperat. CARLOS: - ¿Para que os hable? TONI: - Que calli (pausa). CARLOS: - Ai, querido Toni SANTAMARIA. TONI: - (Exagerant ara molt l’accent francès) Antoine, Antoine Santamarie. CARLOS: - Pero, ¿si vos siempre fuisteis de l’Hospitalet? TONI: - Pasando por París (ara sense accent francès). CARLOS: - ¿Y ese acento? TONI: - (Torna a l’accent francès) Ui, m’havia sortit del personatge. CARLOS: - Mientras no sea del armario. TONI: - No tinguis por, em sento sol però no desesperat. CARLOS: - Bueno, al menos “tenés” a Eva. TONI: - A qui? CARLOS: - A vuestra amiga, vuestra consorte, vuestra… TONI: - Penses realment que estic enrotllat amb l’Eva, l’amiga de la teva muller? CARLOS: - Bueno yo… siempre os vi rozar… vos ya me entendés. TONI: - No, no t’entenc (mirada inquisitora). CARLOS: - Bueno, pues que los dos sois un poco ateos, liberales, y algo pragmáticos en asuntos de sexo. TONI: - I això és suficient per a una relació estable? (ironia) CARLOS: - Pero, ¿por qué lo negáis? Yo mismo os vi un día retozar juntos. TONI: - Querido Carlos Espéculo, vius “especulant” tant que ja veus el que no existex. CARLOS: - (recrimina) Pero si un día de San Valentín le regalasteis flores… TONI: - Flores, flores, flores (amb menyspreu), signifiquen potser alguna cosa? CARLOS: - No, significan lo mismo que vuestra cocina (ara amb sorna mirant al seu voltant), “nada”. TONI: - Ja veig pel teu humor que cada dia et sembles més al militar, chusquero, facha, papista, franquista, fascista, rancio, gris, antiguo y falangista…, que tu i jo conoceixem. CARLOS: - Creo imaginar ligeramente del porteño de quien me habláis. TONI: - No va ser ell, que cursant les oposicions de funcionari de presó, va atracar un banc per entrar-hi? CARLOS: - Vos conocés bien al burro de mi cuñado, una alimaña sobrenatural y altiva. TONI: - Altiva? CARLOS: - Sí. Él siempre quiso mirar por encima del hombro a todo el mundo, pero no podía. TONI: - Per? CARLOS: - Metro veinte. TONI: - Tot un Torrebruno. CARLOS: - (molt despectiu) Toda una cucaracha rastrera. TONI: - Amb ell ja veig que lo “tenés” molt (pausa), negre. CARLOS: - Sí “claro” (li mira el vestit blanc), vos siempre lo tuvisteis todo muy claro. TONI: - Com que vesteixo de blanc. CARLOS: - Y yo de negro. TONI: - Un vestit que no comprenc. CARLOS: - ¿Qué le ocurre ahora a mi traje? TONI: - Que és negre. CARLOS: - ¿Y qué? El negro da elegancia. Probad sinó con el amarillo o el verde esmeralda. Seguro que os confundirán con una majoret. TONI: - Potser, però hauries de saber el que diu de tu el teu cunyat. CARLOS: - ¿Qué dice sobre el negro de mi traje ese Torrebruno sin patas? TONI: - Pregunta què és ese Carlos de negro quan petoneja a la seva germanastra. CARLOS: - ¿Y qué soy según él? TONI: - Un beso (pausa), negro (riu). CARLOS: - Será militar... TONI: - Sí (el talla), no tornis a repetir tots els seus cognoms. CARLOS: - Por cierto, no entiendo que él y Eva mantengan conversaciones tan filosóficas. TONI: - Els “Xtrems”, que s’atrauen. Ella, atea, i ell, catòlic, es repten dialècticament. CARLOS: - ¿Y hablan de cómo recuperar la felicidad que perdimos? TONI: - Doncs sí, ho fan sovint. CARLOS: - ¿Tendrán la explicación de lo que ocurrió pero que jamás debió ocurrir? TONI: - Potser, però per saber-ho els hauríem d’escoltar. CARLOS: - Me encantaría, ¿están por aquí cerca? TONI: - Més del que t’imagines. CARLOS: - Quizás ellos sepan si existe el séptum. TONI: - Aleshores vine amb mi (fan mutis els dos, Carlos per l’esquerra i Toni, dubtant uns segons de seguir a Carlos, fa veure que toca el vidre que suposadament separa els dos semiescenaris, es toca el front ferit, retrocedeix i fa mutis per la dreta. Torna el tic tac del rellotge de paret. Negre).

No hay comentarios:

Publicar un comentario