DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA

martes, 14 de enero de 2014

EXTREMS (V) FINAL

5. BLANC i BLANC en la salut i l’amor Temps: Després de l’acte anterior. Actores: Eva i Toni (els dos vestits de blanc. Fons d’escenari tot blau cel) (Negre. Es continua escoltant el tic tac del rellotge de paret. S’il·lumina l’escenari gradualment. Toni està al bellmig de l’escenari assegut sobre una cadira amb el respatller dirigit al públic. Estarà amb els palmells de les mans aguantant-se la cara amb les galtes inflades d’aire, avorrit. Intenta xiular per distreure’s. Eva entra i l’observa. Toni no s’adona. El tic tac desapareix mica en mica) EVA: - Toni? TONI: - Eva! (sorpresa alegre però es reprimeix d’immediat) EVA: - Que tal els teus pensaments? TONI: - Doncs…, (s’ho pensa i es retoca el barret de cuiner) estava en blanc. EVA: - Avorrit potser? TONI: - Més aviat fart de tant blanc i negre. EVA: - De blanc i negre? TONI: - Sí, massa discusions entre els partidaris del blanc i del negre. Cap d’ells troba la felicitat. EVA: - Però tu i jo estem d’acord…, els dos som blancs. TONI: - I qué? EVA: - Doncs que el blanc és el color de la puresa, de les coses clares, de la llum, del començament del dia i de la vida. El negre és tot el contrari, fosc, brut, fins i tot és el color de l’ocàs… (ara entornarà els ulls per murmurar), el de la mort. TONI: - El negre també té el seu positiu. És l’origen de tot abans de la llum. També el negre i la seva nocturnitat estan plens d’amants que han cercat la seva protecció, de passions furtives sorgides dels capvespres… en fi, que el negre està ple de romanticisme... ho entens ara Eva? (mirada tendra) EVA: - (sobresaltada es dóna la volta evitant la mirada del Toni) Crec que no entenc res. TONI: - Això em diu que sí (es lleva de la cadira i la mira. Ella continua d’esquenes). El blanc és el nostre color, ens fa afins. EVA: - A mi m’agrada estar amb tu … ets blanc (però es defensarà), però sols pel sexe (pausa), “clar”. TONI: - Sí (pausa), pel sexe clar (decepció). EVA: - Tot i que, quan es torna espès (pausa i somriu), això sí que em fa pesigolles. TONI: - Ja m’adono (més decepció). EVA: - El sexe és pràctic, clar que sí. TONI: - I si passem a l’amor? EVA: - (es gira espantada) Què?! TONI: - L’amor, una capseta amb dos cors dins (els assenyala simulant-los al palmell de la mà). EVA: - Deixa la capseta en pau. Ja et posaran en una de gran quan et moris. TONI: - Però Eva, no t’adones? EVA: - De què? TONI: - Que ja portem molt temps donant mostres d’això. EVA: - De què? TONI: - De l’amor (se li apropa). EVA: - (dissimula) Això són tonteries. TONI: - Passem-hi. EVA: - (s’alerta) Passar a què?! TONI: - A la felicitat que els extrems blancs i negres no han sabut trobar. EVA: - (nerviosa i còmica) Per a la felicitat ja hi ha el sexe que practiquem (s’allunya). TONI: - Que practicàvem. EVA: - (es defensa) Però tu, per què “cony” necessites passar a l’amor? TONI: - Per què és el més important que ens queda. EVA: - El cony? TONI: - L’amor, caram. EVA: - Bé, i què? L’amor no et farà deixar les drogues. L’amor… TONI: - (la talla)… el teu amor era la droga que necessitava per deixar les altres. EVA: - Eh? (pausa, sorpresa, no sap com posar-se) Aleshores, m’estàs fent una proposició deshonesta? TONI: - Totalment (somriu). EVA: - I no et pots prendre res que et faci passar les ganes d’amor. TONI: - Algú em va parlar d’una nova droga, el sèptum, tot i que, i per molt que vaig “recercar”, crec que fou una presa de pèl. EVA: - Per tant? TONI: - O ens estimem o com la meva cuina (pausa)… nada de nada. EVA: - (nerviosa li dona altre cop l’esquena) Aquest mai no fou el pacte entre tu i jo... TONI: - (se li apropa) Jo mai no vaig signar cap pacte. Els nostres esperits sí van segellar quelcom. Ells són afins. EVA: - (alarmada i a la defensiva ) Afins? TONI: - Molt afins. Els dos som blancs, votem els verds, (pausa) fins i tot els dos vam saber que Dèu era negre (pausa), què més vols? EVA: - (cara còmica i to contundent) Menys amor i més sexe? TONI: - O més felicitat. EVA: - Ja veig que follant no en tens prou. TONI: - ¡Eva! (desaprova) Això ha trencat l’encant. EVA: - L’encant de què? TONI: - Del més desitjat per tothom. EVA: - El què? TONI: - La felicitat. EVA: - Això és una utopia, un engany de contes de fades. TONI: - No estimada, és alguna cosa que tens davant dels teus llavis i ets incapaç de sentir-ho. EVA: - (sorpresa) Ara em morrejaràs? TONI: - Eva, per Déu, para de defensar-te. La felicitat que estàs veient amb el cor no es capta ni amb la llengua ni tampoc amb els ulls. EVA: - De quina classe de felicitat em parles? TONI: - De la felicitat que neix de valorar el poc que tenim per compartir-ho amb els demés. Sense esforç no hi ha vida, sense vida colpida no hi ha amor. EVA: - Sense vida no hi ha amor? Tu què t’has pres? TONI: - Dic el que penso. Ja saps que no tinc pèls a la llengua. EVA: - Excepte quan me’ls escups. TONI: - (desaprova) ¡Eva! EVA: - Eva què? TONI: - Que et resisteixes a la felicitat que t’ofereixo. EVA: - Deixa la felicitat en pau. TONI: - Tu la buscaves, recordes? (Eva es conmou) EVA: - Potser vaig perdre el temps. TONI: - I si et digués que crec saber on es troba? EVA: - (cedeix una mica) Et diria que vius un somni. TONI: - Aquest somni s’oculta aquí. EVA: - On? TONI: - En la simple possibilitat de viure la vida i compartir-la amb qui més estimem, la possibilitat de canviar a algú per sempre la vida. EVA: - Això què significa? TONI: - Que la vida “és” el regal (èmfasi en l’és). EVA: - Tanta filosofia densa m’està posant els cabells blancs. TONI: - Alguns ja tenies, però millor anomenar-los argent de princesa. EVA: - Para si us plau, em ruboritzes (es gira i corba l’esquena). TONI: - No puc parar, t‘estimo Eva. EVA: - No em diguis això. TONI: - T’estimo, i si et deixes puc canviar-te per sempre la vida. EVA: - I què obtindria jo? TONI: - La felicitat. EVA: - Ai Toni … TONI: - Antoine…, Antoine Santamarie (li aclareix). EVA: - Oh Antoine, gran cuiner de l’Hospitalet. TONI: - Oh Eva, gran dona del meu esperit. EVA: - Ho reconec (es gira i se li apropa). TONI: - M’estimes? EVA: - (Pausa, es miren) Sí, t’estimo (abraçada i petons amb passió). TONI: - Jo, Antoine Santamarie, avui sóc l’home més feliç del món. EVA: - I jo Eva, la més pecadora de la Bíblia. TONI: - Ah sí? (amb sorpresa li mira els pits). Doncs gaudim del nostre… (fent sarcasme) amor. EVA: - (Crida en crescendo) Sí, sí, sí, sí! Gaudim, gaudim. Devora’m, devora’m. TONI: - Ara mateix… (i li continua mirant els pits). EVA: - … sí, pensa que aquí dins hi ha teca (Eva mou els pits amb coqueteria), en tinc dos (i Toni se l’emporta en braços al fons de l’escenari). (Darrera un llençol es veuran les siluetes representant una escena romàntica de sexe. Es treuran la roba però res de provocar el públic amb un nu vanguardista que sembli pornografia gratuïta. L’escena comunica amor còmic, no plaer carnal sense més. Durant el nu anirant saltant moltes prendes fora del llençol, quelcom exagerat, fins arribar a allò còmic amb roba interior de tall antic i de mides enormes. Petons i abraçades cos a cos. Eva i Toni, de sobte, s’adonen de quelcom i pararan. Il·luminació mostra sols les cares dels actors, ombra xinesa la resta). TONI: - (mirant-se l’entrecama) Eva, no sé què em passa. EVA: - Però, si anàvem bé. TONI: - És quelcom estrany, ho notes? EVA: - Sí, jo tampoc m’excito. TONI: - I si comprem alguna gastronomia sexual en un sexshop? EVA: - Millor a la fruiteria, no? TONI: - I si va ser l’àpat? EVA: - No sé, què vas menjar? TONI: - … res. EVA: - Aleshores això no afecta…, què vas llegir? TONI: - … res. EVA: - Encara menys. TONI: - I si et prens una aspirina? EVA: - (el desaprova) Toni, que jo mai no he patit de maldecap quan fem sexe. TONI: - Potser perquè no estem casats. EVA: - No diguis bestieses i pensa. TONI: - Ja ho faig. EVA: - Però amb el cap. TONI: - Quin? EVA: - Amb el que escup. TONI: - Els dos ho fan. EVA: - Insistim aleshores (s’escolta la melodía de “As time goes by” de la pel·lícula Casablanca.). Toca-me-la altre cop, Antoine. TONI: - I si no funciona? EVA: - Sempre ens quedarà Hospitalet. (Fosc a escena, ombra xinesa tot el cos. Tornen a intertar-ho. Segons més tard res de res. Il·luminació sobre les cares) EVA: - (enutjada) Què?! TONI: - Doncs com la meva cuina, nada de nada (es torna a mirar l’entrecama). EVA: - I jo tampoc. Això escapa a tota comprensió. TONI: - Tot un “Expedient X”. EVA: - Mai no ens havia passat res semblant. TONI: - Alguna explicació hi haurà. EVA: - (Enfadada culparà a Toni) L’amor que has provocat, joder! TONI: - Joder després …, si podem. EVA: - Doncs per ara, sin jodienda estamos jodidos. TONI: - Algún additiu se’ns haurà passat per alt. EVA: - Doncs ho diu l’Antoine Santamarie (sorna)… el millor cuiner del món. TONI: - Bé, Ferran Marià també és bo… i la Rucalleda també…, tot i que … (s’atura). EVA: - … tot i que, què? TONI: - Tot i que cuinin amb additius sintètics. EVA: - Però això ho fa tothom, ruc. TONI: - Sí, ho admeto, jo també comulgo amb la modernitat. EVA: - També tu? TONI: - Sí, estimada meva. EVA: - Però quan? TONI: - (trist) Sols ho vaig fer un cop. EVA: - Sols un cop? TONI: - Sí, sols un cop. EVA: - Quan? (se li aparta) TONI: - En “l’últim sopar”. EVA: - A l’últim sopar dels cinc? TONI: - Sí. EVA: - El David, la Gemma, el Carlos, tu i jo? TONI: - Els mateixos. EVA: - I per això vam estar fent cua tota la nit pregant sobre la tasa del vàter com si fos La Meca? TONI: - (acota el cap) Suposo que sí. EVA: - Suposes que sí? TONI: - Millor ho afirmo. EVA: - No posaries bromur en el menjar i per això estem sense sexe tu i jo? TONI: - Crec que va ser quelcom pitjor. EVA: - Aleshores (sorpresa), vas ser tu el responsable del que no havia de passar però que sí va passar? TONI: - (dissimula) Jo sols recordo el tic tac d’un vell rellotge de paret (s’escolta el tic tac uns segons). EVA: - Sí, s’escoltava un tic tac mentre les nostres basques saltaven i ballaven pels recons del bany. TONI: - Quanta poesia en aquells vòmits (mira a l’infinit com il·luminat). Tots ells procedien de la meva creació culinària, del meu art. EVA: - Sí, és clar, però alguns amb més esforç, i d’altres amb més dispersió, anaven llençant els seus arsenals estomacals…, el teu art vomitat. TONI: - En allò, blancs i negres tots vam ser un, tot i que tacant les parets del bany amb els mateixos colors. EVA: - (el desaprova) Siiiií, (pausa) vam esdevenir un quadre abstracte (pausa), i per culpa d’uns additius no naturals que encara no has confesat. TONI: - Additius? EVA: - Confesa, què vas posar que ara el meu cony no està per cap xipolleig? TONI: - Quelcom tòxic. EVA: - Tòxic!? TONI: - (amb por) Va ser un accident. EVA: - Amb què vas experimentar desgraciat? TONI: - Vaig pensar que per a la nouvelle cuisine les millors sals de cuina serien (es para) … EVA: - Quines? TONI: - (s’acota i murmura) Les de bany. EVA: - (alarmada) ¡¿Les de bany?! TONI: - (Tímid) Sí. EVA: - Ets un cretí. Les teves sals de bany ens van rentar el ventre. Caram quin rentat gàstric. TONI: - Més que un rentat fou un... (s’atura) EVA: - Un què? TONI: - Un purgatori. EVA: - Un purgatori? TONI: - Sí estimada, us vaig purgar. EVA: - Però això no explica que ara no poguem cardar. TONI: - Crec que sí (i calla poruc)… EVA: - (preocupada) Toni, què et passa? Digues alguna cosa. TONI: - T’estimo… EVA: - I? TONI: - Crec comprendre què vaig provocar. EVA: - Unes diarrees artístiques. TONI: - Crec entendre perquè ja no podem organizar sopars. EVA: - (consirosa mirant al públic, reflexió en veu alta, Eva comença a capcir inconscientment que ha passat) Els cinc ens vam separar després d’allò. TONI: - Crec saber perquè tu i jo no podem fer l’amor. EVA: - (amb espant, mira a l’infinit) No pot ser. TONI: - Has d’entendre-ho. EVA: - Què? TONI: - (poruc) El més evident. EVA: - Et veig molt pàl·lid. TONI: - I jo a tu molt blanca. EVA: - I això, què significa? TONI: - Que us vaig purgar, princesa meva. EVA: - No m’ho puc creure! TONI: - Els dos ens hem adonat, veritat? EVA: - Ens vas purgar i... TONI: - ...de purgar, purgatori. EVA: - (Pausa i pànic) Som cadàvers enamorats?! TONI: - (pausa)…sí!! EVA: - I per això no podem fer res carnal? TONI: - Exactament. EVA: - I l’amor, on queda? TONI: - En canviar per sempre la vida de l’altre. EVA: - (Trista i consirosa. Llarga pausa. De sobte Eva s’il·lusiona i el mira amb passió) Doncs ànima meva, ja sé que m’has fet. TONI: - Què? EVA: - M’has canviat per sempre ,… “la mort” (abraçada i petons). CARLOS, DAVID i GEMMA: - (Apareixen al fons de l’escenari. Els il·luminen gradualment. Toni i Eva continuen sota la seva passió. Els altres tres s’apropen al públic lentament. David, de genolls, dóna saltets per atrapar-los. S’aturen a peu de l’escenari. Sols parlarà Gemma) - …i així de la felicitat us hem parlat, tots nosaltres, els vostres amics... - (pausa i ara tots cinc, mirant al públic, es posaran una careta de calavera per murmurar amb l’alè) - elssss mooooortsssss (negre gradual i el tic tac altre cop). (Salutacions. El medicament, que seguirà sent un misteri amb el nom de sèptum, es trobarà fora a la sortida del teatre, simples caramels. Hi haurà una publicitat del mateix amb actors oferint aquests caramels com a sèptum al públic) El cartell publicitari posarà: CHUPE LO QUE CHUPE, CHUPE UN SÉPTUM EL CARAMELO DE USTEDES, los “VIVOS” Els actors, o uns figurants amb la cara maquillada de calavera i vestits amb casulles i caputxes de frare, podran repetir al públic el missatge de l’obra: LA VIDA ÉS EL REGAL, tot clamant al cel al fer-ho o amb altres registres: - Oh! La vida és el regal senyor. - Germà, la vida és el regal. - No t’oblidis, la vida és el regal. - Pren un sèptum, la vida és el regal... FI DE L’OBRA

No hay comentarios:

Publicar un comentario