DESCARGAR LAS OBRAS DEL AUTOR/DESCARREGAR LES OBRES DEL AUTOR

+SABER / +PENSAR / -TEORIA / + LOGICA

viernes, 16 de enero de 2015

EDUCAR EN EL ASOMBRO de Catherine L’Ecuyer

Assaig sobre l’educació infantil original i de bones conclusions. El text esdevé una aguda anàlisi de la infància actual i dels seus principals problemes educatius. El ritme de lectura i l’estil literari són excel·lents, pel que el llibre es llegeix en un tres i no res. L’autora parteix de preceptes reals i actuals per a desenvolupar la idea que en etapes infantils els educadors, pares o docents, han d’esdevenir bon guies de l’estímul innat infantívol, de la seva capacitat d’astorament i dels seus goigs interns al descobrir el que els envolta. L’autora afirma que els nens ostenten una motivació interna natural, quelcom que l’etologia humana ha demostrat molts cops. Tot i que els primats, humans inclosos, tenim una motivació genètica natural per a la curiositat, cal afegir que estudis psiquiàtrics demostren que també el cervell humà està dissenyat per als límits i els ànims durant l’educació. Premis i ajudes reforcen de ben petit l’instint de curiositat animal que posseïm. Aquí l’autora es manifesta més partidària del factor innat que del cultural en l’aspecte d’evitar càstigs i premis. De fet el llenguatge que utilitza per parlar de l’educació dels infants des de fora cap dins és clarament contrari a aquesta tècnica. Amb paraules com bombardejar, programar o dirigir, l’escriptora denota la seva visió contrària a estimular des de fora als nens. Per a ella l’infant ja conté capacitat pròpia d’autoestimular-se pel que no calen obsessions paternes en la pogramació dels seus instints innats. Tot i això caldria potser tendir al just mig aristotèlic on l’humà és un primat barreja de cultura orientadora i genètica potencial. Tot nadó s’adapta al que l’entorn li ofereix i així va construint, sobre la seva genètica, la seva ment i personalitat. Potser el fet de basar-se més en coneixements psicològics, neurobiològics i pedagògics fa obviar a l’autora les altres branques de coneixement com són les ciències popperianes pròpiament dites. Vegi’s la biologia evolutiva, la psiquiatria i la neurobiologia. Aquest fet potser la fa caure en l’extrem d’una visió parcial de l’educació. De totes maneres la seva tesi resulta molt vàlida per als infants. Ella defensa que el nucli de l’aprenentatge és l’astorament, quelcom que els humans adults continuem posseint si ho cultivem (vegi’s El Gozo Intelecectual de Jorge Wagensberg). Per a Catherine l’excés d’estimulació per part de l’entorn i dels adults pot arribar anul·lar la capacitat d’astorament de l’infant, tesi molt vàlida i ben estudiada en diferents camps de coneixement. No obstant això molts termes utilitzats durant el llibre no són definits de manera clara i concreta, deixant que astorament infantil, bellesa, educació, felicitat o sobreestimulació els hagi d’intuir el lector a través d’exemples, dissertacions i proverbis. Aquesta tarannà ambigu fa caure a l’autora en algunes lleus contradiccions internes. El problema pot sobrevenir en greus errors d’interpretació per part de futurs lectors com va passar amb el constructivisme de Paiget, el vitalisme de Nietzsche o el cristianisme de Jesús. Tot aquest context de manca de conceptes concrets deixa un pèl coix el discurs de l’autora. Tot i això, la idea central del llibre és eloqüent, lògica i molt vàlida. És molt cert que les noves generacions es troben abocades a una sobreestimulació amb pantalles plenes d’accions ràpides, abús d’activitats extraescolars i manca d’atenció paterna que afecten el futur de l’atenció, la concentració i l’autocontrol de l’individu. Proves en són els alts índex de TDAH, passotisme o distorsió a les nostres aules. Però no per això cal condemnar l’educació actual com una fàbrica d’individus clònics. L’educació ha de buscar la formació d’individus cívics, correctes en les seves obligacions i de personalitat pròpia. L’educació inverteix en el tresor més preuat de la nostra societat, els joves, per tal que aquests retornin a la societat la formació brindada. L’autora diu que el sistema educatiu s’ha de canviar, tot i que vol dir millorar, per tal que la sobreestimulació, o la nul·litat d’aquesta, no afecti negativament als nadons en les seves primeres etapes. Cal veure doncs quin nivell d’estimulació i volum d’informació cal oferir a l’infant des de menut. Si ens passem li bloquegem la sensibilitat, i si és escàs no el fem créixer. Per tant es fa necessari no cremar etapes i que el nen faci el que realment pot fer sense exigències adultes sobre el que volem que ells imitin ja dels grans. Si els imposem més del que poden fer els frustrem de petits i bloquegem la seva capacitat d’astorament innat. I si els sobreestimulem els acostumem a la necessitat de buscar cada cop sensacions més fortes allunyades dels silenci amb un mateix, de la motivació en la concentració i de la sensibilitat per a captar l’entorn. En resum l’autora defensa encertadament que un entorn positiu, per a ella ple de bellesa, s’hi potencia la capacitat innat d’astorament, curiositat i goig al descobrir dels primats, per tal que l’individu se senti motivat a aprendre en les seves futures etapes de la vida, educativa inclosa, per assolir així un nivell de coneixement adient. Si sobreestimulem l’individu aquest restarà desmotivat, desagraït, insensible, cínic, provocador i amb desigs de sensacions cada cop més estimulants. Tot plegat Educar en el Assombro esdevé un llibre per pensar profundament en l’educació de la primera infància.

sábado, 10 de enero de 2015

CHARLIE HEBDO I FELIP VI

Sa majestat Felip VI ha condemnat com cal el martiri i el genocidi yihaidista a París, un gest que l’honora però que també el contradiu. El Prícep d’Astúries ha defensat la llibertat d’expressió d’un setmanari francès, el Charlie Hebdo, al fer les caricatures de Mahoma, però no fa massa anys es va tancar un setmanari català, El Jueves, per una portada de Joan Vizcarra dibuixant na Letizia i Felip VI. No serà que veiem la palleta en l’ull aliè i no pas el cabiró en el nostre? Defensar la llibertat d’expressió francesa i condemnar la catalana esdevé una paradoxa difícil de pair, sobretot quan la Constitución espanyola prohibeix i condemna a qui faci mofa de la Casa Real, tot un exemple de llibertat democràtica. Potser tot sigui un assumpte de nacionalitats. Els Borbons varen tenir gran part del seu origen en el Regne de França, fins i tot a alguns els van tallar el cap, mentre que Catalunya no va formar part d’aquest il·lustre origen. Defensar la llibertat a la seva terra nadiua i censurar-la al seu país sembla una broma d’en Felip, un acudit que pot fer riure a molts davant la paradoxa del Jueves. Com deia Oscar Wilde, el camí de les paradoxes és el camí de la veritat. Verum est Factum, la veritat està en el resultat.

miércoles, 7 de enero de 2015

Charlie Hebdo o Islam destructor

Aquest dimecres l’islamisme radical ha practicat un genocidi sobre la llibertat d’expressió europea, sobre el setmanari satíric Charlie Hebdo. El com i el què ja el sabem, però i el per què? Per Aràbia Saudita, Iraq i a casa nostra alguns membres de l’Islam es tornen radicals en contra altres ètnies. La raó esdevé òbvia des de la nostra educació. L’Islam i la nostra escola fiten objectius oposats. Si educar és orientar l’individu per tal que aprengui dels fets i que així assoleixi criteris objectius, l’Islam adoctrina els estudiants evitant que pensin amb objectivitat. Les lectures islàmiques que els alumnes musulmans han de seguir no esdevenen precisament equilibrades, objectives i respectuoses. En aquests textos es descriu el cristianisme europeu com una fe inferior mentre que l’Islam esdevé la millor religió del món, la qual cosa la fa la pitjor. Anomenar-se la millor fa que no es respectin totes les altres del món: si la seva és la millor les altres esdevenen inferiors per imposició, no per demostració. Però el fet més flagrant és la interpretació errònia que algunes webs islàmiques fan del progrés científic occidental. En la Enciclopedia de los Milagros Científicos en el Sagrado Corán els musulmans llegeixen que la ciència s’oposa a la seva religió, però del cert que el mètode científic sols esdevé un camí de coneixement fonamentat en fets, no un atac a la veritat. Prou utilitzen Internet els musulmans, tecnologia obtinguda amb ciència, per difondre les seves creences i atacant les dels altres. Aquest atac a la ciència és una arnada tècnica que altres religions, i sense èxit, han intentat en el passat. Primer afirmen que la ciència conté errors, un fet del tot necessari per tal de poder progressar en nous coneixements. I la segona que la ciència encara no ho explica tot, un fet obvi ja que el temps imposa cada dia nous descobriments. Aquests forats de la ciència són exposats com demostracions que un Alà s’hi amaga darrere per tal de poder explicar misteris. És a dir, per comprendre un dubte de la natura l’Islam n’afegeixen un de nou inexplicable, Alà. Hi havia un proverbi medieval que deia, cave ab homine unius libri, guardeu-vos de l’home d’un sol llibre. L’Islam amb el seu Alcorà adoctrina més que educa alimentant inconscientment radicalismes amb conseqüències funestes.